El 25 de juliol es compliran trenta anys de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Als mitjans de comunicació tornaran les imatges del Cobi, de la fletxa de foc llançada sobre el peveter per l’arquer Antonio Rebollo i de la ciutat poderosa que glossava la rumba de Peret, un dels himnes oficiosos de l’esdeveniment. En definitiva, l’exercici d’autoestima col·lectiva que va enviar al món la postal d’una ciutat festiva i lúdica, seductora però alhora amb capacitat organitzativa per competir a la lliga de les grans cites internacionals. Però abans que tot això passi potser és necessari fer un repàs a la lletra petita de la factura dels Jocs i comprovar fins a quin punt els grans emblemes d’aquella Barcelona transformada de dalt a baix en pocs anys són encara vigents o han patit la síndrome de l’obsolescència; si el llegat dels Jocs encara es pot escriure amb lletres d’or, plata i bronze o també hi ha signes de rovell.
Nous equipaments… esportius?
Amb un parc d’equipaments de gran capacitat molt deficitari, llavors va caldre una inversió de 976 milions de pessetes (5,8 milions d’euros) per construir i acondiciar espais per albergar el programa olímpic. Malgrat que es va recórrer a gairebé tota l’oferta existent -bàsicament de titularitat privada, com el Camp Nou, l’estadi de Sarrià o el Reial Club de Polo-, la gran majoria d’instal·lacions es van haver de fer de bell nou o reformar.
L’Estadi Olímpic era la joia de la corona. Construït sobre un vell estadi del 1929 que duia anys semiabandonat, ha patit per mantenir-se com a referent a l’hora d’acollir grans esdeveniments esportius. Només un Campionat d’Europa -el 2010-, la Copa del Món Júnior -el 2012- i dos campionats d’Espanya pel que fa a l’atletisme. A banda, va tenir com a llogater el RCD Espanyol entre el 1996 i el 2009, quan aquest equip es trobava sense estadi propi. I també, entre el 1991 i el 2001, va acollir l’efímera franquícia de futbol americà Barcelona Dragons. El FC Barcelona ha mostrat la intenció de jugar-hi els seus partits la temporada 2022-23 si tiren endavant les obres de remodelació del Camp Nou.
L’estadi no s’ha consolidat com una referència esportiva ni d’esbarjo entre la ciutadania de Barcelona, malgrat els esforços. Tampoc les visites turístiques hi generen aglomeracions. El 2016, s’hi va instal·lar l’anomenat Open Camp, un parc temàtic centrat en l’esport, explotat per un grup privat que va tancar portes al cap de dos anys, en entrar en concurs de creditors. Han estat els concerts musicals de grans estrelles internacionals -una quarantena llarga- els que han donat més rendibilitat econòmica a la instal·lació. Segons l’empresa pública Barcelona Serveis Municipals, que gestiona l’equipament, cada any fins a la pandèmia hi tenien lloc 160 esdeveniments, dels quals 50 culturals, 50 esportius i la resta fires o certàmens amb un perfil més corporatiu.
Encara que la gestió de l’estadi continua sent pública, el 2010 l’Administració de Jordi Hereu va estar a punt d’obrir la porta a la privatització a tota l’Anella Olímpica amb la creació d’una nova societat el 49% de la qual s’anava a adjudicar al grup promotor de concerts estatunidenc Live Nation. Finalment, però, l’opció es va desar en un calaix després de detectar irregularitats en l’adjudicació.
El Palau Sant Jordi, tot i haver acollit campionats mundials de modalitats com el bàsquet, l’handbol, l’atletisme i fins i tot la natació, han estat novament els concerts i actes socials i polítics de tota mena els que li han donat més rendiment. Però no ha pogut evitar la imatge de contenidor d’esdeveniments per la manca d’una activitat fixa.
Instal·lacions passades per aigua
Les Piscines Bernat Picornell i les Piscines Municipals de Montjuïc funcionen com a centres esportius oberts al públic amb activitats diverses, sota la concessió a un grup privat, el madrileny Forus, que hi va entrar el 2019. La col·laboració publicoprivada ha estat, en general, la fórmula més habitual per intentar cercar rendiment a les noves instal·lacions sorgides del 1992 i ha instaurat un model que s’ha estès a bona part dels gimnasos i equipaments poliesportius de titularitat municipal de la ciutat. Així, el Pavelló de la Vall d’Hebron acull un centre esportiu gestionat pel grup IGE BCN des de fa vint anys; el Poliesportiu de l’Estació del Nord està en concessió a la Unió de Federacions Esportives Catalanes i el Centre de Tennis de la Vall d’Hebron acull la seu de la Federació Catalana i un centre poliesportiu gestionat pel grup Uesports. El velòdrom d’Horta Miquel Poblet, construït el 1985, després d’anys de ser gestionat per la Federació Catalana de Ciclisme, amb una explotació molt deficitària, s’ha adjudicat la concessió per al període 2020-2024 a l’empresa Poc3 Consulting.
Capítol a part el mereix el Port Olímpic, seu de les proves de vela. Tot i comptar amb un club esportiu -el Club de Mar Port Olímpic-, el seu calendari de regates és exigu -vuit proves enguany- i de poc relleu internacional. La Generalitat de Catalunya n’és el titular, però l’Ajuntament té potestat sobre la gestió des del 1996, que al seu torn estava cedida a una societat privada, Pobasa, durant trenta anys. L’explotador va centrar la via de negoci sobretot en la restauració i l’oci nocturn, convertint-la en una zona de festa, exitosa durant uns anys, i degradada i focus de queixes veïnals durant la darrera dècada. En acabar la concessió el 2020, l’Ajuntament n’ha recuperat la gestió directa i està elaborant un pla de redefinició de l’espai, que té com a eixos pal·liar l’aïllament respecte a la ciutat, reconvertir-lo en una zona d’oci més familiar, i instal·lar-hi un hub d’empreses centrades en l’anomenada economia blava -l’equivalent marí de l’economia verda-.
Mobilitat (in)sostenible
Els Jocs van obligar a repensar a fons la mobilitat d’una de les ciutats amb més densitat de trànsit d’Europa. Però tot el replantejament es va fer amb base a l’ús del vehicle privat. Les grans assignatures pendents quant a transport públic quedarien per a més endavant, com la línia 2 del metro, estrenada el 1995; les mastodòntiques línies 9 i 10 -que van començar a funcionar el 2009 i encara tenen tota la connexió central per executar- o el tramvia de la Diagonal -estrenat el 2004 i que avui encara no connecta la ciutat de banda a banda-. Barris com els de la Marina o ciutats perifèriques que portaven dècades reclamant una connexió ràpida amb el centre de Barcelona -i que n’haurien d’esperar encara unes quantes més- van veure passar la pantalla dels Jocs com una oportunitat perduda.
La fórmula per descongestionar el trànsit al centre de la ciutat va ser un gran eix circumval·latori de 35 quilòmetres, les rondes, que van costar l’equivalent a 4,6 milions d’euros i es van inaugurar amb els Jocs trepitjant els talons. Les congestions a les hores punta han estat una constant en la història de tres dècades d’aquesta estructura viària, sempre amb mitjanes diàries d’ocupació pels volts dels 150.000 vehicles. Ni tan sols l’entrada en vigor de la Zona de Baixes Emissions, l’any 2020, ha limitat el flux de trànsit. Particularment preocupant és la situació en els interconnectors amb altres vies ràpides d’accés a la ciutat, com el nus de la Trinitat: aquí cada dia d’entre setmana s’hi formen més de 10 quilòmetres de cua.
En total, les rondes generen cada dia més de 50 quilòmetres de col·lapse circulatori. Les presses amb què es van construir, a més, van impedir cobrir les vies en les zones més densament poblades: només es va aconseguir a la part que creua el districte de Nou Barris, després d’una llarga reivindicació veïnal. En els últims anys s’han cobert alguns trams del pas per Horta-Guinardó.
Un altre element simbòlic de la mobilitat post olímpica que aviat va quedar obsolet va ser el tambor de les Glòries. Es pretenia acabar amb l’hostil scalextric aixecat als anys setanta, però la manca de temps va impedir plantejar el soterrament dels grans eixos viaris i es va optar per una solució entremig: mantenir la Gran Via com una autopista urbana elevada, confluint la resta d’eixos en una rotonda a nivell de terra, deixant una zona verda al mig, desterrada del teixit urbà i aviat degradada. Amb a penes tretze anys de vida, el 2005, l’Ajuntament ja va aprovar la demolició del tambor i engegava una nova reforma del sector, que encara porta cua avui.
Urbanisme gentrificador
La cita olímpica del 1992 va regirar també la planificació urbanística de Barcelona. Plans especials que ja estaven aprovats es van desar a la carpeta d’assumptes pendents, com el PERI del Raval, aprovat el 1985 i que no es va començar a executar fins a final de la dècada dels noranta. En canvi, un vell projecte fallit de la Barcelona de Porcioles, el Pla de la Ribera, consistent a reurbanitzar la zona industrial situada entre el Poblenou i la Ciutadella, va reaparèixer per obra i gràcia de la necessitat de construir una vila d’allotjament per a atletes i delegacions convidades.
El projecte, impulsat per l’arquitecte Oriol Bohigas, va consistir a arrasar tota l’estructura preexistent de fàbriques, magatzems i habitatges per dibuixar una trama de bell nou, cosa que va suposar la pèrdua d’una part cabdal del patrimoni fabril de la ciutat, que a penes va poder ser documentat, a causa de la urgència de les actuacions, i només se’n va conservar, simbòlicament, una xemeneia.
La constitució del nou nucli urbà, la Vila Olímpica, tampoc va estar exempta de crítiques, en primer lloc per la pràctica absència d’habitatge públic protegit un cop es van comercialitzar les promocions, que des del moviment veïnal es va reclamar que es fixés en un 40%, i finalment tampoc es va complir el 25% compromès per l’Ajuntament. El resultat, passades les dècades, ha estat un barri deslligat del seu entorn, amb nous veïns vinguts d’altres llocs, amb dificultats per construir teixit associatiu i amb molts jardins interiors d’illa convertits en zones per a ús privat.
Aquest model gentrificador, després s’ha reproduït en altres operacions urbanístiques en els anys posteriors a la cita olímpica, sobretot al districte de Sant Martí, capgirat de dalt a baix a base de plans especials de reforma successius, com el Pla Especial per a l’obertura de la Diagonal des de Glòries fins al mar (1995), el Pla Especial del Front Marítim fins al Besòs (1997) o la Modificació del Pla General Metropolità per a la transformació de les àrees industrials del Poblenou (2000), l’anomenat 22@.
La irrupció del barri de la Vila Olímpica va comportar també l’aterratge a Barcelona dels grans centres comercials, amb la construcció del Centre de la Vila, un punt de gran concentració de botigues, bars i restaurants i oferta d’entreteniment i esport apartada del peu del carrer. Sovint se l’ha responsabilitzat de l’escassa dinamització del nou barri quant al petit comerç de proximitat i també de les carències pel que fa al teixit relacional entre el veïnat. El model va fer gran fortuna els anys següents: tota nova reforma urbanística anava acompanyada d’una àrea d’aquestes característiques. Així, van sorgir L’Illa -el 1993-, Glòries (1995), La Maquinista (2000), Diagonal Mar (2001), l’Heron City, ara reconvertit en Som Multiespai (2001), o l’Arenas (2011).
Platges que desapareixen
L’obertura de Barcelona al mar va ser, sens dubte, un dels grans atractius d’esbarjo popular de la nova ciutat postolímpica. Les noves platges van ser un èxit de públic autòcton i visitant. Amb un cert regust de desmemòria, però: fins al 2010 no es va posar el nom del Somorrostro a una de les zones de bany, per recordar el passat com a assentament de barraques de l’indret.
Un altre punt discutible és l’impacte ambiental d’aquesta transformació de la costa: les platges metropolitanes pateixen una endèmica pèrdua de sorra que s’ha de pal·liar amb reposicions constants, a causa de la seva mateixa naturalesa artificial, de la manca de sediments per tractar-se d’una àrea urbana i pels dics de contenció instal·lats per aturar l’onatge. A les de Barcelona, desapareixen cada any 40.000 m³ d’arena, de les quals l’Ajuntament en reposa uns 8.000, extreta del fons del Port Olímpic. Fa anys que es reclama a l’Estat, titular de la línia de costa, una aportació extraordinària de sorra importada d’altres llocs. L’última es va produir el 2010, amb l’arribada de 701.000 m³, dels quals avui ja n’han desaparegut més de dues terceres parts.
El bateig de la “marca Barcelona”
Barcelona ja era una capital molt turística abans dels Jocs del 92, però la cita va suposar un decidit pas endavant i un canvi total de paradigma econòmic per abraçar la ciutat marca. L’emblemàtic Hotel Arts n’és la prova més fefaent, i la plasmació en fou la creació de Turisme de Barcelona, tot just un any després dels Jocs: un consorci publicoprivat, que ha exercit de vehicle de pressió per a tots els grans esdeveniments amb el segell d’internacional que s’han plantejat a la ciutat des d’aleshores, des del Fòrum de les Cultures del 2004 fins a la Copa Amèrica prevista d’aquí a dos anys.
