Aquests solars, situats un a la cantonada amb Consell de Cent i l’altre a la cantonada amb el carrer de Sant Nicolau, són els últims supervivents d’un antic projecte que es va aprovar ni més ni menys que el 1987 i que semblava sepultat per l’oblit. El pla preveia la planificació urbanística de l’entorn del carrer de Tarragona, amb la construcció de quatre grans torres, de les quals dues no es van arribar a edificar mai. Ara, gairebé quaranta anys després, l’empresa propietària dels terrenys, Núñez i Navarro, vol ressuscitar el projecte, amb la construcció dels dos edificis restants als esmentats solars, i amb una alçada similar a la dels edificis dels voltants. Uns terrenys que junts sumen quasi 3.000 m² de superfície -prop de 900 el que fa cantonada amb Consell de Cent i gairebé 2.000 el de Sant Nicolau- i, a més a més, en una zona tan cèntrica i cotitzada com és la plaça d’Espanya. Un veritable tresor per a una indústria tan voraç com la immobiliària, que a Barcelona ja no disposa de gaire espai on construir. El projecte, que es va explicar al veïnat en una sessió informativa el mes de gener, va ser debatut al març en el Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc, i rebutjat amb els vots de Barcelona en Comú i ERC. Junts es va abstenir.

Un equipament per al barri

Quines són, ara com ara, les reivindicacions del veïnat? Doncs aquest espera que hi pugui haver un retorn per al barri davant la construcció de dos edificis d’aquestes dimensions. Conxita Pérez, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes d’Hostafrancs, així com responsable de les seves relacions externes, concreta més en què podria consistir aquest retorn: “La nostra associació va declarar en el seu moment que estaria bé que hi hagués un equipament per a la zona. De fet, el projecte original contemplava la construcció d’un equipament. Privat, és clar”. Significa això que no seria d’ús públic? “No -aclareix-. Hi ha equipaments que són privats i alhora d’ús públic. Un gimnàs, per exemple: la propietat seria privada, però es podria cedir o llogar a l’Ajuntament per proporcionar un servei públic”. En aquest cas, els preus serien municipals, és a dir, populars.

Però també hi ha la possibilitat que el propietari vulgui gestionar directament l’equipament, amb la qual cosa existeix el perill real que els preus siguin de mercat. Totes dues opcions són possibles, i tot resta en l’aire, segons la representant veïnal: “Tot això, de moment, és una incògnita. Per tant, no en podem parlar”.

Habitatge assequible

L’altra reivindicació del veïnat és que una part dels nous pisos que es construeixin siguin habitatges assequibles. “Encara que la propietat és privada -assenyala Pérez-, la nostra reivindicació és aquesta, perquè el veïnat d’Hostafrancs necessita habitatge”. I concreta encara més que el pla contemplava originalment “entre el 5% i el 10% de pisos destinats a habitatge assequible”. Una xifra que, ara com ara, li sembla “insuficient” perquè “les coses han canviat molt des del 1987: al carrer de Tarragona hi ha molta oficina buida. Oficines no és el que necessita el barri”. Però confessa que l’associació encara no ha parlat de quin seria el seu percentatge ideal. “Ens cenyim al tant per cent que consta en el projecte original”.

“És un moment neoliberal radical”

Conxita Pérez és una dona menuda, però enèrgica. Professora jubilada i amant dels llibres, es mostra molt sincera: “En ser els solars una propietat privada… pots opinar, però res més”. Un obstacle davant del qual s’encomana a l’esperança: “L’esperança és una cosa que mai s’ha de perdre. Però és clar, vivim en un moment neoliberal radical. Són temps molt difícils, i les propietats privades estan molt enrocades”. I remata: “Nosaltres fem el que podem. I els consistoris, també”.

La representant veïnal diu que han fet allò que estava a les seves mans, que és presentar al·legacions al projecte davant de l’Ajuntament, enfocades sobretot en la reivindicació de l’habitatge assequible -sense renunciar als equipaments-, perquè “és la qüestió més necessària avui a Barcelona”. Per la seva banda, Àfrica Cardona, gerent del Districte de Sants-Montjuïc, declara que “s’han presentat les al·legacions que s’han considerat i en els pròxims mesos l’Ajuntament les analitzarà i respondrà”.

L'entrada Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona ha aparegut primer a Carrer.

Vam ocupar l’espai i vam aconseguir que l’alzina es protegís. Però volíem guanyar no només un escocell -l’expropiació de l’arbre costava quatre milions d’euros-, sinó tot el jardí i les casetes -cosa que suposava un cost al voltant dels vuit milions d’euros-. I vam defensar que, tot protegint l’alzina i preservant el que de valor patrimonial tenien les casetes, s’hi construïssin habitatges dotacionals per a col·lectius vulnerables i un equipament. L’expropiació es va poder fer perquè l’espai tindria aquests usos.

En la redacció de les bases del concurs de projectes arquitectònics, Salvem l’Alzina va aportar que la volumetria dels edificis es pogués repartir per tot l’àmbit objecte del concurs. El projecte guanyador obre l’espai lliure als carrers de l’entorn, enderrocant els murs actuals i creant una nova plaça jardí, que no pot ser una plaça dura. Però el concurs era d’idees, i abans de redactar el projecte arquitectònic calia aprovar un Pla Especial, ja que la proposta guanyadora modificava el planejament vigent. Ara que el pla s’ha aprovat inicialment, la Coordinadora pel Dret a l’Habitatge -que agrupa grups diversos del barri- hem fet una al·legació donant suport a la construcció dels habitatges dotacionals (13) i l’equipament -un casal de gent gran-, i marcant les directrius que el projecte ha de seguir.

El petit espai de l’alzina i les casetes d’Encarnació (1.266 m²) és un microcosmos on conflueixen tres dels grans problemes de la Vila de Gràcia: el verd, el patrimoni arquitectònic i l’habitatge. La nostra valoració del pla actual incideix en aquests tres aspectes.

La lluita ha blindat la protecció

En relació amb el verd i l’alzina, valorem que el pla inclogui -i, per tant, blindi- la protecció de l’arbre en les normes reguladores, delimiti una zona de protecció i faci que les obres entorn de l’alzina siguin manuals i supervisades per un tècnic arboricultor qualificat, garantint la conservació del sistema radicular de l’arbre, evitant la compactació del sòl i assegurant-ne el drenatge. Ens ha de satisfer que la lluita hagi propiciat aquestes mesures.

Quant a l’espai lliure, la nova “plaça/parc” -com l’anomena el pla- és “més oberta, visible i segura” i “potencia la relació amb el barri de Gràcia, alhora que valora l’alzina, dignificant-la, donant-li espai i fent-la més visible i referent en el barri”. Hi estem d’acord. I més enllà de les paraules –plaça/parc, jardí-, destaquem que el pla diu que els espais lliures han de tenir un tractament “verd i tou”.

Sobre la preservació del patrimoni arquitectònic, la nova disposició de l’edificació per darrere les casetes millora l’assolellament i la visibilitat de l’alzina, i no competeix visualment amb les casetes des del carrer. Entenem que els valors patrimonials també inclouen el paisatge urbà, i la disposició que proposa el pla és millor que la del pla vigent.

Finalment, la manca d’habitatge social a Gràcia és extrema: tal com posa de manifest l’estudi SOS habitatge de la Favb, només hi consten 32 habitatges dotacionals, a l’antiga Cibeles. Els 13 allotjaments que s’han de construir -al cor de la Vila- són imprescindibles tot i ser una petita gota d’aigua en la sequera d’habitatge públic que pateix el barri, que requerirà una política d’habitatge molt més activa en tots els fronts. I avançant-nos al que pot establir el pla, reclamem que els allotjaments es destinin a persones vinculades al barri; un d’ells, a veïnat desnonat.

Poden passar quatre anys fins que els habitatges, l’equipament i la plaça/jardís’inaugurin. Cal abordar el problema de l’habitatge a la Vila amb més decisió, amb més instruments i amb celeritat, si volem aturar el procés de gentrificació que patim. Per això ens preocupa el viratge de l’actual Salvem l’Alzina, que fa campanya per impedir la construcció dels habitatges i el casal, respectant només un dels pilars de la reivindicació inicial i impugnant la lluita que va aconseguir aturar el projecte especulatiu. És trist que s’hagi trencat el consens que hi va haver durant anys en favor del verd, però també de l’habitatge social i l’equipament públic. Verd i habitatge social no s’haurien de confrontar.

Ara tocarà veure com avança el projecte. La Coordinadora pel Dret a l’Habitatge de Gràcia i un conjunt d’antics impulsors de Salvem l’Alzina vam proposar -i s’ha constituït- una comissió de seguiment amb participació veïnal per millorar i fer realitat la proposta guanyadora del concurs. L’alzina pot i ha de conviure amb l’habitatge dotacional, el casal de gent gran i una plaça jardí.

L'entrada L’habitatge dotacional pot conviure amb l’alzina bicentenària de la Vila de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

Un mur de 47 metres d’alçada

La discòrdia neix amb el primer edifici, que es projecta entre els carrers de Joan Obiols, Jordi Girona i John M. Keynes, i que, a parer del veïnat, tindrà un impacte elevat en una zona ja prou tensionada des del punt de vista urbanístic. Tot i que es construirà en una parcel·la reduïda propietat de la UB, el conjunt ocuparà un total de 14.000 m². L’aprovació el 2024 per part de l’Ajuntament d’un Pla Especial Urbanístic (PEU) i la modificació del Pla de Millora Urbana (PMU) permetrà construir en aquesta superfície un immoble de fins a 47 metres d’alçada i una peça complementària de 27 metres.

L’Associació Veïnal de Zona Universitària i cinc comunitats veïnals -que representen unes 600 famílies- s’hi oposen per l’impacte urbanístic, social i paisatgístic del projecte. El novembre del 2025, van presentar un contenciós administratiu després d’un llarg període d’al·legacions. Denuncien que l’“excessiva volumetria” del conjunt provocarà un efecte pantalla que enfosquirà els habitatges i els espais contigus, com ara el passatge de Josep Canals i Mercader, el parc de Keynes i els jardins del Palau Reial de Pedralbes.

Així mateix, sostenen que les alçades, els volums i l’ocupació que permet el PEU no s’ajusten a les condicions de l’entorn i incompleixen el reglament del Pla General Metropolità (PGM), que estableix que “l’edificació s’ha d’ajustar a les necessitats de l’equipament, així com al paisatge, les condicions ambientals i l’entorn urbà on s’ubiqui”. De la mateixa manera, consideren que l’informe ambiental presentat és insuficient.

Segons estimacions oficials, els dos equipaments comportarien l’arribada de 700 investigadors i 45 grups de recerca. L’increment d’activitat se sumaria al flux diari d’estudiants que ja absorbeix la zona. El veïnat denuncia un problema enquistat de manca d’aparcament, i alerta que l’ampliació agreujaria la situació. Hi ha 240 habitatges, edificats als anys cinquanta, que no disposen d’estacionament propi. A més, el PEU tampoc compleix amb les mínimes places d’aparcament per a vehicles i bicicletes que exigeix el PGM. Per aquest motiu, reclamen l’elaboració d’un estudi rigorós i “una reordenació intel·ligent” que respongui a les necessitats de l’entorn. Una de les seves propostes és ampliar la zona verda per a residents fins a les 22 hores en dies feiners i tot el cap de setmana per afavorir l’estacionament prioritari per al veïnat.

Transformació del comerç

Els darrers anys, el barri de Zona Universitària ha experimentat una transformació del teixit comercial: els negocis orientats al públic universitari, com ara copisteries o establiments de menjar ràpid, han guanyat terreny. “Els pocs comerços que hi havia fa deu o quinze anys ja han marxat; només han quedat els dirigits als estudiants. Gràcies que tenim una farmàcia, un supermercat i un forn de pa”, explica Àngels Pérez, membre de l’AV Zona Universitària. El veïnat tem que el pla accentuï la pressió sobre el nucli comercial i la convivència entre els residents i els estudiants. “Ara ja hi ha un equilibri just entre els estudiants, que n’hi ha molts a la zona, i els veïns i veïnes: estem rodejats de facultats. Aquest projecte afecta la sostenibilitat social i ens ofega”, afegeix Pérez.

La disputa amb l’Administració s’origina l’any 2024, quan el veïnat va presentar al·legacions al projecte i, des d’aquell moment, va participar en el Consell de Barri de Pedralbes, el Consell del Districte de les Corts i audiències públiques per expressar-hi l’oposició. Denuncien la manca de transparència en la presentació del pla i expliquen que el PEU es va elaborar sense la consulta pública prèvia preceptiva, incomplint el principi de publicitat i participació ciutadana en els procediments de planejament urbanístic. Tampoc consideren que existís la voluntat real de dialogar amb el veïnat, ja que asseguren que l’Ajuntament va desestimar totes les al·legacions presentades. En declaracions fetes a Betevé, el Consistori afirma que ha acceptat algunes de les propostes, però el veïnat ho desmenteix.

Un futur incert

El projecte, però, continua en marxa. La UB va convocar un concurs d’idees el novembre del 2025 i el veïnat va demanar formalment formar-ne part al Consell de Barri de Pedralbes celebrat el 10 de febrer de 2026, acceptant fins i tot no tenir-hi dret a vot. El veïnat aclareix que no està en contra de l’ampliació de la infraestructura, sinó de les condicions plantejades, l’emplaçament en una zona tensionada i l’opacitat de la tramitació. “El veïnat no només reclama, vol participar. Vol ser part activa de la definició del futur del barri”, conclouen els activistes veïnals.

L'entrada Pols judicial per l’ampliació de la UB a Zona Universitària ha aparegut primer a Carrer.

Com contempla una arquitecta aquesta problemàtica?

Ho veiem com tothom, com un drama. I la nostra perspectiva és que l’habitatge hauria de ser un dret garantit. La voluntat de la nostra professió és construir espais habitables per a la gent i, per tant, com a professionals ens dol veure que això no és possible. En tot cas, quan es parla d’aquest tema es fa d’una manera molt genèrica, i dins el camp de l’arquitectura podríem fer molta autocrítica.

A què es refereix?

Si està passant el que està passant és perquè venim de molts anys en què l’habitatge s’ha utilitzat com una mercaderia. També els arquitectes van usar l’habitatge com un bé de mercat: “Si puc guanyar diners, per què no? Si un promotor em paga bé, tiro endavant”. Però les coses es poden fer d’una altra manera. De fet, ho estem intentant: pots decidir amb qui col·labores i amb qui no, i defensar models que no siguin el convencional.

Quin tipus de model?

Les cooperatives d’habitatge defensen un model que surti del mercat especulatiu. Dins el sector cooperatiu i de l’economia social i solidària, moltes persones intentem cooperar. Proposant lleis, compartint coneixement o fent divulgació d’altres models que desmercantilitzin l’habitatge.

Dins la seva professió, aquesta visió social segueix sent minoritària?

Sí, però cada vegada menys. De fet, s’està produint un boom d’arquitectes socialment conscienciats. El simple fet que cada cop hi hagi més cooperatives d’arquitectura, despatxos on no només hi ha un arquitecte estrella que pensa el projecte, ho confirma. Veure allò que està passant, la crisi habitacional, afecta personalment i professionalment. No tinc la sensació que els arquitectes estiguem totalment alienats de la realitat. Cada vegada hi ha més professionals que pensen en l’impacte d’allò que fan.

L’arquitectura pot donar solucions a l’emergència habitacional o simplement mesures pal·liatives?

Pel que fa a les primeres, n’hi ha moltes. Potser és més difícil amb l’arquitecte de despatx, que depèn dels encàrrecs que li arribin, però es poden proposar altres maneres de viure, que permeten reduir el cost de l’habitatge, a part de desenvolupar alternatives col·lectives i feministes. Altres tipus d’arquitectes, com els urbanistes, tenen molta incidència a l’hora de dissenyar solucions, realitzant planejaments i plans d’habitatge que donen suport a les Administracions i promouen el dret a un lloc per viure digne i assequible.

I quant a les segones, les pal·liatives?

Les mesures pal·liatives no són dolentes, són importants. L’emergència habitacional no només és un problema d’accés: també hi ha molta gent vivint en infrahabitatges. I enfocats en aquesta qüestió, existeixen projectes de gran interès, tant a nivell públic com privat, de rehabilitació, que també són molt útils. Concretament, s’està promovent molt des dels Ajuntaments -també des del de Barcelona- una iniciativa anomenada Àrea de Conservació i Rehabilitació, que consisteix en intervenir el parc d’habitatges existent i rehabilitar-lo perquè sigui més eficient energèticament, més confortable i que tingui més accessibilitat. I això millora de forma notable la vida de les persones que en realitat no poden canviar de pis: si tens problemes d’accés, també tens problemes per moure’t i et quedes on pots.

Què encareix una promoció?

No tinc una resposta unívoca, perquè en una promoció intervenen molts agents: un arquitecte, una constructora, un promotor. Fins i tot l’Ajuntament, que atorga la llicència -i el temps que triga a concedir-la-, influeix en els costos. A nosaltres el que ens agrada qüestionar és fins a quin punt el cost final d’una promoció depèn dels costos materials -que són objectius- o d’altres elements intangibles, com ara el mercat. Un exemple d’això és el preu del sòl: què o qui determina aquest preu? Perquè no hi ha res material, quantificable, objectiu, que faci que el preu del sòl s’apugi: simplement és el mercat. Llavors, que un bé de primera necessitat s’hagi de regir per les regles del mercat, no funciona. Amb la sanitat i l’educació mai se’ns acudiria que això passés.

És possible conjugar qualitat i eficiència amb el fet que un habitatge sigui econòmicament assequible?

Sí. De fet, les cooperatives ho estan fent: el promotor és l’usuari que viurà a l’habitatge, i com que aquest no prioritza un benefici material, sinó el fet que hi pugui viure confortablement, quan ha de prendre decisions, ho fa pensant en això: a nivell de confort tèrmic, de benestar personal… I és per aquest motiu que li acaba sortint un habitatge de qualitat, i al cost previst.

Fa un any, el president de la Generalitat va anunciar una inversió de més de 4.400 milions d’euros per a  la construcció de 50.000 pisos públics fins al 2030. I l’octubre passat va anunciar un pla per fer 210.000 habitatges addicionals, gràcies a la col·laboració publicoprivada.

Em suscita diverses preguntes. Una: quants d’aquests pisos seran de protecció oficial i quants aniran al lliure mercat? Dues: a part d’aquesta iniciativa, es plantegen mesures per retornar al parc d’habitatge disponible els pisos que ara mateix en són fora -pisos turístics, pisos buits en mà de fons voltor…-? Pensem també que construir més no té per què comportar una baixada de preus. En els anys anteriors a la bombolla immobiliària del 2008, es construïa més que mai, i tot i així els preus estaven disparats.

Llavors?

El repte està en restringir les lògiques especulatives. Siguem ambiciosos: per què no pot ser tot l’habitatge nou de protecció oficial? A més, el to general d’aquestes mesures sembla ser el de fer possible l’accés a la propietat. Vivim en un país on accedir a una propietat és qüestió de supervivència, ja que el mercat de lloguer està plagat d’especulació, i esdevé inestable i econòmicament insostenible per als llogaters. És veritat que en els últims anys s’han pres algunes mesures al respecte, però encara queda camí per recórrer. Per tant, estudiem a fons què es pot fer amb el parc construït existent per millorar la situació, i una vegada fet això, valorem quant habitatge nou és necessari.

Mireia Simó, arquitecta i membre de la cooperativa Celobert

Mireia Simó és una jove arquitecta, sòcia d’una cooperativa d’arquitectura que porta el suggestiu nom de Celobert. Arquitecta per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i Màster Universitària en Arquitectura -especialitat de Tecnologia- (UPC, 2021), ha participat en diverses investigacions i publicacions sobre arquitectura feminista, com ara Antología de pensamientos feministas para la arquitectura (UPC Editions, 2022).

L'entrada Mireia Simó, arquitecta: “Que l’habitatge es regeixi per la llei del mercat no funciona” ha aparegut primer a Carrer.

Dos dels tres accessos envolten la Torre i el tercer se situa a tocar del pont de Bac de Roda. Les rampes conflueixen en un espai central amb bancs a tocar de la vegetació, ara en procés d’arrelament, i una petita font, però sense cap ombra tret d’una part de la zona dedicada a fer exercicis físics, cap espai per a jocs infantils ni horts urbans, i amb molt poca il·luminació. Curiosament, les instruccions de la cal·listènia -que és com es coneix el sistema d’exercicis físics que utilitza el pes corporal per enfortir la musculatura- estan només en castellà i sembla que ningú, tant de l’Ajuntament de Barcelona com del govern central responsable de les obres de la Sagrera, se n’havia assabentat.

Aquest oblit no és, però, l’única crítica de les associacions veïnals que porten anys lluitant per la recuperació d’aquest espai tan degradat i per la rehabilitació de l’atrotinada Torre del Fang. El seu principal retret és la falta de diàleg per part del consistori barceloní i el retard acumulat en les obres. “Es va aprovar un avantprojecte amb el govern dels Comuns, però des d’aleshores no hi ha hagut cap reunió més per parlar del tema”, explica Miquel Catasús, de l’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa. La conclusió, a parer seu, és que “ara han agafat el que els ha semblat del que s’havia acordat en el mandat anterior i han fet el que han volgut sense consensuar-ho amb les associacions”.

Dos dies abans de la inauguració oficial del jardí, les associacions veïnals de Navas/Torrent de la Guineu, el Clot-Camp de l’Arpa, la Sagrera, Provençals de la Verneda i Sant Martí de Provençals feien públic un comunicat lamentant que no se les hagués convidat a l’acte que es va fer el passat dissabte 18 d’octubre i va presidir l’alcalde, Jaume Collboni. “Aquesta exclusió evidencia que encara cal avançar cap a una participació veïnal més efectiva, continuada i mancomunada, imprescindible per a una gestió democràtica i transparent de la ciutat”, remarcaven.

La rehabilitació de la casa pairal

El comunicat veïnal no es limitava només a criticar les males maneres del govern Collboni o a reclamar modificacions en el disseny del jardí, com ara la incorporació de jocs infantils i els horts urbans per recordar el passat agrícola de l’espai. També posava el dit en la nafra en la reclamació de “l’inici immediat de la licitació del projecte de rehabilitació de la Torre del Fang, amb l’objectiu que les obres es puguin començar abans d’acabar aquest mandat, i que es faci en base als consensos assolits a la Taula de la Torre”. L’objectiu és que l’edifici esdevingui un equipament de barri i un espai d’informació del parc i de recuperació de la memòria agrícola de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.

Més enllà de la importància de tenir un espai verd en una zona densament poblada i amb greus problemes habitacionals en forma d’assentaments insalubres, el jardí ha aconseguit que, finalment, la Torre del Fang es pugui veure i la magnitud de la tragèdia, fruit de dècades d’abandó municipal malgrat ser un edifici catalogat, també. Ja no cau a trossos amagada darrere un mur. Les barraques que ocupaven el pati central han desaparegut, però els grafits, les finestres tapiades amb totxanes, les parets foradades i els estralls del temps fan feredat i es poden veure de ben a prop malgrat la tanca que l’envolta.

El més greu de tot plegat és que sembla que no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei, almenys a curt termini. “El govern socialista ens ha dit que en aquest mandat no es pot fer res i nosaltres no ho acceptem”, explica Catasús. A parer seu, cal que el projecte es faci ara i que les obres per retornar la Torre del Fang als barris que l’envolten comencin a tot estirar a principi del pròxim mandat. Per això, prepararan accions veïnals reivindicatives de cara a principi del 2026. “La Torre del Fang no pot esperar més”, conclou.

L'entrada La Torre del Fang es marceix envoltada de verd ha aparegut primer a Carrer.

Mai és tard quan es reconeix en vida l’aportació d’algú a la societat i, molt especialment en aquest cas, a la construcció d’una ciutat democràtica que va molt més enllà de Barcelona. Però és evident que a Borja se li va quedar petita, perquè li van faltar paraules, una cerimònia que, no per menys entranyable, es mereixia haver rebut ja feia temps. Ell, tanmateix, la va gaudir igualment entre amigues i amics de tota la seva llarga trajectòria.

I viceversa. Perquè l’acte de reconeixement del sociòleg i urbanista format a l’exili a la Sorbona de París, dirigent del PSUC -a primers dels anys 60 i a partir de 1974-, fundador de Bandera Roja (1968) i teòric del moviment urbà, diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984), regidor i tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall (1983-1995, primer pel PSUC i després com a independent pel PSC) i sempre company de viatge d’ICV i els seus successors, va ser també un acte de retrobament per a molta gent de la tradició comunista i ecosocialista, i del món veïnal, acadèmic i polític de l’esquerra barcelonina en sentit ampli.

En absència de darrera hora, per motius de salut, de la seva companya de partit i consistori Lali Vintró, i del seu també amic i enginyer Manuel Herce, tothom qui va fer la glosa preceptiva va coincidir a destacar la personalitat cabdal de Borja en la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a la ciutat. Deixant de banda la seva companya Dolors Comas d’Argemir, els seus vells amics del PSUC Fèlix Fanés i Quim Sempere i el seu company geògraf Albert Arias van ser, segurament, els testimonis més emotius.

No es van quedar tampoc curts d’emoció ni la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno ni el sindicalista de la Pegaso i històric de Bandera Roja Santi Medina. I tant l’alcalde Jaume Collboni com l’exalcaldessa Ada Colau, que va reconèixer en Borja un mentor des dels temps en què presidia l’Observatori DESC (2011-2016) on ella treballava d’activista i fins als orígens de Barcelona en Comú, van fer parlaments a l’altura del moment. Collboni va destacar que Borja “forma part d’una generació de barcelonins que van dedicar els millors anys de la seva vida a construir, reconstruir i reconquerir la ciutat”. Colau, al seu torn, va investir Borja com “el millor alcalde que ha pogut tenir mai Barcelona” al costat de Maragall.

Sentit crític i esperit lliure

L’homenatjat va agrair aquestes paraules. I això no està renyit amb què en els darrers anys, fent gala del sentit crític, l’esperit lliure i el caràcter èpaté que l’han caracteritzat sempre, Borja no s’hagi estat de criticar tant Collboni com Colau, en públic o en privat. També ho va fer amb anteriors alcaldes. També el seu admirat Maragall: el 1993, quan l’alcalde va rehabilitar el seu homòleg franquista José María de Porcioles entre poques més veus crítiques que la Favb, Borja es va sentir al·ludit i va publicar un article a El Periódico fent costat al càstig que Carrer havia infligit a Maragall i a la seva cort olímpica posant-los al Quarto Fosc.

Sempre amic i col·laborador de Carrer, Borja no ha deixat de cultivar i actualitzar mai els seus vincles amb el moviment veïnal i la consciència social. Com a mínim des d’una entrevista a dues veus -amb Oriol Bohigas- i a moltes mans -les d’Eugeni Madueño i Andrés Naya, amb Roser Argemí i Marc Andreu entre bambolines i Dani Codina a la càmera- feta amb motiu del número 50 de la revista, el març de 1998, que analitzava el futur de la ciutat.

Difusió del ‘model Barcelona’

Gran teòric del moviment urbà -i també pràctic, des de les seves passejades adolescents pels barris de Barcelona i els seus orígens com a assessor a Nou Barris del pla alternatiu al planejament porciolista de Torre Baró-Vallbona-Trinitat-, Borja és l’artífex de la descentralització participativa de Barcelona en deu districtes. I també de l’articulació metropolitana i la difusió internacional, i molt especialment llatinoamericana, de l’anomenat model Barcelona. Malgrat que no es va doctorar en Geografia Urbana a la UB fins després de complir els 70 anys, la seva petjada acadèmica prèvia es pot resseguir des de la Sorbona a la UPC i la UOC, passant per universitats de Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires o pels plans estratègics de Rio de Janeiro, Bogotá i Medellín.

Per això a Borja li dol que la descentralització participativa per districtes que va definir als anys 80 i 90 no s’hagi desplegat mai amb tot el seu potencial. Li dol que el poder metropolità de Barcelona quedés bloquejat pel pujolisme i les servituds clientelars de la socialdemocràcia local. I li dol, ni que sigui per les contradiccions que li genera com a pare de la criatura, que el model Barcelona d’urbanisme social i democràtic que va anar explicant pel món hagi acabat pervertit pel capital i l’especulació a la seva mateixa ciutat d’origen.

El millor alcalde que Barcelona no ha tingut és, en realitat, un revolucionari professional i, sobretot, vocacional. És un intel·lectual orgànic dels d’abans, però amb un punt llibertari i que sempre va, literalment, a pit descobert. És un gran seductor no exempt d’un fort temperament que, sota una tossuderia i un ego considerables, amaga una tendresa i una generositat infinites. Això últim ho demostra quan convida algú a casa seva i li prepara el dinar o el sopar o, simplement, un cafè. O quan s’autoconvida a dinar o parlar amb algú un dia qualsevol; o a viatjar sol, com el setembre de 2023, a casa de la filla de Salvador Allende per la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet, que a ell el va agafar precisament a Xile, d’on va poder escapar pels pèls.

Cartells de CCOO i iconografia pop

La seva nodrida biblioteca demostra els seus múltiples interessos intel·lectuals. I els pòsters que té penjats a casa, on conviuen cartells de CCOO amb iconografia pop, cinematogràfica o afrancesada, amb artesania llatinoamericana i música clàssica o chanson, il·lustren la seva organicitat i àmplia curiositat cultural. Ja no li fa companyia ni treu a passejar el mastí a qui va batejar amb el nom de Trotski, però entre els molts papers que atresora -i que algun dia seran llibre, com tants que n’ha publicat- hi ha informes i mecanoscrits inèdits al Comitè Central en els anys clau de la transició i la crisi del comunisme.

Amic fidel dels seus amics, quan Jordi Borja va recollir la Medalla d’Or va voler recordar-ne tres que ja no hi són: Miguel Núñez, Jordi Soler Tura i Alfons Comín. Tres titans del pensament i l’acció com ell, sempre amb el socialisme democràtic a l’horitzó i una bandera roja a punt per onejar. Això no obstant, la divisa amb què Borja va tancar, entre forts aplaudiments, el seu parlament d’homenatge és encara més universal: “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Qui ha dedicat la vida a aquesta tríada no té, efectivament, res a penedir-se.

L'entrada Jordi Borja, res a penedir-se ha aparegut primer a Carrer.

Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.

Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.

Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.

La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.

El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.

Una dualització perillosa

La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.

Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.

*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.

L'entrada L’Hospitalet de Llobregat, a quinze minuts del centre ha aparegut primer a Carrer.

Menystenint els efectes mediambientals, climàtics i socials que suposaria augmentar el volum d’operacions que es realitzen al Prat i el nombre de passatgers que acull, el passat 10 de juny, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va anunciar que havia arribat a un acord amb l’executiu estatal per desencallar l’ampliació de l’aeroport. De ben segur que el projecte coparà part de l’atenció de la política catalana dels propers mesos, atesa la forta oposició que desperta entre ERC i els Comuns, fins ara els principals socis al Parlament del PSC, a més de la de la CUP.

Però mentre el projecte d’engrandir l’aeroport ha copat titulars i ha generat encesos debats polítics, socials i mediàtics els darrers anys, només set dies després de l’anunci d’Illa l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va fer un pas important per tirar endavant un canvi urbanístic que depredarà encara més l’entorn de la infraestructura de transport. I va fer-ho enmig d’un notable silenci, malgrat l’evident impacte que tindria a la zona la transformació que planteja un projecte que fa més d’una dècada que s’arrossega, amb canvis de nom inclosos.

En concret, el 17 de juny passat, el ple de l’AMB va donar l’aprovació inicial a l’ara anomenat Pla General Metropolità (PGM) dels Àmbits d’Activitat Econòmica del Delta del Llobregat. Va fer-ho amb l’abstenció d’ERC i Comuns, i amb el vot favorable de PSC, Junts, PP, Vox i alguns grups locals amb presència a l’organisme. Sota aquest epígraf, el pla urbanístic bàsicament pretén generar activitat econòmica al voltant de l’aeroport, en concret en 630 hectàrees repartides en cinc sectors ubicats a Gavà, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. Tres ciutats del sud del Baix Llobregat que, entre d’altres qüestions, tenen en comú ser feus eterns d’un PSC que hi governa ininterrompudament des de fa més de quatre dècades.

Turisme, indústria i pisos

La pretensió és desenvolupar des de complexos hotelers i turístics fins a desenvolupaments industrials i residencials en els diversos sectors implicats. Segons l’informe justificatiu del projecte, entre les raons que impulsen la transformació urbanística destaquen la voluntat “d’articular el territori i preveure creixements d’acord amb el model de ciutat compacta i un model urbanístic sostenible, en continuïtat amb els teixits urbans actuals”; “garantir la connectivitat dels diferents àmbits, preservant els valors ambientals i paisatgístics de l’entorn”, “conservar i potenciar la biodiversitat, configurant grans àrees d’espais lliures a l’entorn dels corredors fluvials i ecològics” o reforçar-hi l’activitat agrària. Segons el vicepresident de Polítiques Urbanístiques de l’AMB, Damià Calvet (Junts), el pla “blinda el perímetre del Parc Agrari del Baix Llobregat perquè quedi més complet
i amb els usos ben definits”.

Un argumentari oficial radicalment allunyat de la visió que en tenen moviments socials i organitzacions ecologistes, per a les quals es tracta de l’enèsim projecte especulatiu de la comarca, totalment insostenible des de l’òptica mediambiental i que agreujaria les conseqüències del canvi climàtic. Tot plegat comportarà que les entitats ambientalistes decideixin plantar cara per intentar evitar que es converteixi en una realitat.

Les esmentades 630 hectàrees es reparteixen entre els àmbits de Remolar–Filipines (Gavà i Viladecans), amb 336; Joncs (Gavà), amb 186; Marinada (Gavà), amb 61; Llevant (Sant Boi), amb 28; i Antic Híper (Sant Boi), amb 17. La previsió és destinar unes 90 hectàrees a l’àmbit residencial, per aixecar-hi uns 750 habitatges repartits entre els sectors de Marinada i Llevant, mentre que fonts de l’AMB citades per El Periódico asseguren que entre el 15% i el 20% del terreny es dedicaria a ús hoteler.

L’origen, la torna d’Eurovegas

A l’espera del que succeeixi els propers mesos, amb els possibles recursos en contra del projecte i la voluntat de bona part del ple de l’organisme metropolità d’aprovar-lo definitivament, cal subratllar que no és una iniciativa precisament nova, sinó que els seus orígens es remunten a més d’una dècada enrere. Conegut inicialment com a Pla Delta, la transformació urbanística va ser consensuada pel Departament de Territori de la Generalitat durant la presidència d’Artur Mas i els ajuntaments de Gavà, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. L’aprovació final per part de l’executiu autonòmic arribaria el desembre del 2015, ja amb Carles Puigdemont al capdavant del Govern.

El Pla Delta responia a la demanda de buscar algun projecte per impulsar econòmicament la zona que havien fet els alcaldes socialistes de les tres ciutats -en el moment de la seva aprovació eren la futura ministra Raquel Sánchez (Gavà), Lluïsa Moret (Sant Boi, que es manté en el càrrec) i Carles Ruiz (Viladecans)-. La petició de compensació va arribar després que s’esvaís l’Eurovegas, el macrocomplex de l’oci i del joc que el ja desaparegut magnat estatunidenc Sheldon Adelson pretenia aixecar al Delta del Llobregat
i que comptava amb les simpaties d’una Generalitat presidida per Mas i marcada per les retallades socials. El fort rebuig social, però, va convertir Eurovegas en fum i va fer que, poc després, el Govern de Mas el substituís per un Hard Rock que a dia d’avui encara no està gens clar que es materialitzi al Camp de Tarragona. Però això ja és una altra història.

Des del primer moment el Pla Delta va comptar amb oposició ciutadana
i d’organitzacions ecologistes, que van presentar-hi recursos en contra, i el desembre de l’any 2020 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar-lo nul, amb l’argument que la Generalitat havia sobrepassat les seves competències, ja que corresponia a l’AMB elaborar-ne el pla urbanístic. En la seva versió 2.0, el projecte ha augmentat el volum de superfície no urbanitzable amb relació a la idea primigènia, que arriba a les 414 hectàrees.

Els retocs, però, no modifiquen el gruix del rebuig que entitats ecologistes i moviments socials mantenen envers el pla urbanístic. Per a José García, vicepresident de Depana -la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-, no és casualitat que l’AMB validés l’aprovació inicial del projecte quan “la majoria de les mirades estaven centrades en la polèmica de l’ampliació de l’aeroport, perquè és una forma de camuflar-la”. Així mateix, denuncia que el període d’exposició pública es limités a l’estiu, una estratègia “molt típica” de les Administracions que, opina, busca “estalviar-se al·legacions” en contra. Per a l’històric activista ecologista, tal com està plantejat el projecte “pràcticament desmunta la proposta d’ampliació de la ZEPA [zona d’especial protecció per a les aus] feta per part del Govern, perquè afecta zones que són corredors biològics fonamentals”. En aquest sentit, García comenta a Carrer que si cal aniran “al [jutjat] contenciós-administratiu” per aturar-lo, perquè si tira endavant “no es podrà revertir la pèrdua de biodiversitat que hi ha hagut al Delta del Llobregat”.

El juliol del 2024, el Govern de la Generalitat en funcions -presidit encara per Pere Aragonès- va anunciar l’ampliació de la ZEPA al Delta del Llobregat, que passaria del miler d’hectàrees a més de 2.400. La mesura responia a un requeriment que tres anys abans havia enviat la Comissió Europea (CE) als executius català i estatal per no haver compensat prou l’impacte derivat de les ampliacions del port i l’aeroport fetes fins aleshores. El toc d’atenció de la CE va arribar després d’una denúncia prèvia de Depana.

La nova delimitació de la ZEPA encara no és vigent -no ha rebut la validació europea-, però deixava fora justament els àmbits on l’AMB vol implantar noves activitats econòmiques i urbanístiques. Malgrat això, García es mostra confiat que les institucions comunitàries puguin aturar el pla i forcin un espai de protecció clarament superior a l’actual. El dirigent de Depana subratlla que han posat en coneixement de la UE el pla “com a demostració que és una transformació feta amb criteris urbanístics per sobre dels ambientals, cosa que està específicament prohibida en el cas de la delimitació d’una ZEPA”.

En una línia similar es pronuncia Jaume Grau, biòleg, membre d’Ecologistes en Acció i portaveu de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, que agrupa una setantena d’entitats de la comarca. Segons Grau, el projecte de l’AMB té “moltes inconsistències, perquè el plantegen com una actuació per millorar el Parc Agrari, però l’objectiu clar és impulsar actuacions urbanístiques i no és coherent la justificació del pla amb el que fan”. Afegeix que “hi ha afectacions a espais protegits, com ara la Xarxa Natura 2000”, i que l’avaluació ambiental de les afectacions no s’ha fet com s’hauria de fer, qüestions que obren la porta a “poder-lo impugnar als tribunals”. Grau també comenta que “cap espai natural pot subsistir aïllat de la resta” i el que fa el pla és “densificar la zona” i, per tant, “dificultar-ne la connectivitat”. “Moltes espècies no es poden desplaçar quan hi ha tanta densitat humana, sorolls o trànsit rodat”, puntualitza.

Tant García com Grau denuncien el que veuen com l’enèsima amenaça especulativa a una comarca com el Baix Llobregat, que sovint sembla utilitzar-se com el pati de darrere d’una capital, Barcelona, depredadora de recursos. Per al dirigent de Depana, en aquest pla passen per davant “els interessos d’ajuntaments, constructores i propietaris de terrenys”, mentre que l’activista d’Ecologistes en Acció ho relaciona amb una nova “bombolla immobiliària”, en què novament l’aposta és “construir com si el món s’acabés i fer diners ràpid”, a l’espera que algú altre “arregli el desastre en el futur”.

Un nou ‘boom’ del totxo

La reaparició de l’antic Pla Delta, que pretén aixecar 750 nous habitatges a l’entorn de l’aeroport, no pot desvincular-se del nou boom del totxo que viu el Baix Llobregat els darrers mesos, amb la presentació de nous projectes i la recuperació d’altres que portaven anys aturats o amb un mínim progrés. Entre tots sumen milers i milers de pisos, unes xifres que recorden les èpoques més boges i especulatives de la bombolla immobiliària. Entre els més importants hi ha l’històric Pla Ponent, aprovat definitivament el novembre passat per l’Ajuntament de Gavà i que comportarà la construcció d’uns 4.900 habitatges. I al febrer va reaparèixer el Roca City, el macroprojecte de la multinacional de sanitaris que podrà aixecar en la propera dècada fins a 2.700 pisos entre Gavà i Viladecans, 1.100 més dels previstos gràcies a una modificació del Pla General Metropolità (PGM) validada per l’AMB.

L'entrada La versió 2.0 del Pla Delta amenaça de nou el Baix Llobregat ha aparegut primer a Carrer.

Inauguració imminent… o no

La gestió del club també hi ha tingut molt a veure, tant en la planificació i calendarització dels treballs, com a l’hora comunicar-ne l’avenç. A les modificacions d’última hora en el projecte inicial que van provocar que l’estudi d’arquitectes responsable, el japonès Nikken Sekei, se n’acabés desmarcant, s’hi va sumar la contractació de la constructora turca Limak, sense experiència recent en la construcció de grans estadis, que oferia unes condicions contractuals low cost i un calendari d’entrega temerari que des de molts àmbits, començant per la Cambra de Contractistes d’Obra de Catalunya, es veia del tot irrealitzable. Aquest cronograma preveia la reobertura parcial del recinte -només les antigues primera i segona graderies, que no s’han enderrocat- el novembre passat, fa quasi un any, coincidint amb el 125è aniversari de l’entitat. No es va produir, i des de llavors la directiva blaugrana va iniciar un extenuant joc d’insinuacions d’una inauguració imminent. La més sonada, pel trofeu Joan Gamper, el passat 10 d’agost, amb un vídeo de to triomfal protagonitzat pel mateix president Joan Laporta.

Arran d’aquesta ensulsiada, la directiva va virar l’estratègia i va anunciar una reobertura per fases, que durant uns primers partits només ocuparia l’antiga tribuna i un dels gols, i s’aniria ampliant de manera progressiva. Aquest enèsim canvi de guió ha acabat provocant un nou episodi del serial, aquest cop amb l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat el pressing blaugrana per obtenir l’anhelada llicència de primera ocupació -el document que acredita que una construcció està acabada, s’adequa al pla d’obres i a l’activitat prevista-, fonts municipals asseguren que el club no havia entregat una acta de finalització de les obres a mitjan setembre, només documents parcials, i així, era impossible engegar un tràmit que, en condicions normals, sol tardar diversos mesos.

La política comunicativa temerària dels responsables del Barça ha acabat exasperant els socis i abonats, que han iniciat la temporada sense saber en quin recinte es jugarà el pròxim partit fins pocs dies abans. Però també provoca angoixa a un altre actor que sovint, en tot el que té a veure amb el Camp Nou, sol quedar fora de joc: el veïnat de les Corts. Des que es van obtenir els permisos per tirar endavant l’execució de les obres, el club ha intentat mostrar una imatge de diàleg i transparència amb els diversos agents associatius de l’entorn de l’estadi, com ara els representants de les associacions veïnals de Sant Ramon, el Racó de les Corts, les Corts Sud, Avinguda de Xile i Camp Nou, segons explica Anna Ramon, presidenta d’aquesta darrera entitat. En general, el teixit veïnal valora el to positiu d’aquestes trobades, que s’han celebrat un cop al mes, però també assenyala la sensació d’improvisació i els canvis constants en el projecte que no sempre tenen explicació. Andrés Quílez, president de l’AV Sant Ramon, cita un exemple: “El club ens va assegurar que el recinte seria un espai obert, integrat al veïnat, per poder-hi passejar quan no hi hagués partits. I de moment el que veiem és que estan ficant tanques a tot el perímetre”.

El principal cavall de batalla dels representants veïnals en la seva interlocució amb el FC Barcelona, ha estat lluitar per uns horaris d’obra sostenibles per al descans dels habitants de l’entorn. D’inici es va acordar que es podia treballar cada dia fins a les 18.00 hores, i d’aquesta hora fins a les 12 de la nit es podien fer feines sense maquinària pesada i sense impacte lumínic a les zones interiors de l’estadi o a la zona del Gol Nord, on no hi ha residents. Però a partir del març d’enguany, veient el retard que acumulaven els treballs, el club va començar a demanar a l’Ajuntament permisos extraordinaris per fer torns de 24 hores, respectant la normativa sobre contaminació acústica. Un situació que, a mida que han passat els mesos, s’ha acabat normalitzant.

Soroll -i una cimentera- a les Corts

“Hem cedit perquè som els primers interessats que l’obra s’acabi com més aviat millor, però si van tan a corre cuita, també ens preocupa molt en quines condicions s’obrirà”, assenyala Ramon. Amb tot, explica que durant aquests mesos han estat constants les queixes per sorolls i molèsties “de matinada”, així com les trucades al Districte de les Corts que se salden amb la presència d’una patrulla policial “que, això sí, els fa parar”. Aquest estira i arronsa s’ha saldat amb diverses denúncies de les patrulles. L’última que ha transcendit, a inicis de setembre, per treballar en diumenge sense permís. El club i Limak sempre responsabilitzen d’aquestes situacions alguna de les moltes subcontractades que hi treballen. “Els posen una multa de 300 euros, que són 150 si els paguen immediatament; això no és res per al volum de negoci que hi ha aquí”, conclou la presidenta de l’AV del Camp Nou.

Per la seva banda, Quílez explica que ell mateix va haver de plantar-se a les portes de l’antic Miniestadi per aturar el nombre de camions que hi circulaven, molt superior al que s’havia acordat. En aquest lloc s’hi va instal·lar l’abocador de les runes producte de les demolicions, on es reciclaven per fer-ne ciment. El dirigent veïnal recorda que aquesta activitat va fer “molt difícil la vida al barri els primers mesos, perquè és del tot inaudit que hi hagi una cimentera al bell mig d’una ciutat”.

La mobilitat preocupa el veïnat

Tot i la dificultat de preveure quan es tornarà a jugar al Camp Nou amb públic,
i amb quin aforament, el veïnat ja es prepara per aquest escenari. I aquí, de nou, apareixen les incògnites. Un dels capítols que més preocupa és el de la mobilitat, entre altres punts, perquè el nou estadi inclourà unes zones d’aparcament a l’interior amb 800 places, que gairebé tripliquen les que hi havia fins ara. Amb tot, el Districte va presentar fa uns mesos un Pla de Mobilitat Sostenible que preveu que el 75% del públic assistents als partits ho faci a peu. Per millorar la mobilitat del veïnat s’han marcat carrers d’ús exclusiu per a residents els dies d’activitat. Però Quílez pensa que és absurd: “Els que hi vivim, si hem de fer servir el cotxe, no és per voltar pel barri, sinó per entrar-hi i sortir-ne”. En aquest sentit, es mostra molt crític amb el disseny que fa l’Ajuntament per al moviment dels autocars que desplacin aficionats de fora de Barcelona, que preveu que estacionin durant els partits al llarg de l’avinguda del Doctor Marañón per recollir el passatge, fet que vetarà el pas de veïns amb vehicle durant unes quantes hores, i els abocarà a una ruta alternativa que considera del tot inviable. “Ho hem reclamat al Districte, però l’única cosa que hem aconseguit és el compromís de començar d’aquesta manera, i si la cosa es veu que no funciona, ja es pensaria una altra solució”, explica el president de l’AV de Sant Ramon.

Ramon, al seu torn, mostra inquietud pel fet que no s’estigui parlant de la seguretat i l’incivisme, els sorolls i algunes baralles entre aficions a la zona sud de la travessera de les Corts, “abans i sobretot després dels partits”. “Ja era una carpeta que feia anys que denunciàvem i creiem que tornarà a passar si no s’hi posen seriosament”, avisa l’activista.

L'entrada El serial del Camp Nou deixa el veïnat fora de joc ha aparegut primer a Carrer.

El nou projecte, fet per l’equip tècnic OUA-Gamma SL i tramitat i aprovat per l’Ajuntament, respon a les instruccions del fons inversor Stoneweg. No se sap amb exactitud el cost de la compra de l’edifici per part de SW Culture SL -filial de Stoneweg-. Tampoc se sap si hi ha algun conveni entre l’Ajuntament i els privats que doni garanties al promotor per la compra registrada el 7 de maig.

Tot i l’opacitat, la idea d’un Museu Thyssen a la ciutat va despertar l’entusiasme municipal i dels poders econòmics, presentat com “el projecte que reforça Barcelona com a referent cultural”. Stoneweg ja va ser el promotor del projecte de la sucursal de l’Hermitage, abandonat el 2022. Aquesta vegada, el pedigrí de la Thyssen dona ales a un projecte que, dels 9.755 m² -amb soterranis, 11.000 m²-, només destinarà dues plantes a la col·lecció Thyssen i acollirà 2.750 m² d’usos comercials i de restauració.

Destrucció del Palau Marcet

La descomunal volumetria aprovada destrueix bona part del Palau Marcet -només conserva les façanes i una petita porció de cantonada-. Tot plegat per poder edificar el sostre edificable màxim. No hi ha programa funcional dimensionat ni projecte museístic; només màrqueting. El rebuig manifestat per la Favb i 40 entitats ciutadanes no és contra la col·lecció Thyssen, sinó contra una MPGM que empra el pedigrí d’una marca cultural per oferir uns guanys econòmics en forma de sostre edificable al centre de la ciutat.

Tot i que la Llei del Patrimoni Cultural té un rang superior al planejament, la contradicció entre Patrimoni i PGM segueix vigent i sense solució. En aquest cas, la MPGM modifica a la carta la fitxa del Catàleg del Patrimoni, on s’especifica que les intervencions s’han de cenyir al “manteniment del volum i dels elements de façana”; mutila el Palau Marcet, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic, custodiat per la Generalitat segons la Llei del Patrimoni Cultural Català -segons la qual els béns catalogats “no poden ser destruïts”-; i vulnera tots els paràmetres de l’Eixample: supera la profunditat edificable i l’Alçada Reguladora Màxima.

Situat en un Espai de Gran Afluència (EGA), saturada pel turisme i on el 90% dels equipaments són privats, no sembla que la solució més assenyada sigui la d’aportar encara més afluència. Sense una política cultural coherent i de proximitat, l’absència d’un concurs públic per a un projecte de gran envergadura demostra que l’Ajuntament ha acceptat un tracte de favor a la mida dels promotors. No està dotat d’un estudi de viabilitat econòmica i financera, com demana la Llei del Sòl, ni s’ha exercit el dret de tanteig i retracte previst per la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Això té solució?

Una hipotètica reducció del volum edificat que permetés salvar el Palau Marcet tindria com a contrapartida una possible reclamació del lucre cessant. Com en altres operacions recents -per exemple a l’Illa de la Mercedes, a l’Esquerra de l’Eixample-, l’Ajuntament ha deixat de fer política urbanística i patrimonial, de ser garant dels interessos públics. Renuncia al tanteig i retracte, no exerceix el dret d’expropiació i no gestiona l’urbanisme. Simplement, regala sostre edificable.

El PGM del 1976, exhaurit, no té capacitat de crear nous equipaments i espais públics. Les polítiques neoliberals fan que cada nova operació urbanística acabi afectant els interessos generals, avançant el que aviat serà un atac cada cop més fort dels interessos dels poderosos per apoderar-se de les plusvàlues que generen les ciutats. Per dominar-les ja no necessiten polítics: Trump, Bolsonaro o Milei representen els rics governant de forma directa. Aquest és el repte que caldrà afrontar.

*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.

L'entrada La modificació del PGM per al museu Thyssen, el gran engany ha aparegut primer a Carrer.

Ras i curt, allò que en un context determinat la societat interpreta com un nyap, una altra generació li troba un ús i floreix. Només un exemple: Ildefons Cerdà no va pensar en cap ús per als xamfrans de l’Eixample, que van ser reconvertits en aparcaments, i posteriorment, s’han reinterpretat com a espais de convivència ciutadana. En ple segle XXI, alguns nyaps urbanístics del segle passat perduren i altres comencen a reinventar-se per salvar-se. Però altres obres d’aquest segle també han nascut com a autèntics nyaps.

Falta de manteniment, interpretació errònia de l’evolució de la ciutat, interessos polítics, gestors maldestres, herències urbanístiques enverinades, rebuig veïnal… Les causes del divorci entre alguns projectes urbanístics i la ciutat són múltiples. A Carrer posem el focus en alguns d’aquests nyaps del primer quart del segle XXI.

La semicobertura de la Gran Via

Les obres per soterrar parcialment la Gran Via entre el carrer de Bilbao i Sant Adrià de Besòs es van concebre com una gran transformació urbana que posaria fi al soroll i la contaminació i cosiria la fractura física i social entre els barris de Sant Martí a banda i banda de la C-31 -Sant Martí de Provençals, la Verneda i la Pau, al cantó muntanya, i Provençals del Poblenou, el Besòs i el Maresme, al cantó mar-. Una reivindicació històrica dels veïns i veïnes per deixar de patir els efectes de tenir a tocar de casa una autopista urbana amb vuit carrils i un trànsit diari de més de 200.000 vehicles.

Entre el 2002 i el 2007 es va construir un caixó central que cobria parcialment la via, amb voladissos laterals i pantalles acústiques corbades amb vidres de colors per reduir el soroll. Sobre la semicobertura, es va crear un gran jardí lineal amb més de 4.000 arbres, tres llacs, camins de passeig, zona de jocs, grades per asseure’s i rampes d’accés. També es van construir dos aparcaments semisoterrats i es va integrar el pas del Trambesòs.

Sobre el paper, una gran millora. Però amb el pas del temps ha acabat essent el testimoni d’un nyap faraònic que va frustrar les expectatives del veïnat. La ferida entre els barris no està tancada del tot, i l’espai mostra signes clars de degradació: mobiliari trencat, il·luminació deficient, poca vegetació i una sensació generalitzada d’abandonament. Les pantalles que es van instal·lar per reduir el soroll, de color blanc, redueixen el soroll, però s’hi acumula la brutícia i s’incrementa la imatge de deixadesa.

La zona del Fòrum

El projecte de la zona del Fòrum de Barcelona es va iniciar a principi dels anys 2000, amb l’objectiu de transformar una àrea industrial degradada en un nou espai urbà modern. Aquest desenvolupament es va centrar al voltant del Fòrum Universal de les Cultures del 2004, però tot i les bones intencions, el que havia de ser l’emblema de la renovació del litoral nord amb una inversió multimilionària va acabar essent un espai desconnectat del teixit urbà, amb infraestructures sobredimensionades i mal integrades.

L’esplanada dura i buida del Fòrum, la pèrgola gegant sense ús clar i edificis com el Museu Blau o el Centre de Convencions, han estat poc utilitzats i difícilment accessibles. A més, el projecte es va dur a terme sense una veritable participació ciutadana, amb expropiacions polèmiques i un impacte desigual sobre els barris adjacents com el Besòs o la Mina. Un gran escenari buit que, amb el temps, ha acabat sent símbol del divorci entre la ciutat i alguns dels seus grans projectes urbanístics. Un autèntic cul-de-sac que ha fracassat en la missió de dialogar amb l’espai a l’altra banda del Besòs.

El barri de Diagonal Mar

Concebut al tombant de segle com una operació de regeneració de l’antic teixit industrial del Poblenou, el projecte de Diagonal Mar va donar lloc a un barri de baixa densitat, amb grans blocs residencials, un centre comercial massiu i espais públics poc integrats a l’entorn. Malgrat rebre premis internacionals, com el de l’Urban Land Institute, l’aleshores alcalde Joan Clos el va qualificar de “desastre urbanístic”, assenyalant que la baixa densitat i la manca de vida social i econòmica impedien la creació d’una comunitat urbana viva. La proximitat amb la Mina, una de les zones amb més exclusió social de l’àrea metropolitana, va accentuar la segregació urbana i la separació de facto entre classes socials.

Aquest model, centrat en interessos immobiliaris i comercials, va prioritzar el lucre privat per sobre de la cohesió urbana i la integració social, deixant un llegat que encara avui es considera un exemple de com no s’hauria de planificar una ciutat. I encara un afegit patrimonial: l’alçada dels nous edificis del Poblenou -amb una proliferació exagerada de residències d’estudiants que n’accentuen la gentrificació- no respecten la trama industrial del barri i fan que sigui il·legible.

El ‘calaix’ de Sants

Les obres del calaix de Sants van començar el 2002 per cobrir les vies de tren i metro que travessen la zona. El projecte pretenia millorar la connexió entre els barris de Sants i la Bordeta, reduir la barrera física que suposaven les vies i crear un nou espai públic per als veïns i veïnes. Però lluny de generar un espai de convivència i verd, l’estructura massissa i grisa ha resultat ser un mur de formigó que aporta més ombra i fredor que vida. Inaugurada el 2016 -rebatejada com a Rambla de Sants, prou utilitzada pel veïnat-, el que havia de ser una plaça elevada s’ha transformat en un espai dur i poc acollidor; una nova barrera física i emocional al cor de Sants que, a més, està mancada de dimensió metropolitana -finalitza, de forma abrupta, a la frontera entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat-.

El calaix, però, és un nyap que es podria resoldre amb el reallotjament dels veïns afectats amb un calendari clar, la construcció dels equipaments, habitatges i zones verdes previstes a la banda mar -carrers de Burgos i Riera de Tena-
o la transformació de l’estructura de formigó en un espai verd real. Entre les demandes veïnals també hi ha minimitzar l’impacte visual del calaix amb jardineria vertical, murals artístics o revestiments amables i millorar la relació entre la rambla i l’espai ferroviari, amb més il·luminació i transparència.

La xarxa de carrils bici

A finals dels anys noranta es van instal·lar els primers carrils bici en alguns barris de Barcelona, com Gràcia i l’Eixample, però eren trams molt aïllats i simbòlics, experimentals. Va ser a partir del 2005 que l’Ajuntament va començar a aplicar un pla específic per a la bicicleta, amb una xarxa pedalable que buscava connectar punts clau de la ciutat. En alguns casos, tanmateix, aquesta infraestructura ha acabat convertint-se en un nyap i un perill per a usuaris i vianants, sobretot per la seva ubicació desafortunada.

Un cas evident és el del carrer de Tarragona, amb un carril bici situat en vorera, a tocar de passos zebra, bancs i boques de metro, i amb una senyalització molt confusa de les zones de prioritat per a vianants. Un altre tram conflictiu de carril bici és el del passeig de Joan de Borbó, amb un recorregut que passa a tocar d’una marquesina de bus, un defecte que es repeteix en altres indrets de la ciutat, com ara el carril bici del passeig de Valldaura, a la Prosperitat. També hi ha problemes amb el carril bici del carrer de Balmes, segregat i mal connectat, en pendent fort i amb molts encreuaments perillosos; el de Via Augusta, amb un traçat en ziga-zaga i discontinu sense prioritat per als ciclistes, o el de la Gran Via entre Marina i Glòries, amb trams trencats i semàfors mal sincronitzats.

Intent fallit de reformar el Paral·lel

El Paral·lel és un nyap per inacció. Tot i ser una avinguda clau, no ha estat reequipada urbanísticament amb coherència i avui és un eix gris i amb molta contaminació. El 2018 n’havia de començar una reforma integral, amb menys trànsit i més espai per als vianants i les bicicletes. Les obres van començar a la plaça de les Drassanes, però només es va executar un petit tram. La resta de fases van quedar aturades per disputes polítiques i veïnals, i des d’aleshores només hi ha hagut intervencions puntuals.

L’abandonament d’aquest eix l’ha convertit en un nyap per diverses raons: és un espai urbà dur i inhòspit, amb molta calçada per als cotxes, voreres estretes, poca ombra, soroll i contaminació. A més, el Paral·lel actua com una barrera urbana entre el Poble-sec i el Raval i Sant Antoni, i malgrat l’existència de nombrosos teatres, la zona no ha sabut revitalitzar-se i s’ha buidat d’activitat. En conseqüència, hi ha molts locals tancats, poca activitat de barri i presència de negocis efímers o turístics.

Carrer Gran de Sant Andreu

La reforma del carrer Gran de Sant Andreu (2018-2023) volia pacificar i dignificar aquest eix històric transformant el carrer en una plataforma única amb prioritat per a vianants i bicis, incorporant mobiliari urbà i zones d’estada. A la pràctica, però, això no ha funcionat. L’AV de Sant Andreu de Palomar reclama una pacificació real amb “restriccions de trànsit que prioritzin les veïnes, i que permetin que les places cívicament dissenyades compleixin la seva funció i no esdevinguin nyaps en les zones més emblemàtiques de Sant Andreu”. Alerten que els materials utilitzats, sobretot les llambordes en punts com la plaça de la Pomera, la plaça del Comerç i la cruïlla amb Joan Torras, no han resistit l’excés de trànsit. Aquestes zones, pensades com a espais cívics, han esdevingut extensions de la carretera, amb llambordes trencades que provoquen caigudes i dificulten la mobilitat.

Les 16 Portes de Collserola

I per acabar, no tant un nyap com l’absència d’un projecte urbanístic que ha fet que la ciutadania de Barcelona no pugui entregar-se a la muntanya de manera fàcil i permeable. El projecte de les Portes de Collserola (2011) pretenia connectar la ciutat amb la serra mitjançant accessos verds, equipaments i espais públics que afavorissin la transició entre l’entorn urbà i el natural. Tot i que es van convocar concursos d’idees i es van seleccionar propostes per a cada porta, el projecte no es va materialitzar. El canvi polític posterior va comportar una reorientació de les prioritats urbanístiques, i el projecte va quedar aturat. Fins avui, que roman al calaix.

Hotel Vela, primera línia d’especulació

Així titulava Carrer, el juliol del 2008, un article dedicat a l’Hotel Vela, llavors en construcció. Dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill, amb 98,8 metres d’altura -inicialment n’havia de tenir 160-, aviat va ser interpretat com una agressió al litoral barceloní. Inaugurat l’any 2009, el veïnat va denunciar que el complex infringia la Llei de protecció de costes -s’aixeca a només 20 metres de la platja- i que suposava una privatització de l’espai públic -s’erigeix en territori portuari-. Setze anys després, l’aportació d’aquest hotel de luxe a la ciutat és més que dubtosa.

L'entrada Nyaps del segle XXI, un divorci entre l’urbanisme i la ciutat ha aparegut primer a Carrer.