Per als lectors de Carrer, Manel Puyal és el caricaturista que ens va fer somriure des del primer número, però ens va deixar mig orfes l’abril del 2022 quan va patir un ictus. Es va anar recuperant, però ja no va tornar a dibuixar. Va fer el mutis final -al que tantes vegades havia representat en la ficció a l’escenari del Centre Moral del Poblenou- el passat 17 de gener.
Era un home de poques paraules, però somreia no sabria dir si amb els ulls o el bigoti. Dibuixava com el sorneguer que era, però mai amb mala llet. Deia que la conya li venia per via paterna. Hauria pogut presumir dels milers de caricatures publicades en un ventall ampli de mitjans de tots els colors. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”. Poc conscient de la transcendència del seu art, guardava pocs originals i vam tenir feina per recollir-ne uns quants per muntar l’exposició que l’Arxiu Històric del Poblenou i l’Aliança vam organitzar per a la festa major del 2022.
Era d’una humilitat que feia ràbia i tot. Els companys de Carrer el descriuen com a tímid i discret i semblava que el seu objectiu era passar desapercebut quan entrava a la redacció. “Escoltava atent i seriós les idees boges [de l’Andrés Naya, històric codirector de la revista] i quan tornava amb el dibuix vèiem que ho havia entès tot a la perfecció”, recorda Elia Herranz, cap de redacció.
Darrere del dibuixant hi havia un pare coratge que es va quedar vidu quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys. Els va tirar endavant treballant de dia en una oficina i dibuixant de nit. Els néts el recorden com un bon cuiner, per les pilotes i per les pizzes. Cada any, en l’aniversari del seu casament, tornava sol al Pa i Trago on havien dinat amb la Rosa, la seva dona, quan era viva. Durant els quasi tres anys que ha sobreviscut a l’ictus em commovia com el cuidaven els fills. Sempre que podien el portaven de passeig o dinava amb els cunyats i ell, que havia estat un bon gurmet, ara demanava salsitxes de Frankfurt.
Poblenoví de soca-rel i vinculat a les entitats del barri, va començar a publicar
a la revista 4 Cantons. La seva primera feina cobrant com a dibuixant va ser a Mundo Diario, després a Canigó i l’Avui fins que un director el va fer fora perquè no volia que el diari semblés un tebeo. I aleshores va passar una bona temporada fent “cabecitas” a l’ABC. Era un home tranquil, tant que un diumenge d’abril, quan va anar a buscar el diari, li va dir baixet al quiosquer: “Em penso que tinc un ictus”. I així va ser.
*Maria Favà és periodista.
