Moltes són les lluites que els nostres avis i àvies, pares i mares van guanyar per ser on som ara. Des del franquisme fins passada la transició les organitzacions veïnals van ser punta de llança per tal d’aconseguir millores, com la pavimentació o el clavegueram d’alguns barris, fins als equipaments necessaris com escoles, hospitals o centres d’atenció primària. I avui en dia moltes són les lluites que haurem de guanyar per mantenir una vida digna als nostres barris.
El moviment veïnal de Barcelona és un bé comú que sovint no sabem apreciar. Gràcies a ell molts de nosaltres hem crescut feliços i sans en barris populars i en una ciutat mitjanament cohesionada. Molts països ni tan sols coneixen el que és el moviment veïnal, simplement no en tenen, no existeix. Aquí podem gaudir d’aquesta eina de defensa dels veïns, eina que equilibra la balança dels interessos econòmics i la dels habitants de la ciutat.
Davant els canvis econòmics i socials que estan patint les capitals europees i en general les metròpolis mundials, a Barcelona tenim el deure i la capacitat de ser exemple mundial en el retrocés de les polítiques i processos antisocials que l’economia globalitzada imposa. Són els processos de privatització i acaparament de l’espai públic per a usos comercials, en detriment de la cohesió social i la qualitat de vida. Són els processos de gentrificació i d’elitització que estan patint molts barris a causa de l’ús massiu del parc d’habitatge per part del turisme i la inversió immobiliària, que ha portat la capital catalana a ser punt de referència dels inversors amb set de benefici. I per altra banda tenim la precarietat laboral que pateix la majoria de la gent jove i no tan jove, a causa d’una economia basada en el treball poc qualificat i de temporada que sovint va lligat al sector serveis i l’hostaleria. El problema és que els llocs de treball, dividits, subcontractats i terciaritzats, ja no són l’epicentre de la socialització i organització de les lluites. Avui dia són els barris els que han d’acomplir aquesta funció.
Molts joves no se senten identificats amb les associacions veïnals, potser és a causa del llenguatge o potser és per la barrera generacional que no hem sabut trencar, o potser és perquè no es tracten de forma directa les problemàtiques que els afecten, el treball precari, l’encariment de l’habitatge i la falta d’arrelament comunitari.
Aquests són els problemes que hauríem d’agafar com a prioritats, si no volem que en un futur no gaire llunyà a Barcelona només hi visquin rics, turistes i alguns privilegiats que hagin pogut mantenir casa seva a la jungla del capital. Tractar aquests temes és el que pot fer que cada dia més joves ens apropem a les associacions de veïns.
És per això que hem de dotar de coneixement, eines i infraestructures el moviment veïnal, compartir-les i adaptar-les segons les necessitats i el moment.
Qui millor que nosaltres coneix l’entorn, qui millor que nosaltres pot detectar les necessitats i mancances de la gent del nostre barri. Qui millor que nosaltres pot buscar i proposar solucions.
Portem quasi una dècada de retallades i reducció dels serveis bàsics, de pèrdua de drets laborals i poder adquisitiu, i el que és pitjor, dècades d’aïllament social i individualisme, que han minat el teixit associatiu del que gaudia Barcelona. És hora de tornar a teixir llaços entre el veïnat per poder enfrontar-nos al projecte social i econòmic que les elits estan imposant a Barcelona. Necessitem altre cop tota l’empenta per reconquerir la ciutat i transformar-la en un projecte popular, on les necessitats i el benestar de les persones sigui l’eix vertebrador.
Al barri de Vallcarca ens estem adonant que si gran part del veïnat estem units i organitzats, som capaços de molt. Imagineu-vos tota una ciutat.