Nous equipaments… esportius?

Amb un parc d’equipaments de gran capacitat molt deficitari, llavors va caldre una inversió de 976 milions de pessetes (5,8 milions d’euros) per construir i acondiciar espais per albergar el programa olímpic. Malgrat que es va recórrer a gairebé tota l’oferta existent -bàsicament de titularitat privada, com el Camp Nou, l’estadi de Sarrià o el Reial Club de Polo-, la gran majoria d’instal·lacions es van haver de fer de bell nou o reformar.

L’Estadi Olímpic era la joia de la corona. Construït sobre un vell estadi del 1929 que duia anys semiabandonat, ha patit per mantenir-se com a referent a l’hora d’acollir grans esdeveniments esportius. Només un Campionat d’Europa -el 2010-, la Copa del Món Júnior -el 2012- i dos campionats d’Espanya pel que fa a l’atletisme. A banda, va tenir com a llogater el RCD Espanyol entre el 1996 i el 2009, quan aquest equip es trobava sense estadi propi. I també, entre el 1991 i el 2001, va acollir l’efímera franquícia de futbol americà Barcelona Dragons. El FC Barcelona ha mostrat la intenció de jugar-hi els seus partits la temporada 2022-23 si tiren endavant les obres de remodelació del Camp Nou.

L’estadi no s’ha consolidat com una referència esportiva ni d’esbarjo entre la ciutadania de Barcelona, malgrat els esforços. Tampoc les visites turístiques hi generen aglomeracions. El 2016, s’hi va instal·lar l’anomenat Open Camp, un parc temàtic centrat en l’esport, explotat per un grup privat que va tancar portes al cap de dos anys, en entrar en concurs de creditors. Han estat els concerts musicals de grans estrelles internacionals -una quarantena llarga- els que han donat més rendibilitat econòmica a la instal·lació. Segons l’empresa pública Barcelona Serveis Municipals, que gestiona l’equipament, cada any fins a la pandèmia hi tenien lloc 160 esdeveniments, dels quals 50 culturals, 50 esportius i la resta fires o certàmens amb un perfil més corporatiu.

Encara que la gestió de l’estadi continua sent pública, el 2010 l’Administració de Jordi Hereu va estar a punt d’obrir la porta a la privatització a tota l’Anella Olímpica amb la creació d’una nova societat el 49% de la qual s’anava a adjudicar al grup promotor de concerts estatunidenc Live Nation. Finalment, però, l’opció es va desar en un calaix després de detectar irregularitats en l’adjudicació.

El Palau Sant Jordi, tot i haver acollit campionats mundials de modalitats com el bàsquet, l’handbol, l’atletisme i fins i tot la natació, han estat novament els concerts i actes socials i polítics de tota mena els que li han donat més rendiment. Però no ha pogut evitar la imatge de contenidor d’esdeveniments per la manca d’una activitat fixa.

Instal·lacions passades per aigua

Les Piscines Bernat Picornell i les Piscines Municipals de Montjuïc funcionen com a centres esportius oberts al públic amb activitats diverses, sota la concessió a un grup privat, el madrileny Forus, que hi va entrar el 2019. La col·laboració publicoprivada ha estat, en general, la fórmula més habitual per intentar cercar rendiment a les noves instal·lacions sorgides del 1992 i ha instaurat un model que s’ha estès a bona part dels gimnasos i equipaments poliesportius de titularitat municipal de la ciutat. Així, el Pavelló de la Vall d’Hebron acull un centre esportiu gestionat pel grup IGE BCN des de fa vint anys; el Poliesportiu de l’Estació del Nord està en concessió a la Unió de Federacions Esportives Catalanes i el Centre de Tennis de la Vall d’Hebron acull la seu de la Federació Catalana i un centre poliesportiu gestionat pel grup Uesports. El velòdrom d’Horta Miquel Poblet, construït el 1985, després d’anys de ser gestionat per la Federació Catalana de Ciclisme, amb una explotació molt deficitària, s’ha adjudicat la concessió per al període 2020-2024 a l’empresa Poc3 Consulting.

Capítol a part el mereix el Port Olímpic, seu de les proves de vela. Tot i comptar amb un club esportiu -el Club de Mar Port Olímpic-, el seu calendari de regates és exigu -vuit proves enguany- i de poc relleu internacional. La Generalitat de Catalunya n’és el titular, però l’Ajuntament té potestat sobre la gestió des del 1996, que al seu torn estava cedida a una societat privada, Pobasa, durant trenta anys. L’explotador va centrar la via de negoci sobretot en la restauració i l’oci nocturn, convertint-la en una zona de festa, exitosa durant uns anys, i degradada i focus de queixes veïnals durant la darrera dècada. En acabar la concessió el 2020, l’Ajuntament n’ha recuperat la gestió directa i està elaborant un pla de redefinició de l’espai, que té com a eixos pal·liar l’aïllament respecte a la ciutat, reconvertir-lo en una zona d’oci més familiar, i instal·lar-hi un hub d’empreses centrades en l’anomenada economia blava -l’equivalent marí de l’economia verda-.

Mobilitat (in)sostenible

Els Jocs van obligar a repensar a fons la mobilitat d’una de les ciutats amb més densitat de trànsit d’Europa. Però tot el replantejament es va fer amb base a l’ús del vehicle privat. Les grans assignatures pendents quant a transport públic quedarien per a més endavant, com la línia 2 del metro, estrenada el 1995; les mastodòntiques línies 9 i 10 -que van començar a funcionar el 2009 i encara tenen tota la connexió central per executar- o el tramvia de la Diagonal -estrenat el 2004 i que avui encara no connecta la ciutat de banda a banda-. Barris com els de la Marina o ciutats perifèriques que portaven dècades reclamant una connexió ràpida amb el centre de Barcelona -i que n’haurien d’esperar encara unes quantes més- van veure passar la pantalla dels Jocs com una oportunitat perduda.

La fórmula per descongestionar el trànsit al centre de la ciutat va ser un gran eix circumval·latori de 35 quilòmetres, les rondes, que van costar l’equivalent a 4,6 milions d’euros i es van inaugurar amb els Jocs trepitjant els talons. Les congestions a les hores punta han estat una constant en la història de tres dècades d’aquesta estructura viària, sempre amb mitjanes diàries d’ocupació pels volts dels 150.000 vehicles. Ni tan sols l’entrada en vigor de la Zona de Baixes Emissions, l’any 2020, ha limitat el flux de trànsit. Particularment preocupant és la situació en els interconnectors amb altres vies ràpides d’accés a la ciutat, com el nus de la Trinitat: aquí cada dia d’entre setmana s’hi formen més de 10 quilòmetres de cua.

En total, les rondes generen cada dia més de 50 quilòmetres de col·lapse circulatori. Les presses amb què es van construir, a més, van impedir cobrir les vies en les zones més densament poblades: només es va aconseguir a la part que creua el districte de Nou Barris, després d’una llarga reivindicació veïnal. En els últims anys s’han cobert alguns trams del pas per Horta-Guinardó.

Un altre element simbòlic de la mobilitat post olímpica que aviat va quedar obsolet va ser el tambor de les Glòries. Es pretenia acabar amb l’hostil scalextric aixecat als anys setanta, però la manca de temps va impedir plantejar el soterrament dels grans eixos viaris i es va optar per una solució entremig: mantenir la Gran Via com una autopista urbana elevada, confluint la resta d’eixos en una rotonda a nivell de terra, deixant una zona verda al mig, desterrada del teixit urbà i aviat degradada. Amb a penes tretze anys de vida, el 2005, l’Ajuntament ja va aprovar la demolició del tambor i engegava una nova reforma del sector, que encara porta cua avui.

Urbanisme gentrificador

La cita olímpica del 1992 va regirar també la planificació urbanística de Barcelona. Plans especials que ja estaven aprovats es van desar a la carpeta d’assumptes pendents, com el PERI del Raval, aprovat el 1985 i que no es va començar a executar fins a final de la dècada dels noranta. En canvi, un vell projecte fallit de la Barcelona de Porcioles, el Pla de la Ribera, consistent a reurbanitzar la zona industrial situada entre el Poblenou i la Ciutadella, va reaparèixer per obra i gràcia de la necessitat de construir una vila d’allotjament per a atletes i delegacions convidades.

El projecte, impulsat per l’arquitecte Oriol Bohigas, va consistir a arrasar tota l’estructura preexistent de fàbriques, magatzems i habitatges per dibuixar una trama de bell nou, cosa que va suposar la pèrdua d’una part cabdal del patrimoni fabril de la ciutat, que a penes va poder ser documentat, a causa de la urgència de les actuacions, i només se’n va conservar, simbòlicament, una xemeneia.

La constitució del nou nucli urbà, la Vila Olímpica, tampoc va estar exempta de crítiques, en primer lloc per la pràctica absència d’habitatge públic protegit un cop es van comercialitzar les promocions, que des del moviment veïnal es va reclamar que es fixés en un 40%, i finalment tampoc es va complir el 25% compromès per l’Ajuntament. El resultat, passades les dècades, ha estat un barri deslligat del seu entorn, amb nous veïns vinguts d’altres llocs, amb dificultats per construir teixit associatiu i amb molts jardins interiors d’illa convertits en zones per a ús privat.

Aquest model gentrificador, després s’ha reproduït en altres operacions urbanístiques en els anys posteriors a la cita olímpica, sobretot al districte de Sant Martí, capgirat de dalt a baix a base de plans especials de reforma successius, com el Pla Especial per a l’obertura de la Diagonal des de Glòries fins al mar (1995), el Pla Especial del Front Marítim fins al Besòs (1997) o la Modificació del Pla General Metropolità per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou (2000), l’anomenat 22@.

La irrupció del barri de la Vila Olímpica va comportar també l’aterratge a Barcelona dels grans centres comercials, amb la construcció del Centre de la Vila, un punt de gran concentració de botigues, bars i restaurants i oferta d’entreteniment i esport apartada del peu del carrer. Sovint se l’ha responsabilitzat de l’escassa dinamització del nou barri quant al petit comerç de proximitat i també de les carències pel que fa al teixit relacional entre el veïnat. El model va fer gran fortuna els anys següents: tota nova reforma urbanística anava acompanyada d’una àrea d’aquestes característiques. Així, van sorgir L’Illa -el 1993-, Glòries (1995), La Maquinista (2000), Diagonal Mar (2001), l’Heron City, ara reconvertit en Som Multiespai (2001), o l’Arenas (2011).

Platges que desapareixen

L’obertura de Barcelona al mar va ser, sens dubte, un dels grans atractius d’esbarjo popular de la nova ciutat postolímpica. Les noves platges van ser un èxit de públic autòcton i visitant. Amb un cert regust de desmemòria, però: fins al 2010 no es va posar el nom del Somorrostro a una de les zones de bany, per recordar el passat com a assentament de barraques de l’indret.

Un altre punt discutible és l’impacte ambiental d’aquesta transformació de la costa: les platges metropolitanes pateixen una endèmica pèrdua de sorra que s’ha de pal·liar amb reposicions constants, a causa de la seva mateixa naturalesa artificial, de la manca de sediments per tractar-se d’una àrea urbana i pels dics de contenció instal·lats per aturar l’onatge. A les de Barcelona, desapareixen cada any 40.000 m³ d’arena, de les quals l’Ajuntament en reposa uns 8.000, extreta del fons del Port Olímpic. Fa anys que es reclama a l’Estat, titular de la línia de costa, una aportació extraordinària de sorra importada d’altres llocs. L’última es va produir el 2010, amb l’arribada de 701.000 m³, dels quals avui ja n’han desaparegut més de dues terceres parts.

El bateig de la “marca Barcelona”

Barcelona ja era una capital molt turística abans dels Jocs del 92, però la cita va suposar un decidit pas endavant i un canvi total de paradigma econòmic per abraçar la ciutat marca. L’emblemàtic Hotel Arts n’és la prova més fefaent, i la plasmació en fou la creació de Turisme de Barcelona, tot just un any després dels Jocs: un consorci publicoprivat, que ha exercit de vehicle de pressió per a tots els grans esdeveniments amb el segell d’internacional que s’han plantejat a la ciutat des d’aleshores, des del Fòrum de les Cultures del 2004 fins a la Copa Amèrica prevista d’aquí a dos anys.

L'entrada Les medalles rovellades de la Barcelona olímpica ha aparegut primer a Carrer.

L’exemple més clar d’aquesta aposta continuista, que veu l’espai públic com una màquina de fer diners amb el turisme en detriment d’usos més veïnals, és la polèmica subhasta del 19 d’octubre passat, que ha suposat un ingrés a les arques de l’Estat de prop de 78 milions d’euros.

Els 26 espais subhastats pel ministeri d’Hisenda es van donar en concessió a l’Ajuntament de Barcelona durant 30 anys coincidint amb la preparació de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics del 1992. Durant tres dècades, el consistori ha estat el responsable de mantenir l’entorn en condicions amb inversions periòdiques per fer front a l’ús intensiu d’un espai públic dedicat a l’oci privat, sobretot nocturn. El paquet que sortia a la venda per un import inicial de 68,3 milions d’euros incloïa les discoteques Pachá i Catwalk, el Casino de Barcelona, les galeries comercials, l’aparcament, la benzinera de la ronda Litoral i el McDonalds. Fora en quedaven els bars més pròxims al Consell Superior d’Investigacions Científiques -de lloguer per un temps indeterminat- i els xiringuitos del Besòs.

Silenci del consistori
El silenci al voltant d’aquesta operació el va trencar el moviment veïnal. Les entitats de la Barceloneta i de Vila Olímpica -amb el suport de la Confavc i la Favb– denunciaven la venda i carregaven contra el govern municipal per “mirar cap a l’altra banda”. Els portaveus Manel Martínez i Jordi Giró van retreure a l’alcaldessa, Ada Colau, els oblidats compromisos electorals per a aquest espai un cop vençuda la concessió i també “haver cedit a les imposicions” de l’Estat. “Aquesta operació no compleix amb els compromisos adquirits en el mandat anterior, on es presumia de canviar els usos i d’un gran acord amb el govern de l’Estat per assolir-ne la gestió”, apuntaven recordant el cas del Port Olímpic.

Les peticions de les associacions veïnals eren clares: aturar la subhasta, fer valdre el dret de l’Ajuntament de Barcelona com a únic concessionari dels lots subhastats, recuperar la gestió de l’espai litoral barceloní i fer-lo encaixar en el Pla Litoral, i que es tinguessin ben presents els interessos veïnals amb una interlocució directa. “Ningú discuteix la legitimat de l’Estat. Critiquem la inacció municipal”, van assegurar. Tanmateix, les seves demandes van caure en sac foradat des del primer moment, ja que la interlocució amb el consistori ha estat pràcticament nul·la al marge de dues reunions telemàtiques organitzades a corre-cuita per l’equip del regidor de Presidència, Jordi Martí, que han enrarit encara més l’ambient.

Segons Jordi Giró, és “lamentable” que el govern municipal no hagi mogut fitxa per frenar una “operació especulativa”, que afecta una zona molt singular del front litoral barceloní, malgrat haver tingut tres possibilitats de fer-ho des que el 2018 l’advocacia de l’Estat va emetre un dictamen a favor de la venda contra el qual es podia presentar recurs. Mentrestant, en plena polèmica, Martí es va limitar a sortir al pas dels retrets veïnals negant que el consistori tingués alguna opció d’evitar la subhasta estatal. També va etzibar a les entitats veïnals que amb qui havien de parlar era amb el govern central, cosa que han fet presentant una bateria de preguntes al Congrés dels Diputats a través de dos grups parlamentaris.

Sense marge de maniobra
I mentrestant va arribar el dia de la subhasta i tothom es va quedar amb un pas de nas quan els propietaris de l’Hotel Arts van comprar 24 dels 26 lots pagant al comptat i deixant sense marge de maniobra la resta d’aspirants, la majoria d’arrendataris dels locals en venda que tenien dret preferent de compra. Sota el paraigües de la societat mercantil Hotel Vila Olímpica SA, el propietari de l’Hotel Arts va rebentar la venda oferint per alguns locals fins a tres vegades més que el preu de sortida. La subhasta –opaca i caòtica– va acabar ràpid. La sala es va omplir ràpid i per raons de seguretat la majoria d’assistents -entre ells molts periodistes i veïns- es va quedar al carrer.

Segons explica Giró, l’operació per “malvendre el nostre patrimoni” és més complicada del que sembla perquè no està del tot tancada. Alguns arrendataris que tenien dret de compra i no el van poder exercir en condicions el dia de la venda han presentat recurs i el tema està ara en mans de la justícia tot i que ningú espera grans notícies. A més de la via judicial oberta, hi ha el fet que la subhasta de locals del front marítim no ha acabat. De fet, la que es va fer l’octubre passat és només la primera fase i encara queda per resoldre què es farà amb els locals situats cap a la banda de l’Hospital del Mar i les galeries comercials que hi ha davant de la Torre Mapfre. “La que vindrà després serà encara més especulativa” vaticina Giró.

Licitació errònia, segons Janet Sanz
El rebombori que va provocar la subhasta va servir a l’oposició per disparar contra la tebior del govern Colau fins el punt que a la roda de premsa veïnal convocada el 17 de novembre per exigir la impugnació de la subhasta hi van assistir des de republicans a ciutadans. Des del dia de la polèmica venda, l’única que s’havia pronunciat públicament sobre la licitació “errònia” dels locals havia estat la tinent d’alcaldia Janet Sanz. La responsable d’urbanisme va criticar l’operació amb la boca petita i va assegurar que el consistori exerciria “tota l’autoritat” per garantir els usos públics del front marítim trossejat i venut al millor postor. També va advertir el grup hoteler que “haurà de fer una proposta que no plantegi la privatització de cap metre més del que avui ja són negocis”.

Tanmateix, l’advertiment de Sanz sonava estrany. El poc interès demostrat pel consistori des del primer dia per aturar aquesta operació ha suscitat algunes preguntes, entre elles si l’Ajuntament de Barcelona té alguna mena d’acord amb Madrid que no ha explicat a les entitats veïnals o, encara pitjor, si no en té cap i deixa fer. Algunes fonts apunten que el silenci té a veure amb la negociació pendent respecte a la cessió d’altres espais lliures d’activitat econòmica que queden entre la Barceloneta i el Fòrum, entre ells els terreny del zoo marí, un altre projecte milionari fallit de l’alcalde Hereu, però l’hermetisme institucional segueix sent total.

Complex d’oci per al turisme de luxe
L’avidesa del grup Archer Hotel Capital per quedar-se amb els lots subhastats tindria una explicació: convertir la zona en un gran complex d’oci per al turisme de luxe amb accés directe a la platja i revaloritzar l’hotel en cas de voler-lo vendre més endavant. Darrere d’aquest grup hoteler s’hi amaguen dos fons d’inversió: l’holandès ABP i el GIC, de Singapur. Poc després de la subhasta, el grup hoteler feia públic un comunicat en què es comprometia a acabar amb els problemes de seguretat, soroll i conductes incíviques provocades per “activitats d’oci, culturals i gastronòmiques per a totes les franges d’edat”. Malgrat la pandèmia, la ciutat no ha perdut del tot la lluentor en el mercat especulatiu internacional. La milionària promoció de la marca Barcelona feta des de les institucions públiques en perjudici d’altres sectors de la població local continua.

El Pla Litoral de Barcelona, guardat en un calaix
El Pla Litoral de Barcelona, un pla estratègic dels espais litorals de la ciutat elaborat per Barcelona Regional per donar resposta a un model de transformació del front marítim “que mostra símptomes d’esgotament”, sembla que hagi perdut part del seu sentit. El document, redactat fa tres anys, criticava el model econòmic imposat al front marítim barceloní i el resumia en “l’existència de dinàmiques de gentrificació, la pèrdua d’activitats tradicionalment relacionades amb la mar i la implantació d’usos privatius en espais de caràcter públic”. El pla, redactat amb l’objectiu d’acabar amb els casos d’incivisme i inseguretat provocats per un model d’oci nocturn dirigit bàsicament al turisme, pretenia “reconquerir el front litoral com a espai públic de qualitat”.

L'entrada Es ven front marítim al millor postor ha aparegut primer a Carrer.

Un problema cada vegada més enquistat que enguany ha esdevingut “la cirera del pastís”, en paraules de Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila Olímpica. Un estiu especialment calent en el qual s’ha arribat fins a l’últim esglaó de la violència: tres persones han mort a causa de baralles i robatoris.

Totes les històries tenen un començament, i el del Port Olímpic és l’any 1989, quan Barcelona s’encaminava a la celebració dels Jocs Olímpics i l’Ajuntament va emprendre grans operacions urbanístiques per enllestir la ciutat.

Entre elles es trobava la recuperació del litoral, un litoral que a la zona de la Marina estava separat de la ciutat per una línia de ferrocarril i on predominaven els espais industrials. La Generalitat, propietària dels terrenys, va donar llum verda al projecte que l’Ajuntament havia encarregat a Port de Barcelona SA i va rebre la concessió per a la comercialització, explotació i administració general del port.

Una vegada finalitzats els JJOO, el port olímpic va entrar en funcionament amb la inauguració del Centre Municipal de Vela i tots els locals venuts. L’èxit immediat del Port Olímpic va fer que els propietaris dels locals comencessin a llogar-los, i la zona es va dividir en dos: el Moll del Gregal, on predominava la gastronomia, i el Moll del Mestral, dedicat a l’oci i la restauració.

En aquesta època van començar els problemes, que ja denunciàvem en un article Carrer del 1997 (pàgina 5): “Les causes (de les reclamacions dels veïns al consistori) són tot un seguit d’incompliments per part del Port Olímpic en qüestió d’horaris, locals i sorolls”.

L’any 2000 va arribar el primer toc d’atenció amb la mort d’un noi de 23 anys per una pallissa. L’alarma social va senyalar la necessitat de reformar el port, i es va crear una comissió de seguiment, però el problema dels horaris va continuar. Anys desprès, el 2006, l’ajuntament de Joan Clos (PSC) va autoritzar l’ús recreatiu i musical dels locals del Moll del Mestral, i poc a poc els bars nocturns van anar desplaçant la resta de negocis.

Amb el pas del temps, el Port Olímpic es va centrar en l’oci nocturn. Però no qualsevol. Un oci amb la pitjor cara del turisme: aglomeració de discoteques, alcohol i estupefaents desmesurats, l’ús del cos de la dona per atreure visitants, incivisme, baralles, robatoris, agressions sexuals i, aquest estiu, morts.

Una situació que “se li’n va anar de les mans”, segons Jordi Giró, i que no es podia resoldre amb actuacions lleugeres. Desprès de reunions amb les administracions, Generalitat i Ajuntament van desenvolupar un operatiu específic cinc anys desprès de la seva retirada, i que encara continua vigent.

A més del “segrest” de la zona del Port Olímpic, les conseqüències per al veïnat són més àmplies, des dels crits d’auxili pels robatoris constants a les nits, a la dificultat d’accés a una estació de metro (Ciutadella-Vila Olímpica) que es col·lapsa a les nits amb riuades de gent. Tot això en un barri que pateix una pressió turística alta, amb 720 pisos turístics per a un total de 9.000 habitants.

Acord per trobar una solució
Aquesta situació va empènyer l’Ajuntament a buscar una solució en l’anterior mandat, que ha estat lentament cuinada. En primer lloc, el 2016 es va començar a negociar amb la Generalitat la transferència del Port Olímpic. L’acord consisteix en la cessió de la gestió durant 30 anys, mentre que la Generalitat en conservarà la titularitat i la capacitat de sanció. La cessió s’espera que es faci efectiva a partir del 30 d’abril de 2020.

Paral·lelament, es va elaborar un nou Pla Director consensuat amb els diferents actors amb incidència a la zona (institucions, veïnat i agents comercials). Aquest projecte fixa un nou model de port on la temàtica marina serà protagonista, se substituiran els actuals locals per espais de formació i pràctica de l’esport nàutic, i la construcció d’un centre de divulgació de coneixement de la mar. Com era d’esperar, els locals del Moll del Mestral desapareixeran (abril 2020). Els que sí que continuaran seran els restaurants del Moll del Gregal.

Pel que fa al calendari, la intenció és que les obres no aturin l’activitat al port durant un llarg període de temps, per la qual cosa es faran per fases. El primer torn serà per a la reforma del dic (2020), desprès els locals, aparcaments i nous accessos (2021) i per últim els amarradors i els equipaments nàutics (2022), i s’agafa el 2023 com a data final.

El tancament de Shoko, Pachá i cia, en mans del govern d’Espanya
A l’altra banda de l’Hotel Arts, el Front Marítim de la Barceloneta és un altre punt d’aglomeració de l’oci nocturn, amb conegudes discoteques com Shoko o Pachá. Si bé els locals són més segurs cap a dins, els problemes i les conseqüències a l’exterior són les mateixes que al Port Olímpic, ja que tenen un públic semblant.

En aquesta zona s’afegeix una situació gairebé singular: l’Ajuntament recapta un lloguer ínfim per aquests establiments, el més econòmic de tot Barcelona. I tot gràcies al contracte que va signar l’Ajuntament preolímpic de Pasqual Maragall. El 1991, el consistori va concedir els drets d’explotació a la societat mercantil Traplaya SL per la irrisòria xifra de 67 pessetes per m2. Un cànon que amb les diverses actualitzacions ha pujat fins a 49.177 euros anuals.

Mentrestant, les discoteques facturen uns 60 milions d’euros a l’any, segons les dades de FECALON, la patronal del sector. Traplaya, extinta el 2002, era propietat de l’exvicepresident del FC Barcelona, Javier Faus, actual president del Cercle d’Economia de Barcelona, que la va vendre a tres fons d’inversió per 417 milions d’euros.

Aquest contracte finalitzava el passat mes de juny i l’Ajuntament va demanar a l’Estat, propietari dels terrenys, una cessió de la gestió semblant a la del Port Olímpic, amb la finalitat de reformar l’espai. Però el Ministeri d’Hisenda va argumentar que no volia resoldre la problemàtica en poc temps. No va renovar la cessió d’ús a l’Ajuntament (i en conseqüència, a Traplaya) i va fer un contracte de lloguer als locals existents per un any.

Aquesta vegada, a preu de mercat i sense intermediaris. Una quantia sucosa que podria fer que el Ministeri optés per tornar a llogar l’espai, o directament vendre’l. Això deixaria la zona en una situació de solitud, tenint en compte la reforma de tot el litoral barceloní que preveu emprendre l’Ajuntament, com ens recorden des de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila, que està pressionant per evitar-ho. Ara queda esperar d’aquí al juny.

En paral·lel, l’Ajuntament ha obert expedients sancionadors a les discoteques Shoko, Carpe Diem i Pachá per incompliments en seguretat. L’última va haver de tancar 15 dies quan el jutge va rebutjar-li el recurs.

L'entrada El Salou de barcelona s’apropa al seu final ha aparegut primer a Carrer.