D’El 47 se n’han dit moltes coses, però, entre tant de soroll, n’hi ha que han passat desapercebudes. S’entreveuen en el llargmetratge i, estirant del fil, generen un relat més real i quotidià de les lluites de Torre Baró. Un relat amb nom de dona. O més aviat, de dones. Totes les veïnes amb les quals ha parlat Carrer s’han assegurat de dir-nos: “No soc jo sola: ho vaig fer amb les meves companyes”. Un tret característic d’aquestes històries és que es relaten en plural i amb humilitat.

La Història no ha recollit encara les històries de formigueta de les dones de Torre Baró. “El 47. Unes dones, una escola bressol, el destí d’un barri”. Potser aquest lema no hagués recaptat tants diners. O sí. Rosi Martín, veïna de Torre Baró, va ser durant anys companya de feina de Carme Vila Oliver, una altra referent veïnal que, de manera anecdòtica, va ser dona de Manuel Vital després de penjar els hàbits. Martín recorda que les monges van fer molt pel barri i que estaven molt properes a l’associació veïnal, però, en contra del que es dona a entendre al film, creu que la Carme no es va treure l’hàbit per ell. Des del 1976, van lluitar juntes per una escola bressol. I la van aconseguir. Martín ha demanat que el nom de Vila s’inclogui en el nomenclàtor, com el de Vital, una iniciativa aprovada al darrer Ple de Nou Barris. I reivindica la seva figura: recorda que va contribuir a la tasca d’alfabetització al barri i va crear un projecte de lleure perquè les nenes poguessin sortir d’excursió. També la rememora posant injeccions i, ja jubilada, acompanyant les dones més grans al museu o al cine.

Protagonismes i reconeixements

Sobre el segrest del 47, Martín recorda que li estava donant farinetes al seu fill de set mesos: “Em van trucar i el vaig deixar amb la meva mare per baixar amb el Manolo”. Martín surt a les fotos del dia del segrest; s’hi reconeix d’esquenes. També ho fa Mari Martínez, que va pujar al bus embarassada i que el dia de l’estrena, als Cinemes Aribau, s’emocionava en veure’s a la gran pantalla fent d’ella mateixa, tants anys després. Martínez és una de les extres del film, però va ser protagonista el dia dels fets, tot i que, com tantes altres, mai no s’ha vist com a protagonista. “Les dones érem molt actives, érem les que sosteníem l’associació, però ells, sense donar un palo al agua, s’emportaven els honors”, recorda Martín. “No hi havien dones en càrrecs directius perquè esperàvem a ser reconegudes per la resta. No ens presentàvem com a candidates, també perquè havíem de cuidar els fills i ens preocupava no poder estar a les reunions fins a les 12 de la nit”, agrega.

La primera presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró va ser Gregoria García Ruiz. Hi va entrar el 1996 i en va ser la presidenta del 2003 al 2008. Reivindica que les dones també van segrestar un autobús: “Per exigir contenidors. La situació era insalubre. Som un barri de muntanya i hi ha molta brossa que els animals venen a buscar”. García explica que, quan va sortir presidenta, molts homes deien que li prendrien el pèl, però ella va demostrar que era ben vàlida. “Aquella època va ser molt intensa. Renunciava a dies de feina per anar a reunions importantíssimes. Aquí sempre hi ha hagut molta feina a fer, ho hem de lluitar tot. Les coses no han canviat tant des de llavors”, rebla. Una altra fita en la qual posa èmfasi és quan van aconseguir calefacció per al col·legi Font dels Eucaliptus, inaugurat el 1971 i que ja no existeix. Les dones es van tancar a la comissaria de Policia per reivindicar que els seus fills i filles estudiessin en condicions. També ho van aconseguir.

Seguim estirant el fil i arribem a l’actual presidenta de Torre Baró, Valeria Ortiz, que va anar a parar a l’associació per una causa similar: “Quan vaig tenir el meu fill, un dia van robar el tobogan del parc. Em vaig preguntar amb qui havia de parlar i així va començar tot”. Avui al barri hi ha dos parcs. “Al de la part alta del carrer de Lliçà, les mares s’han organitzat i està ple de joguines, bicicletes, patinets… I hi ha un cartell d’instruccions d’ús. Ningú se’n duu res, tot al contrari, la gent hi aporta coses”. Ortiz manté que a Torre Baró hi ha un moviment de mares molt lluitador. Recorda quan es va ajuntar amb una mare per fer-hi el primer Halloween: “Pensàvem que al barri només hi havien els nostres fills, i en aquesta activitat hi van participar 80 nens i nenes més”.

Ortiz i García coincideixen que un dels grans problemes per a les dones és la mobilitat. Torre Baró segueix sent un barri molt aïllat. Per anar de la part alta a la baixa, hi ha un bus a demanda que sovint triga 90 minuts en arribar. Empènyer carrets de la compra i cotxets per les pujades no és gens fàcil. Aquest aïllament dificulta a les dones més grans poder rebre visites de les famílies o relacionar-se. La manca de recursos en transport, salut o educació les afecten de manera especial, però això no els impedeix d’organitzar-se: García és ara la secretària de l’Associació de Gent Gran i segueix activa reivindicant els drets del barri.

Ortiz denuncia que la falta de connexió genera dificultats per a les més joves. Malgrat que senten Torre Baró com un barri familiar i segur, explica que la comunitat LGTBI+ no sempre s’hi sent segura. Reclamen igualtat per a les dones i també per als seus fills i filles, una generació que necessita expressar lliurement el seu gènere i orientació sexual. L’aïllament dificulta que estableixin aliances amb altres col·lectius o barris, tot i que el jovent participa en els moviments feminista i per l’habitatge a Nou Barris. Aquestes noves generacions fa 10 anys que lluiten per un Casal de Joves a la Zona Nord, on podrien crear espais i xarxes de suport segures.

Avui trobem la Mari, la Gregoria i la Valeria amb moltes altres dones i altres petites grans històries, encara per explicar, dissenyant les llums de Nadal del barri. Enguany, dedicades a El 47 i, per si algú creia que la lluita és cosa del passat, el primer disseny té un lema clar i rotund: “Torre Baró existeix i resisteix”.

L'entrada Les invisibles d’‘El 47’ ha aparegut primer a Carrer.

Quinze anys després, i malgrat el precedent recent de la massificació turística a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, l’Ajuntament manté una línia continuista i ha presentat dos nous projectes per a Nou Barris que aprofundeixen en l’anomenada descentralització del turisme. D’una banda, el govern de Jaume Collboni engegarà un laboratori d’art urbà amb l’epicentre a Torre Baró, que té com a objectiu posicionar el districte de Nou Barris “en el circuit turístic de la ciutat”. Aquest projecte, finançat amb els fons europeus Next Generation, ja ha sortit a licitació i compta amb un pressupost de gairebé un milió d’euros. D’altra banda, l’Ajuntament ha anunciat que destinarà 2,9 milions d’euros a la construcció d’una “ruta turística verda” al voltant del Rec Comtal, als barris de Vallbona i la Trinitat Vella, que en restaurarà les riberes i disposarà d’una exposició sobre la història d’aquesta sèquia medieval.

Aquests dos projectes, però, han despertat reticències entre les entitats veïnals del nord de Barcelona, que creuen que hi ha altres necessitats prioritàries al districte i desconfien de les externalitats negatives del turisme. “Si mirem cap al centre de Barcelona, ja ens estan avisant dels perills del turisme: gentrificació, augment de preus, precarietat laboral…”, critica Antonio Alcántara, de l’AV Can Sant Joan de Montcada, el barri veí de Vallbona que també es veuria afectat pel projecte. L’entitat celebra que es vulgui recuperar i dignificar el Rec Comtal, però no comparteix que la descentralització turística hagi de ser el motiu principal d’aquesta millora. “Si la iniciativa tira endavant amb aquestes lògiques, el veïnat tindrà dues opcions: o bé serem figurants que formarem part de l’escenari o bé serem mà d’obra barata per a les empreses turístiques”, lamenta l’activista.

El veïnat vol ser el protagonista

L’associació veïnal reclama que la recuperació del Rec estigui vinculada a iniciatives públic-comunitàries de l’Economia Social i Solidària que reverteixin en el barri. “Cal que el veïnat i les entitats en siguin els protagonistes i puguin tirar endavant projectes econòmics arrelats a Vallbona
i Can Sant Joan, amb transparència i participació: itineraris, activitats educatives, rutes… El que s’està fent des de fa temps!”, reivindica Alcántara. “Estem encantats que vingui gent d’arreu, però a qui beneficia aquesta idea de turisme? Enfortirà el territori i el veïnat perquè aquest pugui gestionar els recursos? O vindran empreses privades a fer-ne una gestió extractivista?”, pregunta retòricament.

José Antonio Martínez, membre de l’AV de Torre Baró i fundador de la llibreria LGTBI Acció Perifèrica, opina que s’han desvirtuat les reivindicacions del veïnat de Vallbona. “Aquest és un espai que reclamaven per poder protegir la cultura, la història i el patrimoni del Rec Comtal, no per fer-ne un ús turístic”, recorda. “A més, si es vol un espai verd, quin sentit té promoure-hi el turisme? D’aquesta forma no protegiràs el canal, sinó que el massificaràs més i l’espatllaràs”, rebla.

Pel que fa al projecte del laboratori d’art urbà a Torre Baró, Martínez creu que “és començar la casa per la teulada”. “El barri necessita mesures urbanístiques molt més urgents i prioritàries que embellir el barri”, es queixa. A més, considera que la proposta del govern municipal mercantilitza Torre Baró i no compta amb el veïnat ni amb les entitats de la zona. “A Nou Barris hi ha artistes de prop, arrelats, en una situació molt precària, que hi podrien participar. De fet, hi ha un grup de veïns grafiters que ja ho ha demanat. Però aquest projecte s’emportarà els diners fora i farà negoci amb artistes que ja poden viure d’això”, preveu Martínez.

“Tal i com s’ha fet, només s’hi poden presentar grans licitadors”, assenyala en la mateixa línia Roc Blackblock, muralista i coordinador del projecte Murs de Bitàcola. “Per guanyar un concurs públic com aquest, has de tenir una solvència econòmica que cap entitat sense ànim de lucre, artista o associació té. És, directament, entregar-lo a les mans de les grans empreses de la indústria cultural, que l’únic que fan és convertir l’art en mercaderia”. Blackblock pronostica la participació en el projecte d’artistes “paracaiguda”, és a dir, muralistes que desconeixen la realitat del lloc on estan treballant i pinten obres descontextualitzades. “Si l’art urbà té algun valor en l’àmbit comunitari és quan respon a les inquietuds i necessitats del barri, quan hi té un impacte positiu i poden participar-hi els joves artistes de la zona. Un projecte així l’haurien de gestionar les entitats veïnals i comunitàries, perquè reverteixi en el barri”, afegeix.

Tant Martínez com Blackblock avisen que la iniciativa del laboratori d’art urbà pot obrir la capsa de pandora de la gentrificació. “Els murals poden ser una eina d’empoderament de les comunitats i d’enfortiment de les identitats, però també poden ser la cara amable d’un procés d’expulsió dels barris que revaloritzi els lloguers dels pisos”, apunta el muralista. El barri de Winwood, a Miami, n’és l’exemple paradigmàtic: les classes populars van ser forçades a marxar utilitzant l’art com a punta de llança. “La gentrificació ve de la mà de millores en els equipaments dels barris, moltes vegades reclamades pels veïns, i són aquestes mateixes millores les que després els expulsen. En aquest sentit, els murals i l’art són com els muffins: ningú hi pot estar en contra, però depèn d’en quines mans les poses, poden ser una arma molt lesiva”, conclou Blackblock.

Les necessitats reals de la zona

Martínez creu que tots aquests milers d’euros provinents de fons europeus podrien destinar-se a millores urbanístiques molt més urgents que no pas l’atracció de turistes. “Per què no els inverteixen en arreglar els carrers? N’hi ha molts amb pegats, n’hi ha que tenen fuites de canonades cada dos per tres…”, es queixa. Sens dubte, però, el problema més greu a Torre Baró és la mala comunicació i la manca de serveis, que queden molt allunyats del barri. “Caldria veure quines són les necessitats del veïnat i acostar-los els serveis. No tenim comerços, no tenim bars, no tenim supermercats. El CAP, les farmàcies o el banc d’aliments són a Ciutat Meridiana”, explica. Molts veïns de Torre Baró es veuen empesos a tenir cotxe per poder anar a fer la compra, a causa del transport públic deficient i de l’orografia del terreny, que no permet als més grans desplaçar-s’hi amb facilitat. “Si realment volen dignificar el barri, que no ho facin només de cara a la galeria”.

Un precedent perillós al Turó de la Rovira

El Turó de la Rovira exemplifica perfectament quin pot ser el futur del Rec Comtal o de Torre Baró si els dos projectes de foment turístic a Nou Barris acaben tirant endavant. La rehabilitació i museïtzació de les bateries antiaèries l’any 2011, així com la millora dels accessos, van fer possible que un indret abans degradat i poc freqüentat entrés a la llista d’atraccions turístiques de la ciutat. La massificació del turó, així com el col·lapse del transport públic del Carmel o els problemes de soroll i convivència amb el veïnat de la zona, van portar al tancament nocturn de les bateries antiaèries, un pedaç que provoca que els turistes s’escampin per altres zones de la muntanya.

L'entrada El Rec Comtal i Torre Baró, nous objectius del ‘lobby’ turístic ha aparegut primer a Carrer.

Aquest animador sociocultural i pedagog, que a més a més té un màster en estudis de dona, estudis de gènere i ciutadania, compagina la gestió de la seva llibreria -Acció Perifèrica, especialitzada en temes LGTBI- amb el treball a l’AV de Torre Baró, i reconeix que “es fa molt difícil conciliar vida laboral amb l’associació”. De fet, ha hagut d’adaptar l’horari de la llibreria per poder assistir a les assemblees.

Martínez recorda que la seva implicació amb l’associació veïnal va créixer quan va morir la seva mare, el mes de febrer passat. Ella, que depenia d’una màquina d’oxigen elèctrica per respirar, havia estat una figura clau en la relació del seu fill amb el moviment veïnal: la seva condició va empènyer Martínez a mobilitzar-se contra els talls de llum que el barri va patir fa dos anys. “Necessitava electricitat sí o sí per respirar”, recorda l’activista.

L’AV de Torre Baró està formada per poques persones que lluiten per un barri digne, explica Martínez, que considera que aquest és un dels seus punts forts. Com a coses a millorar, cita la distribució de temes i tasques entre els membres de l’associació, a fi de tenir una organització més definida. Aquestes poques persones que integren l’entitat pertanyen a generacions diferents. Martínez, que té 31 anys, diu que la principal diferència entre elles és que les més grans, que han viscut el franquisme i la transició, “tenen un sentiment molt arrelat al socialisme”, mentre que els joves, que s’han vist afectats per dues crisis econòmiques en poc temps, “tenen certa desconfiança de les polítiques públiques”.

Preguntat per la necessitat d’un relleu generacional, apunta que el moviment veïnal és diferent a cada barri i que algunes associacions compten amb jovent actiu. Amb tot, apunta que, segons el seu parer, “la gent jove vol involucrar-se més en associacions feministes o LGTBI amb una mirada de ciutat i no pas de barri”, però afegeix que, “a vegades, la transversalització de gènere i la queerització cal que comencin al barri”.

El dret a un habitatge digne i a un barri agradable per viure són les principals lluites que afronta l’AV de Torre Baró, destaca Martínez. Tot seguit, enumera lluites més concretes del barri, com ara combatre la centralitat de les polítiques municipals, resoldre el tema de les cases d’autoconstrucció, millorar la connectivitat a Torre Baró i fomentar l’envelliment actiu i combatre la solitud no volguda.

L'entrada José Antonio Martínez (AV de Torre Baró): “La politització pot començar al barri” ha aparegut primer a Carrer.