Quan es tracta de la Sagrada Família, mai plou al gust de tothom. Si la seva monumentalitat és motiu d’un intens debat entre defensors i detractors de l’obra d’Antoni Gaudí, encara ho és més la relació desigual que el poderós temple té amb el territori que l’envolta. Qui no pateix de prop l’allau turística que cada any visita el monument, col·lapsa l’espai públic, destrueix el teixit comercial tradicional i dispara els preus de locals i habitatges, no es pot imaginar el trasbals que genera entre el veïnat que es resisteix a abandonar el barri. Per això, no sorprèn que l’acord firmat entre l’Ajuntament de Barcelona i la Junta Constructora perquè la Sagrada Família contribueixi a pagar una petita part de les despeses que la seva activitat genera en la ciutat es vegi en el barri com un vestit fet a mida.
El pacte anunciat amb bombo i plateret el 18 d’octubre passat preveu la inversió per part del temple de 36 milions d’euros en 10 anys per “millorar aspectes vinculats a la urbanització, la mobilitat, el transport públic i el manteniment de l’espai públic de l’entorn”. D’aquesta quantitat, 22 milions serviran per ajudar a finançar el transport públic i 7 milions més es destinaran a millorar els accessos al monument en metro. En aquest sentit, es preveu crear una comissió de treball per decidir quina és la millor opció: si construir un accés directe al temple, un nou accés a l’exterior o ampliar-ne els tres ja existents i saturats. Uns 4 milions d’euros es destinaran a reurbanitzar els carrers més pròxims i 3 milions més ajudaran a mantenir net l’espai públic i pagar una part del sou dels agents cívics.
La lletra petita de l’acord
Al marge del rebombori mediàtic, tampoc n’hi ha per tant, apunten críticament des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família. Entre altres coses perquè ningú tret dels protagonistes coneix la lletra petita de l’acord. “Valorem positivament el fet que el temple hagi de disposar de les llicències preceptives, cosa que la nostra associació està reclamant des de fa molt anys, igual que pagui els impostos que li pertoquen per l’explotació comercial i turística que es fa del monument”, explica Joan Itxaso, el portaveu de l’entitat, amb ironia. “Tanmateix no podem valorar l’acord firmat perquè no el tenim, per això demanem a l’Ajuntament que el faci públic”, afegeix disgustat perquè en unes negociacions tan importants com aquestes s’han deixat de banda una vegada més els interlocutors del barri.
La llista de greuges veïnals és llarga, tal i com recull el comunicat que l’associació va fer públic poc després de la presentació de l’acord bilateral. L’Ajuntament va convocar els representants dels veïns a una reunió l’estiu del 2017 per exposar-los el calendari a seguir. El pla s’estructurava en tres etapes. La primera era la redacció i aprovació d’un Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI). La segona era la tramitació de les llicències d’obres i d’activitats pendents i la tercera, abordar el futur de les afectacions urbanístiques i modificar el Pla General Metropolità (PGM) del 1976. Es crearien tres comissions on s’hi incorporarien el Col·legi d’Arquitectes, la Càtedra Gaudí i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “Després de 15 mesos res d’això s’ha complert malgrat les reiterades peticions a Hàbitat Urbà i al districte de l’Eixample”, lamenta.
Les crítiques no acaben aquí. L’entitat veïnal es va assabentar de la notícia per casualitat nou dies abans de fer-se pública. I pel que fa a les quantitats pactades, tampoc són per tirar coets si es té en compte els 1.000 milions d’euros que el temple ingressarà en els pròxims 10 anys -segons els càlculs d’Itxaso- i que no paga impostos malgrat mantenir una lucrativa activitat comercial i turística tot i definir-se com a entitat benèfica. “La xifra pactada és una misèria. Si volguessin fer un accés directe al temple des del Metro, amb 7 milions d’euros no en tindrien ni per a pipes”, ironitza el portaveu veïnal i insisteix en el tema dels impostos (IBI, ICIO i IAE). I quan aborda l’impacte sobre l’entorn, recorda que les columnes que s’han menjat un tros de carrer Mallorca són il·legals.
Aplanar el camí a la llicència
Però al marge de les crítiques veïnals a la “foscor” que envolta l’acord, tothom coincideix que és un fet “històric” perquè negociar amb l’esmunyedís temple sempre ha estat complicat. Mai, en els seus 133 anys d’existència, la direcció de la Sagrada Família s’havia plantejat la necessitat d’asseure’s a parlar seriosament de la llicència d’obres amb el consistori barceloní i si ho va començar a fer a finals del 2016 va ser perquè ja es veia venir el final del projecte i perquè calia rentar la seva imatge pública, molt malmesa arran de saber-se que les obres no tenen cap permís tret d’un document tramitat el 1885 per l’aleshores Ajuntament de Sant Martí de Provençals.
Tracte privilegiat a una icona
Des del barri recorden que per al temple tot han estat facilitats perquè “la gallina dels ous d’or no es toca”. Sempre ha trobat en el govern de torn un interlocutor disposat a fer el que calgués perquè és la icona més emblemàtica de Barcelona i ha rebut un tracte privilegiat. La prova és que fa uns anys es van eixamplar les voreres dels carrers més pròxims a càrrec de l’erari públic per facilitar-hi l’accés dels visitants. Pel que fa als autocars turístics, va costar anys de lluites descartar que es fes un pàrquing subterrani a la plaça de la Sagrada Família que acabaria amb una de les poques zones verdes del barri. I si al final es va aconseguir traslladar-los als aparcaments dels carrers Aragó i Consell de Cent, i de l’avinguda Diagonal va ser perquè es van produir uns quants atropellaments.
Colau passa de puntetes sobre l’expropiació de les finques
L’acord presentat per l’alcaldessa, Ada Colau, i el president delegat de la Junta Constructora, Esteve Camps, i beneït per la regidora d’Urbanisme, Janet Sanz, vol ser el desllorigador que acabi amb una situació anòmala: la de no tenir ni llicència d’obres ni cap altre permís per finalitzar la construcció faraònica. Segons el consistori, les respectives aprovacions de la proposta de modificació del Pla General Metropolità (PGM) que tramitarà l’Ajuntament i del Pla Especial Urbanístic Integral (PEUI) que ha fet el Patronat aplanaran el camí “per obtenir els permisos constructius i d’activitat corresponents” i també “per abonar els imports que li pertoqui per poder finalitzar les obres i desenvolupar les seves activitats”.
El veïnat, en alerta
Tanmateix, des de l’associació de veïns la cosa es veu diferent. Les raons de la desconfiança són bàsicament dues. La primera és que en cap moment no s’ha explicat l’abast urbanístic del PEUI i que podria tenir com a objectiu fonamental “legalitzar les il·legalitats urbanístiques que ha comès fins ara”, constata en el comunicat. És per això que Joan Itxaso no descarta presentar-hi un contenciós. “Hem de veure quin model urbanístic defensa l’Ajuntament: el del temple o el del barri”, afegeix.
L’altra raó, potser la més important per les conseqüències que pot tenir per a 3.000 famílies, és l’afectació urbanística que pesa sobre les dues illes de cases situades entre els carrers Mallorca i Aragó, i que no s’aborda en l’acord. Des de l’Ajuntament remarquen que “la continuïtat del projecte amb escalinata d’accés a la façana de la Glòria pel carrer Mallorca no és objecte d’aquest acord de col·laboració”. Una ocasió perduda, respon el portaveu veïnal. La polèmica expansió del temple a costa dels habitatges es deixa per a més endavant tot i el compromís de crear a mig termini una comissió de treball que abordi “les possibles solucions urbanístiques per finalitzar el projecte original de Gaudí”. Mentrestant, la desesperació entre els afectats, agrupats en una comissió, és palpable i des de l’entitat veïnal ja parlen d’impugnar l’acord si continua endavant amb la tramitació.
Conscient que l’única defensa és un bon atac, l’associació opta de nou per prendre la iniciativa per intentar desactivar l’invasiu projecte de les escalinates. Ho va fer fa uns anys presentant una proposta alternativa per minimitzar el seu impacte sobre el barri i ho ha tornat a fer ara fent públic un informe del 1975 elaborat per la direcció de Patrimoni del Ministeri d’Educació i Ciència que constata que les escales no les va projectar Gaudí sinó uns ajudants 24 anys després de l’inici de les obres. Per tant, de projecte original, res de res. El document oficial, que supedita els plans expansius del temple a la planificació urbana, va servir perquè la immobiliària Núñez i Navarro tirés endavant amb la construcció del bloc de pisos del carrer Mallorca malgrat que el PGM del 1976 en mantingui les afectacions. “Ara el nostre punt de partida és que d’aquí no es mou ni Déu”, conclou Itxaso.