<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/"
	>

<channel>
	<title>Secció Barcelones | Carrer</title>
	<atom:link href="https://carrer.cat/articles/barcelones/feed/" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>https://carrer.cat/articles/barcelones/</link>
	<description>Revista Carrer</description>
	<lastBuildDate>Fri, 06 Nov 2026 10:01:15 +0000</lastBuildDate>
	<language>ca</language>
	<sy:updatePeriod>
	hourly	</sy:updatePeriod>
	<sy:updateFrequency>
	1	</sy:updateFrequency>
	<generator>https://wordpress.org/?v=7.1.4</generator>

<image>
	<url>https://carrer.cat/wp-content/uploads/2023/05/cropped-Carrer-logotip-web-32x32.png</url>
	<title>Secció Barcelones | Carrer</title>
	<link>https://carrer.cat/articles/barcelones/</link>
	<width>32</width>
	<height>32</height>
</image> 
	<item>
		<title>Joan sense llum</title>
		<link>https://carrer.cat/article/joan-sense-llum/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:14:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[assetjament immobiliari]]></category>
		<category><![CDATA[gentrificació]]></category>
		<category><![CDATA[habitatge]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9898</guid>

					<description><![CDATA[<p>En Joan sense por mai no ha sentit por i té ganes de saber què és. Tothom intenta espantar-lo de mil maneres, però cap no dona resultat”. Així començaEn Joan sense por, el conte dels germans Grimm. En aquesta versió lliure, dos-cents i escaig anys després de la publicació de l’original, Joan no té por. [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/joan-sense-llum/">Joan sense llum</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">En Joan sense por mai no ha sentit por i té ganes de saber què és. Tothom intenta espantar-lo de mil maneres, però cap no dona resultat”. Així comença<em>En Joan sense por</em>, el conte dels germans Grimm. En aquesta versió lliure, dos-cents i escaig anys després de la publicació de l’original, Joan no té por. I el que tampoc té és llum. Joan sense llum.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El juliol del 2025, i segons el veí de Barcelona i exempleat de banca Joan Josep Garcia (Barcelona, 1968), la nova propietària de la finca on viu, al carrer d’Olzinelles 90 (Sants-Montjuïc), va tallar els cables i va arrencar els ploms perquè ell es quedés a les fosques, una forma d’assetjament amb la intenció que marxés de l’immoble. “No en tinc proves, però m’ha fotut la vida”. En un dels judicis en què ja s’ha vist involucrat el Joan, celebrat l’octubre del 2025, el magistrat del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, Francisco Miralles, va sentenciar: “Aquest carreró sense sortida que pateix el senyor Garcia ha estat generat clarament per la propietat i hipotèticament podria tractar-se d’un delicte de coaccions de caràcter immobiliari amb la intenció que el senyor Garcia marxi del pis per vies diferents de les legalment establertes”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">En una interlocutòria del març del 2026, la jutgessa de la secció civil del tribunal d’instància de Barcelona, Asunción Gomis, va resoldre: “Suspenc el curs del procés [de desnonament] perquè s’adoptin les mesures proposades per les administracions públiques, durant un termini màxim de quatre mesos [fins a l’estiu del 2026]. Poseu en coneixement de Serveis Socials el dictat d’aquesta resolució i el termini de suspensió adreçat a evitar un desnonament sense alternativa habitacional”. En una botiga del barri de Sants, Joan sense llum va imprimir les set pàgines de la resolució “CTO-1294” de la jutgessa Gomis i les va portar a l’assistenta social, a Cotxeres de Sants. Segons ell, no li van fer cas: “Passen de mi”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>L’últim veí de la finca</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Joan sense llum no coneix la llum des de fa més d’un any. Quan es fa fosc, depenent de l’estació, les seves possibilitats es redueixen. Les caixes amb els llibres de Harry Potter es difuminen. La bufanda del Barça s’esvaeix. Les sabates desaparellades s’amaguen. Les piles Alcalina descansen. L’obra completa de Josep Maria Espinàs cria pols al prestatge, ni es llegeix. La gabapentina, pastilles contra l’epilèpsia i el dolor crònic, es resguarden dins les capses.</p>



<p class="wp-block-paragraph">A la novel·la <em>La ciudad de las luces muertas</em>, de David Uclés, el detectiu Pepe Carvalho diu: “Necessitem accedir a les Tres Xemeneies i robar la bombeta celeste de recanvi”. A <em>La ciudad de las luces muertas</em>, Barcelona es va apagar per una “alteració intencionada de la bombeta del cel”. En el cas del Joan, presumptament, la propietària li ha tallat els cables. Per tant, la bombeta i els filaments pengen sense cap funció útil.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Dels sis veïns de l’edifici d’Olzinelles 90, només n’hi queda un, ell. Es resisteix a marxar. La seva condició de vulnerabilitat, sumada als preus desorbitats dels lloguers, no li dona cap altra opció que aguantar el que li vingui. S’ha avesat a la foscor. Joan sense llum està fart del món, perquè ningú no li fa cas.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“L’altre dia, la propietària em va forçar el plafó de la porta. Era l’una, més o menys. Anava al menjador social de les Corts, a mitja hora d’aquí, que és el que m’han assignat ara després d’una suposada reestructuració [Maria Barrientos 17, en substitució del menjador social Fundació Campedró, al carrer del Sant Crist 13, a cinc minuts de casa meva]. Al carrer em vaig creuar amb la propietària; no ens vam parlar. Ja me’n vaig anar amb mal cos, anguniat, perquè és molt hàbil. Tenia mal cos i vaig decidir tornar. Quan vaig arribar a casa vaig veure que havien forçat la porta, la paret estava escrostonada. Vaig trucar als Mossos d’Esquadra i tampoc no em van fer gaire cas”, es desespera Joan Garcia, Joan sense llum. “Vaig estar tota una tarda per posar un altre plafó, el quart des que em van tallar la llum, perquè aquesta situació ja s’ha repetit altres vegades”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Joan Garcia cobra 480 euros mensuals del subsidi d’atur per a majors de 52 anys. A l’aparell de ràdio portàtil Baijiali, que es posa per distreure’s, els tertulians no paren de parlar de la crisi de l’habitatge a Barcelona: “Gent que ha estat tota la vida en un lloc determinat se n’ha d’anar, i la Constitució diu que tothom ha de tenir garanties per viure&#8230;”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">No li arriben les cartes del Ministerio de Derechos Sociales, Consumo y Agenda 2030. Ni les respostes a les seves nombroses instàncies: “Demano una solució&#8230;”. A baix, al replà, la bústia ha estat arrencada de la paret. La propaganda comercial entapissa el terra. Del fullet publicitari de la botiga de mobles Mondo Convenienza: “Cuina italiana modular Selly per 1.080 euros. Primavera, el despertar de les ofertes”. Joan sense llum.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/joan-sense-llum/">Joan sense llum</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Dos llibres d’Andrés Naya, mig segle d’una ciutat capitalista</title>
		<link>https://carrer.cat/article/dos-llibres-dandres-naya-mig-segle-duna-ciutat-capitalista/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:03:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Andrés Naya]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9878</guid>

					<description><![CDATA[<p>El 3 d’abril del 1979, els ciutadans espanyols que començaven a sortir del túnel del franquisme van votar en les primeres eleccions municipals democràtiques. Però dos anys abans, els partits ja començaven a escalfar motors. El diari Avui, el primer en català, que havia començat a publicar-se per Sant Jordi del 1976, havia inclòs en [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/dos-llibres-dandres-naya-mig-segle-duna-ciutat-capitalista/">Dos llibres d’Andrés Naya, mig segle d’una ciutat capitalista</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">El 3 d’abril del 1979, els ciutadans espanyols que començaven a sortir del túnel del franquisme van votar en les primeres eleccions municipals democràtiques. Però dos anys abans, els partits ja començaven a escalfar motors. El diari <em>Avui</em>, el primer en català, que havia començat a publicar-se per Sant Jordi del 1976, havia inclòs en les seves planes durant els mesos d’agost i setembre del 1977 una sèrie d’entrevistes amb el que va anomenar “Els homes de les municipals”. No eren encara ni tan sols precandidats, i una part dels que van ser entrevistats ni tan sols van figurar després a les llistes electorals. Però sí que eren figures que s’havien significat en la lluita per la democràcia municipal en la dècada dels seixanta i primers anys de la dels setanta, persones que sabien de què parlaven quan tractaven temes de municipalisme, com Pasqual Maragall; d’urbanisme, com Jordi Borja; i de reivindicacions populars als barris, com Andrés Naya.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquelles entrevistes van ser com una primera aparició en l’aparador electoral. El diari va haver de fer una tria amb molta cura, perquè, a l’olor de les possibilitats de sucar en els diners públics, de cop apareixien de sota les pedres gent que es deia experta en municipalisme. Naya va comentar amb sorna al periodista que l’entrevistava: “Hi ha molt d’oportunisme, fins i tot entre l’esquerra. A l’última reunió de la Federació ja es van començar a veure cares noves. Molta gent, que fins ara no havia fet res als barris, ara s’hi llançarà. Però els qui hem estat lluitant molts anys per una ciutat millor haurem de fer concessions als qui només han treballat en altres camps, per tal de decantar la correlació de forces a favor de l’esquerra”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Naya, aleshores militant de l’OIC [Organización de Izquierda Comunista], era president de la secció de Prosperitat de l’associació veïnal de Nou Barris i representant de Nou Barris a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). Havia arribat a la ciutat en començar la dècada dels anys setanta, procedent d’Osca, on havia militat a la JOC [Juventud Obrera Cristiana] i on la Policia el tenia fitxat per les seves activitats sindicals. A Barcelona va establir la seva llar al carrer d’Arítjols del barri de la Prosperitat, i es va incorporar amb empenta a la primavera de les associacions veïnals, aquells anys dels alcaldes Porcioles, Masó, Viola i Socías Humbert en què la lluita popular i uns quants periodistes coratjosos van contribuir a configurar una Barcelona diferent. Naya va viure en primera fila les reivindicacions de Nou Barris i també les de tota la ciutat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Naya va voler posar per escrit el que van ser aquells anys i, essent-ne protagonista, va preferir explicar-ho com si només n’hagués estat espectador. Sense afany de protagonisme, cosa difícil d’aconseguir en dos llibres que plantejava gairebé com unes memòries. Ho va fer amb la seva visió de la ciutat, que no difereix gaire de la que expressava en aquella entrevista de mig segle endarrere: “Barcelona és una ciutat capitalista, i com a tal les classes socials estan repartides d’una manera determinada per barris”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Naya va escriure el text d’aquests dos llibres com si fossin unes memòries ordenades de manera estrictament cronològica a partir de la seva arribada a Barcelona l’any 1972. Va omplir tants folis que un cop acabada la feina va decidir, amb la col·laboració de la seva filla Clara, separar els textos en dos volums temàtics que, de fet, es complementen mútuament. El resultat van ser dos mecanoscrits de records, organitzats per dècades.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Dos llibres una mica col·lectius</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Un dels llibres passa revista a les grans lluites sindicals i per l’urbanisme, l’habitatge, l’escola i la sanitat públiques, per l’obtenció de locals de reunió, contra la privatització dels serveis i subministraments. Porta el títol d’<em>Una lluita constant</em>i va il·lustrat amb reproduccions de cartells i fotocòpies. L’altre llibre deixa constància de petites històries, personatges, llocs i detalls de la vida quotidiana dels últims cinquanta anys del seu barri de Prosperitat, i ho fa amb un gavadal de fotografies que hi ha aportat generosament Kim Manresa. El títol d’aquest, <em>La Prosperitat a cops!</em>, l’ha agafat d’un fulletó que va editar la Favb el 1980.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Són pàgines plenes d’anècdotes i d’històries de combats que van obligar a construir una ciutat més digna que la que tenien prevista les Administracions. És clar, no hi és tot ni hi és tothom. No hi cabrien. Com deia l’Andrés, esperava que ningú s’enfadi si no hi surt. “El teclat de l’ordinador m’ha imposat alguns noms”. Altres han quedat silenciats, ell sabria per què.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Que Andrés Naya era un orador de primera ho sap tothom qui va tenir ocasió de sentir-lo parlant des d’un escenari. I que Andrés Naya escrivia com els àngels, amb ploma àgil i que enganxa des de la primera ratlla, ho sap qui ha llegit les seves aportacions a la revista <em>Carrer</em>, en la creació de la qual va ser fonamental i de la qual va ser director i després director emèrit.</p>



<p class="wp-block-paragraph">De la mateixa manera que Naya va comptar amb l’ajuda de companys de lluita a l’hora de rescatar informació per allò que escrivia, altra gent va aportar la seva col·laboració desinteressada per fer possible que els bits de l’ordinador es convertissin en pàgines impreses. El resultat ha estat no solament dos magnífics llibres d’història sobre la formació d’un barri i sobre l’aportació d’aquest barri a les grans lluites populars de la Barcelona construïda “a cops”, sinó també un monument a la solidaritat i una demostració que no hi ha res impossible quan la gent s’organitza per aconseguir-ho.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Jaume Fabre és periodista.</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/dos-llibres-dandres-naya-mig-segle-duna-ciutat-capitalista/">Dos llibres d’Andrés Naya, mig segle d’una ciutat capitalista</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>‘La Prospe’, entre l’assemblea i el bar</title>
		<link>https://carrer.cat/article/la-prospe-entre-lassemblea-i-el-bar/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:02:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Andrés Naya]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9877</guid>

					<description><![CDATA[<p>L’Editorial Hacer publica el seu tercer títol sobre el moviment veïnal. Després del llibre coral La força del moviment veïnal, de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau i del llibre de Jaume Carbonell Custodia Moreno Rivero, una vida de lluita al Carmel, apareix La Prosperitat, una lucha constante, una obra voluminosa d’Andrés Naya, un dels dirigents [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-prospe-entre-lassemblea-i-el-bar/">‘La Prospe’, entre l’assemblea i el bar</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">L’Editorial Hacer publica el seu tercer títol sobre el moviment veïnal. Després del llibre coral <em>La força del moviment veïnal, de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau</em> i del llibre de Jaume Carbonell <em>Custodia Moreno Rivero, una vida de lluita al Carmel</em>, apareix <em>La Prosperitat, una lucha constante</em>, una obra voluminosa d’Andrés Naya, un dels dirigents més destacats i compromesos de l’Associació Veïnal de la Prosperitat i de la Favb, i l’ànima de la revista <em>Carrer</em>.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Per què el títol <em>Una lucha constante</em>? Perquè en una societat capitalista -que per essència mai és prou democràtica-, amb la confrontació pertinent entre els diferents interessos de classe, el conflicte social sempre està latent. A causa de l’especulació del sòl, de la privatització de l’escola i la sanitat, dels abusos de poder, de la burocràcia de l’Administració que alenteix les promeses i decisions, de la retallada de drets democràtics i de tota mena d’injustícies i discriminacions. A vegades el conflicte és més visible i punyent i provoca grans mobilitzacions, altres està més amagat i el procés de consciència i de lluita es cou a foc lent. Tot depèn de cada situació, de la voluntat i capacitat negociadora de l’Ajuntament i de la correlació de forces i debilitats.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Radiografia àmplia i minuciosa</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Es tracta d’un llibre molt ben documentat que ofereix una àmplia i minuciosa radiografia del barri. De totes i cadascuna de les seves reivindicacions per aconseguir sòl públic per a la creació d’equipaments -educatius, de salut, socials, culturals, zones verdes&#8230;-, i per millorar la qualitat de vida dels habitants. Sempre amb el propòsit ferm d’obrir nous espais de participació democràtica i popular. Però les lluites viatgen més enllà de la Prospe. Amb la solidaritat amb altres barris de la ciutat i amb les causes més nobles de la Humanitat: a favor de la pau, de l’acollida d’immigrants i en defensa dels col·lectius més vulnerables. Barri, ciutat, món.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Una història que arrenca els anys setanta i arriba fins a quasi els nostres dies -fins al 2020-. Andrés Naya té la virtut d’explicar tot això de manera molt viva i entenedora, i de compaginar la seva veu personal i subjectiva amb la contextualització, descripció objectiva dels fets. El jo i la realitat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’autor defineix aquesta història o crònica del barri com un inventari. Jo m’atreviria a dir que és una enciclopèdia. Perquè el llibre és un conjunt de peces o entrades breus, com aquesta mena d’obres, on no falta res sobre les grans i petites lluites de la Prosperitat, a banda de parlar de persones i vides quotidianes. Ara bé, com que són dos llibres en un, s’han de llegir o consultar tots dos alhora. A tall d’exemple: no es pot entendre la Prospe sense conèixer les vagues de la Harry Walker, la protesta -mobilització- contra el II Cinturó i el pla parcial, contra les contribucions especials, contra la guerra del Golf i l’OTAN o sobre el cas Scala, una operació policíaca d’Estat que acaba amb l’empresonament de joves anarquistes del barri. De tot això en parla el llibre d’Hacer.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest llibre, com hem vist, té dos protagonistes, l’autor i la seva comunitat, inseparables. Què dir de l’Andrés? Hi ha alguns atributs que el caracteritzen -defineixen-, encara que les persones que el coneixen millor en podrien afegir uns quants més: tossut i persistent fins a aconseguir allò que es proposa, intel·ligència analítica, bon conversador, coherent entre el que pensa i el que fa -entre el discurs i la pràctica-, generós, empàtic, amb capacitat per escoltar i treballar en equip, insubornable davant del poder, combatiu i decidit, lector compulsiu, seguidor del Barça i apassionat dels toros. No es pot ser políticament correcte amb tot.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Una comunitat intergeneracional</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’Andrés forma part d’una comunitat intergeneracional que es cuida i que té cura de totes les persones que en formen part. Perquè tothom tingui el seu espai i s’escolti la seva veu. Els infants, amb una escola pública de qualitat. La joventut, sovint massa marginada i criminalitzada. La gent gran, amb centres de dia i residències assequibles i dignes. Una comunitat que treballa per mantenir la seva memòria històrica, atenta a qualsevol nou problema o necessitat veïnal que sorgeix i solidària davant de qualsevol actuació policial repressiva. Una comunitat que, a més de no defallir en la lluita, sap gaudir de la música<br>i de la festa, amb imaginació i humor. Visca la Festa Major!</p>



<p class="wp-block-paragraph">Els dos espais que enriqueixen aquesta comunitat són l’assemblea i el bar. L’assemblea és la plaça pública de la conversa organitzada, on es conrea l’aprenentatge democràtic i s’expressa la sobirania de l’associació veïnal o de qualsevol altre col·lectiu. És on es prenen decisions sobre els passos i les accions que cal prendre en cada revolta: desobediència, ocupació, manifestació, negociació, segrestament d’autobusos, campanya de premsa&#8230; És també el lloc on s’exposen i s’aboquen somnis i alternatives. I el bar és l’espai de la conversa espontània, de la (micro)socialització més primària. Un observatori de la realitat per on circulen anècdotes, records, desitjos, vides personals i col·lectives. I on també emergeix el conflicte. A la barra o al voltant de la taula -sigui bar o restaurant-, les tertúlies s’estiren, es trenen forts vincles afectius i el benestar s’imposa davant de la intempèrie de la vida.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’assemblea i el bar van de bracet i es complementen. Què farien persones com l’Andrés sense bars ni assemblees? Esperem que no arribi el dia en què la tecnologia substitueixi l’assemblea -presencial- i les màquines de begudes, els bars tradicionals. Si arriba aquest dia, la comunitat signarà la seva defunció definitiva.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Jaume Carbonell és pedagog, periodista i sociòleg.</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-prospe-entre-lassemblea-i-el-bar/">‘La Prospe’, entre l’assemblea i el bar</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Andrés Naya, el no-periodista que va esdevenir no-escriptor</title>
		<link>https://carrer.cat/article/andres-naya-el-no-periodista-que-va-esdevenir-no-escriptor/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:01:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Andrés Naya]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9876</guid>

					<description><![CDATA[<p>La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Andrés Naya va ser en una assemblea veïnal celebrada a la Rambla, a l’Hotel Orient. Ell s’estrenava públicament com a activista veïnal en un acte monopolitzat per la Favb dels bombillaires. Ho explica en la pàgina 30 de La Prosperitat a cops!, Inventario vecinal muy personal (1970-2020), [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/andres-naya-el-no-periodista-que-va-esdevenir-no-escriptor/">Andrés Naya, el no-periodista que va esdevenir no-escriptor</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Andrés Naya va ser en una assemblea veïnal celebrada a la Rambla, a l’Hotel Orient. Ell s’estrenava públicament com a activista veïnal en un acte monopolitzat per la Favb dels <em>bombillaires</em>. Ho explica en la pàgina 30 de <em>La Prosperitat a cops!, Inventario vecinal muy personal (1970-2020)</em>, en un text on ambdós quedem retratats. Ell com un pardalet nerviós i espès. Jo com un periodista novell despistat. “<em>Hasta tal punto yo no era conocido en la ciudad</em> -escriu l’Andrés- <em>que el periodista Eugeni Madueño (luego un buen amigo), en su crónica, me bautizó como ‘Andreu Nolla</em>’”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’amistat amb l’Andrés en aquells anys setanta de periodisme de trinxera es va anar teixint a poc a poc. En trobades fugaces amb comissions veïnals que l’Andrés portava a la redacció del diari per explicar-se. O en bars discrets del centre històric que facilitaven converses -sempre regades amb cervesa- d’on emergien secrets i confidències sobre la vida política local que ell t’anava administrant a poc a poc, degustant-les. Era la font perfecta per a un periodista de local interessat per la vida dels barris, aleshores sempre en ebullició. I era perfecta perquè l’Andrés t’explicava els fets en el mateix ordre i manera en què tu els publicaries. Titular, subtítol, entradeta i text.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Tossuderia manya</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Un dia de fa molts anys -ara de tot fa molts anys- vaig presentar-me a la Favb -quan tenia la seu a la plaça de Ramon Berenguer- i em vaig oferir com a voluntari per ajudar a fer <em>Carrer</em>. L’Andrés no va deixar escapar l’ocasió per agafar-me i, amb el pas dels anys, fer-me tocar tots els pals de l’ofici amb els joves periodistes que anaven passant per la redacció, atrets per l’estil dels Huertas, Fabre, Favà i Ibáñez, segons el qual el periodisme s’havia de fer <em>enfangant-se</em>, és a dir: trepitjant els carrers i parlant amb la gent.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Els anys i les aventures personals ens han portat a llocs diferents. Però d’una manera o una altra hem continuat fent projectes junts. Ell, atent sempre a les possibilitats de fer més gran i més important la revista de la Favb que va crear i que ha estimulat i mantingut contra vicissituds i marees. I sempre mantenint-se en un segon pla, discret, per darrere, que no es noti massa, procurant que el seu protagonisme no aixequés enveges ni malentesos. Però tirant endavant sempre, amb la seva tossuderia manya, per superar els entrebancs -econòmics i polítics, interns o externs&#8230;- perquè l’objectiu era mantenir a flotació aquesta revista en la qual escrivim ara. La <em>seva</em> revista, feta per l’equip humà -sempre fluctuant, sempre canviant, sempre impredictible&#8230;- que ell aconseguia reunir en una igualment incerta, mòbil, impredictible escola de periodistes de local feta a imatge dels periodistes abans citats i fonamentada en els seus valors.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Un senyor de Barcelona</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">En un acte que vam fer al Macba quan el dirigia l’amic Manolo Borja-Villel, no recordo amb quin motiu, però en el qual es valoraven les lluites veïnals com si fossin obres d’art, vaig dir que l’Andrés era “un senyor de Barcelona”, en el sentit que l’expressió de Josep Pla designava les persones que representaven una certa manera de ser barcelonina. També vaig dir que era “un periodista de raça”, una altra expressió per designar les persones que duen l’ofici a l’instint, que ensumen les notícies, destrien el gra de la palla. I ho publiquen.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Hi ha la feina d’editor inspirador, en què l’Andrés ha destacat. Ho confirma un llistat de 24 llibres publicats en els quals la seva intervenció ha estat fonamental. Sigui donant la idea, impulsant l’edició, buscant finançament, coordinant la producció o participant directament en els col·lectius promotors. “D’una manera o una altra, animant el personal”, deia ell. La llista comença per la <em>Guía de las asociaciones de Nueve Barrios</em>, el 1995. I acaba -no tinc espai per enumerar-los tots- amb <em>La Prosperitat a cops!</em>, que ara es presenta i en el qual l’Andrés es mostra tal com em sembla que l’he descrit. El no-protagonista que ha participat en totes les batalles.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Eugeni Madueño és periodista.</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/andres-naya-el-no-periodista-que-va-esdevenir-no-escriptor/">Andrés Naya, el no-periodista que va esdevenir no-escriptor</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Futbol de barri contra el racisme i la pobresa</title>
		<link>https://carrer.cat/article/futbol-de-barri-contra-el-racisme-i-la-pobresa/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:19:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[assentaments]]></category>
		<category><![CDATA[esport]]></category>
		<category><![CDATA[Racisme]]></category>
		<category><![CDATA[sensellarisme]]></category>
		<category><![CDATA[solidaritat]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9706</guid>

					<description><![CDATA[<p>Cada divendres a la tarda, entre 30 i 40 persones es troben a les pistes esportives del parc de Joan Miró per jugar a futbol. Arriben, se saluden, treuen la pilota&#8230;; hi ha qui s’asseu a mirar i hi ha qui es menja un dels entrepans que l’entitat social Esquerra Eixample Acull ha repartit. I [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/futbol-de-barri-contra-el-racisme-i-la-pobresa/">Futbol de barri contra el racisme i la pobresa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Cada divendres a la tarda, entre 30 i 40 persones es troben a les pistes esportives del parc de Joan Miró per jugar a futbol. Arriben, se saluden, treuen la pilota&#8230;; hi ha qui s’asseu a mirar i hi ha qui es menja un dels entrepans que l’entitat social Esquerra Eixample Acull ha repartit. I és que el futbol ha esdevingut, en aquest cas, un espai de trobada, suport mutu i comunitat contra el racisme i l’exclusió. La majoria dels assistents van viure l’any passat en el campament de persones sense sostre ni papers ubicat al costat de la Biblioteca Joan Miró -en el mateix parc-, un assentament que va ser desallotjat per l’Ajuntament el passat 21 d’octubre.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’esport ha servit de <em>cola</em> social per aplegar, en un mateix espai, veïnat, activistes de diferents entitats i persones de l’antic assentament. Tot es va iniciar quan Esquerra Eixample Acull va llogar per primer cop les pistes esportives de Joan Miró durant la festa major del 2025 per fer una competició entre les persones acampades. La iniciativa els donava accés a dutxes i lavabos. “I alhora, es jugava a futbol, hi havia entrepans i els participants passaven una bona estona”, diu Alfons Sort, membre de l’entitat i president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La trobada va ser un èxit: quan va arribar el desallotjament, ja s’havia creat un grup de WhatsApp que ara compta amb més de 100 persones, i un espai de trobada setmanal. La majoria eren homes joves de països de l’Àfrica subsahariana, com Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal o Mali, i tenien el francès com a idioma habitual. Molts dels que van ser expulsats del parc continuen sense sostre i alguns han pogut entrar en el procés de regularització extraordinària de persones migrants.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El Seydou ha anat només un cop a aquests partidets. Vinculat a Can Batlló, es pot dir que ja té un recorregut a Barcelona. Ell mateix comenta que aquí se sent com un “veterà”: “Fa set anys, estava com ells, i ara col·laboro amb Emergència Frontera Sud”. Amb seu al Casal del Raval, l’entitat acompanya i assessora els nouvinguts en matèria de regularització, recerca de feina o ajuts, en cas de necessitar-los. Alhora, organitza esdeveniments i espais de socialització per crear xarxa i vincles. Un amic del Seydou, l’Assaf, és camerunès. Assisteix als partits des de fa dos mesos i juga sovint. Però cap dels dos va viure en el campament de Joan Miró. La realitat és que la iniciativa està cridant l’atenció de gent nova. En Lamine, de vint-i-pocs anys, sí que va ser-hi, a l’assentament, i ara ja té casa i feina. Està estudiant català, explica les enormes dificultats que van viure i agraeix la xarxa de suport.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El Mariano, un altre membre d’Esquerra Eixample Acull i àrbitre durant els partits, explica que ara aquests els organitzen els mateixos jugadors. Sort fa d’intermediari lingüístic entre els que només parlen francès i la resta. La trobada esportiva és un espai on fer amics i trobar-se, un pla per als divendres per a la majoria dels membres del grup.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Tot va començar al voltant de l’estiu de l’any passat, quan desenes de persones sense sostre ni papers es van instal·lar al parc de Joan Miró. Va arribar a haver-hi 50 o 60 tendes de campanya, que aixoplugaven fins a 80 persones d’origen africà. Sort recorda que al principi hi havia “grups polítics que en les audiències públiques i els consells de barri en demanaven el desallotjament i parlaven de <em>narcocampament</em>”, cosa que les mateixes entitats del barri es van encarregar de desmentir. “Nosaltres parlàvem de manera positiva de l’assentament i ràpidament aquests grups van haver de canviar el discurs”, afegeix. Per això, el debat públic va passar de l’interès d’alguns de presentar-los com a “monstres” a entendre que “s’estava parlant d’una situació de pobresa que s’havia d’humanitzar”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Esquerra Eixample Acull es va encarregar d’organitzar la xarxa de suport a l’assentament en col·laboració amb altres entitats del barri: “L’Espai Germanetes, l’Espai Jove, el Mercat de Pagès&#8230;”, enumera Josi Mirandes, membre de l’entitat, que explica que també col·laboren amb Salut Sense Sostre. Llavors distribuïen sopars, roba i mantes recollides pel veïnat; organitzaven classes de català; compraven tendes de campanya i redireccionaven determinats casos a altres espais per obtenir suport associatiu o dels serveis socials de cara a millorar la seva situació. A més, les persones del campament van fer-se sòcies de la biblioteca, “cosa que els va permetre tenir accés a carregar telèfons mòbils, als lavabos i a un espai climatitzat i cobert”, detalla Mirandes, que afegeix que també van organitzar un club de lectura. Alguns treballaven recollint ferralla o en altres àmbits de l’economia informal i venien d’altres assentaments.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Després del desallotjament</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Les entitats reclamaven una alternativa residencial per als habitants del campament. Esquerra Eixample Acull va pressionar les Administracions tant en les audiències i com en els consells de barri: “Amb un desallotjament, l’únic que aconsegueixes és desplaçar la gent, no treure-la del carrer”, recorda Mirandes. Però finalment, després de cinc mesos, l’Ajuntament va optar per desallotjar l’assentament, sense donar alternatives a les persones que l’habitaven. La majoria dels expulsats van marxar a altres assentaments a la Zona Franca, Montjuïc o Sants. Altres van trobar allotjament en pisos i feina, i només una minoria ha estat atesa pels Serveis Socials municipals. Alguns continuen assistint a les classes de català, els dimarts, a la biblioteca.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El futbol no ha resolt les carències de les polítiques públiques, però ha creat una xarxa de suport i un espai de vincle que ajuda a resistir i lluitar contra el racisme i la pobresa. De la mateixa manera, l’acció de les entitats ha servit, si més no, per trencar l’habitual discurs criminalitzador sobre els assentaments. Ara, el procés de regularització ha obert una finestra d’oportunitat i d’esperança per a les persones expulsades del campament.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/futbol-de-barri-contra-el-racisme-i-la-pobresa/">Futbol de barri contra el racisme i la pobresa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El veïnat s’organitza per afrontar un altre estiu tòrrid</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-veinat-sorganitza-per-afrontar-un-altre-estiu-torrid/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:18:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[comunitat]]></category>
		<category><![CDATA[cures]]></category>
		<category><![CDATA[estiu]]></category>
		<category><![CDATA[oci]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9711</guid>

					<description><![CDATA[<p>En un context d’onades de calor cada cop més freqüents, fer front a les altes temperatures ha esdevingut una necessitat urgent a Barcelona. L’Ajuntament ha desplegat una xarxa de més de 400 refugis climàtics, però la cobertura és desigual i condicionada pels horaris dels equipaments públics, que tanquen parcialment a l’estiu -segons el Consistori, només [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-veinat-sorganitza-per-afrontar-un-altre-estiu-torrid/">El veïnat s’organitza per afrontar un altre estiu tòrrid</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">En un context d’onades de calor cada cop més freqüents, fer front a les altes temperatures ha esdevingut una necessitat urgent a Barcelona. L’Ajuntament ha desplegat una xarxa de més de 400 refugis climàtics, però la cobertura és desigual i condicionada pels horaris dels equipaments públics, que tanquen parcialment a l’estiu -segons el Consistori, només el 73,6% de la població en té un a menys de cinc minuts a peu-. En l’àmbit de la conciliació, el cost dels casals d’estiu és una altra barrera -segons la Fundació Pere Tarrés, poden arribar a costar 540 euros mensuals per infant-. Una realitat que deixa fora moltes famílies o les obliga a fer equilibris durant les vacances escolars.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Amb aquest panorama, el teixit veïnal als barris demostra, un cop més, la seva capacitat d’organització. Arreu de la ciutat, proliferen iniciatives com els casals autogestionats, les festes d’aigua o el cinema a la fresca, per garantir alternatives accessibles per fer front a la calor.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>El Rec Comtal, refugi i patrimoni</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Als voltants del Rec Comtal, l’estiu s’omple d’activitats comunitàries que combinen patrimoni, natura i cohesió social. Amb iniciatives com ‘El Rec es mou’, aquest antic canal es converteix en molt més que un element històric: es transforma en un autèntic espai cultural a l’aire lliure. “La idea era tractar el Rec com si fos un equipament cultural, però sense murs, obert a tothom”, explica Carmen Fructuoso, una de les impulsores del projecte.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El programa -nascut el 2015 arran d’un procés de mobilització veïnal per recuperar un espai degradat i transformar-ne els usos- aposta per activitats familiars, mediambientals i comunitàries. Passejades guiades, tallers o accions coproduïdes amb entitats del territori conformen una oferta diversa que respon a les necessitats detectades per la mateixa comunitat. “Moltes famílies es quedaven sense opcions d’esbarjo quan acabava el curs escolar, i aquest projecte també dona resposta a aquesta realitat”, assenyala Fructuoso, tot destacant que es tracta d’un territori amb índexs elevats de vulnerabilitat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Més enllà de l’oci, les activitats tenen una forta dimensió educativa i reivindicativa. El projecte promou la protecció del Rec Comtal com a bé comú i patrimoni ambiental, alhora que fomenta nous usos de l’espai públic. “Volíem resignificar aquest espai, que havia estat molt degradat, i convertir-lo en un lloc de trobada i de convivència”, afegeix Fructuoso. Amb el suport del teixit veïnal, l’associacionisme i l’Administració, la iniciativa s’ha consolidat com una alternativa als entorns urbans més densos, i ofereix un espai més fresc, participatiu i arrelat al territori.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Casal d’estiu autogestionat a Sants</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Al barri de Sants, l’Escola Popular impulsa des del 2018 casals d’estiu autogestionats i gratuïts amb una clara vocació social. Enguany, la iniciativa suma esforços amb Arcàdia -un espai educatiu de Can Batlló- i la seva Unitat de Convivència -la forma amb què el projecte es refereix a les famílies, equivalent a l’AFA [Associació de Famílies d’Alumnes]-, reforçant així una xarxa comunitària que no para de créixer.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El projecte neix de necessitats concretes detectades al territori. Segons explica Lara Ponce, membre de l’Escola Popular i monitora del casal, la iniciativa va sorgir arran del contacte amb el Grup d’Habitatge de Sants: “Es va detectar que hi havia una necessitat d’aprendre català i que algú cuidés les criatures mentre les famílies podien anar a les assemblees o fer vida en general”. Amb aquesta base, l’Escola Popular ha consolidat diferents línies d’activitat al llarg del curs -com grups d’infants, classes de català o espais de formació musical- i recupera ara el casal d’estiu després de dos anys sense poder-lo organitzar per raons logístiques. La proposta s’adreça tant a infants vinculats al projecte com a nous participants del barri, amb la voluntat d’obrir-lo a totes les famílies que ho necessitin.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El casal manté una aposta clara per l’accessibilitat econòmica. “La nostra intenció és que ningú no hagi de pagar res”, afirma Ponce, que subratlla que el model busca garantir el dret al lleure amb independència de la situació econòmica. Per sostenir-lo, recorren al suport comunitari a través d’un micromecenatge: “La gent aporta el que pot o vol per cobrir els costos”. Els recursos recollits es destinen sobretot a materials i a retribuir l’equip de monitoratge, en un intent de dignificar una feina sovint precaritzada. “Fer de monitora és ja una feina prou precària i volem donar un sou als monitors”, agrega l’activista.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Pel que fa a l’organització, el casal s’estructura en grups d’edat d’infantil i primària, amb una previsió d’una vintena d’infants en aquest darrer. Les activitats parteixen de models habituals de lleure, però amb un enfocament propi basat en la pedagogia llibertària, el treball comunitari i la participació. “Busquem molt fer comunitat i generar consciència”, assenyala Ponce. En aquest sentit, el projecte posa l’accent en la vida col·lectiva i l’arrelament al barri: assemblees amb els infants, sortides pel barri i espais de convivència formen part d’un model que entén el lleure com una eina educativa i transformadora. Aquestes sortides, amb un component social clar, inclouen visites a espais emblemàtics del teixit comunitari com Can Vies, l’Horta Alliberada o antics refugis, per connectar els infants amb la realitat i la història del barri.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>La Clota, aigua i convivència</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Al barri de la Clota, un dels nuclis amb més caràcter de poble dins la ciutat de Barcelona, l’associació veïnal impulsa cada estiu diverses iniciatives que combinen lleure, tradició i cohesió comunitària. Entre elles destaca el Correaigua, una activitat ja consolidada en el calendari festiu del barri, que enguany se celebrarà el 19 de juliol. La proposta transforma els carrers de la part antiga -com el passatge de Feliu o el carrer de Bragança- en un escenari de joc col·lectiu i participatiu. El funcionament és senzill, però efectiu: “Els infants recorren el barri mentre el veïnat que viu al llarg del recorregut els remulla amb mànegues, galledes i pistoles d’aigua”, explica Àngels Corsellas, presidenta de l’Associació de Veïns de la Clota. Aquesta implicació directa del veïnat converteix l’activitat en una experiència compartida que reforça els vincles entre generacions i fomenta l’ús comunitari de l’espai públic. La jornada culmina amb una piscina d’escuma, un punt de trobada festiu que reforça la convivència.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Cultura i espai públic, al Poblenou</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Al parc del Centre del Poblenou, el cicle Cinema a la Fresca, impulsat per l’Associació Cultural i Social Bac de Roda, s’ha consolidat al llarg de dues dècades com una de les propostes culturals d’estiu més arrelades al barri. Durant tres nits de juliol, el parc es transforma en una sala de cinema a l’aire lliure oberta a tothom, amb accés gratuït o amb aportació voluntària. La programació, pensada per a públics ben diversos, aposta habitualment per pel·lícules amb contingut social, i connecta amb les inquietuds i realitats del territori. “Avui en dia, tenim un problema gravíssim de gentrificació i aquestes iniciatives ajuden a fer comunitat”, assenyala Manuel Pascual, president de l’Associació Cultural i Social Bac de Roda.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Més enllà de la projecció cinematogràfica, el cicle esdevé un espai de trobada veïnal que reivindica la cultura com a eina de cohesió social i de recuperació de l’espai públic. En un context d’encariment generalitzat de l’oferta d’oci, la iniciativa ofereix una alternativa accessible i comunitària que reforça els vincles al barri.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>‘Operación Solete’, a Roquetes</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Fa més de deu anys, la Taula de Convivència de Roquetes -un espai comunitari que agrupa entitats i serveis del territori- va detectar tensions veïnals associades a l’ús intensiu de l’espai públic durant els vespres dels mesos d’estiu. En un context marcat per la calor i la manca d’alternatives d’oci, l’ocupació de carrers i places generava soroll i conflictes, sovint travessats per les desigualtats socials i els problemes de convivència entre diferents col·lectius. Així va néixer l’<em>Operación Solete</em>, que aposta per intervenir en l’espai públic amb activitats inclusives i obertes a persones de totes les edats. “A fi de fer-li un gir a la situació, es va decidir crear aquest projecte per conscienciar el veïnat sobre diferents temàtiques i oferir alternatives d’oci saludable”, explica Marina Grau, tècnica del Pla Comunitari. Fan bingos, jocs de taula i altres propostes familiars per fomentar la participació i la convivència.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Els barris pobres, més vulnerables a la calor</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquestes iniciatives comparteixen un element comú: la capacitat del teixit veïnal per generar respostes col·lectives als problemes. L’estiu del 2024, es van registrar a la ciutat unes 240 morts atribuïbles a la calor, segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Diversos estudis -com un informe de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)- indiquen que la vulnerabilitat davant les altes temperatures té una forta correlació amb la desigualtat socioeconòmica. Aquesta desigualtat es reflecteix en l’habitatge: el 28% dels pisos són vulnerables a la calor, segons un estudi del grup d’Arquitectura, Energia i Medi Ambient (AiEM) de la Universitat Politècnica de Catalunya, que analitza factors com la ventilació, la densitat urbana i l’aïllament tèrmic. L’estudi apunta que aquesta vulnerabilitat es concentra sobretot en barris densos i antics, com Ciutat Vella o la Vila de Gràcia, així com en zones construïdes durant la postguerra, com alguns barris de Nou Barris, Sant Martí o Horta-Guinardó, amb edificis poc aïllats i escassa ventilació natural.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-veinat-sorganitza-per-afrontar-un-altre-estiu-torrid/">El veïnat s’organitza per afrontar un altre estiu tòrrid</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El viacrucis administratiu d’una veïna de 96 anys</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-viacrucis-administratiu-duna-veina-de-96-anys/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Elia herranz]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:01:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[dependència]]></category>
		<category><![CDATA[serveis socials]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9685</guid>

					<description><![CDATA[<p>Les butaques Relax Power Lift les carrega el dimoni, encara que es venguin així: “Santuari per al descans suprem”. Entapissades de color gris perla, permeten ajustar múltiples posicions del respatller i de les cames mitjançant un comandament a distància. La qüestió és que les persones grans no entenen el comandament. “Em faig un embolic amb [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-viacrucis-administratiu-duna-veina-de-96-anys/">El viacrucis administratiu d’una veïna de 96 anys</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Les butaques Relax Power Lift les carrega el dimoni, encara que es venguin així: “Santuari per al descans suprem”. Entapissades de color gris perla, permeten ajustar múltiples posicions del respatller i de les cames mitjançant un comandament a distància. La qüestió és que les persones grans no entenen el comandament. “Em faig un embolic amb els botons i prefereixo posar les cames en un tamboret”, diu Carme López (Lleida, 1930), una persona amb gairebé un segle a l’esquena, molt sentit de l’humor i una mica de sordesa.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Vestida amb una bata polar llarga i rosa, cordada, la Carme està tan còmoda com la reina que mai no es pentina. Davant seu té la pantalla plana de més de trenta polzades i altaveus <em>dolby</em> estèreo per viure “una experiència sonora”. Tant és, està apagada. Afectada de glaucoma, ella gairebé no hi veu d’un ull -l’altre el va perdre- i gairebé no hi sent. Així que els matins els passa al seu domicili del carrer de Valladolid, a Sants, mirant la immensitat d’un cristall líquid amb neons en repòs.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La Carme, amb 96 anys, ha estat notícia perquè els serveis socials de la Generalitat de Catalunya li han denegat el segon grau de dependència, amb el qual tindria possibilitat d’accedir, entre altres coses, a una residència. No s’han tingut en compte els problemes de cor, la insuficiència arterial i la diabetis. “A penes es pot aixecar, va amb el caminador plegable, tampoc no es pot ajupir per treure’s els mitjons i no té força a les mans per posar-se i treure’s les mitges compressives”, diu Joaquim <em>Quim</em> Estrada (Barcelona, 1949), el seu fill, l’únic que li queda viu -els altres dos, Josep i Joan, ja han mort, igual que el pare, Bonifaci-. “En els darrers tres anys ho hem demanat tres vegades, i sempre ens ho han denegat; mai no ens han donat cap explicació. Hem reclamat, però no ens han fet ni cas”. Consultada la Generalitat per part d’aquest periodista, no es rep cap resposta.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“Pot anar a dormir sola, però si algú l’ajuda, i amb compte de no caure, que ja ha passat dues o tres vegades, i l’última vegada va estar un mes en un hospital sociosanitari”, afegeix la seva jove, Marisol Gómez (Barcelona, 1948). “I no podem demanar residència amb el grau que ara té, l’u”. La Carme es va quedar sola a mesura que la seva família anava traspassant, des que van travessar la porta del no retorn. Tanmateix, no està sola del tot: cada setmana la visiten els seus quatre nets i els seus tres besnets, i el matrimoni del Joaquim i la Marisol. Aquesta visita comença amb un petó i un crit de trompeta: “Com estàs, iaia?!”. A més, de dilluns a divendres ve un assistent de l’Ajuntament de Barcelona per dutxar-la o posar-li el menjar. Una altra assistenta la paga de la seva butxaca el fill. “La mare té una pensió de mil euros, i tot se’n va per atendre les despeses”, denuncia.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Igualment, i avui dia, el que necessita la Carme és atenció les 24 hores, matí, tarda i nit. L’última vegada que li van denegar la petició del grau II va ser al febrer. Sense explicacions.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Graus&#8230;</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Del Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya: “Al Grau II, de dependència severa, la persona necessita ajuda dues o tres vegades al dia, però no cal que hi hagi de manera permanent al seu costat la persona cuidadora”. Els seus cuidadors, el Quim i la Marisol, opinen que li correspondria el Grau III: “La persona necessita ajuda diverses vegades al dia i la presència constant d’una altra persona”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">A l’abril, el periodista de <em>La Vanguardia</em> Josep Fita va publicar un article en què recollia la petició de la família i es feia ressò de la seva angoixa: “Li deneguen el Grau II de dependència amb 96 anys, gairebé cega, sorda i vivint sola”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El rellotge de paret toca els quarts. El catedràtic Santiago Tejedor, a <em>Sobre(vivir), un viaje a todos los viajes</em>: “<em>Durante días sentí que el tiempo no pasaba. A eso se unía el silencio</em>”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>&#8230; i medicaments</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Segons els tres fulls del pla de medicació, Carme López s’administra cada dia el següent: una pastilla d’Omeprazol Viatris de 20 mil·ligrams per a l’estómac; una pastilla de Metformina Aurovitas per a la diabetis; una pastilla de Jardiance per controlar el sucre; una aspirina per als dolors; un pegat de Nitrofix per prevenir angines de pit; una pastilla de Brainal per dilatar els vasos sanguinis; una pastilla de Ramipril per a la hipertensió; una pastilla de Zaldiar també per al dolor; col·liri Cosopt i gotes Travatan per als ulls, i la solució Thealoz Duo per lubricar-los. Més el complement alimentari Actua Aftagum, la crema hidratant Byphasse i la crema ultrareparadora A-Derma Epiteliale, el col·lutori Aloclair Plus, els antibiòtics per a la pell Mupirocina i els apòsits Lisubel. També li recepten Absorb Inc Orina Noc Anat Abs Nude Pants T. Mediana 80U. Si li cau una pastilla, és una pastilla menys que es pren, perquè no la pot recollir.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest redactor s’apropa a la butaca intel·ligent on descansa la Carme, gairebé centenària:</p>



<p class="wp-block-paragraph">—Com està?!</p>



<p class="wp-block-paragraph">—Jo sempre dic que estic bé, però bé no estic. I les mans se m’encarcaren.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El peix que es mossega la cua: totes les pastilles tenen contraindicacions que necessiten altres píndoles.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Al tancament de l’edició de <em>Carrer</em>, la Generalitat li ha concedit a Carme López el grau II de dependència.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-viacrucis-administratiu-duna-veina-de-96-anys/">El viacrucis administratiu d’una veïna de 96 anys</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa</title>
		<link>https://carrer.cat/article/cinema-princesa-la-zona-zero-del-moviment-okupa/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 18 Mar 2026 09:33:51 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[especulació]]></category>
		<category><![CDATA[memòria]]></category>
		<category><![CDATA[moviment okupa]]></category>
		<category><![CDATA[moviments socials]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9563</guid>

					<description><![CDATA[<p>Ni va ser la primera, ni ha estat la més duradora. Però l’okupació de l’antic Cinema Princesa, de l’inici de la qual ara fa trenta anys, ha esdevingut un símbol i moment catalitzador per al moviment okupa a la ciutat de Barcelona. L’acció es va estendre durant set mesos i avui és recordada pel contundent [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/cinema-princesa-la-zona-zero-del-moviment-okupa/">Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Ni va ser la primera, ni ha estat la més duradora. Però l’okupació de l’antic Cinema Princesa, de l’inici de la qual ara fa trenta anys, ha esdevingut un símbol i moment catalitzador per al moviment okupa a la ciutat de Barcelona. L’acció es va estendre durant set mesos i avui és recordada pel contundent desallotjament operat per la Unitat d’Intervenció Policial -els antiavalots- de la Policia Nacional espanyola i les posteriors manifestacions de denúncia a la desmesurada actuació, que van deixar un impacte traumàtic evident en una generació que aleshores s’incorporava als moviments socials. Però el temps va demostrar que havia estat una acció eficaç a escala comunicativa per situar el moviment okupa al bell mig del debat públic, per desempallegar-lo de la imatge de marginalitat i la criminalització que es volia escampar des de certa autoritat política i policial, per rebatre un marc legal cada cop més repressiu contra les okupacions d’espais públics i privats, per erigir-se en un agent vàlid de diagnòstic i qüestionament dels problemes de la ciutat i la societat, i per erigir sinergies amb altres moviments activistes.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>L’Assemblea d’Okupes</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Situem-nos. El matí del 10 de març de 1996 es convoca una cercavila pels carrers del barri de la Ribera, amb un eslògan que faria fortuna en l’imaginari popular: “Contra l’especulació, okupació”. La marxa era la carta de presentació als carrers de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, un espai de coordinació entre els diversos projectes del moviment de la ciutat, i de resposta antirepressiva a la modificació del Codi Penal que impulsava el ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch (PSOE), que incloïa un nou delicte, la usurpació, fet a mida per perseguir penalment l’ús sense autorització d’un immoble. Es donava per fet que la marxa acabaria amb una okupació i les sospites de la Guàrdia Urbana apuntaven al Born, l’antic mercat majorista, aleshores sense un ús permanent, lloc on s’havia convocat. Però en arribar a la Via Laietana, una vistosa pancarta es va desplegar al número 14, que ocupava l’antic Cine Princesa,<br>i n’anunciava l’alliberament.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La tipologia de l’edifici tenia un missatge clar: una antiga sala de cinema inaugurada als anys trenta del segle XX, tancada i abandonada des de feia 25 anys i propietat d’una agència immobiliària, Finques Forcadell, que esperava el canvi d’usos de l’equipament per enderrocar-lo i aixecar-hi pisos i oficines. La ciutat vivia entre l’influx de l’esplendor olímpic i d’una bombolla del preu de l’habitatge que començava a disparar-se. Paradoxalment, proliferaven els immobles i locals buits, en mans d’agents privats en espera del moment òptim per tancar una operació del tot rendible: la mateixa Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya en reconeixia 40.000, només a Barcelona. L’accés del jovent a l’habitatge començava a ser una carpeta candent de l’agenda pública en un moment en què les polítiques de promoció oficial eren molt limitades.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El lloc on se situava l’espai alliberat també tenia una càrrega simbòlica evident. Fins aleshores, les okupacions de blocs de pisos i locals s’havien circumscrit al voltant de Gràcia, Vallcarca, Sant Andreu o Sants, en barris amb tradició combativa i d’activisme juvenil. El Princesa era al bell mig de la ciutat, en una zona altament transitada per vehicles i vianants, a pocs centenars de metres del rovell de l’ou del poder institucional -la plaça de Sant Jaume- i, detall no menor, també ben a prop de la prefectura superior de la Policia Nacional espanyola a Catalunya, a la mateixa Via Laietana. Tal com apuntava el periodista David Fernàndez al llibre <em>Cròniques del 6</em> (Virus, 2006), el seguiment de l’activitat a l’espai okupat va ser un dels primers treballs de pes de l’anomenat Grup 6, una divisió de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia especialitzat en tribus urbanes i moviments juvenils considerats dissidents amb tècniques d’infiltració i captació de confidents pròpies de la brigada politicosocial franquista.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Bateig de foc del PP</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Cal llegir també atentament el moment polític crucial en què es produïen els fets. Una setmana abans de l’okupació, el Partit Popular havia guanyat les eleccions generals espanyoles. No tenia majoria per governar, però els acords amb altres forces, principalment amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol -amb el famós pacte del Majestic- acabaria fent possible al maig la investidura de José María Aznar com a president. Un dels punts estrella d’aquell acord de legislatura era la substitució dels governadors civils per la figura d’un delegat del govern central a cada comunitat autònoma. Qui estrenaria el càrrec a Catalunya, Julia García-Valdecasas, hi va aterrar amb una fixació contra el moviment okupa i amb la qüestió del Princesa vista com una oportunitat de marcar perfil.</p>



<p class="wp-block-paragraph">L’espai okupat tenia ordre judicial de desallotjament des del juliol i, malgrat que havia estat recorreguda, el jutjat va acabar autoritzant-la a l’octubre. Durant aquells mesos, el Princesa s’havia convertit en un lloc de portes obertes pel qual va passar molta gent aliena d’entrada a l’okupació, i en un gran altaveu comunicatiu, amb xerrades, tallers, actuacions teatrals i, evidentment, projeccions de cinema. El 10 d’octubre s’hi va celebrar una festa amb participació de gent de l’espectacle molt coneguda, com Pepe Rubianes, Lluís Llach, Manu Chao o el grup teatral La Fura dels Baus, i que ja va acabar abruptament amb càrregues policials.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Desallotjament i periple judicial</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Una setmana més tard, el 28 d’octubre, arribaria la intervenció policial que buidaria l’immoble -que es preparava per resistir- amb un perfil més propi d’una gran operació antiterrorista: 200 agents, una vintena llarga de furgons, un helicòpter sobrevolant la zona des de la matinada, franctiradors apostats a les teulades veïnes, una pluja incessant de pilotes de goma contra l’edifici&#8230; La càrrega dels antiavalots contra les persones que es van concentrar espontàniament al carrer en suport a l’espai es va saldar amb vuit detinguts que se sumaven a les quaranta persones atrapades a dins. Al vespre, una manifestació de suport als detinguts pels carrers de Ciutat Vella va acabar amb una altra intervenció policial contundent, aldarulls i quinze detencions més.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El periple judicial del cas del Cine Princesa va acabar el 2003, quan l’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre els 40 okupes acusats d’usurpació amb l’argument que l’acció no va lesionar la propietat de l’edifici, sinó que tan sols se li va donar un ús que en aquell moment no tenia.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Roda el món i torna al born</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’episodi del Cinema Princesa va aixecar un intens debat polític, mediàtic, però també en el moviment veïnal més històric. La Favb, en un comunicat, va donar suport al col·lectiu okupant i demanava la dimissió de Julia García-Valdecasas, culpant-la de la “violenta acció de la policia”. Andrés Naya, que el 1996 era vicepresident de la federació veïnal, recorda una anècdota: “A la presidenta [Roser Argemí] i a mi ens van convocar a una reunió a la Delegació del Govern. Ens volien mostrar un vídeo amb el qual volien demostrar que tota la violència en el desallotjament havia vingut de la part dels okupes. Al cap d’una estona, ens vam aixecar i vam marxar, perquè vam veure que el comptador del vídeo era ple de salts: havien tret el metratge que no els convenia”. Més endavant, la Favb faria possible els permisos per tirar endavant un festival solidari de suport als encausats del Cinema Princesa i als altres projectes d’okupació aleshores amenaçats de desnonament. Va tenir lloc el 15 de març de 1997, justament al recinte del Born on, un any enrere, havia començat la història del Princesa. “Vam haver d’avalar nosaltres, perquè l’Ajuntament no volia donar el permís perquè tenia por que s’ocupés el Born”, detalla Naya.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/cinema-princesa-la-zona-zero-del-moviment-okupa/">Cinema Princesa, la zona zero del moviment okupa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona</title>
		<link>https://carrer.cat/article/lalmorrana-de-la-via-laietana-va-sacsejar-barcelona/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 18 Mar 2026 09:10:26 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Cinema Princesa]]></category>
		<category><![CDATA[memòria]]></category>
		<category><![CDATA[moviment okupa]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9585</guid>

					<description><![CDATA[<p>L’okupació del cinema Princesa es va començar a gestar mesos abans al Kasal Popular del Guinardó. Va ser Joan Conesa qui ens ho va proposar, a una generació de joves que l’escoltàvem embadalits. Militant anarquista de 42 anys i amb més de dues dècades de lluita a les esquenes, coneixia molt bé la repressió als [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lalmorrana-de-la-via-laietana-va-sacsejar-barcelona/">L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">L’okupació del cinema Princesa es va començar a gestar mesos abans al Kasal Popular del Guinardó. Va ser Joan Conesa qui ens ho va proposar, a una generació de joves que l’escoltàvem embadalits. Militant anarquista de 42 anys i amb més de dues dècades de lluita a les esquenes, coneixia molt bé la repressió als calabossos de la <em>Jefatura</em>, a només dos-cents metres de l’edifici que volíem convertir en una autèntica <em>almorrana</em> a l’epicentre del poder polític i financer de la ciutat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Dit i fet. El 10 de març de 1996 vam entrar a l’immoble per una vidriera oberta del majestuós finestral. Dues furgonetes de les UIP [Unitats d’Intervenció Policial] de la policia espanyola s’hi van presentar en pocs minuts, però un cop atrinxerats a l’interior no els ho vam posar fàcil. Amb portes apuntalades i teulades vigilades, el govern sabia que per entrar-hi havia d’organitzar una autèntica batalla campal. Això ens va fer guanyar temps. Passaven els dies i l’espai es convertia en una espiral d’energia. Una enorme pancarta amb el missatge “Si estàs d’acord pita” sumava complicitats i transformava el monòton col·lapse viari en un missatge polític constant d’aprovació.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La maleïda nit del 27 de març, mentre sopàvem a la platea del cinema, vam començar a sentir sirenes. Pocs minuts més tard es confirmava la pitjor notícia que mai hauríem volgut rebre. Havien trobat immòbil i amb ferides molt greus en Joan Conesa, al pati interior que separava l’edifici del cinema de la seu contigua de CCOO. Poc abans havia pujat a fer guàrdia a una teulada feta de làmines de pissarra que, a més, eren molles pel plugim que queia aquella nit. Una ambulància el va traslladar a l’hospital, però va morir. Des d’aquell moment totes sabíem que el desallotjament del Cinema Princesa, quan arribés, seria un homenatge al Joan.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Mentrestant, ens hi vam deixar la pell. La <em>kafeta</em> de sessió continua, ideada per l’estimada Aurora, omplia d’activitats els baixos de l’edifici, on dècades enrere s’havien servit suculentes xocolates desfetes. Difoníem la idea amb fulls volants, escrits a màquina i impresos a la seu de la CNT de la plaça del Duc de Medinaceli i a la Favb. Fèiem cercaviles i parlàvem molt amb el veïnat. Així vam conèixer Manel Barceló, aleshores un jove actor que no sabíem que es faria tan famós; la Carmen, de l’associació veïnal; en Joan, amo d’un bar mític del carrer de l’Argenteria, o un altre Joan, membre de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Ens trobàvem en plena segona onada d’especulació urbanística, després de la piconadora que van suposar els Jocs Olímpics, i per a molts veïns i veïnes el Cinema Princesa es va convertir en un símbol de resistència a la ciutat mercaderia. A l’edifici hi vam fer de tot, des d’una jornada solidària amb Chiapas fins a la festa d’aniversari del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, passant per unes jornades anticarceràries.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Policies arraconats a la Rosa de Foc</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El 28 d’octubre l’assalt policial al cinema li va donar una nova dimensió. Era la carta de presentació dels hereus del franquisme, de la delegada del govern espanyol a Catalunya Julia García Valdecasas, nomenada per José María Aznar, que acabava d’arribar a la Moncloa gràcies als vots de la CiU de Jordi Pujol, amb els pactes del Majestic. La brutal intervenció, amb 48 detencions i desenes de persones ferides, portava a la retina dels qui creien en la democràcia imatges del passat, a les que malauradament ens hem acabat acostumant en el present. Però en aquelles dates encara ens feien bullir la sang i la resposta va ser rabiosa i contundent. Policies arraconats per una pila de bosses d’escombraries al vestíbul de la <em>Jefatura</em>. Una imatge que passaria a la història de les revoltes de la Barcelona de la Rosa de Foc.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Jesús Rodríguez és periodista de La Directa.</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lalmorrana-de-la-via-laietana-va-sacsejar-barcelona/">L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>La Torre del Fang es marceix envoltada de verd</title>
		<link>https://carrer.cat/article/la-torre-del-fang-es-marceix-envoltada-de-verd/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 16 Dec 2025 15:29:35 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[espais verds]]></category>
		<category><![CDATA[participació]]></category>
		<category><![CDATA[patrimoni]]></category>
		<category><![CDATA[urbanisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9473</guid>

					<description><![CDATA[<p>Més de mig any després de la data prevista, la Torre del Fang ja té el seu jardinet. L’espai, de dimensions modestes en comparació amb la resta del futur parc lineal o del camí comtal que es construirà sobre la llosa de l’estació de la Sagrera i que serà l’equipament verd nou més gran de [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-torre-del-fang-es-marceix-envoltada-de-verd/">La Torre del Fang es marceix envoltada de verd</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Més de mig any després de la data prevista, la Torre del Fang ja té el seu jardinet. L’espai, de dimensions modestes en comparació amb la resta del futur parc lineal o del camí comtal que es construirà sobre la llosa de l’estació de la Sagrera i que serà l’equipament verd nou més gran de Barcelona, consta de tres accessos adaptats pel carrer del Clot entre els ponts d’Espronceda i Bac de Roda. Les obres, amb una inversió de 1,2 milions d’euros i acordades pels Comuns i ERC, no han estat fàcils perquè ha calgut impermeabilitzar abans el túnel de l’AVE que passa per sota, solucionar els desnivells de cota, col·locar talussos, retirar els assentaments i netejar l’espai de brutícia i rates.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Dos dels tres accessos envolten la Torre i el tercer se situa a tocar del pont de Bac de Roda. Les rampes conflueixen en un espai central amb bancs a tocar de la vegetació, ara en procés d’arrelament, i una petita font, però sense cap ombra tret d’una part de la zona dedicada a fer exercicis físics, cap espai per a jocs infantils ni horts urbans, i amb molt poca il·luminació. Curiosament, les instruccions de la cal·listènia -que és com es coneix el sistema d’exercicis físics que utilitza el pes corporal per enfortir la musculatura- estan només en castellà i sembla que ningú, tant de l’Ajuntament de Barcelona com del govern central responsable de les obres de la Sagrera, se n’havia assabentat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest oblit no és, però, l’única crítica de les associacions veïnals que porten anys lluitant per la recuperació d’aquest espai tan degradat i per la rehabilitació de l’atrotinada Torre del Fang. El seu principal retret és la falta de diàleg per part del consistori barceloní i el retard acumulat en les obres. “Es va aprovar un avantprojecte amb el govern dels Comuns, però des d’aleshores no hi ha hagut cap reunió més per parlar del tema”, explica Miquel Catasús, de l’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa. La conclusió, a parer seu, és que “ara han agafat el que els ha semblat del que s’havia acordat en el mandat anterior i han fet el que han volgut sense consensuar-ho amb les associacions”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Dos dies abans de la inauguració oficial del jardí, les associacions veïnals de Navas/Torrent de la Guineu, el Clot-Camp de l’Arpa, la Sagrera, Provençals de la Verneda i Sant Martí de Provençals feien públic un comunicat lamentant que no se les hagués convidat a l’acte que es va fer el passat dissabte 18 d’octubre i va presidir l’alcalde, Jaume Collboni. “Aquesta exclusió evidencia que encara cal avançar cap a una participació veïnal més efectiva, continuada i mancomunada, imprescindible per a una gestió democràtica i transparent de la ciutat”, remarcaven.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>La rehabilitació de la casa pairal</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El comunicat veïnal no es limitava només a criticar les males maneres del govern Collboni o a reclamar modificacions en el disseny del jardí, com ara la incorporació de jocs infantils i els horts urbans per recordar el passat agrícola de l’espai. També posava el dit en la nafra en la reclamació de “l’inici immediat de la licitació del projecte de rehabilitació de la Torre del Fang, amb l’objectiu que les obres es puguin començar abans d’acabar aquest mandat, i que es faci en base als consensos assolits a la Taula de la Torre”. L’objectiu és que l’edifici esdevingui un equipament de barri i un espai d’informació del parc i de recuperació de la memòria agrícola de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Més enllà de la importància de tenir un espai verd en una zona densament poblada i amb greus problemes habitacionals en forma d’assentaments insalubres, el jardí ha aconseguit que, finalment, la Torre del Fang es pugui veure i la magnitud de la tragèdia, fruit de dècades d’abandó municipal malgrat ser un edifici catalogat, també. Ja no cau a trossos amagada darrere un mur. Les barraques que ocupaven el pati central han desaparegut, però els grafits, les finestres tapiades amb totxanes, les parets foradades i els estralls del temps fan feredat i es poden veure de ben a prop malgrat la tanca que l’envolta.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El més greu de tot plegat és que sembla que no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei, almenys a curt termini. “El govern socialista ens ha dit que en aquest mandat no es pot fer res i nosaltres no ho acceptem”, explica Catasús. A parer seu, cal que el projecte es faci ara i que les obres per retornar la Torre del Fang als barris que l’envolten comencin a tot estirar a principi del pròxim mandat. Per això, prepararan accions veïnals reivindicatives de cara a principi del 2026. “La Torre del Fang no pot esperar més”, conclou.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-torre-del-fang-es-marceix-envoltada-de-verd/">La Torre del Fang es marceix envoltada de verd</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Quan al barri del Carmel estava tot per fer</title>
		<link>https://carrer.cat/article/quan-al-barri-del-carmel-estava-tot-per-fer/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 16 Dec 2025 15:15:50 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[associacionisme]]></category>
		<category><![CDATA[barraquisme]]></category>
		<category><![CDATA[lluites veïnals]]></category>
		<category><![CDATA[memòria]]></category>
		<category><![CDATA[moviment veïnal]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9497</guid>

					<description><![CDATA[<p>El Carmel dels anys seixanta era un indret abandonat, mancat dels serveis més bàsics, amb un urbanisme precari i la presència destacada de nuclis de barraques. Custodia Moreno Rivero, una de les fundadores de l’Associació Veïnal del Carmel, va venir de Granada el 1947 amb quatre anys, i recorda la “galleda d’aigua freda” que es [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/quan-al-barri-del-carmel-estava-tot-per-fer/">Quan al barri del Carmel estava tot per fer</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">El Carmel dels anys seixanta era un indret abandonat, mancat dels serveis més bàsics, amb un urbanisme precari i la presència destacada de nuclis de barraques. Custodia Moreno Rivero, una de les fundadores de l’Associació Veïnal del Carmel, va venir de Granada el 1947 amb quatre anys, i recorda la “galleda d’aigua freda” que es van endur els seus pares quan van arribar a Gràcia i, poc després, al barri del Carmel: “Resulta que era de barraques i nosaltres a Granada vivíem en un habitatge normal d’una família obrera”. Dues dècades més tard, va arribar al barri Alejandro Bosque Laguna, nascut a Saragossa i membre històric de l’associació veïnal. Havia estudiat Teologia a Sant Cugat del Vallès -era de la Companyia de Jesús- i va arribar al Carmel per fer activitat social. “Deuria tenir 23 o 24 anys i aquest era un barri sobretot de barraques, bastant deixat de la mà de Déu, amb els carrers plens de fang i sense asfaltar. A través de la parròquia del Carmel, em vaig integrar al grup de joves, en el qual també hi era la Custodia i, a partir d’aquí, vam començar a pensar com millorar el barri”, rememora Bosque.</p>



<p class="wp-block-paragraph">A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició <em>El Carmelo ignorado</em> i, posteriorment, es va elaborar el <em>Plan Popular del Carmelo</em>, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>L’esvoranc, un punt d’inflexió</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>50 anys del tancament a la Tramuntana</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/quan-al-barri-del-carmel-estava-tot-per-fer/">Quan al barri del Carmel estava tot per fer</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Jordi Borja, res a penedir-se</title>
		<link>https://carrer.cat/article/jordi-borja-res-a-penedir-se/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 16 Dec 2025 14:28:47 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Història]]></category>
		<category><![CDATA[medalla d'or]]></category>
		<category><![CDATA[memòria]]></category>
		<category><![CDATA[model Barcelona]]></category>
		<category><![CDATA[urbanisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9468</guid>

					<description><![CDATA[<p>“No em penedeixo de res”. No ho va dir així Jordi Borja, però li ho va cantar Marina Rossell tot versionant Édith Piaf. En qualsevol cas, aquest sincer, tossut, murri i emotiu no penedir-se de res se li podia entendre en la mirada i entre les paraules amb què l’urbanista Jordi Borja (Barcelona, 1941) va [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/jordi-borja-res-a-penedir-se/">Jordi Borja, res a penedir-se</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">“No em penedeixo de res”. No ho va dir així Jordi Borja, però li ho va cantar Marina Rossell tot versionant Édith Piaf. En qualsevol cas, aquest sincer, tossut, murri i emotiu <em>no penedir-se de res</em> se li podia entendre en la mirada i entre les paraules amb què l’urbanista Jordi Borja (Barcelona, 1941) va voler agrair, el 6 de novembre de 2025, la Medalla d’Or al Mèrit Cívic atorgada per l’Ajuntament de Barcelona i entregada al Saló de Cent, ple de gom a gom.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Mai és tard quan es reconeix en vida l’aportació d’algú a la societat i, molt especialment en aquest cas, a la construcció d’una ciutat democràtica que va molt més enllà de Barcelona. Però és evident que a Borja se li va quedar petita, perquè li van faltar paraules, una cerimònia que, no per menys entranyable, es mereixia haver rebut ja feia temps. Ell, tanmateix, la va gaudir igualment entre amigues i amics de tota la seva llarga trajectòria.</p>



<p class="wp-block-paragraph">I viceversa. Perquè l’acte de reconeixement del sociòleg i urbanista format a l’exili a la Sorbona de París, dirigent del PSUC -a primers dels anys 60 i a partir de 1974-, fundador de Bandera Roja (1968) i teòric del moviment urbà, diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984), regidor i tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall (1983-1995, primer pel PSUC i després com a independent pel PSC) i sempre company de viatge d’ICV i els seus successors, va ser també un acte de retrobament per a molta gent de la tradició comunista i ecosocialista, i del món veïnal, acadèmic i polític de l’esquerra barcelonina en sentit ampli.</p>



<p class="wp-block-paragraph">En absència de darrera hora, per motius de salut, de la seva companya de partit i consistori Lali Vintró, i del seu també amic i enginyer Manuel Herce, tothom qui va fer la glosa preceptiva va coincidir a destacar la personalitat cabdal de Borja en la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a la ciutat. Deixant de banda la seva companya Dolors Comas d’Argemir, els seus vells amics del PSUC Fèlix Fanés i Quim Sempere i el seu company geògraf Albert Arias van ser, segurament, els testimonis més emotius.</p>



<p class="wp-block-paragraph">No es van quedar tampoc curts d’emoció ni la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno ni el sindicalista de la Pegaso i històric de Bandera Roja Santi Medina. I tant l’alcalde Jaume Collboni com l’exalcaldessa Ada Colau, que va reconèixer en Borja un mentor des dels temps en què presidia l’Observatori DESC (2011-2016) on ella treballava d’activista i fins als orígens de Barcelona en Comú, van fer parlaments a l’altura del moment. Collboni va destacar que Borja “forma part d’una generació de barcelonins que van dedicar els millors anys de la seva vida a construir, reconstruir i reconquerir la ciutat”. Colau, al seu torn, va investir Borja com “el millor alcalde que ha pogut tenir mai Barcelona” al costat de Maragall.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Sentit crític i esperit lliure</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’homenatjat va agrair aquestes paraules. I això no està renyit amb què en els darrers anys, fent gala del sentit crític, l’esperit lliure i el caràcter <em>èpaté</em> que l’han caracteritzat sempre, Borja no s’hagi estat de criticar tant Collboni com Colau, en públic o en privat. També ho va fer amb anteriors alcaldes. També el seu admirat Maragall: el 1993, quan l’alcalde va rehabilitar el seu homòleg franquista José María de Porcioles entre poques més veus crítiques que la Favb, Borja es va sentir al·ludit i va publicar un article a <em>El Periódico</em> fent costat al càstig que <em>Carrer</em> havia infligit a Maragall i a la seva cort olímpica posant-los al <em>Quarto Fosc</em>.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Sempre amic i col·laborador de <em>Carrer</em>, Borja no ha deixat de cultivar i actualitzar mai els seus vincles amb el moviment veïnal i la consciència social. Com a mínim des d’una entrevista a dues veus -amb Oriol Bohigas- i a moltes mans -les d’Eugeni Madueño i Andrés Naya, amb Roser Argemí i Marc Andreu entre bambolines i Dani Codina a la càmera- feta amb motiu del número 50 de la revista, el març de 1998, que analitzava el futur de la ciutat.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Difusió del ‘model Barcelona’</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Gran teòric del moviment urbà -i també pràctic, des de les seves passejades adolescents pels barris de Barcelona i els seus orígens com a assessor a Nou Barris del pla alternatiu al planejament porciolista de Torre Baró-Vallbona-Trinitat-, Borja és l’artífex de la descentralització participativa de Barcelona en deu districtes. I també de l’articulació metropolitana i la difusió internacional, i molt especialment llatinoamericana, de l’anomenat <em>model Barcelona</em>. Malgrat que no es va doctorar en Geografia Urbana a la UB fins després de complir els 70 anys, la seva petjada acadèmica prèvia es pot resseguir des de la Sorbona a la UPC i la UOC, passant per universitats de Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires o pels plans estratègics de Rio de Janeiro, Bogotá i Medellín.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Per això a Borja li dol que la descentralització participativa per districtes que va definir als anys 80 i 90 no s’hagi desplegat mai amb tot el seu potencial. Li dol que el poder metropolità de Barcelona quedés bloquejat pel pujolisme i les servituds clientelars de la socialdemocràcia local. I li dol, ni que sigui per les contradiccions que li genera com a pare de la criatura, que el <em>model Barcelona</em> d’urbanisme social i democràtic que va anar explicant pel món hagi acabat pervertit pel capital i l’especulació a la seva mateixa ciutat d’origen.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El millor alcalde que Barcelona no ha tingut és, en realitat, un revolucionari professional i, sobretot, vocacional. És un intel·lectual orgànic dels d’abans, però amb un punt llibertari i que sempre va, literalment, a pit descobert. És un gran seductor no exempt d’un fort temperament que, sota una tossuderia i un ego considerables, amaga una tendresa i una generositat infinites. Això últim ho demostra quan convida algú a casa seva i li prepara el dinar o el sopar o, simplement, un cafè. O quan s’autoconvida a dinar o parlar amb algú un dia qualsevol; o a viatjar sol, com el setembre de 2023, a casa de la filla de Salvador Allende per la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet, que a ell el va agafar precisament a Xile, d’on va poder escapar pels pèls.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Cartells de CCOO i iconografia pop</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">La seva nodrida biblioteca demostra els seus múltiples interessos intel·lectuals. I els pòsters que té penjats a casa, on conviuen cartells de CCOO amb iconografia pop, cinematogràfica o afrancesada, amb artesania llatinoamericana i música clàssica o <em>chanson</em>, il·lustren la seva organicitat i àmplia curiositat cultural. Ja no li fa companyia ni treu a passejar el mastí a qui va batejar amb el nom de <em>Trotski</em>, però entre els molts papers que atresora -i que algun dia seran llibre, com tants que n’ha publicat- hi ha informes i mecanoscrits inèdits al Comitè Central en els anys clau de la transició i la crisi del comunisme.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Amic fidel dels seus amics, quan Jordi Borja va recollir la Medalla d’Or va voler recordar-ne tres que ja no hi són: Miguel Núñez, Jordi Soler Tura i Alfons Comín. Tres titans del pensament i l’acció com ell, sempre amb el socialisme democràtic a l’horitzó i una bandera roja a punt per onejar. Això no obstant, la divisa amb què Borja va tancar, entre forts aplaudiments, el seu parlament d’homenatge és encara més universal: “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Qui ha dedicat la vida a aquesta tríada no té, efectivament, res a penedir-se.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/jordi-borja-res-a-penedir-se/">Jordi Borja, res a penedir-se</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
	</channel>
</rss>
