El projecte, que no avança, es podria dir que ni està a la deriva. Sí, és cert que en els darrers mesos s’han posat en marxa les obres del col·lector de Prim i les màquines han d’estar ja a la benzinera per enfilar el camí cap a la construcció de la llosa. Però també cal destacar que “els números canten: els 10 milions d’euros d’aquestes obres representen menys de l’1% del cost total de la infraestructura, sintetitza Pau Maudell, portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar.

Arran de la crisi, el projecte ja va haver de ser retallat i les seves línies de finançament reendreçades. Al mes de novembre de 2014, l’ex-alcalde Xavier Trias signava amb la ministra de Foment del moment, Ana Pastor, una modificació del projecte amb la qual l’estació passaria de costar 820 milions d’euros a 650 milions.

A més, el nou pla suposava deixar enrere les plusvàlues (es preveia la venda de milers de pisos per costejar l’obra) i apostar per l’entrada d’un operador privat que financés el 50% de l’obra a canvi d’una concessió a 60 anys del nou centre comercial de 6.000 m² que s’encabia en el reendreçat edifici ferroviari. Si més no, tres anys després encara no hi ha hagut cap inversor interessat i els únics diners que sembla que estiguin assegurats són els 255 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya.

Passar pàgina
Un cop comprovat el nul èxit de la fórmula Trias-Pastor, als despatxos s’ha tornat a posar la calculadora sobre la taula, mentre el jutge manté tota l’obra paralitzada per investigar la corrupció que nega la trinxera de vies. De fet, cada moviment que fan les màquines requereix el vistiplau del magistrat. Tot i això, també cal destacar que, actualment, les negociacions per aprovar un nou mètode d’injecció econòmica tampoc van sobre raïls. Gairebé hi ha més opcions de finançament sobre la taula que administracions gestores del problema.

Si bé el ministeri de Foment no ha mogut fitxa per canviar l’actual model que inclou la participació d’un operador privat, des de la Generalitat el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, defensa tornar al model de les plusvàlues. “Ara bé, desvinculem-les de la bombolla immobiliària”, defensa. Segons Rull, el finançament que necessita la Sagrera “seria impossible d’aconseguir amb pressupostos ordinaris”. Per això reivindica “ajustar els ingressos a les previsions reals; no a plantejaments grandiloqüents més propis de l’antiga bombolla immobiliària”.

L’aposta (esmenada) de la Generalitat, però, no recull cap suport de l’executiu municipal. Des de l’Ajuntament de Barcelona, la tinenta d’alcalde Janet Sanz, assegura que el model, “amb la crisi econòmica s’ha demostrat fallit” i aposta per una inversió directa de l’Estat combinada amb els aprofitaments urbanístics de les futures oficines i hotels que s’haurien d’establir al voltant de l’estació intermodal un cop estigui finalitzada. De fet, Sanz recorda que el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) permet la construcció de fins a 3.000 noves places hoteleres només en l’àmbit de la Sagrera.

Si bé els ingressos per la porta de les plusvàlues quedarien en un segon pla, des de l’Ajuntament tenen molt clar que “s’ha de plantejar un redimensionament perquè l’estació sigui possible». En aquesta línia, la tinenta d’alcalde aposta per tornar a retallar el projecte de l’edifici ferroviari i així reduir-ne el cost. Si bé la idea pot implicar tota una sèrie de factors positius i negatius, també s’ha de recordar que l’estació, en si mateixa, encara no té ni els fonaments construïts. L’esquelet de formigó que es pot contemplar actualment no representa ni l’1% de tot el que resta per construir.

La corrupció nega la trinxera de vies
Els jutjats no han tancat per vacances. Només al mes de juliol tres ex-alts càrrecs d’Adif a Barcelona van ser citats a declarar per una presumpta trama de malversació de fons públics i suborns en les obres de l’AVE. De fet, cal destacar que no només aquests van trepitjar les instal·lacions del poder judicial, sinó que també s’hi van sumar directius de les quatre grans constructores vinculades a les obres: Copasa, Acciona, Sacyr i Corsan. Segons investiga la magistrada, aquestes empreses haurien regalat una vintena de luxosos viatges de “plaer” valorats en 152.590 euros.

Més enllà d’aquesta qüestió, també s’investiga una presumpta malversació de fons en el tram de l’AVE que va des de la Sagrera fins al nus de la Trinitat. Segons sosté la Guàrdia Civil, es van incloure “mesures falses incrementades” en les certificacions d’obra i en les liquidacions finals.

La darrera investigació és paral·lela al cas que va esclatar el passat juny de 2016. En aquest episodi es van arrestar 13 persones acusades d’inflar factures fins arribar a desviar 82 milions d’euros que havien d’anar destinats als accessos i l’estructura de l’estació de la Sagrera. En aquest cas, es van veure implicades les empreses FCC, Ferrovial, Copisa, Rubau, Dragados-ACS, Acciona, Comsa i ACSA.

Segons un informe preliminar del Tribunal de Comptes que va destapar El País, el total de les irregularitats sumen una xifra de 133,8 milions d’euros.

L'entrada La Sagrera, sense ‘cash’ ha aparegut primer a Carrer.

Són morts inacceptables, d’una guerra que per a la majoria de gent resulta incomprensible. I especialment en una ciutat que ha experimentat mobilitzacions massives contra les guerres, en un cicle que es va iniciar en el moviment anti-OTAN i va seguir en contra de les guerres del Golf i la invasió a l’Iraq. Una ciutat que fa pocs mesos havia tornat a sortir al carrer en suport de l’acollida als refugiats.

Potser tot això també explica que la resposta als atemptats hagi estat molt continguda, molt cívica. Ha ajudat, sense dubte, la reacció dels responsables polítics que, a més d’actuar de manera immediata en suport als afectats, va saber donar una resposta política adequada al dol. Especialment adient va ser l’organització d’un acte trans-confessional i la imposició que la capçalera de la manifestació estigués protagonitzada per persones dels diversos col·lectius que van donar resposta als fets, a més d’una àmplia representació d’entitats socials.

Ha estat un atemptat criminal on han mort o han rebut ferides persones innocents. Un acte injustificable, com abans ho havien estat els atemptats d’ETA. El que fa diferent aquest atemptat de, per exemple, el d’Hipercor, és que els anteriors formaven part d’un conflicte que tothom entenia (i pel qual una part dels catalans fins i tot hi tenia simpatia, per les reivindicacions nacionalistes dels abertzales).

En canvi, l’atemptat de la Rambla és vist com part d’un conflicte global del qual som aliens. I l’única explicació que es dona perquè uns joves criats a Ripoll es converteixin en assassins de masses, és el de l’eficàcia de les tècniques dels gihadistes per “menjar el coco” a pobres xavals. Una resposta que resulta, a la vegada, inquietant (pel que significa que tenim al davant un enemic amb una alta capacitat de convicció) i sedatiu (ja que evita que com a societat ens preguntem si aportem algun tipus de contribució al drama).

Els joves de Ripoll
És obvi que els gihadistes utilitzen tècniques d’adoctrinament poderoses. És el que fan, en graus diversos, totes les sectes, exèrcits, partits polítics… En aquest cas compten amb l’avantatge que la seva base de reclutament és una població que pel seu origen i situació viu i és vista com a diferent en l’entorn on resideix.

Podem demanar a les comunitats islàmiques que no es tanquin en elles mateixes, que practiquin una religiositat oberta (com cal exigir a les sectes cristianes ultres que, per exemple, practiquen la discriminació de gènere a les seves escoles). Però no podem oblidar que en l’experiència vital de joves com els de Ripoll, pesen dues qüestions que poden haver resultat clau per explicar la seva evolució personal.

La seva trajectòria vital, per més integrats que estiguessin a nivell educatiu, laboral o social, incloïa possiblement més d’una experiència de tipus xenòfob o racista. Encara que només es tractés de manifestacions atenuades, micro-racistes (semblants al micro-masclisme que pateixen quotidianament moltes dones), acaben per generar sensacions d’estranyament i marginació que poden tenir un gran impacte psicològic. Especialment en joves i adolescents que estan construint la seva identitat.

Una altra causa pot ser la visualització dels desastres que pateix el món àrab, on és evident el paper jugat pels països rics: promovent guerres, donant suport a dictadures cruels, mirant cap a un altre costat davant del patiment dels palestins… Desastres com els d’Afganistan, Líbia, Egipte o Iraq són en bona part producte de les decisions dels nostres líders, i la seva influència és palesa en molts altres conflictes a la regió. I posats a atiar el foc, està tot el tema del tracte als refugiats, les morts a la Mediterrània, les polítiques migratòries que criminalitzen milions de persones.

Els gihadistes, com qualsevol altre grup bel·licista criminal, desenvolupen un relat demagògic. Però és un relat que se sosté sobre una situació demagògica en ella mateixa.

Sense polítiques i compromís social contra la xenofòbia i el racisme, sense un canvi radical de les polítiques respecte al món àrab, se seguiran creant condicions favorables perquè algun jovenet sigui adoctrinat per una cultura criminal. I aquests canvis ens toca impulsar-los a nosaltres.

Normalitzar la mort
Tothom va respirar per la ràpida caiguda de l’escamot. Quasi bé ningú no va qüestionar que la majoria dels seus membres (excepte el ferit a l’explosió d’Alcanar i els que havien tingut un paper secundari o marginal) haguessin mort a trets de la policia. Pot ser simplement a causa d‘una reacció defensiva dels agents, a la tensió del moment. Però correm el perill que es normalitzi l’execució sumària de presumptes o reals terroristes. Es tracta d’un fet que resulta massa habitual a tot Europa.

Ni per raons ètiques ni per conveniència podem acceptar una reaparició de la pena de mort. La seva abolició ha estat un dels grans avenços de la humanitat. I per actuar eficaçment contra les lògiques dels gihadistes, sembla més adequat detenir-los i treure’n informació. Els joves de Ripoll van cometre un crim execrable, però com qualsevol criminal mereixien poder rehabilitar-se.

La lògica de l’enemic
La paraula “unitat” ha tornat a sonar com a resposta als atemptats. És un lema que agrada molt als polítics, encara que cadascú la interpreta d’acord amb els seus interessos, com s’ha vist a les picabaralles del Govern central i la Generalitat amb el cor de fons dels seus mitjans afins. Però més que quadrar-nos darrere d’un líder i acceptar la lògica de la guerra, el que ens cal és un esforç col·lectiu per construir una societat, un món, on ningú vegi els altres com enemics.

És el que volem i ens mereixem els habitants de Barcelona, que tants cops ens hem mobilitzat per bones causes i que ara ens podem reafirmar en què no tenim por dels que són diferents, dels que venen de lluny, dels que ens volen inculcar la cultura de la guerra, perquè seguirem lluitant per un món on tothom hi tingui cabuda.

L'entrada Preguntes després de la por ha aparegut primer a Carrer.

Si bé era molt estès el convenciment que el terrorisme podia colpir algun dia Barcelona com ja ho havia fet amb les veïnes París i Londres, l’horror d’un atemptat era una noció abstracta per a molts barcelonins, que no l’havien viscut mai en primera persona.

Per això la reacció ciutadana de dol però també de reafirmació va sorprendre tant la ciutadania com les autoritats. Més enllà dels debats estèrils sobre com haver evitat l’inevitable, Barcelona va exhibir una capacitat de reacció àgil i eficaç, acompanyada d’un contundent rebuig a la intolerància i a l’odi.

Les hores més llargues
Immediatament després de l’atropellament, el dispositiu policial Gàbia va dictar la reclusió de vianants, clients i botiguers als locals de la Rambla, a més del tancament total del perímetre a la circulació i a la premsa. Restauradors, taxistes, quiosquers i desenes de ciutadans anònims van arromangar-se per ajudar els afectats a desplaçar-se, a refugiar-se si no podien arribar al seu allotjament, a localitzar els seus familiars o, simplement, a passar l’estona reclosos amb el major caliu possible. Des del cambrer que va cuinar braves a tots els qui havien quedat tancats al seu restaurant pakistanès, fins als hotelers i veïns que van oferir habitacions a turistes incomunicats, passant pel motorista que va portar al Clínic una de les víctimes mortals. Una allau de voluntaris es va acostar als hospitals per donar sang i oferir-se com a traductors, mentre veïns espontanis repartien aigua i menjar als milers de conductors aturats a les sortides de Barcelona a causa dels controls policials.

Dies d’incertesa
Les festes majors de Gràcia i Sants van suspendre part del programa d’actes per seguretat i com a mostra del dol de la ciutat, que durant uns dies va aguantar la respiració mentre l’operatiu policial seguia cercant els autors de la massacre. L’actuació dels diferents cossos policials, i molt especialment la dels Mossos d’Esquadra, va rebre mostres ciutadanes de suport i agraïment que no es veien a Barcelona des de feia molts anys. Veïns col·locant flors als furgons policials, aplaudiments i dedicatòries als altars espontanis de la Rambla han esdevingut un record nou i inesperat en la memòria d’aquells dies incerts. L’assetjament al cos policial català per part dels diaris i partits amb seu a Madrid, val a dir-ho, va ajudar decisivament a aquestes inèdites mostres d’estima.

No obstant, per a milers de veïns i amics de la ciutat el record més emotiu és el clam contra la por. L’endemà dels atacs, els ciutadans concentrats al minut de silenci en record a les víctimes van esclatar corejant alhora un lema improvisat: “No tinc por!”. Tres paraules que acapararien les portades de tot Europa i que van inundar de seguida les xarxes socials. L’expressió d’un desig, més que no pas una realitat consolidada.

L’atemptat va despullar la vulnerabilitat de la ciutat i de la societat catalana, que a mesura que passaven els dies havia d’assimilar també que els perpetradors dels atacs eren un grup de nois de Ripoll joveníssims i fanatitzats pel gihadisme. El dolor de les seves famílies, desconsolades per la tragèdia i pel que havien fet els seus fills, va sacsejar consciències i trencar barreres.

El lema contra la por també va ser el leitmotiv de la manifestació unitària de rebuig al terrorisme, que el 26 d’agost va omplir el passeig de Gràcia i la plaça Catalunya i que encapçalaven professionals dels serveis d’emergències i seguretat. També va ser molt present a les desenes d’homenatges que va acollir la Rambla durant dues setmanes: petits cercles d’ofrenes on espelmes, notes manuscrites i peluixos transmetien el dolor i les esperances de la ciutadania, igual que els arbres i les rajoles de la Rambla plens de dedicatòries.

El museu de la ciutat se n’ha fet càrrec de la classificació i custòdia com a patrimoni memorialístic. El llibre de condol habilitat per l’Ajuntament -en format físic i virtual- va haver de prolongar el període d’obertura de tanta gent que volia fer-hi constar les seves emocions.

Tornar a la Rambla
Al llarg dels dies, cadascú va trobar el seu espai per emocionar-se. I la Rambla es va tornar a omplir de barcelonins, una reconquesta cívica que hagués semblat un somni complert si no fos pel silenci incòmode i impressionant que hi regnava. L’atac va colpir un punt molt sensible de la ciutat i va activar una estima que teníem quasi oblidada. La Rambla rebel, contradictòria, mitificada i maleïda, que hem criticat i donat per perduda una i mil vegades, però que a l’hora de la veritat no estem gens disposats a perdre.

Nascuda riera però aviat convertida en torrent humà, la Rambla té moltes cicatrius i aviat n’explicitarà una de nova, en forma de memorial a les víctimes del 17 d’agost. El monument s’integrarà en la reforma de l’avinguda, que tot just aquest estiu enllestia el concurs d’idees. L’equip guanyador, que lidera l’arquitecta i ex-regidora Itziar González, haurà de resoldre a la nova Rambla moltes assignatures pendents, tant urbanístiques com socials. I ara, a més, tindrà la missió de buscar un encaix a la memòria d’aquests dies tràgics i a la lluita de Barcelona contra la por.

L'entrada Dol i solidaritat ha aparegut primer a Carrer.

Prou sabem que a Barcelona, tal com està succeint a la resta del món urbà capitalista, els barris d’arrel popular amb un atractiu divers, bé sigui per la seva centralitat, per la qualitat del seu espai, per la seva vitalitat cultural, per la seva identitat, bé per tot alhora una mica, o bé per d’altres motius, estan patint un procés, dit de gentrificació per la sociologia anglosaxona, d’elitització en paraules més properes, que els està transformant socialment.

Un mercat és una ciutat, un barri, concentrat en un recinte reduït. El filòsof francès Michel Foucault anomenava “heterotopies” a una espècie d’utopies construïdes que, front al caràcter consolador d’aquestes, tenien la força de les contradiccions que les engendraven. Els manicomis i les presons eren, per a Foucault, heterotopies de control. Però un parc, un teatre o un hospital també constituïen espais heterotòpics. Tal vegada un mercat també ho sigui.

Un mercat és el reflex de la realitat social que l’envolta. La diversitat o uniformitat social del barri es manifesta a l’interior del mercat en les parades, que fonamentalment s’adrecen a la població de l’entorn, encara que és cert que alguns mercats han atret i malden per atreure gent de tot Barcelona. Però, fonamentalment, un mercat és, o hauria de ser, un espai públic.

Model «d’èxit» amb costos socials
Un mercat és un lloc de trobada del barri. Un espai de sociabilitat. Ens hi trobem amb amics i amigues. Coincidim amb la clientela habitual de la parada. Establim una conversa amb la o el paradista. Anem al mercat perquè podem triar on comprem de l’ampli univers de parades, pel preu, per la qualitat del producte, per la simpatia de la venedora o el venedor.

Així, més enllà de la compra d’un producte, en el mercat s’estableixen unes relacions socials que difícilment poden tenir lloc en d’altres espais. La densitat, la proximitat d’establiments, la riquesa de colors de l’espai, la sonoritat, el moviment, són alguns dels atractius perceptius d’un mercat. A final del segle XIX Honoré de Balzac els descriu magníficament a El ventre de París, referint-se al mercat central de les Halles.

Certament, els mercats municipals de Barcelona són el producte d’unes circumstàncies històriques, com bé s’explica en un altre article d’aquest dossier. Varen jugar un paper clau en la satisfacció de les necessitats alimentàries de la població de Barcelona, i més en concret, de les classes populars, però al llarg de la segona meitat del segle XX varen anar entrant en decadència.

El model de sortida d’aquesta crisi promogut per l’Institut Municipal de Mercats ha consistit essencialment en reduir el nombre de parades, empobrint la diversitat de l’oferta, i en hipotecar una part del mercat a un supermercat, privatitzant d’aquesta manera una part de l’espai públic, amb l’argument d’afavorir allò que s’ha anomenat “compra única”.

Aquest model que els seus creadors han batejat “d’èxit” ha tingut uns costos socials clars. Ha tingut com a perdedores les parades més econòmiques, que no podien adaptar-se a les noves condicions i ha afavorit les parades, diguem-ne, gourmet.

Els mercats poden ser agents actius d’un procés d’elitització o, al contrari, espais de cohesió social dels barris populars. En una Barcelona a la qual els interessos econòmics estan abocant desmesuradament al negoci turístic, alguns mercats s’han convertit en una icona d’obligada visita. Si bé la Boqueria és el cas extrem de les conseqüències nefastes de la conversió d’un mercat on es ven i es compra en un espai expositiu.

Però la deriva manada pels vents de la turistificació també està conduint la marxa d’altres mercats. ¿Quin paper acabarà jugant el de Sant Antoni, després de la inversió enterrada en la construcció? El mercat popular està amenaçat, però un canvi de política és possible.

Els mercats podrien ser uns agents actius en favor de la sobirania alimentària, i no cedir ni un metre quadrat de la seva superfície a cadenes de supermercats. Oferir productes de proximitat, amb l’únic intermediari del paradista entre el productor i el consumidor, o a vegades de venda directa del productor, ha estat un tret que ha caracteritzat l’oferta de les parades, tant les de peix com les de carn i verdures, i que cal impulsar. Les parades de pageses just a l’exterior han format part de la imatge dels mercats barcelonins, i no s’haurien de perdre, ans al contrari, en els mercats nous.

Com a equipaments públics que són, els mercats haurien de potenciar un consum alimentari responsable. No tot s’hauria de poder vendre en un mercat.

Al servei de la ciutadania
En els darrers anys els moviments ciutadans han vist el potencial cívic dels mercats, i els han entès com el que són: uns equipaments públics al servei de la ciutadania. Han entès que la defensa de les arrels populars d’un barri front a les polítiques urbanes del capitalisme neoliberal, també passava per proposar un model de mercat que, recollint trets dels mercats tradicionals, integrés elements nous procedents del pensament ecologista.

Avui, cal pensar en un model nou de mercat, que aprofitant l’arquitectura i les infraestructures existents, les recicli per bastir un espai públic que satisfaci les necessitats alimentàries de la població amb productes de qualitat i que respectin la natura, i alhora sigui una espècie d’àgora ciutadana. Un model que un Ajuntament, si més no progressista, hauria d’afavorir.

L'entrada Un mercat és una ciutat ha aparegut primer a Carrer.

L’anomenen pis zero i en volen un per a cadascun dels 73 barris com a mínim per reduir el miler i escaig de persones que dormen al ras cada nit. Al Raval, concretament al carrer del Carme, fa set mesos que Arrels Fundació n’ha obert un dissenyat per alumnes de l’escola Elisava i ha traslladat la iniciativa a l’Ajuntament de Barcelona. Ara, la pilota és a la teulada del govern Colau.

La idea d’obrir 73 unitats de cures intensives socials ha sorgit arran de l’evidència, constatada en l’últim recompte de gent sense sostre, que aquest problema no deixa de créixer i que les mesures de l’administració per frenar-lo s’han demostrat insuficients. “És un recurs de caràcter pal·liatiu perquè són petites unitats de cures intensives socials que fan que la gent no hagi de dormir al carrer”, explica el director d’Arrels, Ferran Busquets. No dona l’estabilitat que una persona en aquesta situació necessita per redreçar la seva vida, però “ajuda més que els actuals albergs molt allunyats del centre o el mateix carrer”, afegeix Busquets. La clau és la proximitat. “Us imagineu 73 espais amb capacitat per a deu persones a cadascun repartits per tots els barris de la ciutat?”, pregunten des d’Arrels.

Hospitals de campanya
Aquestes UCIS -o “hospitals de campanya” com també els anomena l’entitat- no acabarien amb el drama del sensellarisme, però sí que suposarien una solució temporal mentre s’aborda seriosament aquest fenomen perquè assegurarien cada nit un llit a més de 700 persones. A més, puntualitzen, amb els pisos zero no caldria destinar recursos a les milionàries operacions hivernals que fa el consistori quan les temperatures cauen en picat.

I és que les últimes dades oficials sobre gent sense casa són esfereïdores: 1.026 dormen al carrer, 1.954 més ho fan als albergs i centres públics i privats, i 415 malviuen en fàbriques o en barraques a solars abandonats. En total estem parlant de 3.395 persones sense llar, un 60% més que fa nou anys.

A aquesta xifra, Arrels n’afegeix una altra. És la que té a veure amb la situació de vulnerabilitat dels sense sostre. “Parlem de gent amb malalties cròniques que en molts casos no tenen ni targeta sanitària i que han patit agressions per viure al carrer”, recorden. La majoria porta sis anys vivint al ras i un terç d’elles té la salut greument deteriorada quan no porten ni un any dormint al carrer. “Els números són escandalosos i ens reafirmem: dormir al carrer no és una cosa normal ni s’ha de tolerar, calen accions contundents”, remarquen.

Tot i que la creació de pisos zero és una aposta estratègica d’Arrels perquè pot suposar l’inici de la reconstrucció vital dels afectats, també cal la implicació de l’administració. En la seva interpel·lació als grups municipals de moment només ha rebut una tèbia resposta de BComú, ERC i PSC.

Un dels principals esculls és la qüestió econòmica perquè es calcula que el cost de manteniment se situa en uns cinc milions d’euros l’any, però tampoc és l’únic. El tema clau és la tensió entre el consistori i les entitats del tercer sector pel paper protagonista. “L’Ajuntament no els pot gestionar perquè la figura del voluntari és fonamental. La fórmula més adequada seria que l’administració posi els locals i que les entitats els gestionin”, opina Busquets.

Altres serrells no menys importants que caldria resoldre abans per assegurar l’èxit de la iniciativa, tenen a veure amb l’oposició dels veïns a tenir a l’escala pisos zero i amb la creació d’espais mixtos per acollir dones, un col·lectiu que no deixa de créixer, que pateix més agressions que els homes i necessita més suport perquè està en pitjors condicions de salut. “Sabem que el principal problema són els veïns, per això no parlem d’habitatges concretament sinó d’espais i en aquesta definició també s’hi inclouen els locals amb unes mínimes condicions d’habitabilitat”, explica Busquets. En el cas de les UCIS mixtes, el repte és encara més complicat.

Un mentrestant que esdevé un per sempre
Al marge de la proposta i del poc ressò polític que ha tingut fins ara, Arrels segueix qüestionant el Pla de lluita contra el sensellarisme del consistori perquè es fixa l’objectiu de garantir el 2020 l’habitatge a 150 persones que viuen al carrer quan la xifra a data del 2017 supera el miler.

El més sorprenent és que, tot i les xifres, a Barcelona aquest problema segueix sense considerar-se una situació d’urgència, cosa que aboca el col·lectiu a sobreviure a base d’iniciatives temporals que s’acaben convertint en definitives. “El centre d’urgències i emergències socials de Barcelona atén situacions de crisi social greu, però no contempla la realitat de viure al carrer com una necessitat d’atenció psicosocial immediata”, assegura la fundació.

Una altra petició de moment desoïda és que la Mesa d’Emergències Socials de Barcelona que vetlla perquè totes les persones que es troben en situació de vulnerabilitat puguin accedir a un habitatge de lloguer social, tampoc contempla el col·lectiu de gent que dorm al carrer. La situació és sorprenent perquè a nivell català sí que es considera aquesta situació extrema com un motiu per accedir a pisos socials, però el cas és que el reglament no és vinculant en aquells municipis catalans amb normativa pròpia, com és el cas del barceloní.

L'entrada Unitats de cures intensives socials a tots els barris ha aparegut primer a Carrer.

Temps hi haurà per valorar la sentència de la Secció Desena de l’Audiència Provincial de Barcelona i, posteriorment, la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem que resolgui el recurs de cassació que de ben segur que hi serà interposat en contra.

La decisió judicial haurà d’establir per una banda els fets provats des del punt de vista penal i, per l’altra, la seva incardinació amb els tipus delictius vigents aquell juliol de 2009. Una qüestió rellevant, ja que tot i que no és fins a la reforma del Codi Penal aprovada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març que va entrar en vigor el dia 1 de juliol de 2015, en què es va introduir un nou Títol XIII bis, denominat “dels delictes de finançament il·legal dels partits polítics”, alguns d’aquells comportaments ja eren constitutius d’infracció molt greu d’acord amb l’article 17 de la Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, com ara “l’acceptació de donacions o aportacions que contravinguin les limitacions o requisits” establerts a la pròpia llei “tenint idèntica qualificació l’assumpció, per terceres persones, de les despeses del partit”.

Per això, aquest judici no només ha estat un escrutini públic, sinó que pensem que serà transcendent també la declaració de fets provats en allò relatiu a si, sota la direcció de Millet i els Montull, el Palau va vehicular diners cap a Convergència Democràtica de Catalunya.

Catarsi col·lectiva
Més enllà d’aquestes qüestions, el tan llargament esperat judici del cas Palau, per una combinació de circumstàncies, ha tingut el valor d’escenificar un canvi social, catàrtic i crític, en el qual, de forma majoritària i explícita, el poble català hauria d’abandonar de grat o per força la minoria d’edat i el confort de viure a aquell oasi en què el que fem nosaltres és bo i millor pel simple fet que ho fem nosaltres.

I aquest creixement com a societat hauria de passar per assumir una part de culpa. La forma grollera i dilatada en el temps en què es van anar succeint els fets, posa en evidència l’omertà en què ha estat submergida la nostra societat. Utilitzem el terme en l’accepció de l’Enciclopèdia que “l’omertà” ha d’ésser entesa com una força que governa la consciència pública, ja que de cap altra manera els ciutadans i les seves institucions haurien fet contemplació passiva de l’escàndol de l’enriquiment dels directius d’una entitat cultural sostinguda amb diners públics i l’ús obscur dels fons de l’entitat.

Com vàrem dir en les conclusions definitives de l’acusació popular exercida per la Favb, Fèlix Millet i els seus sequaços, prevalent-se del prestigi de l’entitat que presidia de la qual se n’havia apropiat personalment i de la confiança que en el mateix s’havia dipositat, amb la inestimable ajuda per l’abandó de les seves funcions dels membres del Patronat de la Fundació Privada Orfeó Català Palau de la Música, dels membres de la Junta Directiva de l’Associació Orfeó Català, dels integrants del Consorci del Palau de la Música Catalana, de la deixadesa o imperícia de les empreses d’auditoria, de la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya i, almenys també, del servei d’inspecció i control de subvencions del Ministerio de Cultura, es va poder dedicar en les darreres dècades a apropiar-se d’una part important de les ingents quantitats de diners públics i privats que arribaven al Palau de la Música Catalana per sostenir la seva activitat, l’edifici que l’acull i la seva pròpia existència, tot adreçant una bona part al partit polític hegemònic en aquells temps a Catalunya.

Aquest espoli sistemàtic i a gran escala va ser possible amb la utilització d’una subtil combinació de repartiment d’avantatges i corrupció per assegurar aquella omertà, la instrumentalització del sentiment de pertinença a una cultura comuna, i la manca d’escrúpols i responsabilitat social per part de les classes dirigents catalanes, que ocupaven els càrrecs en els òrgans de control dels ens que conformaven l’entramat del Palau de la Música, que va garantir la impunitat que va gaudir fins al 2009. La corrupció a què ens referim ha quedat provada en la fase plenària del judici i esperem que així sigui recollida a la declaració de fets provats.

Militar en la vigilància
Però la sentència també ens ha d’ensenyar que no podem confiar la vigilància del sistema en exclusiva a l’administració de justícia, que es pronunciarà 8 anys després de descobrir-se els fets. Hem de ser els ciutadans els que disposem de les eines per poder denunciar els indicis que detectem i hem de saber que aquelles denúncies seran recollides i estudiades, al mateix temps que es protegirà qui alerti el sistema.

En els milers de folis de la causa trobem, per a vergonya del sistema, diverses denúncies produïdes a l’inici dels anys 2000 sobre els fets que ara hem jutjat. Si tots reduïm la tolerància, si tots militem en la vigilància, si, en definitiva, elevem la moral pública, el cas Palau-CDC haurà servit per quelcom més que per certificar la defunció d’algun partit polític. O només ha servit per fer algun canvi de nom?

L'entrada Cas Palau, la fi de l’omertà? ha aparegut primer a Carrer.

Ara, des de finals de 2016, l’Ajuntament ha proposat la venda del 15% de SFB que li queda per 28 milions d’euros i usar-los per crear una nova empresa pública que podria operar en 2019 i que comptaria amb 6 noves sales de vetlla.

L’objectiu seria entrar en el mercat i baixar preus, però la proposta no ha sortit endavant encara perquè no té suport ferm més enllà de Barcelona en Comú i el PSC, que estan en governant en minoria (en el moment de publicar aquesta notícia a la web, Barcelona en Comú governa en solitari amb 11 regidors, després de trencar amb el PSC, prèvia consulta a les bases, pel seu posicionament respecte a l’aplicació de l’article 155 que anul·la l’autonomia de Catalunya).

Un dels principals arguments per promoure la proposta és abaratir els preus dels serveis funeraris. Barcelona seria una de les ciutats més cares on morir a l’Estat espanyol i fins i tot de les capitals europees com ara Londres o París.

Tant un estudi elaborat per l’OCU en 2013 com un altre realitzat per Global Economics Group en 2016, i encarregat pel govern municipal, situen els costos de l’enterrament a la ciutat entre els 6.500 euros i els 7.100 euros respectivament, a la qual cosa s’ha de sumar un 10% més en despeses per al cementiri. En canvi, l’operador públic ofertaria un preu mitjà de 3.800 euros i trencaria l’actual duopoli -Mémora i Áltima, l’altre operador privat, que controlen el 87% del mercat barceloní-.

Amb tot, al preu s’afegeixen altres motius, com ara millorar-ne la gestió i la reinversió dels beneficis en el manteniment del servei, cosa que no impulsa la iniciativa privada. També ha estat clau el fet que en el procés participatiu del Pla d’Actuació Municipal, la remunicipalització del servei ha estat una de les propostes més populars. De fet, una enquesta del consistori barceloní assenyala que més d’un 95% dels barcelonins estaria d’acord amb la creació d’un operador públic en el sector.

Noves opcions
El fet que no hi hagi suports ha fet que l’Ajuntament explori noves opcions, com ara la compra del 36% de les accions de SFB que li permetés recuperar la majoria en el consell d’administració, que plantejaven ERC i el comitè d’empresa però que han estat descartats pel govern municipal pel seu excessiu cost econòmic.

La venda de Mémora de totes les seves accions a Ontario Teacher’s Pension Plan ha situat el preu d’aquest percentatge en 173 milions d’euros. Inassumible ara mateix pel consistori. Tampoc no s’ha contemplat rescatar els tanatoris públics de la gestió privada perquè informes municipals interns ho desaconsellen.

Per a Albert Recio, vicepresident de la Favb, l’opció de crear un operador públic és la més factible de totes les plantejades i la menys costosa econòmicament. “Fins que no es canvien lleis catalanes, estatals o europees, altres formes de recuperació no són viables”, afirma. L’activista veïnal ressalta la complexitat del sector, en el qual molta gent té una assegurança privada d’enterraments i recorda el paper de la cooperativa Sinera per oferir preus més assequibles que les empreses del sector.

Per la seva banda, Paco Giménez de Municipalitzem -una plataforma de treballadors públics que demana la gestió directa de tots els serveis municipals- assenyala que tot i liberalització, els ajuntaments tenen la potestat de regular el sector a partir de les ordenances municipals, com passa amb els cementiris, que són considerats serveis públics.

La percepció tant de Recio com de Giménez és que els preus s’han encarit amb la privatització i assenyalen que la creació d’un operador públic sí que pot tenir un efecte en els mateixos. Amb tot, Giménez afirma que només serà una solució momentània. “L’ordenança hauria de fixar quins són els serveis no necessaris i mantenir-los liberalitzats, i identificar quins són els bàsics -com ara el trasllat de despulles, vetlles o crematori- i declarar-los públics. Llavors s’hauria d’arribar a un acord amb l’empresa privada que els presta per garantir-ho a partir de llogar els seus serveis o intervenint en la gestió i regulant la seua activitat», afirma Giménez.

Més competència
L’única cosa en què s’ha avançat, ja que aplega més consens, és en la modificació de l’ordenança municipal de serveis funeraris per reduir els requisits perquè els operadors privats puguin accedir al mercat barceloní. Aquesta mesura, que es desenvolupa en compliment de les lleis que liberalitzen el sector, podria suposar l’increment de la competència i promouria, segons els seus impulsors, una rebaixa en el preu. Amb tot, Giménez mostra les seues reserves amb què això siga finalment així.

Tot i els diferents camins explorats alhora de plantejar la recuperació pública dels serveis funeraris, l’anàlisi comuna de Recio i Giménez és que la legislació actual té un marcat caire neoliberal i està pensada per dificultar la recuperació d’un servei públic un cop l’empresa s’ha privatitzat.

Serien necessaris canvis en la llei catalana i espanyola que demanarien majories polítiques diferents tant a Catalunya com a l’Estat espanyol que permetessin la remunicipalització de serveis totalment privatitzats. Mentrestant, l’Ajuntament manté la seua proposta de nou operador públic en el sector sense un futur clar. El debat segueix entre l’esquerra barcelonina.

L'entrada Camins per recuperar la funerària pública ha aparegut primer a Carrer.

Pàgines 2 i 3:
D’entrada
Dol i solidaritat davant l’atemptat de la Rambla (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Marc Javierre)
Preguntes després de la por (Albert Recio, activista veïnal i vicepresident de la Favb)

Pàgina 4:
Publicitat

Pàgina 5:
Crònica
Cas Palau, la fi de l’omertà? (Àlex Solà, advocat de la Favb / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 6:
Crònica
La Sagrera, sense cash (David García Mateu / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 7:
Crònica
AutoVia Laietana (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 8:
Crònica
L’amiant, un enemic silenciós a Barcelona (Gemma Aguilera / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 9:
Crònica
Juan de Sada, una historia de 18 años y tres alcaldes (M. Eugenia Ibáñez / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 10:
Crònica
Camins per recuperar la funerària pública (V. Canet / Fotografia: Ignasi R. Renom)
En 5 paraules: Agressions al CIE; Explosió anunciada al carrer Marina; L’hotel del Rec Comtal, sota sospita; Rèquiem pel Fòrum de les Cultures

Pàgina 11:
Crònica
Unitats de cures intensives socials a tots el barris (Cristina Palomar / Fotografia: Juan Lemus, Arrels Fundació)
En 5 paraules: Vaixell racista a la deriva: Nova terminal de creuers; Llàgrimes per la repressió de l’1 d’octubre; No volen que acollim; Jubilats indignats

Pàgina 12:
Crònica
Un calvario llamado bus 39 (Luis Caldeiro / Fotografia: Joan LinuxBCN)

Pàgina 13
Entrevista
«Els moviments socials ara no hi són, tornem a la catàstrofe de la Transició», Manuel Delgado, antropòleg (Ignasi Franch / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 14
Opinió
És Tira: Azagra / Revuelta
Punts de distribució de Carrer

Pàgina 15:
Opinió
La cambra fosca: Fora les forces repressives!; Claca als Mossos d’Esquadra?
En positiu: Urnes ocultes i a remull
Revistes de barri: L’Informador (AV la Clota); Ressò de Montbau (veïns i entitats de Montbau); Fort Pienc (AV Fort Pienc)

Pàgina 16
La del darrere
Parlant del carrer i de la ciutat: «Estimo molt el Poblenou, però acabaré vivint a la muntanya», Luke, veí del Poblenou (Joan Morte / Fotografia: Ignasi Àvila)
Sal i pebre: Diego Pérez de los Cobos, missatger de la pau (Zeta)
L’acudit: Ricardo Hermida / Sr. Plástiko)

Carrer 146: Barcelona contra la repressió
Pàgina 1:
Portada
Barcelona contra la repressió (Fotografia: Dani Codina)

Pàgines 2 i 3:
D’entrada
Més política i menys repressió (Cristina Palomar / Fotografia: Dani Codina, Marc Javierre, Manel Sala «Ulls», Albert-9 Barris Imatge)
La veu del Carrer: La Favb, per una solució pacífica i consensuada

Pàgina 4:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
La despopularización de los mercados (Manel Guàrdia i José Luis Oyón, arquitectos y urbanistas / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 5:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
Institut, cap on vas? (Maria Favà / Fotografia: Joan LinuxBCN)

Pàgina 6:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
L’alt preu de transformar-se per no morir (Cristina Palomar / Fotografia: Manel Sala «Ulls»)

Pàgina 7:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
La Boqueria, el mercat gentrificat (Eloi Latorre / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 8:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
A l’espera del nou mercat de Sant Antoni (Ignasi Franch / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 9:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
Per un mercat de barri, per una Abaceria del veïnat (Gràcia cap on vas / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 10:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
Mercabarna, la ciutat que no dorm (Anaïs Barnolas / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 11:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
Un mercat és una ciutat (Toni Ramon, arquitecte i activista veïnal / Fotografia: Dani Codina, Joan Morejón)

Pàgina 12:
Dossier: Els mercats municipals, a debat
Mercado y desarrollo local (Topo Sudaka, membre d’Acció Ecologista / Fotografia: Joan Morejón)

Pàgina 13:
Carrers
Biciclot, a pedal del Clot al Poblenou (Marc Villoro / Fotografia: Biciclot)

Pàgina 14:
Carrers
Targetes falses de metro: El frau nostre de cada dia (Maria Favà)
El abrazo eterno, crónica de la integración de los refugiados en Barcelona (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

Pàgina 15:
Carrers
Paranoia i repressió (segona entrega de la sèrie Un segle de cançons populars a Barcelona (Jordi Martí)

Pàgina 16:
Carrers
Adeú a l’estimat Rai Ferrer (Alfonso López / Equip de Carrer)
Joan Colom, el gran fotógrafo de los bajos fondos de Barcelona (Jorge Ribalta)

L'entrada Barcelona contra la por / Barcelona contra la repressió ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Paradoxes en l’ús de l’espai públic ha aparegut primer a Carrer.

Part de la solució a aquest problema considera que passa per cadascú de nosaltres: “La gent és molt incívica: llencen papers al terra, no dilueixen els pixats dels gossos amb aigua, no recullen els seus excrements”… i en aquests moments és on entra en joc el Luke creatiu.

Agafa propaganda que hi ha als cotxes, en fa una paperina i la col·loca damunt de la femta: “És una manera de senyalitzar-ho perquè la gent es fixi en el seu incivisme”. Argumenta que això és així perquè a la ciutat tot és massa fàcil i ens hem acomodat. Sempre que pot se’n va a la muntanya a practicar el hatha ioga i a meditar. Creu necessari tornar al contacte amb la natura, així com cuidar tot allò que ens envolta: “Jo poso noms a alguns dels meus objectes. Les meves bicicletes es diuen Leona, Justina i Pastora. Des que ho faig tinc menys problemes: ni punxo ni me les roben”.

L’Antonio -el seu nom de pila- està cobrant un subsidi de 426€, però amb 126 en té prou per viure en el seu humil racó del carrer Ramon Turró: “Consumeixo allò bàsic. Quan haig de comprar roba adquireixo 2 o 3 unitats de la mateixa peça que em duren molts anys. Fins i tot me la fabrico jo: vaig a la Rius i Taulet i em faig uns tangues per anar a la platja. Poden riure’s de mi, però jo vaig més còmode, m’asseco abans i m’hi cap en una butxaca”.

Una filosofia de vida que poc s’estila actualment, però que va molt en consonància amb la identitat fabril del Poblenou antic, aquell que ell -i molta part del barri- intenta reivindicar. El que podria semblar un costum estrany, ell ho defensa com un estil de vida molt més sostenible: “Estalvio molta aigua: consumeixo 1 m3 al mes. Aprofito l’aigua de la rentadora per al vàter. Amb 4 gotes que ragen de l’aixeta en tinc prou i encara me’n sobra per regar l’arbre que tinc davant de casa. Tot i així sempre haig de pagar un mínim, independentment del que gasti. Per què no ens cobren segons el consum? És indignant!”

Aquesta indignació es tradueix en mobilitzacions constants. El Poblenou fa temps que lluita per moltes causes que no sembla que acabin de tenir solucions consensuades: “Tinc sempre a punt el meu megàfon. Deixo que els infants hi juguin, que es manifestin. El més divertit és anar provant la sonoritat dels diferents objectes urbans, a veure quin és el que més soroll fa”.

El Luke sempre està al costat de qualsevol protesta veïnal, aquí tothom el coneix: “Ens plantem!” (plataforma contra aquest model turístic); la mobilització del solar de la Vanguardia, que quasi fa caure un edifici; les titàniques i polèmiques obres de les Glòries, que segons ell fomenten massa l’ús del cotxe… Sempre té un sí per resposta i està on se’l necessiti: “Em mobilitzo tant com puc, però a mi no m’agraden les assemblees, perquè no sé parlar, no tinc opinió. A mi només m’interessa quan es vota”. La inseguretat del personatge en parlar de si mateix topa amb la contundència amb què afirma cadascuna de les seves reflexions.

Tot i així, ell no es rendeix. Assegura tenir la sensació que no han guanyat cap batalla política ni social, tan sols algun pegat que ha servit per perpetuar els problemes. Afirma que han destrossat el carrer Pere IV, que a Can Ricart es podrien organitzar moltes més activitats i que el Parc del Centre és un nyap de Jean Nouvel, perquè és un mur de ciment “pitjor que el de Berlín” on ha vist orenetes estavellar-s’hi: “Els polítics no tenen cintura per promoure iniciatives. Si pintéssim el sostre dels taxis de color blanc, per exemple, s’estalviaria molt en aire condicionat i gasolina. Fot-li collons!, sempre penso, però quan arribes al poder sembla que no pots fer tot el que voldries”.

¿Estem preparats per actuar com el Luke, que fins i tot proposa treballar durant 6 mesos i tenir els altres 6 de vacances, per tal de gaudir de la vida i reduir l’atur? Tal vegada una part de la pèrdua d’identitat dels barris és responsabilitat nostra, causada per l’individualisme endèmic. Tot i així, afirma que sol es viu molt bé, però que s’ha d’anar en compte perquè a partir dels 50 anys comences un compte enrere: “A mi me’n queden 37, perquè jo en viuré 100. M’estimo molt el Poblenou, però acabaré vivint a la muntanya, amb la natura, que és el que realment importa”.

L'entrada «Estimo molt el Poblenou, però acabaré vivint a la muntanya» ha aparegut primer a Carrer.

NO al supermercat: Perquè ja en tenim molts. Perquè destrueix el comerç de proximitat. Perquè no volem cedir 1.500 m² d’un equipament públic, en condicions privilegiades, a un únic operador privat. Perquè no ens agrada el model econòmic, laboral i alimentari en què es basa.

NO a l’aparcament: Perquè no es pot seguir promovent el vehicle privat. Perquè ens preocupa la nostra salut i volem reduir la contaminació. Perquè l’Abaceria es troba en una de les zones amb més problemes de mobilitat de Gràcia. Perquè ja hi ha molts aparcaments al voltant del mercat.

NO a una obra faraònica amb un cost de 33 milions d’euros: Perquè és un malbaratament de recursos públics. Perquè té un alt impacte ambiental. Perquè allargarà les obres i perjudicarà el comerç de l’entorn. Perquè obliga a l’entrada d’un gran operador que contribueixi a cobrir la despesa.

NO a un Centre de Distribució Urbana per a les mercaderies de tot Gràcia: Perquè implica fer una gran construcció. Perquè el mercat es troba en una zona ja molt congestionada. Perquè hi ha altres espais més adequats al districte per centralitzar la distribució.

SÍ a un mercat de barri i popular: Perquè el mercat ha de ser un punt de trobada i un element de cohesió de la Vila. Perquè no ens podem permetre un altre agent gentrificador a Gràcia. Perquè tothom ha de poder tenir accés a aliments frescos.

Sí a un mercat basat en els valors de la sobirania alimentària: Perquè volem consumir productes de proximitat i ecològics. Perquè en un equipament públic s’han d’afavorir els petits productors i l’economia social. Perquè aquesta és una gran oportunitat per apostar per un model econòmic i alimentari més just, sostenible i saludable.

SÍ a la transparència: Perquè tenim dret a saber com es desagrega una inversió pública, com s’amortitza i quins són els costos de manteniment. Perquè volem conèixer a quins acords s’ha arribat amb els paradistes.

Certament, el diàleg amb ells ha estat més que difícil. Els reconeixem, com no podia ser d’una altra manera, com a actors imprescindibles en aquest procés. No només pel paper que han de jugar en el nou mercat, sinó per tot el coneixement que la seva feina ha permès recollir i que és molt valuosa per definir un bon projecte. Òbviament, veïnat i paradistes compartim l’interès perquè l’Abaceria funcioni i sigui un equipament de referència al servei de la ciutadania de la Vila.

A tots plegats ens preocupa que l’Abaceria es trobi en una situació precària, però sobretot que no atragui prou compradors entre la gent del barri i que moltes parades hagin hagut de tancar o no s’hagin atorgat llicències des de fa anys.
Però tal i com hem exposat, creiem que ens cal repensar els mercats i adaptar-los, sense renunciar a la seva essència de proveir al veïnat de productes frescos a preus populars, a l’evolució de la societat. És evident que la revitalització de l’Abaceria i la viabilitat de les seves parades ha de ser un dels objectius de la tan esperada reforma, i que per assolir-ho és imprescindible que els veïns i les veïnes es facin seu el remodelat equipament i que, per tant, la seva veu sigui escoltada.

El projecte de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB) es basa en el mateix model que replica en cadascuna de les seves intervencions des de fa ja molts anys, sense tenir en compte ni la realitat del lloc on s’implanta ni els reptes socials del moment actual i del futur immediat.

Respon, en canvi, a una visió obsoleta de la ciutat, encara cimentada en obres faraòniques pagades entre tots, en l’increment de la mobilitat privada i en la potenciació de les grans cadenes de distribució en detriment del petit comerç. Aquest no és el nostre model, però sabem que tampoc no va ser el de molts de vosaltres d’entrada, i que l’IMMB no ha estalviat esforços per vèncer qualsevol resistència. Lògic, en això es basa el seu negoci.

Ens preocupa en canvi, i molt, que amb l’excusa de la remodelació del mercat (3.900 m²) s’estigui promovent una obra faraònica (13.400 m²) amb una inversió pública desorbitada, 33 milions d’euros (que paguem tots nosaltres) destinada a activitats bones o dolentes, però que en tot cas no són imprescindibles per a la necessària remodelació del mercat.

Creiem que la millor manera de restablir el diàleg entre el veïnat, els paradistes i els propietaris de comerços del voltant de l’Abaceria -que es veuran profundament afectats per les obres- seria que el Districte de Gràcia convoqués una audiència pública extraordinària. Des de la voluntat, segur que compartida, de posar fil a l’agulla a la remodelació.

L'entrada Per un mercat de barri, per una Abaceria per al veïnat ha aparegut primer a Carrer.

Pep Sala, president de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, creu que “és cert que hi ha un cert temor respecte a l’apertura, però tenim la percepció que hi ha més il·lusió que preocupació, cosa que no treu que seguim vigilant quants bars hi haurà, què es vendrà a les parades, etcètera. Cal tenir en compte que, a causa del retard en la reobertura, l’entorn s’ha degradat, s’han tancat botigues de tota la vida i s’ha multiplicat la restauració”. L’Ajuntament ratifica la previsió que l’obra estigui acabada a l’abril.

En els darrers dos anys ha emergit la plataforma Fem Sant Antoni, inquieta vers la possibilitat que el nou mercat es converteixi en un agent gentrificador: “Des del principi ens van arribar informacions sobre la instal·lació d’una parada del bus turístic”, recorden. En canvi, a la plataforma hi ha una certa tranquil·litat pel que fa a la presència del sector de la restauració dins del complex: “Mercats de Barcelona ens ha dit que no hi haurà més bars i establiments de restauració que els que ja tenien concessió d’aquesta activitat a l’antic mercat”.

A parer de Sala, el problema de l’habitatge s’ha de combatre amb mesures en aquest àmbit específic: “Les administracions han de fer les lleis i prendre les mesures que calguin per evitar l’especulació, però no estem d’acord amb què, per no fomentar-la, no s’arreglin les coses o no es facin zones verdes”. Des de l’Ajuntament, s’assumeix que qualsevol reforma pot comportar un efecte gentrificador i s’afirma que “el que cal és fer millores, i a la vegada, anticipar-se als possibles efectes”.

Sala recorda que la reforma du més d’una dècada en marxa i que “el 2008 es va aconseguir un cert consens amb els veïns i els comerciants, tot i que l’Ajuntament anava inicialment per una altra banda”. Durant aquelles negociacions, Fem Sant Antoni encara no existia, però des de la plataforma s’afirma que es duen dos anys de contactes amb el districte i implicació a les reunions i processos participatius. D’aquí l’esperança que les seves propostes, recollides en debats al carrer amb el veïnat, seran recollides finalment.

Al llarg de tots aquests anys de reforma, el model de ciutat ha viscut algunes transformacions. L’agressiva reforma de la Boqueria s’ha convertit en un exemple a no seguir. Per a Sala, el nou mercat respectaria les línies bàsiques que van defensar els veïns: “Que no fos un centre comercial tancat en sí mateix, que es posés valor al patrimoni del barri i que fos motor econòmic del comerç de proximitat”. Des del govern municipal es destaca que el mercat està “pensat per donar servei als veïns i veïnes. Això no treu que estiguem molt atents a l’evolució de l’entorn perquè no deixi de complir amb la seva funció”.

Un dels aspectes més controvertits de la reforma és la inclusió d’una gran superfície comercial que controlarà el grup alemany Lidl. Des de Fem Sant Antoni, s’addueixen motius múltiples per estar-hi en contra: a parer seu, el mercat hauria de prioritzar els aliments de productors i agricultors locals, els productes no processats ni envasats, i no hauria d’acollir una gran superfície que “rebenta els preus de venda dels aliments” i pot ser una competència als paradistes, que són “l’ànima del mercat”.

Des de l’Ajuntament, en canvi, afirmen que està “demostradíssim que tenir una gran superfície actua com a pol d’atracció que garanteix la viabilitat del mercat. Així ho avalen les reformes fetes al llarg de les darreres dècades. I els mateixos paradistes la demanen”. L’Associació de Veïns no manté una postura concreta en aquest debat, perquè hi ha divisions internes. “Alguns creuen que la gran superfície pot distorsionar el que és el mercat i altres creuen que pot ser necessari per atreure gent més jove. En tot cas, hem d’escoltar els paradistes i no hem d’oblidar que una de les raons de la remodelació és que el mercat s’estava morint”, explica Sala.

El futur mercat és, ara mateix, un disseny i unes obres en procés que s’acosten a la seva finalització. Però la realitat que en naixerà també dependrà, en part, de l’ús ciutadà. En aquest sentit, Sala considera que “perquè el mercat sigui popular, els veïns l’hem de sentir nostre, hem d’abastir-nos allà i fer-hi activitats”. Fem Sant Antoni parla d’insistir i arremangar-se perquè el barri sigui com els seus veïns volen que sigui: “S’ha d’incidir en tot plegat. El més important és que veiem la necessitat d’apoderar-nos i de participar en l’evolució de la vida que tenim a la vora”.

El dominical del llibre va trobant un encaix
Durant mesos, els integrants del mercat dominical del llibre de Sant Antoni van patir pel seu futur. Semblava que no tornarien a la seva ubicació tradicional, en forma de rotllana que envoltava el recinte. Després de moltes tensions, s’ha anat trobant una solució. “Volíem tornar al lloc on ens havien promès que tornaríem i tenir prou espai per evitar que el mercat es fes massa petit. Ambdues coses s’han anat acomplint”, afirma el president de l’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical, Joan Mateu.

Mateu avança que el dominical guanyarà “més de trenta metres perquè entri gent nova. En volíem molts més, però els mínims s’han acomplert”. L’objectiu és que aquest increment compensi que “amb el trasllat al mercat provisional, i amb els anys de retards de les obres, s’ha perdut molta gent pel camí que duia gènere molt interessant. Ara hem fet una radiografia del que estem venent, hem vist algunes mancances i busquem gent que ens aporti el que ens falta”, explica Mateu. El llibreter avança que també tenen idees per reforçar el valor cultural del mercat del llibre: “Intentarem recuperar les tertúlies literàries de fa cent anys, però al migdia i amb un cafè amb llet”.

L'entrada A l’espera del nou mercat de Sant Antoni ha aparegut primer a Carrer.