Beatriz Fernández (Barcelona, 1977) és, des de fa un any i mig, la directora de la Fundació Arrels, l’entitat que acompanya i atén les persones sense llar de Barcelona. Vinculada des de jove al món associatiu i al tercer sector, els seus estudis en advocacia la van empènyer a apropar el dret a la justícia gratuïta a totes aquelles persones que, per raons burocràtiques, idiomàtiques o administratives, no hi podien accedir.
Les persones sense sostre no entren en la llista de prioritats de la ciutat?
Històricament, ha estat el col·lectiu més oblidat. Les polítiques implementades han intentat gestionar les persones que viuen al carrer. No s’han creat eines efectives; només se’ls ha tingut en compte en les polítiques de serveis socials, quan en realitat el dret fonamental que més necessiten preservar és el de l’habitatge. La resposta que s’ha donat és la d’incrementar les places d’albergs. És a dir, l’abordatge no ha estat en matèria d’habitatge. Tampoc s’ha entomat mai l’estabilitat que aquestes persones necessiten. Totes les solucions són massa temporals.
Mesures pal·liatives i no estructurals.
Cal entomar la qüestió des de diferents departaments. No es pot abordar el sensellarisme només amb menjadors o més dutxes. Cal el compromís i la coordinació de les Administracions.
Girona va registrar fa unes setmanes el rècord de persones en situació de carrer. A algunes se les va expulsar dels espais que ocupaven. Es desplaçaran cap a Barcelona?
No ho sabem, per la manca d’interès que hi ha hagut sempre a l’hora de conèixer la problemàtica. No tenim dades que ho corroborin. Aquestes persones poden venir, com se’n poden anar a altres punts d’Espanya o d’Europa. No tenim un coneixement prou científic de les seves dinàmiques. És un dels nostres reclams: hem de disposar de més informació.
La situació climatològica és un factor de desplaçament? Barcelona atrau més persones sense llar a l’hivern?
Els qui viuen a Barcelona acostumen a quedar-s’hi, i els d’altres municipis, que ja són veïns i veïnes de la seva localitat, no acostumen a desplaçar-se pel fred. Amb tot, Barcelona té un conveni amb altres ciutats de l’àrea metropolitana perquè les nits més dures d’hivern aquestes persones es puguin desplaçar al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona [CUESB].
Molts veïns i veïnes sovint tenen la sensació que a Barcelona cada cop hi ha més persones que dormen al carrer.
A l’últim recompte, el 2023, vam localitzar en una nit 1.384 persones. Ara, l’Ajuntament ja apunta en les seves publicacions que estem al voltant de les 1.500. Per tant, la sensació és correcta.
S’ha incrementat la seva presència en barris on abans no eren tan habituals?
Sí, perquè els darrers mesos s’han produït desallotjaments de l’espai públic -al parc de la Ciutadella, l’estació del Nord o el parc de Joan Miró-. Aquestes persones s’han desplaçat cap a zones on abans no hi havia una presència tan important.
Abans de passar fred al carrer, algunes persones decideixen ocupar pisos?
Aquest és un col·lectiu que no està especialment vinculat amb les ocupacions. El que hi ha és un sensellarisme cronificat al carrer i un sensellarisme més vinculat a la desinstitucionalització. És a dir, persones que no troben on viure a la sortida d’hospitals, de centres de menors o de centres penitenciaris, per posar alguns exemples.
A totes dues bandes de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSC. Hi ha hagut cap canvi a l’hora de tractar la qüestió?
És veritat que Barcelona és, de tots els municipis de Catalunya, el que més recursos hi dedica. Però el nombre de persones ha augmentat els últims anys. Ara tenim més eines respecte de fa cinc anys, com el marc d’acció per abordar el sensellarisme, però no les volem perdre. I no podem córrer el perill que altres municipis vulguin desvincular-se del problema.
Quin pas ha de fer l’Administració?
Tot just estem a l’espera de l’aprovació de la llei de sensellarisme, de manera que ja no tindrem una estratègia governamental, sinó un element normatiu.
Aquest problema s’erradicarà?
Coneixem experiències de països europeus, com Finlàndia, on han tingut un problema molt superior al nostre i gairebé l’han erradicat mitjançant una política pública de coordinació entre Administracions. Amb la mirada posada en la provisió d’habitatge, han disminuït el 90% del nombre de persones en situació de carrer. És a dir, sabem com acabar el problema, però no és competència exclusiva dels ajuntaments ni de la Generalitat. Cal una coordinació entre les dues Administracions, amb un quàdruple enfocament. Primer, mantenir l’atenció dels serveis socials, per després passar al segon, la provisió d’habitatge. El tercer ha d’anar envers la salut i l’atenció sanitària. I en últim lloc, que és de competència estatal, seria la llei d’estrangeria, un factor de risc a l’hora de trobar-se al carrer.
