Anna Miguel no és la típica infermera. Ho diu ella mateixa només començar l’entrevista: “He tingut un recorregut estrany, no he passat per cap hospital i, des de la universitat, el que més m’ha interessat són les drogues”. Miguel treballa al Centre de Salut Mental i Addiccions (CSMiA) de les Corts, un servei públic externalitzat a una entitat privada. Parla de drogues i no d’addiccions, perquè considera que la paraula addicció té una càrrega molt forta: “És terminologia de la vella escola. Hem de treballar l’estigma. Sovint les professionals sanitàries responsabilitzen els pacients d’estar en certes situacions i poden arribar a exercir molta violència en minimitzar i qüestionar el patiment o jutjar el consum”.
Miguel havia treballat abans a sales de venopunció i centres de reducció de danys a la Mina, el Raval i Sant Adrià de Besòs. Li agrada treballar des del vincle
i de forma holística: “En salut mental no es pot tractar només el símptoma. Si s’arreglessin moltes necessitats estructurals, hi hauria una millora generalitzada de la salut mental de la població. No serveix de res enviar tres hores a la setmana una infermera especialitzada al CAP si no s’arregla el problema de l’habitatge”, exemplifica. “Baixar al CAP”, com ella diu, és part de la seva feina: “Vaig una vegada a la setmana al de les Corts i, depenent del que em trobo, derivo els pacients al meu centre. En tres hores faig dues primeres visites de 45 minuts i dos seguiments de 30 minuts. En canvi, les infermeres del CAP tenen 10 minuts per visita. En 10 minuts no pots explicar-li a algú que s’ha mort el teu pare”.
En un moment de l’entrevista, ensenya una fotografia: és la imatge d’una pintada en una paret on es llegeix: “1 psicòleg cada 11.110 habitants, 1 metge cada 1.500 pacients, 1 policia per cada 256 habitants”. “El primer que afecta el pacient és l’atenció directa. A les Corts tenim menys càrrega assistencial que en altres barris; molta gent fa ús de mútues privades perquè té diners i un lloc on viure. Per això aquí podem visitar molt més seguit que en altres llocs”. “Ara s’han posat de moda les sessions grupals amb pacients d’Atenció Primària. Tenen beneficis, però encara que ho adornin, són una mesura per donar resposta a més pacients en menys temps”, rebla.
El 70% del sector sanitari són dones, i aquesta és una de les coses que la infermera destaca: “Les dones som qui cuidem: a la vida, a la feina, a casa, en la salut i en la malaltia. Per això és un sector feminitzat. En canvi, la medicina no ho és tant, perquè allà els ensenyen a tractar malalties, no persones. Tinc pacients que prefereixen visitar-se amb mi abans que amb el psiquiatra, encara que jo no doni cap medicació. Les infermeres sostenim, acompanyem i escoltem”.
Miguel és crítica amb l’actual sistema d’atenció a la salut mental: “Hi ha col·lectius de persones amb diagnòstics de salut mental que s’han autoorganitzat per donar-se suport i evitar la medicalització. Fins al 2013, la transexualitat es considerava un trastorn mental al DSM [manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals]; d’aquí a 50 anys ens posarem les mans al cap amb el que estem fent ara amb molts pacients”. “Hi ha altres models d’intervenció, sense tanta institucionalització. Una part de la meva feina és que les persones segueixin sent funcionals i productives per al sistema capitalista”.
