El racisme a Barcelona no es redueix a un insult aïllat al metro o una agressió puntual. És, per sobre de tot, “una manera d’organitzar qui té drets i qui no, qui és nosaltres i qui queda encasellat com a ells”, explica Francesca Poggi, representant de Sindillar, el primer sindicat independent de treballadores de la llar i les cures de l’Estat espanyol. Una visió compartida per SOS Racisme Catalunya, que el defineix com “un fenomen estructural, persistent i profundament normalitzat”, en paraules de la membre de la oenegè Jennifer Molina. L’associació antiracista atén en el seu treball diari “centenars de situacions de discriminació, moltes de les quals ni tan sols arriben a denunciar-se”, un fet que evidencia que el problema es manifesta en l’accés als drets, en les relacions socials i també en les pràctiques institucionals.
Aquest racisme estructural excedeix l’anècdota individual, explica Poggi. Es construeix des de les institucions, els mitjans de comunicació i els partits d’extrema dreta, però es desplega en escenes quotidianes aparentment menors: una mirada de sospita, un comentari al parc o un empadronament que mai no arriba. La clau, segons l’activista, és que el sistema “administra la frustració de la classe treballadora i la canalitza contra qui és més vulnerable”. Així, en un barri obrer, la persona migrant acaba sent assenyalada com la culpable de la precarietat, del col·lapse de la sanitat o de la manca d’habitatge digne i s’evita interpel·lar “un sistema que genera desigualtats”. “El racisme es manté viu mentre persisteix aquesta frontera simbòlica entre nosaltres i ells”, fins i tot en barris on, no fa gaire, els veïns també van ser considerats els de fora.
No tenir papers, la “presó invisible”
El racisme no és només social, sinó que s’infiltra a través de les pràctiques institucionals. Lamine Sarr, del sindicat i la marca col·lectiva Top Manta, descriu aquest mecanisme des de la seva experiència personal com a home negre que va arribar el 2007 a Barcelona i durant tretze anys va exercir la venda ambulant. Sarr defineix la vida sense papers com “una presó invisible”: sense empadronament, sense drets garantits, sense capacitat per projectar un futur i sempre exposat a la intempèrie legal i social.
El tracte policial, sovint denunciat, n’és un exemple flagrant. Sarr recorda que “la Policia té total impunitat per pegar-te amb una porra elèctrica” pel sol fet de vendre al carrer, mentre que “els lladres blancs que roben al metro reben un tracte molt més amable”. SOS Racisme Catalunya corrobora aquest diagnòstic i alerta que, davant els abusos, la resposta institucional segueix essent insuficient, amb una manca de rendició de comptes sobretot en l’àmbit policial. Per això, una de les seves prioritats és l’erradicació del racisme institucional, amb especial atenció al control i la sanció dels abusos dels cossos de seguretat.
Però el racisme no exigeix necessàriament violència física per ser present. “No cal ser manter per viure el racisme; només cal caminar pel carrer i passar al costat d’una persona blanca perquè s’agafi més fort la bossa”, relata Sarr. Poggi afegeix una forma de racisme “discret, que gairebé no deixa rastre, com ara canviar de seient quan una dona migrant s’asseu al costat, fer comentaris sobre la seva olor o el color de la pell o excloure-la de les festes de l’escala”.
Les institucions, lluny de ser només part de la solució, sovint s’hi aboquen com a part del problema. Tant Sindillar com Top Manta denuncien traves sistemàtiques a l’empadronament, malgrat ser un dret bàsic que obre la porta a la sanitat i altres serveis essencials. Les cites endarrerides mesos -o més d’un any- i la negativa a fer padrons sense contracte de lloguer, generen un mercat negre de padrons venuts per 400 euros, fets que constitueixen una forma extrema d’abús envers persones que ja es troben en situació de vulnerabilitat. Per a Sarr, aquest és un exemple de com un ajuntament que es proclama antiracista pot practicar la discriminació en silenci: “Si impedeix empadronar-se, està negant drets i reproduint racisme institucional”.
Dones, vel i odi amplificat
L’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 confirma que els discursos d’odi tenen un impacte creixent, present en una de cada quatre situacions -el 25% dels 1.102 casos totals, amb un increment del 27,4% respecte a l’any anterior-, amb una especial incidència en l’àmbit digital on proliferen missatges estigmatitzadors contra migrants i col·lectius LGTBI. Aquest odi té conseqüències cruents als barris: Faouzia Chati Badou, presidenta de l’Associació de Dones Marroquines a Catalunya, denuncia que “les dones marroquines i pakistaneses -fàcilment identificables pel vel, la vestimenta o l’accent- són un blanc perfecte de mirades sospitoses, comentaris com ara ‘aquestes no fan res’ i barreres invisibles que bloquegen feina, habitatge i serveis bàsics”.
El discurs d’odi provoca que moltes persones “tinguin por i se sentin malament al barri”. En el cas de les dones, aquesta violència simbòlica les condemna a l’aïllament social: moltes eviten sortir, participar o relacionar-se amb altres veïns, eviten les festes veïnals i es tanquen en cercles reduïts, un cercle viciós que alimenta encara més els mateixos prejudicis que les exclouen. Aquest aïllament és un dels efectes més devastadors del racisme, que limita la seva participació i representació en els espais veïnals i mediàtics.
El paper dels mitjans de comunicació és crucial per amplificar o desactivar aquests prejudicis. SOS Racisme recorda que “el tractament mediàtic condiciona fortament la percepció del veïnat”. Quan els mitjans associen de forma esbiaixada la migració amb la “inseguretat, conflictivitat o càrrega social”, construeixen una imatge negativa que influeix en la convivència, assenyala Molina. Aquest fet el corrobora Sarr, que comenta que els manters són vistos com a “persones pobres, que no saben fer res, que no tenen cap ofici ni benefici, perquè és el que expliquen els mitjans de comunicació”.
Les xarxes comunitàries, un antídot
Aquest context d’odi generalitzat explica perquè els testimonis subratllen les xarxes comunitàries com a antídot essencial. Poggi defensa que una festa major que integri tots els col·lectius -fent desaparèixer la divisió entre els d’aquí i els d’allà– desactiva no només el racisme, sinó també la grassofòbia o l’LGTBIfòbia. Sarr afegeix que la batalla no pot recaure només en els col·lectius migrants: “Cal que partits d’esquerres i associacions veïnals liderin, de manera sostinguda, la confrontació amb els discursos d’odi”.
Les associacions veïnals i culturals tenen aquí un paper estratègic. Quan creen espais de convivència, desenvolupen activitats inclusives i actuen com a mediadores en conflictes, contribueixen a reduir la por, trencar rumors i posar rostre a allò que sovint només apareix als titulars com a problema, explica Chati. Treballant amb les escoles, els centres cívics i les entitats del barri, afegeix, es poden generar relats positius sobre les famílies marroquines i es visibilitza el seu treball quotidià. Per a moltes dones, aquests espais segurs esdevenen el primer lloc on poden explicar el que viuen i iniciar processos d’empoderament personal i col·lectiu.
Canvis polítics profunds
Malgrat aquestes iniciatives, el pes del racisme estructural continua sent fort. Els entrevistats coincideixen que calen canvis polítics profunds. Per a Sindillar, la clau passa per la derogació de la Llei d’Estrangeria i la regularització de totes les persones migrants: “Mentre una part del veïnat es mantingui fora de la ciutadania plena, serà fàcil convertir-la en boc expiatori”, exposa Poggi. Sarr reclama una esquerra capaç d’afrontar de cara els discursos d’odi, proposant lleis amb mecanismes reals de sanció i polítiques que garanteixin condicions dignes d’habitatge, feina i educació per a la població migrant. Chati subratlla, finalment, la importància d’escoltar les dones migrants i incloure-les en els espais de decisió veïnal i institucional: “Sense la seva veu, les polítiques antiracistes corren el risc de ser decoratives i no transformar la vida quotidiana als barris”.
