Una setmana després de presentar-se la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, es va aprovar, molt discretament, la versió actualitzada del Pla Delta, un regal de l’últim govern de Mas i del Consell Comarcal del Baix Llobregat de l’època, controlat per gent del team Joan Clos-Celestino Corbacho, i que ara tira endavant gràcies a una comissió d’urbanisme controlada per Junts. L’enèsim èxit de la sociovergència.
Fa 21 anys, en el llibre col·lectiu Barcelona marca registrada: un model per desarmar -absolutament visionari en les seves anàlisis-, ja es criticava l’operació: “La desresponsabilització del capital transnacional comporta que siguin les administracions públiques les que financin la provisió d’infraestructures, a fi
i efecte de transformar un territori en tractor dels fluxos de l’economia mundial”. Llavors ja explicàvem com la gran Barcelona, que optava a ser capital mundial de l’oci-negoci, havia obert sucursal a l’Hospitalet de Llobregat, amb el que l’Ajuntament va anomenar districte econòmic i que, a la pràctica, era l’ampliació de la Fira de Barcelona en terrenys de la ciutat, i el disseny d’una plaça d’Europa al seu servei, i no del barri que l’allotjava. Era el primer pas per aplanar el camí cap al Delta i el Baix Llobregat.
Ara que l’Ajuntament de l’Hospitalet vol celebrar el centenari del títol de ciutat concedit per Primo de Rivera -mal començament-, cal dir que aquest anhel d’història i identitat contradiu les polítiques subsidiàries que s’han fet sempre. La ciutat ha perdut de manera directa més del 40% del territori per l’expansionisme barceloní, i molts més metres quadrats encara en albergar part de la seva activitat econòmica. Primer, als voltants de l’Exposició Universal del 1929, quan vam perdre Zona Franca i Finestrelles (950 hectàrees, mar i muntanya), i després amb la Barcelona post-olímpica, que ens va portar uns plans urbanístics estratègics que, de facto, ens han impedit decidir sobre el propi territori i el propi futur, és a dir, ser una veritable ciutat.
Amb el districte econòmic i el primer pla director urbanístic de la Gran Via vam perdre 33,4 hectàrees més que ja no van ser per a parcs i equipaments, sinó per a hotels i seus corporatives, sense comptar la Ciutat de la Justícia. Ara, el col·lectiu “No més blocs” i Ecologistes en Acció lluiten als tribunals per aturar un nou pla urbanístic a l’entorn de l’hospital de Bellvitge, que, igual que havia succeït amb el Pla Delta, s’havia frenat inicialment al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments, sempre els mateixos: recosir la trama urbana i generar activitat econòmica. A Bellvitge és quelcom tan sexy com un clúster biomèdic, que ens convertirà, ja formalment, en l’entrada a Barcelona, amb més hotels i seus corporatives que furtaran un 8% més del territori a la ciutat més densa de la Unió Europea i amb greus mancances d’espai i serveis. A la zona nord, s’està coent un altre projecte urbanístic de l’estil, i pel camí es va impulsar un districte cultural que ha recollit força crítiques per gentrificador.
La condemna de l’Hospitalet ha estat sempre la seva proximitat a Barcelona. Hem passat de contenidor de mà d’obra a reserva d’espai disponible per als negocis i el turisme, i la moratòria hotelera d’Ada Colau només ho va accelerar: d’un hotel el 2001 a més de 30 ara. No tenim pla d’habitatge, però som una de les ciutats espanyoles amb més creixement d’hotels i de pisos turístics entre 2022 i 2024. Tots s’anuncien igual: a 10 minuts del centre de Barcelona.
El Pla General Metropolità del 1976, que havia d’ordenar el territori, ha acabat ordenant i legalitzant l’especulació i l’expulsió de milers de persones de casa seva, cada cop més i més lluny. A l’Hospitalet ens van dir que deixaríem d’assumir només les externalitats negatives de Barcelona i plourien els beneficis. Quin gran engany. La realitat és que fa dècades que regalem sòl a empreses i inversors mentre molts dels nostres problemes tenen a veure amb la manca de sòl i amb l’accés o el manteniment de l’habitatge: infrahabitatge, un parc envellit i de mala qualitat, i manca flagrant d’habitatge públic.
Una dualització perillosa
La realitat és que les transformacions urbanístiques no només no han solucionat els greus dèficits de connectivitat i serveis, sinó que han provocat una dualització perillosa de la ciutat. Avui l’Hospitalet és una de les capitals catalanes dels desnonaments, els preus de l’habitatge són impagables, creix la plaga dels lloguers de temporada i per habitacions, i tenim més del doble de places de residències d’estudiants que d’universitaris. Tant d’espai per a activitat econòmica no ha comportat ni creixement econòmic equilibrat ni cohesió social ni territorial, cosa que el nou alcalde David Quirós admet de facto en anunciar un nou pla de millora per a tota la zona nord, l’empobrida, on viuen 150.000 persones.
Suport total a SOS Baix Llobregat, amb més visió de país que la majoria de polítics. Que els veïns i veïnes de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat no es refiïn de les promeses. Que es resisteixin a ser només ciutats a 15 minuts del centre de Barcelona. I que els de Barcelona siguin ben conscients que la ciutat que no volen es frena molt més enllà dels seus límits administratius.
*Montse Santolino és periodista i veïna de l’Hospitalet de Llobregat.
