Barcelona ha vist créixer en els darrers anys el nombre de persones que dormen al carrer. Els recomptes realitzats per entitats socials i l’Ajuntament mostren una evolució preocupant: entre 2011 i 2014, es localitzaven unes 700 persones en una nit; entre 2015 i 2021, la xifra es va estabilitzar al voltant de les 950; i el darrer informe de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar, publicat el 2024, en comptabilitzava 1.245. A final del 2025, més de 1.500 persones dormen al ras a la ciutat. L’increment recent és molt notable i fa encara més visible aquesta forma extrema d’exclusió social i residencial. En paral·lel, la capacitat d’acollida no ha disminuït. Entre 2015 i 2021, les places en albergs i centres residencials van passar d’unes 1.500 a més de 2.800, que es mantenen avui. Tot i això, la realitat és tossuda: més llits no han frenat el creixement del sensellarisme.
Barcelona no és un cas especial. Segons l’informe Overview of Housing Exclusion in Europe, almenys 895.000 persones dormen als carrers de la Unió Europea en una nit qualsevol, el 30% més que el 2015. França ha passat de 143.000 persones sense llar el 2012 a més de 330.000 el 2023; Alemanya en comptabilitza 260.000; i Irlanda ha multiplicat per quatre el nombre de persones allotjades en serveis d’emergència des del 2014 -de 3.000 a més de 12.400-. Arreu del continent, albergs i centres residencials s’omplen, famílies són allotjades en pensions i hotels, i es multipliquen els programes per oferir suport social.
La visibilitat creixent de les persones sense sostre ha provocat una presència cada cop més gran d’aquesta problemàtica a l’agenda política i mediàtica. Les peces informatives, les intervencions dels representants polítics als plenaris i comissions de l’Ajuntament, i les expressions de preocupació dels veïnats basculen entre la compassió i el rebuig. Per una banda, els discursos més compassius solen exigir respostes immediates com l’obertura d’albergs o espais de refugi. Per l’altra, els discursos de rebuig se centren en les molèsties i presenten les persones en situació de carrer com una amenaça per a la convivència, la higiene o la seguretat.
Ambdues perspectives conviuen i estan condicionades per experiències de veïns i veïnes, però també hi influeix un clima polític i mediàtic que els últims anys s’ha transformat. En poc temps, l’associació entre sensellarisme, brutícia, desordre i delinqüència ha guanyat terreny. La centralitat del debat sobre la qualitat de l’espai públic en les últimes eleccions municipals no va ajudar a destriar les causes i les conseqüències de cada problemàtica, i les campanyes electorals dels partits i els debats en què s’identificava una amalgama de problemes i molèsties amb una suposada deriva de la ciutat cap a la permissivitat, el desordre i la inseguretat va contribuir a reforçar una visió criminalitzadora de la pobresa i va convertir-la en una qüestió d’ordre públic.
La compassió o l’empatia no són incompatibles amb la incomoditat o la queixa per molèsties com la brutícia o el soroll. Però el creixement dels discursos aporofòbics i racistes genera una falsa sensació de polarització. Explicar les causes estructurals del sensellarisme no és justificar que algú que viu al carrer pugui instal·lar-se i viure al portal d’un edifici d’habitatges o utilitzar-lo de WC. Però qui capta vots entre el descontent i la indignació obté notorietat i rèdits electorals de fer passar els casos particulars per la norma general, recuperant i actualitzant imatges estereotipades del passat.
Els primers estudis sobre les persones sense sostre i sense llar als Estats Units
i a Europa van contribuir a descriure un objecte d’anàlisi i d’intervenció social amb necessitats pròpies i característiques associades a estils de vida desviats o marginals. Aquest estereotip compleix dues funcions essencials: d’una banda, permet a la ciutadania amb una vida normalitzada mantenir la certesa que, per malament que vagin les coses, ningú és víctima de les formes més extremes de pobresa urbana si no té vinculació amb vicis, comportaments desviats o una genèrica mala vida. De l’altra, la culpabilització de la víctima sempre resulta un recurs eficaç per trencar vincles morals. Ningú no pot responsabilitzar-se de la sort d’algú que s’ha llaurat la seva mala situació i, si ho fa, la motivació és la llàstima.
Recuperar aquests mecanismes de desresponsabilització és especialment útil per qui vol treure rèdit electoral de la sensació d’impotència i de la por. Les causes de l’exclusió residencial sobrepassen els límits de les ciutats: la crisi d’assequibilitat de l’habitatge, les mancances del sistema de garantia de rendes i de la protecció social o els riscos d’exclusió social que afecten la població migrant, requereixen polítiques de nivell estatal o europeu. Mentrestant, criticar uns serveis desbordats per la seva ineficàcia, problematitzar que la majoria de les persones usuàries sense llar i usuàries dels serveis són estrangeres i barrejar sensellarisme amb brutícia, soroll i delinqüència als plenaris municipals, ofereix una gran oportunitat per oferir solucions simples alhora que racistes i aporofòbiques: carregar contra la població migrant i calcar els programes de l’extrema dreta europea i nord-americana, reduir els recursos per combatre l’exclusió i mantenir un control ferri sobre un espai públic destinat a ser l’escenari de les vacances de mitja Europa.
En aquest context, és urgent plantejar algunes idees per fer front a aquest gir discursiu. Primer, cal superar la identificació entre sensellarisme i situació de marginalitat i exclusió social extrema. Quan el debat se centra només en el carrer s’obvia el fet que l’exclusió residencial que es manifesta a la via pública només és una petita part d’una realitat molt més àmplia. Ningú no sap amb certesa quantes persones viuen de manera permanent a la ciutat sense comptar amb un domicili. Cada cop més gent malviu en infrahabitatges, s’està en habitacions de relloguer, resideix durant anys en pisos sobreocupats… Tot plegat passa de portes endins dels immobles i té una connexió directa amb el que passa fora, perquè alternar entre diferents situacions d’exclusió residencial és habitual i les línies divisòries entre quedar-se sense habitatge i quedar-se sense un sostre on refugiar-se s’han anat desdibuixant. Una visió més àmplia contribueix a identificar que aquells factors que fan créixer el sensellarisme visible també augmenten altres formes d’exclusió residencial i destrueixen els barris expulsant-ne el veïnat.
També és necessari dimensionar l’impacte sense negar-lo. El discurs aporofòbic pren la part pel tot. Certament, hi ha persones que viuen al carrer que generen molèsties, gestionen les seves addiccions amb impacte cap al veïnat o delinqueixen. Però la major part de les 1.500 persones que dormiran aquesta nit al ras a Barcelona passen el dia totalment desapercebudes. De fet, lluny del tòpic que diu que els sense sostre són els invisibles de les nostres ciutats, dormir i viure al carrer exposa a una visibilitat i falta d’intimitat molt gran i qui ha de patir aquesta situació cerca, com faria qualsevol altra persona, anonimat i no cridar l’atenció.
El paper de les migracions
Cal identificar els riscos d’exclusió als que està sotmesa la població migrant i visibilitzar el paper de les migracions transnacionals. Més del 80% de les persones en situació de carrer de Barcelona són de nacionalitat estrangera, però també és cert que un terç de la població de la ciutat, mig milió llarg de persones, ha nascut a l’estranger, i que la immensa majoria no han necessitat mai serveis socials ni allotjament d’emergència. De fet, les migracions transnacionals són el motor demogràfic i econòmic de la ciutat. La població d’origen estranger suposa el 60% de la força laboral dedicada a les cures i el 40% dels treballadors i treballadores de l’hostaleria. Alhora, el 70% del veïnat nascut a l’estranger és inquilí i paga un lloguer per viure-hi, cosa que suposa una transferència important de rendes cap a propietaris de la ciutat.
També cal explicar millor la missió i els resultats dels serveis socials i de l’activitat de les entitats. El creixement significatiu del problema, en paral·lel a l’increment de recursos, pot ser vist com un indicador de fracàs. Tanmateix, l’evolució de les xifres no explica que els serveis que ofereixen suport social, laboral i legal, que proporcionen allotjament en moments de crisi, o que acompanyen l’estabilització residencial de qui ha perdut l’habitatge, aconsegueixin que milers de persones reconstrueixin la seva vida cada any.
És precís no barrejar problemes ni projectar prejudicis. La brutícia es resol embrutant menys o netejant més; la convivència, cuidant les xarxes de relació, promovent un ús compartit dels espais i reduint les desigualtats; i l’exclusió residencial es combat amb polítiques d’habitatge assequible, suport social i prevenció.
*Albert Sales és investigador de l’Institut Metrópoli.
