El 2009 l’Ajuntament de Barcelona publicava el Pla Estratègic de Turisme, en el qual esgranava els principals eixos d’actuació del govern municipal per “mantenir o incrementar” l’activitat turística a la ciutat els pròxims anys. Una de les estratègies que definia el consistori de Jordi Hereu era “la necessitat de crear noves àrees d’atracció i de descongestionar altres zones per equilibrar els efectes […] de l’activitat turística”, amb l’objectiu de preservar “l’equilibri entre residents i visitants”.
Quinze anys després, i malgrat el precedent recent de la massificació turística a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, l’Ajuntament manté una línia continuista i ha presentat dos nous projectes per a Nou Barris que aprofundeixen en l’anomenada descentralització del turisme. D’una banda, el govern de Jaume Collboni engegarà un laboratori d’art urbà amb l’epicentre a Torre Baró, que té com a objectiu posicionar el districte de Nou Barris “en el circuit turístic de la ciutat”. Aquest projecte, finançat amb els fons europeus Next Generation, ja ha sortit a licitació i compta amb un pressupost de gairebé un milió d’euros. D’altra banda, l’Ajuntament ha anunciat que destinarà 2,9 milions d’euros a la construcció d’una “ruta turística verda” al voltant del Rec Comtal, als barris de Vallbona i la Trinitat Vella, que en restaurarà les riberes i disposarà d’una exposició sobre la història d’aquesta sèquia medieval.
Aquests dos projectes, però, han despertat reticències entre les entitats veïnals del nord de Barcelona, que creuen que hi ha altres necessitats prioritàries al districte i desconfien de les externalitats negatives del turisme. “Si mirem cap al centre de Barcelona, ja ens estan avisant dels perills del turisme: gentrificació, augment de preus, precarietat laboral…”, critica Antonio Alcántara, de l’AV Can Sant Joan de Montcada, el barri veí de Vallbona que també es veuria afectat pel projecte. L’entitat celebra que es vulgui recuperar i dignificar el Rec Comtal, però no comparteix que la descentralització turística hagi de ser el motiu principal d’aquesta millora. “Si la iniciativa tira endavant amb aquestes lògiques, el veïnat tindrà dues opcions: o bé serem figurants que formarem part de l’escenari o bé serem mà d’obra barata per a les empreses turístiques”, lamenta l’activista.
El veïnat vol ser el protagonista
L’associació veïnal reclama que la recuperació del Rec estigui vinculada a iniciatives públic-comunitàries de l’Economia Social i Solidària que reverteixin en el barri. “Cal que el veïnat i les entitats en siguin els protagonistes i puguin tirar endavant projectes econòmics arrelats a Vallbona
i Can Sant Joan, amb transparència i participació: itineraris, activitats educatives, rutes… El que s’està fent des de fa temps!”, reivindica Alcántara. “Estem encantats que vingui gent d’arreu, però a qui beneficia aquesta idea de turisme? Enfortirà el territori i el veïnat perquè aquest pugui gestionar els recursos? O vindran empreses privades a fer-ne una gestió extractivista?”, pregunta retòricament.
José Antonio Martínez, membre de l’AV de Torre Baró i fundador de la llibreria LGTBI Acció Perifèrica, opina que s’han desvirtuat les reivindicacions del veïnat de Vallbona. “Aquest és un espai que reclamaven per poder protegir la cultura, la història i el patrimoni del Rec Comtal, no per fer-ne un ús turístic”, recorda. “A més, si es vol un espai verd, quin sentit té promoure-hi el turisme? D’aquesta forma no protegiràs el canal, sinó que el massificaràs més i l’espatllaràs”, rebla.
Pel que fa al projecte del laboratori d’art urbà a Torre Baró, Martínez creu que “és començar la casa per la teulada”. “El barri necessita mesures urbanístiques molt més urgents i prioritàries que embellir el barri”, es queixa. A més, considera que la proposta del govern municipal mercantilitza Torre Baró i no compta amb el veïnat ni amb les entitats de la zona. “A Nou Barris hi ha artistes de prop, arrelats, en una situació molt precària, que hi podrien participar. De fet, hi ha un grup de veïns grafiters que ja ho ha demanat. Però aquest projecte s’emportarà els diners fora i farà negoci amb artistes que ja poden viure d’això”, preveu Martínez.
“Tal i com s’ha fet, només s’hi poden presentar grans licitadors”, assenyala en la mateixa línia Roc Blackblock, muralista i coordinador del projecte Murs de Bitàcola. “Per guanyar un concurs públic com aquest, has de tenir una solvència econòmica que cap entitat sense ànim de lucre, artista o associació té. És, directament, entregar-lo a les mans de les grans empreses de la indústria cultural, que l’únic que fan és convertir l’art en mercaderia”. Blackblock pronostica la participació en el projecte d’artistes “paracaiguda”, és a dir, muralistes que desconeixen la realitat del lloc on estan treballant i pinten obres descontextualitzades. “Si l’art urbà té algun valor en l’àmbit comunitari és quan respon a les inquietuds i necessitats del barri, quan hi té un impacte positiu i poden participar-hi els joves artistes de la zona. Un projecte així l’haurien de gestionar les entitats veïnals i comunitàries, perquè reverteixi en el barri”, afegeix.
Tant Martínez com Blackblock avisen que la iniciativa del laboratori d’art urbà pot obrir la capsa de pandora de la gentrificació. “Els murals poden ser una eina d’empoderament de les comunitats i d’enfortiment de les identitats, però també poden ser la cara amable d’un procés d’expulsió dels barris que revaloritzi els lloguers dels pisos”, apunta el muralista. El barri de Winwood, a Miami, n’és l’exemple paradigmàtic: les classes populars van ser forçades a marxar utilitzant l’art com a punta de llança. “La gentrificació ve de la mà de millores en els equipaments dels barris, moltes vegades reclamades pels veïns, i són aquestes mateixes millores les que després els expulsen. En aquest sentit, els murals i l’art són com els muffins: ningú hi pot estar en contra, però depèn d’en quines mans les poses, poden ser una arma molt lesiva”, conclou Blackblock.
Les necessitats reals de la zona
Martínez creu que tots aquests milers d’euros provinents de fons europeus podrien destinar-se a millores urbanístiques molt més urgents que no pas l’atracció de turistes. “Per què no els inverteixen en arreglar els carrers? N’hi ha molts amb pegats, n’hi ha que tenen fuites de canonades cada dos per tres…”, es queixa. Sens dubte, però, el problema més greu a Torre Baró és la mala comunicació i la manca de serveis, que queden molt allunyats del barri. “Caldria veure quines són les necessitats del veïnat i acostar-los els serveis. No tenim comerços, no tenim bars, no tenim supermercats. El CAP, les farmàcies o el banc d’aliments són a Ciutat Meridiana”, explica. Molts veïns de Torre Baró es veuen empesos a tenir cotxe per poder anar a fer la compra, a causa del transport públic deficient i de l’orografia del terreny, que no permet als més grans desplaçar-s’hi amb facilitat. “Si realment volen dignificar el barri, que no ho facin només de cara a la galeria”.
Un precedent perillós al Turó de la Rovira
El Turó de la Rovira exemplifica perfectament quin pot ser el futur del Rec Comtal o de Torre Baró si els dos projectes de foment turístic a Nou Barris acaben tirant endavant. La rehabilitació i museïtzació de les bateries antiaèries l’any 2011, així com la millora dels accessos, van fer possible que un indret abans degradat i poc freqüentat entrés a la llista d’atraccions turístiques de la ciutat. La massificació del turó, així com el col·lapse del transport públic del Carmel o els problemes de soroll i convivència amb el veïnat de la zona, van portar al tancament nocturn de les bateries antiaèries, un pedaç que provoca que els turistes s’escampin per altres zones de la muntanya.
