La utilitat dels lavabos públics, com la de qualsevol altra invenció humana, va molt més enllà dels usos per als quals van ser previstos, i, encara que comparteixen característiques, com ara la soledat i l’anonimat, difereixen lleugerament entre si segons l’activitat de l’establiment que els aixopluga i de l’evolució que han patit al llarg dels anys. Entre la gran sala de concerts, que sol disposar de serveis amplis i força il·luminats, i els diminuts, foscos i pudents tigres dels antres punkarres de perifèria que van proliferar en la meva joventut, hi ha una àmplia trama intermèdia de garitos amb lavabos nets -encara que no massa grans-, on la festa i el desvarieig van ser, són i seran els protagonistes de nits màgiques i desorbitades.
Els lavabos espaiosos donen peu al consum i, de vegades, la distribució de substàncies controlades a ritme de rock and roll. Ja no es veuen les xeringues d’altres èpoques, però sí grapats de gent fent cua en la mateixa porta, havent-hi més opcions. El perico i l’speed solen ser els reis de la nit, encara que la tribu pastillera fa temps que està a l’alça -no em molen els pastillers, la majoria estan sonats-.
La veritat és que, quan ens amaguem de les mirades indiscretes -i de la sanció moral corresponent-, es manifesten les facetes de nosaltres mateixos més mundanes i perverses. Una vegada em vaig perdre una invitació a un trio en el lavabo d’una coneguda sala del Poblenou per no portar protecció al damunt. També és força habitual ensopegar amb condons usats en els lavabos més concorreguts, sobretot des de final dels anys vuitanta, encara que el que més se solia i se sol practicar són les fel·lacions furtives -de vegades, a canvi d’un parell de ratlles-. L’escassa amplitud d’alguns lavabos tampoc no dona per a moltes floritures. A la majoria dels locals punkarrres que vaig visitar en la meva dispersa joventut, el màxim que em vaig atrevir a practicar va ser el vòmit recurrent. L’escassa visibilitat no facilitava usos més recreatius, però ignoro la situació actual d’aquells antres.
Altres lavabos públics dignes de menció són aquells de carrer, que només he vist a Ciutat Vella, unes bomboneres autonetejables d’acer inoxidable, que funcionen dia i nit i on disposes de quinze minuts d’intimitat. Això de tenir el temps taxat dona molt de joc: em consta que hi ha personal que practica el sexe contra-rellotge en aquest tipus de serveis -la versió de carrer del fotre un clau ràpid de tota la vida. El que sigui per tenir contents els nostres visitants.
Una altra activitat tradicional als lavabos públics és fer pintades, dibuixos, missatges… En definitiva, expressions creatives que, de vegades, estableixen una comunicació i obtenen la resposta d’una persona anònima. En un món on la tecnologia cada cop ocupa més espai, és esperançador que les portes dels lavabos continuïn sent un mitjà d’expressió molt popular, amb missatges de contingut escatològic o sexual, o fins i tot d’angoixa, respostos per altres de més esperançadors. N’hi ha també de contingut polític o reivindicatiu, de tall poètic…
Crida l’atenció la quantitat de seguidors i aficionats que ho practiquen; les xarxes socials van plenes de grups que comparteixen, mitjançant fotografies, aquests missatges. Els he pogut veure en català, en castellà i en uns quants idiomes més. El fet que es puguin veure continguts cada cop en més llengües ens mostra l’interès que desperten les paraules exposades a l’atzar o al destí en aquests espais públics propicis per a la xafarderia i la confidència.
Acabo amb un missatge que vaig llegir fa molt de temps en un lavabo fosc i pudent: “No tinc un pla B, me l’estic jugant”.
*Mario Ortiz és escriptor.
