Els discursos d’odi han arribat a institucions, mitjans i xarxes socials, i també als barris, on fins i tot impulsen noves associacions veïnals i federacions. Allò que generava vergonya avui s’escolta sense complexos en espais públics quotidians com ara escoles, places o consells de barri. També veiem com l’ultradreta fa servir la legislació contra els delictes d’odi en contra dels col·lectius que hauria de protegir.
Aquest panorama pot portar a la desesperança, però, com diu la periodista francesa Salomé Saqué, cal resistir i defensar valors fonamentals, i el moviment veïnal és un espai privilegiat des d’on arribar a la comunitat, amb la seva tradició de lluita pels valors democràtics i conquestes materials i de drets per a totes les persones sense distinció. Les xarxes veïnals, basades en la coneixença i el suport mutu entre persones diverses, permeten escoltar i comprendre situacions vitals difícils que afavoreixen la permeabilitat de l’odi i transformar pors comprensibles en valors i objectius compartits: tothom vol un barri que cuidi, que no deixi ningú enrere, un futur per a les generacions futures, un projecte de vida en comunitat.
Les associacions veïnals representen la diversitat d’un territori i connecten persones, entitats i moviments. Per això han d’estar alerta i fer veure qui hi ha al darrere dels nous lideratges veïnals, que no apunten a les causes estructurals dels problemes, sinó que assenyalen col·lectius vulnerables, plantegen solucions securitàries i excloents, i ataquen la democràcia. Una tasca clau per evitar que la gent s’hi deixi convèncer.
I cal el suport institucional a les associacions que defensen barris diversos i amb drets per a tothom, perquè són la primera línia de resistència. Quan l’ultradreta arriba a un barri amb vincles forts, es troba una comunitat cohesionada on l’altra persona no és un perill, sinó una veïna, una igual.
*Rocío Vilaró és membre de la Comissió d’Interculturalitat i Antiracisme de la Favb.
