Les vespasianes franceses

Altres alcaldes havien intentat abans remeis menys metafísics i més dialèctics. París en va marcar la pauta quan l’any 1834 va començar a distribuir pels carrers cèntrics de la ciutat uns recintes metàl·lics de forma circular on els homes podien pixar a l’empara de mirades dels altres vianants. La iniciativa va tenir lloc en el context de l’Exposició Industrial del 1834, considerada un precedent del que serien, uns anys més tard, les Exposicions Internacionals. Es van construir grans edificis ad hoc a la plaça de la Concòrdia i per tal com es preveia l’arribada a la ciutat de molts visitants forasters, es van crear unes columnes de ferro, amples i de l’alçada de poc més d’una persona, on els qui anessin a l’Exposició i visitessin la ciutat poguessin alleugerir les seves necessitats. N’hi va arribar a haver prop de mig miler amb formes i capacitats que, al llarg dels anys, van anar variant.

Aquests pissoirs francesos eren coneguts oficialment amb el nom de vespasianes en honor de l’emperador romà Vespasià, que al segle primer havia fixat una taxa per a la recollida de l’orina i deixalles sòlides de les latrines particulars, una feina que, per cert, es mantenia encara a la Barcelona del segle XIX mitjançant l’ofici de guardaemprius o marxant de comunes. Moltes cases de pisos tenien només una comuna a cada replà, que feien servir els habitants de tots els habitatges. Els excrements no anaven a la claveguera, sinó a uns pous morts que buidaven els guardaemprius, igual que ho feien amb els pous morts de les cases de planta baixa. Els residus sòlids es reciclaven com adob per als camps de conreu, i l’orina la feien servir els tintorers per aprofitar-ne l’alt contingut d’amoníac.

L’Exposició Universal del 1888

Barcelona no va trigar gaire a recollir la idea parisenca. L’escriptor Gaietà Vidal
i Valenciano, nascut precisament el 1834, va deixar testimoni anys més tard, en el seu llibre Barcelona vella, que en la seva infància ja hi havia a la ciutat alguns urinaris públics, i n’esmenta concretament de situats a la plaça del Teatre (Rambla-Escudellers) i al carrer de la Riera de Sant Joan -desaparegut en obrir-se la Via Laietana-. Eren construccions d’obra i n’hi va arribar a haver una quarantena als anys setanta.

Però la gran expansió d’urinaris a Barcelona es va produir en vigílies de l’Exposició Universal del 1888, per a la qual es preveia que la ciutat s’omplís de forasters, com així va ser. Van importar vespasianes franceses i se’n van col·locar al voltant del recinte de l’Exposició, que es feia al parc de la Ciutadella, una a la plaça Comercial davant del Born, i també en llocs més cèntrics, com la Rambla, el passeig de Colom, la plaça del Rei, la Gran Via amb Balmes, la plaça de Catalunya davant del Portal de l’Àngel i el passeig de Gràcia. Cal remarcar que fins a mitjan segle XX sempre van ser pensades exclusivament per a l’ús masculí.

Dissenyada per Gaudí

Acabada l’Exposició del 1888, les vespasianes van anar agafant mala premsa. Com que eren realment lletges i desentonaven en contextos monumentals, es va intentar substituir-les per dissenys de producció pròpia. Fins i tot Antoni Gaudí va aportar el 1878 un projecte en un dels concursos convocats, encara que no es va arribar a portar a la pràctica. Imagineu si ara es recuperés la idea -es conserva el dibuix del projecte-, les cues de turistes per fer-se una selfie amb la bragueta oberta en un urinari de Gaudí. Alguns ja ho fan al Park Güell, però no seria el mateix.

Altres projectes sí que van tirar endavant, com un d’una columna força alta i abarrocada que es va posar a la plaça del Duc de Medinaceli i en altres espais ciutadans, sobre la que La Vanguardia n’informava el 15 de febrer del 1892: “Son de forma circular, muy elegantes y capaces para seis personas”. Però tampoc no van durar gaire. Alguna bomba casolana amb més soroll que danys -com la del 1906 en una vespasiana de la Rambla- va fer que les autoritats ho veiessin com un perill potencial, i el fet que s’anessin convertint en llocs de cites homosexuals van contribuir també a la mala premsa entre els moralistes. Així van anar desapareixent a poc a poc i en vigílies d’una altra exposició internacional, la del 1929, es va començar a pensar en una altra mena de solució: els urinaris subterranis.

Mingitoris sota terra

Per als vàters públics sota terra es va optar per una paraula que no ofengués les orelles pudibundes i se’n va trobar una d’oblidada en un racó del diccionari castellà: mingitorios. No té traducció al català amb grafia o fonètica semblant. El diccionari només admet urinari o pixador. Els primers es van fer sota les places de Catalunya i d’Urquinaona, inaugurats el dia de Sant Esteve de l’any 1920, i en van seguir d’altres en llocs cèntrics.

Cal recordar que el 1917 s’havia de fer a Montjuïc una exposició internacional d’indústries elèctriques, amb la finalitat de promocionar l’enllumenat públic i privat, promoguda per l’alcalde Pich i Pon i per Francesc Cambó, que compartien la defensa dels interessos de l’empresa alemanya AEG en el procés d’electrificació català i la capacitat d’influir en les decisions municipals de la segona dècada de segle. El 1914 es van començar a projectar moltes obres de millora a Barcelona relacionades amb l’exposició prevista, però es va haver d’ajornar a causa de la guerra europea, que feia inviable la participació estrangera. Fins al 1925 no es va recuperar la idea, que va quedar subsumida en la idea d’una Exposició Internacional no centrada només en les indústries elèctriques, sinó extensiva a tots els camps del comerç i de la indústria. Es va fer a Montjuïc el 1929. Però en l’entremig s’havien anat fent algunes de les obres projectades, entre elles el que havia de ser una xarxa de mingitoris que prestessin servei a l’allau de visitants que s’esperava.

Els nous mingitoris subterranis es van plantejar de manera ambiciosa. No servirien només per a pixar, sinó per a tota mena de necessitats. Hi hauria també vàters per a dones i s’hi prestarien altres serveis, com el de cirabotes. Era habitual que disposessin d’un servei de vigilància i neteja, normalment prestats per dones, que alhora venien fulls de paper higiènic i preservatius. Una altra de les coses habituals era la presència d’homosexuals voyeuristes. ¿Quin preadolescent dels anys seixanta no va descobrir en un lavabo públic subterrani l’existència d’homes que es posaven al seu costat i allargaven el coll per sobre la pica de separació interessats en la visió del que tenia entre mans?

Aquest va ser un dels motius del tancament progressiu de tots els mingitoris de la ciutat. Un altre, potser encara més decisiu, van ser els costos de manteniment i neteja d’aquestes instal·lacions públiques. Per això, com qui no vol la cosa, les autoritats els van anar retirant dels seus pressupostos i al final van ser clausurats. El que més anys va sobreviure va ser el de la plaça d’Urquinaona, tancat el 1997 i enderrocat el 2012. El 1990 s’havien tancat els de l’avinguda de la Llum, en ser clausurades aquestes galeries subterrànies situades sota del carrer de Pelai.

I ja que esmentem l’avinguda de la Llum, cal tenir present que sempre hi ha hagut altres espais que disposaven també de lavabos oberts a tothom, com les estacions de tren, alguns edificis públics i llocs com els mercats de barri o els encants. I els bars, és clar, no sempre disposats a permetre l’accés a qui no hi faci una consumició. N’hi ha de magnífics, però també d’altres de força impresentables. Un dels més repugnants que han existit és el que hi havia hagut en el darrer terç del segle passat en el famosíssim Bar Mundial de la plaça de Sant Agustí Vell: un espai on cabia tot just la tassa de vàter i del que amb prou feines es podia tancar la porta, situada al costat mateix de les taules de consumició. No deixa de ser, però, un record entranyable per a tots els qui vam passar moments inoblidables en aquell establiment.

Els ‘pissoirs’ de Ceret

I així estem ara. Amb milers i milers de turistes escampant amoníac pels matolls de la plaça de la Sagrada Família i milers i milers de ciutadans barcelonins, homes i dones, fent les seves necessitats nocturnes entre els contenidors de les zones d’oci. És clar que s’han portat a terme molts intents de solucions, basats en cabines de tota mena, però totes han acabat quedant-se en experiments de poca durada. De moment, cap solució tan definitiva com la que va aportar l’alcalde Clos, fent honor al seu cognom.

Deixeu-me acabar, però, recordant un experiment que a la Catalunya francesa ha superat en enginy surrealista tots els que s’han portat a terme a Barcelona. L’estiu del 2012, a la bonica població de Ceret (Vallespir), van intentar ressuscitar una mena de pissoirs per evitar que les gresques nocturnes comportessin unes matinades pudents pels carrers. Però com que el pressupost municipal no estava per a urinaris de disseny, l’Ajuntament es va limitar a posar una planxa metàl·lica en els llocs on habitualment els borratxos nocturns feien, de cara a la paret, el que en francès en diuen “se soulager” [‘les seves necessitats’]. Una senzilla conducció de coure hi abocava uns rajolins d’aigua des de la part superior i un canaló recollia tot plegat fins a un forat de desguàs que abocava directament a la claveguera.

Una solució eficaç i senzilla, però molt poc estètica i que va aixecar les ires del sector abstemi i no noctàmbul de la població, en considerar que el sistema provocava un efecte crida i que els homes feien sense amagar-se el que abans feien de manera discreta. Una visió que pot resultar força desagradable per als qui viuen a la casa amb finestres sobre el pissoir municipal, segons van reflectir amb unes pintades sobre les planxes-urinari: “Fenêtres fermées aux enfants, protegés de l’attentat á la pudeur d’un maire sans honneur” [‘Finestres tancades als nens, protegides de l’agressió indecent d’un alcalde deshonrós’].

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada Lavabos públics, el problema que cap alcalde ha sabut resoldre ha aparegut primer a Carrer.

Orinar i defecar al carrer comporta una sanció econòmica de fins a 300 euros. Amb l’entrada en vigor, el febrer passat, de la nova Ordenança de Convivència vinculada al Pla Endreça, el Consistori ha endurit la sanció per miccions fins a 750 euros en llocs específics, com ara els voltants de lavabos públics o de lliure accés quan estiguin oberts; establiments de concurrència pública, com ara locals musicals o de restauració; zones d’oci nocturn i carrers estrets. També s’ha afegit una penalització per no diluir amb aigua les orines dels animals al carrer, amb una multa de fins a 300 euros.

Aquests canvis, que tenen com a objectiu reduir l’incivisme, arriben a una ciutat on la xarxa de lavabos públics és insuficient. El 2021, una iniciativa ciutadana va elaborar un mapa amb els 155 serveis de titularitat pública que hi havia aleshores. El registre complet no estava publicat, però el van aconseguir a través d’una petició al portal de Transparència de l’Ajuntament. Cinc anys després, la informació disponible al web municipal continua sent bastant limitada: només ofereix un mapa amb els punts de Ciutat Vella, distribuïts sobretot entre el Raval i la Barceloneta. Són 37 punts fixos amb urinaris en diferents formats: locals amb vàter i consergeria, cabines autonetejables, lavabos químics portàtils i guinguetes químiques. La resta de districtes no compten amb mapes equivalents.

A través de l’aplicació Barcelona a la butxaca, es poden consultar els lavabos públics que es troben a un quilòmetre de la persona usuària. És una eina útil, però limita la cerca exclusivament a aquesta distància i no permet veure la llista completa del municipi. Sovint, els serveis indicats es troben en equipaments municipals i, per tant, també tenen horaris restringits.

Per augmentar l’oferta, la Comissió de Presidència, Seguretat i Règim Interior de l’Ajuntament va aprovar el juliol del 2025 el Pla de Lavabos Públics i Accessibles, per “millorar la convivència i reduir els conflictes derivats de l’absència de serveis bàsics d’higiene a Barcelona”. La proposta de Barcelona en Comú va rebre el suport de tots els grups municipals, excepte els de PSC i PP, que es van abstenir.

El projecte contempla la instal·lació de 150 lavabos públics, accessibles i autonetejables distribuïts de manera equitativa arreu del territori. El text recull que s’hauran d’habilitar, prioritàriament, en districtes i barris amb una concentració més gran de persones vulnerables i amb pitjor infraestructura sanitària pública. El document s’hauria d’haver elaborat en un termini màxim de tres mesos, però, en data de redacció d’aquest article, el govern municipal encara no l’ha presentat públicament. De moment, ha anunciat mesures com la instal·lació d’una cabina autonetejable a la plaça de la Sagrada Família per a final d’any. El conseller tècnic de l’Eixample, Marc Martínez, ha reconegut que la manca de sanitaris públics és “un problema de ciutat”.

La normativa de bars i restaurants

Els establiments de restauració a Barcelona estan obligats a tenir serveis higiènics segons el seu aforament i les seves característiques. Per exemple, mentre que un bar amb una capacitat menor de 15 persones ha de tenir, com a mínim, un inodor i un lavabo, si aquesta puja a 50 persones, haurà de tenir dos inodors i dos lavabos, separats per sexe. En qualsevol cas, aquesta regulació no condiciona que els propietaris hagin d’oferir un ús lliure dels seus serveis. De fet, ni la legislació catalana ni l’espanyola ho contemplen.

En altres països europeus, aquesta qüestió tampoc està regulada de manera general. Així i tot, algunes ciutats han consolidat el seu sistema de lavabos públics i han proposat models mixtos. París compta amb 435 urinaris públics distribuïts al llarg de la capital francesa i que, des del 2006, són gratuïts. Berlín en té 485, que es poden localitzar a través de l’aplicació Berliner Toilette. La seva última innovació és la implementació aquest estiu del Programa de Cooperació WC Berlín: a través d’aquest projecte, restaurants, cafeteries i botigues ofereixen accés lliure als seus serveis, sense necessitat de consumició o compra, a canvi que l’estat de Berlín els compensi per les despeses que això comporta.

L'entrada Una xarxa de lavabos públics insuficient ha aparegut primer a Carrer.

La preocupació per la manca d’aquest servei bàsic no és nova. David Bondia, síndic de greuges de Barcelona, fa anys que reclama més serveis públics i una millor senyalització dels existents. La Sindicatura sosté que ampliar-ne la disponibilitat milloraria la qualitat de vida de la ciutadania i facilitaria l’accés a aquest servei bàsic. L’Ajuntament assegura que treballa per ampliar la disponibilitat de lavabos públics, millorar-ne la distribució territorial i fer més visible la xarxa existent. L’estudi previ elaborat per l’Administració ha detectat que el repartiment actual és desigual segons els barris i preveu mesures com una millor senyalització dels serveis disponibles, l’ampliació dels horaris d’accés i la creació d’un mapa de ciutat que en faciliti la localització.

Mentre aquesta ampliació no arriba, moltes persones continuen recorrent a alternatives privades per resoldre una necessitat bàsica i els bars han esdevingut una de les opcions més habituals. L’accés al lavabo, tanmateix, acostuma a anar lligat al consum d’algun producte: comprar una ampolla d’aigua o un cafè es converteix sovint en el preu d’entrada per poder utilitzar-lo. Carrer ha intentat contactar amb el Gremi de Restauració per conèixer la seva opinió sobre el paper que assumeixen bars i restaurants, però al tancament d’aquesta edició encara no ha obtingut resposta.

Biblioteques i centres cívics

En l’actualitat, més del 60% dels lavabos públics es troben en equipaments municipals. Aquests espais funcionen, a la pràctica, com una xarxa invisible de serveis gratuïts. El mateix Ajuntament admet que moltes persones hi accedeixen simplement perquè necessiten un lavabo mentre són al carrer. El principal inconvenient és l’horari: quan els equipaments tanquen, una part important de l’oferta gratuïta de lavabos desapareix. Les estimacions municipals mostren fins a quin punt aquesta demanda és significativa: només els lavabos públics de Ciutat Vella registren més de 2.200 usos diaris.

Un euro per fer un pipí

L’Estació del Nord, la principal terminal d’autobusos de Barcelona, està gestionada per Barcelona de Serveis Municipals (B:SM), una empresa pública municipal. Des de la implantació dels lavabos de pagament, el passat 2 de juny, alguns usuaris han expressat el seu malestar per l’obligació d’abonar un euro després de viatges de diverses hores. Una treballadora encarregada de la neteja explica que, a més de les tasques habituals de manteniment, també ha de controlar que ningú accedeixi als lavabos sense pagar, una funció que sovint la situa en el centre de discussions i queixes dels usuaris.

Segons expliquen els treballadors de l’estació, el punt d’informació ha rebut nombroses queixes d’usuaris arran de la implantació del pagament. Tot i això, moltes no arriben a formalitzar-se. Entre els usuaris, és habitual sentir crítiques a un dels principals arguments amb què es justifica el cobrament per a l’ús dels lavabos: la millora de la neteja. “Pagues, però no sempre estan més nets”, és una queixa recurrent que, segons els treballadors de l’estació, s’escolta sovint.

Les dones embarassades i les persones amb mobilitat reduïda poden utilitzar un lavabo adaptat de manera gratuïta, però han de sol·licitar-ne la clau al personal de l’estació, un tràmit que les obliga a acreditar o explicar la seva situació.

Segons B:SM, la implantació dels lavabos de pagament a l’estació respon al fet que les instal·lacions eren usades per persones que no eren viatgeres i que s’hi havien detectat usos inadequats. Treballadors de l’estació expliquen que alguns usuaris es pregunten per què l’accés als lavabos no està vinculat al bitllet de l’autobús. L’empresa sosté que l’euro que costa l’ús dels serveis es destina al seu manteniment i que la mesura no té una finalitat recaptadora.

A Sants Estació es paga des del 2014

A Sants Estació, els lavabos de les zones obertes estan gestionats per l’empresa neerlandesa One Hundred Restrooms, concessionària d’Adif Alta Velocidad en diverses grans estacions ferroviàries. Des del 2014, l’accés costa un euro i, segons Adif, el model permet oferir instal·lacions més modernes i ben mantingudes. Tot i això, els viatgers amb bitllet poden utilitzar gratuïtament els lavabos de les sales d’embarcament, que continuen gestionats directament per Adif.

Els casos de l’Estació del Nord i de Sants Estació il·lustren una realitat que va més enllà del nombre total de lavabos disponibles. Mentrestant, biblioteques, centres cívics, mercats i bars continuen suplint les mancances d’una xarxa pública insuficient. I en alguns dels principals nodes de transport de la ciutat, anar al lavabo continua tenint un preu. Quan una necessitat tan bàsica com anar al lavabo depèn de l’horari d’un equipament, d’una consumició o del pagament d’un euro, el debat deixa de ser només una qüestió de comoditat i esdevé també un problema d’accessibilitat.

L'entrada Quan anar al lavabo depèn de la cartera ha aparegut primer a Carrer.

Els espais públics i comunitaris no responen a aquesta necessitat bàsica, fisiològica i de cures. Però per a moltes persones és essencial poder ubicar on podran accedir a un lavabo fora de casa, un fet que condiciona la seva vida i limita el seu dret a la ciutat. Per això, l’urbanisme feminista reivindica la importància d’aquesta infraestructura de la vida als barris i proposa una xarxa de lavabos públics accessible, comunitària, diversa, segura, còmoda, gratuïta i de lliure accés.

“Si vols saber la posició de les dones en una societat en particular, mira la cua que es forma als lavabos”. Són paraules de la urbanista feminista Clara Greed. L’accés als lavabos és un dels exemples de com les ciutats continuen responent a models patriarcals, capitalistes i capacitistes. I tot i ser un element de discriminació de gènere quotidiana, és un problema que encara no es pren seriosament. El dret de les persones a accedir a lavabos i infraestructures de cures per cobrir les necessitats vitals més bàsiques hauria de ser, des de fa temps, un tema central de l’urbanisme.

Les necessitats vinculades a l’ús dels lavabos no afecten a tothom de la mateixa manera. Les dones i les persones menstruants, per motius fisiològics, socials i de repartiment desigual de les tasques de cura, acostumen a requerir un accés més freqüent a aquests espais. Per exemple, el sistema endocrí de les dones ens porta a orinar més sovint que no pas els homes. Alhora, les dones i persones menstruants fem un ús intensiu del bany durant els dies de la menstruació, i també tenim més problemes de retenció i pèrdua d’orina per conseqüències derivades del part. Per no parlar que les dones patim més cistitis, cosa que ens porta a haver d’utilitzar encara més el lavabo. Les necessitats són variades, però ens hi enfrontem cada dia.

A això s’hi sumen situacions vinculades a la cura de les persones, que recauen sobretot en les dones, com el canvi de bolquers, l’acompanyament de criatures o persones dependents, o les necessitats associades a determinades condicions de salut. El fet de poder canviar el bolquer a una criatura en un lavabo públic és sovint un repte, perquè la ubicació dels canviadors no és universal. A més, quan n’hi ha, es troben sobretot en els lavabos de dones, no en els d’homes, cosa que ajuda a perpetuar els rols de gènere en la cura. El repte és més gran quan cuidem a infants, adolescents o persones adultes amb discapacitat, ja que no existeixen lavabos adaptats amb canviadors específics per a aquesta població: només en els darrers anys, en els lavabos de les zones de bany assistit de la platja de Barcelona, trobem un exemple de lavabos adaptats a les diversitats, però malauradament són temporals, d’abril a octubre. D’altra banda, la societat està travessada per les desigualtats i les persones sense llar o que viuen en condicions d’infrahabitatge no disposen de lavabos o espais propis d’intimitat i han d’utilitzar els serveis públics o bé un descampat per fer les seves necessitats bàsiques.

Un dels principals problemes és que l’accés als lavabos s’ha anat mercantilitzant de manera progressiva. Sovint l’única opció disponible és usar el servei d’un bar, condicionat al consum, amb rètols que indiquen que són per a ús exclusiu dels clients. O el cas d’algunes estacions de tren on els lavabos són de pagament. Cal repensar quin és el paper i la corresponsabilitat d’aquests espais de concurrència pública on el dret d’admissió col·lisiona amb el dret a la ciutat i el bé comú.

Qui dissenya els lavabos?

La ubicació, el disseny i la construcció dels lavabos es continua fent amb una visió androcèntrica. No hi ha un únic disseny que solucioni totes les necessitats, sinó que cal diversificar i atendre la realitat de cada barri amb els seus equipaments, espais públics i comunitaris, per fer una xarxa de lavabos públics que hi pugui respondre. Però si analitzem diferents equipaments municipals, veiem com es reprodueixen les desigualtats. En les dependències policials o en un parc de bombers, hi ha més espai dedicat al vestidor i els banys dels homes, perquè teòricament són cossos masculinitzats. En canvi, en les dependències de serveis socials, on treballadores i usuàries són majoritàriament dones, es dediquen els mateixos metres quadrats als lavabos de dones que als d’homes.

Un altre disseny que apareix molt en els estudis que fem són els lavabos temporals que es fan servir en les festes majors i els concerts, que es col·loquen en espais poc visibles i sense il·luminació i, a més a més, el seu disseny ergonòmic no s’adapta a la diversitat dels cossos -per no parlar dels productes tòxics que fan servir-. Són lavabos que generen molta percepció d’inseguretat a les dones joves i no tan joves.

Autonomia, salut i drets

El Col·lectiu Punt 6 fa temps que treballa per conèixer les necessitats quotidianes de les persones que més requereixen els lavabos, per visibilitzar-les i fer propostes per transformar els barris. El 2021, vam iniciar un projecte de recerca-acció per analitzar la problemàtica amb diversos grups de persones afectades per la manca d’accés a una xarxa de lavabos: infants, dones i dissidències de gènere joves, persones amb diversitat funcional, usuàries d’equipaments comunitaris, dones en situació de sensellarisme, usuàries d’equipaments de reducció de danys, treballadores sexuals… D’aquí va sorgir la campanya reivindicativa #QuiPotEsperar (quipotesperar.org) que visibilitza les problemàtiques amb humor en format fanzín, de la mà de la il·lustradora Alba Feito i la dissenyadora Odile Carabantes. Algunes de les problemàtiques recollides es titulen “Tips per no pixar-te quan no trobes un lavabo”, “Les aventures de l’estat i manteniment d’un lavabo”, “El malson de canviar-se la copa menstrual” o “Les aventures per trobar un lavabo que trenqui amb el binarisme sexista”. També treballem amb equipaments públics i comunitaris del Casc Antic per analitzar quina és la xarxa de lavabos existent, visibilitzar-los i fer propostes de millora quant a l’accés, informació, visibilitat, necessitats que cobreixen, neteja o percepció de seguretat. L’accés a lavabos públics i infraestructures de cures no és només una qüestió de confort, sinó també de salut, autonomia, igualtat i dret a la ciutat. Incorporar aquestes necessitats en el disseny dels nostres barris significa reconèixer la diversitat de les persones que habitem la ciutat i avançar cap a espais públics i equipaments més accessibles, segurs i centrats en la vida de totes les persones.

L'entrada Ningú s’hauria d’esperar! ha aparegut primer a Carrer.

“Vam demanar un nombre de lavabos normal per al públic que teníem, i en van portar menys dels que calia”, explica la Meritxell, que participa en l’organització d’actes al barri. No és un cas aïllat: li ha tornat a passar en una altra festa, amb els lavabos, diu, “supercomptats”. Darrere hi ha un mecanisme senzill i, alhora, difícil de desencallar. Quan una entitat demana permís per fer un acte al carrer, ha de sol·licitar per separat cada infraestructura -tarima, so, cadires, taules- i els lavabos són, assegura ella, “sempre dels que costa més” d’aconseguir. El pressupost destinat a infraestructures al districte és fix, i d’aquí “no se’n pot rascar més”: si no hi ha diners per a un acte nou, tampoc n’hi ha per ampliar els lavabos d’un de recurrent. “El lavabo està inclòs, com una cosa més”, resumeix.

La conseqüència més visible és la paradoxa que denuncia l’activista: Barcelona aplica el Pla Endreça, que sanciona amb multes considerables els comportaments anomenats “incívics”, però no garanteix prou infraestructura sanitària perquè això no passi. “Si no n’hi ha, o és insuficient, aquí ja és un tema de necessitats”, rebla. Qui no troba on anar, acaba fent-ho en un portal o entre cotxes, i pot acabar multat per la Guàrdia Urbana per allò mateix que l’Ajuntament no li ha facilitat.

Hi ha, a més, un efecte secundari. Com que aconseguir lavabos és més fàcil en punts que ja tenen un casal o una infraestructura pròxima, les entitats tendeixen a repetir sempre el mateix emplaçament per als actes, encara que el districte demani descentralitzar-los. El resultat és que és sempre el mateix veïnat qui carrega amb el soroll i les aglomeracions, segons expliquen.

Imports diferents a cada districte

L’Ajuntament no gestiona això amb una partida única. Cada districte licita per separat el lloguer de cabines sanitàries i urinaris portàtils, amb imports molt desiguals. Ciutat Vella té un contracte de 380.728,92 euros -amb IVA- per subministrar-ne per a festes, activitats i prevenció de conductes incíviques, adjudicat per concurrència amb dues ofertes. El districte de les Corts, en canvi, en té un de només 37.386,58 euros amb un objecte similar, i l’Eixample va licitar-ne un de només 6.000 euros per a les fires tradicionals del període 2022-2023. Les tres adjudicacions han anat a parar a la mateixa empresa, Vallas & Toilets SLU, que concentra bona part d’aquest nínxol dins la contractació municipal barcelonina.

Competir pel pot petit

Aquesta fragmentació explica part del que denuncien les entitats de Nou Barris. Mentre Ciutat Vella -amb més pes turístic- ha ampliat en els últims anys els lavabos públics fixos al carrer, com a la Barceloneta, a la perifèria cada festa competeix pel mateix pot petit que ha de cobrir alhora tarima, so i cadires. En el mercat privat, el lloguer de només dues cabines estàndard amb transport ja ronda els 1.000 euros per jornada, una xifra que explicaria per què els districtes amb menys pressupost hi posen tants problemes quan una entitat en demana més de les previstes.

El lavabo portàtil, conegut com a “Toi Toi”, hauria de tenir un tracte diferent de la resta d’infraestructures, segons el parer de la Meritxell: “No és el mateix que no hi hagi tarima, que et farà fer les coses a peu pla, i segurament et desllueixi. Aquí parlem d’intimitat, i d’embrutar la via pública que ningú vol embrutar”. La seva entitat, afegeix, no defensarà mai que algú orini al carrer si hi ha lavabos disponibles. El problema, insisteix, comença abans, quan no n’hi ha prou.

L'entrada La ‘infra’ que més costa aconseguir a les festes majors ha aparegut primer a Carrer.

“Els canviadors són encara insuficients”

Des del seu primer embaràs, Carla Bess, veïna de Nou Barris, va començar a fixar-se en els canviadors de nadons. Abans que nasqués la seva primera filla, aquest ja era un tema que li generava incomoditat: “No és només una qüestió de tenir la majoria dels canviadors en els lavabos de dones, sinó de com s’entenen i distribueixen les cures. Quan un pare assumeix aquestes tasques, sovint es considera una mostra excepcional de responsabilitat, mentre que a les mares se’ns jutja amb molta més duresa”. Fa poc va recórrer el món la fotografia d’un pare canviant el seu fill a la gatzoneta, en el marc d’una iniciativa d’homes que reclamava canviadors accessibles també per a ells. Per a ella, aquest tipus de “peripècies” les han fet les dones “a tot arreu i tota la vida”, però estan més naturalitzades.

L’ideal seria disposar de lavabos familiars amplis i adaptats on entrar amb el cotxet i amb més d’un acompanyant, però no és l’habitual. Per a la Carla, que els canviadors siguin encara insuficients i de poca qualitat “és un exemple que ni els espais ni la societat estan preparats per a la infància ni la criança”. Aquesta situació li genera malestar, sobretot en sentir que “la gent del teu entorn no ho entén” i quan, entre les parelles heterosexuals, “això provoca que hagis de demanar explícitament que ho faci ell”.

Segons la Carla, els canviadors menys accessibles es troben en espais d’oci privat, bars i restaurants, mentre que alguns centres comercials i grans supermercats estan més ben pensats, oferint fins i tot sales de lactància més àmplies, una opció que agraeix molt. P. R. A.

“Els banys públics poden normalitzar la menstruació”

L’elecció d’un producte menstrual o un altre no és només individual, sinó que també està condicionada per factors socials, econòmics i polítics. Ens ho explica Carolina Ruiz, educadora menstrual i creadora d’Orgull Premenstrual, un projecte que va néixer arran de la seva experiència amb l’endometriosi -va trigar 10 anys a ser diagnosticada- i del contacte amb el feminisme. Des d’aleshores, comparteix els seus coneixements amb altres persones menstruants perquè “el dolor menstrual no s’assumeixi com una cosa normal”.

En el cas de la copa menstrual, cal tenir en compte aspectes com l’accés a aigua neta, la possibilitat de rentar-la i disposar d’un espai que garanteixi intimitat i comoditat. Per això, la Carolina considera que els banys públics tenen un paper important a l’hora de facilitar l’ús de productes menstruals reutilitzables i que iniciatives com “Lavabo amic de la menstruació sostenible” contribueixen a ampliar aquesta xarxa i a fer visible una necessitat que sovint queda relegada a l’àmbit privat.

L’ús de la copa també requereix una educació menstrual durant la infància: “Introduir-la implica tocar-se la vagina i entrar en contacte amb els fluids corporals. Fer visible i facilitar l’ús de la copa menstrual en els banys públics és una manera de normalitzar la menstruació i la relació amb el propi cos. Tot i ser un procés natural, la regla s’ha associat al rebuig i al fàstic; cal desmuntar aquestes percepcions perquè influeixen en la manera com vivim i cuidem els nostres cossos”. P. R. A.

“Quan entres en un lavabo, no saps si algú et qüestionarà”

Les identitats trans són molt diverses. Per això, l’experiència d’una persona trans en els lavabos públics pot ser molt diferent segons la seva identitat de gènere i si el seu aspecte físic encaixa amb els estereotips de gènere, és a dir, amb les idees preconcebudes sobre quina aparença ha de tenir un home o una dona. Gina Serra, activista trans i presidenta de l’Associació de Transsexuals, Intersexuals i Transgènere de Catalunya (ATC Llibertat), assenyala la inseguretat i la incomoditat com les principals dificultats, sobretot per a les persones que no s’ajusten als cànons: “Quan entres en un lavabo públic, no saps si algú qüestionarà la teva identitat. Et diuen ‘T’has equivocat de lavabo’ i ja et sents malament”.

Una persona cisgènere, a diferència d’una persona trans, és aquella que la seva identitat de gènere coincideix amb el sexe que se li va assignar en néixer. Serra explica que les persones trans que no són percebudes com a trans i sí com a cisgènere tenen menys dificultats a l’hora d’accedir a un sanitari. En canvi, les que no s’ajusten als cànons establerts, que no han passat per un procés d’hormonació o que ho han fet en etapes més madures de la vida, tenen més probabilitats de patir violències: “La persona afectada és la que se sent incòmoda”.

L’activista té clar l’arrel del problema: “Hi ha un desconeixement del que és una persona trans o no binària; a la gent li costa d’entendre-ho”. Per això, considera essencial promoure la sensibilització i la formació per combatre els prejudicis. Un cas recent és el de l’activista trans Sandra Ibarz, que a l’octubre va denunciar un episodi de discriminació als lavabos de l’estació de tren de Girona, on el personal d’Adif va demanar-li el DNI mentre utilitzava el lavabo de dones, per verificar la seva identitat.

Els equipaments públics estan adoptant progressivament els lavabos de gènere neutre, no assignats a cap gènere específic i acompanyats d’un cartell transinclusiu, que constitueixen un espai segur de jutjaments. És una mesura que promou la Llei 13/2025 dels drets de les persones LGBTI i l’erradicació de l’LGBTI-fòbia de Catalunya, que estableix que els equipaments i les instal·lacions de les administracions públiques han de ser “espais inclusius i han de disposar de lavabos sense gènere marcat”.

Més enllà dels lavabos públics, els vestidors dels gimnasos són un espai on, segons Serra, es poden donar situacions més violentes i sensibles, ja que hi ha una exposició més gran. Explica que li han arribat casos de persones trans que no han pogut accedir als vestidors corresponents al gènere amb què s’identifiquen. E. M.

“Molts banys adaptats s’usen de magatzem”

Per a les persones amb mobilitat reduïda (PMR), trobar un lavabo accessible fora de casa pot esdevenir un repte. Jake Scriven, de 51 anys i veí de Sarrià-Sant Gervasi, coneix bé aquestes dificultats. El 2010 va patir un accident mentre participava en una competició ciclista, que li va provocar una lesió medul·lar que va afectar la seva mobilitat. Avui es desplaça amb una cadira de rodes. Aquest barceloní d’origen britànic explica quins obstacles es troba a l’hora de cercar un sanitari al carrer.

Acostuma a recórrer als lavabos de grans superfícies, com els centres comercials, que solen tenir serveis adaptats i amb espai suficient. També opta per establiments privats com hotels, restaurants o bars. Tanmateix, les barreres poden aparèixer a la mateixa entrada: esglaons sense rampa o WC situats en una segona planta sense ascensor en són alguns exemples.

Els lavabos per a PMR han de complir uns requisits específics per garantir-ne l’accessibilitat i el bon funcionament, com disposar d’un espai lliure d’obstacles on es pugui inscriure un cercle d’1,50 metres de diàmetre, una porta corredissa o abatible i barres de suport horitzontals a banda i banda del vàter. A més, han d’estar disponibles i en bones condicions, un requisit que no sempre es compleix. “Les entitats per a persones amb mobilitat reduïda hem alertat sobre el seu ús com a magatzem”, informa Scriven. “Has de voltejar un barril de cervesa, tres caixes i arribes just al vàter”, afegeix.

Un altre problema que assenyala és el mal estat d’alguns serveis. Un accés lliure i incontrolat comporta que, en alguns casos, no se’n faci un bon ús o no es mantinguin en bones condicions, un fet que perjudica el col·lectiu al qual estan destinats preferentment. Una solució és el tancament de l’espai amb clau, que cal sol·licitar al personal de l’establiment. És una mesura que, segons Jake, ha permès millorar-ne la higiene: “Aconsegueixes un lavabo impecable i ben adaptat”.

Pel que fa als sanitaris de titularitat municipal, considera que no són prou visibles i que caldria millorar la senyalització per identificar-los fàcilment. Valora un augment “molt positiu” dels lavabos portàtils adaptats al carrer i en destaca el cas de Gràcia: “Si hi ha tres o quatre cubicles genèrics, sempre en trobes un per a PMR”. I destaca el bon manteniment dels serveis a les zones de bany adaptat a les platges de la Nova Icària, la Barcelona i el Bogatell. E. M.

L'entrada La veu de les usuàries dels lavabos públics barcelonins ha aparegut primer a Carrer.

Els lavabos espaiosos donen peu al consum i, de vegades, la distribució de substàncies controlades a ritme de rock and roll. Ja no es veuen les xeringues d’altres èpoques, però sí grapats de gent fent cua en la mateixa porta, havent-hi més opcions. El perico i l’speed solen ser els reis de la nit, encara que la tribu pastillera fa temps que està a l’alça -no em molen els pastillers, la majoria estan sonats-.

La veritat és que, quan ens amaguem de les mirades indiscretes -i de la sanció moral corresponent-, es manifesten les facetes de nosaltres mateixos més mundanes i perverses. Una vegada em vaig perdre una invitació a un trio en el lavabo d’una coneguda sala del Poblenou per no portar protecció al damunt. També és força habitual ensopegar amb condons usats en els lavabos més concorreguts, sobretot des de final dels anys vuitanta, encara que el que més se solia i se sol practicar són les fel·lacions furtives -de vegades, a canvi d’un parell de ratlles-. L’escassa amplitud d’alguns lavabos tampoc no dona per a moltes floritures. A la majoria dels locals punkarrres que vaig visitar en la meva dispersa joventut, el màxim que em vaig atrevir a practicar va ser el vòmit recurrent. L’escassa visibilitat no facilitava usos més recreatius, però ignoro la situació actual d’aquells antres.

Altres lavabos públics dignes de menció són aquells de carrer, que només he vist a Ciutat Vella, unes bomboneres autonetejables d’acer inoxidable, que funcionen dia i nit i on disposes de quinze minuts d’intimitat. Això de tenir el temps taxat dona molt de joc: em consta que hi ha personal que practica el sexe contra-rellotge en aquest tipus de serveis -la versió de carrer del fotre un clau ràpid de tota la vida. El que sigui per tenir contents els nostres visitants.

Una altra activitat tradicional als lavabos públics és fer pintades, dibuixos, missatges… En definitiva, expressions creatives que, de vegades, estableixen una comunicació i obtenen la resposta d’una persona anònima. En un món on la tecnologia cada cop ocupa més espai, és esperançador que les portes dels lavabos continuïn sent un mitjà d’expressió molt popular, amb missatges de contingut escatològic o sexual, o fins i tot d’angoixa, respostos per altres de més esperançadors. N’hi ha també de contingut polític o reivindicatiu, de tall poètic…

Crida l’atenció la quantitat de seguidors i aficionats que ho practiquen; les xarxes socials van plenes de grups que comparteixen, mitjançant fotografies, aquests missatges. Els he pogut veure en català, en castellà i en uns quants idiomes més. El fet que es puguin veure continguts cada cop en més llengües ens mostra l’interès que desperten les paraules exposades a l’atzar o al destí en aquests espais públics propicis per a la xafarderia i la confidència.

Acabo amb un missatge que vaig llegir fa molt de temps en un lavabo fosc i pudent: “No tinc un pla B, me l’estic jugant”.

*Mario Ortiz és escriptor.

L'entrada Sota l’aixopluc de l’anonimat ha aparegut primer a Carrer.