Miguel havia treballat abans a sales de venopunció i centres de reducció de danys a la Mina, el Raval i Sant Adrià de Besòs. Li agrada treballar des del vincle
i de forma holística: “En salut mental no es pot tractar només el símptoma. Si s’arreglessin moltes necessitats estructurals, hi hauria una millora generalitzada de la salut mental de la població. No serveix de res enviar tres hores a la setmana una infermera especialitzada al CAP si no s’arregla el problema de l’habitatge”, exemplifica. “Baixar al CAP”, com ella diu, és part de la seva feina: “Vaig una vegada a la setmana al de les Corts i, depenent del que em trobo, derivo els pacients al meu centre. En tres hores faig dues primeres visites de 45 minuts i dos seguiments de 30 minuts. En canvi, les infermeres del CAP tenen 10 minuts per visita. En 10 minuts no pots explicar-li a algú que s’ha mort el teu pare”.

En un moment de l’entrevista, ensenya una fotografia: és la imatge d’una pintada en una paret on es llegeix: “1 psicòleg cada 11.110 habitants, 1 metge cada 1.500 pacients, 1 policia per cada 256 habitants”. “El primer que afecta el pacient és l’atenció directa. A les Corts tenim menys càrrega assistencial que en altres barris; molta gent fa ús de mútues privades perquè té diners i un lloc on viure. Per això aquí podem visitar molt més seguit que en altres llocs”. “Ara s’han posat de moda les sessions grupals amb pacients d’Atenció Primària. Tenen beneficis, però encara que ho adornin, són una mesura per donar resposta a més pacients en menys temps”, rebla.

El 70% del sector sanitari són dones, i aquesta és una de les coses que la infermera destaca: “Les dones som qui cuidem: a la vida, a la feina, a casa, en la salut i en la malaltia. Per això és un sector feminitzat. En canvi, la medicina no ho és tant, perquè allà els ensenyen a tractar malalties, no persones. Tinc pacients que prefereixen visitar-se amb mi abans que amb el psiquiatra, encara que jo no doni cap medicació. Les infermeres sostenim, acompanyem i escoltem”.

Miguel és crítica amb l’actual sistema d’atenció a la salut mental: “Hi ha col·lectius de persones amb diagnòstics de salut mental que s’han autoorganitzat per donar-se suport i evitar la medicalització. Fins al 2013, la transexualitat es considerava un trastorn mental al DSM [manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals]; d’aquí a 50 anys ens posarem les mans al cap amb el que estem fent ara amb molts pacients”. “Hi ha altres models d’intervenció, sense tanta institucionalització. Una part de la meva feina és que les persones segueixin sent funcionals i productives per al sistema capitalista”.

L'entrada Anna Miguel, infermera de salut mental i addiccions: “En uns anys ens esgarrifarà el que fem ara amb molts pacients” ha aparegut primer a Carrer.

Segons un estudi recent del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE), en col·laboració amb la Consultora GAD3, la precarietat en l’habitatge influeix en la salut mental dels llogaters: el 50% afirmen patir ansietat per la seva situació, enfront del 38% dels arrendadors. I el benestar general és molt superior en els propietaris -al voltant del 70%- que en els llogaters, on la xifra baixa al 49%. Per últim, el 38% de les persones que viuen de lloguer admeten sentir angoixa davant la perspectiva de perdre l’habitatge.

Venen molts llogaters a la consulta?

La major part de la població que atenem són llogaters i, a més a més, en una situació de vulnerabilitat o de risc d’exclusió social. I sí, òbviament els propietaris utilitzen menys aquests serveis.

Quins símptomes presenten?

Es parla d’estrès, angoixa, ansietat… Són coses diferents. L’estrès és el primer símptoma que apareix quan ens trobem en una situació d’incertesa, de no tenir el control de la situació, de no tenir alternatives, respostes, de sentir-nos perduts. Les seves manifestacions són semblants a les de l’ansietat: alteracions del son, l’alimentació, la tensió cardíaca i la respiració; també sudoració, preocupació excessiva i rememoració de problemes. En aquest aspecte no es distingiria de l’ansietat, però l’estrès és un símptoma específic davant d’un problema concret que s’ha d’abordar i que, un cop solucionat, desapareix. En l’ansietat la qüestió és diferent, ja que la problemàtica partiria no tant de factors externs com interns de la persona.

Quines opcions tenen els llogaters?

Compartir habitatge amb altres famílies, per exemple. Això significa que moltes persones conviuen en un mateix espai, en una situació d’habitatge inapropiat. L’amuntegament és un factor que incrementa els nivells d’estrès i ansietat: s’han fet estudis amb rates on s’han col·locat molts d’aquests animals en un espai menor del que necessiten i han acabat matant-se les unes a les altres.

Altres alternatives?

Canviar de territori. Si no pots viure a Barcelona o altres àrees tensionades, hi ha gent que decideix traslladar-se a la perifèria o fins i tot més lluny, on el lloguer sigui més assequible. Això és una ruptura que provoca novament estrès, angoixa i ansietat, ja que comporta un desarrelament: si tens fills, han de deixar l’escola; de vegades tampoc no es poden conservar les xarxes socials, les amistats… Has de trencar amb tot i readaptar-te al nou lloc, i això implica un procés de dol. I en ocasions ni tan sols no és possible: si no pots moure el teu lloc de treball o aconseguir-ne un altre, depenent del que et costi el transport i del temps que hagis d’invertir en anar i tornar, no et surt a compte.

I què ens diu de l’okupació?

És una altra estratègia que part de la població està utilitzant i que ha arribat a naturalitzar com a solució al seu problema habitacional. Una estratègia que conviu amb un cert sentiment d’injustícia social.

I si cap alternativa és possible?

Llavors entraríem en un altre procés psicològic que ja no és l’estrès -que seria el primer símptoma- i que anomenem model d’indefensió apresa, el qual ja va descriure el psicòleg nord-americà Martin Seligman als anys seixanta. És un procés que porta la persona, més que a sentir angoixa i ansietat, a patir un quadre semblant a la depressió, amb símptomes com l’astènia, l’apatia, l’abandonament, el “ja no faig res” o el “ja no busco res”. És a dir: passivitat. La persona es rendeix. I en paral·lel als símptomes depressius, el pacient resol el problema delegant en tercers -departament d’Habitatge, Serveis Socials-, potser amb la falsa il·lusió que així trobarà respostes dignes, ja que “jo no puc sortir-me’n”. En realitat, és probable que les respostes que rebi siguin mediocres o insuficients, amb la qual cosa continuaria l’estrès.

Quins moments en la vida d’un llogater són més estressants? El procés duríssim de selecció de candidats a un habitatge -presentació d’avals, nòmines…-? Quan s’apropa la data d’extinció del contracte, amb tota la incertesa que això comporta?

No hi ha una fase d’especial estrès. Dependrà de la situació de la persona en cada moment. Si s’apropa la fi del contracte i les seves circumstàncies li permeten fer front a una pujada de la renda, o si pot negociar amb el propietari, podrà sortir-se’n. Si, en canvi, dos mesos abans perd la feina i amb l’atur amb prou feines pot pagar el lloguer, sense poder afrontar cap augment; o si no hi ha possibilitat de negociar amb l’arrendador, la qüestió canvia radicalment. Jo no dividiria l’estrès del llogater en fases. A més a més, hi ha un moment pitjor, i que vostè no ha mencionat.

Quin?

Quan rep la carta de desnonament. És el moment en què l’estrès és més gran i on les persones poden reaccionar amb angoixa. És un episodi més curt, però l’anticipació del fet que en quinze dies, o dos mesos, es produirà el desallotjament eleva molt la sensació d’angoixa. El desnonament pot produir una situació d’estrès màxim o d’indefensió apresa: “Doncs que em facin fora”, “aquí em quedo, esgoto el temps i quan vingui la comitiva judicial ja me n’aniré i recorreré a Habitatge o a Serveis Socials”. Viure un desnonament és una situació traumàtica: ja no parlem d’estrès, sinó de trauma, d’un episodi altament impactant i angoixant. Un trauma que, com a adult, hauré d’elaborar. I si no es pot fer, es pot entrar en problemàtiques de salut mental més greus, com ara la dissociació.

Diu que un trauma s’ha d’elaborar en tant que adult. Què hi ha dels nens?

Els nens han estat una mica oblidats en tot aquest tema, però la seva situació és encara pitjor. Per a un nen petit, l’experiència del desnonament, de veure sortir de casa la seva família, de no saber què està passant, d’“on anirem” o “a on em portaran”, constitueix també un element traumàtic que pot romandre, fins i tot, a dins d’un altre diagnòstic anomenat estrès posttraumàtic complex, i que s’afegeix a altres episodis, com el fet d’haver de deixar l’escola, o que potser el pare estigui malalt, o que li hagin donat una bufetada perquè tothom a casa estava nerviós.

Per últim: vostè creu que ser llogater és un factor de risc psicològic?

En la situació que vivim actualment, sí.

L'entrada Carolina Pastor: “En la situació actual, ser llogater és un factor de risc psicològic” ha aparegut primer a Carrer.

L’informe Presme destaca que més de la meitat de les persones treballadores de l’Estat, comptant les desocupades, es troben en situació de precarietat laboral. Com la definiria?

És un fenomen dinàmic i complex que s’ha d’entendre com a resultat de les relacions de poder en l’àmbit del treball, on interactuen múltiples factors socials. Contràriament a una visió només centrada en el tipus de contracte o la inseguretat, la precarietat laboral té un caràcter multidimensional, ja que inclou nombroses condicions d’ocupació i treball. L’Escala de Precarietat Laboral (Employment Precariousness Scale-EPRES) inclou sis dimensions essencials: inestabilitat de l’ocupació, salaris baixos, escàs poder de negociació, vulnerabilitat, amb situacions d’amenaça, discriminació, menys drets laborals i manca de poder per exercir aquests drets.

Quines són les causes?

Són múltiples. Depèn de la implementació de les reformes laborals, però també de l’especialització productiva i l’organització empresarial, de l’organització desigual de les relacions laborals, de les polítiques públiques febles, de les polítiques migratòries injustes, així com de les institucions familiars que reprodueixen desigualtats de gènere. Pel que fa al cas espanyol, venim d’encadenar un seguit de reformes laborals durant la gran recessió del 2008 que van generar moltíssima precarietat. Però hi ha moltes altres raons, com ara l’estructura productiva terciaritzada basada en sectors d’una alta estacionalitat, com el turisme; o un Estat del Benestar insuficient que arrossega un subdesenvolupament de dècades de franquisme i que es va començar a desenvolupar als anys vuitanta, en ple retrocés neoliberal en l’àmbit mundial.

La salut mental està relacionada amb la precarietat laboral?

Per descomptat. La recerca científica mostra que la precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir de forma prematura, tant per a aquells que treballen en aquestes condicions com per a les seves famílies. Desestructura la vida quotidiana i dificulta la planificació del futur, genera inseguretat i patiment, alienació i frustració, exili econòmic i desesperança, submissió i por. Per això, està estretament relacionada amb molts problemes de salut mental, com ara l’ansietat i la depressió, que generen un gran patiment psíquic.

Hem normalitzat la precarietat?

L’observem en l’àmbit privat i en el públic, sota diferents tipus de contracte, i a la indústria, l’agricultura i els serveis. Per això, els seus efectes sobre la salut mental estan àmpliament estesos i, fins a cert punt, normalitzats. A la Unió Europea (UE), cada any, una de cada sis persones té un problema de salut mental, distribuïts desigualment segons la classe social, el gènere, l’estatus migratori… Gran part del malestar i l’angoixa que pateixen les persones té una causa social que s’expressa i es percep en forma de gran diversitat de signes i símptomes físics o psíquics, com ara ansietat, depressió o crisi de pànic, però també en forma de cefalees, marejos, lumbàlgies, parestèsies, fatiga i reaccions cutànies.

L’Estat espanyol és un dels països de la UE amb més taxa de població ocupada en risc de pobresa i exclusió social. Els anomenats ‘treballadors pobres’ són persones amb ocupació, però que viuen en la pobresa, i ja suposen un 17,9 % del total. A què es
deu aquest increment?

Aquest és un fenomen que ha anat agafant força a tot el món. A Espanya té algunes causes específiques, com ara la gran variabilitat en el volum d’ocupació de cada cicle econòmic i, evidentment, els salaris baixos. Entre els treballadors temporals i a temps parcial és especialment rellevant, i en gran manera ho és per la manca d’alternatives laborals a temps complet i afecta sobretot les dones. Però també té a veure amb l’escassa redistribució mitjançant els sistemes de protecció social. Tot això fa que un nombre elevat de llars visquin al dia i que tinguem unes taxes de pobresa infantil alarmants.

Per dignificar el treball domèstic, que recau sobretot en les dones, l’informe aposta per eliminar les polítiques públiques que creïn una divisió sexual
i desigualtat de gènere.

Eliminar la divisió sexual i la desigualtat de gènere en el treball passa per una doble estratègia. D’una banda, la implementació de mesures normatives i de polítiques públiques que fomentin més la igualtat, promocionant la construcció de societats igualitàries; i d’altra banda, el desenvolupament d’un sistema públic de cura amb garanties tant per a les persones cuidades com per a les cuidadores.

L’informe exposa que cal transitar per un model social i econòmic alternatiu. Per aconseguir-ho, es necessitaria respectar els drets de les persones treballadores, augmentar la seva protecció i realitzar una transició ecosocial. No li sembla que anem cap a un model que és just el contrari?

L’objectiu ha de ser construir un model de relacions laborals diferent, on es treballi menys però millor, d’una manera més respectuosa amb les capacitats i desitjos de les persones i en benefici de la comunitat i de la vida al planeta. A l’informe fem una trentena de propostes. Algunes s’estan implementant o estan en procés, però d’altres són més difícils de dur a terme, perquè requereixen un consens social i polític molt ampli. El món del treball funciona així perquè és útil per a un model econòmic determinat, i canviar-lo sempre genera resistències. L’exemple més clar és tot el que té a veure amb la crisi climàtica. Si els científics ens diuen que estem avançant sense fre cap al precipici, per què no fem una transició ecosocial que superi, per exemple, les limitacions de l’anomenada transició verda? Doncs perquè aixpo implicaria fer una reforma profunda del model econòmic, que és el causant d’aquesta crisi. Però això no ens pot paralitzar. Els moviments socials i la societat civil organitzada han de reclamar un model productiu més saludable i menys destructiu per al planeta i les persones.

Com valora la proposta de la reducció de la jornada laboral?

Pot tenir diversos avantatges, a molts nivells: augmentaria el temps lliure de les persones treballadores; podria reduir la contaminació i aportar altres avantatges ambientals; reduiria el nivell d’estrès i milloraria el son i la salut; podria ser un factor important per augmentar el nivell d’ocupació; i podria ser un instrument que ajudés a estendre la solidaritat, augmentar la participació dels treballadors i desprecaritzar el treball.

Per reduir la precarització laboral, hi ha qui defensa la Renda Bàsica Universal (RBU). En què consisteix?

És un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona -per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies- un pagament monetari regular a tota la població, de forma individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. No obstant això, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’Estat del Benestar i mercantilitzar els serveis socials. La RBU podria tenir importants efectes beneficiosos per a la salut mental de tota la població i augmentar l’equitat, ja que reduiria la incertesa vital i l’esgotament psíquic causat per l’estrès que pateixen les persones desocupades i aquelles que estan en situacions de precarietat laboral i temen perdre la feina.

Per fer front als reptes que planteja la salut mental, caldria un sistema de sanitat pública que ofereixi atenció humana, de qualitat i centrada en l’atenció primària. Però la sanitat pública pateix cada cop més la precarització laboral i està més infrafinançada. Quina anàlisi en fa?

L’atenció primària, la salut pública i la xarxa de salut mental formen tres parts essencials del sistema de salut espanyol, i totes tres afronten grans dificultats. Cal destacar la manca de mitjans i recursos adequats i la manca de visibilitat i reconeixement professional i social. Pel que fa als professionals de salut mental, Espanya presenta ràtios molt inferiors a les recomanacions de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) per a països de nivell econòmic similar. Així, el 2018 comptava amb sis psicòlegs per a cada 100.000 habitants, una xifra tres vegades menor que la mitjana europea. La gravetat més gran recau en els serveis socials i d’atenció primària, i es dona la penosa situació que són els professionals més precaritzats els que tracten d’atendre els complexos problemes psicosocials i de salut mental d’un gran nombre de persones en situació de precarietat.

Les persones treballadores han perdut força negociadora col·lectiva.
A què es deu?

Darrere d’aquest debilitament hi ha diversos factors, emmarcats en l’expansió de la ideologia i les polítiques neoliberals durant dècades. Per esmentar-ne només alguns, la regulació jurídica a l’entorn dels drets col·lectius no està a l’altura de la realitat canviant del món de l’empresa i el treball. En particular, la configuració actual del sistema i l’estructura dels òrgans de representació unitària pateix una disfuncionalitat creixent davant la realitat contemporània de descentralització productiva, digitalització, revolució industrial 4.0 i atomització del treball. En paral·lel, la posició de la negociació col·lectiva en la regulació sobre les remuneracions i altres condicions de treball també s’ha vist soscavada per reformes legals en el període 2011-2012, que van contribuir al debilitament de la negociació col·lectiva i el poder negociador dels sindicats i els representants unitaris.

Com podrien recuperar la seva força les treballadores i treballadors?

La democràcia social ha de reinventar-se a partir de les relacions de poder i de cooperació existents als centres de treball. Per a això, hi ha diverses fórmules que poden corregir la unilateralitat de les decisions a l’empresa. La primera i fonamental és la negociació col·lectiva, el resultat de la qual, el conveni, és fruit d’una decisió conjunta entre els representants dels treballadors i de la direcció. La segona, la cogestió, que ha estat d’aplicació més restringida, gairebé exclusivament en països on el diàleg social va ser molt fluid després de la Segona Guerra Mundial. I la tercera, l’expansió d’un moviment democràtic que parteixi del treball i no estigui subordinat a un patró o a una empresa, sinó un treball entès com a relació social de gestió dels comuns.

A Barcelona han proliferat els últims anys feines precàries com la de repartiment de paquets a domicili. Es pot afirmar que cada cop és una ciutat on hi ha més precarietat laboral?

La precarietat no és un fenomen exclusiu de Barcelona, però és evident que s’ha convertit en una qüestió de pes per al benestar de moltíssimes persones que hi viuen. Tot apunta que els nivells de precarietat que es deriven d’aquest model són importants. És sorprenent que Espanya sigui dels països que estan liderant la contraofensiva jurídica per protegir les persones treballadores d’aquestes plataformes, sobretot les de repartiment. No obstant això, aquest tipus de treball planteja molts reptes encara per resoldre. I no parlo només de Glovo, Amazon o Cabify, que treballen sobre el terreny i que són els més visibles, sinó de les que ofereixen tasques que es duen a terme en remot a canvi de petits pagaments per entrega, com els programadors, els dissenyadors gràfics i els supervisors de contingut digital altament sensible. La major part de les vegades s’incorre en situacions fraudulentes, com la dels falsos autònoms, vulnerant els drets laborals. Aquí és fonamental l’organització de les persones treballadores, com es va fer amb el riders, reivindicant la seva condició d’assalariats a les plataformes de repartiment a domicili.

L'entrada Joan Benach: “La precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir” ha aparegut primer a Carrer.

No em centraré en els trastorns mentals, una població i una assistència que ha donat un gran gir des de l’exclusió en manicomis a una integració en un territori urbà, amb serveis oberts i propers, i amb polítiques residencials, laborals i d’integració social, i de participació dels afectats i de les famílies, que, malgrat les seves dificultats i limitacions, és un model a seguir i a aprendre’n.

Em centraré en la salut mental d’altres poblacions que, no patint trastorns mentals, viuen situacions que les afecten emocionalment i que posen en risc la seva vida laboral, familiar i ciutadana. Unes situacions que comporten ansietats intenses -desesperació, por, culpes…- i dificultats en el pensament realista, amarat d’aquests sentiments catastròfics que posen en marxa maneres de viure evitatives, aïllades, insolidàries, victimistes. Amb un patiment que paguen amb el deteriorament de la seva salut i la dels seus familiars.

Unes ansietats i conflictes que cal poder contenir: personal, familiar i col·lectivament, per obrir pas a la consciència i l’apoderament. Aquest és un procés -la contenció del dolor emocional-, que requereix temps i ajuda mútua. La família hi te un rol bàsic, no exempt de conflictes i problemes, i d’insuficiències. Però és cosa de tots.

L’origen del problema
Contenir el propi patiment emocional no sempre és possible, i quan es desborda afecta el cos, i els altres. Els sistemes de salut i de serveis socials estan a vessar d’aquests “pacients” i famílies que viuen situacions emocionals penoses, confoses amb “trastorns mentals” depressius o ansiosos. Però no és la seva reacció emocional allò patològic, ho són les condicions socials en les quals viuen.

Aquestes persones sovint no s’adonen que tenen problemes en comú que han de poder encarar en grup. Viuen el seu problema com una cosa individual i biològica, a resoldre amb fàrmacs, no com la càrrega de patiment lligat a l’atur o la precarietat, o lligat a ser víctima d’abús en la parella, l’escola o el lloc de treball… que fora el veritable problema a resoldre. Patint les pèrdues i els dols propis de la senectut. O ser membre d’una família amb funcions parentals afectades per l’exclusió i la pobresa. I podríem continuar…

Aquests “pacients” (sic) afectats emocionalment i amb una consciència feble de la seva realitat bio-psico-social, es troben sovint amb metges que responen a les demandes de tractar els seus mals amb medicaments. Una quarta part de les persones ateses a les nostres ABS eren medicades amb ansiolítics, antidepressius o neurolèptics (o amb tots ells) sense patir cap problema psiquiàtric.

L’estudi és de 2007, just abans de la crisi. La iatrogènia que això comporta (dany que el malalt no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’actuació del metge) és un problema de primer ordre. I que segur que està augmentant al ritme que augmenten les desigualtats i la pobresa, com augmenta també l’assistència parcial i biologista resultat de les retallades i la sobrecàrrega a la qual estan sotmesos els professionals sanitaris.

Com es promou la salut mental?
Aquest món és una “vall de llàgrimes”. La realitat fa patir, des del naixement. Les coses no són com voldríem (omnipotentment). Les pèrdues i injustícies són omnipresents. I malgrat tot, l’ésser humà reacciona davant les pèrdues fent el dol d’allò perdut, “apoderant-se” de la seva realitat, creixent i fent-se fort en l’adversitat. Aquesta seria “la part sana de la personalitat”, la que connecta amb la realitat, sense mentides, i és capaç de treballar i col·laborar amb els altres per entendre-la i canviar-la.

Però aquesta és una feina no sempre reeixida. Una altra part de la personalitat, la immadura, reacciona davant els problemes negant-se a acceptar la realitat. És la part que l’odia perquè és frustrant i fereix, i ofèn. Aquesta part de la personalitat (i de la mentalitat grupal) nega el problema, amb ràbia, i busca qui l’hagi de pagar. O amb depressió i autoretrets, amb afebliment quasi sempre de l’autoestima i de la vitalitat relacional. Evitar la consciència de realitat, aïllar-se en refugis interiors, amb l’ús de drogues o medicaments (per evitar el dolor), porta al deteriorament de la pròpia dignitat individual i col·lectiva.

La lluita per la salut serà sempre una lluita contra aquestes tendències a negar els problemes, a fer-se il·lusions espúries, al relat victimista (mare de tots els fanatismes). Una lluita per acceptar que no cuidem bé les nostres necessitats emocionals i que hem de trobar sortides personals i comunitàries.

Fer el dol és sempre una feina emocional subjectiva, però que necessita acompanyament i solidaritat. Vèncer la desesperació o el victimisme requereix poder accedir a grups en els quals es pugui rebre suport i aportar la pròpia experiència i reflexió, orientats a ajudar-se mútuament. Penso en l’experiència de les PHA, en els grups d’ajuda mútua de persones en situació d’atur, en les psicoteràpies de grup amb gent gran, en el suport prestat per tants professionals i institucions comunitàries, malgrat totes les limitacions.

En altres articles d’aquesta revista es parla de salut comunitària. La salut entesa com aquella manera de viure de forma autònoma, solidària i joiosa, com en Jordi Gol va definir. La salut comunitària s’orienta a la prevenció de la pèrdua de salut, a l’estudi dels “condicionants socials de la salut” de determinades poblacions, que necessiten programes específics que integrin els recursos d’un territori a l’entorn d’uns objectius determinats.

Amb la necessària participació activa dels afectats en la lluita per agrupar-se i treballar per una societat sana. I una metodologia de treball en xarxa i d’integració dels recursos de Salut i Benestar social en cada territori. Música celestial?

Aquesta salut comunitària és present a l’ICS i a l’Ajuntament, però no ha aconseguit imposar-se a la deriva dominant del sistema, centrat en les malalties i el seu tractament. El professional de la salut hauria de poder “prescriure” altres coses, a part de fàrmacs: associacions de veïns i centres cívics, grups de suport emocional, ajuda a les famílies, a les organitzacions d’ajuda mútua, en fi: recursos comunitaris, molt incipients i encallats des de fa anys.

Cal potenciar el treball amb grups, i el treball en xarxa dels serveis públics de cada territori. I cal una direcció i un suport institucional (i econòmic) per fer-ho efectiu. Amb programes de formació i suport als professionals contra la medicalització iatrogènica de les afectacions emocionals, i en la creació i implementació de recursos comunitaris d’integració i suport emocional.

Cap a un canvi de model
L’Ajuntament pot liderar en els barris aquest canvi de model de salut, centrat en el benestar i el territori. Les seves competències en salut comunitària i en Serveis Socials, i la seva política de barris, el situen en un lloc de responsabilitat i d’iniciatives en la promoció de la salut de la ciutadania, i d’integració de professionals i entitats del territori. Em consta el seu treball en aquesta direcció.

Des de fora, però, i pensant amb aquestes poblacions a les que m’he estat referint, crec que cal assumir que estem molt per sota d’allò necessari i que cal fer un pas endavant en la recerca sobre el treball de camp, en la programació, en la formació a l’entorn de les afectacions emocionals per raons socials, en la formació i suport al treball amb grups, i en la participació activa dels professionals i de la ciutadania en la construcció d’aquestes respostes comunitàries a la ciutat.

Lluís Isern és psiquiatre i psicoanalista

L'entrada De l’angoixa i el patiment a la consciència i l’apoderament ha aparegut primer a Carrer.