La Favb ha detectat des de fa una mica més d’un any que en diferents barris de la ciutat han sorgit grups de xats on es difonen queixes per conflictes de convivència i on les persones que els administren llancen proclames contra l’Ajuntament, les associacions veïnals creades fa anys, altres entitats socials i culturals, o fins i tot els serveis socials, amb un to apocalíptic i messiànic a la vegada: “Anem sense fre cap al desastre”, però “jo us diré què heu de fer per salvar-vos”.
Recullen preocupacions legítimes del veïnat sobre neteja, soroll, drogoaddiccions o robatoris i les exageren fins que sembla la fi del barri. Acusen col·lectius sencers -que sovint no es poden defensar- de ser els culpables dels problemes i ho barregen amb altres mancances socials: llistes d’espera a la sanitat o per accedir a un habitatge públic, baixa qualitat educativa…
Quan els xats tenen un bon grapat de participants, s’organitzen grups per enganxar cartells i fer alguna reunió presencial. Això proporciona als administradors una aura de líders que aprofiten per radicalitzar el seu discurs, augmentant els insults i les desqualificacions cap a les altres entitats tradicionals i plantejant solucions màgiques que saben que no ho són, però que els serveixen per generar més por, ràbia i odi als altres -sempre els cal que hi hagi algú altre a qui odiar-.
Com els reconeixereu?
La seva recepta és similar a tot arreu. Qualsevol reivindicació els serveix per atraure públic als seus canals. Poden aprofitar un parc en mal estat, unes escales mecàniques que no funcionen, uns contenidors desbordats, una plaça amb massa soroll, les restes d’un botellot habitual, les cagades dels gossos… No desaprofiten res, i no triguen a afegir notícies relacionades amb la inseguretat: no cal que siguin fets del mateix barri, qualsevol notícia escabrosa els fa servei.
Sempre acaben assenyalant culpables que, en realitat, són víctimes del mal funcionament del sistema: col·lectius de persones migrants i persones sense llar. No demanen solucions polítiques als polítics, només els demanen solucions policials o dràstiques. No acostumen a parlar de les causes socials dels problemes, sinó dels símptomes. No parlen de la culpabilitat dels interessos empresarials immobiliaris o sanitaris. No protesten pels preus de l’habitatge que deixen milers de persones sense sostre cada mes. No parlen de l’Administració, que permet que cada any centenars de joves migrants sense papers no puguin treballar ni llogar un pis. No es queixen per les retallades en sanitat, que fan fugir els nostres metges i infermeres a l’estranger, mentre es promociona la sanitat privada. Menteixen sobre quines persones reben ajudes. No mostren estadístiques oficials, els agraden més els rumors sobre casos que li han passat a un cunyat.
Prefereixen fotografiar i acusar de tot gent empobrida, abans que reclamar més i millors serveis socials especialitzats en addiccions i salut mental, més serveis bàsics -lavabos públics, dutxes o albergs- i, sobretot, els preocupa que puguin posar res d’això al seu barri, i més al costat de casa seva, perquè els baixarà el valor del seu pis.
A poc a poc, algun d’aquests grups de xat acaba creant una associació de veïns selectiva, apartant qui fa massa preguntes o qüestiona les solucions màgiques del líder salvador. El canvi organitzatiu els permet presentar-se amb un aspecte més seriós i formal als càrrecs de vicepresident del Consell de Barri o, fins i tot, com a representants veïnals al Consell de Ciutat. Quan arribin les eleccions municipals, a molts d’aquests nous líders veïnals els serà molt fàcil fer propaganda de partits d’extrema dreta. Ja hauran fet la feina de difondre mentides i odi. Alguns ho faran amb l’esperança de saltar a la política professional, d’altres amb el convenciment que per tenir una ciutat perfecta només cal expulsar la meitat migrant de la població treballadora -al futbolista o cantant ric, no cal- i amagar sota la catifa tota la gent empobrida.
Els reglaments per ser elegits en aquests càrrecs faciliten aquestes estratègies. Els representants al Consell de Ciutat són escollits pels vicepresidents del Consell de Barri o consells sectorials, i els vicepresidents del Consell de Barri són escollits per qualsevol persona, sigui o no del barri. Ja hem vist en algunes ocasions l’aparició espontània d’un centenar de suposats veïns i veïnes el dia de la votació.
Si les entitats socials no ens preocupem seriosament d’aquest fenomen i millorem la nostra feina, patirem una regressió important dels drets ciutadans i de la cohesió social. I tot això no passa per casualitat. Hi ha persones vinculades a gremis empresarials amb interessos privats importants sobre la ciutat que ho estan organitzant i proporcionen ajuts i assessorament a aquests xats. Fa poques setmanes que els mitjans es feien ressò de la creació d’una nova federació d’associacions veïnals, a la junta de la qual participa un empresari molt conegut del gremi de l’hostaleria. Segons ell, perquè vol més “pluralitat” en el moviment veïnal.
*Miquel Borràs és president de la Favb.
