Fa temps que la batalla cultural ja no es lliura només als parlaments o als platós de televisió. Avui es juga als mòbils, als grups de WhatsApp del barri, als canals de Telegram i als vídeos de TikTok que arriben sense context ni contrast. És allí on els discursos d’odi troben terreny fèrtil: missatges breus, emocions fortes i cap responsabilitat.
En molts barris populars, els grups veïnals -creats, en teoria, per avisar de robatoris o parlar de neteja- s’han convertit en altaveus de rumors racistes o missatges xenòfobs. “Són ells els que roben”, “els pisos dels immigrants estan plens”, “l’Ajuntament només ajuda els de fora”. Cap d’aquestes frases es pot demostrar, però totes generen malestar i desconfiança. L’odi funciona així: no necessita proves, només repetir-se prou vegades.
Aquesta desinformació d’aparença quotidiana no és innocent. Darrere hi ha una estratègia política clara: erosionar la convivència i dividir els sectors populars, fent creure que els problemes del barri -la precarietat, la manca d’habitatge o la inseguretat- són culpa dels últims que han arribat, no de les polítiques que els han abandonat. És la mateixa recepta que hem vist a Itàlia, a França o als Estats Units: convertir el veí en enemic.
El repte és enorme. No n’hi ha prou amb desmentir o bloquejar comptes; cal ocupar aquests espais amb informació veraç i amb narratives que tornin a posar la solidaritat al centre. Si deixem les xarxes i els grups de barri en mans dels qui promouen la por, acabarem vivint en comunitats tancades, on cada mur digital es converteix en un mur real.
Perquè les mentides no només circulen: arrelen. I si no les combatem amb veritat i empatia, acabaran decidint qui som i com convivim.
*Anna López és doctora en Ciència Política i autora del llibre “La extrema derecha en Europa” (Tirant, 2025).
