Prou sabem que a Barcelona, tal com està succeint a la resta del món urbà capitalista, els barris d’arrel popular amb un atractiu divers, bé sigui per la seva centralitat, per la qualitat del seu espai, per la seva vitalitat cultural, per la seva identitat, bé per tot alhora una mica, o bé per d’altres motius, estan patint un procés, dit de gentrificació per la sociologia anglosaxona, d’elitització en paraules més properes, que els està transformant socialment.

Un mercat és una ciutat, un barri, concentrat en un recinte reduït. El filòsof francès Michel Foucault anomenava “heterotopies” a una espècie d’utopies construïdes que, front al caràcter consolador d’aquestes, tenien la força de les contradiccions que les engendraven. Els manicomis i les presons eren, per a Foucault, heterotopies de control. Però un parc, un teatre o un hospital també constituïen espais heterotòpics. Tal vegada un mercat també ho sigui.

Un mercat és el reflex de la realitat social que l’envolta. La diversitat o uniformitat social del barri es manifesta a l’interior del mercat en les parades, que fonamentalment s’adrecen a la població de l’entorn, encara que és cert que alguns mercats han atret i malden per atreure gent de tot Barcelona. Però, fonamentalment, un mercat és, o hauria de ser, un espai públic.

Model «d’èxit» amb costos socials
Un mercat és un lloc de trobada del barri. Un espai de sociabilitat. Ens hi trobem amb amics i amigues. Coincidim amb la clientela habitual de la parada. Establim una conversa amb la o el paradista. Anem al mercat perquè podem triar on comprem de l’ampli univers de parades, pel preu, per la qualitat del producte, per la simpatia de la venedora o el venedor.

Així, més enllà de la compra d’un producte, en el mercat s’estableixen unes relacions socials que difícilment poden tenir lloc en d’altres espais. La densitat, la proximitat d’establiments, la riquesa de colors de l’espai, la sonoritat, el moviment, són alguns dels atractius perceptius d’un mercat. A final del segle XIX Honoré de Balzac els descriu magníficament a El ventre de París, referint-se al mercat central de les Halles.

Certament, els mercats municipals de Barcelona són el producte d’unes circumstàncies històriques, com bé s’explica en un altre article d’aquest dossier. Varen jugar un paper clau en la satisfacció de les necessitats alimentàries de la població de Barcelona, i més en concret, de les classes populars, però al llarg de la segona meitat del segle XX varen anar entrant en decadència.

El model de sortida d’aquesta crisi promogut per l’Institut Municipal de Mercats ha consistit essencialment en reduir el nombre de parades, empobrint la diversitat de l’oferta, i en hipotecar una part del mercat a un supermercat, privatitzant d’aquesta manera una part de l’espai públic, amb l’argument d’afavorir allò que s’ha anomenat “compra única”.

Aquest model que els seus creadors han batejat “d’èxit” ha tingut uns costos socials clars. Ha tingut com a perdedores les parades més econòmiques, que no podien adaptar-se a les noves condicions i ha afavorit les parades, diguem-ne, gourmet.

Els mercats poden ser agents actius d’un procés d’elitització o, al contrari, espais de cohesió social dels barris populars. En una Barcelona a la qual els interessos econòmics estan abocant desmesuradament al negoci turístic, alguns mercats s’han convertit en una icona d’obligada visita. Si bé la Boqueria és el cas extrem de les conseqüències nefastes de la conversió d’un mercat on es ven i es compra en un espai expositiu.

Però la deriva manada pels vents de la turistificació també està conduint la marxa d’altres mercats. ¿Quin paper acabarà jugant el de Sant Antoni, després de la inversió enterrada en la construcció? El mercat popular està amenaçat, però un canvi de política és possible.

Els mercats podrien ser uns agents actius en favor de la sobirania alimentària, i no cedir ni un metre quadrat de la seva superfície a cadenes de supermercats. Oferir productes de proximitat, amb l’únic intermediari del paradista entre el productor i el consumidor, o a vegades de venda directa del productor, ha estat un tret que ha caracteritzat l’oferta de les parades, tant les de peix com les de carn i verdures, i que cal impulsar. Les parades de pageses just a l’exterior han format part de la imatge dels mercats barcelonins, i no s’haurien de perdre, ans al contrari, en els mercats nous.

Com a equipaments públics que són, els mercats haurien de potenciar un consum alimentari responsable. No tot s’hauria de poder vendre en un mercat.

Al servei de la ciutadania
En els darrers anys els moviments ciutadans han vist el potencial cívic dels mercats, i els han entès com el que són: uns equipaments públics al servei de la ciutadania. Han entès que la defensa de les arrels populars d’un barri front a les polítiques urbanes del capitalisme neoliberal, també passava per proposar un model de mercat que, recollint trets dels mercats tradicionals, integrés elements nous procedents del pensament ecologista.

Avui, cal pensar en un model nou de mercat, que aprofitant l’arquitectura i les infraestructures existents, les recicli per bastir un espai públic que satisfaci les necessitats alimentàries de la població amb productes de qualitat i que respectin la natura, i alhora sigui una espècie d’àgora ciutadana. Un model que un Ajuntament, si més no progressista, hauria d’afavorir.

L'entrada Un mercat és una ciutat ha aparegut primer a Carrer.

NO al supermercat: Perquè ja en tenim molts. Perquè destrueix el comerç de proximitat. Perquè no volem cedir 1.500 m² d’un equipament públic, en condicions privilegiades, a un únic operador privat. Perquè no ens agrada el model econòmic, laboral i alimentari en què es basa.

NO a l’aparcament: Perquè no es pot seguir promovent el vehicle privat. Perquè ens preocupa la nostra salut i volem reduir la contaminació. Perquè l’Abaceria es troba en una de les zones amb més problemes de mobilitat de Gràcia. Perquè ja hi ha molts aparcaments al voltant del mercat.

NO a una obra faraònica amb un cost de 33 milions d’euros: Perquè és un malbaratament de recursos públics. Perquè té un alt impacte ambiental. Perquè allargarà les obres i perjudicarà el comerç de l’entorn. Perquè obliga a l’entrada d’un gran operador que contribueixi a cobrir la despesa.

NO a un Centre de Distribució Urbana per a les mercaderies de tot Gràcia: Perquè implica fer una gran construcció. Perquè el mercat es troba en una zona ja molt congestionada. Perquè hi ha altres espais més adequats al districte per centralitzar la distribució.

SÍ a un mercat de barri i popular: Perquè el mercat ha de ser un punt de trobada i un element de cohesió de la Vila. Perquè no ens podem permetre un altre agent gentrificador a Gràcia. Perquè tothom ha de poder tenir accés a aliments frescos.

Sí a un mercat basat en els valors de la sobirania alimentària: Perquè volem consumir productes de proximitat i ecològics. Perquè en un equipament públic s’han d’afavorir els petits productors i l’economia social. Perquè aquesta és una gran oportunitat per apostar per un model econòmic i alimentari més just, sostenible i saludable.

SÍ a la transparència: Perquè tenim dret a saber com es desagrega una inversió pública, com s’amortitza i quins són els costos de manteniment. Perquè volem conèixer a quins acords s’ha arribat amb els paradistes.

Certament, el diàleg amb ells ha estat més que difícil. Els reconeixem, com no podia ser d’una altra manera, com a actors imprescindibles en aquest procés. No només pel paper que han de jugar en el nou mercat, sinó per tot el coneixement que la seva feina ha permès recollir i que és molt valuosa per definir un bon projecte. Òbviament, veïnat i paradistes compartim l’interès perquè l’Abaceria funcioni i sigui un equipament de referència al servei de la ciutadania de la Vila.

A tots plegats ens preocupa que l’Abaceria es trobi en una situació precària, però sobretot que no atragui prou compradors entre la gent del barri i que moltes parades hagin hagut de tancar o no s’hagin atorgat llicències des de fa anys.
Però tal i com hem exposat, creiem que ens cal repensar els mercats i adaptar-los, sense renunciar a la seva essència de proveir al veïnat de productes frescos a preus populars, a l’evolució de la societat. És evident que la revitalització de l’Abaceria i la viabilitat de les seves parades ha de ser un dels objectius de la tan esperada reforma, i que per assolir-ho és imprescindible que els veïns i les veïnes es facin seu el remodelat equipament i que, per tant, la seva veu sigui escoltada.

El projecte de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) es basa en el mateix model que replica en cadascuna de les seves intervencions des de fa ja molts anys, sense tenir en compte ni la realitat del lloc on s’implanta ni els reptes socials del moment actual i del futur immediat.

Respon, en canvi, a una visió obsoleta de la ciutat, encara cimentada en obres faraòniques pagades entre tots, en l’increment de la mobilitat privada i en la potenciació de les grans cadenes de distribució en detriment del petit comerç. Aquest no és el nostre model, però sabem que tampoc no va ser el de molts de vosaltres d’entrada, i que l’IMMB no ha estalviat esforços per vèncer qualsevol resistència. Lògic, en això es basa el seu negoci.

Ens preocupa en canvi, i molt, que amb l’excusa de la remodelació del mercat (3.900 m²) s’estigui promovent una obra faraònica (13.400 m²) amb una inversió pública desorbitada, 33 milions d’euros (que paguem tots nosaltres) destinada a activitats bones o dolentes, però que en tot cas no són imprescindibles per a la necessària remodelació del mercat.

Creiem que la millor manera de restablir el diàleg entre el veïnat, els paradistes i els propietaris de comerços del voltant de l’Abaceria -que es veuran profundament afectats per les obres- seria que el Districte de Gràcia convoqués una audiència pública extraordinària. Des de la voluntat, segur que compartida, de posar fil a l’agulla a la remodelació.

L'entrada Per un mercat de barri, per una Abaceria per al veïnat ha aparegut primer a Carrer.

Pep Sala, president de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, creu que “és cert que hi ha un cert temor respecte a l’apertura, però tenim la percepció que hi ha més il·lusió que preocupació, cosa que no treu que seguim vigilant quants bars hi haurà, què es vendrà a les parades, etcètera. Cal tenir en compte que, a causa del retard en la reobertura, l’entorn s’ha degradat, s’han tancat botigues de tota la vida i s’ha multiplicat la restauració”. L’Ajuntament ratifica la previsió que l’obra estigui acabada a l’abril.

En els darrers dos anys ha emergit la plataforma Fem Sant Antoni, inquieta vers la possibilitat que el nou mercat es converteixi en un agent gentrificador: “Des del principi ens van arribar informacions sobre la instal·lació d’una parada del bus turístic”, recorden. En canvi, a la plataforma hi ha una certa tranquil·litat pel que fa a la presència del sector de la restauració dins del complex: “Mercats de Barcelona ens ha dit que no hi haurà més bars i establiments de restauració que els que ja tenien concessió d’aquesta activitat a l’antic mercat”.

A parer de Sala, el problema de l’habitatge s’ha de combatre amb mesures en aquest àmbit específic: “Les administracions han de fer les lleis i prendre les mesures que calguin per evitar l’especulació, però no estem d’acord amb què, per no fomentar-la, no s’arreglin les coses o no es facin zones verdes”. Des de l’Ajuntament, s’assumeix que qualsevol reforma pot comportar un efecte gentrificador i s’afirma que “el que cal és fer millores, i a la vegada, anticipar-se als possibles efectes”.

Sala recorda que la reforma du més d’una dècada en marxa i que “el 2008 es va aconseguir un cert consens amb els veïns i els comerciants, tot i que l’Ajuntament anava inicialment per una altra banda”. Durant aquelles negociacions, Fem Sant Antoni encara no existia, però des de la plataforma s’afirma que es duen dos anys de contactes amb el districte i implicació a les reunions i processos participatius. D’aquí l’esperança que les seves propostes, recollides en debats al carrer amb el veïnat, seran recollides finalment.

Al llarg de tots aquests anys de reforma, el model de ciutat ha viscut algunes transformacions. L’agressiva reforma de la Boqueria s’ha convertit en un exemple a no seguir. Per a Sala, el nou mercat respectaria les línies bàsiques que van defensar els veïns: “Que no fos un centre comercial tancat en sí mateix, que es posés valor al patrimoni del barri i que fos motor econòmic del comerç de proximitat”. Des del govern municipal es destaca que el mercat està “pensat per donar servei als veïns i veïnes. Això no treu que estiguem molt atents a l’evolució de l’entorn perquè no deixi de complir amb la seva funció”.

Un dels aspectes més controvertits de la reforma és la inclusió d’una gran superfície comercial que controlarà el grup alemany Lidl. Des de Fem Sant Antoni, s’addueixen motius múltiples per estar-hi en contra: a parer seu, el mercat hauria de prioritzar els aliments de productors i agricultors locals, els productes no processats ni envasats, i no hauria d’acollir una gran superfície que “rebenta els preus de venda dels aliments” i pot ser una competència als paradistes, que són “l’ànima del mercat”.

Des de l’Ajuntament, en canvi, afirmen que està “demostradíssim que tenir una gran superfície actua com a pol d’atracció que garanteix la viabilitat del mercat. Així ho avalen les reformes fetes al llarg de les darreres dècades. I els mateixos paradistes la demanen”. L’Associació de Veïns no manté una postura concreta en aquest debat, perquè hi ha divisions internes. “Alguns creuen que la gran superfície pot distorsionar el que és el mercat i altres creuen que pot ser necessari per atreure gent més jove. En tot cas, hem d’escoltar els paradistes i no hem d’oblidar que una de les raons de la remodelació és que el mercat s’estava morint”, explica Sala.

El futur mercat és, ara mateix, un disseny i unes obres en procés que s’acosten a la seva finalització. Però la realitat que en naixerà també dependrà, en part, de l’ús ciutadà. En aquest sentit, Sala considera que “perquè el mercat sigui popular, els veïns l’hem de sentir nostre, hem d’abastir-nos allà i fer-hi activitats”. Fem Sant Antoni parla d’insistir i arremangar-se perquè el barri sigui com els seus veïns volen que sigui: “S’ha d’incidir en tot plegat. El més important és que veiem la necessitat d’apoderar-nos i de participar en l’evolució de la vida que tenim a la vora”.

El dominical del llibre va trobant un encaix
Durant mesos, els integrants del mercat dominical del llibre de Sant Antoni van patir pel seu futur. Semblava que no tornarien a la seva ubicació tradicional, en forma de rotllana que envoltava el recinte. Després de moltes tensions, s’ha anat trobant una solució. “Volíem tornar al lloc on ens havien promès que tornaríem i tenir prou espai per evitar que el mercat es fes massa petit. Ambdues coses s’han anat acomplint”, afirma el president de l’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical, Joan Mateu.

Mateu avança que el dominical guanyarà “més de trenta metres perquè entri gent nova. En volíem molts més, però els mínims s’han acomplert”. L’objectiu és que aquest increment compensi que “amb el trasllat al mercat provisional, i amb els anys de retards de les obres, s’ha perdut molta gent pel camí que duia gènere molt interessant. Ara hem fet una radiografia del que estem venent, hem vist algunes mancances i busquem gent que ens aporti el que ens falta”, explica Mateu. El llibreter avança que també tenen idees per reforçar el valor cultural del mercat del llibre: “Intentarem recuperar les tertúlies literàries de fa cent anys, però al migdia i amb un cafè amb llet”.

L'entrada A l’espera del nou mercat de Sant Antoni ha aparegut primer a Carrer.

La cadena de notícies nord-americana descrivia la Boqueria com un lloc ideal per fer “una pausa per menjar” i un punt de trobada “de pescadors [sic], carnissers, fabricants de formatge, fruiteries, i dotzenes de petites xarcuteries especialitzades en curats i en pernil espanyol”.

L’efecte CNN no és pas nou. Ja fa temps que el mercat històricament conegut com Sant Josep o la Boqueria -Sant Josep per l’antic convent de carmelites que, un cop incendiat, va donar lloc a la plaça porxada on s’hi van començar a establir parades de pagesos, a mitjan segle XIX- s’ha convertit en referència obligada en qualsevol guia turística de Barcelona. I només cal fer una volta ràpida pels porxos i els passadissos per observar com l’espai comercial ha esdevingut un esquer de turistes amb un èxit similar al de la veïna Rambla.

Segons xifres de Turisme de Barcelona de fa ja alguns anys, el mercat atrau cada any uns 9 milions de visitants: per citar una comparació eloqüent, el doble que la Sagrada Família. I en un dia de temporada d’estiu, pot arribar a acollir unes 40.000 persones. La massificació i la manca d’espai físic ha esdevingut un problema de seguretat preocupant tant per a l’Institut Municipal de Mercats com per a l’Associació de Comerciants de la Boqueria, sobretot els dissabtes i a la part més pròxima a l’accés de la Rambla, quan les visites guiades en grup s’han començat a fer habituals.

Però l’enorme afluència de visitants forans també ha generat un altre efecte igualment palpable en el paisatge visual del mercat: la reorientació de molts negocis vers una oferta més pensada per al turisme que per a la clientela autòctona. I és que cada cop més, els menjars preparats per ser consumits immediatament, les racions de pernil i embotits servides en plats, les delicatessen (quan no els dolços o els caramels), van substituint el producte fresc venut a granel de sempre. El canvi de paradigma és ben significatiu a la part on s’acumulen les tendes de venda de fruita i verdura, on l’oferta de sucs o els bricks de fruita tallada per consumir al moment han escombrat en bona part les piles de pomes, cebes i enciams.

Un informe municipal de la situació a la Boqueria presentat al plenari del districte de Ciutat Vella ara fa just un any posava dades al fenomen. Segons aquest document, dels 225 negocis que hi ha a la part central del mercat, el 20% ofereixen producte manufacturat per al consum immediat, però tan sols deu compten amb llicència oficial de restauració, dels quals sis tenen un permís encara provisional atorgat després de l’agost de 2016. La tendència, clarament, és a l’augment, ja que el 2011 els punts de venda adreçats majoritàriament al turisme eren el 14%. Però a la zona de fruita i verdures el barem augmenta: dels 72 establiments d’aquesta especialitat, 26 -és a dir, una tercera part- comercialitzaven sucs i fruita preparada.

Cal tenir en compte que aquestes estadístiques no contemplen la zona dels porxos, que disposa d’una associació de comerciants pròpia i on, des de l’any 2011 -arran de l’impacte d’imatge d’unes fotos publicades per El País que evidenciaven que s’hi exercia la prostitució habitualment-, es va redefinir com un àmbit de bars de tapes de disseny també molt orientat al turisme, i impulsat des del mateix consistori.

Sis generacions de pagesos
Pere Miquel, titular de la fruiteria Cal Neguit -que ocupa les parades 250 a 252, en la zona de més concentració turística del mercat- és una de les veus més crítiques amb l’actual model de mercat entre els paradistes. Miquel ens explica perquè, a diferència de molts dels comerços amb qui comparteix passadís, no s’ha decidit per vendre sucs envasats ni omplir la parada de cartells ni reclams en anglès. “És la meva aposta, a la família som sis generacions de pagesos, del Baix Llobregat (explica que originàriament tenien terres on ara hi ha el polígon Gran Via II, a l’Hospitalet), estem a la Boqueria des del 1867. Fem el que sabem fer”.

Explica que, gràcies a la venda per Internet i el repartiment a domicili ha pogut compensar la pèrdua de clientela presencial, que ha estat sostinguda durant la darrera dècada, afectada per una doble gentrificació: la del barri, que n’ha fet fora molts veïns de tota la vida, i la del mateix mercat, vist per la clientela barcelonina com un espai hostil a causa dels ramats de turistes, les terrasses i les barres improvisades que col·lapsen els corredors.

“Potser sí que som el millor mercat del món, però potser no som el millor mercat de Barcelona.” Així resumeix Pere Miquel aquest canvi de tendència del mercat. “Quan es va començar a parlar de la crisi dels mercats a causa de les grans superfícies, a la Boqueria no teníem cap crisi. Teníem el mercat perfecte per al comprador. Hi tenies de tot, un gran supermercat de producte fresc, de proximitat i de la màxima qualitat. I varietat d’oferta per triar i remenar: una mateixa varietat de poma, la tenies a deu parades diferents i el client decidia. Tot això s’ha perdut”, afirma el paradista.

Reconeix també que la coincidència de la crisi amb les inacabables obres del nou pàrquing del mercat, situat a la plaça de la Gardunya, va ser letal per a molts compradors, i des que es va inaugurar l’aparcament, l’any 2013, “s’ha notat una recuperació, sobretot de gent jove”. Miquel admet que, de vegades, té la sensació que els paradistes tradicionals s’estan convertint en una quota necessària per mantenir l’epidermis de mercat tradicional i que els turistes s’hi facin la foto. Una postal, vaja.

Els paradistes, escèptics amb les mesures municipals
Des de fa temps, des del consistori s’anuncien mesures per evitar la pèrdua de personalitat del mercat. L’any 2011, l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona va posar en marxa un pla de xoc que entre altres mesures, obligava els paradistes (mitjançant sancions, si feia falta) a no vendre productes per als quals no estiguessin autoritzats per llicència, a delimitar clarament l’espai ocupat més enllà de les parades i una política molt restrictiva de llicències d’obres per evitar la conversió dels punts de venda en bars-restaurants encoberts.

L’any 2016 el mateix consistori va admetre que l’estratègia no havia funcionat gaire. El febrer passat, la regidoria de Mercats va anunciar la posada en marxa d’una eina més potent, en forma d’un pla d’usos específic per a la Boqueria (fins ara estava considerat com una àrea de tractament especial en el pla d’usos de Ciutat Vella). Aquest pla, que compta amb un pressupost de 3,5 milions, dels quals 1 milió es preveu destinar a l’eliminació de parades mitjançant el rescat de concessions, amb l’objectiu d’esponjar el mercat en les zones més densificades, i també la pavimentació de tot el recinte i la instal·lació de noves sortides de fums.

A diferència del que s’ha fet amb altres mercats de Barcelona, a la Boqueria, pel seu volum, no es planteja una actuació integral que requereixi un trasllat provisional de la instal·lació, com s’ha fet amb la majoria dels altres mercats. També es volen implementar mesures per aturar la venda de productes fora de la llicència.

La regidora de Comerç i Mercats de Barcelona, Montserrat Ballarín (PSC), explicava que “no podem permetre abusos com que hi hagi parades de fruita amb el 10% de producte fresc tradicional, i el 90% de producte elaborat per al consum immediat. És clar que hi poden entrar els turistes, però no podem permetre que es converteixi en un parc temàtic”.

El pla d’usos estableix un mínim de producte fresc per a cada parada, que varia segons el tipus de producte que es ven. I també la contractació d’un equip de tres agents cívics (que ja patrullen des de l’abril), dedicats a vetllar perquè els visitants no consumeixin menjar fora de les zones delimitades per a restauració, i vetllin per evitar les visites guiades de grups superiors a quinze persones els divendres i dissabtes. Amb tot, paradistes com Pere Miquel, es mostren escèptics amb aquest nou pla: “fa molts anys que anuncien mesures però no es fa res. Tinc la impressió que, si eliminen parades, a la llarga hi haurà més bars i terrasses. Sembla un procés imparable que la Boqueria es converteixi en un nou San Miguel”. Es refereix al l’històric mercat del centre de Madrid que, ara fa uns deu anys, va ser adquirit per un grup privat per reconvertir-lo en una zona de tapes de disseny i copes molt popular.

L'entrada La Boqueria, el mercat gentrificat ha aparegut primer a Carrer.

El mercat de Sant Andreu no és només especial per estar situat en el cor d’un dels barris amb més solera de Barcelona. El fet d’ubicar-se a l’interior de l’emblemàtica plaça Mercadal, una plaça porxada i envoltada d’edificis, de tenir una coberta de principi del segle XX obra de la Maquinista que s’ha de protegir igual que el refugi antiaeri que amaga al soterrani, fan que la seva transformació no segueixi el patró habitual de les qüestionades remodelacions de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB). Per començar, el nou mercat tindrà dos edificis -el bloc central concentra el producte fresc i el Local de Vendes l’oferta no alimentària- i no disposarà de supermercat.

Les peculiaritats de la reforma no acaben aquí. El volum de l’edifici es rebaixarà per situar-lo al mateix nivell dels blocs del voltant, gran part del seu perímetre serà de vidre i també s’aprofitarà la remodelació per urbanitzar tot l’entorn i pacificar el trànsit. L’obra total està pressupostada en uns 9,5 milions d’euros i l’operació de cirurgia estètica provocarà afectacions al trànsit durant uns 18 mesos. Per a Serra, la reforma no només farà la vida més fàcil a paradistes i clients. “Creiem que el projecte activarà l’eix comercial i pacificarà l’entorn”, explica recordant que el comerç del barri està molt tocat pel fort impacte que ha provocat la presència de grans superfícies comercials a prop.

Reformes traumàtiques
Com passa sempre, mai plou a gust de tothom. Tot i la lectura positiva del projecte, Serra admet que la remodelació també ha provocat crítiques dels comerços del voltant del mercat, que patiran les obres i veuran reduïdes les vendes durant almenys un any i mig. “Continuen estant-hi en contra. Ho estaven abans i ho estan ara”, lamenta. Tanmateix, si per a algú la reforma d’un mercat públic és traumàtica, aquest és el paradista. Molts negocis es queden pel camí perquè el propi projecte racionalitza i en limita l’oferta, perquè no tots poden assumir l’extraordinària despesa que suposa el canvi o perquè estan a punt de jubilar-se. Els que opten per continuar endavant han d’assumir la despesa de la carpa i part de la reforma, cosa que els obliga a endeutar-se durant anys.

Els comerciants de Santa Caterina encara recorden el tràngol que van passar durant la reforma del mercat i el trasbals que va provocar en el barri. “El meu avi ja tenia aquí la parada i la remodelació ens va obligar a començar de nou”, recorda una de les paradistes. La durada de la reforma tenia una previsió de dos anys i mig però es va allargar durant més de sis pels continus endarreriments disparant el pressupost. Els propietaris de peixos Arrom van haver de fer molts números abans de decidir fer el pas. “Molts paradistes van rebre una indemnització simbòlica per vendre la parada i alguns es van haver de buscar la vida de dependents. A nosaltres ens van oferir anar a Fort Pienc però vam decidir quedar-nos aquí i ho celebrem”, asseguren.

Durant aquest 2017 l’Ajuntament de Barcelona ha afegit 2,7 milions d’euros més als prop de 43 milions d’euros previstos inicialment per impulsar les últimes remodelacions dels mercats de Montserrat, Carmel i Besós; i obres menors de millora en deu mercats més. Durant el període 2015-2017 el consistori haurà invertit en la xarxa de mercats municipals 78.417.119 euros. Cal destacar que dels prop de 43 milions d’euros que es gastaran enguany, uns 35 milions es reparteixen en cinc grans projectes ja en marxa, un d’ells faraònic -Sant Antoni- i un altre molt criticat per les entitats veïnals del barri -l’Abaceria- Els altres tres són Bon Pastor, Vall d’Hebron i Sant Andreu.

El mercantilista Model Barcelona de Remodelació
Un dels principals retrets que es fa a l’Institut de Mercats Municipals és la poca cintura que ha demostrat a l’hora de dissenyar els milionaris projectes de reforma, on sempre ha prioritzat el que marca el Model Barcelona de Remodelació deixant en un segon terme les necessitats específiques del barri i dels paradistes afectats. Aquest model prima la rendibilitat econòmica de la inversió realitzada i això passa per adaptar l’oferta comercial, les infraestructures i els serveis a la demanda existent encara que el preu a pagar a nivell humà sigui molt alt.

Les reformes d’aquests equipaments estan plenes de drames personals que s’amaguen darrere un balanç oficial d’èxit que busca convertir també els mercats públics en una atracció turística més. De fet, no es pot entendre una ciutat mediterrània com Barcelona sense els mercats, autèntiques àgores d’intercanvi veïnal i cohesió social.

La història de la Marta Benito és una més que ha quedat a l’oblit. La seva família va ser una de les damnificades per la reforma del mercat del Clot. Regentaven una petita carnisseria i van tancar perquè no podien pagar el cost de la reforma. La mare de la Marta es va jubilar, però ella i la seva germana es van quedar sense feina. “La remodelació va provocar un terratrèmol i molts en vam sortir molt malparats”, recorda. A més, en el cas del mercat del Clot, la reforma va coincidir amb la construcció del centre comercial Barcelona Glòries i això va suposar un pesat llast per recuperar les vendes.

Pujada de preus i transvasament de clients
Una altra de les queixes és que després de la reforma els paradistes apugen els preus per intentar compensar la inversió feta. Això provoca un transvasament de clients cap a altres mercats com és el cas de la Marta, veïna del Fort Pienc, que compra a Santa Caterina perquè els preus són més ajustats en tenir més parades i, per tant, més competència. La distribució de les parades també ha estat qüestionada fins al punt que, en el cas dels Encants Vells, alguns venedors han denunciat reiteradament un tracte privilegiat dels membres de la junta per obtenir les parades millor situades.

Picabaralles a banda, les línies bàsiques d’aquest model de remodelació ara qüestionat per les entitats veïnals per “obsolet” i per respondre a una visió “mercantilista”, passen per la recuperació del valor arquitectònic de l’edifici, la redefinició de l’oferta comercial -un fet que comporta la majoria de les vegades la introducció de nous operadors que distorsionen el comerç del barri-, el soterrament de la logística i la promoció comercial. Seguint aquest esquema s’han modernitzat 19 dels 39 mercats, però la participació veïnal en el disseny dels projectes continua sent una assignatura pendent.

L'entrada L’alt preu de transformar-se per no morir ha aparegut primer a Carrer.

El proceso de construcción de los mercados barceloneses tuvo lugar, grosso modo, en dos generaciones sucesivas: la primera, la de los mercados metálicos, entre 1876 y 1936, cuando llegaron a construirse cerca de veinte edificios; con la segunda generación, entre 1950 y 1980, esa cifra se duplicó con holgura.

El mercado como corazón de los barrios
La extensión y vigencia de esa red consolidó en la ciudad la misión del mercado como modelo de consumo alimentario de la clase obrera y popular. En base sobre todo a precios relativamente asequibles, los mercados pudieron desempeñar un papel fundamental como polos del consumo y la sociabilidad popular de los barrios. Ese papel esencial como ancla de los barrios populares barceloneses lo podríamos visualizar recordando cuatro rasgos ilustrativos de la primera generación citada.

En primer lugar, el peso decisivo de los mercados en el abastecimiento alimentario de la ciudad. En los años treinta, al final de esa primera oleada de construcción de mercados municipales, los puestos de los mercados representaban por sí solos el 79% del total de puntos de venta de carne de la ciudad, el 74% de los de pescado, el 60% de los de la fruta y verdura y el 58% de los dedicados a alimentos en general.

Al desempeñar esa destacadísima función como corazones comerciales del abastecimiento alimentario de los barrios, los mercados se constituyeron, en segundo lugar, en polaridades del comercio alimentario al detall a su alrededor. En los años treinta, un tercio aproximadamente de todos los puestos de venta alimentaria de la ciudad se localizaba en un radio de 200 metros alrededor de los mercados. Al sumar esos lugares de venta al de los propios puestos del interior de los mercados, se alcanzaba la cifra del 71,5% del total de 11.500 puntos de venta alimentaria de la ciudad.

En casi todos los grandes barrios obreros y populares de la ciudad observamos ese fenómeno de polarización. Como ha mostrado Montserrat Miller en el caso del mercado de la Revolución, muchos de los vendedores y vendedoras del mercado establecían relaciones de complementariedad y no de competencia con las tiendas de fuera del mercado, adquiriendo locales fuera del mercado “como manera de extender horizontalmente el negocio comercial de la familia”.

En tercer lugar, los mercados creaban barrio a su alrededor al constituirse en centros residenciales decisivos de su propios vendedores y vendedoras. Por volver al ejemplo del mercados graciense, más de dos tercios de la gente que vendía residía en Gracia, con un 25% en el radio de las manzanas adyacentes.

Por último, el papel del género resultó particularmente decisivo para desarrollar esa función de corazón del barrio. En pocos lugares de la ciudad como los mercados fue más incontestable la presencia dominante de las mujeres: como compradoras, por supuesto, pero también como vendedoras y propietarias de puestos. Las paradistas de los mercados daban a los barrios buena parte de su carácter. Alrededor del 60% de todas los vendedores de fruta y verdura de los mercados de Santa Caterina y del Born (en su período de mercado minorIsta hasta 1921), principalmente mujeres, vivían en el barrio circundante. Desplazándose diariamente a su puesto del mercado a pie, vivían en el ámbito de ese área local más próxima tres veces más mujeres que hombres vendedores del mismo producto. En el interior de los mercados, las relaciones de parentesco estaban también estructuradas principalmente por las mujeres.

Los mercados frente a los nuevos formatos comerciales
Si en los Estados Unidos y en otras ciudades europeas la aparición de nuevos formatos comerciales comportó el progresivo declive de los mercados, el modelo de consumo barrial barcelonés estructurado por diferentes mercados repartidos por la ciudad pervivió con la segunda generación de mercados municipales.

Entre 1950 y 1980, el número de mercados creció espectacularmente de 18 a 41, completando un sistema de equipamientos abierto seis días a la semana, uniformemente distribuido por la ciudad para servir a los nuevos barrios obreros y populares surgidos en la periferia del término. Pensada en el franquismo para contener los precios con esa nueva generación de mercados, Barcelona se apartaba completamente del camino seguido por otros países europeos a la hora de abastecer a las masas urbanas. En 1984, con la expansión de las grandes superficies, los mercados municipales barceloneses concentraban todavía el 53% del consumo alimentario por habitante y su número total de paradas suponía el 40% de todos los establecimientos alimentarios, una cifra ya inusual en otras ciudades occidentales en aquéllas fechas.

Pero el primer Plan Especial del Comercio Alimentario de Barcelona (PECAB) de 1984 no verá ya los mercados como instrumentos de contención de los precios al consumo, rol que asumen las grandes superficies, sino como instrumentos que permiten la reconversión del tejido comercial de proximidad deteriorado por la crisis y enfrentado al crecimiento de nuevos formatos comerciales.

Aunque no resulte muy visible, la misión fundamental de los mercados cambia y la política de inversiones del Institut Municipal de Mercats no impedirá la progresiva disminución del número de actos de compra, y la contracción del número de las paradas.

En 2006 se estimaba que sólo el 29% de los actos de compra alimentaria se realizaban en los mercados (25% de fruta y verdura, 45% carne, 66,6% pescado). Desde el primer PECAB, se ha seguido una política consciente de reducción de puestos, ampliación de superficies y capitalización. De los 7.500 puestos de mediados de la década de 1970 se ha bajado progresivamente hasta los 6.700 de 1983, los 4.223 de 1998 y los 3.105 de 2006. Ahora no llegamos ni al 40% de los puestos existentes en 1975.

A pesar de ello, a pesar de la indudable pérdida de su papel de corazón de los barrios, los mercados son todavía un legado del siglo XIX y XX relativamente activo. El objetivo de los diferentes PECABs desde entonces no es ya contener precios sino revitalizar la fábrica comercial y mantener la actividad de los barrios en torno a ellos.

Parece indudable que la gama de productos alimentarios en oferta en los mercados corresponde cada vez más a una franja media-alta de la demanda. La auténtica, la gran encrucijada de los mercados es la de no caer del lado de un aburguesamiento excesivo y, en el caso de algunos mercados en posición céntrica, de una turistización a ultranza.

Cuando la experiencia histórica y el éxito social y barrial de los mercados de la ciudad ha sido la de ser esencialmente de carácter popular, la renovación un tanto tematizada que comporta la actual rehabilitación de mercados insiste sobre todo en un aspecto limitado de la experiencia del mercado, el de esa franja media-alta de la demanda. Si los numerosos mercados cubiertos renovados no pueden ofrecer productos baratos, tan baratos y populares como los de las grandes cadenas o los de las franquicias de fruta y verdura de barrio, serán sin duda lugares bellos y patrimonializados, sede de productos que cubren sólo un sector de la demanda o la curiosidad del turista, pero tienen los días contados como polo de centralidad urbanística y corazón popular de los barrios.

La hipótesis del abandono de los mercados existentes no es objeto aquí de debate. El modelo no intervencionista anglosajón da por descontada desde hace mucho esa desaparición. Destruidos hace mucho los mercados cubiertos históricos, todo el abastecimiento alimentario de las ciudades estadounidenses se confía a la gran distribución, con algunos pocos farmer’s markets un día por semana.

Concebir por otra parte los antiguos espacios del mercado, como hacemos a veces, como una página en blanco donde desarrollar todo tipo de actividades, un lugar sin historia, sin vendedores y vendedoras que llegan a acuerdos y gestionan diariamente sus negocios, un espacio público en el que se puede hacer cualquier cosa (“volem (l’espai) del mercat per al barri”), asume también implícitamente la desaparición del mercado.

Cuando solicitamos a nuestros ayuntamientos realizar costosas inversiones sobre los solares de los viejos mercados que respondan puntualmente a nuestras demandas emitidas desde una inapelable voluntad popular, el espacio del mercado acaba por convertirse en un impreciso “equipamiento” en potencia, que pierde la parte fundamental de su capital social, producto de su historia y el más importante de sus activos.

¿Todavía hay margen para rectificar?
Lo interesante -y lo difícil- sería intentar conservar y potenciar en lo posible algunos rasgos del mercado popular. La vuelta al mercado popular que deseamos no es tan sencilla. La historia cuenta. Pero el carácter público y gestión centralizada de los mercados ofrece un margen para tomar algunas medidas paliativas o tímidamente regeneradoras. Solamente apuntamos cuatro:

Fomentar la creación de cooperativas entre paradistas que permitan adquirir al mayor productos más baratos que les permitan competir con las tiendas de barrio franquiciadas y poder a atraer así parte del sector popular de la demanda perdido.

Proponer inversiones más livianas en la reforma de los mercados: se necesita otro tipo de proyectos de rehabilitación. El caso de Gràcia es paradigmático. No se puede seguir sólo un modelo de rehabilitación de costes de inversión públicos muy altos (menos parking, reducción de la inversión en la gran superficie cuando ya existen en abundancia en la zona, eliminación del centro logístico). Desde algunos sectores del barrio se ha propuesto con sensatez planes de rehabilitación alternativos que rebajen los 33 millones de la factura original a los 10 millones.

Dedicar parte de ese dinero ahorrado a fomentar la posible creación de pequeños espacios compartidos para cooperativas de consumo alimentario en los barrios, agroecológicas o no, a precios de alquiler realmente público.

Monitorizar la proximidad de los productos en venta en los mercados municipales: “decir la verdad” sobre los productos consumidos y su supuesto carácter ecológico. Hay que redirigir sin oportunismo el consumo alimentario de los mercados hacia otros valores, evidenciando con sinceridad la procedencia y características de los productos. Lo que un ayuntamiento no puede hacer es poner en las fachadas de sus mercados grandes carteles verdes que rezan: “Mercat verd. Producte de proximitat. Aquí hi trobarás: producte de proximitat i ecològic”. No hay más que recordar que en Mercabarna, de lejos el principal proveedor de los productos comercializados en las paradas del Institut de Mercats, únicamente el 18% de la fruta y verdura vendida procede de Cataluña.

L'entrada La despopularización de los mercados ha aparegut primer a Carrer.

L’agost de 1986, Adolf Cabruja, cap de serveis de Mercats de l’Ajuntament, deia sense embuts que els 40 mercats municipals estaven molt malament; alguns perquè ja no es van construir bé i d’altres perquè havien envellit i no s’hi havia fet res. En paral·lel a la seva degradació física, l’oferta comercial també havia quedat antiquada i es perdia clientela. I l’Ajuntament els volia més moderns i competitius i fer-los “equiparables” als centres comercials que aleshores ja arrasaven.

Aquell mateix agost es van iniciar obres d’urgència al mercat de sant Antoni -on havien caigut unes pedres de la volta central que van ferir algunes persones- i també al de la Llibertat de Gràcia. I superades les protestes i els recels dels paradistes, es va remodelar a fons el Mercat de la Concepció i s’hi va afegir un supermercat al semisoterrani. Amb la perspectiva que donen els 30 anys passats, es pot dir que Barcelona té ara una bona xarxa de mercats. Tan singular que fins i tot s’ha convertit en una atracció turística, cosa que lamentem els compradors habituals, sobretot els de la Boqueria.

Aquella Subarea de Aprovisionamiento y Consumo dins de la qual estaven els mercats, es va convertir en l’Institut Municipal de Mercats que es va haver d’adaptar a la idiosincràsia dels paradistes per poder-hi negociar. Això va fer que aquest Institut adoptés un sistema de funcionament més àgil per esquivar la lentitud burocràtica però també garantista que caracteritza l’administració.

Aquesta manera de fer devia estalviar algunes bregues, no totes, quan es tractava de tancar un mercat per fer-hi obres i traslladar les parades que sobrevivien a la remodelació a una carpa provisional i sovint incòmoda… Però el que no va estalviar van ser les critiques de l’oposició municipal que deien que es feien adjudicacions a dit, que s’aprovaven pressupostos sense concurs. Des de les files convergents s’acusava a l’Institut de donar subvencions “fora del control polític”; de clientelisme per part de la direcció…

També s’han queixat sempre les associacions veïnals dels barris on s’han remodelat els mercats perquè asseguren que no han estat consultades i titllen l’Institut de poc transparent i gens participatiu.
L’Institut Municipal de Mercats no ha volgut donar el seu parer a Carrer però fonts properes expliquen que ja és prou difícil negociar amb els paradistes per posar-hi encara més entrebancs consultant els veïns.

En la remodelació del mercat de Sant Antoni, que ja sembla l’obra de la seu, el moviment veïnal hi va poder intervenir poc (veure article dedicat a Sant Antoni de la pàgina 8 del número 146 de Carrer). “Hem participat en l’ordenació de la superilla que envoltarà el mercat” puntualitza Pep Sala, el president de l’Associació de Veïns. En aquesta plaça les negociacions amb els paradistes van començar el 2008 i van ser molt complicades perquè s’havien d’harmonitzar les reivindicacions dels tres mercats que hi conviuen: el del fresc, els encants i els llibres. Per acabar-ho de fer més complicat, es va trobar un bon pany de muralla sis metres per sota del mercat que va endarrerir encara més les obres, que s’han aturat diverses vegades.

El súmmum, la cirereta, ha estat la troballa d’un tram de la Via Augusta que està tres metres per sota i que també es podrà visitar com el fossar de la muralla que es convertirà en un passeig soterrani. Ara la nova data d’inauguració està prevista per a la pròxima primavera si no surt un nou entrebanc. O les conveniències electorals marquen una altra data. Els paradistes de fresc, com el Masclans del bacallà, no volen que el seu mercat es transformi en una llotja de degustació, com ha passat amb el Ninot. I tots, venedors i veïns, refusen la parada del bus turístic que està prevista davant del mercat. El model Boqueria no el vol ningú.

També estan en peu de guerra els veïns de Gràcia per la remodelació de l’Abaceria. La plataforma veïnal Gràcia cap on vas acusa l’Institut de Mercats de manca de transparència i ha demanat empara al Síndic de Greuges i que aquest posi fi a l’opacitat de l’Institut (veure article dedicat a l’Abaceria, pàgina 9 del número 146 de Carrer).

Enmig d’aquest panorama, ha plegat de l’Institut de Mercats el gerent Jordi Torrades però no de forma voluntària. A mig mandat municipal l’han enviat a fer de gerent al districte de l’Eixample. Aquest canvi ha coincidit amb l’entrada dels socialistes al govern municipal i Torrades no ha amagat mai la seva militància republicana. “És una qüestió de confiança”, explica en veu baixa un regidor convergent. “A l’Eixample necessitaven un gerent més potent”, afegeix un alt càrrec municipal. El que ha anat a fer de gerent a Mercats és Máximo López, que fins ara estava a l’Eixample. Això vol dir que López és menys potent que Torrades?

Com a gerent de mercats, Torrades va sobreviure a tres alcaldes i mig mandat de Colau, i a múltiples regidors. Va tenir problemes amb el regidor Jordi Williams Carnes -no va ser l’únic- i expliquen que friccions amb els sindicats. Segons els paradistes, Torrades era una persona que baixava a l’arena i es podien discutir directament amb ell. Coneixia pel nom a la millor peixatera de la ciutat -la del Ninot- i també els paradistes més llagoters. Era com una mena d’alcalde de barri. Però ni ell ni l’Institut han volgut explicar el perquè d’aquest canvi a mig mandat.

El que sí que ha continuat és l’equip directiu que va forjar Torrades, fins i tot la persona que feia de poli dolent en les negociacions laborals. Diuen que mentre hi ha hagut pela llarga era fàcil gestionar els mercats. Veurem ara que és època de vaques magres.

L'entrada Institut, cap on vas? ha aparegut primer a Carrer.