Com és costum del moviment veïnal, els barris faran el seu balanç de l’actuació municipal. En general es considera positiva l’actitud del nou equip de govern i que les sensibilitats socials i polítiques siguin més properes. Però això no és suficient. “Fets i no paraules” va ser una famosa pintada veïnal que segueix vigent. Queden dos anys de mandat i es prendrà nota dels incompliments.

Aquest informe s’ha realitzat amb les dades facilitades pels activistes veïnals Camilo Ramos, Carles Burgés, Carlo Scoles, Gerard Gual, Fernando Abad, Joan Vidal, Leonor Pérez, Jaume Matas, Joan Bordetas, Jordi Clausell, Pedro Alonso, Salvador Mañosas, Toni Ramon, la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris i la junta de l’AV d’Horta.

Ciutat Vella

• Pla d’habitatge social en un districte que perd residents.
• Limitació del número de places hoteleres.
• Recuperació de l’espai públic davant la privatització derivada dels usos turístics.
• Facilitar i potenciar el comerç de proximitat.
• Tramitar d’una vegada per totes l’anul·lació de la llicència de l’hotel del Palau de la Música.

Eixample

• Compliment del nou termini per a la finalització del mercat de Sant Antoni (2018) i que es realitzi la superilla per a vianants que l’ha d’acompanyar.
• Aprovar i iniciar el pla urbanístic de la Model, respectant els acords amb el moviment associatiu i creació d’una comissió de seguiment amb participació veïnal.
• Urbanització de l’espai de Germanetes.
• Redacció d’un Pla d’Equipaments.
• Realització de les mesures aprovades en el PEUAT.

Sants-Montjuïc

• Remodelació del passeig de la Zona Franca.
• Compliment dels terminis assenyalats per a l’arribada del Metro a la Marina.
• Desenvolupar la tercera fase del cobriment de les vies ferroviàries de Sants amb un projecte consensuat amb els barris.
• Destinar l’edifici del Palau de la Premsa a equipament municipal per a les activitats de les entitats.
• Elaboració i aprovació del Pla Urbanístic del Turó Font de la Guatlla.
• Remodelació del barri de Sant Cristòfol, aprovat l’any 2012.

Les Corts

• Transformació urbanística de l’espai Barça amb consens veïnal.
• Protecció dels béns d’interès històric, artístic i cultural (com la Masia, l’hotel del Bisbat i la Maternitat).
• Compliment del conveni amb Telefònica (que també afecta d’altres districtes).
• Finalització de les obres de la Colònia Castells.
• Definició dels continguts del Pla Danubi.
• Realitzar el monument a la memòria històrica de l’antiga presó de dones.

Sarrià-Sant Gervasi

• Execució del Pla d’Equipaments del districte i construcció de la biblioteca de Sarrià.
• Construcció d’habitatges socials per als joves i la població més vulnerable.
• Cobertura de la ronda des de Via Augusta fins a la plaça Comín i instal·lació d’un sensor de contaminació a la ronda de Dalt (plaça Borràs).
• Aprovació del Pla de Mobilitat del districte, amb solucions per als barris de muntanya.
• Pla de Futur per als barris de muntanya amb consens polític i veïnal.
• Revisió de la planificació urbanística del barri de les Planes, pendent des del 1990.
• Modificació del PGM del parc de l’Oreneta.

Gràcia

• ‘Desprivatització’ dels serveis sanitaris, amb transparència i informació (hospital de Sant Pau, l’Esperança, Entitats de Base Associativa (EBA) de Vallcarca).
• Mesures valentes per reduir la contaminació atmosfèrica provocada pel trànsit.
• Lluita contra la gentrificació de la Vila de Gràcia mitjançant un Pla d’Habitatge.
• Mercat popular a l’Abaceria, sense supermercat ni aparcament.
• Recuperar l’operativitat de la taula de treball per al seguiment del Pla d’Usos.

Horta-Guinardó

• Cobriment de la ronda de Dalt.
• Replantejar el transport públic de superfície perquè sigui més eficaç.
• Rehabilitació del palau del Parc del Laberint d’Horta.
• Més presència de l’ensenyament públic, augmentant el percentatge del 50% actual.
• Calendari per a la finalització de la línia 9 del Metro.
• Més transparència en la gestió del Casal d’Entitats del Mas Guinardó, un compromís del govern actual.
• Realització dels equipament previstos a l’illa del Torrent.

Nou Barris

• Actualització del Pla d’Equipaments.
• “Humanització” de la Meridiana tenint en compte els barris de Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana.
• Realització d’un cens de pisos buits. Investigar i exigir responsabilitats per la venda de pisos socials a fons d’inversió (també afecta altres districtes).
• Compliment dels compromisos del Pla contra la pobresa de 2016 pactats amb la plataforma “Nou Barris cabrejada diu prou!”.
• Planificació i aprovació del futur dels equipaments de la Plástica Flor a la zona centre, amb consens veïnal.
• Retorn de les propostes dels barris en transport.
• Treure les torres d’alta tensió de Collserola (no a la MAT).
• Aplicar el treball previ pactat en Participació.

Sant Andreu

• Pla integral de reforma de la Meridiana i començament de les obres.
• Construcció de l’estació de l’AVE i urbanització de l’entorn, incloent les modificacions al pla de 1996 i aprovació definitiva del futur parc.
• Urbanització del solar de les antigues casernes. Avançar en la construcció dels equipaments compromesos.
• Planejament global del conjunt del territori productiu (Bon Pastor, Estadella, Verneda, Montsonys, incloent la pastilla Mercedes Benz).
• Construcció dels primers habitatges de reallotjament a l’entorn de la presó de Trinitat.
• Realització del projecte Portes de la Trinitat.
• Calendari per a l’arribada de la línia 4 a la Sagrera.

Sant Martí

• Dignificació de la rambla Prim i apertura al carrer Santander.
• Connexió de la línia 4 del Metro entre la Pau i la Sagrera.
• Solució a la problemàtica de l’aluminosi a la Pau i el Maresme.
• Tirar endavant la segona fase d’urbanització de Pere IV.
• Licitació de totes les obres pendents a Glòries.
• Rehabilitació integral de Can Ricart.
• Inici de les obres del passeig del Front Marítim.

L'entrada Prioritats del moviment veïnal fins al final del mandat ha aparegut primer a Carrer.

I… tanmateix, guanyar les eleccions no significava aconseguir el poder. “És l’hegemonia cultural, estúpids!”. L’hegemonia no és guanyar les eleccions. L’hegemonia no és tenir el govern. L’hegemonia, en un enfrontament entre Barça i Madrid, no és qui guanya: és el terreny de joc, les normes, el consens, el sentit comú. Un canvi radical, en el sentit d’anar a l’arrel, hauria de passar per canviar les estructures del poder de la ciutat. La idea de BComú en la campanya electoral va ser que una mena de ‘patriotisme barceloní’ -en el sentit errejonista– hauria de capgirar la ciutat de cap a peus per retornar la ciutat a la seva gent.

De veritat que no es pot?
El govern de BComú ha topat contra la crua realitat d’una hegemonia cultural -i per tant, també legal, política, social- amb un consens liberal -de lliure mercat- i d’obsessió pel creixement econòmic.

No pot acabar amb els desnonaments -tot i que és un dels govern que més s’hi ha esforçat-; no pot aturar la pujada del preu dels lloguers ni evitar l’expulsió dels veïns més joves -malgrat que la inversió en habitatge s’ha multiplicat per quatre, i treballen amb la Generalitat en l’índex de preus del lloguer-; no pot frenar les conseqüències negatives del turisme -malgrat la moratòria hotelera i el xoc amb Airbnb-; no pot reduir les xifres d’atur a la ciutat -malgrat que en el primer any van triplicar els plans d’ocupació i s’està treballant per establir un salari mínim de ciutat-; no pot reduir ràpidament les desigualtats socials, educatives i de salut -malgrat haver augmentat un 50% la inversió social en aquests dos anys, fent créixer un 200% les beques menjador-; no pot carregar-se els grans contractes d’electricitat amb Endesa -perquè els tribunals li ho prohibeixen- ni el de la neteja amb FCC -malgrat denunciar-ne la malversació- ni pot crear una funerària pública -perquè l’oposició ho rebutja-; no pot remunicipalitzar el servei d’aigües en mans d’Agbar -perquè es necessiten canvis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona-; ni tan sols ha pogut deixar a zero la subvenció al circuit de Fórmula 1 de Montmeló -n’ha reduït la partida, però no l’ha eliminat com va prometre-; o no pot tancar el Centre d’Internament d’Estrangers -malgrat els intents legals del regidor-advocat Jaume Asens-. No es pot. No es pot, de veritat?

Ciutat arrossegada pel capitalisme
Barcelona ja no és només una ciutat: s’ha convertit en un producte de consum global. Els barcelonins, legalment, no tenen ara per ara més dret a viure a la ciutat que qualsevol empresari, jove hipster o migrant acabat d’arribar de la resta del món només pel simple fet d’haver nascut a la ciutat. Els fons d’inversió internacionals, el negoci immobiliari, les botigues de grans marques mundials i les cadenes de fastfood alimentari estan fent augmentar el preu de la vida a tota velocitat. Sembla un corrent imparable. El capitalisme arrossega tot el que troba. El mateix que va passar fa anys als centres de Manhattan, Londres i París està passant avui a la nostra ciutat i, de fet, ja afecta la resta de l’àrea metropolitana. Barcelona s’ha acabat. S’ha acabat, de veritat?

Un dels cervells de Barcelona en Comú, el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, diu que davant del patiment de la gent, l’esquerra no pot paralitzar-se amb el discurs pessimista del “no hi ha alternativa” contra el capitalisme. És cert que l’Ajuntament està fent (i està deixant de fer) coses que fins ara eren impensables, des de la creació d’una empresa pública d’energia fins a la retirada de símbols monàrquics, passant per la lluita contra els paradisos fiscals. Però el mateix Pisarello va apuntar el primer dia que va trepitjar la Casa Gran per on havien d’anar els trets si es volia un canvi radical: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. Barcelona en Comú no té el poder real. Tenen una quota de poder davant dels privilegis inacceptables dels grans fons d’inversió estrangers, les empreses de l’Ibex-35 i els grans mitjans de comunicació. En alguns moments, BComú ha apostat per generar xocs contra aquests poders -fins i tot a vegades sabent que perdria- però, en altres moments, ha preferit no plantar batalla.

A més, la institució no hi ajuda. La institució, l’agenda política i les lleis i reglaments promouen sempre l’statu quo. Per fer qualsevol canvi substancial a Barcelona, necessiten fer aliances amb el PSC -sorprèn el número de càrrecs a l’interior de l’Ajuntament amb passat socialista-, ERC i la CUP per sumar el suport de 21 regidors. BComú només en té 11. Ada Colau, en una entrevista a Contexto, explicava amb raó que “la naturalesa de la institució no va associada a la possibilitat de la ruptura. La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis ni les grans fites. La institució, que ha de gestionar el possible i l’imperfecte, va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme, i no a la ruptura”.

Generar contrapoder
Davant d’això, ¿com frenar l’avenç inexorable del capitalisme global, depredador, desigual i salvatge sobre tots els àmbits de la vida a Barcelona?

Pensant estratègicament, hi ha dues vies: a) Crear o ajudar a crear, amb inversions socials i econòmiques, espais i estructures de contrapoder. Ja han passat dos anys… i queda un any i mig. De fet, Pisarello, en una entrevista a Crític, ja va dir-ho: “Crec que des del poder municipal tenim una oportunitat de generar contrapoder”. i b) Dir la Veritat. L’esquerra ha d’aprofitar aquest potencial institucional per començar a dir, com reclama sempre el filòsof Carlos Fernández Líria, “la veritat”: “Si ens deixessin parlar 10 minuts a televisió, els matxacaríem perquè ells expliquen ximpleries i impostures. És el moment de dir coses clares i deixar de dir coses buides”. “En una època d’engany universal”, com deia Orwell, “dir la veritat és un acte revolucionari”.

L'entrada Barcelona en comú segueix tenint un problema, guanyar l’hegemonia ha aparegut primer a Carrer.

El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.

Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.

Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.

Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.

És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.

Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.

Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.

Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.

L'entrada La força dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Més d’11.000 persones
Segons dades del 2017, a la capital catalana hi ha 193 residències assistides per a gent gran, on viuen gairebé 11.300 persones. La gran majoria són centres privats, però fins i tot en aquells que són de titularitat pública, la gestió recau sovint en mans privades i en nombrosos casos en empreses amb ànim de lucre. En el manifest Per unes residències assistides per a gent gran on es pugui viure dignament, impulsat per la vocalia de Sanitat de la Favb, se subratlla que “a algunes d’aquestes empreses se les coneix per activitats com per exemple la construcció i no per tasques assistencials, i el primer que han fet després de guanyar el concurs ha estat acomiadar personal”.

Els gegants corporatius més significatius amb presència al sector són Clece, filial del grup ACS -dirigit pel president del Real Madrid, Florentino Pérez-, i OHL, que a Barcelona gestiona sis residències públiques a través d’una unió temporal d’empreses (UTE) amb Asproseat. El president d’OHL és Juan Miguel Villar Mir, que va ser ministre d’Hisenda entre desembre de 1975 i juliol de 1976 -per tant, sense que s’hagués assolit la democràcia- i que apareixia als papers de Bárcenas com un dels constructors que va fer donacions il·legals al PP a canvi de l’adjudicació de contractes públics.

Precisament al voltant de les residències públiques -propietat de la Generalitat- que gestiona la UTE formada per OHL Ingesan i Asproseat s’han gestat bona part de les denúncies pel pèssim serveis que es dona als usuaris. En concret, la UTE gestiona les residències de Mossèn Vidal i Aunós (Sants), Alchemika (Sant Martí), El Molí (Nou Barris), Bon Pastor (Sant Andreu), Bertran i Oriola (Ciutat Vella) i Poblenou, al barri del mateix nom. En tots els casos l’esquema és similar. La UTE va aconseguir la gestió de la residència gràcies a presentar l’oferta econòmica més baixa -en aquest tipus de concursos la valoració econòmica és la que atorga una major puntuació i, per tant, la decisiva a l’hora de determinar qui el guanya- i a partir d’aquí se li han anat acumulant queixes dels familiars dels usuaris.

Retallada de personal
Fa uns mesos va sorgir una coordinadora de familiars de les sis residències gestionades per OHL per denunciar la situació i guanyar força a l’hora de reclamar canvis. José Luis Olivé, amb familiars a la residència Mossèn Vidal i Aunós i membre de la coordinadora, explica a Carrer que el gran problema és la retallada de personal cuidador, que en el centre de Sants, per exemple, ha passat de tres a dues persones per planta, un fet que perjudica greument l’atenció d’unes persones usuàries que, en molts casos, tenen un elevat grau de dependència. “Ens hem trobat amb situacions com que no els canviïn de roba quan toca, que l’edifici té un nivell de manteniment deplorable i compti amb materials molt deteriorats i que la neteja estigui lluny de ser òptima”, relata. En un comunicat, la coordinadora denuncia que a les cinc residències es repeteixen “deficiències en l’atenció mèdica”, falta de materials bàsics, i una qualitat ‘deficient’ dels aliments, que a més a més són “pocs equilibrats”.

Per tot plegat, la coordinadora ha portat a terme diverses accions, com ara concentracions de protesta, recollida de signatures -només en el cas de la residència de Sants se n’han aconseguit més de 7.000- i trobades amb representants de l’Ajuntament i la Generalitat -que integren el Consorci de Serveis Socials de Barcelona- i amb la Síndica de Greuges de la ciutat. Entre d’altres qüestions, els familiars el que reclamen és que es retorni al nivell d’atenció anterior a l’entrada d’OHL, és a dir, que es desfacin les retallades de personal i, per exemple, tornin a treballar tres cuidadores per planta.

La vocalia de Sanitat de la Favb va un pas més enllà i vol que les residències públiques tinguin una “gestió pública”, que s’augmentin els recursos per garantir una atenció de qualitat i uns bons programes de rehabilitació i que hi hagi un pla general participatiu per definir les necessitats del col·lectiu de la gent gran que hi resideix.

Sense resposta de la Generalitat
Les famílies afectades i les entitats veïnals han reclamat a l’Ajuntament de Barcelona una major implicació per millorar l’atenció, però la resposta del consistori és que el seu marge d’actuació és limitat, perquè al cap i a la fi és la Generalitat qui s’encarrega d’adjudicar la gestió de les residències de la seva propietat. En el moment de tancar l’edició, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies no havia contestat les preguntes de Carrer sobre la qüestió, però el Diari del Treball va assegurar que fonts del departament havien indicat que s’estava treballant amb la gestora -és a dir, OHL- per millorar “l’organització del servei”. La versió de l’empresa, recollida pel mateix mitjà, és que la companyia “treballa contínuament per a la millora de la qualitat assistencial”.

L'entrada Front veïnal per reclamar atenció digna per a la gent gran ha aparegut primer a Carrer.

La principal línia d’investigació del cas Palau consistia en acreditar si, a través de la institució musical, l’empresa Ferrovial transferia comissions cap a Convergència amb l’objectiu d’obtenir obra pública. La comissió parlamentària que va investigar els fets va recollir un seguit de documents, que incloïen cartes i faxos a tres bandes entre l’expresident del Palau, Fèlix Millet, el responsable de finances de CDC en aquell moment, Carles Torrent, i Pedro Buenaventura, exdirectiu de Ferrovial, que apuntarien en aquesta direcció.

Durant el transcurs del judici, Millet va admetre en la seva declaració que la comissió habitual de la constructora era del 4%, del qual un 2,5 % se’l quedava Convergència, un 1%, ell, i el 0,5% restant se li assignava a l’exdirector administratiu del Palau i mà dreta de Millet, Jordi Montull.

Si la relació entre l’expresident del Palau i Convergència ha fet córrer rius de tinta, dels seus vincles amb la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials -la FAES-, el think tank del Partit Popular, se n’ha parlat menys. Ja el 2013 la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), acusació popular de la causa, va demanar que també s’investigués si el Palau de la Música hauria desviat fons cap a l’Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la Fundació. Entre els membres del seu consell assessor hi van figurar personalitats com l’expresident del Comitè Olímpic internacional, Juan Antonio Samaranch, l’expresidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho, el regidor popular Alberto Fernández Díaz i també Fèlix Millet.

Les sospites dels veïns derivaven de la coincidència temporal entre l’època en què Millet es va afiliar a l’Institut i les subvencions més quantioses de la història que el Ministeri de Cultura va donar al Palau de la Música per executar-hi obres de reforma, i que s’eleven a 14,5 milions d’euros. Aquesta quantitat aportada per l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música, un organisme del Ministeri de Cultura, representa pràcticament el total dels 16 milions provinents dels ens públics; la resta la van posar el Departament de Cultura, l’Incasòl i la Diputació de Barcelona. Una altra part del finançament es va obtenir per mitjà d’ens privats, com la Fundació Caja Madrid, de la campanya de restauració de l’orgue del Palau i de la campanya Un Palau per al segle XXI. L’entitat també va signar un préstec sindicat amb diferents entitats financeres que estava dotat de quasi 5 milions d’euros.

En total, l’import del finançament va ser de 26,8 milions d’euros, però l’empresa Deloitte, que va auditar les obres, va constatar que el seu cost total devia vorejar els 17 milions i per això va advertir d’algunes “irregularitats” en relació a la documentació presentada per justificar les subvencions. No es coneix quin va ser el destí dels diners que ballen, però segons apuntava la Favb en un comunicat que va emetre a l’inici del judici, “ha resultat evident que gran part del finançament provinent del Ministeri de Cultura no es va utilitzar en les pròpies obres”. Tot i així, “ni l’execució va ser auditada per part del Ministeri, ni en el tràmit d’investigació es va analitzar on havien anat a parar els diners desviats”, continuava el comunicat.

Paral·lelament, l’any 2008 els Mossos d’Esquadra van rebre una carta signada per la inexistent associació Amics de l’Orfeó Català, denunciant que el Palau de la Música hauria pagat 3,6 milions d’euros en comissions a la FAES “per les obres del Petit Palau”. Els perits d’Hisenda no van trobar proves que donessin per vàlida aquesta hipòtesi i van descartar possibles irregularitats, però la Favb va considerar que la investigació d’Hisenda no havia estat prou intensa i l’advocat que representa els veïns, Àlex Solà, va anunciar que pressionaria perquè aquesta branca del cas tingués recorregut.

“Distinguido amigo”
Malgrat la insistència dels veïns, el jutge instructor i l’Audiència de Barcelona van desestimar investigar-ho i per tant, les presumptes comissions que s’hauria endut la FAES quedaran com un dels misteris que no es resoldrà. Per contra, el que sí sembla quedar acreditat amb tots els documents confiscats és la bona relació entre Fèlix Millet i José Maria Aznar, almenys durant els anys en què el president espanyol governava a la Moncloa amb majoria absoluta. Dins la documentació incorporada al sumari del cas Palau s’hi inclou una carta datada del 2 de març de 2004 en què Fèlix Millet agraeix al seu “distinguido amigo” José Maria Aznar “la colaboración y apoyo que has ofrecido al Palau de la Música Catalana, durante tu etapa como Presidente del Gobierno”. “Sin duda, tu sensibilidad hacia nuestros proyectos ha ayudado a la realización de las obras, que permitirán que el Palau sea una sala aún más competitiva”, escrivia Millet.

De vacances a Menorca
La correspondència amb el matrimoni Aznar-Botella va ser relativament freqüent entre 2002 i 2004. Fins i tot Millet va convidar-los a visitar la seva residència de Fornells, Menorca, tal i com es pot llegir en una carta del 10 de juliol de 2003, intervinguda en l’ordinador de la secretària del llavors president del Palau de la Música. “Se acercan nuevamente las fechas estivales y, como cada año, me tomaré unos días de descanso que pasaré en la isla de Menorca. Sería, para mi esposa y para mí, un placer que, tal como hicimos el año pasado, quisierais volver a compartir una velada con nosotros”, proposava Millet.

I aquestes cartes són només una part del mosaic. Anys abans també va mantenir correspondència amb altres alts càrrecs del Partit Popular amb la voluntat explícita d’assegurar-se la inversió del govern espanyol en el Palau. Concretament, el 1996 va enviar una carta a Jorge Fernández Díaz, secretari d’Estat per a les Administracions Públiques en aquell moment, disculpant-se “per la insistència” i preguntant-li si havia pogut fer “alguna gestió referent al tema dels 127 milions de pessetes que aquest Consorci té pendents amb el Ministerio de Cultura”. En la mateixa línia, va cartejar-se amb José María Michavila, llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, per agrair-li “todas las gestiones que puedas hacer para conseguir que el Sr. Aznar y/o la Ministra de Cultura, Sra. Esperanza Aguirre, puedan venir un día a visitar el Palau”.

La vista oral del cas Palau està a punt de finalitzar i per fer un balanç ajustat, falta encara tenir la sentència. Tot i així, la Favb ja ha extret algunes conclusions prèvies que són, en primer lloc, la constatació que el judici ha desvelat una realitat que la ciutadania rebutja: la corrupció, l’espoli del Palau de la Música i la seva instrumentalització “per al finançament il·legal de la força política que durant més temps ha governat Catalunya”. De moment, i a l’espera de la resolució del cas, la testificació de Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull (exdirectora financera del Palau), avalarien aquesta tesi. Per això “la Favb es ratifica en la seva acusació a Convergència Democràtica de Catalunya i a Ferrovial”, afirma l’entitat en un comunitat.

Rebaixa de penes
En el transcurs del judici el fiscal anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled, ha rebaixat les penes de presó que sol·licitava per als principals acusats de l’espoli del Palau a canvi d’admetre el saqueig i el finançament il·legal de Convergència per mitjà de Ferrovial. D’aquesta manera, a Fèlix Millet li demana ara 14 anys i 9 mesos de presó enlloc dels 27 anys i mig inicials i a Jordi Montull, 10 anys i 10 mesos.

Malgrat la rebaixa, els exdirectius del Palau no es lliuraran del pagar multes de 22 milions d’euros cadascun mentre que Gemma Montull, que després de la confessió del seu pare evitaria la presó, haurà d’assumir una sanció de 10 milions d’euros. A banda, els imputats hauran de retornar els 32 milions sostrets. Per contra, Sánchez Ulled ha pujat de set anys i mig a vuit anys la pena de presó que demanava per a l’extresorer de CDC, Daniel Osácar, a més d’una multa de 20 milions d’euros. Per últim, el fiscal també ha modificat el seu escrit perquè en cas de sentencia contrària, es pugui reclamar al PDECat els 6,6 milions que l’extingida Convergència hauria cobrat en forma de comissions.

Aquestes rebaixes són derivades del cas Palau que tampoc han sorprès massa. El que sí que va resultar intolerable, com a mínim des de l’òptica veïnal, va ser que el Consorci del Palau de la Música es negués a acusar Convergència pel cobrament de comissions. Aquest Consorci, que està format per membres de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri de Cultura i l’Associació Orfeó Català, inicialment va decidir que no incriminaria el partit. Els vots contraris dels representants de la Generalitat de Junts pel Sí van decantar aquesta decisió, però ara s’han abstingut. Des del Govern català han justificat el canvi de posicionament assegurant que no volen bloquejar “cap acció que es consideri rellevant i oportuna”.

L'entrada Millet i la FAES, un enigma que no es resoldrà ha aparegut primer a Carrer.

L’actual consistori, tot i les seves promeses verbals i la seva presumpta implicació a favor dels veïns i en contra dels corruptes, tampoc no ha sigut capaç de tirar enrere la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que hi fa possible la construcció d’un hotel. Les tres finques catalogades que havien d’anar a terra per fer l’hotel continuen embolicades en xarxes per evitar que caiguin pedres. Per dins encara deuen estar pitjor, perquè des del 2010 que estan sense ús i abandonades.

Potser l’Ajuntament tem que el dia que es reverteixi el planejament, haurà d’indemnitzar el promotor de l’hotel. Oliva Hotels va arribar a estimar en cinc milions d’euros les pèrdues per no haver-hi pogut construir, unes pèrdues calculades sobre uns hipotètics guanys que el promotor tenia coll avall i que de moment no ha pogut abastar.

I l’altre serrell indesitjable d’aquesta trista història és que el moviment veïnal haurà de pagar les costes judicials d’un procés que no hauria d’haver existit mai si els responsables polítics d’Urbanisme (de l’Ajuntament i de la Generalitat) haguessin actuat realment a favor del bé comú, com van al·legar en la seva defensa durant el judici. Les costes s’estimen en uns 15.000 euros, i com que l’associació que va interposar el recurs de cassació està en via morta, aquests diners els haurà de pagar la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes. La líder veïnal Maria Mas, que ha estat en aquesta lluita des dels primers anònims que alertaven d’una fosca operació per construir un hotel, proposa fer un Verkami per recollir els diners.

El penúltim episodi d’aquest culebrot és la sentència que va dictar l’any passat el Tribunal Suprem confirmant la de l’Audiència de Barcelona del maig del 2014 i rebutjant el recurs de cassació que van interposar el ministeri fiscal, la fundació privada Orfeó Català Palau de la Música i l’Associació de Veïns per a la Revitalització del Casc Antic. Però, curiosament, admet el recurs que van interposar Millet i Montull en contra de la sentència que els condemnava a penes menors de presó i multes. I és per aquesta darrera resolució del Tribunal Suprem que el moviment veïnal s’haurà de fer càrrec de les costes en perdre el recurs.

Joan Llinares, l’home encarregat de fer la neteja del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull, també s’ha pronunciat sobre aquestes costes que han de pagar els veïns. Carrer el va entrevistar a finals de l’any passat com a gerent de l’Ajuntament (càrrec que ara deixa per anar a l‘Agència Antifrau de València), poc abans que comencés el judici del cas Palau (no confondre amb el cas de l’hotel del Palau, perquè són dues causes diferents i dos judicis diferents).

En començar l’entrevista, Llinares ens va dir que el Tribunal Suprem havia legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau, i quan l’Andrés Naya li va recordar que el jutge de Barcelona que portava el cas va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular, Llinares va qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”. Ara ell podria intercedir abans de marxar per tal que les costes que ha imposat el Tribunal Suprem les assumís l’Ajuntament de Barcelona, que és en definitiva el primer culpable de tot l’embolic de l’hotel del Palau. I potser caldria recordar que d’ençà la primera aprovació per construir l’hotel, molt poques coses han canviat a la cúpula d’Urbanisme municipal. I això malgrat que s’han succeït tres consistoris diferents i de tres colors polítics. L’escàndol va esclatar sota el mandat de l’alcalde Joan Clos (PSC) i durant mesos l’Ajuntament va continuar defensant la bondat del projecte i dient que es feia pel bé comú, fins que finalment el plenari va aprovar tirar enrere la modificació del PGM. En el següent consistori, presidit per Xavier Trias (CiU), el tema va tornar al plenari i es va ratificar l’anul·lació de la modificació.

L’actual Ajuntament, que és el que hauria d’haver actuat amb diligència, ha deixat les coses tal com estaven. És a dir, no ha fet res.

L'entrada L’hotel del Palau, cornuts i pagar el beure ha aparegut primer a Carrer.

Frente a la placa se distingue un búnker que formaba parte de una batería antiaérea durante la guerra civil. “Aquí, encima de este búnker, teníamos nuestra barraca. Aquí estaba el comedor. Aquí el baño. Aquí….”. Paco González va señalando las distintas piezas que fueron adecentando, con alguna pequeña ampliación. Este espacio, de unos 35m2 lo compartía primero con su mujer, sus dos hermanos y sus padres y, más adelante, cuando éstos se fueron a un piso de alquiler, con sus dos hijos. Desde ahí se contempla una excelente panorámica inédita de 360 grados de la ciudad. “En uno de mis escasos ratos libres me sentaba con la gandula en la terraza y disfrutaba de estas vistas”. Hoy se ha convertido en uno de los mayores focos de atracción turística, algo que genera división de opiniones entre los vecinos.

Paco González (1939), nace accidentalmente en el barrio sevillano de la Macarena pero se cría y crece en Azuega, un pueblo de Badajoz, fronterizo con Andalucía. Muy pronto, a los 8 años, se pone a trabajar en un almacén y a los 16 se inicia en las tareas del campo. “Yo sabía labrar, sembrar y recolectar. Hacía de todo”. Apenas pisa un año la escuela, pero espabila y aprovechaba cualquier ocasión para instruirse: “En el campo, mientras un señor enseñaba a su hija, yo escuchaba y aprendía. Y cuando cuidaba ganado iba con mi catón -libro que se usaba para ejercitar en la lectura a los principiantes- y, cuando me encontraba un pastor o alguien que supiera leer, le preguntaba”.

A los 20 años, con su familia, toman el sevillano y, tras día y medio de viaje, recalan en Barcelona. Unos tíos les dicen que aquí encontrarán más oportunidades de trabajo y se hospedan en su casa del Guinardó. Pronto se dan cuenta de que no hay espacio para tanta gente y se trasladan a la calle Calderón de la Barca (el Carmel), “una vivienda sin suelo rebozado, en pésimas condiciones”. Trabaja en un instituto óptico, de tornero y matricero, mientras por la noche asiste a una academia para sacarse los estudios primarios. Al año siguiente cumple el servicio militar, primero en Madrid y luego en Canarias.

En una de las cartas que le envía su madre le cuenta que han encontrado un lugar en Los Cañones y que se están construyendo una torre. “A mi regreso, en 1962, me doy cuenta que de torre nada, que se trata de una barraca. Paso a paso fuimos adecentándola y mejorándola, pues al principio había goteras y nos mojábamos. Allí vivíamos unas cien familias sin agua, ni luz ni otros servicios básicos. Teníamos que ir a dos fuentes a por agua. De ese modo yo llené estos dos depósitos (señala el punto donde los instaló). Eso sí, lo poco que teníamos lo compartíamos. Los días de lluvia los caminos de acceso se convierten en un barrizal y cuando las fuertes nevadas las pasan canutas.

La biografía de Paco está teñida de sencillez, humanidad, solidaridad, tolerancia, lucha y generosidad. No tiene éxito con la escuela de adultos que monta en una barraca deshabitada, pero sí la tiene cuando en los años setenta entra en la Asociación de Vecinos del Carmelo y se crea la vocalía de barracas, de la que él se hace responsable. Coincide con el realojo de 123 familias en el polígono de Canyelles, propuesta rechazada por muchos barraquistas, que pedían viviendas más próximas. Es el líder natural de este sector de barracas, mientras Custodia Moreno lo es del núcleo de Raimon Casellas. “Una fuera de serie, porque nunca escatima esfuerzos para estar con los demás. Tendríamos que tener más Custodias jóvenes”. Un liderazgo que también se forja como miembro de UGT y del comité de empresa de Pegaso, donde trabaja hasta su prejubilación, a menudo con jornadas alternas de 12 y 16 horas, empezando como especialista de carretillas y terminando como oficial de primera.

En la vocalía de barracas lo tienen claro. Primero se trata de mejorar sus condiciones de vida. Por este orden logran que llegue la luz y el agua y que se instalen recolectores de basura y servicios en cada barraca. Y la segunda y principal reivindicación es lograr pisos para todos los barraquistas en el barrio, algo que se consigue en 1984 con la construcción de los “pisos verdes” en lo alto de la carretera del Carmel -allí vive él- y, más adelante, en Can Carreras (Nou Barris). “Hubo muchas manifestaciones y estábamos muy bien organizados. Nuestros planteamientos eran justos y realistas. Además, planteábamos el problema pero siempre con una solución”. Movilización y negociación iban siempre de la mano.

A principios de siglo recibe del Ayuntamiento la medalla de honor de Barcelona. Hoy, a sus 77 años muy bien llevados, aparte del cuidado de sus nietos y de seguir militando en la agrupación del PSC del barrio, se ocupa de lo que siempre ha hecho: ayudar a la gente, buscando soluciones dialogadas o tratando de arreglar, manitas como es, lo que se le presenta. “El Paco siempre anda con las herramientas a cuestas. Si hay que pintar, el Paco. Si hay que reparar, el Paco… Trabajando me distraigo. Siempre me ha preocupado la parte social de la gente”. Ni que lo diga.

L'entrada “Yo tenía la barraca encima de este búnker” ha aparegut primer a Carrer.

La transformació urbanística de la Barcelona olímpica sota el mandat socialista comporta un clar increment d’habitatges i creació d’una xarxa viària destinada a potenciar el transport privat (rondes, Gran Via, obertura de la Diagonal i connexió de la Meridiana, etc.). A les Glòries es construeix una anella viària elevada, el “tortell”. La modificació del PGM de Glòries de 1999 aporta a la zona uns 1.000 nous habitatges.

L’any 2005, un pla urbanístic al carrer Bolívia posa en peu de guerra els veïns i veïnes, que s’hi mostren en desacord i reclamen que es tingui en compte l’opinió dels barris a l’hora d’aprovar els plans urbanístics. L’Ajuntament admet iniciar a les Glòries un procés de participació i convoca les entitats del territori al debat de la transformació de les Glòries. Les associacions veïnals de Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Fort Pienc i Poblenou, conjuntament amb la Favb, participem de forma activa en aquest procés.

El Compromís per Glòries
La llarga llista de reivindicacions dels barris es posa sobre la taula de debat amb l’Ajuntament i es dibuixa una nova modificació del PGM de la zona, que conclou després de més d’un any de reunions, el 2007, en el Compromís per Glòries, signat en un entorn d’ampli consens per tots els grups municipals, a excepció de l’abstenció del Partit Popular, i en l’aprovació de la modificació del PGM. La multitudinària assistència a l’audiència pública de presentació del Compromís confirmava el consens aconseguit.

El Compromís per Glòries té un abast més ampli que la modificació del PGM. Contempla la construcció de 14 equipaments de barri (escolars, sanitaris, esport, lleure, atenció a gent gran, culturals…), i equipaments de ciutat, habitatge de protecció oficial assequible, millores en el transport públic, connexió del tramvia, reducció del trànsit privat, millores en la qualitat de l’aire, i, sobretot, la recuperació d’aquest gran espai urbà per al lleure i gaudi de la ciutadania, convertint les Glòries en un gran parc de i per a la ciutat. Fins i tot té un calendari (que després s’ha incomplert reiteradament).

Els sacrificis veïnals
No tot van ser millores, també hi va haver importants sacrificis per part dels quatre barris. L’Ajuntament aprovava uns 1.000 habitatges més a la zona de les Glòries, “perdíem” una part molt important de zona verda i vam haver d’acceptar grans equipaments de ciutat en llocs que volíem per als equipaments de barri.

Els entrebancs no varen trigar: el trasllat dels Encants va posar a prova els límits del consens dels grups municipals. L’arribada de Convergència al govern municipal i la seva negativa a enderrocar el “tortell va fer necessària la mobilització dels veïns al carrer, per aconseguir que el govern respectés el Compromís i executés allò que havia signat.

Hem hagut d’insistir i reclamar en moltes ocasions davant la prioritat del govern en construir equipaments de ciutat (Grapadora, Encants) i que deixava de banda els equipaments de barri més urgents (escola dels Encants, escola bressol, CAP de Bolívia, biblioteca, poliesportiu, residència per a gent gran a prop de la Farinera…), els habitatges assequibles, les millores en el transport públic. També es posa en evidència la posició contrària de Convergència a connectar la xarxa de tramvies per la Diagonal. S’efectuen algunes millores de la xarxa viària (connexió del carrer Ali Bei i Marina, Llacuna i Gran Via, Castillejos). Amb aquest govern s’aprova el projecte dels túnels de la Gran Via, des de Padilla fins a la rambla de Poblenou, i s’inicien les obres. Ara es veuen les conseqüències de la decisió de l’Ajuntament de fer-les en dues fases.

Pisos menjant-se zona verda
Un dels aspectes en què les associacions hem hagut de contrarestar més pressions ha estat en preservar el màxim de superfície del futur parc, ja que hi ha hagut diversos intents de destinar-ne una part important a edificar blocs de pisos, sobretot a la façana de la plaça al carrer Consell de Cent.

Hem aconseguit també que el parc sigui bastant pla, evitant la divisió i grans desnivells en superfície que proposava l’antic projecte dels túnels en la part central. Es construeix l’escola dels Encants i la biblioteca Josep Benet, que s’instal·la a l’edifici de la Grapadora. Un concurs internacional tria la proposta de parc coneguda com a Canòpia, que va ser molt ben rebuda pels veïns i veïnes i que va comptar amb un clar recolzament del moviment veïnal. Destaca per la recuperació de l’espai lliure per al lleure i la presència indiscutible d’una coberta vegetal que contribuirà a la millora de l’entorn de la plaça i a la salut de la ciutat.

El lent procés ha donat peu a incloure equipaments que no cabien en la proposta de 2007 (centre de formació professional, escola de música), i incorporar elements de patrimoni arquitectònic (edifici adossat a la fàbrica de paraigües, Rec Comtal). L’inconvenient, és que ha fet necessària una nova modificació del planejament.

Amb el nou govern de Barcelona en Comú s’impulsen de forma clara actuacions destinades a la construcció d’habitatge protegit. És el cas del concurs internacional que ha triat la proposta d’ordenació dels edificis que acolliran 280 habitatges a l’illa situada entre la Gran Via i els Encants, i també les actuacions efectuades als carrers Bolívia i Sancho de Àvila.

Ara, amb la incorporació al govern del PSC veurem si s’aconsegueix aprovar el projecte de connexió de la xarxa del tramvia per la Diagonal, que les associacions veïnals sempre hem reivindicat.

Lentitud i incompliments
El resultat del balanç no ens convenç. Els avenços aconseguits han requerit molta dedicació i molta paciència per assimilar l’excessiva lentitud de la transformació de les Glòries. Això sí, tot i la lentitud, considerem que va en la bona direcció. La participació del veïnat i de les associacions ha estat intensa, però cal millorar la informació municipal. L’escola dels Encants porta dos cursos en funcionament, amb una línia pedagògica innovadora. La Biblioteca de Josep Benet ja està donant servei als barris. Els Encants ocupen un edifici de disseny i continuen sent un punt de referència d’aquest comerç peculiar, que va inventar la reutilització abans que nasquéssim els ecologistes. Tenim un altre edifici “emblemàtic”, encara que ja sabeu que no ens agrada: la Grapadora, o el DHUB, com diuen els políticament correctes. Això sí: benvingut Museu del Disseny.

Ha acabat la construcció dels 105 habitatges dotacionals per a gent gran al carrer Bolívia, adjudicats de forma no gaire transparent pel govern de Convergència. El CAP, el casal de barri i el centre de salut mental previstos a la planta baixa de l’edifici no s’han posat en marxa encara.

Un ‘regal’ nefast
L’aturada de les obres dels túnels de Glòries per la rescissió del contracte amb les constructores no ha estat el millor regal que el veïnat podia esperar en la celebració del 10è aniversari de la signatura del Compromís. Prevèiem dificultats i un cert grau d’incompliment del calendari d’execució. Ara hem de reconèixer que no ens imaginàvem els entrebancs
i endarreriments que han perseguit el procés de transformació d’aquest indret que pretén configurar-se com el nou centre de la ciutat previst per Cerdà.

10 anys de lluita que esdevindran un triomf
Tot i els entrebancs, el veïnat es torna a declarar tossudament optimista i reivindicatiu per aconseguir que es porti a terme, aquesta vegada sí, la creació del Parc de les Glòries, la construcció dels equipaments i habitatges assequibles que necessiten els barris, la implantació d’una xarxa de transport públic que resolgui la mobilitat de la zona, de la ciutat i la seva connexió amb els municipis que l’envolten, s’executi la connexió de la xarxa del tramvia per la Diagonal, s’acabi d’una vegada la totalitat de les obres dels túnels (fins Sant Joan de Malta), es redueixi el trànsit de la zona, s’acabi d’urbanitzar la Meridiana sud, els carrers de l’entorn, s’executin les zones verdes ocupades per les vies de Renfe i el transformador d’energia elèctrica, es posi en marxa la informació ambiental de la pantalla instal·lada a la Gran Via…

El que és evident és que si volem que això es faci realitat, governi qui governi, hem de continuar empenyent, des dels espais de debat, des de les reunions amb l’Ajuntament, des del carrer… com sempre. Això sí que no ha canviat!

L'entrada Del ‘tortell’ al futur Parc de les Glòries ha aparegut primer a Carrer.

La desafortunada història de la plaça de les Glòries ha incorporat un nou capítol aquesta primavera. Aquest mes de maig de 2017 havia d’estar enllestit el túnel que soterrarà la Gran Via fent-la passar per sota del futur parc i de l’entramat de túnels ferroviaris -quatre de Rodalies i un de la L1 del Metro-. En canvi, tal i com acredita una auditoria independent realitzada per l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC), l’obra executada se situa encara en el 60% i acumula almenys 19 mesos de retard. Aquest endarreriment i els retocs que s’han hagut de fer al projecte suposen, a més, un important sobrecost. Segons l’auditoria l’encariment és de quasi el 20% (11,8 milions d’euros) del preu d’adjudicació (uns 60 milions), mentre que les constructores reclamen un desviament del 60% (36 milions).

Davant de l’incompliment de terminis, el govern municipal d’Ada Colau ha decidit rescindir el contracte a la UTE constructora -formada per Romero Gamero, Benito Arnó e Hijos, Copisa Constructora Pirenaica i Comsa- i tornar a licitar el que queda d’obra per uns 38 milions d’euros. Un relleu que suposarà de 8 a 12 mesos d’aturada -la previsió més optimista és reprendre les obres al gener de 2018- i un cost d’uns dos milions d’euros que pujaria en cas que la pausa s’allargués.

Relació molt deteriorada
Les empreses ja han retirat la maquinària pesada de la plaça i tot fa pensar que portaran a l’Ajuntament a tribunals. La relació està molt deteriorada des de fa mesos, en especial a partir del toc d’atenció municipal el passat juliol a la UTE. Un element central a dirimir serà el repartiment de culpes, que determinarà les indemnitzacions a percebre o abonar.

El retard té diverses causes, com detalla l’ITEC. La principal és la imprecisió o directament els errors en la documentació prèvia facilitada a la UTE per Adif i per l’Ajuntament: els túnels ferroviaris i el sifó del col·lector soterrat estaven un metre i mig més avall del que deien els plànols. La UTE va donar per bones les mesures sense fer cates preventives abans d’iniciar l’obra. A més van aparèixer elements de formigó procedents de fonaments antics que no s’havien extret ni constaven. Altres causes són més prosaiques, com la previsió de treballar 24 hores els 365 dies, malgrat que la legislació no ho permet o la lentíssima burocràcia amb les companyies de subministraments i amb Adif.

L’empresa tira pilotes fora
Dos informes dels serveis jurídics municipals i un de tècnic d’Urbanisme, als qual ha tingut accés Carrer, veuen empara legal en la cancel·lació unilateral cenyint-se a la impossibilitat d’assolir el termini d’entrega acordat, més que no pas agafant-se als sobrecostos. Ara bé, adverteixen a l’executiu municipal que ha de poder demostrar “de forma clara” i amb “el corresponent informe tècnic” que l’empresa és la causant directa de l’incompliment del calendari. El passat setembre la Direcció d’Obra de la UTE ja va advertir a l’Ajuntament que almenys 8,1 mesos del retard total no són atribuïbles a les empreses, sinó a factors externs.

La major part de l’oposició -Demòcrata, C’s, ERC i PP, que sumen 23 dels 41 regidors del ple- ja ha fet sentir el seu rebuig a la mesura per la incertesa que introdueix i el cost de l’aturada. Només la vigilància ja són 23.000 euros cada mes. Pronostiquen que la represa de les obres s’endarrerirà i que al final l’obra sortirà més cara que empassar-se el gripau del sobrecost.

Les entitats veïns no veuen malament la rescissió del contracte, però recelen de la repercussió que tindrà sobre la urbanització en superfície i sobre el calendari final. Parc i tramvia hauran d’esperar segur fins que es completi el túnel, però el consistori promet que l’afectació sobre els futurs pisos i equipaments serà mínima. Ara bé, la segona fase del soterrament de la Gran Via ja són figues d’un altre paner. Segons el Compromís per Glòries de 2007, el túnel ha d’arribar fins al carrer Joan de Malta i empalmar amb el tram de Gran Via ja semisoterrat, però el consistori va dividir la licitació en dos paquets. El túnel que ara centra la controvèrsia només arriba fins al carrer Ciutat de Granada, és a dir, fins a la porta del centre comercial.

Els veïns demanen que ara s’aprofiti per licitar alhora el 40% d’obres restants del primer túnel i la construcció sencera del segon, a fi d’escurçar tempos i garantir que el soterrament es farà tal com se’ls va prometre. Tot i la tensió evident en la darrera Audiència Pública, on veïns de la zona li van cantar les quaranta a la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz, de moment el consistori no es pronuncia. La licitació està prevista per al juliol.

Però… ¿surt a compte rescindir un contracte d’aquesta magnitud?
La gran majoria d’obres públiques actuals s’entreguen amb notoris sobrecostos i retards contra els que no hi ha un manual d’instruccions definit. Ni tampoc consens polític sobre com abordar-los. La majoria d’administracions sol assumir els incompliments de contracte per evitar la incertesa legal i l’augment de la demora, però també, com evidencien casos judicials en curs com el de l’estació de la Sagrera, la impunitat generada ha estat un colador flagrant per a la corrupció política i empresarial. De fet, el contracte ara rescindit també està sent investigat en el marc del cas 3% de presumpte finançament il·legal de CDC, arran de la troballa d’SMS i documents que apuntarien a l’elecció de la UTE abans de la licitació.

El consistori augura ara que el túnel podria estar llest a les portes de 2020, perquè queden almenys 20 mesos d’obres. En cas de no haver-se rescindit el contracte, la previsió de l’auditoria era acabar-lo a finals de 2018 o principis de 2019. Tot plegat, evidentment, en el supòsit que no apareguin noves sorpreses al subsòl. De fet, com indica l’informe tècnic intern, l’aturada es produeix ara perquè l’obra estava en una “interfase entre activitats clarament diferenciades”, després d’acabar els murs pantalla i pous i abans d’iniciar l’excavació per sota del nivell freàtic i els passos inferiors.

Pel que fa al sobrecost, cal recordar que l’obra es va adjudicar el 2015 molt per sota (-24,3%) del preu al que va sortir a licitació (80 euros), una rebaixa que l’ITEC ha considerat “un risc econòmic rellevant”. Si la reclamació de sobrecostos és un mal crònic en l’obra pública catalana i espanyola, quan els marges són temeràriament baixos es dispara el risc d’incomplir el pressupost davant del més mínim imprevist. Durant els anys més durs de la crisi nombroses constructores es van presentar als concursos públics metropolitans amb ofertes a la baixa d’entre el 25% i el 30%, en un context d’insòlita concurrència de candidatures. Va ser el cas, per exemple, de les reformes del Paral·lel i la Diagonal o a la mateixa demolició de l’anell viari de Glòries.

L’alternativa que es plantejava el govern municipal era mantenir la licitació a la UTE i reclamar-li una indemnització pel retard (uns 12 milions, segons els primers càlculs), si bé cal tenir en compte que les empreses també podrien judicialitzar-la o fins i tot declarar-se incapaces d’afrontar-la. A més, com han advertit els Serveis Jurídics municipals, el fet que la contractant sigui l’empresa municipal BIMSA -una societat anònima- situa la disputa en el terreny del Dret privat, sense les prerrogatives que tenen les administracions públiques en nom del bé col·lectiu. Mala peça al teler.

Nyap rere nyap
(Redacció)
1859. El Pla d’Eixample de Cerdà preveu una gran plaça en la intersecció dels tres carrers principals de la Barcelona del futur: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. El 1863, Víctor Balaguer la bateja com la “Plaza de las Glorias Catalanas” -adjectiu que es mantindrà (o no) en funció de qui mani-. Camps i terrenys sense conrear acabarien acollint, ja a finals del segle XIX, un bon grapat de vies fèrries.

13 de maig del 1919. Dimarts 13. La plaça s’inaugura oficialment, tot aprofitant un pla per sanejar i urbanitzar barris extrems. La Vanguardia recollia el testimoni de les autoritats, que feien “votos por que pronto sea un hecho la urbanización mediante la colocación de bordillos”. Gairebé una dècada després, el 1928, els carrers del voltant restaven sense asfaltar i desproveïts de clavegueram.

Anys 30. Els Encants es traslladen al camp de l’Insecticida, entre la plaça i Can Caubet. Els veïns s’havien oposat al seu trasllat al bell mig de la plaça per “razones de orden estético, higiénico y decoro ciudadano”. Llavors la plaça ja era un lloc aïllat, desatès i propens a les reunions clandestines i els negocis poc clars. El 1935 es va aprovar un pla per soterrar les vies i urbanitzar l’entorn, però l’esclat de la guerra civil ho va aturar tot. Els túnels van esdevenir refugis antiaeris.

Anys 40. Proliferen les barraques i s’inaugura la fàbrica Hispano Olivetti, fet que permet avançar en la urbanització de la zona. El nou “Plan de Enlaces Ferroviarios” del 1944 reactiva les obres del túnel. Però els canvis són més cosmètics que reals. Cal un replantejament general.

Anys 50. El 1951 s’aprova el “Proyecto Rectificado de Nuevas Alineaciones y Rasantes de la Plaza de las Glorias”, que dóna a la plaça forma circular. Poc després, el Pla Comarcal del 1953 obre les portes a la primera gran transformació. Aquesta es concretaria en el programa d’actuació urbanística 1958-1962, que, entre altres coses, preveia el soterrament de les vies. “No será la obra de nuestra generación pero será un legado que dará fe de nuestra proyección al futuro”, deia el tinent d’alcalde Santiago Udina Martorell, lluint-se per a la posteritat. Porcioles reblava el clau: “[…] se convertirá, urbanísticamente hablando, en una de las mejores [plazas] del mundo”. Les obres van començar el 1959 i no acabarien fins al 1973 (!). Els soterraments es van quedar en passos elevats.

29 de gener del 1961. S’inaugura el viaducte que permetia accedir a la plaça des de la Gran Via. De l’anella inicialment projectada, només se’n construeix un quart, i en forma de pas elevat. El boom del cotxe, tanmateix, fa que la infraestructura quedi obsoleta en temps rècord. Els tècnics se n’adonen aviat i elaboren un nou projecte d’enllaços que suposa la destrucció del primer nus. El nou projecte, que ja preveu tres nivells de circulació, no s’enllestiria fins al 1972.

1976. Finalitza l’enjardinament de la “plaça”. I ja no s’hi farà res més fins als anys previs als Jocs Olímpics. Ara només queda descoberta la línia de tren del ramal de la Diagonal… però l’espai que abans ocupaven les incòmodes vies dels ferrocarrils l’ocupaven ara, i amb escreix, els cotxes. Aquell mateix any, el Pla General Metropolità preveu una gran reserva de sòl lliure a l’interior de la plaça.

1992. Inauguració d’un nou nus viari, el tercer. El motiu? Els Jocs Olímpics. L’arquitecte en cap, José Antonio Acebillo, capitaneja un procés de transformació que culmina en el tambor de Glòries, el penúltim maldecap dels veïns de la plaça fins a la interrupció, enguany, de la nova reforma.

L'entrada Glòries s’encalla al túnel ha aparegut primer a Carrer.

Els cafès-cantant, els teatres i els cabarets van ser espais importants d’oci a les ciutats que, com Barcelona, van doblar la seva població durant les primeres dècades del segle passat. A les noves urbs es va propiciar una incipient cultura de masses urbana i un star-system propi, afavorit també pel desenvolupament de la indústria discogràfica, la ràdio i el cinema.

En el cas de Barcelona, Pilar Alonso i Raquel Meller són dos noms majúsculs, dives populars a l’altura de grans artistes que visitaven la ciutat, com Carlos Gardel i Maurice Chevalier, i també dels nous ídols futbolístics, el Diví Zamora i el Mag Samitier. I el Paral·lel, amb els seus locals de mil colors que s’encenen cada nit, és l’artèria marginal per on circula la sang d’aquesta nova sensibilitat urbana.

Les noves estrelles de la nova ciutat brillaven tant que eren també bons ganxos publicitaris. Dos exemples: la cara rodoneta de l’aragonesa Mercedes Serós, que debuta a l’Edén Concert amb 16 anys i el 1925 grava el cuplet La barcelonista, il·lustra els cromos amagats en les xocolatines, mentre que l’exòtica i sinuosa figura de Carmen Tórtola Valencia proporciona una imatge d’encant misteriós als sabons i perfums de la casa Myrurgia, fundada a Barcelona el 1916.

Més de cent cafès a Barcelona
Tal i com ha documentat Jaume Collell, a la dècada del 1910 funcionaven a la ciutat cap a un centenar i mig de cafès concert. I a partir del 1914, les circumstàncies de la primera guerra mundial, en què l’Estat espanyol va jugar un profitós paper neutral, van afavorir encara més la proliferació de l’oci nocturn i el diner fàcil. En aquests ambients lleugers i populars és on s’aniran propagant i arrelant en diferents onades els ritmes de moda: el tango que neix a Buenos Aires i es consagra a París, el foxtrot que escandalitza els conservadors, el pasdoble que fa el salt de les bandes militars als salons de ball, el java o ‘dansa apatxe’ i la sardana que arriba de l’Empordà.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, tots aquests ritmes estan presents als teatres barcelonins i s’integren en el repertori dels cuplets, cançonetes amb tornada que la gent s’aprèn de memòria i incorpora al seu llenguatge quotidià: “baixant de la Font del Gat”… “remena, nena”… “digue-li que vingui, i que no s’entretingui”… “Qui al Paral·lel no vagi, no es pot dir barceloní”…

El 1914, l’any que esclata la gran guerra, el mestre Padilla escriu a París La violetera. Però aquesta cançó que esdevé un clàssic fins avui l’estrena a Barcelona la cupletista Carmen Flores, i la popularitzarà Raquel Meller, convertint-la en un dels èxits més grans de la primera meitat del segle XX. Quan Chaplin va intentar convèncer la Meller perquè la cantés a la seva pel·lícula Llums de la ciutat, la diva diu que nanai… La Meller, que havia debutat el 1911 al teatre Arnau del Paral·lel, que el 1926 va ocupar la portada de la revista Time i que després de la guerra va anar desapareixent de la vida pública, semiretirada a Barcelona.

Després d’una primera època en què al cuplet se l’anomenava ‘psicalíptic’, per les seves lletres pujades de to i els seus retrats de mons marginals, el repertori del cuplet es va anar refinant una mica i les seves estrelles, amb Raquel Meller al capdamunt, van ser admirades fins al deliri per tothom. I el català es va anar incorporant al repertori al costat del castellà: l’any 1920, el diari republicà i barceloní El día gráfico va convocar un concurs de cuplets en català, amb la menorquina Pilar Alonso com a padrina de la iniciativa. Alonso havia triomfat l’any anterior, estrenant al teatre Eldorado de la plaça Catalunya un altre cuplet memorable: Les caramelles.

És significatiu que la majoria de cupletistes que treballen a Barcelona siguin aragoneses, balears, andaluses… i que les lletres descriguin un ambient que l’historiador Josep Termes va definir així: “Un caos urbà amable, familiar, de gorra i espardenya, de truita d’arengada i costellada, de minyones i soldats, d’obrers amb brusa i faixa, i amb el caliquenyo a la boca”. Amb les seves històries de noies de poble que arriben a Barcelona amb somnis de grandesa i es posen a treballar a la fàbrica o a la modisteria, de galans del Poblenou, de forneres de Sant Antoni i de xaves de Sants, el cuplet s’aferra a la realitat més immediata.

Moltes d’aquestes cançons són a més autentiques cròniques de l’actualitat política, de les modes, dels successos, de les innovacions tècniques… i amaguen entre línies àcides crítiques a la burgesia amb els seus dobles sentits. La copla, la forma que acabarà ocupant l’espai del cuplet en les preferències populars, serà molt més escapista i etèria.

A més, al costat de les cantants de cuplet, es desenvolupa a Barcelona un nodrit grup de lletristes i compositors professionals. Entre els lletristes hi ha poetes anarquistes, bohemis, periodistes… i també alguna dona, com la cupletista d’Olot Càndida Pérez. Però el més destacat de tots és Joan Viladomat, el germà de l’escultor Josep Viladomat. En els moments esplendorosos mantindrà oberta una acadèmia al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) on s’escriuen cançons sense parar i es fan classes a joves aprenents de cantant; serà una de les nombroses acadèmies que van proliferar en aquest carrer, entre el Paral·lel i el Teatre del Liceu, per atendre les demandes dels uns i dels altres. Des de la Barcelona del cuplet, Viladomat és l’autor dels cançons d’èxit mundial com el tango Fumando espero.

Paradoxalment, quan als anys trenta les autoritats de la República permeten els nus a l’escenari, el cuplet perd part del seu encant picaresc i comença la seva decadència. Acabada la guerra civil, Joan Viladomat mor consumit i desenganyat. El Paral·lel i el cuplet, tot i les reivindicacions puntuals que han anat apareixent en diferents èpoques, ja no tornaran a ser el mateix.

L'entrada Cuplets, humor i picardia ha aparegut primer a Carrer.

D’entrada, tinc la percepció que el xoc entre l’imaginari d’allò “comú” d’aquests novells en la política institucional i l’assumpció de la responsabilitat en la governança del dia a dia els ha superat. S’han trobat asseguts en una taula on els ganivets hi són, però no sobre les estovalles. Parlem de travetes, intoxicacions, enganys, malfiances, és a dir, un marc lluny de l’idíl·lic commoning (instituir allò comú), al contrari, un marc de poder. En aquesta situació, i ara que fa dos anys que van entrar, ens preguntem com complirà el seu compromís de rendició de comptes per no caure en la temptació de només publicitar les bonances de la seva acció de govern. Si només es queda aquí, això, és vella política.

Rendició de comptes també consisteix a posar sobre la taula el que no s’ha fet, per tal d’obrir una reflexió col·lectiva per identificar resistències i corregir febleses. Això requereix valentia i serenitat. L’autocrítica és la motxilla del qui vol caminar, sense ella no vas lluny i compartir-la és l’única via per construir complicitats socials.

El procés participatiu del PAM (Programa d’Actuació Municipal) ha estat el més ambiciós i en el qual s’hi han dedicat molts recursos. Ha participat un 0,3% de la població adulta, la majoria, un 57%, per internet. Si algú d’aquests nous actors polítics, forjats en les àmplies mobilitzacions del 15M, es pensava que obrint les portes de l’Ajuntament la gent hi entraria massivament, s’ha equivocat. Fer participar la ciutadania no nimby en els afers públics costa moltíssim, com bé sap el moviment veïnal, que porta molts anys picant pedra. I aquestes dificultats s’expliquen en gran part per raons immerses en un món que perillosament cada cop més impugna dir-se societat i que relativament són exògenes a dinàmiques municipals.

L’altra gran limitació del procés dels “gomets” del PAM és que ha posat en el mateix nivell de discussió el ciutadà que partia de zero i les associacions o col·lectius que ja tenen al darrere un discurs i unes propostes elaborades, la qual cosa ha impedit tenir el gresol adequat per tal que aquesta saviesa pogués fermentar. En altres processos, aquesta greu deficiència s’ha volgut superar parcialment creant grups impulsors.

En la fase de retorn del procés del PAM no es va establir una dinàmica col·laborativa, la qual cosa va possibilitar unes conclusions marcades per la subjectivitat dels organitzadors. Però la “guinda final” va ser la no aprovació del PAM per part de l’oposició, fent gala d’un menyspreu manifest cap a la ciutadania que, malgrat totes les limitacions relatades, hi havia participat. Tot plegat, un desgavell que ha posat en qüestió la bàsica premissa de qualsevol procés de participació: No tenir mai la sensació de perdre el temps.

Aposta per la tecnopolítica
Punt i a part és valorar la potent aposta per la tecnopolítica a través del portal Decidim.Barcelona. Al meu entendre, es magnifica les seves virtualitats quan s’arriba a suggerir que és la “democràcia del futur”, perquè infravalora la bretxa digital existent -que, recordem, afecta els més pobres- i, perquè sublima l’eficàcia expositiva i acumulativa -individual- en detriment de la interacció col·laborativa i reflexiva que flueix més fàcilment en espais col·lectius presencials, on els consensos són molt més viables, i on es dóna l’oportunitat, tan important en aquests moments, de reforçar els vincles comunitaris.

Des del moviment veïnal es té la percepció que hi ha una inflació de processos i espais participatius que no obeeixen a la pulsió ciutadana. La lloable voluntat de l’Ajuntament que les seves propostes portin l’aval d’un procés participatiu al darrere estressa la societat organitzada que, a parer meu, no hi hauria de participar si realment no té res qualitatiu per aportar, perquè els fa còmplices de processos de legitimització i no de participació real.

Es dóna la paradoxa que, mentre hi ha aquestes múltiples convocatòries, el moviment veïnal continua tenint grans dificultats per reunir-se ad-hoc amb l’Ajuntament per tractar problemàtiques que no tenen un marc participatiu reglat. L’atapeïda agenda dels polítics i la por d’aquests a ser posats en qüestió per uns suposats favoritismes ha impedit que hi hagi una relació fluida entre associacions i Ajuntament. En canvi, l’Ajuntament s’ha relacionat sense pudor amb lobbys, com el de les terrasses, perquè sabia que per aquí no rebria crítiques de l’oposició. Aquestes desavinences van provocar una dura carta que la Junta de la Favb va adreçar en el passat mes de novembre a l’alcaldessa Ada Colau.

L’Ajuntament ha d’incrementar la relació personalitzada amb el teixit veïnal, en primer lloc, perquè és un reconeixement a la riquesa associativa de la nostra ciutat i, en segon lloc, per una qüestió ben senzilla: la participació ha de començar per qui vol participar. Sense oblidar que s’han de garantir les bones pràctiques en dues premisses. Una, reconèixer que aquests col·lectius representen el que representen, amb la dificultat de ser això una valoració poc objectivable. I dos, aquestes reunions han de complir els codis de transparència pertinents: figurar en l’agenda pública de l’Ajuntament i aixecar actes públiques.

Una conseqüència d’aquesta situació ha estat el poc fervor que hem copsat dins el moviment veïnal en discutir la nova Normativa de Participació perquè, a la pràctica, hom percep més important l’actitud personal del polític de torn que no pas la lletra escrita en una normativa. És per aquest motiu que les valoracions del grau de participació que hi ha hagut en aquests dos anys són molt diferents depenent de quins districtes i/o àrees municipals parlem. La Normativa de Participació ha de ser garantia d’uns mínims drets del ciutadà i establirà els marcs de participació en el futur amb notòries novetats i també limitacions per l’encotillament legal actual, que impedeix l’exercici de la democràcia directa.

Despatxos oberts a la veu ciutadana
Diríem que l’aire fresc d’aquests dos anys ha estat força turbulent. La màxima “prova-error” ha marcat l’agenda. Exemple de defecte: el teixit comunitari de Nou Barris censura el document Cap a una política pública d’acció comunitària per ser elaborada “sense un procés democràtic, obert, inclusiu i realment participatiu en el debat sobre les polítiques i accions comunitàries”. Exemple d’excés, els pressupostos participatius pilots de Gràcia i l’Eixample indiquen que no hi ha condicions per replicar l’experiència.

Queda pendent la descentralització real de l’Ajuntament i fer possible l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte. El repte de fons no és crear una superestructura d’espais i processos de participació que vagi en paral·lel als òrgans de decisió de l’Ajuntament, sinó com la veu de la ciutadania entra en aquests despatxos. El moviment veïnal no vol ser utilitzat de contrapès estètic davant les fortes pressions dels voltors del turisme o de l’especulació que serveixi d’excusa perquè l’Ajuntament agafi una còmoda i equidistant línia d’enmig. L’Ajuntament ha de complir els seus compromisos i el moviment veïnal ha d’estar a les taules, a les portes i al carrer per exigir-ho.

L'entrada Quan la participació deixa de ser una paraula ha aparegut primer a Carrer.