La instal·lació en alguns barris de Barcelona de determinats equipaments destinats a persones vulnerables ha anat acompanyada els darrers anys de protestes veïnals, sovint instrumentalitzades per grups d’extrema dreta. Constitueixen un exemple de manual del fenomen nimby -de l’anglès not in my backyard, ‘no al meu pati del darrere’-. L’analitzem amb l’antropòleg social Jose Mansilla, que planteja vies per contrarestar-lo.
Albergs per a persones sense llar, centres per a menors no tutelats, sales de venipunció, centres d’atenció i seguiment a persones drogodependents… Tots són equipaments que tenen en comú estar adreçats a persones vulnerables i que, de manera més o menys intensa, han patit protestes veïnals quan s’han instal·lat els darrers anys en determinats barris de la ciutat. A què respon el que coneixem com a fenomen nimby?
Crec que respon bàsicament al fet que vivim en una societat cada vegada més individualista, en què no tenim un horitzó comú ni col·lectiu; no hi ha un sentiment comunitari ni de dir que tots formem part del mateix vaixell. És un fenomen relativament nou a Catalunya i al conjunt de l’Estat, però que està molt estudiat als Estats Units, que és una societat de naturalesa individualista. Hi ha un llibre molt bo que es diu Ciudad de cuarzo, del sociòleg Mike Davis, que en parla, i diu que no tots els moviments socials són de caràcter progressista: n’hi ha que són de caràcter regressiu i molts d’ells estan vinculats a la protecció del valor del sòl. I posa com a exemple el fenomen nimby.
És a dir, que si instal·les determinat equipament en un barri, consideren que baixa el valor econòmic dels seus immobles.
Per això dic que lliga amb la pèrdua de l’horitzó col·lectiu, perquè no veuen la casa simplement com un mitjà de vida, sinó que és bàsicament una inversió que en un futur es pot vendre per mudar-se a un lloc millor, amb aquesta idea contínua de cada vegada més, més i més. Nosaltres aquí mai hem sigut així. Primer, perquè tenim un altre tarannà a nivell cultural i social, més comunitari en algun sentit, i perquè mai hem tingut aquesta visió, que està relacionada amb el mercat de l’habitatge, de pensar que casa nostra no serà on viurem la resta de la nostra vida.
En aquests casos, sovint no es qüestiona tant l’equipament en si mateix com on s’ubica, no?
És així perquè, si el poses en el meu barri, d’alguna manera deprecies no només el meu habitatge, sinó la meva forma de vida, i jo no ho vull. És a dir, que aquesta gent ha de tenir algun tipus de tractament i ha de ser respectada i tot el que vulguis, però el que no vull és que estiguin al meu costat i, sobretot, no ho vull veure.
Alhora, és una actitud que reflecteix un rebuig a la pobresa. En comptes de mobilitzar-nos contra les desigualtats i apuntar cap a dalt, intentem amagar-la i ens mobilitzem a la pràctica contra els que més la pateixen.
No tenim el concepte que aquesta gent podem ser nosaltres en un futur o que formem part d’un mateix grup, sinó que simplement són gent que no ens agrada perquè nosaltres tenim la nostra pròpia trajectòria i, a més, algú ens ha dit, i ens ho hem cregut, que és una cosa que bàsicament és fruit del nostre esforç. Però això no és veritat.
Especialment quan hi ha persones migrants implicades en els equipaments en qüestió, el rebuig d’una part del veïnat es manifesta amb episodis de racisme, amb la participació sovint de grups d’extrema dreta. En un moment d’auge d’aquest espai polític, té la sensació que hi ha un risc que aquests episodis vagin a més?
Crec que sí. I a més, ara tenim la competència entre dos partits d’extrema dreta, Vox i Aliança Catalana. És una qüestió que cada cop veurem més, perquè, a més, una enquesta recent [la de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) publicada al novembre] mostra que un de cada quatre homes joves catalans pensen que la democràcia és una merda. Amb tot, crec que el tema de la dretanització de la gent jove l’hem d’agafar amb molta prudència, perquè moltes vegades estem demanant una resposta a una cosa que és molt complexa i que té moltes arestes, i ells l’avaluen en funció dels seus interessos d’aquell moment. Et poso un exemple. Fa uns dies va venir Vito Quiles a l’Autònoma [va fer-ho el 16 d’octubre] i els meus estudiants van dir que volien anar-lo a veure. No era per simpatia amb el seu pensament polític, ni tampoc per rebutjar la seva presència, sinó perquè era un espectacle. Perquè Quiles serà el que vulguis, però el tipus és una estrella del TikTok i els meus estudiants volien conèixer una estrella in situ i veure el que feia. Això no vol dir que d’alguna manera això no indiqui una direcció, una tendència, un sentit comú que s’està imposant entre un sector determinat de la gent jove. Segur que sí. Però també et dic que hi ha una part molt important que no estem veient que està molt més vinculada al fet que hi ha gent que es fa present, per exemple a les xarxes socials, i que passa a tenir seguidors de tota mena.
Sobre la mobilització contra determinats equipaments, és evident que l’extrema dreta busca instrumentalitzar un malestar que existeix, que és real.
Sí. De fet, el que fa és el que en antropologia anomenem fer servir un operador simbòlic. És a dir, agafar un element que té una sèrie de connotacions molt complexes, simplificar-ho al màxim i que aquesta simplificació quedi de la seva banda. Te’n poso un exemple. Al meu barri, el Poblenou, hi havia una església a la plaça de Sant Bernat Calbó. Durant un temps, va ser un espai d’acollida de migrants. El capellà era una persona molt compromesa i portava dues esglésies al barri. En un moment donat, l’Arquebisbat de Barcelona no pot mantenir les dues i en vol deixar una, que és aquesta que deia. Doncs una gent d’una congregació francesa es van interessar per venir a mantenir-la i transformar una part de l’església en un menjador per a persones sense llar. Immediatament, la gent va protestar. Què passava? Era que la gent no volia que hi hagués persones sense llar al barri o és que també hi havia una manca d’equipaments, com escoles i altres, que la gent feia molt de temps de demanava? I qui va sortir a escalfar la problemàtica des d’aquesta òptica? Doncs la gent d’extrema dreta al barri.
Hi ha una certa competència per uns recursos escassos?
Exacte, una competència entre pobres.
Quina hauria de ser la resposta per intentar pal·liar aquests conflictes? Un treball previ de les institucions amb la implicació del teixit veïnal?
S’ha de treballar en un front comú. Les institucions tenen el seu paper, però en un món digital, de xarxes socials, cada cop tenen menys capacitat d’inserir un pensament en la societat. Llavors hem de tirar del que tenim: les institucions; el moviment social dels barris, amb el que sempre s’ha de comptar; gent que té molta influència i que fa servir aquestes eines d’una forma que pot ser interessant, influencers del social. I després, cal treballar entre tots, no només per evitar aquest rebuig local, sinó per poder inserir en la societat un sentit comú, una hegemonia, amb la idea que tots formem part de la mateixa ciutat i hem de conviure amb tot això.
L’altra pota de la qüestió és contrarestar els discursos que defensen aprimar la cosa pública i reforçar l’estat del benestar.
Totalment. De fet, la gent que rebutja la instal·lació d’aquest tipus d’equipaments són dels que es presenten com a reductors dels impostos. Dit això, la història funciona de forma dialèctica i estem en un moment en què el pèndol ha anat cap a l’extrema dreta, però està arribant el moment en què està a punt de tornar enrere. Veiem els primers símptomes. Com les manifestacions per Palestina, el que ha passat a València amb el rebuig a Mazón o, tot i que estigui lluny, el que ha passat a Nova York [l’arribada a l’alcaldia del demòcrata socialista Zohran Mamdani]. A escala institucional, la voluntat de ficar mà al poder que han tingut fins ara les grans tecnològiques; que comenci a ser una preocupació la desregulació total de les xarxes socials, o les manifestacions per l’habitatge. Hi ha tot un seguit de coses que ens mostren com, de mica en mica, tornarem cap a l’altra banda.
