Les persones sense sostre no entren en la llista de prioritats de la ciutat?

Històricament, ha estat el col·lectiu més oblidat. Les polítiques implementades han intentat gestionar les persones que viuen al carrer. No s’han creat eines efectives; només se’ls ha tingut en compte en les polítiques de serveis socials, quan en realitat el dret fonamental que més necessiten preservar és el de l’habitatge. La resposta que s’ha donat és la d’incrementar les places d’albergs. És a dir, l’abordatge no ha estat en matèria d’habitatge. Tampoc s’ha entomat mai l’estabilitat que aquestes persones necessiten. Totes les solucions són massa temporals.

Mesures pal·liatives i no estructurals.

Cal entomar la qüestió des de diferents departaments. No es pot abordar el sensellarisme només amb menjadors o més dutxes. Cal el compromís i la coordinació de les Administracions.

Girona va registrar fa unes setmanes el rècord de persones en situació de carrer. A algunes se les va expulsar dels espais que ocupaven. Es desplaçaran cap a Barcelona?

No ho sabem, per la manca d’interès que hi ha hagut sempre a l’hora de conèixer la problemàtica. No tenim dades que ho corroborin. Aquestes persones poden venir, com se’n poden anar a altres punts d’Espanya o d’Europa. No tenim un coneixement prou científic de les seves dinàmiques. És un dels nostres reclams: hem de disposar de més informació.

La situació climatològica és un factor de desplaçament? Barcelona atrau més persones sense llar a l’hivern?

Els qui viuen a Barcelona acostumen a quedar-s’hi, i els d’altres municipis, que ja són veïns i veïnes de la seva localitat, no acostumen a desplaçar-se pel fred. Amb tot, Barcelona té un conveni amb altres ciutats de l’àrea metropolitana perquè les nits més dures d’hivern aquestes persones es puguin desplaçar al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona [CUESB].

Molts veïns i veïnes sovint tenen la sensació que a Barcelona cada cop hi ha més persones que dormen al carrer.

A l’últim recompte, el 2023, vam localitzar en una nit 1.384 persones. Ara, l’Ajuntament ja apunta en les seves publicacions que estem al voltant de les 1.500. Per tant, la sensació és correcta.

S’ha incrementat la seva presència en barris on abans no eren tan habituals?

Sí, perquè els darrers mesos s’han produït desallotjaments de l’espai públic -al parc de la Ciutadella, l’estació del Nord o el parc de Joan Miró-. Aquestes persones s’han desplaçat cap a zones on abans no hi havia una presència tan important.

Abans de passar fred al carrer, algunes persones decideixen ocupar pisos?

Aquest és un col·lectiu que no està especialment vinculat amb les ocupacions. El que hi ha és un sensellarisme cronificat al carrer i un sensellarisme més vinculat a la desinstitucionalització. És a dir, persones que no troben on viure a la sortida d’hospitals, de centres de menors o de centres penitenciaris, per posar alguns exemples.

A totes dues bandes de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSC. Hi ha hagut cap canvi a l’hora de tractar la qüestió?

És veritat que Barcelona és, de tots els municipis de Catalunya, el que més recursos hi dedica. Però el nombre de persones ha augmentat els últims anys. Ara tenim més eines respecte de fa cinc anys, com el marc d’acció per abordar el sensellarisme, però no les volem perdre. I no podem córrer el perill que altres municipis vulguin desvincular-se del problema.

Quin pas ha de fer l’Administració?

Tot just estem a l’espera de l’aprovació de la llei de sensellarisme, de manera que ja no tindrem una estratègia governamental, sinó un element normatiu.

Aquest problema s’erradicarà?

Coneixem experiències de països europeus, com Finlàndia, on han tingut un problema molt superior al nostre i gairebé l’han erradicat mitjançant una política pública de coordinació entre Administracions. Amb la mirada posada en la provisió d’habitatge, han disminuït el 90% del nombre de persones en situació de carrer. És a dir, sabem com acabar el problema, però no és competència exclusiva dels ajuntaments ni de la Generalitat. Cal una coordinació entre les dues Administracions, amb un quàdruple enfocament. Primer, mantenir l’atenció dels serveis socials, per després passar al segon, la provisió d’habitatge. El tercer ha d’anar envers la salut i l’atenció sanitària. I en últim lloc, que és de competència estatal, seria la llei d’estrangeria, un factor de risc a l’hora de trobar-se al carrer.

L'entrada Beatriz Fernández (Arrels): “El sensellarisme no s’aborda només amb menjadors o dutxes” ha aparegut primer a Carrer.

Corria l’any 2017 quan, després de treballar junts a la Fira Literal, Carlota Freixenet, Aitor Moreno i Mar Redondo van decidir llençar-se a la trinxera cultural i construir un dic de contenció contra la turistificació. Com? Amb l’obertura d’una llibreria en un barri “on no n’hi hagués cap”. El lloc escollit no seria casual: el número 40 del carrer de Blai, al cor del Poble-sec, envoltat de terrasses on, en alguns casos, els cambrers posen en marxa el cronòmetre quan la gent s’hi asseu a fer el cafè.

El Poble-sec, un barri amb “ADN combatiu”

Des d’aleshores, La Carbonera ha evolucionat fins a convertir-se en un referent del sector, i les cares darrere el taulell també han canviat. Tanmateix, les idees fundacionals no han fet més que madurar: “Com que totes les persones que l’hem impulsat veníem de moviments socials, l’espai sempre ha tingut caràcter de militància i esperit per generar comunitat a través dels llibres”. Justament per això, la llibreria ha passat a formar part de la vida associativa d’un barri on, malgrat la gentrificació, batega “l’ADN combatiu”. “Aquí tenim el Sindicat de Barri, La Base, tot d’entitats dedicades a la cultura popular…”, enumera Freixenet. Organitzacions que, en tot cas, també han patit la fatiga generalitzada: “El capitalisme està pensat per esgotar-nos fins que no tinguem forces per continuar lluitant, i jo crec que això ens està passant una mica també com a ciutat”, analitza.

Freixenet assegura que Barcelona “mai deixarà de ser una ciutat cultural, tot i els seus governs”. “Barcelona té una diversitat cultural meravellosa, una quantitat d’equipaments culturals que són part del seu orgull, i està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura”, sintetitza. De fet, sota el seu punt de vista, “treballar en el sector cultural és un acte de resistència”.

Una lectura que s’entrelliga amb qualsevol estratègia per revertir els models actuals: “És impossible transformar la societat si no és des de la cultura”. Una sentència a la qual afegeix la impossibilitat de “reconstruir la cultura sense tenir en compte els moviments socials”. “Són dues coses que van completament lligades”, rebla. En aquest sentit, un dels fronts on Freixenet també milita és el del feminisme, una batalla on ha decidit posar el seu granet de sorra mitjançant la redacció del Quadern feminista per a senyores modernes (Ara Llibres, 2023), il·lustrat per Mar Guixé. El volum sintetitza, amb humor i d’una manera molt senzilla, una biblioteca sencera d’assajos feministes.

Davant la disjuntiva sobre si Barcelona és una ciutat feminista, Freixenet ho té clar: “És una ciutat una mica feminista, però no ho és prou”. En efecte, considera que “mai serà prou feminista fins que el patriarcat no estigui erradicat”. Precisament, per enarborar aquelles dones que la història ha volgut deixar en un segon pla, ella i Blanca Pujals van decidir posar en marxa el podcast Punkis Decimonòniques, un club de lectura radiofònic on repassen les grans escriptores angleses dels segles XVIII i XIX. “Mentre ens quedin senyores victorianes per explicar i llibres per recomanar, no pararem”, avança.

Fins aleshores, però, Freixenet seguirà fent una de les coses que millor sap fer: recomanar llibres. Els seus dos suggeriments per als barcelonins del 2025: Poder llogater, del Sindicat de Llogateres -“un llibre que ha de ser imperatiu que llegim com a ciutat”-; i Estuve aquí y me acordé de nosotros, d’Anna Pacheco -“per entendre d’una vegada aquesta cosa del turisme”-.

L'entrada Carlota Freixenet (La Carbonera): “Barcelona està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura” ha aparegut primer a Carrer.

Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

Si s’executa, es tractaria d’un cas paradigmàtic, ja que suposaria la pèrdua d’una zona verda i d’un espai històric. El conflicte, a més, no deixa de ser el reflex d’una malaltia més profunda que afecta sobretot els barris perifèrics. La història de La Selva, coneguda també com la Caseta Blanca, es remunta a final del segle XIX, quan el mestre d’obres de Sant Martí de Provençals Joaquim Rivera va adquirir terrenys per urbanitzar-los. Tot just començar el nou segle, hi va aixecar una casa d’estil modernista, ampliada amb els anys, però abandonada per litigis d’herències i ocupacions conflictives.

Un oasi verd en la densitat urbana

Els veïns han trobat en l’espai un refugi únic. Pares i mares hi porten els fills a jugar, alguns joves sense recursos l’ocupen de forma pacífica sense causar problemes i fins i tot part del veïnat es fa càrrec dels petits horts urbans que s’han establert en el seu interior. Per protegir l’espai, Fèlix González, membre de la plataforma ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ i de l’AV de la Font d’en Fargues, reclama a l’Ajuntament que mogui fitxa. Aquest canvi de rumb municipal suposaria aparcar, d’una vegada per totes, la “desídia” administrativa que ha permès que l’especulació immobiliària devori altres cases icòniques del barri, com l’Aymerich o la Graziel·la, que va ser enderrocada el passat mes de febrer per ampliar una escola privada. González, de fet, proposa transformar La Selva en un equipament públic i conservar el jardí com a espai obert. Una decisió que suposaria emular el que ja s’ha fet en altres punts de la ciutat -molts parcs de Barcelona van néixer de finques privades rescatades per a la ciutadania-.

Veus en contra del projecte

El Pla Especial per a La Selva no ha deixat de madurar amb el pas dels anys, però en aquest temps també han brotat les veus contràries al projecte. Dolors Canudas, arquitecta de la revista El Pou i membre de la Plataforma, critica que la residència de luxe pugui arribar a alterar “la història i el paisatge del barri”, amb la seva façana de vidre i quatre plantes, en lloc del mur de pedra i el verd que defineixen ara la finca. Subratlla que l’actuació prioritza un negoci privat per sobre de l’interès general i que ignora la sobredotació de places geriàtriques a la zona, la identitat del barri i la seva memòria col·lectiva.

Imma Faba, també de la Plataforma, destaca que l’espai és “un refugi climàtic indispensable” en una zona densa, amb 279 habitants per hectàrea i on falten parcs accessibles per als veïns. En el mateix sentit, Albert Marín, portaveu de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) de les escoles Pit Roig i Arc Iris -i membre també de la Plataforma-, adverteix que el projecte els portarà “més trànsit i contaminació”, un fet que perjudicarà els infants. Per aquesta raó, demana la paralització del pla, i insisteix que han de caminar 600 metres per arribar als parcs que tenen més a prop: “Estan en altres barris i amb desnivells molt pronunciats per arribar-hi”, detalla.

Expropiar o autogestionar

A la Font d’en Fargues, la batalla per La Selva enfronta veïnat, Ajuntament i promotors, però també estratègies dins del moviment. ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ aposta per l’expropiació i protecció administrativa. González defensa transformar l’espai en equipament públic, i Faba afegeix que “l’Ajuntament ha de prendre les mesures necessàries” per protegir el patrimoni. Però també hi ha els ocupants de l’espai, com ara la Lourdes i la Lucía -pseudònims-, que autogestionen La Selva des fa tres anys, al marge de la Plataforma. “Aquest espai ja és col·lectiu, i obert cada tarda a la canalla i el veïnat gràcies a la nostra feina”, afirma la primera. Rebutgen l’expropiació per por que la gent que hi viu “sigui desallotjada” i veuen el Consistori com una amenaça: “Si hi entra, serem vulnerables als canvis polítics”, afirma la Lucía.

La fractura entre opositors a la residència és profunda. “La seva reivindicació se centra en el verd, però ignoren qui hi viu”, critica la Lourdes en referència a la plataforma veïnal. Per contra, Faba replica que, sense expropiació i catalogació, “no hi ha protecció garantida”. Mentre el camí divergeix entre diàleg i resistència, La Selva espera un veredicte enmig d’una ciutat que encara busca el seu equilibri.

A les portes del laberint judicial

En un context de crisi climàtica, espais com La Selva no són només llocs de trobada, sinó que han esdevingut petits oasis contra la calor i la contaminació. Per això, la lluita per preservar-lo ressona com un crit d’alerta en una ciutat que sembla haver oblidat els barris perifèrics. Canudas explica que, “mentre no hi hagi una aprovació definitiva [del projecte], no se sabrà si caldrà presentar un recurs”, i reclama suport legal per gestionar les al·legacions presentades, un procés complex que deixa el veïnat a les portes dels jutjats sense brúixola. Els activistes critiquen, al cap i a la fi, que es tracta d’una lluita desigual contra un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el verd i la memòria.

La història de La Selva no és aïllada. Altres espais del barri han caigut sota la mateixa pressió, i s’han convertit en rampes de pàrquing o blocs de pisos amb espais enjardinats sense ànima. El veïnat, però, no es rendeix i vol convertir La Selva en un símbol de resistència. Un recordatori que la ciutat no pot créixer a costa dels seus pulmons. De fet, és una batalla que transcendeix el barri i que posa en qüestió quin model de ciutat es vol prioritzar.

L'entrada La Selva, un altre pulmó verd que s’ofega ha aparegut primer a Carrer.

L’anàlisi d’aquesta mitjana salarial ofereix una radiografia de contrastos territorials: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi el salari mitjà és de 51.615 euros, la xifra cau fins als 28.490 euros a Sants-Montjuïc o 23.285 euros a Ciutat Vella. Unes dades que també amaguen biaixos de gènere -entre els 30 i els 44 anys, la bretxa salarial entre homes i dones es manté al voltant del 14%, i s’eixampla en les generacions més grans- i d’edat -les retribucions dels joves de 25 a 29 anys queden molt per sota del valor mitjà: 22.348 euros per any-.

Precarietat laboral, la pedra angular

Les causes de les baixes remuneracions en relació amb el cost de la vida són multifactorials, però el nexe comú s’anomena precarietat laboral. Tal i com analitza l’economista Josep Manel Busqueta, el problema és estructural: “Els salaris són baixos i les pujades dels darrers anys estan molt per sota dels beneficis de les empreses, per la qual cosa s’ha generat una societat cada cop més desigual i dispar, en la qual les persones treballadores tenen més dificultats per arribar a final de mes”.

De fet, part de les darreres polítiques per regular el mercat laboral només han ajudat a fer una mica menys indigna la vida dels qui menys cobren. Per exemple: les pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI). “Aquestes només han incrementat el terra salarial, el límit de fins on els empresaris poden competir a la baixa”, emfasitza l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets. Un topall a les remuneracions més baixes que encara està subjecte a incompliments. Fa poques setmanes, El Periódico destapava nòmines fora de conveni en les obres del Camp Nou.

Millores laborals neutralitzades

En termes de solvència del mercat de treball, Busqueta recorda que el més important és analitzar el salari real, el qual està correlacionat amb la capacitat de poder adquisitiu. “En aquests moments, existeixen molts mecanismes de succió de recursos per part del mercat. Ja no només es tracta que les remuneracions no s’hagin incrementat com ho haurien de fer, sinó que ara ens hem trobat en un procés inflacionari pel canvi climàtic, la guerra, la pandèmia, etc., on qui paga les conseqüències és qui no té cap capacitat de decidir sobre tot això”, puntualitza.

L’exemple més clar, a parer de l’economista, radica en les pujades dels tipus d’interès, “on el sector financer imposa la seva llei a través del Banc Central Europeu (BCE)”. “Al final, aquestes decisions recauen sobre la classe treballadora i anul·len les mesures que s’hagin pogut prendre contra la inflació”, sosté.

Falsos autònoms, els més precaris

“El problema actual és l’increment desorbitat de preus: l’habitatge, els productes bàsics… Hi ha molta gent que no hi arriba, que no sap si a final de mes podrà pagar el lloguer”, exposa el referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. En el seu cas, ell mateix treballa com a rider, “el que tota la vida s’ha anomenat repartidor”, detalla.

“La figura de l’autònom a l’Estat espanyol ha jugat un paper essencial en la precarització de moltes persones, les quals moltes vegades es veuen obligades a adquirir aquest règim per poder treballar i s’han de finançar fins i tot els mitjans de producció”, recorda Busqueta. Un desemparament que, tal com recorda Pérez, es tradueix en precarietat no només laboral, sinó vital: “Ja no només suportem salaris baixos, tampoc tenim les mateixes cobertures en relació amb les baixes laborals, l’atur o el dret a vacances. La precarietat acaba per generar ansietat i manca de perspectiva de futur”, rebla.

“Moltes persones autònomes viuen tan al dia que no poden fer cap mena de projecció més enllà; estan limitades a dedicar els seus esforços a arribar a final de mes”, apunta Pérez. Una angoixa que, en funció del sector, es pot incrementar quan intervenen factors externs: “La majoria estan en mans del nombre de comandes que reben, de si les tarifes es redueixen de forma unilateral per part de l’empresa per a la qual treballes, de si caus malalt o tens un accident; o fins i tot de si fa mal temps”.

Inseguretat econòmica… i vital

Més enllà de les repercussions directes sobre la inseguretat econòmica i la manca de futur, a la precarietat s’hi sumen les dificultats de poder desenvolupar-se com a persona. Des del punt de vista habitacional, no només la gent jove comparteix pis: “Cada cop hi ha més gent de 35 i 40 anys que es veuen obligats a fer-ho i, els qui no ho volen fer, han de marxar al Baix Llobregat. A l’Hospitalet ja gairebé troben preus com els de Barcelona”, destaca Pérez.

“La precarització de les condicions de vida de la classe treballadora l’arrosseguem des del 2008”, diu Busqueta. Un punt d’inflexió al qual també cal sumar “l’endeutament que han acumulat les institucions públiques i que no ha deixat de créixer en detriment de la despesa en l’Estat del Benestar”. “Al final ens trobem amb persones treballadores que cada vegada tenen sous més baixos en relació amb el cost de la vida i, a més, les seves condicions de vida es veuen empitjorades per l’erosió de serveis com ara la sanitat o l’educació públiques”, subratlla.

Convenis, un escut sense garanties

A diferència de dècades anteriors, el fet de treballar en una multinacional, en una societat mitjana o en una empresa familiar ja no suposa grans blindatges en matèria de legislació laboral. Riudavets assenyala que, “al final, cada empresa fa les seves trampes”. “Sí que és cert que les grans empreses tenen una estructura de recursos humans més establerta, i per això és més fàcil que els seus empleats treballin sota les regulacions vigents, però moltes juguen amb els límits dels convenis, com pot ser el fet de tenir gent en una escala salarial per sota del que els pertoca per conveni”, apunta. L’exemple: “Pel simple fet de ser graduat universitari, el terra salarial ha de ser més elevat, i moltes vegades no es compleix”, remarca.

“Després trobem les empreses petites, on és més fàcil trobar casos de treballadors que cobren fora de jornada, o per menys hores de les que realment fan”, apunta l’economista de l’Espai Zero Vuit. En darrer lloc, en el cas de les empreses de plataforma, com Cabify o Glovo, els incompliments en matèria laboral són recurrents: “Fins i tot juguen amb el límit de la definició de què és un treballador”, critica Riudavets. La gran majoria acaparen titulars per sentències en contra arran de l’abús que fan dels falsos autònoms.

Dificultats per denunciar

Molts incompliments, com el fet de no ajustar-se a la jornada de vuit hores, la impossibilitat de desconnectar digitalment o la no remuneració d’hores extres, “poden ser molt difícils de demostrar”, reconeix Riudavets. “El gran problema rau en què sempre hi ha una clara diferència de poder entre treballador i empresari”, esgrimeix. Un punt de vista que Busqueta complementa: “Moltes famílies tenen un nivell d’endeutament molt alt i, per tant, són dòcils davant les vulneracions de la legalitat pel simple fet de poder arribar a final de mes”. “Qüestions com les hores extres impagades s’han convertit en una rutina i un element de pressió a perpetuïtat envers els treballadors: si no acceptes, te’n vas al carrer”, observa. “Al final, aquesta vulnerabilitat es deu al fet que els sous no cobreixen les necessitats, una fragilitat del mercat de treball que no només agreuja les condicions laborals, sinó vitals”, afegeix.

A costa de la salut mental

El creixement dels problemes de salut mental està relacionat amb la precarietat laboral? Segons Busqueta, sí. “Hem viscut molts anys en una cultura de la individualitat atroç; se’ns ha convençut de la lògica neoliberal basada en el ‘si vols, pots’, i que l’èxit és una qüestió personal en detriment d’allò col·lectiu”. “Això al final afecta el vessant psicològic de forma negativa, ja que moltes vegades aquesta pressió individual es tradueix en angoixes, depressions i, fins i tot, suïcidis”.

Dificultats per assolir l’organització col·lectiva

“El gran problema que tenim actualment són les dificultats per aconseguir afiliats als sindicats, o simplement gent disposada a organitzar-se de manera col·lectiva”, exposa el rider i referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. Un problema al qual s’afegeix el fet que un dels col·lectius més explotats és el dels falsos autònoms, els quals, en molts casos, no disposen d’un espai de contacte amb la resta de companys de feina. “En el cas dels riders, l’únic punt de trobada que trobem moltes vegades són els McDonald’s, mentre esperem la comanda”, detalla Pérez.

En aquest sentit, l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets, assenyala que “als empresaris ja els interessa que els treballadors no estiguin sindicats, perquè sempre els afavoreix negociar individualment i no de manera col·lectiva”. Una qüestió on la segmentació dels llocs de feina i el teletreball han passat a tenir un paper clau: “Ja no existeix l’homogeneïtat necessària entre treballadors per reivindicar de manera col·lectiva, s’ha atomitzat la classe treballadora i, fins i tot, s’ha aconseguit que assimilin els objectius de les organitzacions empresarials”, explica l’economista Josep Manel Busqueta.

L'entrada Pitjor pagats, menys respectats, més precaris ha aparegut primer a Carrer.

L’espai, abandonat des del 2007 i de 90.641 m² -el que suposen unes sis illes de l’Eixample en l’imaginari barceloní-, serà reconvertit en un nucli urbà de zero emissions. Dit d’una altra manera: es crearà un barri de 1.300 habitatges en un no res, on no es permetrà la mobilitat de combustió pel seu interior i on els veïns, estudiants i treballadors comptaran amb grans zones verdes d’esbarjo. Més enllà dels edificis residencials, també s’instal·larà la facultat del Disseny i d’Enginyeria d’Elisava, i la Universitat de Vic -ambdues de titularitat privada-, així com un centre tecnològic de la Fundació Leitat, locals per a les indústries creatives i 4.0, i altres equipaments, com ara una escola bressol, un centre de formació professional (FP) i un espai de memòria.

La ‘música’ sona bé a Sant Jaume

Si bé el projecte necessita una Modificació del Pla General Metropolità (PGM) avalada per l’Ajuntament -actualment la qualificació del sòl és de caràcter industrial-, la música sempre ha sonat bé als despatxos de Sant Jaume. La raó: tot serà finançat pel sector privat i el projecte esdevindrà una utopia de superilla en termes de mobilitat i emissions. Ara bé, aquest nou barri es vertebrarà amb el seu entorn? O passarà com amb el 22@? “Encara que el 40% es destinarà a habitatge assequible, existeix una certa por al fet que els habitatges privats que es construeixin siguin per a gent de poder adquisitiu alt. Dependrà molt del fet que les dues associacions de veïns del Bon Pastor arribin a un acord sobre com vertebrar el barri més enllà de les rendes”, explica Camilo Ramos, referent d’Urbanisme de la Favb.

La presidenta de l’AV del Bon Pastor, Paquita Delgado, opina que “la barreja de rendes que es pot generar a la Mercedes pot beneficiar a tots, si es gestiona bé”. “Sí que és cert que vindrà una universitat privada -afegeix-, però també hem demanat un centre públic d’FP que pugui formar el nostre veïnat en noves tecnologies, i així potenciar el polígon”. A l’AV de La Maquinista-Mercedes, la vocal Sandra Pérez admet alguns temors envers una potencial gentrificació i les seves derivades: “Ens preocupa que vingui gent amb un poder adquisitiu més alt que la del Bon Pastor i es perdi l’oportunitat de continuar optant a ajudes com les del Pla de Barris per qüestions de renda per càpita”.

Més enllà de la conjuntura que pot suposar l’aterratge de famílies de poder adquisitiu alt o de nòmades digitals -amb les ombres generades al Poblenou ben presents-, la mobilitat genera també preocupació en un veïnat que ja pateix el centre comercial de La Maquinista. “Ens inquieten molt les 4.000 persones que vindran a viure al Bon Pastor. Si ja en alguns moments de l’any la Guàrdia Urbana ha de tallar el trànsit a Torras i Bages o a la ronda perquè tot això es col·lapsa pel centre comercial, no volem saber què pot passar si hi sumem els nous veïns”, afegeix Pérez. De fet, caldrà tenir en compte no només les famílies que s’instal·lin en els 1.300 pisos nous de la Mercedes, sinó també els que passaran a habitar els 810 pisos que aixecarà el centre comercial en torres de 17 plantes, el miler d’habitatges més que es construiran a l’altra banda de les vies -al sector Colorantes- i els treballadors que pugui atraure la nova Mercedes, els estudiants dels centres universitaris i d’FP i els camions i furgonetes d’Amazon que vagin a carregar i descarregar al nou centre logístic fronterer amb la Verneda. Una qüestió davant la qual Delgado assenyala la necessitat de comptar amb “un pla de mobilitat integral”.

En tot cas, l’arribada massiva de població nova pot tensar la xarxa actual de serveis públics del barri? A parer de Ramos, no: “Caldrà reformular alguns equipaments i incrementar la capacitat del CAP, però el Bon Pastor, en general, està ben dimensionat, l’escola pública té espai per acollir aquestes famílies i, si després cal aixecar altres equipaments, hi ha terrenys de sobres”. De fet, des de la mateixa AV del Bon Pastor expliquen que el primer que van fer quan van conèixer el projecte de la Mercedes va ser trucar els responsables dels equipaments del barri: “Volíem assegurar-nos que aquests equipaments poguessin ampliar-se tal com estava projectat anys enrere, i sembla que sí. Ara bé, esperem que les obres es facin de forma paral·lela a la construcció dels habitatges, perquè no es col·lapsin”, assevera.

Hauria d’estar enllestit el 2026

Hi ha un ventall de possibilitats però sense concrecions en el calendari ni en termes de capacitat. Mentre que Conren Tramway té previst finalitzar el projecte el 2026, l’AV de La Maquinista-Mercedes denuncia que, a les portes del 2023, encara no s’ha definit com serà l’ampliació del CAP, el nombre de professionals que passarà a haver-hi, quina demanda extra es generarà i si també es derivaran part dels nous veïns al CAP Casernes -que assumirà el nou veïnat del sector Colorantes esmentat-. “Com a associació de veïns, estarem molt atents a tot el procés per reivindicar els equipaments que considerem necessaris. De moment, ja hem presentat al·legacions”, sintetitza Pérez.

Tal i com recorda Ramos, “el projecte no és de caràcter públic, sinó que està en mans d’una empresa privada i, implícitament, sempre hi ha un interès especulatiu. Ara bé, el privat assumeix tota la urbanització de l’espai”. Tot plegat, gràcies a la tasca de les entitats en les sessions de participació: “Els veïns hem treballat i fet tot de propostes per evitar que el projecte es converteixi en una nova divisió al barri. D’entrada, sembla que sí que es podran unificar els dos nuclis del Bon Pastor”, aventura Delgado.

L'entrada La nova Mercedes, un 22@ al Bon Pastor? ha aparegut primer a Carrer.