L’auge d’aquestes figures està estretament relacionat amb la manera com les noves generacions consumeixen informació. Segons un estudi de Reuters Institute for the Study of Journalism, dos de cada cinc joves europeus d’entre 18 i 24 anys utilitzen principalment les xarxes socials per informar-se. A més, el 73% assegura haver consumit setmanalment vídeos informatius de format curt durant l’últim any, sobretot a TikTok i Instagram. Els creadors de contingut desperten més interès entre els joves (51%) que les marques informatives tradicionals (39%).

Més enllà de l’entreteniment, les xarxes han esdevingut eines de mobilització
i protesta. Allò que abans es vehiculava a través d’associacions veïnals, assemblees o cartells als carrers, avui també circula per TikTok i Instagram. Creadors de contingut barcelonins utilitzen els vídeos curts i les stories per amplificar els seus missatges de protesta vinculats al dret a gaudir de la ciutat, l’accés a l’habitatge, la gentrificació o la identitat de barri. Aquestes qüestions interpel·len una generació que observa com la transformació urbana condiciona la seva relació amb Barcelona.

Un dels exemples més representatius és L’altra ciutat. El compte d’Instagram, que supera els 15.000 seguidors, està impulsat per Dani Ruiz (26 anys) i un equip de persones interessades en el món de la comunicació que vol mostrar “la realitat que no s’acostuma a ensenyar de la Barcelona de postal”. Nascut a la Trinitat Vella, Ruiz explica que el projecte va sorgir de la voluntat de combatre els prejudicis que pesen sobre els barris perifèrics i de la necessitat de fer visibles les històries de les veïnes, que continuen sent desconegudes per a bona part de la ciutat: “Els relats que trenquen esquemes són els que generen més impacte”, reflexiona el creador de contingut.

La voluntat d’incidir en la percepció que la ciutat té dels barris explica la manera com Ruiz entén les xarxes, que s’han convertit en un espai fonamental per arribar al jovent i donar veu a col·lectius invisibilitzats. El jove, que prové del món de l’“associacionisme de la Trini”, entén la seva activitat digital com una continuació de la feina comunitària que abans desenvolupava en espais presencials. “Si abans t’ho deia al centre cívic, ara t’ho explico a les xarxes”, resumeix. I defensa que Instagram o TikTok funcionen com noves places públiques on fer comunitat, informar i reforçar el sentiment de pertinença: “Crec en l’orgull de barri com a resposta a tot. En la importància de fer xarxa. Si trobem aquests espais de socialització, que ara són digitals, està tot fet”.

Perquè el contingut interpel·li el públic jove -en el seu cas d’entre 18 i 35 anys-, Ruiz considera imprescindible combinar actualitat i temes universals que connectin amb el dia a dia de l’audiència: “Es tracta de trobar un equilibri entre seguir l’agenda informativa i generar incidència pública. Obrir converses a partir de la viralització”. Aquesta lògica respon a una manera diferent d’entendre l’activisme. La reivindicació ja no depèn només de la convocatòria presencial, sinó de la capacitat d’un contingut per circular i arribar a usuaris que difícilment s’acostarien a aquests debats a través dels canals de participació tradicionals. Finalment, Ruiz també reivindica la importància de cuidar l’estètica i el rigor dels continguts: “Els creadors tenim una responsabilitat molt gran. És molt important escollir a què dones veu”.

Més enllà de la pantalla

L’impacte dels continguts es pot veure en perfils com el de Lídia Martínez (28 anys), que s’informa a través de les xarxes i que, a diferència del que pensen altres generacions, fa activisme més enllà de l’scrolling des del sofà. “Després de consumir contingut, continuo informant-me”, explica la jove, que s’ha “mobilitzat fora de les xarxes gràcies a aquestes, assistint a activitats i manifestacions”. Per a Martínez, les plataformes són una eina clau de conscienciació i protesta. També considera que el fet que siguin joves els qui expliquin aquestes realitats facilita que altres persones de la mateixa generació connectin amb el missatge i prenguin consciència a través d’un llenguatge proper i accessible.

Entre prestatgeries de reels, stories i vídeos virals emergeix una generació de creadors de contingut capaç de construir relats que generen consciència col·lectiva i connecten amb les inquietuds del jovent. Les xarxes socials no només són un espai d’entreteniment, sinó una biblioteca digital on el jovent s’informa, construeix la seva mirada sobre la ciutat i es mobilitza en comunitat.

L'entrada La generació que protesta en format vertical ha aparegut primer a Carrer.

Amb un to satíric i punyent que no renuncia al rigor informatiu, va començar a construir el seu discurs després de viure a Sagrada Família. “Brunchs, expats, caos, metro petat… No podia més. Necessitava trobar un espai on parlar i desfogar-me”. Amb un llenguatge allunyat dels codis acadèmics, aborda problemes socials des de la consciència de classe. I el missatge no es queda a la pantalla: alguns seguidors han incorporat les reivindicacions al seu dia a dia, exhibint missatges com “Expats go home” [“torneu-vos-en a casa”] o “No puc pagar el lloguer”, llegendes estampades en les samarretes que ha creat per denunciar aquestes problemàtiques. Amb el seu altaveu digital, veu una oportunitat per reforçar el vincle del jovent amb Barcelona i els barris. “No busco que la gent pensi com jo. Vull que es replantegi les seves accions i com es relaciona amb la ciutat”. Per a ell, els creadors de contingut poden posar sobre la taula debats absents de l’agenda pública i afavorir un “despertar” en la defensa de la comunitat i de la identitat dels barris.

L'entrada La Calva Tatuada, ‘influencer’: “Necessitava desfogar-me després de viure a Sagrada Família” ha aparegut primer a Carrer.

Amb diners públics

L’entrada de l’extrema dreta als ajuntaments els ha permès recaptar una gran quantitat de diners públics, tant de la quota obligatòria que els càrrecs electes donen als partits com de les assignacions directes pels vots aconseguits i per als grups municipals. Per no parlar del dret de fitxar assessors, una via lliure per endollar-hi els quadres orgànics que fins ara es dedicaven a encartellar i fer pintades pels carrers. És el cas de Jordi de la Fuente, que ha passat de desfilar sota les sigles del neofeixista Moviment Social Republicà (MSR) a ser la mà dreta d’Ignacio Garriga (Vox) al Parlament de Catalunya i ocupar la secretaria general de Solidaridad, el sindicat ideat per Santiago Abascal -després de passar per la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada-. De la Fuente, a més, és regidor i té despatx a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, on ha penjat una bandera espanyola amb la simbologia de Noviembre Nacional -una doble NN amb una creu enmig-, una campanya d’exaltació dels dictadors Francisco Franco i Primo de Rivera. El seu company de militància a l’MSR, Alejandro Fernández, ha evolucionat des de participar en una desfilada en homenatge a Rudolf Hess -lloctinent d’Adolf Hitler a l’alemanya nazi- a Baviera (Alemanya) a ser regidor de Vox per Barberà del Vallès. Un fet que hauria d’avergonyir a tots els qui van introduir a l’urna una papereta amb el seu nom en les darreres eleccions municipals.

En el marc d’aquesta estratègia han confeccionat marques blanques a les xarxes socials que els permeten posar-se la pell d’ovella i camuflar-hi els ullals del llop. Per fer-ho, no desaprofiten la finestra d’oportunitat de la mà de Donald Trump i Elon Musk. Els magnats de les telecomunicacions globals, que controlen directament o indirecta les xarxes X, Facebook, Instagram, Youtube o TikTok, han acomiadat centenars de treballadors, i els han substituït per perfils més afins que modifiquessin els criteris de visibilitat dels continguts. Des de fa tres anys, als nostres telèfons mòbils hi arriben les informacions que ells volen, i generen climes d’inseguretat veïnal a demanda. Malgrat que les estadístiques confirmen que no hi ha un increment de la delinqüència, la percepció es manipula des de comptes com @BarriosSeguros o per part d’influencers que es passegen pels carrers insultant, provocant o agredint migrants per després enregistrar-los i titllar-los de “violents”. L’algoritme s’encarregarà de viralitzar els vídeos i uns dies més tard, casualment, aterrarà en aquell barri un polític de Vox o Aliança Catalana envoltat de càmeres de televisió. Enmig d’aquest clima, proliferen els atacs incendiaris contra persones que dormen al carrer, migrants o centres de culte de la religió musulmana. Per cert, sis mesos després de l’incendi intencionat que va calcinar la mesquita de Piera, cap investigat, cap detingut i la causa, arxivada.

El que tampoc s’investiga és com arriben a mans dels assessors i influencers de l’extrema dreta informacions secretes o reservades que consten a les instruccions policials dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Tot funcionari públic té prohibit filtrar imatges o dades personals dels expedients que passen per les seves mans, però, quina coincidència, només apareixen a les xarxes socials els fets delictius vinculats a noms i cognoms àrabs. Cinc anys enrere, això ja passava a les televisions privades franceses, quan va transcendir una enquesta que revelava que la intenció de vot al Front Nacional de Le Pen es disparava al 60% en les plantilles de la Gendarmeria i l’exèrcit francès. Un indicador que dona moltes pistes del que passa a casa nostra.

*Jesús Rodríguez és periodista de la Directa.

L'entrada L’agenda ultra, poca esvàstica i molt Youtube ha aparegut primer a Carrer.

Recullen preocupacions legítimes del veïnat sobre neteja, soroll, drogoaddiccions o robatoris i les exageren fins que sembla la fi del barri. Acusen col·lectius sencers -que sovint no es poden defensar- de ser els culpables dels problemes i ho barregen amb altres mancances socials: llistes d’espera a la sanitat o per accedir a un habitatge públic, baixa qualitat educativa…

Quan els xats tenen un bon grapat de participants, s’organitzen grups per enganxar cartells i fer alguna reunió presencial. Això proporciona als administradors una aura de líders que aprofiten per radicalitzar el seu discurs, augmentant els insults i les desqualificacions cap a les altres entitats tradicionals i plantejant solucions màgiques que saben que no ho són, però que els serveixen per generar més por, ràbia i odi als altres -sempre els cal que hi hagi algú altre a qui odiar-.

Com els reconeixereu?

La seva recepta és similar a tot arreu. Qualsevol reivindicació els serveix per atraure públic als seus canals. Poden aprofitar un parc en mal estat, unes escales mecàniques que no funcionen, uns contenidors desbordats, una plaça amb massa soroll, les restes d’un botellot habitual, les cagades dels gossos… No desaprofiten res, i no triguen a afegir notícies relacionades amb la inseguretat: no cal que siguin fets del mateix barri, qualsevol notícia escabrosa els fa servei.

Sempre acaben assenyalant culpables que, en realitat, són víctimes del mal funcionament del sistema: col·lectius de persones migrants i persones sense llar. No demanen solucions polítiques als polítics, només els demanen solucions policials o dràstiques. No acostumen a parlar de les causes socials dels problemes, sinó dels símptomes. No parlen de la culpabilitat dels interessos empresarials immobiliaris o sanitaris. No protesten pels preus de l’habitatge que deixen milers de persones sense sostre cada mes. No parlen de l’Administració, que permet que cada any centenars de joves migrants sense papers no puguin treballar ni llogar un pis. No es queixen per les retallades en sanitat, que fan fugir els nostres metges i infermeres a l’estranger, mentre es promociona la sanitat privada. Menteixen sobre quines persones reben ajudes. No mostren estadístiques oficials, els agraden més els rumors sobre casos que li han passat a un cunyat.

Prefereixen fotografiar i acusar de tot gent empobrida, abans que reclamar més i millors serveis socials especialitzats en addiccions i salut mental, més serveis bàsics -lavabos públics, dutxes o albergs- i, sobretot, els preocupa que puguin posar res d’això al seu barri, i més al costat de casa seva, perquè els baixarà el valor del seu pis.

A poc a poc, algun d’aquests grups de xat acaba creant una associació de veïns selectiva, apartant qui fa massa preguntes o qüestiona les solucions màgiques del líder salvador. El canvi organitzatiu els permet presentar-se amb un aspecte més seriós i formal als càrrecs de vicepresident del Consell de Barri o, fins i tot, com a representants veïnals al Consell de Ciutat. Quan arribin les eleccions municipals, a molts d’aquests nous líders veïnals els serà molt fàcil fer propaganda de partits d’extrema dreta. Ja hauran fet la feina de difondre mentides i odi. Alguns ho faran amb l’esperança de saltar a la política professional, d’altres amb el convenciment que per tenir una ciutat perfecta només cal expulsar la meitat migrant de la població treballadora -al futbolista o cantant ric, no cal- i amagar sota la catifa tota la gent empobrida.

Els reglaments per ser elegits en aquests càrrecs faciliten aquestes estratègies. Els representants al Consell de Ciutat són escollits pels vicepresidents del Consell de Barri o consells sectorials, i els vicepresidents del Consell de Barri són escollits per qualsevol persona, sigui o no del barri. Ja hem vist en algunes ocasions l’aparició espontània d’un centenar de suposats veïns i veïnes el dia de la votació.

Si les entitats socials no ens preocupem seriosament d’aquest fenomen i millorem la nostra feina, patirem una regressió important dels drets ciutadans i de la cohesió social. I tot això no passa per casualitat. Hi ha persones vinculades a gremis empresarials amb interessos privats importants sobre la ciutat que ho estan organitzant i proporcionen ajuts i assessorament a aquests xats. Fa poques setmanes que els mitjans es feien ressò de la creació d’una nova federació d’associacions veïnals, a la junta de la qual participa un empresari molt conegut del gremi de l’hostaleria. Segons ell, perquè vol més “pluralitat” en el moviment veïnal.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada L’extrema dreta baixa al carrer ha aparegut primer a Carrer.

En molts barris populars, els grups veïnals -creats, en teoria, per avisar de robatoris o parlar de neteja- s’han convertit en altaveus de rumors racistes o missatges xenòfobs. “Són ells els que roben”, “els pisos dels immigrants estan plens”, “l’Ajuntament només ajuda els de fora”. Cap d’aquestes frases es pot demostrar, però totes generen malestar i desconfiança. L’odi funciona així: no necessita proves, només repetir-se prou vegades.

Aquesta desinformació d’aparença quotidiana no és innocent. Darrere hi ha una estratègia política clara: erosionar la convivència i dividir els sectors populars, fent creure que els problemes del barri -la precarietat, la manca d’habitatge o la inseguretat- són culpa dels últims que han arribat, no de les polítiques que els han abandonat. És la mateixa recepta que hem vist a Itàlia, a França o als Estats Units: convertir el veí en enemic.

El repte és enorme. No n’hi ha prou amb desmentir o bloquejar comptes; cal ocupar aquests espais amb informació veraç i amb narratives que tornin a posar la solidaritat al centre. Si deixem les xarxes i els grups de barri en mans dels qui promouen la por, acabarem vivint en comunitats tancades, on cada mur digital es converteix en un mur real.

Perquè les mentides no només circulen: arrelen. I si no les combatem amb veritat i empatia, acabaran decidint qui som i com convivim.

*Anna López és doctora en Ciència Política i autora del llibre “La extrema derecha en Europa” (Tirant, 2025).

L'entrada Xarxes, grups i rumors, la nova plaça pública de l’odi ha aparegut primer a Carrer.