Barcelona respira amb dificultat. Els seus espais verds, com ara la finca de La Selva, a la Font d’en Fargues, són un escut fràgil contra el formigó, però també un mirall de les tensions urbanístiques que sacsegen la ciutat. Aquest terreny, ubicat en el número 2 del carrer de Camil Oliveres, representa el 2% de la superfície del barri i conté 194 arbres entre caducifolis, coníferes i palmàcies, que el converteixen en un pulmó verd que pot quedar ofegat per la pressió del projecte urbanístic de l’actual propietari. El seu objectiu: convertir-lo en una residència de luxe per a gent gran. Una més a sumar a la quarantena del districte i a les nou encabides en aquest petit barri d’Horta-Guinardó.
Si s’executa, es tractaria d’un cas paradigmàtic, ja que suposaria la pèrdua d’una zona verda i d’un espai històric. El conflicte, a més, no deixa de ser el reflex d’una malaltia més profunda que afecta sobretot els barris perifèrics. La història de La Selva, coneguda també com la Caseta Blanca, es remunta a final del segle XIX, quan el mestre d’obres de Sant Martí de Provençals Joaquim Rivera va adquirir terrenys per urbanitzar-los. Tot just començar el nou segle, hi va aixecar una casa d’estil modernista, ampliada amb els anys, però abandonada per litigis d’herències i ocupacions conflictives.
Un oasi verd en la densitat urbana
Els veïns han trobat en l’espai un refugi únic. Pares i mares hi porten els fills a jugar, alguns joves sense recursos l’ocupen de forma pacífica sense causar problemes i fins i tot part del veïnat es fa càrrec dels petits horts urbans que s’han establert en el seu interior. Per protegir l’espai, Fèlix González, membre de la plataforma ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ i de l’AV de la Font d’en Fargues, reclama a l’Ajuntament que mogui fitxa. Aquest canvi de rumb municipal suposaria aparcar, d’una vegada per totes, la “desídia” administrativa que ha permès que l’especulació immobiliària devori altres cases icòniques del barri, com l’Aymerich o la Graziel·la, que va ser enderrocada el passat mes de febrer per ampliar una escola privada. González, de fet, proposa transformar La Selva en un equipament públic i conservar el jardí com a espai obert. Una decisió que suposaria emular el que ja s’ha fet en altres punts de la ciutat -molts parcs de Barcelona van néixer de finques privades rescatades per a la ciutadania-.
Veus en contra del projecte
El Pla Especial per a La Selva no ha deixat de madurar amb el pas dels anys, però en aquest temps també han brotat les veus contràries al projecte. Dolors Canudas, arquitecta de la revista El Pou i membre de la Plataforma, critica que la residència de luxe pugui arribar a alterar “la història i el paisatge del barri”, amb la seva façana de vidre i quatre plantes, en lloc del mur de pedra i el verd que defineixen ara la finca. Subratlla que l’actuació prioritza un negoci privat per sobre de l’interès general i que ignora la sobredotació de places geriàtriques a la zona, la identitat del barri i la seva memòria col·lectiva.
Imma Faba, també de la Plataforma, destaca que l’espai és “un refugi climàtic indispensable” en una zona densa, amb 279 habitants per hectàrea i on falten parcs accessibles per als veïns. En el mateix sentit, Albert Marín, portaveu de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) de les escoles Pit Roig i Arc Iris -i membre també de la Plataforma-, adverteix que el projecte els portarà “més trànsit i contaminació”, un fet que perjudicarà els infants. Per aquesta raó, demana la paralització del pla, i insisteix que han de caminar 600 metres per arribar als parcs que tenen més a prop: “Estan en altres barris i amb desnivells molt pronunciats per arribar-hi”, detalla.
Expropiar o autogestionar
A la Font d’en Fargues, la batalla per La Selva enfronta veïnat, Ajuntament i promotors, però també estratègies dins del moviment. ‘Salvem el Patrimoni, salvem La Selva’ aposta per l’expropiació i protecció administrativa. González defensa transformar l’espai en equipament públic, i Faba afegeix que “l’Ajuntament ha de prendre les mesures necessàries” per protegir el patrimoni. Però també hi ha els ocupants de l’espai, com ara la Lourdes i la Lucía -pseudònims-, que autogestionen La Selva des fa tres anys, al marge de la Plataforma. “Aquest espai ja és col·lectiu, i obert cada tarda a la canalla i el veïnat gràcies a la nostra feina”, afirma la primera. Rebutgen l’expropiació per por que la gent que hi viu “sigui desallotjada” i veuen el Consistori com una amenaça: “Si hi entra, serem vulnerables als canvis polítics”, afirma la Lucía.
La fractura entre opositors a la residència és profunda. “La seva reivindicació se centra en el verd, però ignoren qui hi viu”, critica la Lourdes en referència a la plataforma veïnal. Per contra, Faba replica que, sense expropiació i catalogació, “no hi ha protecció garantida”. Mentre el camí divergeix entre diàleg i resistència, La Selva espera un veredicte enmig d’una ciutat que encara busca el seu equilibri.
A les portes del laberint judicial
En un context de crisi climàtica, espais com La Selva no són només llocs de trobada, sinó que han esdevingut petits oasis contra la calor i la contaminació. Per això, la lluita per preservar-lo ressona com un crit d’alerta en una ciutat que sembla haver oblidat els barris perifèrics. Canudas explica que, “mentre no hi hagi una aprovació definitiva [del projecte], no se sabrà si caldrà presentar un recurs”, i reclama suport legal per gestionar les al·legacions presentades, un procés complex que deixa el veïnat a les portes dels jutjats sense brúixola. Els activistes critiquen, al cap i a la fi, que es tracta d’una lluita desigual contra un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el verd i la memòria.
La història de La Selva no és aïllada. Altres espais del barri han caigut sota la mateixa pressió, i s’han convertit en rampes de pàrquing o blocs de pisos amb espais enjardinats sense ànima. El veïnat, però, no es rendeix i vol convertir La Selva en un símbol de resistència. Un recordatori que la ciutat no pot créixer a costa dels seus pulmons. De fet, és una batalla que transcendeix el barri i que posa en qüestió quin model de ciutat es vol prioritzar.
