El cas de l’electricitat és especialment il·lustratiu d’aquest capitalisme privat tutelat per l’Estat. Fecsa ha estat l’empresa elèctrica dominant a Barcelona, hereva de La Canadenca i controlada per grups financers. A principi dels anys vuitanta del segle passat, la major part de les elèctriques del país van estar en situació de fallida, sobretot per l’endeutament associat a un programa de construcció de centrals nuclears insensat. En aquell moment, l’Estat va sortir al rescat de les privades i va nacionalitzar Fecsa i Sevillana de Electricidad, que van passar a mans d’Endesa -una empresa estatal-. Un dels molts exemples de socialització de pèrdues tradicional al nostre país -només cal recordar el rescat bancari del 2009-. Endesa va acabar absorbint tot el sector elèctric de Catalunya -la privada Hidroelèctrica de Catalunya i la pública Enher-, i es va convertir de facto en un monopoli regional. Va ser després, a la dècada dels noranta, que, ja sanejada, es va procedir a la seva privatització, culminada pel govern d’Aznar i venuda al grup italià Enel.

Un altre exemple és Telefónica. Es va crear com una associació entre l’Estat espanyol i la multinacional nord-americana ITT, i durant molts anys va ser un monopoli que va obtenir prebendes de tota mena fins a la seva privatització. Ara, a Barcelona, està dedicant-se a vendre les velles instal·lacions que en el seu moment va obtenir a cost zero. La cooperació publicoprivada quasi sempre és això: l’Estat genera les condicions i el privat s’emporta els beneficis.

Hi ha dues qüestions cabdals en la gestió privada dels serveis: els preus que en cobren i la qualitat del servei. En els dos casos hi ha problemes. Les tarifes elèctriques són el millor exponent: un sistema complex, que ha estat ajustat diverses vegades i que permet a les companyies obtenir beneficis suculents aconseguint que tota l’electricitat que facturen ho sigui al cost més alt de producció. A banda que el rebut de la llum inclou nombroses partides que han permès a les companyies cobrar als clients despeses de mala gestió. Això també val per a les gestores d’aigua: diversos estudis han mostrat que la gestió municipal a Catalunya és més barata i eficient que la d’Aigües de Barcelona.

Pel que fa al servei, el sector elèctric també és el que acumula més ensurts. Tant a escala general -com la gran apagada de fa uns mesos-, com en l’àmbit local. La gestió del sistema elèctric és complexa, però el perill principal és que les empreses prioritzen el repartiment de dividends a les inversions. Per exemple, és sospitós que després de la gran apagada les grans elèctriques s’hagin negat a donar informació als investigadors del cas, i han generat la sospita sobre la seva responsabilitat. Com sospitós és també que la regulació posterior per evitar nous incidents els hagi generat un increment de beneficis i ha donat ales a la seva petició de prolongar la vida de les centrals nuclears, ja amortitzades -i perilloses-.

En teoria, totes aquestes activitats estan fortament regulades, però la literatura científica mostra que sovint aquestes empreses coopten els reguladors i aconsegueixen normes favorables als seus interessos. Sense perdre de vista el fenomen de les portes giratòries, especialment visible en el sector energètic: polítics que quan es retiren passen a ocupar llocs als consells d’administració d’aquestes empreses.

En les darreres dècades, sota la influència de les polítiques neoliberals, les privatitzacions s’han expandit a camps com la sanitat i l’educació superior, i han generat noves barreres socials i posat en perill el funcionament del sistema integral de salut i la recerca universitària. I han tingut també èxit en l’atenció social a la dependència, on el negoci es basa en els baixos salaris del personal i les males condicions de treball.

En suma, la gestió privada dels serveis públics és el complement del rendisme immobiliari. És obvi que els serveis col·lectius poden millorar. Però també ho és que deixar-los en mans privades és la pitjor de les respostes.

*Albert Recio és professor d’Economia i activista veïnal.

L'entrada La gestió privada de serveis bàsics, un mal ‘negoci’ social ha aparegut primer a Carrer.

Aquests anuncis grandiloqüents, però, s’han de posar en perspectiva: ni els barris guanyaran aquests equipaments de manera immediata ni l’acord servirà per completar el desplegament previst en els diferents compromisos adquirits per les Administracions, sense complir durant dècades: gairebé 20 anys després del primer gran pacte firmat per Generalitat, Ajuntament i Consorci Sanitari de Barcelona per millorar la xarxa, després de la inversió anunciada al març encara quedaran actuacions pendents, alhora que han anat sorgint noves necessitats derivades de l’evolució de la població barcelonina i els nous serveis que els equipaments de proximitat han anant incorporant.

El primer conveni, l’any 2008

El conveni entre les Administracions, firmat el 2008, va ser revisat i prorrogat el 2016, amb una perspectiva de compliment de set anys. Arribats al 2023, però, 12 de les 13 actuacions previstes no s’havien tirat endavant, bé per manca d’acord polític per al seu finançament, bé per la complexitat de resoldre els diferents trencaclosques administratius i urbanístics. El 2023, les Administracions es van donar quatre anys més de marge, prorrogables a vuit, per acabar el desplegament, amb un Pacte de ciutat a revisar el 2027, però que es posava com a límit de compliment l’any 2030.

Arribats al 2025, de les 28 actuacions compromeses -nova construcció, reforma o ampliació d’edificis- se n’han assolit total o parcialment sis: s’han finalitzat les obres d’ampliació del CAP La Pau i la reforma del de la Guineueta, i està en marxa la construcció del nou CAP Raval-Nord, amb la perspectiva que es pugui estrenar el 2026, any en què també està prevista la finalització de les obres d’ampliació del CAP Besòs. El CAP Numància i el CAP Manso es troben en procés de remodelació per fases.

Onze dels CAP que figuren al conveni quedaran presumiblement fora del calendari previst i prorrogat. Els de Casc Antic, Poble-sec-Font de la Guatlla i Horta-La Clota, pendents de nova construcció; Roquetes, Larrard (Gràcia), Clot i Pare Claret (Camp d’en Grassot), pendents d’ampliació; i Sant Andreu, pendent de reforma integral. A banda, el conveni preveia la reserva d’espai per a quatre centres més, per atendre noves necessitats dels barris: Provençals del Poblenou, Bon Pastor, Les Hortes (Poble-sec), Les Corts i La Verneda-La Pau. I, fora ja del conveni, s’ha constatat la necessitat d’ampliar el CAP Rio de Janeiro (Nou Barris).

Una espera que es fa ‘eterna’

Sense pressupost aprovat a la Generalitat -l’actual és una pròrroga del
del 2023-, les inversions arriben amb comptagotes. Molts dels equipaments necessaris es quedaran esperant sine die, però els que es consideren preferents tampoc no veuran la llum amb un calendari precís. “No tenim dades fiables de l’entrada en funcionament dels nous CAP, perquè, fins i tot els que ja estan en curs i els que tenen un acord de finançament, sovint es veuen afectats per múltiples factors que fan que els processos s’eternitzin. Com a exemple, només cal dir que els barris encara esperen que entrin en funcionament equipaments que havien d’estar acabats abans de l’any 2015”, explica Maria Teresa Martínez, de la Comissió de la Salut de la Favb. Un allargament en el temps que fa que sovint sorgeixin noves necessitats, com les derivades dels canvis poblacionals. “A la Trinitat Nova vindran a viure 800 veïns i veïnes de cop quan s’adjudiquin els nous pisos de protecció -explica Antonio Trenas, de l’associació veïnal-; si ja tenim problemes de falta de metges ara, el CAP es veurà desbordat. No es poden planejar pisos i més pisos sense tenir en compte la previsió dels equipaments bàsics, especialment els sanitaris i els educatius”. En aquest context, resseguir el compliment dels compromisos es converteix en una feina titànica que les associacions veïnals ajuden a fer menys feixuga amb el seu coneixement de la realitat del territori.

Els nou equipaments ‘prioritzats’ per l’acord entre Ajuntament i Generalitat

CAP Gòtic. Actualment situat al passatge de la Pau, s’ha de traslladar a l’edifici de la plaça de Carles Pi i Sunyer (portal de l’Àngel), on ara hi ha les oficines de la Guàrdia Urbana, que s’han de moure a la Via Laietana -les obres per al trasllat estan en curs-. Les protestes de professionals i veïnes durant la pandèmia van aconseguir la seva ampliació provisional en barracots. El centre patia problemes estructurals des que es va inaugurar, i el trasllat estava previst des del 2008. Està previst que obri el 2028.

CAP Barceloneta. Un nou CAP substituirà l’actual, ubicat des de 1992 a la planta baixa de l’Hospital del Mar. El passat mes de juny es va licitar el projecte del nou edifici, que se situarà a l’antiga Clínica Barceloneta. Fins a finals del 2029, però, no està prevista la finalització de les obres. Mentrestant, s’instal·laran uns mòduls provissionals en un solar a prop de l’actual CAP, per descongestionar-lo.

CAP Fort Pienc. Un nou edifici ha de substituir l’actual, ubicat al passeig
de Sant Joan. El passat mes de maig es va licitar el projecte, que anirà acompanyat d’un bloc de 64 habitatges públics. Tanmateix, han sorgit alguns problemes tècnics: per mesures de seguretat, cal fer una escala més i s’està discutint perquè no es faci restant metres a l’espai sanitari previst.

CAP Casanovas. El nou CAP es construirà al carrer de Provença, a les antigues casernes dels bombers, juntament amb la nova escola Entença i un equipament de l’Hospital Clínic. Es preveu que la construcció dels equipaments comenci “a partir del 2028”.

CAP La Marina. La seva priorització repon a la necessitat de donar servei als prop de 30.000 nous habitants que ha d’acollir el barri i, de pas, descongestionar el CAP actual.

CAP Sardenya. L’edifici que substituirà l’actual centre s’ubicarà al carrer de Lepant, entre el passatge de Sant Pere i el passatge de Boné. El solar, tanmateix, encara està pendent del procés d’expropiació.

CAP El Congrés i els Indians. Es construirà un CAP, actualment en fase de licitació. Les obres haurien de començar a finals d’aquest any.

CAP La Sagrera. El passat mes de setembre es va tancar el concurs per a la redacció del projecte bàsic i executiu d’un CAP de nova construcció. Fins que no s’acabin les obres, estan funcionant uns mòduls provisionals annexos al centre actual.

CAP El Parc i la Llacuna. Es construirà un nou CAP que, en principi, ja té ubicació: al carrer de la Ciutat de Granada amb Bolívia. Però es tracta d’un espai massa petit i comportaria el desdoblament de serveis i recursos humans. Encara està en discussió.

Font: Informació del CatSalut i Comissió de Salut de la Favb.

Grau de compliment dels convenis des del 2008

Conveni 2008-2015: 11 centres

-Acabats: CAP La Pau.

-En obres: CAP Raval-Nord i CAP Besòs.

-Prioritzats: CAP Gòtic, CAP Barceloneta, CAP Fort Pienc, CAP La Marina, CAP Sardenya, CAP El Congrés els Indians i CAP El Parc i la Llacuna del Poblenou.

-Sense data: CAP Casc Antic.

Conveni-pròrroga 2016-2023: dos centres

-Prioritzat: CAP La Sagrera.

-Sense data: CAP Bon Pastor.

Conveni 2023-2027: 15 centres

-Acabats: CAP Guineueta.

-En obres: CAP Numància i CAP Manso.

-Prioritzats: CAP Drassanes i CAP Casanovas.

-Sense data: CAP Horta-La Clota, CAP La Verneda-La Pau, CAP Poble-sec-Font de la Guatlla, CAP Larrard, CAP Pare Claret, CAP Clot, CAP Sant Andreu, CAP Provençals del Poblenou, CAP Les Corts i CAP Roquetes.

Nou requeriment

CAP Rio de Janeiro.

L'entrada Pas de tortuga en el desplegament de la xarxa d’Atenció Primària ha aparegut primer a Carrer.

La Comissió Promotora de la ILP de la RGC, després de l’aprovació de la llei, va decidir continuar activa per verificar-ne el compliment i impulsar iniciatives per millorar-la. Durant més de set anys, hem constatat la implementació restrictiva de la llei en totes les administracions de la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de reduir la despesa pública, amb nombroses denegacions injustes que han donat lloc a recursos i reclamacions al contenciós administratiu i, després, al jutjat social.

La congelació de l’IRSC (Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya) del gener del 2010 al desembre del 2022 va suposar que, des de l’inici de la implementació de la llei el setembre del 2017, el poder adquisitiu de la prestació es reduís el 15%. A partir del 2023, l’IRSC es va incrementar, però el percentatge ha estat inferior a l’Iprem (Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples), que serveix per calcular la quantia de l’Ingrés Mínim Vital (IMV).

El 2025, mentre l’increment de l’IRSC ha estat d’un 3% i la quantia de la prestació de la renda garantida per a un titular ascendeix a 778,49 euros al mes, l’Iprem estatal -i, per tant, la quantia de l’ingrés mínim per a una persona- ha pujat el 9%, 658 euros al mes. Atès el caràcter subsidiari de la renda garantida respecte de l’IMV, l’administració de la Generalitat s’estalvia una quantitat creixent de despesa pública que podria emprar-se en millorar la llei de la RGC i augmentar la seva taxa de cobertura i suficiència.

La Comissió ha impulsat aquests anys millores de la llei, com ara la reducció de sis a dos mesos del període de carència d’ingressos per sol·licitar la prestació. I ha fet aportacions a la proposició de modificació de la llei registrada primer pel grup parlamentari En Comú-Podem i, després de les eleccions del 2024, pel grup Comuns.

Falta de coordinación entre les administracions

L’aprovació de la llei estatal de l’IMV també ha afegit dificultats en la tramitació de la prestació de la RGC en ser subsidiària de l’IMV. Les deficiències de coordinació entre les administracions estatal i de la Generalitat en la gestió d’ambdues prestacions va ocasionar un greu problema de pagaments indeguts que va afectar més de 9.500 famílies vulnerables, a les quals el Departament de Drets Socials va requerir per carta retornar aquestes quantitats. La Sindicatura de Greuges de Catalunya, la Comissió Promotora de la RGC i altres entitats van denunciar l’incompliment de la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans recollida en la sentència Cakarevic, que estableix que la persona que rep una prestació per error de l’Administració no està obligada a retornar-la. Al final, Drets Socials es va comprometre a registrar una norma per condonar aquests deutes. També van anunciar la millora de la coordinació entre prestacions, que seria efectiva en un 90% el setembre del 2025.

L’evolució de la implementació de la RGC és molt preocupant: segons les dades publicades per Drets Socials el desembre passat, hi havia 145.636 persones beneficiàries de la prestació de la RGC i del complement al col·lectiu no activable, 8.847 persones menys que el juliol del mateix any. La taxa de cobertura de la RGC sobre la població amb privació material severa a Catalunya, el 8,9% segons les últimes dades d’Idescat, ha descendit del 21,65% el juliol del 2024 al 20,41% al desembre.

És urgent iniciar la tramitació de la proposta de modificació de la llei de RGC registrada pels Comuns el 17 d’octubre del 2024, que també recull aportacions importants de la Comissió Promotora de la RGC: una prestació complementària d’infància, compatibilitat amb les rendes del treball sense limitar-la al temps parcial, reducció del període de residència a un any per accedir a la prestació, actualització anual de l’IRSC amb l’IPC (Índex de Preus de Consum) de Catalunya i recuperar-ne la plena revalorització durant el temps que va estar congelada, inclusió d’una prestació complementària sobre habitatge…

Apel·lem als grups parlamentaris que comparteixen l’objectiu d’augmentar la taxa de cobertura i de suficiència de la prestació de la RGC a col·laborar per millorar-la i no permetre que en el tràmit parlamentari s’empitjori la llei 14/2017 de 20 de juliol, mitjançant la seva derogació i modificació regressiva per sostreure a la sobirania del Parlament la regulació per llei d’aspectes essencials del dret a la RGC.

La Comissió Promotora i les entitats socials, cíviques i sindicals que impulsem la ILP de la RGC farem tot el possible per millorar la llei i que les Administracions la implementin sense trampes ni restriccions. També seguirem assessorant les persones que sol·liciten la prestació cada dijous de 16 a 18 hores al local de la Favb al carrer d’Obradors 8-10.

L'entrada Cal implementar la llei de la Renda Garantida de Ciutadania sense trampes ni restriccions ha aparegut primer a Carrer.

La pandèmia i la crisi de preus dels darrers anys han empitjorat les situacions de vulnerabilitat que pateixen les famílies. Algunes d’elles intenten buscar solucions en l’Administració més propera, l’Ajuntament, que és la que paradoxalment té menys eines per poder fer-hi front. Però això no vol dir que des del món municipal no es puguin prendre mesures per reduir la pobresa energètica i, sobretot, empoderar les famílies en els seus drets.

La certificació

L’Administració local a Catalunya té un paper clau en la pobresa energètica: és qui s’encarrega de certificar la vulnerabilitat de les persones que no paguen les factures dels subministraments bàsics. La certificació, que es materialitza amb un informe anomenat de risc d’exclusió residencial, és clau per evitar el tall de subministrament per impagament, i el tramiten els serveis socials municipals o, en el cas de Barcelona, els punts d’assessorament energètic.

Aquestes oficines, que es van posar en marxa el 2017, han esdevingut imprescindibles per a la ciutadania, no només per aturar el tall de subministraments, sinó també per acompanyar les famílies en els tràmits farragosos per accedir a ajuts com el bo social. En aquest sentit, cal que aquests punts es consolidin com una política de ciutat per empoderar les persones en el seu dret als subministraments bàsics i contrarestar la manca d’informació i la confusió que generen les empreses de subministraments.

La pandèmia, però, ha fet estralls i un servei que abans de la crisi sanitària era accessible per als veïns i les veïnes de cada districte, ara només s’hi pot accedir amb cita prèvia, que es demana per telèfon o via correu electrònic. El fet de no tenir atenció presencial d’urgència i que qualsevol ciutadana no pugui apropar-s’hi presencialment sense haver reservat la cita està generant moltes limitacions a famílies que tenen dificultats per accedir-hi pels canals habilitats. A més, en un context de creixement exponencial de la pobresa energètica, els temps d’espera d’aquestes oficines són cada vegada més llargs, i això genera angoixa i patiment a les famílies que sí que els hi va de dies de poder accedir, per exemple, als descomptes del bo social.

Estratègia a curt i llarg termini

Tot i això, per erradicar la pobresa energètica cal anar molt més enllà i construir una estratègia. A curt termini, cal que les empreses energètiques assumeixin els impagaments de les famílies vulnerabilitzades. Fins ara, s’ha aconseguit amb Endesa, a través d’un conveni signat amb la Generalitat el març del 2021, però cal que les altres grans companyies, com Naturgy i Iberdrola, pugin al carro. Aquesta és una responsabilitat de l’Administració autonòmica, però cal que ajuntaments com el de Barcelona es posin del costat de la ciutadania i facin pressió a la Generalitat i a les companyies per aconseguir-ho. I a llarg termini, és necessari canviar les regles del joc i recuperar la gestió d’aquests serveis bàsics per garantir-ne l’accés universal. I aquí el paper del món municipal serà clau.

Maria Campuzano és portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica.

L'entrada La cita prèvia limita el suport a les famílies més vulnerables ha aparegut primer a Carrer.

En termes convencionals, l’economia de Barcelona presenta uns resultats acceptables. S’ha reconvertit des d’una economia fonamentalment industrial cap a una de serveis, ha superat successives crisis i la ciutat segueix essent una metròpoli de segon ordre en l’economia global. Malgrat que el turisme ha jugat un paper important en la reconversió i és la cara més visible del model, l’activitat està més diversificada: sobretot en les TIC [Tecnologies de la Informació i la Comunicació], la sanitat, l’educació i la recerca, el comerç i en tota la gamma de serveis que genera una àrea com la nostra. Quan, en canvi, l’avaluació es fa des d’altres perspectives, el resultat és molt menys optimista. Les desigualtats socials són molt grans i no hi ha forma de reduir-les significativament. El seu efecte es tradueix en nuclis irreductibles de pobresa, en creixents problemes d’accés a l’habitatge, d’alimentació, de pobresa energètica i de marginació social. En termes ecològics el model és clarament insostenible. La pressió sobre el medi natural és visible en el canvi climàtic, la contaminació, els problemes alimentaris, la sequera… En conjunt, és un model que genera molta inseguretat econòmica, perquè existeixen molts factors que poden fer-la trontollar. L’epidèmia de la covid hauria d’haver estat un avís, però no sembla que les elits econòmiques locals n’hagin pres nota, i segueixen entestades en mantenir un model basat en el turisme, els grans esdeveniments, l’atracció de talent i l’especulació urbana. Més desigualtats i crisi ecològica.

Una política seriosa amb visió a llarg termini hauria d’estar orientada a reorganitzar l’activitat econòmica per afrontar els problemes actuals i de futur. Suposa una política ferma de reducció de les desigualtats, d’adaptació de l’activitat als límits que imposen els processos naturals, de diversificar l’activitat econòmica per evitar sotragades i garantir subministraments. El canvi no és fàcil, pesen les inèrcies i els interessos d’uns pocs. Però és la resposta que cal.

Ens podem preguntar què pot fer un ajuntament per ajudar a la reorientació. La resposta senzilla és que poc. La major part de la regulació econòmica està en mans d’altres Administracions: Generalitat, Estat, institucions supranacionals (UE, FMI, OMC…). I l’enorme poder dels grans grups econòmics pressiona negativament. Sense canvis en aquestes regulacions, el que queda a l’espai local és limitat. Cosa que no vol dir que no es pugui fer res: les polítiques urbanístiques, de serveis socials i altres competències municipals tenen un impacte directe sobre les qüestions esmentades. L’Ajuntament, a més, pot fer servir la seva veu i els seus contactes per influir sobre altres Administracions.

En un terreny més modest també es poden fer moltes coses. En l’ordenació del territori, reforçant les àrees productives i impulsant activitats orientades per una òptica de sostenibilitat ambiental i social. Desenvolupant institucions de suport a un nou teixit productiu i promovent i afavorint una economia social organitzada sota formes més igualitàries i cooperatives. Fixant polítiques que limitin les activitats especulatives. Creant algun tipus d’institució financera pública que serveixi a la població. Desenvolupant polítiques actives d’ocupació que serveixin per dignificar les feines més precaritzades. Fent una tasca efectiva d’inspecció. I ajudant a promoure un teixit social responsable i actiu per promoure els canvis necessaris. Encara que els marges siguin petits, no hi ha excusa per no impulsar mesures, reformes i processos que ajudin a canviar unes dinàmiques perilloses.

Albert Recio és professor d’Economia i vicepresident de la Favb.

L'entrada Una economia reorientada a satisfer les necessitats de la població ha aparegut primer a Carrer.

I és precisament aquest interès en l’expulsió del veïnat que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.

¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels mitjans de comunicació? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic…

La bombolla de la inseguretat
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que Ada Colau -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.

L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.

L’equació dels grups de pressió
En segon lloc, el Gremi de Restauració, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de lobby en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.

Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de guiris que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.

Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.

Millor que marxi el veïnat
En tercer lloc, els paquets immobiliaris aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.

Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.

Buscant notorietat
En quart lloc, l’extrema dreta històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.

Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.

Les amistats perilloses
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els negocis de la nit a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.

Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.

Aquesta pàtina de relacions distorsiona què és rellevant i què és irrellevant en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?

Protegir els poderosos
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “inseguretat a la carta” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.

Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.

L'entrada Els interessos ocults de generar por ha aparegut primer a Carrer.

Poden ser alguns trets que expliquin el paper que des dels anys 70 han jugat les vocalies de sanitat del moviment veïnal de Barcelona i la Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb, que ja porta 23 anys com a espai de coordinació de les diferents lluites en defensa d’aquest servei bàsic.

Un treball de formigues. Ens ho explica la Marcel·la Güell, una de les responsables de la comissió, que ha viscut totes les reformes sanitàries de la democràcia i que coneix de primera mà, com a professional sanitària ara jubilada i com a activista, quant li costa al sistema acceptar el control i seguiment ciutadà.

Un sistema sanitari, el de Barcelona, gestionat per un consorci entre l’Ajuntament i la Generalitat que és un monstre que mou milions d’euros d’inversió (7.075.391,70 euros en l’exercici de 2017), està format per centenars d’equipaments (70 centres d’atenció primària, 7 hospitals, 14 centres sociosanitaris, més altres espais com els centres de salut mental o l’assistència sanitària de les residències geriàtriques), en els quals treballen milers de professionals que atenen una població de més d’1 milió i mig de persones.

Més enllà de les xifres, el sistema sanitari públic és juntament amb l’educatiu una eina essencial des de la qual promoure l’equitat social i combatre les desigualtats. Les organitzacions veïnals ho han tingut molt clar des de la seva fundació i, com s’explica en altres articles d’aquest dossier, van assumir que la millora de la qualitat de vida de tot el veïnat tenia un important component de defensa de la salut. I que per poder incidir en el funcionament del sistema calia organització i establir complicitats amb uns professionals sanitaris de tradició molt corporativa.

Els anys 1982 (en què Catalunya assumeix les competències en sanitat “sense diners ni hospitals públics”, afirma Güell), i 1985 (quan es fa la primera reforma de l’atenció primària) van ser dues dates que van marcar les lluites de les dècades posteriors. S’estaven assentant les bases del model sanitari i els activistes, a banda de demanar la construcció dels CAP als barris, denunciar l’estat deplorable de molts centres o els primers col·lapses de les urgències dels hospitals, demanaven la total gestió pública de la xarxa sanitària, una oportunitat que es va perdre quan es va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, amb Xavier Trias com a conseller.

El Departament de Salut apostava per -i fins i tot finançava- les associacions d’usuaris com a interlocutores, mentre que les vocalies de sanitat reivindicaven el dret a participar des de la seva independència i assentament en el territori. De fet, apostaven perquè les comissions de control estiguessin formades només per associacions veïnals per facilitar la unitat d’acció.

A part de les denúncies i el control democràtic, les vocalies van tenir una important labor formativa per explicar el nou model d’atenció primària en els seus barris -que no va acabar la seva implantació fins al 2003-, acompanyant el veïnat per accedir correctament als serveis i a l’atenció o assessorant sobre com fer reclamacions per reivindicar els seus drets. “Tot això, sense correu electrònic ni mòbils; les nostres eines eren les assemblees, les xerrades als barris, concentracions, comunicats a la premsa…”, recalca Güell.

En aquelles dates de canvi de segle, i després de fortes inversions, els equipaments sanitaris de Barcelona, amb algunes sonades excepcions, havien assolit un nivell més que acceptable. La lluita per la sanitat, que com tantes altres té molt de reactiva, es quedava a la base de les organitzacions sostinguda per un mínim d’activistes. Fins que el 2010 van arribar les retallades: un tsunami que va sacsejar la consciència de la població i la de molts professionals, en especial els treballadors hospitalaris, que van lluitar colze a colze amb els activistes al crit de “sanitat 100×100 pública”.

Treball constant i poc lluït
Però a banda de moments crítics de reacció contra atacs directes a la línia de flotació del sistema públic de salut, la labor del dia a dia de les vocalies de sanitat és discreta, perseverant i sostinguda. Es mou entre un mar de dades sobre ràtios, estadístiques, gestors o responsables d’àrees, un coneixement que la Llei de Transparència està ajudant a fer més assequible i democràtic.

Pot tenir més incidència en el funcionament de l’atenció primària -per altra banda, la base del sistema- que no en les directives poc accessibles del món hospitalari. I que té “bona salut” organitzativa, com ho demostra per exemple la quinzena d’associacions veïnals de tot Barcelona que formen part activa de la comissió de la Favb i que es reuneixen regularment com a mínim un cop al mes.

Algunes de les lluites actuals passen per aconseguir representació veïnal en els CAP mitjançant els Consells de Centre; que es replantegi el funcionament dels Consells de Salut dels districtes per fer-los més participats, o aconseguir que les persones que viuen en les residències assistides per a la gent gran tinguin el mateix dret a ser atesos al CAP de zona que els seus veïns i veïnes: per tant, que els diners que Sanitat gasta en la privada Mutuam, que cobreix l’assistència sanitària a les residències, els inverteixi directament en l’atenció primària per absorbir aquesta població, massa aïllada i mal atesa, a la comunitat sanitària.

El rerefons de tot plegat és reivindicar precisament aquesta comunitat sanitària que, com l’escolar, per funcionar de manera més democràtica hauria de comptar amb la representació reglada de tots els actors i interessos implicats (gestors, professionals i usuaris).

Un tema bàsic, el de la participació, com també ho és el de continuar lluitant per una sanitat 100% pública, universal i de qualitat. És a dir, anar revertint els concerts amb la privada i assegurar una cobertura sanitària per a tota la ciutadania. Una cursa de fons amb molts objectius per assolir i temes pendents des de fa molts anys, però també amb molts avenços aconseguits.

L'entrada La sanitat pública té qui la defensa ha aparegut primer a Carrer.

En els països desenvolupats com el nostre els responsables dels sistemes sanitaris han de facilitar la incorporació d’aquests avenços continus i espectaculars de la ciència mèdica però, al mateix temps, no han d’oblidar l’altre gran pilar de l’atenció sanitària: l’atenció familiar desenvolupada pels metges, infermeres i la resta de professionals que treballen en els centres de salut (CAP).

Un bon sistema sanitari és aquell que sap guardar un equilibri correcte entre el progrés científic i tecnològic i una òptima assistència personal i col·lectiva dirigida a solucionar els problemes i les necessitats de la salut més freqüents, i a coordinar i seguir el curs, amb la col·laboració d’altres especialistes de l’hospital, d’aquells que per la seva complexitat o urgència hagin requerit l’actuació d’altres centres assistencials.

Medecina de família
El metge i l’infermer de família han de ser els responsables de la direcció de l’assistència de tots i cadascun dels problemes de salut que tinguin les persones assignades, però aquest objectiu és a vegades difícil d’aconseguir davant la fragmentació recent de l’atenció entre diferents especialistes, generalment radicats als hospitals. Fins i tot dintre de la mateixa atenció primària obligatòria també es propicia aquesta divisió de l’assistència, per exemple, amb la posada en marxa de programes específics per a l’atenció de persones amb problemes de salut crònics o terminals.

Cal tornar a posar èmfasi en la conveniència que totes les persones del mateix grup familiar o de convivència siguin atesos pels mateixos professionals de la medicina i infermeria de família i que cadascun dels seus components els tingui com a referents experts per al diagnòstic i tractament de tots els seus problemes de salut.

Continuïtat en l’atenció
Molts problemes de salut requereixen l’actuació conjunta de serveis i professionals d’altres sectors diferents del sanitari, sobretot en el camp social. L’exemple més clar el tenim habitualment en les persones amb problemes crònics que pateixen algun tipus de discapacitat que les dificulta, fins i tot impedeix, tenir l’autonomia necessària per portar a terme totes o part de les activitats pròpies de la vida diària.

En aquests casos és imprescindible un treball coordinat dels professionals de medicina de família amb els treballadors socials (del CAP i del territori). Però no hem d’oblidar que també pot ser necessària la col·laboració assistencial d’altres professionals com, per exemple, els fisioterapeutes i rehabilitadors.

L’atenció domiciliària és un dels components essencials del treball dels professionals de la medecina i la infermeria de família, així com dels treballadors socials, aspecte que, a vegades, no es valora suficientment per part dels responsables de la gestió sanitària. Un funcionament adequat d’aquesta modalitat assistencial pot garantir una millor salut i satisfacció de les persones i, a més, evitar ingressos hospitalaris innecessaris. L’atenció domiciliària ha de ser responsabilitat dels professionals de l’atenció primària de salut, dels mateixos que presten l’assistència a les consultes dels CAP.

Quan s’assigna a altres sanitaris diferents, es corre el risc de lesionar greument dues característiques essencials de les cures que presta l’atenció primària i comunitària ambulatòria: la longitudinalitat i la continuïtat. La primera es garanteix quan són els mateixos professionals sanitaris els que presten l’assistència a cada persona o grup familiar durant tota la vida, des de la infància fins a l’ancianitat i mort.

La continuïtat implica que els professionals de salut familiar són sempre els responsables últims de l’assistència i seguiment de tots els problemes i necessitats de salut de la seva població assignada, amb independència del lloc en què reben atenció (hospital, CAP, urgències…).

Per això és important saber i defensar que l’atenció primària ambulatòria no sigui només la “porta d’entrada” per la qual s’ha de passar per rebre assistència al sistema sanitari, sinó la seva columna vertebral, l’eix principal sobre el qual s’assenta i que el travessa i sosté des de la base fins al vèrtex.

No es tracta només de la salut
La salut forma part d’un concepte més ampli, que és el de la qualitat de vida, i aquesta ve determinada per múltiples factors, alguns dels quals estan efectivament relacionats amb la primera: són els anomenats determinants de la salut (nivell socioeconòmic, atur, habitatge i urbanisme, cultura, hàbits vitals, etc.), sobre els quals s’ha d’actuar si volem incidir de forma efectiva i suficient sobre ella. Per aconseguir aquest objectiu és essencial el concurs d’altres sectors diferents al sanitari presents al teixit comunitari. Sota aquesta perspectiva, és essencial comptar amb la participació activa de la població.

Aquesta participació ha de dissenyar-se de forma flexible i adaptada a les característiques de cada àmbit comunitari, fugint en tot cas de fórmules rígides d’aplicació universal, sense dubte una de les causes del fracàs dels consells de salut en tot el territori espanyol i català. Cal que els gestors i professionals sanitaris assumeixin que les accions dirigides a millorar la qualitat de vida, i dintre d’aquesta la salut, no poden estar centrades i protagonitzades en exclusiva pel sistema sanitari.

S’ha de dissenyar i fer operatiu el terreny de les estratègies intersectorials, en les quals la salut estigui present però que no girin només al voltant d’aquesta. Avançar en la implantació real del concepte de “salut en totes les polítiques” i fer-ho de forma participativa amb els actius i líders comunitaris, sense pretendre assumir com a sector sanitari la direcció única dels processos, pot permetre avançar significativament en aquest camp.

Un dels problemes més greus amb els quals s’enfronta avui l’atenció primària ambulatòria al nostre país és el de la fragmentació de l’assistència, en part propiciada per la superespecialització tecnològica i dels professionals de la medicina. És necessari que la ciutadania prengui consciència clara de la importància que té poder rebre assessorament preventiu, diagnòstic i terapèutic per als seus problemes a través d’un sol punt d’assistència sense haver de ser visitat (excepte quan sigui estrictament necessari) en diferents llocs i per professionals d’especialitats diferents que, en moltes ocasions, no mantenen contacte habitual entre ells i que, a més, no tenen una visió global del conjunt de problemes i necessitats de salut de cada persona, una visió que només pot tenir el seu metge o infermer de família.

La medecina i la infermeria de família han de poder donar solució satisfactòria a més del 90% dels problemes de salut de les persones. Són els professionals més importants per a la cura de la seva salut i en els quals han de dipositar la seva confiança. Realment és certa l’afirmació que “qui té un bon metge i infermer de família té un tresor”.

Amando Martín Zurro és metge de família

L'entrada Qui té un bon metge té un tresor ha aparegut primer a Carrer.

Figues d’un altre paner són si aquesta preocupació reflecteix un problema real dels individus o si, a l’inrevés, alguns mitjans de comunicació obren debats a cop de titular i polèmiques entre els partits polítics, però ben al contrari, en aquests ni s’analitza el fenomen ni es plantegen solucions reals a problemes concrets.

Els precursors de la delinqüència
Cal reduir els furts al metro, les estrebades i els narco pisos, qüestió d’actualitat, però sobretot cal pal·liar la misèria, l’exclusió, l’atur i l’especulació que amenacen Ciutat Vella, perquè són els veritables precursors de la delinqüència a les ciutats, o d’altra banda, tot el que fem serà pa per avui i fam per a demà. Venim d’una crisi profunda que ens ha deixat 12 milions i mig de persones en situació de pobresa, tot ben junt i barrejat en la ciutat refugi, però de turistes i congressistes.

Cal saber del cert què està passant. Rebutgi el titular asèptic de la Barcelona caòtica; el cert és que les dades de victimització reflecteixen lleugers augments de la delinqüència a la ciutat els últims anys, però de la mateixa manera que augmenta a Girona, Blanes, Lloret, Figueres, Vic, Manresa o el Prat. Zygmunt Bauman a la retina: “La modernitat és una fàbrica de residus humans i els líders polítics només troben solucions locals als problemes globals del capitalisme”.

Cal saber qui fa què i com. Com pot ser que no debatem a bastament sobre el model policial del país, si com bé diu el Conseller Buch “la seguretat és competència exclusiva dels Mossos”. Com pot ser que acceptem acríticament Consellers d’Interior sense cap coneixement de la matèria que salten de la policia a gestionar el turisme, el medi ambient o les obres públiques. S’ho imaginen d’un conseller de cultura, sanitat o educació? No hi ha projecte ni expertesa i com diuen les mestres: la violència i la repressió és el recurs de qui no té recursos.

Què s’ha fet a Barcelona?
Però bé, centrem-nos en Barcelona que és el que ens interessa. Amb algunes crítiques, el cert és que la gestió de la seguretat/policia del govern actual de la ciutat no ha estat dolenta. Amb un expert de primer ordre al capdavant del comissionat i a diferència de la majoria de “ciutats del canvi”, el debat no els agafa amb el peu canviat. El foment de la policia de proximitat, la mediació, la mirada de gènere, la formació en delictes d’odi i l’augment del control vers les males praxis, apunten cap a una lenta transformació del model de seguretat, però els canvis en la policia es cuinen a foc lent: mal auguri per al polític que creu que és qui mana dins d’una comissaria.

En plena campanya desconfiï dels dots d’analista de qui reclama que la solució a la delinqüència són més agents de policia, ja que segons l’Eurostat, Espanya és el país amb major ràtio de policia per habitant de tot Europa; (534/100.000), el triple que Finlàndia.

Espanya té el mateix nombre total de policies que Alemanya, que quasi ens dobla la població. En la mateixa línia, la taxa espanyola d’empresonament és de les més altes d’Europa, fins i tot comparant-lo amb països poc assimilables políticament i socialment.

Respon l’anterior a una dinàmica d’inseguretat endèmica a l’Estat? Res més lluny de la realitat. Espanya tradicionalment alberga una de les taxes de delinqüència i homicidis més baixes de la UE i del món. És un país pacífic en aquest sentit, però no es reflecteix en les dades repressives. Tenim una sobre representació policial i penitenciària i això, malauradament, respon a una dinàmica penal i policial de legislar a cop de titular i d’interessos corporatius.

Les armes llancívoles
Molt didàctica és en aquest sentit la cinquena temporada de The Wire, amb el detectiu Mc Nulty inventant crims inversemblants per esgarrapar hores extra, un (no tan) ingenu periodista reproduint al detall les fonts policials sense contrastar i l’alcalde Carcetti, -en caiguda lliure per la fictícia inseguretat regnant-, sotmès al xantatge policial i concedint-los les exigències sense parpellejar. Vaja, ara m’he enrecordat del senyor Trias multiplicant el preu de l’hora extra de la Guàrdia Urbana una setmana abans de perdre les eleccions.

Cal parar molt de compte, perquè la inseguretat i la gestió de la mateixa policia són armes llancívoles en campanya i, a cop de titular, perdem l’oportunitat de debatre en profunditat sobre un tema cabdal de la ciutat i el país sencer. Cal discutir el model, però no des d’una lògica merament policial, perquè el concepte de seguretat ha d’estar directament relacionat amb la lluita contra les desigualtats, el racisme, el patriarcat, l’especulació urbanística, la corrupció i el tracte digne dels poders públics vers la ciutadania.

Cal treure’n fórmules duradores que construeixin el futur d’una ciutat més inclusiva. Especialment quan d’aquest mateix baròmetre de la ciutat, el 64% dels enquestats es consideren d’esquerra o centreesquerra i per tant, no es conformen amb solucions merament repressives. Escoltin i dinamitzin propostes reals que responguin a problemàtiques concretes, o pel contrari correm el risc de quedar-nos en l’estètic, al més pur estil d’aquell: “Bonita imagen de Évry, ponme algunos blancos”. El debat està servit.

Xavier Muñoz Soriano és advocat i criminòleg

L'entrada La seguretat, debat estrella de la campanya ha aparegut primer a Carrer.

Probablement trobarem respostes diverses segons quin sigui el col·lectiu que analitzem. En aquest article posarem el focus sobre un col·lectiu particular: els menors estrangers no acompanyats, conegut també amb les sigles MENA, format per adolescents i joves migrats sense referents familiars que arriben procedents majoritàriament del continent africà.

Aquests joves i adolescents han de gaudir segons la llei internacional, estatal i catalana d’una protecció especial: se’ls ha de proporcionar sostre, alimentació i educació fins a l’edat de divuit anys. Incomplir aquestes obligacions no és solament una falta d’humanitat o de solidaritat sinó un incompliment legal que hauria de ser sancionat. Però en els darrers mesos molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’existència a la nostra ciutat de menors estrangers sense protecció. Fem-ne un breu repàs.

Abans de l’estiu es va informar que el grup de joves migrats que passava la nit a la Ciutat de la Justícia va ser desallotjat. El setembre es va parlar de grups de joves a les barraques abandonades del camí de la Cadena, a la muntanya de Montjuïc i a d’altres indrets. Més tard s’informava que moltes d’aquestes persones passaven el dia i la nit a les comissaries dels Mossos.

A principi d’octubre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) informava de l’apertura d’un nou centre d’atenció d’emergència i feia una crida als ajuntaments i consells comarcals per trobar espais per habilitar centres d’acollida.

Al mateix moment Lluís Vila, vicepresident del Col·legi d’Educadores i Educadors socials de Catalunya, declarava: “Del sistema de salut i de l’educatiu en podem estar orgullosos. Del de protecció a la infància, no; està desprestigiat i abandonat”.

A principis de novembre el conseller Chakir El Homrani declarava que estaven creant un centre d’acollida cada setmana i el desembre el Departament d’Afers Socials va engegar un pla pilot de mentoria a Barcelona i Girona per posar en contacte els joves estrangers amb ciutadans que els puguin ajudar.

Però a principi de gener El Periódico publicava un mapa dels llocs de Barcelona on hi havia menors estrangers sense protecció: Montjuïc, Poble Sec, Barceloneta, Vila Olímpica… I el 7 de febrer el diari Ara informava que la presència de menors a les comissaries no s’havia acabat i que només a les seus policials de Ciutat Vella i plaça d’Espanya hi havien passat la nit 700 nens en tres mesos. En definitiva, per a un nombre important de menors estrangers no acompanyats Barcelona no està sent una ciutat refugi, com tampoc no ho està sent Catalunya.

Per explicar aquesta falta d’acolliment se sol parlar que l’any 2018 va registrar una allau d’arribades de menors estrangers no acompanyats. Però la paraula allau és una exageració. Segons un informe del Departament de Treball de gener del 2019, l’any 2017 van arribar 1.489 menors i 3.659 el 2018. Sens dubte hi ha hagut un increment important, però 3.659 infants i joves no són cap allau per a un país de set milions i mig d’habitants.

El més correcte seria parlar de falta de previsió, sobretot arran de la tancada de la ruta migratòria terrestre dels Balcans, de l’acord de la Unió Europea amb Turquia i del tancament dels ports italians des de l’arribada de Salvini al ministeri de l’Interior. No era cap tasca impossible i la prova és que actualment ja s’ha fet la previsió que aquest any 2019 les arribades de menors no acompanyats serà de 5.526. El problema és que un increment no previst d’arribades ha posat en evidència un sistema d’acollida que ja era molt deficitari.

Retrets entre administracions
Un segon problema és la col·laboració insuficient entre la DGAIA i els ajuntaments, també amb el de Barcelona: cada vegada que un problema ha sortit a llum pública hem pogut veure un encreuament de retrets entre la Generalitat i l’Ajuntament. I el mateix ha passat quan el problema ha estat a Santa Coloma o en un altre municipi. En canvi per avançar en la solució del problema es necessitaria una col·laboració entre aquestes administracions i un front comú per exigir a l’Estat els canvis legislatius necessaris i una dotació econòmica suficient.

Importància de la xarxa social
Un tercer problema és que la DGAIA no impulsa prou la col·laboració amb les entitats socials: associacions de veïnes i veïns, organismes de solidaritat amb persones migrades i refugiades, entitats culturals, esportives, de lleure, etc. Els adolescents i joves migrats sense referents familiars han vingut per quedar-se i necessiten conèixer la societat catalana i començar a participar-hi, coses que no poden fer tancats en un centre.

Un darrer problema és l’estructura del sistema d’acollida, en particular el fet que els centres públics d’acollida siguin una minoria molt petita. Això vol dir que en la majoria de casos la DGAIA fa un contracte amb una empresa social o una entitat sense ànim de lucre per gestionar un centre de menors i li paga pels seus serveis, un sistema que té similituds amb la xarxa d’escoles concertades, però amb la particularitat que en aquest cas el sistema concertat és àmpliament majoritari.

Probablement és un sistema més car i menys eficient que una xarxa de centres públics amb educadors contractats per la Generalitat. I probablement s’evitarien casos com el que ha obligat a la Conselleria de Treball a personar-se com a acusació particular contra l’exdirector de la DGAIA, acusat d’haver firmat contractes de centres de menors amb fundacions amb les quals havia estat vinculat professionalment com Fasci, Gentis, Resilis i Plataforma Educativa.

Convertir Barcelona en una ciutat refugi per als menors estrangers sense referents familiars necessita, com tantes altres coses, la iniciativa ciutadana. És el que estem intentant amb la plataforma Sants, Hostafrancs i la Bordeta Acullen on ja hi participen més de trenta entitats dels nostres barris.

Martí Caussa és membre de l’entitat Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'entrada Barcelona, ciutat refugi? ha aparegut primer a Carrer.