Conversar amb el Luke és conversar amb moltes persones alhora. Veí crític, supervivent nat, antisistema compromès, independentista convençut, amant de la natura, de la bicicleta i de Sabina. La seva visió no és només local, sinó que l’extrapola al conjunt de la societat. Des del parc de Gandhi, al bell mig del Poblenou, aquest andalús d’origen i català d’adopció ens explica que viure en aquest barri és cada cop més difícil, principalment pel preu dels lloguers: “És tan elevat que molta gent ha de marxar d’aquí. La famosa gentrificació. I si hi afegim el turisme massiu, el problema encara és més gros”. Però el Luke no en té prou. Argumenta que és culpa d’un sistema global que no funciona i que s’ha de fer arribar al límit: “Potser així serem conscients del que realment està passant”.
Part de la solució a aquest problema considera que passa per cadascú de nosaltres: “La gent és molt incívica: llencen papers al terra, no dilueixen els pixats dels gossos amb aigua, no recullen els seus excrements”… i en aquests moments és on entra en joc el Luke creatiu.
Agafa propaganda que hi ha als cotxes, en fa una paperina i la col·loca damunt de la femta: “És una manera de senyalitzar-ho perquè la gent es fixi en el seu incivisme”. Argumenta que això és així perquè a la ciutat tot és massa fàcil i ens hem acomodat. Sempre que pot se’n va a la muntanya a practicar el hatha ioga i a meditar. Creu necessari tornar al contacte amb la natura, així com cuidar tot allò que ens envolta: “Jo poso noms a alguns dels meus objectes. Les meves bicicletes es diuen Leona, Justina i Pastora. Des que ho faig tinc menys problemes: ni punxo ni me les roben”.
L’Antonio -el seu nom de pila- està cobrant un subsidi de 426€, però amb 126 en té prou per viure en el seu humil racó del carrer Ramon Turró: “Consumeixo allò bàsic. Quan haig de comprar roba adquireixo 2 o 3 unitats de la mateixa peça que em duren molts anys. Fins i tot me la fabrico jo: vaig a la Rius i Taulet i em faig uns tangues per anar a la platja. Poden riure’s de mi, però jo vaig més còmode, m’asseco abans i m’hi cap en una butxaca”.
Una filosofia de vida que poc s’estila actualment, però que va molt en consonància amb la identitat fabril del Poblenou antic, aquell que ell -i molta part del barri- intenta reivindicar. El que podria semblar un costum estrany, ell ho defensa com un estil de vida molt més sostenible: “Estalvio molta aigua: consumeixo 1 m3 al mes. Aprofito l’aigua de la rentadora per al vàter. Amb 4 gotes que ragen de l’aixeta en tinc prou i encara me’n sobra per regar l’arbre que tinc davant de casa. Tot i així sempre haig de pagar un mínim, independentment del que gasti. Per què no ens cobren segons el consum? És indignant!”
Aquesta indignació es tradueix en mobilitzacions constants. El Poblenou fa temps que lluita per moltes causes que no sembla que acabin de tenir solucions consensuades: “Tinc sempre a punt el meu megàfon. Deixo que els infants hi juguin, que es manifestin. El més divertit és anar provant la sonoritat dels diferents objectes urbans, a veure quin és el que més soroll fa”.
El Luke sempre està al costat de qualsevol protesta veïnal, aquí tothom el coneix: “Ens plantem!” (plataforma contra aquest model turístic); la mobilització del solar de la Vanguardia, que quasi fa caure un edifici; les titàniques i polèmiques obres de les Glòries, que segons ell fomenten massa l’ús del cotxe… Sempre té un sí per resposta i està on se’l necessiti: “Em mobilitzo tant com puc, però a mi no m’agraden les assemblees, perquè no sé parlar, no tinc opinió. A mi només m’interessa quan es vota”. La inseguretat del personatge en parlar de si mateix topa amb la contundència amb què afirma cadascuna de les seves reflexions.
Tot i així, ell no es rendeix. Assegura tenir la sensació que no han guanyat cap batalla política ni social, tan sols algun pegat que ha servit per perpetuar els problemes. Afirma que han destrossat el carrer Pere IV, que a Can Ricart es podrien organitzar moltes més activitats i que el Parc del Centre és un nyap de Jean Nouvel, perquè és un mur de ciment “pitjor que el de Berlín” on ha vist orenetes estavellar-s’hi: “Els polítics no tenen cintura per promoure iniciatives. Si pintéssim el sostre dels taxis de color blanc, per exemple, s’estalviaria molt en aire condicionat i gasolina. Fot-li collons!, sempre penso, però quan arribes al poder sembla que no pots fer tot el que voldries”.
¿Estem preparats per actuar com el Luke, que fins i tot proposa treballar durant 6 mesos i tenir els altres 6 de vacances, per tal de gaudir de la vida i reduir l’atur? Tal vegada una part de la pèrdua d’identitat dels barris és responsabilitat nostra, causada per l’individualisme endèmic. Tot i així, afirma que sol es viu molt bé, però que s’ha d’anar en compte perquè a partir dels 50 anys comences un compte enrere: “A mi me’n queden 37, perquè jo en viuré 100. M’estimo molt el Poblenou, però acabaré vivint a la muntanya, amb la natura, que és el que realment importa”.
