Jordina Samper, metgessa de família del CAP Raval Sud, va arribar a la medicina familiar per casualitat: no sabia què triar i va acabar escollint una professió que, amb els anys, li ha demostrat que és la que té més sentit en medicina: “Si tinguéssim els recursos i el temps que l’Atenció Primària necessita, donaríem un servei d’alta qualitat i de proximitat. Aquest CAP està a 10 o 15 minuts dels domicilis, tenim servei de rajos X, especialistes, podem donar atenció als principals problemes de salut… Està comprovat que un dels factors que més redueix la mortalitat i les consultes d’urgències és la longitudinalitat: tenir les mateixes professionals de referència al llarg de la vida”.
El sistema sanitari, tanmateix, no garanteix les condicions perquè les treballadores s’hi mantinguin. Per això caldria evitar la sobrecàrrega de tots els estaments professionals: “Les reivindicacions que s’han fet des del sector mèdic han estat corporativistes. Per molt que ens millorin les condicions, el sistema sanitari té un dèficit estructural, organitzatiu i de redistribució dels recursos. Jo preferiria tenir menys visites per treballar amb més calma i seguretat a cobrar el doble del sou que cobro”.
La salut comunitària, cosa de totes
Per defensar el dret a la salut, Samper s’ha organitzat a La Capçalera, un col·lectiu que forma els professionals i fa propostes concretes dins el sistema. Per exemple, una guia per obtenir la targeta sanitària sense padró o protocols d’intervenció en cas d’atenció a persones detingudes. La Capçalera posa el focus en la comunitat: “El dret a la salut no es garanteix només des del sistema sanitari, sinó amb la millora de les condicions de vida”. Una de les seves prioritats és treballar amb associacions veïnals, col·lectius antiracistes o sindicats d’habitatge, perquè, sense saber-ho -manté Samper- també treballen la salut: “Un sindicat d’habitatge fa molt més per millorar la salut que jo receptant antidepressius”.
La Capçalera també denuncia les pràctiques de les mútues laborals: “Cada cop se’ns pressiona més perquè les baixes siguin menys i més curtes. A Espanya només s’admet una de cada quatre malalties laborals. El personal mèdic de la mútua rep diners públics, però som nosaltres qui les acabem atenent com a baixes per malaltia comuna”. Això suposa desatendre altres situacions: “Fa uns anys que les mútues poden fer una proposta d’alta a l’ICAM [Institut Català d’Avaluacions Mèdiques] davant d’una baixa per malaltia comuna i, si l’ICAM no l’accepta, ens salta una alarma i tenim només dos dies per respondre. Això interfereix en la nostra feina i debilita la confiança i el vincle amb el pacient”.
