L’Editorial Hacer publica el seu tercer títol sobre el moviment veïnal. Després del llibre coral La força del moviment veïnal, de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau i del llibre de Jaume Carbonell Custodia Moreno Rivero, una vida de lluita al Carmel, apareix La Prosperitat, una lucha constante, una obra voluminosa d’Andrés Naya, un dels dirigents més destacats i compromesos de l’Associació Veïnal de la Prosperitat i de la Favb, i l’ànima de la revista Carrer.
Per què el títol Una lucha constante? Perquè en una societat capitalista -que per essència mai és prou democràtica-, amb la confrontació pertinent entre els diferents interessos de classe, el conflicte social sempre està latent. A causa de l’especulació del sòl, de la privatització de l’escola i la sanitat, dels abusos de poder, de la burocràcia de l’Administració que alenteix les promeses i decisions, de la retallada de drets democràtics i de tota mena d’injustícies i discriminacions. A vegades el conflicte és més visible i punyent i provoca grans mobilitzacions, altres està més amagat i el procés de consciència i de lluita es cou a foc lent. Tot depèn de cada situació, de la voluntat i capacitat negociadora de l’Ajuntament i de la correlació de forces i debilitats.
Radiografia àmplia i minuciosa
Es tracta d’un llibre molt ben documentat que ofereix una àmplia i minuciosa radiografia del barri. De totes i cadascuna de les seves reivindicacions per aconseguir sòl públic per a la creació d’equipaments -educatius, de salut, socials, culturals, zones verdes…-, i per millorar la qualitat de vida dels habitants. Sempre amb el propòsit ferm d’obrir nous espais de participació democràtica i popular. Però les lluites viatgen més enllà de la Prospe. Amb la solidaritat amb altres barris de la ciutat i amb les causes més nobles de la Humanitat: a favor de la pau, de l’acollida d’immigrants i en defensa dels col·lectius més vulnerables. Barri, ciutat, món.
Una història que arrenca els anys setanta i arriba fins a quasi els nostres dies -fins al 2020-. Andrés Naya té la virtut d’explicar tot això de manera molt viva i entenedora, i de compaginar la seva veu personal i subjectiva amb la contextualització, descripció objectiva dels fets. El jo i la realitat.
L’autor defineix aquesta història o crònica del barri com un inventari. Jo m’atreviria a dir que és una enciclopèdia. Perquè el llibre és un conjunt de peces o entrades breus, com aquesta mena d’obres, on no falta res sobre les grans i petites lluites de la Prosperitat, a banda de parlar de persones i vides quotidianes. Ara bé, com que són dos llibres en un, s’han de llegir o consultar tots dos alhora. A tall d’exemple: no es pot entendre la Prospe sense conèixer les vagues de la Harry Walker, la protesta -mobilització- contra el II Cinturó i el pla parcial, contra les contribucions especials, contra la guerra del Golf i l’OTAN o sobre el cas Scala, una operació policíaca d’Estat que acaba amb l’empresonament de joves anarquistes del barri. De tot això en parla el llibre d’Hacer.
Aquest llibre, com hem vist, té dos protagonistes, l’autor i la seva comunitat, inseparables. Què dir de l’Andrés? Hi ha alguns atributs que el caracteritzen -defineixen-, encara que les persones que el coneixen millor en podrien afegir uns quants més: tossut i persistent fins a aconseguir allò que es proposa, intel·ligència analítica, bon conversador, coherent entre el que pensa i el que fa -entre el discurs i la pràctica-, generós, empàtic, amb capacitat per escoltar i treballar en equip, insubornable davant del poder, combatiu i decidit, lector compulsiu, seguidor del Barça i apassionat dels toros. No es pot ser políticament correcte amb tot.
Una comunitat intergeneracional
L’Andrés forma part d’una comunitat intergeneracional que es cuida i que té cura de totes les persones que en formen part. Perquè tothom tingui el seu espai i s’escolti la seva veu. Els infants, amb una escola pública de qualitat. La joventut, sovint massa marginada i criminalitzada. La gent gran, amb centres de dia i residències assequibles i dignes. Una comunitat que treballa per mantenir la seva memòria històrica, atenta a qualsevol nou problema o necessitat veïnal que sorgeix i solidària davant de qualsevol actuació policial repressiva. Una comunitat que, a més de no defallir en la lluita, sap gaudir de la música
i de la festa, amb imaginació i humor. Visca la Festa Major!
Els dos espais que enriqueixen aquesta comunitat són l’assemblea i el bar. L’assemblea és la plaça pública de la conversa organitzada, on es conrea l’aprenentatge democràtic i s’expressa la sobirania de l’associació veïnal o de qualsevol altre col·lectiu. És on es prenen decisions sobre els passos i les accions que cal prendre en cada revolta: desobediència, ocupació, manifestació, negociació, segrestament d’autobusos, campanya de premsa… És també el lloc on s’exposen i s’aboquen somnis i alternatives. I el bar és l’espai de la conversa espontània, de la (micro)socialització més primària. Un observatori de la realitat per on circulen anècdotes, records, desitjos, vides personals i col·lectives. I on també emergeix el conflicte. A la barra o al voltant de la taula -sigui bar o restaurant-, les tertúlies s’estiren, es trenen forts vincles afectius i el benestar s’imposa davant de la intempèrie de la vida.
L’assemblea i el bar van de bracet i es complementen. Què farien persones com l’Andrés sense bars ni assemblees? Esperem que no arribi el dia en què la tecnologia substitueixi l’assemblea -presencial- i les màquines de begudes, els bars tradicionals. Si arriba aquest dia, la comunitat signarà la seva defunció definitiva.
*Jaume Carbonell és pedagog, periodista i sociòleg.
