Lola Ruiz té 30 anys, va estudiar infermeria a la Universitat de València i, des de fa cinc anys, exerceix la professió a Barcelona. Viu i treballa a Nou Barris, un dels districtes menys sol·licitats pels professionals sanitaris, concretament al CAP Rio de Janeiro, a la Prosperitat. Quedem amb ella a la sortida del centre. És la primera vegada que té certa estabilitat laboral i assegura que és per això que s’ha animat a fer l’entrevista. Abans havia treballat al CAP de les Roquetes, on va encadenar diversos contractes temporals: “Un mes, una setmana, tres mesos, fins que van decidir no renovar-me”.
Pobresa i problemes de salut
Ruiz és interina del CAP Rio de Janeiro des de fa quatre mesos i denuncia que no es cobreixen les baixes, les vacances, ni les jubilacions, i que això els suposa una sobrecàrrega de feina que, en molts casos, acaba amb baixes laborals per ansietat: “El que més s’escolta als passadissos del centre és que no podem sostenir aquesta situació: jo atenc 1.200 pacients, molts d’ells amb una problemàtica social per a la qual no tinc prou temps, eines, ni recursos”, lamenta la infermera.
Quan li demanem si aquesta realitat és específica del centre o general a tota la ciutat, respon amb contundència: “Aquí ho patim més. Als barris de la perifèria obrera és on hi ha més pobresa i més problemes de salut. La diferència d’esperança de vida entre barris rics i pobres a Barcelona és d’onze anys; això és una barbaritat. Amb el deteriorament de la sanitat pública, la gent que pot va a una mútua privada, però, si no t’ho pots permetre, has de fer front a les llistes d’espera”. Ruiz defensa que “la solució és augmentar els pressupostos destinats a l’Atenció Primària, perquè només es pot protegir la població amb prevenció, promoció i detecció de problemàtiques i, si això no es fa, és quan es necessiten tractaments caríssims”.
La infermera considera que els darrers anys hi ha hagut retallades pressupostàries encobertes que s’han aplicat mitjançant les direccions per objectius: “Aquestes direccions són específiques de Catalunya i no tenen res a veure amb la qualitat assistencial, sinó amb complir uns indicadors. Et forcen a fer coses en les que no creus com, per exemple, receptar menys bolquers. Ho has de fer perquè si no et penalitzen a tu, i al centre”. En les seves paraules s’entreveu una forta crítica al sistema sanitari i una professió que ella viu com una trinxera des d’on lliurar la batalla a aquesta forma de funcionar. Ruiz considera que s’hauria de reduir la medicalització i fer més educació i prevenció, tot i que ara mateix no poden fer-ho per manca de temps.
Va escollir infermeria perquè considera que és una eina per donar resposta als problemes de la gent: “L’atenció hospitalària aïlla la persona del seu entorn i no pots saber com es comporta fora de la institució. En canvi, amb la infermeria et relaciones amb la persona dins del seu domicili: coneixes la família, el barri, i els centres comunitaris on es pot apropar. Tot això et permet saber com cuidar-la al lloc on es desenvolupa el seu dia a dia. Jo vaig escollir treballar al barri on visc perquè crec que puc atendre millor els pacients de Nou Barris que els de Sarrià. Conèixer el context és imprescindible”, assegura.
A Ruiz, les companyes més grans del CAP li expliquen que abans es feia més medicina comunitària que ara. Encara que les fisioterapeutes, les Rebec -les Referents de Benestar Emocional i Comunitari- i les nutricionistes sí que intervenen en clau comunitària, ella considera que infermeria també ho hauria de fer: “La comunitària és parlar amb les persones del barri i saber quins problemes tenen. Ara tenim accions comunitàries, però no sé si les propostes que es fan venen del consens amb les entitats veïnals o són directrius que responen a una agenda concreta de l’ICS [Institut Català de la Salut]”.
Mesures sense recursos
Ruiz és des de fa poc temps la referent de sensellarisme del seu CAP en la nova estratègia de l’ICS per sensibilitzar i promoure l’accés de les persones sense llar a la sanitat pública. El tema li interessa sobretot per arribar a les persones en situació irregular que viuen al carrer i no tenen accés al padró, tot i que denuncia que aquestes mesures no estan dotades de partides pressupostàries: “D’on hem de treure temps per fer això si no es contracta més gent? Les infermeres estem fent tasques que són pròpies de metges de família i els metges de família en fan d’especialistes. Això genera inseguretat en el pacient i desconfiança en la sanitat. Com a treballadora, quan veig les mobilitzacions ciutadanes i plataformes sanitàries, com la de SAP Muntanya al nostre districte, em fan enveja i em donen esperança d’organitzar-nos com a treballadores amb elles. Nosaltres som professionals de l’Atenció Primària, però també en som usuàries: hem de lluitar perquè la sanitat sigui un dret públic, de qualitat i universal”.
