La Fundació Migra Studium, que forma part del SJM i fa seguiment dels interns a la Zona Franca, avisa que aquesta realitat té noms i rostres concrets. “L’angoixa i la incertesa són generalitzades. No saben si seran expulsats o seran allibertats, sovint sense cap suport ni orientació. Molts interns acumulen anys de vida a Catalunya, amb vincles familiars i laborals, però el seu futur es decideix en qüestió de dies. El patiment es veu en les paraules i en els silencis. El pas pel CIE és una experiència de deshumanització”, relata Oriol Prado, un dels voluntaris de la Fundació Migra Studium.

Segons constata l’entitat, dins del CIE es vulneren drets bàsics i s’hi produeixen maltractaments. “A més dels psicològics, hi ha casos de maltractament físic per part de funcionaris policials. Els aïllaments són recurrents, però l’opacitat impedeix saber-ne les causes”, afegeix Prado. L’atenció sanitària, externalitzada a una empresa sense especialització en salut mental, és percebuda com a insuficient, i en alguns casos s’ha denunciat la negativa a lliurar parts de lesions. L’alimentació tampoc s’escapa de les queixes: “Depèn molt de la persona a càrrec de la cuina; alguns interns han arribat a iniciar vagues de fam per protestar per la qualitat del menjar”. Tot plegat, assegura Migra Studium, “evidencia greus vulneracions del dret a la integritat física i psicològica, a la salut i a una alimentació adequada”.

Dificultats per ajudar els interns

Les entitats que treballen per donar suport als interns del CIE de la Zona Franca també troben obstacles. Els apunta Caterina Ponte, advocada de Migra Studium: “Els voluntaris tenen restriccions d’horari, manca d’accés a la informació sobre qui hi ha internat i, de vegades, se’ns nega la visita sense explicacions”. Després de la pandèmia, els controls es van endurir, tot i que des de l’any passat l’entitat pot realitzar tallers informatius dins del centre. “És un petit avenç, però la dificultat més gran continua sent la visita personal: trobar-se amb una persona que no entén per què està tancada i que només vol ser escoltada”, alerta Ponte. La situació és especialment greu per a aquells que surten en llibertat. “Se’ls deixa a la porta del centre, al mig del polígon industrial, amb un bitllet senzill de transport públic i sense saber on són. Alguns no havien estat mai a Barcelona”, denuncia Migra Studium.

Un internament que trenca vides

Sigui com sigui, per a Migra Studium, la qüestió va més enllà de les condicions materials. “Els CIE són un model que vulnera drets fonamentals. L’internament, que hauria de ser excepcional, s’ha convertit en una pràctica desproporcionada que afecta persones amb vincles sòlids al territori”. És per això que l’entitat reclama repensar el sistema i avançar cap a polítiques d’acollida i regularització que respectin la dignitat humana. “Els CIE no aporten seguretat ni justícia. Només generen sofriment i invisibilitat. Tancar persones pel simple fet de no tenir papers no pot ser la resposta d’una societat democràtica”, conclou Pardo.

Prop de la meitat de les persones internades no van ser repatriades: surten dels CIE després d’una privació de llibertat inútil que ha suposat un enorme cost econòmic, social i, sobretot, humà. L’informe del SJM constata que l’internament en un CIE sempre és lesiu per a la persona. Les perspectives després de l’expulsió o devolució, l’aïllament, les barreres comunicatives, els problemes de salut mental arrossegats o agreujats en l’internament impacten greument en la vida de les persones.

Creixen els internaments arbritaris

El 30% dels migrants tancats en un CIE a l’Estat espanyol arriben a les instal·lacions de Barcelona. Amb 399 dels 1.862 migrants retinguts el 2024, el de la Zona Franca és el centre que té estades més llargues. Segons dades del ministeri, que la Fundació Migra Studium recull en el seu informe, els interns -tant homes com dones- passen 36 dies reclosos de mitjana. Són dos dies més que el segon centre de la llista, el CIE de Múrcia (34 dies), i quatre més que el de Madrid, l’altre gran centre de l’Estat (32 dies). Per llei, una persona no pot estar-s’hi més de dos mesos, seixanta dies. Però més enllà del marc legal, Migra Studium denuncia que, sovint, “les persones són expulsades o posades en llibertat sense que hagin pogut rebre informació i assessorament, de manera que se’ls perd la pista”. Només la meitat dels interns -el 52,39%- marxen expulsats d’Espanya. El 18,34% deixen el CIE abans de dos mesos “per impossibilitat de documentar”; el 12,6%, per una ordre judicial; i el 9,01, quan s’esgota el temps màxim d’internament.

L'entrada Centenars de vides en suspens rere els murs del CIE de la Zona Franca ha aparegut primer a Carrer.

Aquest panorama pot portar a la desesperança, però, com diu la periodista francesa Salomé Saqué, cal resistir i defensar valors fonamentals, i el moviment veïnal és un espai privilegiat des d’on arribar a la comunitat, amb la seva tradició de lluita pels valors democràtics i conquestes materials i de drets per a totes les persones sense distinció. Les xarxes veïnals, basades en la coneixença i el suport mutu entre persones diverses, permeten escoltar i comprendre situacions vitals difícils que afavoreixen la permeabilitat de l’odi i transformar pors comprensibles en valors i objectius compartits: tothom vol un barri que cuidi, que no deixi ningú enrere, un futur per a les generacions futures, un projecte de vida en comunitat.

Les associacions veïnals representen la diversitat d’un territori i connecten persones, entitats i moviments. Per això han d’estar alerta i fer veure qui hi ha al darrere dels nous lideratges veïnals, que no apunten a les causes estructurals dels problemes, sinó que assenyalen col·lectius vulnerables, plantegen solucions securitàries i excloents, i ataquen la democràcia. Una tasca clau per evitar que la gent s’hi deixi convèncer.

I cal el suport institucional a les associacions que defensen barris diversos i amb drets per a tothom, perquè són la primera línia de resistència. Quan l’ultradreta arriba a un barri amb vincles forts, es troba una comunitat cohesionada on l’altra persona no és un perill, sinó una veïna, una igual.

*Rocío Vilaró és membre de la Comissió d’Interculturalitat i Antiracisme de la Favb.

L'entrada Associacions veïnals, primera línia de resistència ha aparegut primer a Carrer.

En molts barris populars, els grups veïnals -creats, en teoria, per avisar de robatoris o parlar de neteja- s’han convertit en altaveus de rumors racistes o missatges xenòfobs. “Són ells els que roben”, “els pisos dels immigrants estan plens”, “l’Ajuntament només ajuda els de fora”. Cap d’aquestes frases es pot demostrar, però totes generen malestar i desconfiança. L’odi funciona així: no necessita proves, només repetir-se prou vegades.

Aquesta desinformació d’aparença quotidiana no és innocent. Darrere hi ha una estratègia política clara: erosionar la convivència i dividir els sectors populars, fent creure que els problemes del barri -la precarietat, la manca d’habitatge o la inseguretat- són culpa dels últims que han arribat, no de les polítiques que els han abandonat. És la mateixa recepta que hem vist a Itàlia, a França o als Estats Units: convertir el veí en enemic.

El repte és enorme. No n’hi ha prou amb desmentir o bloquejar comptes; cal ocupar aquests espais amb informació veraç i amb narratives que tornin a posar la solidaritat al centre. Si deixem les xarxes i els grups de barri en mans dels qui promouen la por, acabarem vivint en comunitats tancades, on cada mur digital es converteix en un mur real.

Perquè les mentides no només circulen: arrelen. I si no les combatem amb veritat i empatia, acabaran decidint qui som i com convivim.

*Anna López és doctora en Ciència Política i autora del llibre “La extrema derecha en Europa” (Tirant, 2025).

L'entrada Xarxes, grups i rumors, la nova plaça pública de l’odi ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta xurreria de carrer és la més antiga de Barcelona -funciona des del 1958- i constitueix tota una institució al barri i a la nit barcelonina. De fet, totes les masses procedents dels locals nocturns del Poblenou -amb el mític Razzmatazz al capdavant- han peregrinat alguna vegada a aquest establiment després d’una nit de marxa. “A mitjan anys noranta -recorda la Montse, la gerent- va haver-hi un boom de llocs d’oci nocturn i érem conscients de ser a prop d’una zona plena d’aques-ta mena de locals. I tot i estar molt imbricats a la vida del barri, al veïnat del qual ja feia gairebé quaranta anys que donàvem servei en horari diürn, vam haver d’adaptar-nos als nous temps i obrir també de nit per atendre aquesta nova clientela”.

A la nostra pregunta de si aquest tipus de negocis es troba en decadència, la Montse respon: “Només puc parlar per nosaltres, però he de dir que ens va bé”. I desmenteix també els rumors que parlen d’entrebancs per part de l’Ajuntament a l’hora de renovar les llicències per ocupar la via pública. Ens en congratulem, perquè els barcelonins ja hem perdut massa coses: l’última, l’emblemàtica llibreria Sant Jordi, al carrer de Ferran, en procés de liquidació per tancament. Així que perdre les xurreries de carrer seria un cop letal. Senzillament, no ens reconeixeríem en la nostra pròpia ciutat. I la nit ja no seria la nit. Així que… per molts anys.

L'entrada Xurreries de carrer, un llegat sentimental ha aparegut primer a Carrer.

No em centraré en els trastorns mentals, una població i una assistència que ha donat un gran gir des de l’exclusió en manicomis a una integració en un territori urbà, amb serveis oberts i propers, i amb polítiques residencials, laborals i d’integració social, i de participació dels afectats i de les famílies, que, malgrat les seves dificultats i limitacions, és un model a seguir i a aprendre’n.

Em centraré en la salut mental d’altres poblacions que, no patint trastorns mentals, viuen situacions que les afecten emocionalment i que posen en risc la seva vida laboral, familiar i ciutadana. Unes situacions que comporten ansietats intenses -desesperació, por, culpes…- i dificultats en el pensament realista, amarat d’aquests sentiments catastròfics que posen en marxa maneres de viure evitatives, aïllades, insolidàries, victimistes. Amb un patiment que paguen amb el deteriorament de la seva salut i la dels seus familiars.

Unes ansietats i conflictes que cal poder contenir: personal, familiar i col·lectivament, per obrir pas a la consciència i l’apoderament. Aquest és un procés -la contenció del dolor emocional-, que requereix temps i ajuda mútua. La família hi te un rol bàsic, no exempt de conflictes i problemes, i d’insuficiències. Però és cosa de tots.

L’origen del problema
Contenir el propi patiment emocional no sempre és possible, i quan es desborda afecta el cos, i els altres. Els sistemes de salut i de serveis socials estan a vessar d’aquests “pacients” i famílies que viuen situacions emocionals penoses, confoses amb “trastorns mentals” depressius o ansiosos. Però no és la seva reacció emocional allò patològic, ho són les condicions socials en les quals viuen.

Aquestes persones sovint no s’adonen que tenen problemes en comú que han de poder encarar en grup. Viuen el seu problema com una cosa individual i biològica, a resoldre amb fàrmacs, no com la càrrega de patiment lligat a l’atur o la precarietat, o lligat a ser víctima d’abús en la parella, l’escola o el lloc de treball… que fora el veritable problema a resoldre. Patint les pèrdues i els dols propis de la senectut. O ser membre d’una família amb funcions parentals afectades per l’exclusió i la pobresa. I podríem continuar…

Aquests “pacients” (sic) afectats emocionalment i amb una consciència feble de la seva realitat bio-psico-social, es troben sovint amb metges que responen a les demandes de tractar els seus mals amb medicaments. Una quarta part de les persones ateses a les nostres ABS eren medicades amb ansiolítics, antidepressius o neurolèptics (o amb tots ells) sense patir cap problema psiquiàtric.

L’estudi és de 2007, just abans de la crisi. La iatrogènia que això comporta (dany que el malalt no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’actuació del metge) és un problema de primer ordre. I que segur que està augmentant al ritme que augmenten les desigualtats i la pobresa, com augmenta també l’assistència parcial i biologista resultat de les retallades i la sobrecàrrega a la qual estan sotmesos els professionals sanitaris.

Com es promou la salut mental?
Aquest món és una “vall de llàgrimes”. La realitat fa patir, des del naixement. Les coses no són com voldríem (omnipotentment). Les pèrdues i injustícies són omnipresents. I malgrat tot, l’ésser humà reacciona davant les pèrdues fent el dol d’allò perdut, “apoderant-se” de la seva realitat, creixent i fent-se fort en l’adversitat. Aquesta seria “la part sana de la personalitat”, la que connecta amb la realitat, sense mentides, i és capaç de treballar i col·laborar amb els altres per entendre-la i canviar-la.

Però aquesta és una feina no sempre reeixida. Una altra part de la personalitat, la immadura, reacciona davant els problemes negant-se a acceptar la realitat. És la part que l’odia perquè és frustrant i fereix, i ofèn. Aquesta part de la personalitat (i de la mentalitat grupal) nega el problema, amb ràbia, i busca qui l’hagi de pagar. O amb depressió i autoretrets, amb afebliment quasi sempre de l’autoestima i de la vitalitat relacional. Evitar la consciència de realitat, aïllar-se en refugis interiors, amb l’ús de drogues o medicaments (per evitar el dolor), porta al deteriorament de la pròpia dignitat individual i col·lectiva.

La lluita per la salut serà sempre una lluita contra aquestes tendències a negar els problemes, a fer-se il·lusions espúries, al relat victimista (mare de tots els fanatismes). Una lluita per acceptar que no cuidem bé les nostres necessitats emocionals i que hem de trobar sortides personals i comunitàries.

Fer el dol és sempre una feina emocional subjectiva, però que necessita acompanyament i solidaritat. Vèncer la desesperació o el victimisme requereix poder accedir a grups en els quals es pugui rebre suport i aportar la pròpia experiència i reflexió, orientats a ajudar-se mútuament. Penso en l’experiència de les PHA, en els grups d’ajuda mútua de persones en situació d’atur, en les psicoteràpies de grup amb gent gran, en el suport prestat per tants professionals i institucions comunitàries, malgrat totes les limitacions.

En altres articles d’aquesta revista es parla de salut comunitària. La salut entesa com aquella manera de viure de forma autònoma, solidària i joiosa, com en Jordi Gol va definir. La salut comunitària s’orienta a la prevenció de la pèrdua de salut, a l’estudi dels “condicionants socials de la salut” de determinades poblacions, que necessiten programes específics que integrin els recursos d’un territori a l’entorn d’uns objectius determinats.

Amb la necessària participació activa dels afectats en la lluita per agrupar-se i treballar per una societat sana. I una metodologia de treball en xarxa i d’integració dels recursos de Salut i Benestar social en cada territori. Música celestial?

Aquesta salut comunitària és present a l’ICS i a l’Ajuntament, però no ha aconseguit imposar-se a la deriva dominant del sistema, centrat en les malalties i el seu tractament. El professional de la salut hauria de poder “prescriure” altres coses, a part de fàrmacs: associacions de veïns i centres cívics, grups de suport emocional, ajuda a les famílies, a les organitzacions d’ajuda mútua, en fi: recursos comunitaris, molt incipients i encallats des de fa anys.

Cal potenciar el treball amb grups, i el treball en xarxa dels serveis públics de cada territori. I cal una direcció i un suport institucional (i econòmic) per fer-ho efectiu. Amb programes de formació i suport als professionals contra la medicalització iatrogènica de les afectacions emocionals, i en la creació i implementació de recursos comunitaris d’integració i suport emocional.

Cap a un canvi de model
L’Ajuntament pot liderar en els barris aquest canvi de model de salut, centrat en el benestar i el territori. Les seves competències en salut comunitària i en Serveis Socials, i la seva política de barris, el situen en un lloc de responsabilitat i d’iniciatives en la promoció de la salut de la ciutadania, i d’integració de professionals i entitats del territori. Em consta el seu treball en aquesta direcció.

Des de fora, però, i pensant amb aquestes poblacions a les que m’he estat referint, crec que cal assumir que estem molt per sota d’allò necessari i que cal fer un pas endavant en la recerca sobre el treball de camp, en la programació, en la formació a l’entorn de les afectacions emocionals per raons socials, en la formació i suport al treball amb grups, i en la participació activa dels professionals i de la ciutadania en la construcció d’aquestes respostes comunitàries a la ciutat.

Lluís Isern és psiquiatre i psicoanalista

L'entrada De l’angoixa i el patiment a la consciència i l’apoderament ha aparegut primer a Carrer.

Es dedica a promoure i fomentar el turisme i el comerç a la ciutat, i està regulat per un Consell General i un Comitè Executiu. L’alcaldessa Ada Colau és la presidenta del Consell, del qual també formen part el màxim representant de la Cambra, Miquel Valls; el regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme, Agustí Colom, i el president del Gremi d’Hotels de Barcelona, Jordi Clos. D’altra banda l’empresari hoteler, Joan Gaspart, presideix el Comitè, i Colom i Clos n’ostenten la vicepresidència.

L’exdiputat socialista Jordi William Carnes era el director general de Turisme de Barcelona des de 2014, però fa uns mesos va anunciar la seva dimissió, només uns dies abans que es fes pública una auditoria encarregada pel govern municipal, que destapava despeses no justificades en viatges, allotjaments i dietes durant la seva gestió. Concretament, dels 548.000 euros que va gastar l’òrgan en viatges de personal l’any 2016, n’hi ha 83.000 sense justificació, autorització prèvia o sense la còpia del tipus de canvi en el moment de fer la transferència, quan els viatges es realitzaven a països que no fan servir l’euro.

Algunes de les irregularitats que detectava l’informe estaven directament relacionades amb la targeta Visa que William Carnes feia servir per a les despeses derivades de la seva activitat, tot i que també n’hi havia algunes vinculades a altres treballadors del consorci.

Tal com va desgranar el diari El Periódico, entre els conceptes que l’auditoria destacava com a no justificats s’hi trobaven, per exemple, “una estança per a 4 persones a Dubai (7.980 euros), un vol a Nova York (2,795 euros), un sopar de Nadal per a 250 comensals (14.949 euros) o vuit menús més un projector al restaurant Windsor de Barcelona (460 euros)”. Al respecte, els responsables de l’auditoria notificaven incidències del tipus “No hi ha autorització signada”, “No consta justificació de la despesa” o “Seria necessari tenir còpia del tipus de canvi en el moment de fer la transferència”.

El fins ara director general de Turisme de Barcelona va prendre possessió del càrrec fa quatre anys, però ja havia estat vicepresident del consorci com a regidor de promoció econòmica entre 2007 i 2011. Tot i així, William Carnes s’havia donat a conèixer temps enrere per la seva trajectòria en diverses administracions gestionades pel PSC.

Del 2003 al 2006, va ser Director General de Desenvolupament Rural. Durant un breu període de temps va ser conseller d’Agricultura del govern tripartit i després, va saltar a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir de primer tinent d’alcalde. També va presidir Mercabarna i la societat municipal 22@. A les eleccions municipals de 2011 va ser reelegit i va passar a l’oposició amb el grup socialista fins al 2013, quan va deixar el Consistori per fer el salt a l’empresa privada.

Ball de xifres
Com a director general de Turisme de Barcelona, la retribució de William Carnes era de 149.996 euros bruts anuals amb un màxim de 30.000 euros de retribució variable. Tot i així, el seu salari era inferior al del seu predecessor, Pere Duran, que va dirigir el consorci des de l’any 2.000 i que cobrava 180.000 euros bruts anuals, amb 20.000 euros com a màxim de retribucions variables.

William Carnes va anunciar la seva dimissió l’1 de febrer per carta, però no va detallar els motius que el van portar a prendre aquesta decisió. Malgrat que aquestes irregularitats han situat Turisme de Barcelona sota els focus mediàtics, la Favb, l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible i diverses plataformes veïnals ja havien denunciat opacitat dins la gestió de l’ens, i el fet que una part dels ingressos provinguin de les arques públiques.

Al Consorci hi està representat el sector públic i el sector privat, que té un pes superior. Concretament l’Ajuntament té una representació del 45%, mentre que el 55% restant se’l reparteixen entre la Cambra de Comerç (45%) i la Fundació Barcelona Promoció (10%), la qual va ser impulsada per la mateixa Cambra.

Tot i que la representació que ostenten el sector públic i el privat no és molt diferent, sí que ho són les quantitats de diners que hi aporten els tres actors: en el pressupost del 2018, que està previst que sigui de 54,5 milions d’euros, el Consistori hi invertirà 5,7 milions, dels quals 4,5 provenen directament de la recaptació de l’impost sobre estades turístiques. La Cambra de Comerç, per la seva banda, hi aportarà només 15.000 euros i la Fundació Barcelona promoció, no hi aportarà res.

A la dotació pública se li sumen també els 380.000 euros de la Diputació, mentre que a la part privada també hi consten les quotes de les mil empreses associades al Consorci, que representen una quantitat aproximada de 2,3 milions d’euros. Amb tot, les inversions dels ens públics superen en gairebé 4 milions les del sector privat. De totes maneres, els majors ingressos del Consorci (48,4 milions d’euros en total) es deriven de la seva pròpia activitat, és a dir de la venda de serveis i productes als turistes.

El veïnat reclama una veritable agència pública
Des del món veïnal critiquen que un ens que es dedica a la promoció turística de la ciutat, i en el qual hi ha reflectits interessos econòmics, es financi també amb recursos públics. Es per això que des de la Favb plantegen que aquesta activitat hauria d’estar en mans de l’Ajuntament, com a única garantia que qualsevol actuació perseguís el bé comú i no beneficis privats.

Les plataformes veïnals o l’ABTS, per la seva banda, qüestionen la mateixa existència del Consorci, el qual consideren que hauria de ser substituït per una agència pública que es dediqués a la gestió i la contenció d’aquesta activitat.

Els veïns tampoc no veuen amb bons ulls que l’ens utilitzi els diners de la taxa turística per promocionar la ciutat. Tanmateix, fent aquest ús de l’impost d’estades a establiments turístics, el Consorci no comet cap irregularitat. Al contrari: segons la normativa vigent, una part dels ingressos derivats de la taxa han de servir per promocionar les ciutats. L’any passat però, l’Ajuntament ja va anunciar que destinaria un màxim de 4,5 milions d’euros a Turisme de Barcelona perquè fes promoció.

La resta, apuntaven fonts municipals, s’empraria per pal·liar els efectes del turisme sobre els barris i per “millorar les condicions dels veïns i dels seus espais”, explicava el regidor Agustí Colom en una entrevista al mitjà digital Crític.

Vigilància veïnal
Malgrat les denúncies que acusen el Consorci de ser poc transparent, al seu web hi ha publicades les dades econòmiques, informació institucional i l’estructura organitzativa de l’ens. Val a dir, però, que aquesta va ser una de les principals exigències que l’ABTS va plantejar al Consell de Turisme i Ciutat, un fòrum de debat creat per l’Ajuntament, on tenen representació associacions, entitats de districte, grups municipals, representants tècnics del Consistori i experts en la matèria.

Els veïns, però, segueixen insistint que el Consorci ha de retre comptes de la seva activitat i donar informació sobre els criteris que la motiven.

L'entrada El debat crític amb el turisme arriba al Consorci ha aparegut primer a Carrer.