Cinc de la tarda en una llibreria de Barcelona en plena campanya per comprar els llibres de text. Hi ha nens, nois i àvies que els acompanyen per deixar la paga
i senyal de la comanda. Una àvia demana un llibre de text d’anglès i el net se’n fot de la seva pronunciació, que considera dolenta, i els seus col·legues li fan el cor. La llibretera, una dona que ja ha arribat a l’edat de jubilació, renya els nois que se la miren burleta. “L’experiència de la vida és un grau que ara no es valora”, reflexiona amb tristesa la llibretera, que també pensa que les dones grans encara som més invisibles que els homes. “I en això de la invisibilitat ja tenim pràctica, perquè ens passa tota la vida. Com més grans ens fem, més transparents ens tornem”, conclou.

Dotze del migdia d’un mes de juliol tòrrid. Plaça de Colom de Barcelona. Una dona gran atura un taxi i el conductor baixa la finestreta i li engalta en un to massa familiar: “Ma’am, where to”. Que traduït seria: “A quina adreça vols anar, àvia?”. La presumpta àvia, que té setanta-cinc anys, li contesta en català. I el taxista, que esperava que la futura clienta fos una turista gran i despistada, pitja l’accelerador i la deixa amb un pam de nas sota un sol de justícia. La dona lamenta que l’abús i també el menyspreu cap a la gent gran s’ha convertit en habitual.

Taxis a demanda que no apareixen

Un matí de setembre. La plaça de Gósol (Berguedà). Una dona gran espera el taxi a demanda que ha sol·licitat per telèfon. Aquest és un servei públic per als municipis que no tenen transport públic. Avui ella necessita anar fins a Guardiola del Berguedà per agafar l’autobús que la porti a Berga perquè té hora concertada a l’hospital. El taxi que havia demanat no apareix i l’aplicació Fleixitransport no funciona, potser perquè a la vall hi ha mala cobertura. O perquè és una aplicació dolenta que falla molt. I el telèfon 900 696 566, que és el del servei de taxi a demanda, tampoc contesta. La dona s’està tres quarts d’hora al telèfon escoltant un robot fins que al final li diu que torni a telefonar “passats uns minuts”. Per sort, guanya la solidaritat i un veí que ha vist les angúnies de la dona la baixa fins
a Guardiola amb el seu cotxe.

La llibretera i la dona gran de Gósol, espavilades les dues i que han treballat tota la vida, no s’entenen amb l’aplicació de La Meva Salut. De fet, el 58,6% dels més grans de setanta-cinc anys no se saben connectar amb els serveis en línia del CatSalut, segons un estudi que va fer públic el juliol la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Taula del Tercer Sector. I encara és més baix el percentatge d’usuaris grans -només el 10,7%- que se saben connectar amb l’eConsulta per enviar missatges als metges de capçalera. Però si són usuaris del CAP de la Vila Olímpica del Poblenou, tampoc cal que en sàpiguen, perquè els missatges, encara que estiguin ben enviats, no obtenen cap resposta. Feta la reclamació al Servei Català de la Salut, la contestació va ser definitiva: “No entren les consultes perquè no es buiden les agendes”. I telefonar a aquest ambulatori o a altres dependències oficials o a empreses privades és un calvari perquè contesta un robot, amenitzat per músiques irritants,
i sovint s’entra en un bucle exasperant.

“Soc major, no idiota” va ser el lema de la campanya que Carlos San Juan va iniciar el 2022 contra els bancs perquè milloressin l’atenció als clients d’edat avançada. Aquest home es va posar en marxa quan va conèixer la història d’una dona de Burjassot, gran i amb mobilitat reduïda, a la qual el BBVA li volia cobrar dos euros extres per atendre-la a la finestreta. En un temps rècord va aconseguir 500.000 signatures. Aquest uròleg valencià demana gerontòlegs i que la medicina se centri a millorar la qualitat de vida de la gent en lloc d’allargar-la amb sofriments. Ara alguns bancs han ampliat la seva atenció presencial, però encara no n’hi ha prou perquè la majoria dels jubilats no sap utilitzar la banca electrònica ni els caixers automàtics i necessiten que els atengui una persona. Segons dades de les mateixes entitats bancàries i que ara ha confirmat l’estudi de la UOC, el 55,5% dels més grans de setanta-cinc anys no usen el banc on line. En canvi, el percentatge de les persones entre 25 i 34 anys arriba al 96,7%.

La discriminació per edat en l’àmbit familiar pot ser encara més sagnant, perquè en lloc de ser l’espai més acollidor sovint és el més dur. No entrarem en els mals tractes físics i psicològics que a vegades pateix la gent gran a casa o a les residències i que és el top de l’edatisme. Fixem-nos en el tracte quotidià en família que sovint és humiliant. “Això no ho saps fer?” és un retret habitual que els grans escolten d’un fill o d’un net als qui potser van ensenyar a llegir. Escoltem els diàlegs en una taula del menjador on convergeixen diferents generacions. Massa sovint els grans no poden seguir la conversa dels joves, que utilitzen un llenguatge ple de neologismes. Quan els joves s’adonen que els avis estan a la inòpia, els comentaris no acostumen a ser gaire caritatius. “No saps de què va, ets d’una altra època, tu això no ho pots entendre, vas conèixer els dinosaures…” i floretes per l’estil.

Els joves més caritatius, repeteixen la frase que no s’ha entès mastegant-la, infantilitzant l’explicació o alçant la veu perquè es pressuposa que el seu interlocutor és sord. El pitjor d’aquest escenari és l’edatisme autoinfligit i que els grans acabin convençuts que són mobles caducats, amortitzats, incapaços d’aprendre coses noves i de portar una vida activa.

Glossari de l’edatisme

• Es diu que els vells fan pudor, són sords, no tenen capacitat d’aprendre coses noves i no tenen relacions sexuals.

• Són tractats amb diminutius -“et porto la sopeta, has de menjar una miqueta”- i en plural -“ara hem de prendre la medicació”-. A més, hom canvia el tracte: del vostè al tuteig.
• Abusos: les mútues els apugen les tarifes; pateixen assetjament telefònic; són més vulnerables a les estafes per canviar de companyies de subministrament; han de posar l’edat en alguns formularis que tenen finalitats de màrqueting…

*Maria Favà és periodista.

L'entrada Edatisme: “Soc gran, no idiota” ha aparegut primer a Carrer.

Era un home de poques paraules, però somreia no sabria dir si amb els ulls o el bigoti. Dibuixava com el sorneguer que era, però mai amb mala llet. Deia que la conya li venia per via paterna. Hauria pogut presumir dels milers de caricatures publicades en un ventall ampli de mitjans de tots els colors. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”. Poc conscient de la transcendència del seu art, guardava pocs originals i vam tenir feina per recollir-ne uns quants per muntar l’exposició que l’Arxiu Històric del Poblenou i l’Aliança vam organitzar per a la festa major del 2022.

Era d’una humilitat que feia ràbia i tot. Els companys de Carrer el descriuen com a tímid i discret i semblava que el seu objectiu era passar desapercebut quan entrava a la redacció. “Escoltava atent i seriós les idees boges [de l’Andrés Naya, històric codirector de la revista] i quan tornava amb el dibuix vèiem que ho havia entès tot a la perfecció”, recorda Elia Herranz, cap de redacció.

Darrere del dibuixant hi havia un pare coratge que es va quedar vidu quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys. Els va tirar endavant treballant de dia en una oficina i dibuixant de nit. Els néts el recorden com un bon cuiner, per les pilotes i per les pizzes. Cada any, en l’aniversari del seu casament, tornava sol al Pa i Trago on havien dinat amb la Rosa, la seva dona, quan era viva. Durant els quasi tres anys que ha sobreviscut a l’ictus em commovia com el cuidaven els fills. Sempre que podien el portaven de passeig o dinava amb els cunyats i ell, que havia estat un bon gurmet, ara demanava salsitxes de Frankfurt.

Poblenoví de soca-rel i vinculat a les entitats del barri, va començar a publicar
a la revista 4 Cantons. La seva primera feina cobrant com a dibuixant va ser a Mundo Diario, després a Canigó i l’Avui fins que un director el va fer fora perquè no volia que el diari semblés un tebeo. I aleshores va passar una bona temporada fent “cabecitas” a l’ABC. Era un home tranquil, tant que un diumenge d’abril, quan va anar a buscar el diari, li va dir baixet al quiosquer: “Em penso que tinc un ictus”. I així va ser.

*Maria Favà és periodista.

L'entrada Manel Puyal, l’home tranquil ha aparegut primer a Carrer.

De repartidor de llet a gran empresari

Balañá era un home d’origen molt humil que va començar fent d’escolanet en una parròquia de Terrassa i va acabar convertint la plaça de toros Monumental en la més prestigiosa del món. Entremig va fer de repartidor de llet, va muntar una primera vaqueria a Sants, va ser dues vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona i importador de vaques d’Holanda, i va subministrar carn als mercats de la ciutat. Va regentar les dues places de toros de Barcelona, on van torejar les figures més mítiques i on va propiciar el llançament de Domingo Ortega i la rivalitat entre Manolete i Arruza, i va donar ales al fenomen Chamaco. Va organitzar més de 1.000 festivals taurins, combats de boxa, circs i muntatges lírics, i va fundar una cadena de cinemes on es van estrenar 500 pel·lícules.

Va anar canviant d’activitat i de negoci perquè preveia abans que ningú quan una activitat aniria de capa caiguda i intuïa cap a on podien anar les noves tendències. Es va saber adaptar als canvis d’hàbits i dels gustos del públic. Es va avançar a la crisi del teatre, va comprar algunes sales i les va convertir en cinemes. Aquesta reconversió li va comportar moltes crítiques que no li devien afectar ni poc ni gaire. Va deixar un llegat de festivals benèfics i unes sales de cinema molt modernes. Ell ja no ho va poder veure, però cinc mesos després de la seva mort, els Beatles van actuar a la Monumental, un recital que va marcar una època i una generació.

Va ser un home molt treballador, “obsessiu”, diu l’autor del llibre. Ell va saber conquerir els periodistes amb simpatia, però també amb regals i entrades per als seus espectacles. La seva nissaga no va ser tan llesta ni tan simpàtica.

Sense estalviar-se les parts fosques

Guixà no ha escrit una hagiografia. No ha glorificat el personatge. Ans al contrari. “Cuando un biógrafo elige el camino de no glorificar a su personaje en pago a unas migajas de intimidad subministrada por sus familiares, no tiene más remedio que rodearse de un buen puñado de expertos”, diu l’autor en el capítol d’agraïments. Guixà també ha posat al descobert les parts fosques del personatge, sobretot pel que fa a la seva influència en la política. I ens descobreix que els expedients personals del regidor Balañá han desaparegut de l’Arxiu Municipal Contemporani.

Els editors catalans no van saber veure el valor d’aquest llibre o potser només el van mirar en diagonal. Sorprèn que l’hagi editat Almuzara, una editorial cordovesa especialitzada en temes taurins. Tampoc el devien llegir gaire en profunditat, perquè, si bé el personatge central és un empresari que també va organitzar corridas, el paisatge és radicalment barceloní i català. I malgrat que l’Ajuntament de Barcelona es va declarar l’any 2004 “ciutat antitaurina”, el cert és que l’afició popular pels toros –corridas, correbous, toros embolats…- és encara viva a Catalunya.

Balañá: el mayor espectáculo del mundo

Josep Guixà
Editorial Almuzara
336 pàgines. 21,95 €

L'entrada La Barcelona de Pedro Balañá ha aparegut primer a Carrer.

Aquest canvi d’escenari, de les pàgines de dins a aquí fora, és perquè el Manel va tenir un ictus el passat mes d’abril i ens va donar un bon ensurt. I en aquesta circumstància hem pensat que era l’oportunitat d’explicar qui és l’home que hi ha al darrere de les caricatures. I és que malgrat haver treballat molt i bé i haver fet dibuixos per a un ventall molt ampli de publicacions, mai n’ha fanfarronejat. No s’ha donat mai aires de superioritat.

Va néixer el 1947 damunt de la taula del menjador al carrer Pujades número 172, al Poblenou. “Soc un poblenoví de soca-rel”, afirma en evocar el barri de la seva infantesa i les romegueres -ganxos, en argot del barri- que la mare anava trobant de camí al mercat quan ell hi anava agafat de la maneta. Ser del Poblenou, a més d’imprimir caràcter, li va permetre estrenar-se com a dibuixant d’historietes a la revista 4 Cantons, que va ser una bona pedrera de gent de l’ofici. I per al Poblenou ha treballat sempre de franc tant dibuixant com participant en el moviment associatiu. Ha estat molt vinculat al Centre Moral, i a L’Aliança li guarden la cadira com a membre de la Junta.

De la pedrera del ‘4 Cantons’

El seu pare era aragonès i de la conya i potser li ve d’herència la seva fina ironia que mai ofèn. “El Manel no és àcid. Les seves són caricatures amables. No vol ridiculitzar ningú. Sap expressar els aspectes positius i sempre amb una punta d’humor”, diu el periodista Juanjo Caballero, que com el Manel va fer les seves primeres armes a 4 Cantons. L’Àngela Vinent i jo mateixa també vàrem coincidir amb ell en la segona etapa de la revista, la que va dirigir el Huertas Claveria, i hem rigut quan hem evocat els crits espectaculars que ens fotia el mestre.

A l’escola feia caricatures dels professors “sempre procurant que s’assemblessin i mai cruels” i dibuixava també per als seus companys uns quadernets de personatges del futbol. “Amb el Kubala no me’n vaig sortir”. Es va apuntar a uns cursos de dibuix per correspondència que dirigia Josep Escobar, el dibuixant del TBO que es va inventar el Carpanta i els Zipi y Zape. Ha admirat els dibuixants Valentí Castany i Jordi Giner, Gin de nom artístic, i per ell Miquel Ferreres va ser un “far”.

Va estar anys treballant en una oficina i alhora fent caricatures per a publicacions molt diverses. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”, diu traient-se importància. La seva primera feina pagada com a caricaturista va ser a Mundo Diario. “Un dia vaig parlar amb el Ferran [Sales], que el coneixia del Poblenou, i l’endemà ja vaig anar a portar un acudit”. També va col·laborar amb la revista Canigó i allà va conèixer Josep Faulí i Josep Maria Cadena, que estaven preparant la sortida de l’Avui, i va col·laborar en aquest diari fins que va arribar Jordi Maluquer. “Que es pensa vostè, que l’Avui és un tebeo?”, li va engaltar el nou director, i el Manel va haver de plegar i se’n va anar a l’altra banda del ventall ideològic, a l’ABC, d’on conserva un bon record. Li pagaven molt bé i no el marejaven. Seguint les indicacions del redactor en cap, dibuixava “cabecitas”, en llenguatge del diari madrileny, calcant les caricatures de les fotos amb paper vegetal.

També ha publicat en el setmanari El Be Negre amb potes rosses; El Triangle, El Diari de Barcelona, Don Balón; la tira còmica “El Burladero”, de La Vanguardia; a Tribuna.cat, Regió 7, El Temps… i va ser un dels impulsors de la revista en línia Elwebnegre.com. Quan ha calgut, ha fet caricatures canyeres, sobretot a l’hora de retratar gent de dretes com la Inés Arrimadas, el Carlos Carrizosa i altres pollosos.

Quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys, es va morir la Rosa, la seva dona. Ell va assumir el paper de pare coratge i els va tirar endavant. Diu que els pares el van ajudar molt i també els amics i sobretot la Magda, la pediatra, i el seu home, l’Andrés.

Ara fa la rehabilitació que li manen amb la seva acostumada bonhomia. I ha començat a fer algun esbós en una llibreta. Acull els amics que el van a veure amb el seu mig somriure de sempre, movent el bigoti. Està al dia de tot i ja es permet algun comentari burleta. L’exemple que millor retrata la seva discreció és la conversa que va tenir amb el seu quiosquer habitual del carrer Lope de Vega un diumenge del mes d’abril. “Em penso que estic tenint un ictus”, va dir baixet el Manel al quiosquer, que no ha parat d’explicar-ho a tothom.

L'entrada Puyal, ninotaire: “Amb la caricatura del Kubala no me’n vaig sortir” ha aparegut primer a Carrer.

Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.

Petritxol contra un piano de manubri

D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.

El Nadal i els ‘bombillaires’

Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.

Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.

El Taulat i la Copacabana catalana

Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.

Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.

Fer de pont… o de traïdor

La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.

Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.

Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.

La necessitat de “trepitjar carrer”

“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.

Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.

Miquel Esquirol, un bitxo rar

Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.

I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Veïns contra ‘bombillaires’ ha aparegut primer a Carrer.

Molts anys després, quan Socias ja estava malalt, va voler sopar i acomiadar-se dels quatre periodistes que vàrem ser testimonis del seu mandat. Va convocar una trobada en un restaurant del Poblenou i a mig àpat em va dir: “Una de les coses de les que estic més satisfet és haver aconseguit recuperar l’ateneu la Flor de Maig”. Va ser, realment, el primer ateneu reconquerit de la ciutat. Però l’embolic administratiu que hi havia darrere de l’edifici, que va ser expropiat després de la guerra civil, va impedir que la recuperació fos plena i l’immoble va restar de lloguer durant 40 anys més fins que una nova mobilització popular va obligar l’Ajuntament a comprar-lo durant el mandat del Xavier Trias. Va ser com el piano dels estudis de Miramar de TVE, que va estar sempre de lloguer, i amb el que l’ens públic va arribar a pagar s’hauria pogut comprar una orquestra sencera, amb piano de cua inclòs.

Por al moviment veïnal

Però aquell primer i solitari èxit no va anar a més. Després de les primeres eleccions, el regidor i abans activista veïnal Jordi Vallverdú es va encarregar dels centres cívics. I com recorda Andrés Naya en les seves memòries encara inèdites, “l’aposta de Vallverdú no eren els ateneus populars sinó els centres cívics com a part de l’administració municipal. No acceptava l’autogestió i allargava el temps amb pintoresques excuses i no s’avançava”. Naya, en parlar de l’Ateneu Popular de Nou Barris que s’havia de fer en l’antiga planta asfàltica, diu que els nous regidors no acceptaven “ni el nom d’ateneu popular, ni la gestió directa, i suprimien les paraules Nou Barris”. I aquesta va ser la postura inamovible de la plaça de Sant Jaume davant de les altres peticions d’ateneus populars que els ciutadans volien a Can Golferichs, a les Cotxeres de Sants i Sant Andreu, al Casinet de l’Espanya Industrial, a l’antiga fàbrica de la Sedeta, al Born…

Quan es debatia la Constitució espanyola es va proposar que s’inclogués les associacions de veïns en l’article setè en què ja figuraven els sindicats i els col·legis professionals. Altres articles ja reconeixien les cooperatives i les organitzacions de consumidors. Però el moviment veïnal feia massa por. I no es van incloure les associacions veïnals perquè el PSOE es va abstenir. Temien que la democràcia directa practicada des de feia anys pels moviments veïnals es convertís en un contrapoder. L’intel·lectual, periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán reflexionava sobre aquesta primera gran frenada democràtica en el llibre Barcelona en lluita, i ho feia, com sempre, en un llenguatge que entén tothom: “No va ser així, en part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”. La paradoxa és que al centre cívic que es va obrir a Vallvidrera li hagin posat el nom de Vázquez Montalban. No s’han llegit el llibre.

Extensió de la gestió privada

Però tornem al carrer. Ara Barcelona té un ateneu popular a Nou Barris dedicat al món del circ, un ateneu a la Farinera del Clot gestionat per les entitats del barri i la Flor de Maig que funciona a batzegades. La resta, són centres cívics i casals de barri i la majoria de gestió privada que costen a l’Ajuntament una quantitat que no hem pogut saber. Un altre tema a investigar és com es fa aquesta gestió privada i si els usuaris l’aproven o la suspenen.

Anem pels casals i ateneus tradicionals dels barris històrics. El mes de febrer d’aquest any va sortir publicat el llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans, escrit per Neus Morán. Segons aquesta historiadora, que fa anys que investiga aquest robatori, de les 19.500 entitats que hi havia a les comarques de Barcelona l’any 1936 només unes mil van arribar vives al 1966, quan es va donar per acabada la purga franquista legitimada per la llei de responsabilitats polítiques del 9 de febrer de 1939: “Los partidos, agrupaciones y organizaciones declaradas fuera de la ley sufrirán pérdida absoluta de sus derechos de toda clase y la pérdida de sus bienes. Estos pasarán íntegramente a ser propiedad del Estado”. D’acord amb aquesta llei i fins al 1966 es van requisar en el conjunt de Catalunya 291 propietats del moviment associatiu.

Una llarga agonia

El barri del Poblenou abans de la guerra civil es podia considerar un laboratori sociològic perquè hi convivien bastant pacíficament 24 entitats de tarannà divers, a més de les vinculades a partits i a sindicats. En el conjunt de Sant Martí hi havia 60 cooperatives i 30 corals. Tot aquest floret va quedar reduït a la mínima expressió el 1939. Només l’Aliança, el Centre Moral i l’Ateneu Colón van sobreviure fent actes d’adhesió, de grat o per força, al Nuevo Régimen. La cooperativa Flor de Maig va desaparèixer aviat i l’Artesana va anar a terra, i en el solar es va aixecar un bloc d’habitatges. Quan la repressió va anar de baixa i el moviment associatiu autòcton podria haver revifat, el canvi de costums els va fer perdre socis i activitats, i l’oferta lúdica que van oferir els centres municipals va acabar de rematar les entitats històriques. Primer va ser el centre cívic de Can Felipa i després se’n van obrir més; el casal de barri de la Vila Olímpica, el casal de barri de la Rambla, el de la Llacuna, el del Camí Antic de València, el de Diagonal Mar, el de Bac de Roda…

L’Ateneu Colón va desaparèixer el 2014 després de trenta anys d’agonia. També va baixar la persiana Pau i Justícia, que a més de cooperativa era una entitat social. L’edifici es va convertir en la Sala Beckett. L’Aliança ha arribat a complir els 150 anys gràcies a l’acústica prodigiosa de la seva sala, però fa poques activitats pròpies. El Centre Moral s’ha reinventat i combina la tradició dels Pastorets i la coral amb la modernitat que han aportat els joves.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Els centres cívics municipals han enterrat els ateneus ha aparegut primer a Carrer.

El fet és que van plegant les botigues singulars, però també les que no són tan singulars ni tan boniques, però que donen servei, i són substituïdes per franquícies impersonals, per grans cadenes, per establiments de souvenirs i per molta roba. I poc sabó.

Les raons endèmiques del tancament de les botigues autòctones són sobretot la manca de relleu generacional i els augments desmesurats dels lloguers. En els últims anys s’hi han afegit dos factors nous: el canvi d’hàbits de consum i les compres online. I des de l’any passat, la pandèmia de la covid-19. Segons un estudi de l’Associació Barcelona Oberta, en els últims mesos la tercera part de les botigues de la ciutat s’han plantejat tancar per culpa del coronavirus.

Asfixiats pel preu del lloguer

La finalització de la moratòria de la llei d’arrendaments urbans, la LAU, el 2014, va ser el cop de gràcia de molts establiments. És el cas de la camiseria Xancó de la Rambla, que va acabar plegant el desembre del 2019 després de litigar durant molts anys amb La Caixa, que era la propietària de l’edifici. La camiseria la va fundar Antoni Coxet el 1820. Del seu mobiliari bellíssim destacaven els elements modernistes i noucentistes i una de les primeres màquines registradores National que van arribar a Barcelona. També la farmàcia La Estrella tenia una màquina National del 1913 de la que estava molt cofoi el farmacèutic Mallol Balmaña. Quan aquest home es va jubilar, l’establiment va sofrir una rehabilitació maldestre malgrat que tenia la protecció del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Els darrers titulars de la farmàcia van haver de marxar per culpa del lloguer: van arribar a oferir 8.000 euros al mes o comprar la botiga, però al final van haver d’anar-se’n.

En el barri Gòtic és on es veu més clar la substitució de les botigues tradicionals per la nova oferta comercial. En el carrer del Call hi ha 19 persianes que fa mesos que no s’aixequen, entre aquestes la de la bijuteria M. Sala, que ha deixat enrere la feina de cinc generacions. En el carrer de Jaume I, que és molt curt, hi ha deu botigues tancades i la que més enyorarem serà la de jocs de taula. En el carrer dels Banys Nous van tancar la cistelleria Germans Garcia i els jocs infantils Foyé, i els locals s’han convertit en un sex shop -on venen un altre tipus de joguines-, una botiga d’accessoris de moda i una cadena alemanya d’ornaments nadalencs. A pocs metres, a la plaça de Sant Josep Oriol, va plegar Coses de casa, i fa més temps Joguines Monforte, que tenia una història de 173 anys. En la contigua plaça del Pi, la farmàcia que va donar aixopluc a Angel Guimerà s’ha convertir en un restaurant. Al costat agonitza Galeries Maldà, que després de tancar botigues com la Policlínica de los bebés -un taller que restaurava nines- ha anat donant tombs fins a encallar en una oferta entre el kitsch i el frikisme.

Trasllats lamentables

Si fugim del mal gust de les Galeries per una de les portes que dona al carrer del Pi, ens toparem amb uns trasllats lamentables, el de la xocolateria Fargas i el de la numismàtica Monge, que tenia una preciosa decoració modernista. Ambdós establiments ocupaven els baixos del palau Castell de Ponç i es van haver de mudar quan l’edifici d’estil neoclàssic es va reconvertir el 2016 en una galeria comercial que ara ja està tancada.

Algunes botigues, com la merceria Santa Anna del Portal de l’Àngel, la Casa del Bacalao del carrer Comtal o Articles de pesca Calicó de la plaça de les Olles, han hagut d’abandonar els seus emplaçaments històrics, i comercialment molt bons, per altres indrets més barats. Calicó s’ha traslladat al carrer d’Àvila al Poblenou. I la merceria i la bacallaneria al fosc carrer de les Moles.

De la cuina tradicional al ‘fast food’

Els restaurants de cuina tradicional, com el Senyor Parellada del carrer de l’Argenteria, l’Agut del carrer de Gignàs o Cal Lluís del carrer de la Cera també han sofert la gentrificació comercial i han tancat. L’Agut hauria complert el seu centenari el 2024. El Viena de la Rambla havia estat un popular colmado que el 1987, en convertir-se en restaurant, va respectar la decoració. Arreu de la ciutat els establiments de cuina tradicionals són substituïts per menjadors de fast food o per cadenes de menjar per emportar. El restaurant Pitarra del carrer d’Avinyò -on el poeta i dramaturg organitzava les seves tertúlies- va tancar el 2018 per convertir-se en un pub irlandès que ja ha plegat.

També han desaparegut les dues sales dels cinemes Mèlies que es van inaugurar el 1996. El seu promotor era el cineasta Carles Balagué, que les va obrir per exhibir films d’autors, cinema clàssic en versió original. Aquestes sales van sobreviure a un incendi i una inundació, però la pandèmia del coronavirus les ha matat. L’operació per rescatar el cinema Texas també es va frustrar per culpa de la pandèmia.

Protecció zero

El 10 de març del 2016, quan ja s’havien malmès una quarta part de les botigues històriques de la ciutat, es va publicar en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el Catàleg de protecció arquitectònic, històric i paisatgístic dels establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Fins aquell moment tot havia quedat en comissions, promeses, bones paraules i unes plaques a terra davant de les botigues. Però després del març del 2016 s’han continuat destruint botigues sense conseqüències penals.

Una llista que va creixent

La llista de botigues que han tancat és inacabable. Aquí només en ressenyem algunes del centre de la ciutat perquè són les que coneix tothom: les galeries El Camello de Portaferrissa, Arlequí màscares del carrer de la Princesa, el Musical Emporium de la Rambla -que s’ha convertit en una oficina de canvi de moneda-, la centenària Granja Vendrell del carrer de Girona, Furest del Passeig de Gràcia, Konema de Consell de Cent cantonada rambla de Catalunya, el restaurant Can Soteras -famós pels caragols i un clàssic per celebrar convits de boda de diverses generacions-, El Gran Café del carrer d’Avinyò -on els periodistes anaven a escoltar off de record-, la llibreria Somnegra del carrer d’Aragó amb Borrell…

Notícia esperançadora

La centenària sabateria Lluch (1889) s’ha recuperat. El mes de novembre uns joves l’estaven rehabilitant per convertir-la en la llibreria Terranova.

L'entrada Necrològica de botigues ha aparegut primer a Carrer.

Però no és la primera vegada que es dona per acabada la premsa pobra, la que editen les associacions de veïns. L’any 1979 la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va muntar una exposició a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu on es mostraven les 45 revistes que s’editaven en aquell moment. Però mentre l’exposició va restar oberta, els més pessimistes ja deien que la mostra representava l’acomiadament, el final d’una etapa i que la marxa s’acabava.

I és cert que en la dècada següent, acabada la dita transició i mig apuntalada la democràcia, els millors líders veïnals van abandonar les associacions per anar a treballar a l’administració. Aquest trasbals va alentir el ritme de les entitats i de retruc també el de les revistes de barri. Van desaparèixer algunes capçaleres i d’altres van anar fent la viu-viu.

El buit creat el van aprofitar altres publicacions també d’àmbit local però impulsades per comerciants o per agents publicitaris i que publicaven més anuncis que notícies. Però en la dècada dels anys noranta el moviment va rebrotar i es van tornar a publicar revistes de barri editades per les associacions. El 2001 se’n van comptabilitzar 121. Ara, vint anys després, només n’hi ha deu que surten estrictament de les associacions veïnals. “Les que van plegar és perquè no van saber mirar més enllà del seu melic”, diu l’Andrés Naya, director de Carrer i exvicepresident de la Favb.

Però alhora que han anat desapareixent les publicacions que depenien només de les associacions n’han sorgit d’altres impulsades per coordinadores veïnals i d’entitats, plataformes cíviques, cooperatives… com Masala de Ciutat Vella, El Clatellot de Nou Barris o la que acaba de nàixer, La Rambla del Poblenou. En aquesta llista no pot faltar La veu del carrer (Carrer), que es la síntesi de les revistes de barri.

Del segle XIX al franquisme dur
Els pobles de Gràcia i Sant Martí, abans de l’agregació a Barcelona, publicaven molta premsa local i cal dir que molt potent. Crida l’atenció L’Arc de Sant Martí, que es va començar a publicar el 1882, es definia com a regionalista, donava suport a la lluita d’Irlanda i va tancar el 1892 després de rebre 21 querelles “per dir la veritat”.

Al barri del Poblenou entre 1924-1928 es va publicar Poble Nou, que estava molt ben escrita i molt ben il·lustrada i donava molta canya a les entitats però alhora les defensava quan el govern civil les clausurava, com va fer amb L’Aliança, que la dictadura de Primo de Rivera feia tancar cada dos per tres per catalanista. Els promotors de la revista -entre d’altres els escriptors Xavier Benguerel, Salvador Roca i Roca i el pintor Ramon Calsina- van acabar a l’exili. Roca i Roca va morir al camp de concentració d’Argelers.

Durant el franquisme i sota l’empara de l’església va aparèixer de nou premsa local, que sovint era un mix entre el full dominical, sermons morals, pinzellades d’història i quan es podia es colava algun tipus de denúncia cívica: Núcleo a Torre Baró, Sarrià, Atalaya del Guinardó; Ideal i La voz de la montaña en els barris de Montjuïc… D’aquestes primeres publicacions i de moltes de les posteriors no hi ha ni catàleg ni col·leccions senceres en cap arxiu públic i el seu estudi es fa ara molt difícil.

Ciclostil i sense peu d’impremta
A final de la dècada dels 60 apareixen les comissions de barri, impulsades sobretot per Bandera Roja i militants dels moviments catòlics. Les comissions es movien en la clandestinitat i la part emergida eren les associacions de veïns, que comencen a fer actes més o menys legals. Tant els fulls que sortien de les comissions com els modestos butlletins de les associacions es feien en ciclostil i sense peu d’impremta. És a dir, il·legals, i el seu objectiu era l’agitació: El Obrero de Sant Adrià del Besòs, Poble Nou, Barrio (d’Horta), La Voz de los Barrios (Nou Barris), Asamblea (Carmel, Can Carol)…

Si les anteriors revistes són difícils de trobar, el balanç d’aquestes encara és mes trist perquè la majoria van anar a la foguera quan es temia alguna “caiguda” (batuda) per part de la policia. Com vam fer els redactors de 4 Cantons el 1975 quan vam decidir autosegrestar un número que havíem dedicat a mossèn Joan Soler i a Josep Maria Huertas detinguts pel cas Wilson que era un militant d’ETA.

A final dels anys 60 ja apareixen publicacions legals, sempre sota el paraigües de l’església, com Carrilet del centre social Almeda de Cornellà, Grama a Santa Coloma de Gramenet, La voz del barrio de l’Hospitalet, Besós que editava l’associació d’exalumnes del Sagrat Cor de Sant Adrià… De totes aquestes, la més ben feta i impresa amb tipografia era 4 Cantons que va sortir entre 1963 i 1967 sota l’empara de la parròquia de Santa Maria del Taulat, i que tornarà a sorgir ja en democràcia.

L’esclat del moviment veïnal
Quan el franquisme estava a la UCI, esclata a Barcelona el moviment veïnal i amb ell les revistes de barri. “Donaven veu als que no en tenien”, recorda Andrés Naya, aleshores un eslògan molt popular. La premsa generalista no pot fer política encara i fa molt de cas a allò que passa als barris, i la lectura dels butlletins i revistes es fa imprescindible per saber on hi haurà la pròxima manifestació o quina campanya es prepara. “El que no sortia a la premsa, no existia” reconeix Naya.

El 1979, l’any de l’exposició i del punt d’inflexió, neix Carrer Gran de Gràcia, que és un dels altres referents de la premsa pobra, i que ja no depenia de l’associació de veïns. Se’n feia un tiratge de 5.000 exemplars, costava 200.000 pessetes cada número i es venia al quiosc al preu de 60 pessetes. El quiosc era la fita que perseguien totes les revistes i algunes, com 4 Cantons o Grama, ho van aconseguir. Ara caldria que l’Hemeroteca de Barcelona fes una tasca prèvia de recollida de revistes i butlletins que ara estan en mans de particulars i entitats per tal de fer-ne després una catalogació.

‘Cap a peus’, la degana
La revista Sant Andreu de Cap a Peus és des de fa anys la degana de la premsa pobra. Surt amb aquesta capçalera i en format revista des de 1980 i només va interrompre la regularitat l’any passat, durant
tres mesos, per culpa de la pandèmia. Des del 1973 i fins al 1980 l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar va publicar un modest butlletí ciclostilat que durant els primers anys tenia només un doble full.

Des de fa cinc mesos el responsable de la revista és l’Àlex González, estudiant de periodisme, que abans feia la crònica d’esports que és una secció important i estable junt amb la de teatre. La d’història local també és cabdal però ha anat apareixent i desapareixent. Abans que ell i durant deu anys el responsable va ser Xavi Aragall. Un altre dels puntals de la publicació va ser Pau Vinyes, que coordinava la secció d’història i que defineix la revista com “la veu del poble”, i recorda que ha estat una escola de periodistes. Els coordinadors han tingut clar que era la revista de l’associació, però alhora era i és un mitjà informatiu i d’anàlisi crítica al servei de tot el barri.

“Acostar el barri a la gent del barri” és la definició que en fa l’Àlex, que explica que ara la revista la fan només entre quatre persones i que abans eren moltes més. Una novetat, que potser crearà escola ara que s’estan acabant els temps del treball voluntari, és que el coordinador cobra. Poc, però cobra.

L’editorial l’escriu la junta de l’Associació però Aragall ressalta que l’entitat “deixa fer” a la redacció i uns i altres procuren no trepitjar l’ull de poll de ningú en temes que poden ser conflictius, com ara l’eix comercial o l’ocupació del cinema Lauren. Quan els temes són delicats procuren recollir totes les versions “de manera didàctica i rigorosa”. En els darrers anys s’ha optat per estar present a les xarxes socials, sobretot Twitter i Facebook, i pengen una part dels articles a internet. Tots plegats són conscients que les associacions de veïns ara tenen molta competència amb les plataformes veïnals i cíviques que han anat apareixent, però també saben que les associacions de veïns són encara les que saben moure’s millor pels laberints de l’administració i aconseguir contactes i informació.

Temes per continuar essent la degana no li faltaran al Cap a Peus. El tema estrella i que probablement donarà més titulars és la interminable estació de la Sagrera.

Tossuderia i resistència dels butlletins veïnals
En aquests moments es publiquen a Barcelona una desena de butlletins que depenen de les associacions de veïns i veïnes. Si comptéssim les magnífiques revistes Masala, El Clatellot i Carrer, que són més globals per utilitzar una paraula de moda, serien alguns més.

Algunes de les associacions que no publiquen butlletins en paper tenen blocs o utilitzen les xarxes socials per donar a conèixer els seus actes, però aquesta fórmula no agrada els socis més grans que tenen dificultats per connectar-se a internet.

Les associacions del Clot-Camp de l’Arpa i Congrés-Indians no hi van posar gaire imaginació i van titular les seves revistes en paper com El butlletí. Les dues tenen 16 pàgines i porten publicitat com quasi totes. La del Clot va publicar el seu número 286 el passat mes d’abril. La del Congrés va sortir el mes de febrer amb el número 51.

L’associació del Poblenou edita una revista amb el nom del barri. L’abril va treure el número 113, de 24 pàgines. Tenen les revistes publicades des de l’any 2004 penjades a la web. Del 1975 al 1978 el butlletí de l’associació es va fusionar amb la revista 4 Cantons.

Tota la Sagrera es publica des de 1982. El passat abril va publicar-ne el número 188, que té 32 pàgines.

La Vall de Vidre de Vallvidrera va treure el seu número 300 amb setze pàgines el mes de maig. Sovint fa crides a favor del relleu generacional. Publica força notícies de tipus històric.

Putxet actiu és un butlletí molt clàssic amb notícies curtes que es publica des de fa 25 anys. El mes d’abril va treure el seu número 63, que té dotze pàgines.

També és un butlletí molt clàssic Sagrada Família, que porta en el subtítol “50 anys fent barri”. El mes d’abril va publicar el número 119 amb 16 pàgines.

Esquerra de l’Eixample va publicar l’abril el seu número 100 amb articles sobre la gent gran i molta informació feta per dones i per a les dones.

La revista de l’associació de Prosperitat A tot el barri, tirada en blanc i negre i fotocòpia, surt un parell de vegades l’any i acaba de renovar-ne el disseny.

L'entrada La ‘premsa pobra’, cada any es perd un llençol ha aparegut primer a Carrer.

El consell em va fer reflexionar. ¿Què fa que els viatgers que s’estaran només unes hores a Barcelona, una de les ciutats més atractives del Mediterrani, es vulguin enterrar durant una tarda en un centre comercial on trobaran més o menys les mateixes coses que a casa seva? La resposta correcta a aquesta pregunta potser explicaria perquè van tancant els comerços singulars de Barcelona i van obrint locals de franquícies que són iguals arreu del món.

Ja hem publicat a Carrer altres necrològiques de botigues que han tancat i aquest estiu ha estat especialment mortífer. A final d’agost va tancar el Bracafé del carrer Casp, on locutors i periodistes havien anat a assajar/repassar milers de guions de Ràdio Barcelona i de Ràdio Nacional. Quan es retirin les tanques que ara tapen l’edifici, el local que ocupava el cafè serà l’entrada d’un aparcament subterrani. Davant mateix hi havia el cinema Novetats i l’hotel Barcelona i ara hi ha un solar també en obres. Aquest juliol també va tancar el cinema Aribau de la Gran Via.

El torn de les ferreteries
Les ferreteries mereixen un capítol a part. La ferreteria Villà també ha xapat aquest any. Es va fundar el 1854 i el 1912 es va traslladar a la rambla de Catalunya 54 i durant cent anys ha ocupat els baixos d’un edifici molt notable de trets modernistes. El moble aparador era de fusta de roure i era una còpia de l’original que l’últim descendent de la nissaga Villà va fer reproduir amb fidelitat fa uns quants anys. Aquí s’hi podien trobar tots els ferratges i manetes, antics i moderns, que poguéssiu imaginar. Ara encara ens quedarà la metal·listeria Bolívar, que està dues travessies més avall i per res del món li volem escriure el RIP.

Dramàtica va ser la desaparició de Biosca y Botey, de la rambla de Catalunya 129, perquè va fer fallida. La firma s’havia fundat el 1919 i van ser els autors materials de la font de Canaletes, de totes les ornamentacions del Liceu (d’abans i després del foc) i de les portes de foneria més boniques de la ciutat. Per pagar els deutes van vendre l’edifici de la rambla de Catalunya i els nous amos han obert un nou local amb el mateix nom al carrer Girona. Pel camí s’han perdut les dues magnífiques portes art déco de la botiga: elles soletes ja justificaven la visita. Ara hi ha una botiga de núvies.

També ha desaparegut Vinçon, que estava a cavall entre una botiga i un museu. A Gràcia va tancar fa temps la Soriano, que es va convertir en una botiga de roba de nens, i al Poblenou, la gran Balius va abaixar la persiana després de mesos de no pagar els seus treballadors. El 22@ va ser el killer de la Balius, que va perdre els seus clients majoritaris (industrials petits i mitjans) perquè el pla els va fer fora de la ciutat.

Playà i Rovirosa del carrer Santa Anna va ser la primera en tancar a començament del segle XXI, tot just quan l’Ajuntament li acabava de posar la placa en reconeixement al seu servei centenari a la ciutat. Ara és una cafeteria. També va marxar de la ronda Universitat 20 l’empresa Escofet, que és l’autora dels emblemàtics panots de Barcelona. Aquesta, però, va deixar les portes de la façana que encara es conserven. Ara també és un establiment de restauració.

Un panorama desolador
Davant de tanta devastació, una bona notícia. La ferreteria Ràfols de la ronda de Sant Pere, que ha estat tancada quasi una dècada, acaba de reobrir com a restaurant. Els nous inquilins han respectat i rehabilitat el sostre de l’immens subterrani, el medalló de forja de la façana i han modificat, per adaptar-lo a la nova activitat, els rètols de forja amb filigranes. Però el pany de carreus de la tercera muralla de Barcelona que estava a la vista en el subsòl s’ha tapat darrere d’una paret, suposem que per imposicions de les ordenances municipals.

Però on la desaparició de les botigues tradicionals fa més mal als ulls és en el Portal de l’Àngel. Aquest any el local que ocupava la popular merceria Santa Anna s’ha convertit en una filial d’Inditex. Santa Anna, que és propietària de l’edifici que va comprar el 1935, no tenia ni una façana bonica ni mobles interiors remarcables. Senzillament era una botiga de tota la vida, que formava part del paisatge i de la memòria dels barcelonins i on es trobava el que no es trobava enlloc. Fa dos anys ja van anunciar que marxaven i que es traslladarien al carrer de les Moles perquè l’establiment no vivia del turisme que envaeix cada dia de l’any el Portal de l’Àngel i que aquesta allau que no cessa, complicava l’accés a la seva clientela tradicional. Deuen haver aconseguit un lloguer milionari perquè és el carrer més car de l’Estat. Ja no m’atreveixo a donar xifres perquè diuen que està per damunt del 3.000 euros el m2.

El panorama del Portal de l’Àngel ara és desolador. Han anat tancant quasi tots els comerços antics. Un dels últims va ser Pintes Ciudad, que tenia la decoració d’una antiga casa de pianos. Ara és una franquícia japonesa de bosses. Queda només l’òptica Cottet, la rellotgeria Colomer i els torrons de Panelles Donat, que són molt valents perquè n’han ampliat la superfície al costat de l’edifici del banc d’Espanya. Queda Can Jorba, que ara és d’El Corte Inglés. I el popular termòmetre elèctric afixat a la façana de Cottet.

I en el carrer Santa Anna, la guanteria Alonso amb la seva magnífica porta modernista i la bacallaneria del carrer Comtal. Que déu ens la conservi. Però ja fa anys que van desaparèixer els dos entranyables forns de Santa Anna on als anys 50 -quan els nens de la meva generació anàvem a emprovar el vestit de comunió a Can Jorba-, les dependentes dels forns ens regalaven uns facsímils molt petits del Patufet on apreníem a llegir en català.

També han tancat els Bulevards Rosa i Pedralbes. El primer va obrir el 1978 i durant molts anys va tenir molt èxit. No se’n recorda gaire gent, però l’edifici del Bulevard del passeig de Gràcia va sepultar el famós Salón Rosa on anava a berenar la gente bien.

Menció especial mereixen els quioscos de premsa. A començaments de segle n’hi havia censats 440. Ara diu el gremi que n’hi queden uns dos-cents i a aquests ningú no els hi augura una vida gaire llarga. Fan molta angúnia aquestes barraques al mig del carrer, tancades, envoltades de pixums i de pintades.

Un record final per a la botiga El Indio del carrer del Carme. Es va publicar que es convertiria en un restaurant, però aquest octubre continuava amb les persianes abaixades i acabant-se de podrir l’equipament interior.

El Ingenio de Rauric hi torna un any després
La centenària botiga El Ingenio del carrer Rauric va tornar a obrir al públic el passat 7 de novembre després d’un any d’estar tancada. Ara la botiga i els motllos els ha llogat un empresari d’Olot, Lluís Sala, que manté l’oferta tradicional de l’establiment, ha eliminat la pirotècnica i ha ampliat l’estoc de joguines amb encant, artesania i articles de decoració.

Aquest negoci, en un altre estatge, el va inaugurar el 1838 un escultor de cognom Escalé que ja feia figures de cartró pedra i articles de festa. La família de l’escultor va mantenir l’establiment durant setanta anys i després va passar a mans de Delfí Homs i Fornell, que en un primer moment va intentar substituir els capgrossos i les caretes per sants de guix, però aviat es va adonar que venien més els articles de festa que els de penitència. Delfí Homs va obrir també dues botigues al carrer del Pi on despatxava mobles petits i el 1913 una altra al carrer de la Corríbia i finalment la del carrer Rauric número 6, on encara hi ha El Ingenio.

Quan la seva néta i continuadora del negoci, Rosa Cardona, es va voler jubilar, els amos de la botiga El Rey de la Magia del carrer Princesa van intentar continuar el negoci de Rauric però no se’n van sortir. Els millors auguris per a la nova singladura perquè les botigues com aquesta, que cada vegada en queden menys, són les que fan atractiva Barcelona.

L'entrada Tanquen botigues singulars, obren franquícies impersonals ha aparegut primer a Carrer.

“El Tribunal Suprem ha legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau de la Música” afirma taxatiu Llinares només començar l’entrevista que ha concedit a Carrer. Li han agradat els dos exemplars de la revista que li hem portat i ha expressat la seva simpatia cap al moviment veïnal, on ell també va començar a militar, en la dècada dels setanta, en la seva Alzira natal. L’Andrés Naya li ha recordat que el jutge de Barcelona que portava el cas del Palau va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular i Llinares ha qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”.

No és habitual que tot un senyor gerent de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que ocupa des de mitjan any passat, surti a rebre al passadís uns periodistes. Ho ha fet amb naturalitat i amb aquest mateix tarannà ha anat descabdellant una història real que sembla una novel·la negra. I ho fa sense aixecar la veu, amb tranquil·litat, malgrat els mals tràngols que va passar quan el van nomenar director executiu del Palau amb l’objectiu d’aclarir el forat negre i encarrilar la gestió. Se’n va anar a casa quan el govern va canviar de color polític.

Llinares- La sentència de l’hotel [veure el número 141 de Carrer del mes d’octubre 2016] és una mala notícia, sobretot per la manera com el Suprem interpreta els fets. Reconeix que hi va haver un tràfic de 900.000 euros però exculpa aquests senyors -Millet i Montull- perquè el promotor immobiliari no estava acusat, dient que els diners els havien rebut pels treballs que havien fet. I s’oblida que aquests senyors eren funcionaris públics de la Fundació del Palau i com a tals no podien rebre cap quantitat sota cap concepte. En la sentència es reconeix que es van fer coses mal fetes i que hi van haver relacions indegudes entre els promotors i l’administració, però no ho considera prevaricació i per tant absol».

Llinares qualifica aquest pagament de 900.000 euros “d’il·legal, il·legítim, fraudulent” i creu que aquesta sentència absolutòria és una prova de com funciona la justícia en aquest país.

Maria Favà- La sentència també beneeix una manera de fer ciutat que la Favb rebutja.
– Si qualsevol ciutadà ve a l’Ajuntament i diu que té un terreny a Collserola i voldria que el requalifiquessin, a veure com el tracten.

– Es podria tornar a produir un nou cas Palau o el mateix Palau podria tornar a fallar?
– Al Palau li dura encara la vacuna i aquell descontrol absolut de factures falses, convenis fraudulents que en realitat encobrien comissions d’obra pública… coses com aquesta ja no poden passar. Una altra cosa és la gestió del dia a dia, que es pot fer millor o pitjor. En el cas Millet hi havia una confiança absoluta en la seva persona i ell se’n va aprofitar. S’ha de produir un canvi cultural que hem d’assumir tots els ciutadans. Aquest mes de novembre entrarà en funcionament a l’Ajuntament una bústia ètica perquè tothom pugui denunciar.

– Denunciar és arriscat. Vostè mateix va patir represàlies.
– Vaig tenir dificultats per reingressar en el cos de funcionaris. Podia haver concursat i potser m’hauria tocat molt lluny de casa. Vaig preferir mirar les vacants que es van produir en el meu àmbit geogràfic i va ser impossible. Quan enviava el currículum em contestaven que buscaven un altre perfil.
Finalment va anar de subdirector general a l’IVAM, que ell ja havia ajudat a crear, i es va trobar amb un merder que s’assemblava al del Palau. “Allà també van fallar els controls. El primer que fan els corruptes en arribar al poder és eliminar els controls, o reduir-los a la mínima expressió, o no donar-los mitjans. I si cal, mouen funcionaris del seus llocs, els amenacen. I això genera desencant, desmotivació. I el funcionari normal et diu: jo no sóc un heroi.”

– Vostè va acomiadar gaire gent del Palau?
– No gaire. Diverses persones van marxar voluntàriament. Quan jo vaig arribar, pensava que la feina d’investigació ja estava feta i que hi anava per garantir la bona gestió. I ens trobem que encara estaven destruint documents dins del Palau, que per les càmeres de vigilància se’ls veia traient papers i objectes.

– Potser es pensaven que no els enganxarien mai.
– Sí, eren molt confiats. Vàrem trobar molta informació a l’abast, coses anotades en les llibretes, en les agendes.

– Va rebre amenaces?
– Hi va haver una primera trucada molt amenaçadora i, per tenir tranquil·litat, tant la presidenta com jo vàrem portar protecció durant mesos. A mesura que anàvem investigant, allò va passar de ser un circ d’una sola pista on només actuaven Millet i Montull, a un circ de diferents pistes. Hi van anar apareixent altres actors i aleshores hi van haver molts nervis, pressions subtils i moltes dificultats per poder acabar la feina.

– Quants diners van anar a parar a CiU?
– Ha quedat acreditat que la Fundació del Palau de la Música va donar, via conveni, 600.000 euros a la Fundació CatDem. Després hi havia uns sis milions d’euros amb factures de quantitats variables, que ningú no sabia a què corresponien, i els pagaments de les quals es feien a un tal Daniel, l’antic tresorer de CiU.

– Sempre s’ha dit que l’escorcoll a les cases de Millet i Montull es va retardar massa i que si s’hagués fet amb diligència s’haurien recuperat més diners i objectes. Al primer jutge que va portar el cas els veïns el van batejar com “el jutge cargol”. Ara que per fi ja hi ha data per al judici, es rumoreja en els ambients judicials que s’arribarà a un acord i que no es farà la vista pública.
– Ho he sentit a dir. Però per evitar el judici haurien de reconèixer el que han fet i indemnitzar les víctimes, l’Estat, la Generalitat, el mateix Palau… Dubto que hi hagi un acord.

– Vostè va poder investigar els darrers deu anys i va estimar el forat en 35 milions. Si hagués pogut investigar tota l’etapa Millet, que són 30 anys, ¿de quant estima que seria el robatori?
– És impossible d’estimar. Els deu anys investigats són quan més obra es fa. Es fa el Petit Palau, per exemple, que es construeix amb subvencions del Ministeri de Cultura. I es reben el doble de diners dels que realment s’utilitzen per a les obres. Això és el “tocomocho”, perquè enviaven certificacions falses. Que fàcil que era enganyar el Ministeri de Cultura!

– Aquests són els altres actors del circ de moltes pistes?
– La relació de Millet amb el PP era molt bona. Ell i l’Aznar eren molt amics. I Millet era membre de la FAES. El més normal és que del Palau també sortissin diners cap a FAES, però no ho vàrem trobar. Els bancs no hi van voler col·laborar.

– I no se’ls podia obligar?
– És clar. El jutge podia obligar-los, però no ho va fer. Els qui no van voler donar la informació, no la van donar.

– Uns cantaries em van explicar que quan anaven de gira menjaven entrepans: no m’ho vaig creure.
– Habitualment menjaven “bocates”. Els cantaires són voluntaris, amants de la música, van dos dies a la setmana a uns assaigs molt rigorosos i se sotmeten a proves també molt rigoroses, perquè la seva compensació, el gran plaer, és poder fer concerts. I quan sortien fora de Barcelona, menjaven “bocates”. Mentre que el senyor Millet es donava la gran vida i el seu xofer anava a buscar viandes a un restaurant de la Via Laietana. No hi havia diners per fer concerts fora de Catalunya però han aparegut factures de viatges a Kenya, a la Polinèsia, de Millet i de la família.

– He sentit a dir que vostè va plegar abans d’hora.
– Vaig plegar quan tocava i quan vaig creure que la meva feina estava acabada. M’hi vaig estar divuit mesos, més del que havia previst en un principi. L’altra qüestió és que hi van haver canvis polítics [es refereix a les eleccions del novembre del 2010, que guanya CiU] i jo no m’hauria sentit còmode. Jo vaig descobrir el finançament il·legal del partit que guanya les eleccions. Per a mi era incompatible despatxar amb ells i ells tampoc no tenien cap intenció de contractar els meus serveis.

Una ‘rara avis’
En aquest món tan caïnita de polítics, periodistes i gerents, Joan Llinares és una “rara avis”. Tothom en parla bé. Subordinats i col·legues. Diuen que amb ell es treballa molt a gust. El defineixen com una persona íntegra, honesta i alhora flexible i amb la ment oberta. Un paio amb sentit comú. És llicenciat en Dret i va treballar com advocat laboralista. És funcionari del cos nacional de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’administració local. Diuen que simpatitza amb les idees ecologistes, que fa una paella boníssima amb foc de llenya i que no ha perdut mai la seva militància valencianista. I és, sense dubte, un home d’esquerres.

L'entrada «Al Palau encara li dura la vacuna» ha aparegut primer a Carrer.