Pluja de comunicats

Aquests són exemples de com la massificació turística pot arribar a alterar la mobilitat -i la vida- a la ciutat. Quatre casos que han estat denunciats al llarg de les últimes setmanes -a través de sengles comunicats- per les associacions veïnals dels barris afectats, amb el suport de la Favb, que també ha exigit a les Administracions que prenguin mesures per fer front a la pressió turística. “La celebració de certs esdeveniments, com la recent visita del papa, ha posat de manifest que les Administracions són capaces de reforçar serveis i infraestructures quan existeix voluntat política. Si això és possible de manera puntual, també hauria de ser possible impulsar mesures permanents per mitigar la saturació que comporta el turisme”, argumenta la Favb en un comunicat.

A banda de demanar una “millora estructural del transport públic”, reforçant les freqüències del metro i el bus, sobretot en hores punta i en els espais amb més pressió turística, la Favb emfatitza la necessitat de repercutir els costos de la gestió del turisme en qui se’n lucra: “Els grans pols d’atracció turística com la Sagrada Família, el FC Barcelona o el Park Güell han d’assumir part de la responsabilitat pels impactes que genera la seva activitat”. En la mateixa línia, la federació veïnal també demana reorientar la taxa turística: “Barcelona no necessita més promoció turística. El 50% dels beneficis obtinguts de la taxa turística actualment destinats a promoció turística s’haurien de destinar a actuacions de millora de la mobilitat, de millora de l’espai públic i de compensació dels barris més afectats”.

Convivència entre veïnat i turistes

Però els problemes generats per la massificació turística van més enllà de la mobilitat. L’ús intensiu de l’espai públic sovint genera episodis d’incivisme que amb el temps s’han anat normalitzant. Un dels casos més flagrants el descriuen les associacions veïnals de la rodalia del Camp Nou, on els dies de partit pateixen un “excés d’aforament en els locals de venda de begudes, l’ocupació de les calçades per part dels aficionats, consum d’alcohol i miccions a la via pública, soroll, ús de bengales i petards, i altres conductes que afecten la convivència i la seguretat del veïnat”. La convivència entre turistes i veïns i veïnes és també difícil a la Sagrada Família [veure reportatge gràfic], el Park Güell i el litoral barceloní.

Inversions i voluntat política

La dotzena d’entitats que han donat suport aquestes setmanes als comunicats contra la saturació turística als barris coincideixen en la necessitat de reduir la pressió turística i de fer inversions per millorar els problemes de mobilitat que se’n deriven. Alguns, requeriran una important inversió -com ara la creació d’una infraestructura subterrània que ajudi a millorar la gestió dels autocars i autobusos que visiten la Sagrada Família- i, sobretot, molta voluntat política.

L'entrada Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme ha aparegut primer a Carrer.

Pau Giménez té 66 anys i ha viscut gairebé sempre al barri de la Sagrada Família, fins que fa quatre anys va haver de deixar el pis familiar i mudar-se, però no gaire lluny, al Baix Guinardó. “Amb el canvi de pis i la pandèmia m’he desconnectat una mica del barri i de l’activisme”, m’assegura. Però l’efecte que em fa a mi és que no para d’anar amunt i avall. Durant molts anys va estar implicat en l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família, on va entrar de la mà de l’històric dirigent Joan Sardà -“em tenia molt d’afecte”-. Va arribar a ser vocal d’urbanisme i a “barallar-se amb els regidors”. Però sobretot, va picar pedra: “Feia moltes fotos per al butlletí, el repartia i amb això em pagava la quota”, m’explica mentre fulleja un exemplar d’aire retro buscant una de les seves contribucions gràfiques.

A través de l’entitat veïnal va entrar en contacte amb el nucli fundacional de l’Associació de Col·leccionistes d’Adhesius de Barcelona, un col·lectiu amb unes sigles (ACAB) que apunten a unes segones intencions antirepressives, però el meu interlocutor se’n fa el desentès. “És veritat que la majoria col·leccionàvem adhesius polítics i érem d’esquerres, però a l’associació hi ha hagut gent de tota mena, i altra gent recull també material comercial”. L’activitat de l’ACAB va confluir en El Troc, un espai de trobada per a col·leccionistes de tota mena, que primer va ser un butlletí i després una pagina web, i que celebra cada any una fira molt assenyalada
en el mundillo durant la Festa Major de Poble-sec.

Giménez no és capaç de dir-me quants adhesius ha arribat a atresorar, però deixa anar que ara mateix en pot tenir “centenars de milers”, i es queda tan ample. I això que, segons assegura, fa uns deu anys en va haver de llençar molts “per fer espai a casa” i, més tard, amb el trasllat, també es va quedar molt material pel camí.

La meva sensació, quan portem una estona conversant, és que l’adhesiu ha estat per a ell no tant un objecte fetitxe, sinó més aviat un vehicle per col·leccionar altres coses no tan tangibles: vincles, afectes, oci i batalles compartides. Ell mateix m’aclareix que el col·leccionista d’adhesius, a diferència dels d’altres adminicles, com les xapes de cava o els segells, “no compra ni ven, i qui ho fa, excepcionalment, és perquè col·lecciona també altres coses. L’esperit és sempre l’intercanvi”. És habitual veure’l per les instal·lacions de la facultat del Raval, on som, i la de Belles Arts, a la zona universitària de la Diagonal, on diu que va a repartir adhesius “perquè a les altres universitats ja ningú no en vol”.

Em parla de contactes i amistats que ha fet amb gent d’Itàlia o a Alemanya i aviat anem a parar a l’Aragó, on ha focalitzat molt la seva vida els darrers anys. El Troc el va posar en contacte amb Replega, una altra trobada de col·leccionisme de molta anomenada que se celebra a Montsó -a la comarca del Cinca Mitjà-. Allí hi ha deixat petjada i, de la mà de l’activista aragonesista Chorche Paniello, col·leccionista com ell, s’ha implicat a fons en la Plataforma No perdis el tren, que reclama un enllaç ferroviari matinal i diari entre la ciutat i Lleida. Giménez m’ensenya la sèrie d’adhesius que s’han fet per donar suport a la reivindicació, il·lustrats per Carlos Azagra, i me’n dona uns quants. Últimament, li ha agafat per estudiar la llengua aragonesa i, quan ens acomiadem, se’n va a la presentació d’un llibre escrit en aquest idioma. El que dèiem, diu que està de retirada, però no para quiet.

L'entrada Pau Giménez: «El sentit de col·leccionar adhesius és l’intercanvi» ha aparegut primer a Carrer.

Criden l’atenció alguns projectes pendents, substancials per a la remodelació de l’entorn de Glòries, però encara penjats. És el cas d’una part del parc de Glòries, on hi ha d’anar una gran pèrgola i un jardí “d’immersió”, amb una zona de joc i una àrea per a gossos. També a la part nord de la plaça hi ha pendent de construir l’Escola Gaia, a l’antiga fàbrica de paraigües, així com un edifici d’habitatges d’onze plantes a la Diagonal. Pel que fa a la urbanització de la Gran Via, encara cal crear un espai per a vianants amb zones d’estada, àrees de joc infantil i arbres, i carrils per a bicicletes i veïns. L’Ajuntament encara busca ús per a uns habitacles entre el túnel i la superfície de les Glòries: un estudi d’arquitectura proposa convertir aquests espais secrets en un hivernacle, un umbracle i una gruta. Però sobre el paper, res definit. I les obres del tramvia, també acumulant anys de retard, no estaran acabades fins a principi del 2024.

Més enllà dels grans projectes pendents, Carrer repassa amb les associacions veïnals la lletra més petita i menys mediàtica dels compromisos pendents.

Poblenou: Un CAP i un poliesportiu

“Ni la pandèmia ni els nous residents dels habitatges que s’han construït els darrers dos anys no són prou motiu per despertar l’interès de l’Administració per donar sortida al CAP del carrer de Bolívia, que està fet des de fa cinc anys i a l’espera d’una cessió a la Generalitat”, lamenten a l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou. Consideren que aquest equipament és “urgent”, sobretot perquè inclou un hospital de dia i un centre de salut mental per a infants i joves. Un CAP, per cert, que els veïns reclamen des de fa més de dues dècades. A la llista de greuges del Compromís també hi ha el poliesportiu de Sancho de Ávila. Aquí els veïns ni tan sols saben quan començaran les obres, però estimen que no serà fins al 2024. També esperen la construcció d’un centre integral de Formació Professional en un solar ara ocupat pels barracots de l’Escola Auditori.

Sagrada Família: Un centre social i habitatge

Al barri de la Sagrada Família, el veïnat reivindica el centre social intergeneracional a l’antiga Fàbrica del Sucre, situada al carrer de Cartagena. “Aquí hi ha d’anar l’espai jove amb sala de concerts, un espai per a l’Agrupament Escola Gaudí i un local d’assaig per als Castellers, però ni tan sols s’ha publicat el concurs del projecte”, asseguren des de l’associació veïnal, que alerta que “també està pendent la creació de 112 habitatges de protecció pública al solar del camp de Blat”.

Fort Pienc: Salut i esport

En aquest barri també esperen un CAP, des del 2007. I després de canvis d’ubicacions i excuses burocràtiques, l’haurien hagut de veure inaugurat el 2022. “Ha arribat aquesta data i encara s’està redactant el projecte bàsic i executiu del nou equipament i dels habitatges dotacionals que s’hi faran a les plantes superiors. Ens diuen que el tindrem el 2026”, lamenta Jordi Casanovas, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Fort Pienc. Denuncia que els veïns del barri reben assistència “en un local inadequat, l’edifici dels antics Dispensaris Blancs de la Caixa de Pensions, i uns mòduls instal·lats provisionalment a l’interior d’una illa del carrer d’Ali Bei, que es van muntar a corre-cuita el febrer del 2021 en plena pandèmia”. L’altre equipament pendent és el poliesportiu, compartit amb el barri del Poblenou, que s’ha de construir a l’espai fronterer dels dos barris. “Ja ens van dir que la seva construcció no començaria abans de la segona meitat del proper mandat municipal”, remarca Casanovas.

Clot-Camp de l’Arpa: La Gran Via i equipaments socials

La inauguració del túnel de les Glòries ha estat un respir, però “hi ha qüestions fonamentals per al barri totalment abandonades”, avisa Miquel Catasús, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa. I és que segons els acords del 2019, la urbanització definitiva de la Gran Via ja hauria d’estar en obres, però encara no hi ha avantprojecte. “Exigim que almenys s’adjudiquin les obres en aquest mandat, perquè només licitar-les no dona garanties, ni polítiques ni jurídiques”. I si no és així, afegeix Catasús, “serà imperdonable”. En aquesta zona també falten equipaments inclosos en el Compromís per Glòries, com l’auditori-cinema-teatre, una residència de gent gran i el nou local per al casal de joves: “No avancen gens des de fa quatre anys”. L’entitat veïnal reclama que els projectes es facin “amb consens veïnal i celeritat”.

L'entrada Glòries, la transformació eternament inacabada ha aparegut primer a Carrer.

Capdevila és, precisament, la connexió entre la Casa Orlandai i l’Ateneu El Poblet de Sagrada Família, un dels equipaments públics de gestió cívica més recents, que va obrir les portes l’octubre del 2019 després de cinc anys de reivindicacions. “Vam optar per la gestió cívica de les entitats del barri, però va ser un procés molt lent. En paral·lel a la feina del Districte, vam visitar altres equipaments per conèixer com funcionaven”, explica el portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família, Joan Itxaso. Un dels que més els va agradar va ser la Casa Orlandai, i així és com Capdevila, també membre de la Plataforma de Gestió Ciutadana, va acabar assessorant les entitats del barri de Sagrada Família.

Orígens en la lluita veïnal

La majoria dels equipaments gestionats per entitats de barri tenen en comú que són fruit d’una lluita veïnal d’anys per salvar un espai emblemàtic. En el cas de Sarrià, va ser el treball conjunt per conservar l’antiga escola pública Orlandai, mentre que a Sagrada Família va ser el front comú per evitar que l’antic cinema Niza es convertís en un bloc de pisos i un supermercat, com al final va acabar passant. “Estàvem en un moment molt complicat amb dues posicions al barri: seguir amb la lluita pel Niza o acceptar la proposta del Districte. Vam fer un referèndum on van participar més de 200 veïns i veïnes, i vam acceptar la proposta”, recorda Itxaso.

La voluntat política -la predisposició del Consistori a donar suport a la iniciativa veïnal- és un factor clau. En el cas de Sarrià, el projecte –inicialment enfocat als joves, però al final convertit en un espai intergeneracional obert al barri el 2007- va tenir la sort de coincidir amb la posada en marxa dels centres cívics. “No va ser fàcil i va caldre molta voluntat política, però va ajudar molt que en aquell moment el Consistori apostava per la gestió comunitària”, destaca la directora de Casa Orlandai, Natàlia Oliete.

Canvi de cromos

A Sagrada Família, el procés va ser molt més complicat i no només per raons temporals i governs diferents. L’escull principal era que no hi havia cap possibilitat de comprar l’antic cinema del carrer de Provença perquè l’operació immobiliària privada havia rebut el vistiplau del govern de Xavier Trias (CiU). El canvi de color polític al Consistori i l’arribada a l’Eixample d’Agustí Colom (BComú) va facilitar les coses i es va poder comprar la seu d’una antiga fàbrica tèxtil, al carrer Nàpols, a canvi de perdre el Niza. “La figura clau va ser la del regidor del Districte”, reconeix Itxaso, tot i que matisa el seu mèrit: “Vam estar mig any sense poder explicar res del projecte i les obres es van fer molt malament”.

Mateixos problemes

Tot i els anys que separen els projectes d’Orlandai i El Poblet, els reptes són compartits. Per començar, la falta de recursos públics. Els convenis firmats amb l’Administració -ara qüestionats- fan curt, i com remarca Capdevila, “és un error pensar que el voluntariat de les entitats cobrirà totes les necessitats del centre”. A mida que l’equipament es consolida, creix la demanda de més activitats, i la falta de personal posa el centre contra les cordes. “Els convenis marquen molt, tot i que superem amb escreix els objectius”, explica Oliete. A El Poblet, el tema més urgent és la gestió del bar de l’ateneu, que no es va incloure en el pressupost. “Vam fer un concurs per al bar, però va quedar desert i ara no descartem que el gestioni la mateixa associació”, explica Itxaso.

La irrupció de la covid ha estat un escull difícil de gestionar. El tancament de les instal·lacions i l’adaptació dels espais i les activitats a la pandèmia han complicat les coses. “L’afectació de tenir tancat tres mesos l’equipament va ser brutal per als tècnics, els talleristes i el veïnat; i les mesures anticovid requereixen més recursos i més personal”, explica Oliete. El mateix ha passat a Sagrada Família. “No tenim prou mans per arribar a tot”, explica Cristina Sans, directora d’El Poblet.

Tanmateix, malgrat l’impacte de la pandèmia, aquests equipaments han fet mans i mànigues per adaptar-s’hi i recuperar el ritme amb la complicitat del barri. Queda per resoldre, però, un altre problema compartit: el de la implicació dels joves. “La majoria d’activitats són per a la mainada i la gent gran, el jovent encara no ha fet seu l’ateneu”, lamenta Sans. El mateix explica Oliete: “El jovent no se sent interpel·lat i és un mal endèmic. Intentem involucrar-lo en la programació del centre, però costa molt”.

Treball en xarxa, i arreu

Malgrat les peculiaritats territorials de cada espai, el nexe en comú és el treball en xarxa de la Plataforma de Gestió Ciutadana. Creada el 2009, agrupa els equipaments públics més actius, com ara la Casa Orlandai, l’Ateneu 9Barris, l’Harmonia o la Lleialtat Santsenca. “Compartim iniciatives i ens donem suport mutu”, explica Enric Capdevila, de l’ACCO. L’acompanyament, però, no es queda a Barcelona. Amb la creació de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC) “hi ha la vocació d’estendre la gestió comunitària a tot el país”, conclou.

L'entrada De la Casa Orlandai a El Poblet, un camí costerut ha aparegut primer a Carrer.

El pacte anunciat amb bombo i plateret el 18 d’octubre passat preveu la inversió per part del temple de 36 milions d’euros en 10 anys per “millorar aspectes vinculats a la urbanització, la mobilitat, el transport públic i el manteniment de l’espai públic de l’entorn”. D’aquesta quantitat, 22 milions serviran per ajudar a finançar el transport públic i 7 milions més es destinaran a millorar els accessos al monument en metro. En aquest sentit, es preveu crear una comissió de treball per decidir quina és la millor opció: si construir un accés directe al temple, un nou accés a l’exterior o ampliar-ne els tres ja existents i saturats. Uns 4 milions d’euros es destinaran a reurbanitzar els carrers més pròxims i 3 milions més ajudaran a mantenir net l’espai públic i pagar una part del sou dels agents cívics.

La lletra petita de l’acord
Al marge del rebombori mediàtic, tampoc n’hi ha per tant, apunten críticament des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família. Entre altres coses perquè ningú tret dels protagonistes coneix la lletra petita de l’acord. “Valorem positivament el fet que el temple hagi de disposar de les llicències preceptives, cosa que la nostra associació està reclamant des de fa molt anys, igual que pagui els impostos que li pertoquen per l’explotació comercial i turística que es fa del monument”, explica Joan Itxaso, el portaveu de l’entitat, amb ironia. “Tanmateix no podem valorar l’acord firmat perquè no el tenim, per això demanem a l’Ajuntament que el faci públic”, afegeix disgustat perquè en unes negociacions tan importants com aquestes s’han deixat de banda una vegada més els interlocutors del barri.

La llista de greuges veïnals és llarga, tal i com recull el comunicat que l’associació va fer públic poc després de la presentació de l’acord bilateral. L’Ajuntament va convocar els representants dels veïns a una reunió l’estiu del 2017 per exposar-los el calendari a seguir. El pla s’estructurava en tres etapes. La primera era la redacció i aprovació d’un Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI). La segona era la tramitació de les llicències d’obres i d’activitats pendents i la tercera, abordar el futur de les afectacions urbanístiques i modificar el Pla General Metropolità (PGM) del 1976. Es crearien tres comissions on s’hi incorporarien el Col·legi d’Arquitectes, la Càtedra Gaudí i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “Després de 15 mesos res d’això s’ha complert malgrat les reiterades peticions a Hàbitat Urbà i al districte de l’Eixample”, lamenta.

Les crítiques no acaben aquí. L’entitat veïnal es va assabentar de la notícia per casualitat nou dies abans de fer-se pública. I pel que fa a les quantitats pactades, tampoc són per tirar coets si es té en compte els 1.000 milions d’euros que el temple ingressarà en els pròxims 10 anys -segons els càlculs d’Itxaso- i que no paga impostos malgrat mantenir una lucrativa activitat comercial i turística tot i definir-se com a entitat benèfica. “La xifra pactada és una misèria. Si volguessin fer un accés directe al temple des del Metro, amb 7 milions d’euros no en tindrien ni per a pipes”, ironitza el portaveu veïnal i insisteix en el tema dels impostos (IBI, ICIO i IAE). I quan aborda l’impacte sobre l’entorn, recorda que les columnes que s’han menjat un tros de carrer Mallorca són il·legals.

Aplanar el camí a la llicència
Però al marge de les crítiques veïnals a la “foscor” que envolta l’acord, tothom coincideix que és un fet “històric” perquè negociar amb l’esmunyedís temple sempre ha estat complicat. Mai, en els seus 133 anys d’existència, la direcció de la Sagrada Família s’havia plantejat la necessitat d’asseure’s a parlar seriosament de la llicència d’obres amb el consistori barceloní i si ho va començar a fer a finals del 2016 va ser perquè ja es veia venir el final del projecte i perquè calia rentar la seva imatge pública, molt malmesa arran de saber-se que les obres no tenen cap permís tret d’un document tramitat el 1885 per l’aleshores Ajuntament de Sant Martí de Provençals.

Tracte privilegiat a una icona
Des del barri recorden que per al temple tot han estat facilitats perquè “la gallina dels ous d’or no es toca”. Sempre ha trobat en el govern de torn un interlocutor disposat a fer el que calgués perquè és la icona més emblemàtica de Barcelona i ha rebut un tracte privilegiat. La prova és que fa uns anys es van eixamplar les voreres dels carrers més pròxims a càrrec de l’erari públic per facilitar-hi l’accés dels visitants. Pel que fa als autocars turístics, va costar anys de lluites descartar que es fes un pàrquing subterrani a la plaça de la Sagrada Família que acabaria amb una de les poques zones verdes del barri. I si al final es va aconseguir traslladar-los als aparcaments dels carrers Aragó i Consell de Cent, i de l’avinguda Diagonal va ser perquè es van produir uns quants atropellaments.

Colau passa de puntetes sobre l’expropiació de les finques
L’acord presentat per l’alcaldessa, Ada Colau, i el president delegat de la Junta Constructora, Esteve Camps, i beneït per la regidora d’Urbanisme, Janet Sanz, vol ser el desllorigador que acabi amb una situació anòmala: la de no tenir ni llicència d’obres ni cap altre permís per finalitzar la construcció faraònica. Segons el consistori, les respectives aprovacions de la proposta de modificació del Pla General Metropolità (PGM) que tramitarà l’Ajuntament i del Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI) que ha fet el Patronat aplanaran el camí “per obtenir els permisos constructius i d’activitat corresponents” i també “per abonar els imports que li pertoqui per poder finalitzar les obres i desenvolupar les seves activitats”.

El veïnat, en alerta
Tanmateix, des de l’associació de veïns la cosa es veu diferent. Les raons de la desconfiança són bàsicament dues. La primera és que en cap moment no s’ha explicat l’abast urbanístic del PEUI i que podria tenir com a objectiu fonamental “legalitzar les il·legalitats urbanístiques que ha comès fins ara”, constata en el comunicat. És per això que Joan Itxaso no descarta presentar-hi un contenciós. “Hem de veure quin model urbanístic defensa l’Ajuntament: el del temple o el del barri”, afegeix.

L’altra raó, potser la més important per les conseqüències que pot tenir per a 3.000 famílies, és l’afectació urbanística que pesa sobre les dues illes de cases situades entre els carrers Mallorca i Aragó, i que no s’aborda en l’acord. Des de l’Ajuntament remarquen que “la continuïtat del projecte amb escalinata d’accés a la façana de la Glòria pel carrer Mallorca no és objecte d’aquest acord de col·laboració”. Una ocasió perduda, respon el portaveu veïnal. La polèmica expansió del temple a costa dels habitatges es deixa per a més endavant tot i el compromís de crear a mig termini una comissió de treball que abordi “les possibles solucions urbanístiques per finalitzar el projecte original de Gaudí”. Mentrestant, la desesperació entre els afectats, agrupats en una comissió, és palpable i des de l’entitat veïnal ja parlen d’impugnar l’acord si continua endavant amb la tramitació.

Conscient que l’única defensa és un bon atac, l’associació opta de nou per prendre la iniciativa per intentar desactivar l’invasiu projecte de les escalinates. Ho va fer fa uns anys presentant una proposta alternativa per minimitzar el seu impacte sobre el barri i ho ha tornat a fer ara fent públic un informe del 1975 elaborat per la direcció de Patrimoni del Ministeri d’Educació i Ciència que constata que les escales no les va projectar Gaudí sinó uns ajudants 24 anys després de l’inici de les obres. Per tant, de projecte original, res de res. El document oficial, que supedita els plans expansius del temple a la planificació urbana, va servir perquè la immobiliària Núñez i Navarro tirés endavant amb la construcció del bloc de pisos del carrer Mallorca malgrat que el PGM del 1976 en mantingui les afectacions. “Ara el nostre punt de partida és que d’aquí no es mou ni Déu”, conclou Itxaso.

L'entrada Un vestit fet a mida de la Sagrada Família ha aparegut primer a Carrer.

Sagrada Família és un barri peculiar: arrossega un dèficit crònic de zones verdes i d’equipaments, i suporta una pressió turística de magnituds colossals per la presència del temple expiatori de Gaudí. En aquest escenari sempre tan convuls i amb interessos enfrontats, la compra per part de l’Ajuntament de Barcelona d’un local d’uns 1.400 metres quadrats al carrer Nàpols 268-270 per transformar-lo en un punt de trobada del veïnat és una petita gran notícia.

La quadratura del cercle
El procés ha estat costerut. L’operació per un import d’uns 2,5 milions d’euros es va acabar de tancar el gener de l’any passat i si no ha estat encara més difícil és per la bona predisposició de les tres parts implicades: les entitats, que han hagut d’encaixar renúncies tan importants com el rescat de l’emblemàtic cine Niza; l’aleshores regidor del districte de l’Eixample, Agustí Colom, que no va dubtar a buscar alternatives per donar resposta a les demandes del barri; i el propietari del bonic local que durant dècades va ser la seu de l’empresa Vidal Aymerich, especialitzada en la fabricació de fornitures i accessoris per a la indústria de la moda, bany i confecció, i que ara s’ha traslladat a Sant Adrià. La quadratura del cercle.

El nom ‘El Poblet’ té molts números
L’ateneu popular probablement durà el nom d’El Poblet, tot i que la tria encara no és definitiva. La raó del nom proposat és que l’equipament es localitza en la zona del barri delimitada pels carrers Marina i València que abans de la guerra civil duia aquest nom en referència a l’elevada concentració de cases envoltades d’una zona majoritàriament agrícola.

El que sí que està confirmat és el seu disseny diàfan, ja que el projecte està actualment en licitació amb una inversió prevista al voltant dels 2,5 milions més per a la complexa reforma. Tindrà només una planta amb entrada pel carrer Nàpols i ocuparà bona part de l’interior d’una illa de l’Eixample amb algunes parts que s’hauran de conservar, com els patis interiors.

L’equipament serà lloc de trobada i seu dels Castellers de Sagrada Família, el Club d’Escacs Torre Negra, l’Esbart Gaudí, el grup teatral Dinamics Teatre i els Bestialots Espurnejats de Sagrada Família. Així, fins a una vintena llarga d’entitats de tots colors i mides que han participat tant en els processos participatius impulsats al barri per definir les necessitats del centre com a les converses amb l’equip tècnic del districte.

Per evitar que l’ateneu acabi sent un gabinet dels Germans Marx s’aposta perquè el gestioni amb mà de ferro i guant de seda una comissió en representació d’una federació d’entitats. “Hem estat mirant model de gestió i apostem per una gestió cívica”, explica Joan Itxaso, responsable de temes urbanístics de l’Associació de Veïnes i Veïns Sagrada Família, i un dels protagonistes d’aquesta història. Han estat tan aplicats que, fins i tot, han començat a planificar la programació futura dels usos de l’espai comunitari.

El futur ateneu tindrà una sala d’actes polivalent amb capacitat per a unes 300 persones i es podrà dividir en dos espais més petits. També disposarà de tres bucs insonoritzats perquè els grups de música no molestin el veïnat mentre assagen, dues sales de reunions tancades, un espai -que al projecte apareix esmentat com a “espai d’estada”- obert i, finalment, la cirereta del pastís: el bar. Tanmateix, no serà un bar normal. “No volem que sigui un negoci, sinó un centre d’intercanvi i de socialització del barri. Serà l’ànima de tot el projecte i no estarà obert al carrer perquè no serà un negoci ni farà competència a ningú”, explica la Consol Montenegro, de l’entitat veïnal.

Final feliç però no tant: el cine Niza no té salvació
Si en aquesta història plena de caramboles hi ha un protagonista destacat -i malaguanyat-, aquest és el cinema Niza. La mobilització veïnal aplegada el 2015 a la Plataforma Salvem el Niza per evitar que la piqueta arrasés l’única sala del barri, no va aconseguir aturar el projecte dat i beneit per l’alcalde Xavier Trias d’enderrocar-lo per construir-hi un supermercat i un edifici amb accés a un interior d’illa públic. Tanmateix, sí que va generar prou pressió perquè el nou equip de govern municipal -i sobretot del districte de l’Eixample, on alguns dels nous consellers havien format part de la plataforma- es prengués la demanda seriosament.

“El projecte de fer un ateneu popular neix de les reivindicacions del Niza”, recorda Joan Itxaso. “Jurídicament no es podia aturar la iniciativa immobiliària sobre el cine perquè es va heretar del govern Trias, però en canvi es va comprar la idea de l’ateneu popular”, afegeix. De fet, va ser gràcies a la immobiliària Cel Urbà -que s’encarrega de l’operació del Niza- que el districte va saber que hi havia un local en venda a la vora. No era tan gran com el solar del cine -uns 2.000 metres quadrats-, però podia servir si es compensava amb un altre espai al barri i s’aconseguia que els promotors del Niza fessin una aportació solidària a l’ateneu.

Fos obra d’un miracle o de la voluntat política, el cas és que les dues coses es van aconseguir: al futur petit equipament del carrer Sicília -vinculat al nou hotel Henkel- s’hi farà un casal de gent gran i els promotors del Niza han aportat un milió d’euros a l’ateneu. Tot i això, Itxaso recorda que aquest equipament comunitari “no dona resposta a totes les necessitats del barri”. La llista és llarga i inclou projectes que s’arrosseguen des de fa anys, com el del solar que Aigües de Barcelona té al carrer Mallorca. “És una reivindicació prioritària, però fins ara l’Ajuntament no ens ha fet cap proposta”, lamenta tot i matisar que l’espai forma part dels 10 solars susceptibles de ser equipaments sobre els quals pesa una suspensió de llicències municipal temporal.

L'entrada L’ateneu de Sagrada Família ja no és una faula ha aparegut primer a Carrer.