En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

Pluja de comunicats

Aquests són exemples de com la massificació turística pot arribar a alterar la mobilitat -i la vida- a la ciutat. Quatre casos que han estat denunciats al llarg de les últimes setmanes -a través de sengles comunicats- per les associacions veïnals dels barris afectats, amb el suport de la Favb, que també ha exigit a les Administracions que prenguin mesures per fer front a la pressió turística. “La celebració de certs esdeveniments, com la recent visita del papa, ha posat de manifest que les Administracions són capaces de reforçar serveis i infraestructures quan existeix voluntat política. Si això és possible de manera puntual, també hauria de ser possible impulsar mesures permanents per mitigar la saturació que comporta el turisme”, argumenta la Favb en un comunicat.

A banda de demanar una “millora estructural del transport públic”, reforçant les freqüències del metro i el bus, sobretot en hores punta i en els espais amb més pressió turística, la Favb emfatitza la necessitat de repercutir els costos de la gestió del turisme en qui se’n lucra: “Els grans pols d’atracció turística com la Sagrada Família, el FC Barcelona o el Park Güell han d’assumir part de la responsabilitat pels impactes que genera la seva activitat”. En la mateixa línia, la federació veïnal també demana reorientar la taxa turística: “Barcelona no necessita més promoció turística. El 50% dels beneficis obtinguts de la taxa turística actualment destinats a promoció turística s’haurien de destinar a actuacions de millora de la mobilitat, de millora de l’espai públic i de compensació dels barris més afectats”.

Convivència entre veïnat i turistes

Però els problemes generats per la massificació turística van més enllà de la mobilitat. L’ús intensiu de l’espai públic sovint genera episodis d’incivisme que amb el temps s’han anat normalitzant. Un dels casos més flagrants el descriuen les associacions veïnals de la rodalia del Camp Nou, on els dies de partit pateixen un “excés d’aforament en els locals de venda de begudes, l’ocupació de les calçades per part dels aficionats, consum d’alcohol i miccions a la via pública, soroll, ús de bengales i petards, i altres conductes que afecten la convivència i la seguretat del veïnat”. La convivència entre turistes i veïns i veïnes és també difícil a la Sagrada Família [veure reportatge gràfic], el Park Güell i el litoral barceloní.

Inversions i voluntat política

La dotzena d’entitats que han donat suport aquestes setmanes als comunicats contra la saturació turística als barris coincideixen en la necessitat de reduir la pressió turística i de fer inversions per millorar els problemes de mobilitat que se’n deriven. Alguns, requeriran una important inversió -com ara la creació d’una infraestructura subterrània que ajudi a millorar la gestió dels autocars i autobusos que visiten la Sagrada Família- i, sobretot, molta voluntat política.

L'entrada Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme ha aparegut primer a Carrer.

Al jovent ja no li interessa la política?

Li interessa, però hi ha moltes formes de canalitzar-ho. S’hi interessa menys per les dimensions més formals i institucionalitzades de la política. Però el jovent és molt actiu en altres dimensions, vinculades a causes concretes, relacionades amb estructures menys formalitzades i menys estables de participació política. No s’hi han deixat d’interessar, però han canviat les formes de vehicular el seu interès.

La política tradicional genera rebuig?

La gent jove vol tenir una relació menys mediatitzada amb els seus interessos socials i polítics. Aquesta relació més directa es produeix per diversos fenòmens. Per una banda, les generacions joves actuals tenen més formació i informació; estan més capacitades per comprendre la realitat política i actuar-hi de forma directa sense la necessitat d’agents d’intermediació política. Per l’altra, els actors polítics han viscut un procés de burocratització
i institucionalització, i han anat perdent el vincle amb la ciutadania. Els partits ja no són òrgans de representació, sinó actors que competeixen en les eleccions, que volen mantenir unes estructures molt institucionalitzades. I això genera distància.

El jovent prefereix les organitzacions que tracten temes específics, més que una associació veïnal o un partit?

És una conseqüència del fet que ja no necessitin tant els espais d’intermediació. S’ha passat d’una participació política basada en les lleialtats, on tu tens una identitat i busques un espai estable de representació d’aquesta identitat, a espais de representació que es mouen segons causes concretes. La participació és més volàtil, perquè les causes apareixen i desapareixen amb més facilitat que un projecte holístic d’un partit, un sindicat o una associació veïnal. Hi ha qui parla que anem cap a una ciutadania més stand-by, de persones que s’activen i es desactiven en funció de les causes polítiques que en aquell moment són rellevants per a elles.

Quin creu que és el futur del jovent en les associacions veïnals?

Les associacions veïnals generen una infraestructura comunitària molt important per activar els moments de més mobilització política. Malgrat que la participació volàtil de les generacions més joves pugui substituir algunes coses d’aquest associacionisme estable i formal, no pot substituir-ho tot. Però tot i que segueix havent-hi gent jove implicada en associacions veïnals, el jovent, per edat, està menys present en aquests espais perquè es troba en un moment vital que implica canvis importants, que sovint requereixen mobilitat. Acostuma a ser un moment de desarrelament i això fa que les associacions vinculades al territori se’n ressentin. A més, en aquest moment de la vida, hi ha espais de participació i militància propis: associacions, sindicats estudiantils, entitats de lleure… Les associacions veïnals sempre han estat de gent més aviat adulta, i això seguirà sent així, com les associacions de famílies d’alumnes també són d’un període determinat de la vida.

Quin és el paper dels sindicats estudiantils? Són la porta d’entrada a organitzacions polítiques tradicionals?

Sí, fan una funció de porta d’entrada. Com les associacions de lleure. Hi ha un tipus d’associacionisme que, amb els anys, deriva en altres formes.

Què porta un jove a implicar-se en un partit, un sindicat o una associació?

Els recursos tenen un efecte: la gent amb més formació i més disponibilitat de temps participa més. També les actituds, que estan vinculades als recursos -per exemple, si tens tradició familiar d’implicació política-. Però el que cada cop té més rellevància és que el jovent participa en causes que troben que són significatives i que encaixen en els seus moments vitals.

Considera la gent jove que les seves reivindicacions s’escolten? És aquest un motiu de desafecció política?

Clarament. Per entendre els canvis en la participació de les generacions joves, cal tenir en compte la menor necessitat d’intermediació política, però també que estem cada cop més en societats més adultocèntriques o adultistes. Per una qüestió de piràmide poblacional, el jovent és cada cop menys important en termes demogràfics, i això fa que els partits tinguin menys incentius per atendre els seus problemes. I si les institucions tenen cada cop menys incentius per atendre el jovent, aquest té cada cop menys incentius per preocupar-se’n. És un cercle viciós que contribueix a l’allunyament entre joventut i política institucional. En l’habitatge és veu molt bé: el problema té unes implicacions enormes per a les generacions futures, però el sistema és incapaç de resoldre’l políticament. Això és un indicador de la poca priorització que es fa de les necessitats, demandes i interessos del jovent. Si davant d’un problema tan evident les institucions són incapaces de respondre, per què hauria el jovent d’interessar-se pel sistema?

El 60% dels joves s’informen sobretot a través de les xarxes socials. Els partits polítics cada cop hi entren més, per fer arribar el seu missatge. Funciona?

L’aparició de les xarxes socials ha tingut un gran impacte, sobretot en les generacions més joves, perquè és la seva font d’informació principal. Són una via més per la qual poden informar-se políticament i implicar-se, i redueix els costos d’interactuar políticament i d’entrar en el debat. Però les xarxes tenen una dinàmica de polarització: escoltes, mires i tens els teus referents informatius, i això provoca bombolles que a vegades no entren en contacte amb la resta. Els partits fan esforços per entrar en les xarxes, alguns amb més habilitat que altres. Hi ha coses molt forçades sobre les quals els joves ironitzen més que no hi connecten. El seu ús ha de ser molt autèntic. Si no, pot ser contraproduent.

El 40% de les persones enquestades es consideren d’esquerres, però només l’1% es percep d’extrema dreta. Està aquesta sobredimensionada?

Sens dubte. Les dinàmiques de comunicació política funcionen en base a onades. Ara estem enmig d’una on la presència del discurs d’extrema dreta està molt present. Tenim la contradicció que fins i tot els qui intentem contenir-la el que fem és donar-li rellevància. Tot i així, la dinàmica de polarització de les xarxes ha facilitat que es normalitzin discursos que fa cinc o 10 anys no ho estaven. I que hi hagi una penetració més gran d’aquests discursos entre les generacions joves i no tan joves.

L'entrada Roger Soler-i-Martí, doctor en Ciències Polítiques: “El jovent ha canviat la manera de vehicular l’interès per la política” ha aparegut primer a Carrer.

La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Un mur de 47 metres d’alçada

La discòrdia neix amb el primer edifici, que es projecta entre els carrers de Joan Obiols, Jordi Girona i John M. Keynes, i que, a parer del veïnat, tindrà un impacte elevat en una zona ja prou tensionada des del punt de vista urbanístic. Tot i que es construirà en una parcel·la reduïda propietat de la UB, el conjunt ocuparà un total de 14.000 m². L’aprovació el 2024 per part de l’Ajuntament d’un Pla Especial Urbanístic (PEU) i la modificació del Pla de Millora Urbana (PMU) permetrà construir en aquesta superfície un immoble de fins a 47 metres d’alçada i una peça complementària de 27 metres.

L’Associació Veïnal de Zona Universitària i cinc comunitats veïnals -que representen unes 600 famílies- s’hi oposen per l’impacte urbanístic, social i paisatgístic del projecte. El novembre del 2025, van presentar un contenciós administratiu després d’un llarg període d’al·legacions. Denuncien que l’“excessiva volumetria” del conjunt provocarà un efecte pantalla que enfosquirà els habitatges i els espais contigus, com ara el passatge de Josep Canals i Mercader, el parc de Keynes i els jardins del Palau Reial de Pedralbes.

Així mateix, sostenen que les alçades, els volums i l’ocupació que permet el PEU no s’ajusten a les condicions de l’entorn i incompleixen el reglament del Pla General Metropolità (PGM), que estableix que “l’edificació s’ha d’ajustar a les necessitats de l’equipament, així com al paisatge, les condicions ambientals i l’entorn urbà on s’ubiqui”. De la mateixa manera, consideren que l’informe ambiental presentat és insuficient.

Segons estimacions oficials, els dos equipaments comportarien l’arribada de 700 investigadors i 45 grups de recerca. L’increment d’activitat se sumaria al flux diari d’estudiants que ja absorbeix la zona. El veïnat denuncia un problema enquistat de manca d’aparcament, i alerta que l’ampliació agreujaria la situació. Hi ha 240 habitatges, edificats als anys cinquanta, que no disposen d’estacionament propi. A més, el PEU tampoc compleix amb les mínimes places d’aparcament per a vehicles i bicicletes que exigeix el PGM. Per aquest motiu, reclamen l’elaboració d’un estudi rigorós i “una reordenació intel·ligent” que respongui a les necessitats de l’entorn. Una de les seves propostes és ampliar la zona verda per a residents fins a les 22 hores en dies feiners i tot el cap de setmana per afavorir l’estacionament prioritari per al veïnat.

Transformació del comerç

Els darrers anys, el barri de Zona Universitària ha experimentat una transformació del teixit comercial: els negocis orientats al públic universitari, com ara copisteries o establiments de menjar ràpid, han guanyat terreny. “Els pocs comerços que hi havia fa deu o quinze anys ja han marxat; només han quedat els dirigits als estudiants. Gràcies que tenim una farmàcia, un supermercat i un forn de pa”, explica Àngels Pérez, membre de l’AV Zona Universitària. El veïnat tem que el pla accentuï la pressió sobre el nucli comercial i la convivència entre els residents i els estudiants. “Ara ja hi ha un equilibri just entre els estudiants, que n’hi ha molts a la zona, i els veïns i veïnes: estem rodejats de facultats. Aquest projecte afecta la sostenibilitat social i ens ofega”, afegeix Pérez.

La disputa amb l’Administració s’origina l’any 2024, quan el veïnat va presentar al·legacions al projecte i, des d’aquell moment, va participar en el Consell de Barri de Pedralbes, el Consell del Districte de les Corts i audiències públiques per expressar-hi l’oposició. Denuncien la manca de transparència en la presentació del pla i expliquen que el PEU es va elaborar sense la consulta pública prèvia preceptiva, incomplint el principi de publicitat i participació ciutadana en els procediments de planejament urbanístic. Tampoc consideren que existís la voluntat real de dialogar amb el veïnat, ja que asseguren que l’Ajuntament va desestimar totes les al·legacions presentades. En declaracions fetes a Betevé, el Consistori afirma que ha acceptat algunes de les propostes, però el veïnat ho desmenteix.

Un futur incert

El projecte, però, continua en marxa. La UB va convocar un concurs d’idees el novembre del 2025 i el veïnat va demanar formalment formar-ne part al Consell de Barri de Pedralbes celebrat el 10 de febrer de 2026, acceptant fins i tot no tenir-hi dret a vot. El veïnat aclareix que no està en contra de l’ampliació de la infraestructura, sinó de les condicions plantejades, l’emplaçament en una zona tensionada i l’opacitat de la tramitació. “El veïnat no només reclama, vol participar. Vol ser part activa de la definició del futur del barri”, conclouen els activistes veïnals.

L'entrada Pols judicial per l’ampliació de la UB a Zona Universitària ha aparegut primer a Carrer.

En episodis com aquest, les administracions públiques i les companyies distribuïdores tenen veritables dificultats a l’hora d’explicar els motius de les incidències o de comprometre’s de forma definitiva amb el manteniment adequat de les instal·lacions. En aquest cas, l’AV de la Prosperitat demana -a més del trasllat del transformador i la comprovació que l’edifici que va patir l’incendi no hagi quedat afectat de manera estructural- una finestreta única per poder gestionar les reclamacions i que el consistori barceloní articuli un diàleg fluid amb Endesa. El veïnat lamenta que en una de les primeres trobades amb el Districte de Nou Barris, aquest va concloure que no té potestat per obligar Endesa a dur a terme determinades accions, mentre que la companyia no garanteix el trasllat del transformador incendiat, sinó la seva substitució.

El del carrer de Palamós no és l’únic transformador en situació potencialment perillosa a Barcelona, ni la lluita del veïnat de la Prosperitat suposa un cas aïllat. A tota la ciutat, i segons les dades de les mateixes entitats, se n’han comptabilitzat més de 7.000, sovint ubicats als baixos dels edificis. Tot i que els afectats sospiten que s’incompleixen alguns aspectes de la normativa de seguretat -com ara la ventilació, l’accessibilitat o la protecció contra incendis-, Endesa manté que està tot en regla. Tanmateix, diversos barris de la ciutat fa anys que denuncien les mancances de la xarxa elèctrica, sobretot la falta de manteniment de les infraestructures.

A principi d’any, l’incendi en una estació transformadora en un interior d’illa entre els carrers de Pau Alsina i Sardenya, a tocar del camp de futbol de l’Europa, al districte de Gràcia, va deixar sense llum 1.235 abonats. I a final d’octubre, es va declarar un altre incendi en un transformador subterrani a la confluència de l’avinguda Diagonal amb el carrer de Balmes. Són dos exemples més de la problemàtica. Durant el peritatge d’aquests dos casos, Endesa va apuntar a causes alienes a la companyia.

Torre Baró, una xarxa insuficient

A Torre Baró, la lluita per aconseguir una xarxa de distribució elèctrica en condicions ve de lluny. L’endemà de la gran apagada del passat 28 d’abril, el barri es va despertar amb pancartes on es podia llegir: “Ahir li vau dir apagada, nosaltres li diem rutina”. Així ho recorda Joel León, veí de barri i membre de l’associació veïnal. Entre els anys 2020 i 2022, les apagades freqüents ja van fer sortir el veïnat al carrer. León rememora que “l’apagada més llarga va durar 24 dies”. Una situació, alerta, que és l’exemple més evident de la desigualtat en l’accés a la xarxa elèctrica en els diferents barris.

León lamenta que, cada cop que plou, els transformadors fallin: “Només que en deixi de funcionar un, es queden a les fosques sis dels carrers principals del barri, sobretot els que ens connecten amb Ciutat Meridiana”. I l’odissea continua després de l’apagada: “Costa molt que tornin a reconnectar-los. A vegades, passem hores, dies o setmanes sense llum”, lamenta. El veí també adverteix dels inconvenients que provoca conviure amb la foscor, tant la real, com la informativa: “Ens veiem obligats a canviar les cites amb els metges; els nens i nenes no poden jugar al carrer; la convivència amb els porcs senglars que baixen de la muntanya es fa encara més perillosa…”, enumera León, que assegura que el veïnat pateix pel seu futur immediat. I és que, més enllà dels retards en la posada en marxa de la xarxa quan hi ha un tall o una avaria, l’activista acusa Endesa i l’Ajuntament de “llençar-se els plats pel cap sense oferir una solució”.

A Torre Baró, el cablejat elèctric encara està al descobert, sovint lligat a pals de suport de fusta. Fa sis mesos, el Consistori va presentar una prova pilot al barri, que consistia a instal·lar fanals fotovoltaics que no requereixen connexió a la xarxa. Valeria Ortiz, presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró, veu positiva l’acció, però precisa que no resol els problemes crònics de la zona. “Cal una inversió de 14 milions d’euros”, rebla. Mentre arriba aquest moment, l’Ajuntament aposta pels nous fanals, alhora que té sobre la taula el soterrament del cablejat de l’avinguda d’Escolapi Càncer, que s’hauria d’anar estenent per tot el barri. Els plans municipals impliquen canvis més substancials a través del Pla General Metropolità, que té el propòsit de rehabilitar els edificis, però el veïnat desconfia que iniciatives com aquestes s’acabin materialitzant. En el marc del Pla Endreça, l’Ajuntament té previst, fins al 2027, soterrar 8,8 quilòmetres de cables aeris per alliberar de pals de suport les voreres de 56 zones repartides per tota la ciutat.

La informació, en mans privades

A la ciutat hi ha barris que registren talls de llum indiscriminats, com ara Torre Barró, la Trinitat Vella, Sant Andreu o el Raval. “Endesa va adquirir el compromís d’invertir, reduir els talls i canviar els transformadors”, recorda Josep Babot, tècnic d’Enginyeria Sense Fronteres i portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). En aquest sentit, Babot responsabilitza Endesa, la distribuïdora elèctrica, de no substituir els transformadors d’edificis autoconstruïts durant el franquisme, uns habitatges que sovint no disposaven ni de la cèdula d’habitabilitat. Com que la línia elèctrica no estava ben dimensionada, hi ha veïns que s’enganxaven a la xarxa per disposar de llum.

Babot introdueix un altre element que frena i dificulta la cerca d’una solució. “No existeix cap obligació que les línies de baixa tensió estiguin auditades i supervisades”, un fet que acaba impossibilitant fer un inventari dels incidents. “La xarxa elèctrica s’escapa del control públic i la informació està exclusivament en mans privades”, assegura. A més de casos com els de la Prosperitat i Torre Baró, l’activista posa l’exemple del barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, on es produeixen molts talls elèctrics, no gaire llargs en el temps, però amb una recurrència diària i impossibles d’auditar. Amb tot, després d’anys de talls, avaries i reclamacions, la situació continua sense resoldre’s. Per això, el veïnat i les entitats dels barris afectats exigeixen transparència per part de la companyia i inversions reals, tenint en compte que la xarxa és la mateixa de fa cinquanta anys, però l’ús d’electrodomèstics i aire condicionat s’ha incrementat. La realitat ha canviat, però la infraestructura no. Babot afegeix que “s’ha de deixar de tractar l’energia com una mercaderia i considerar-la un dret fonamental”.

Control públic de les inversions?

Una qüestió recurrent a diferents barris de la ciutat és la manca de control públic de les inversions fetes per les empreses privades, en aquest cas, Endesa. Així ho fa palès Arnau Comas, coordinador de l’Asociación de Municipios y Entidades por la Energía Pública (AMEP): “La xarxa de distribució elèctrica s’ha convertit en un monopoli, en el qual, en teoria, hi ha d’haver una fiscalització, però on els ajuntaments, a la pràctica, no tenen accés a la informació de les inversions”.

Comas qualifica la resolució d’aquest conflicte com a “tema històric”. I al·ludeix a accions que les Administracions podrien adoptar a l’hora d’adjudicar les concessions: “Es podrien incloure clàusules sobre la qualitat de la xarxa com a condició per oferir el contracte, tot i que el camí és la titularitat pública del servei”, matisa. El coordinador de l’AMEP assegura que Endesa focalitza les inversions allà on obté més rendibilitat i, encara que costi de creure, un servei elèctric de qualitat no és un dret fonamental des del punt de vista legal, sinó que està catalogat com un servei d’interès econòmic general: “L’únic que realment està regulat és el preu de la llum per evitar abusos a la tarifa”.

L’AMEP impulsa una reforma de la regulació del sector elèctric que homologui Catalunya amb les bases mínimes que regeixen a Europa, tant pel que fa a la reserva pública de les activitats estratègiques i essencials de transport i distribució d’electricitat, com pel que fa a l’impuls d’un nou model energètic. L’objectiu final és sempre la declaració de servei públic. Comas detalla que, alhora, estan “treballant perquè les administracions locals, també mitjançant reformes legals, puguin accedir a tota la informació sobre la xarxa i accelerin el canvi cap a aquest nou model energètic que tanta falta ens fa”.

Un altre cas paradigmàtic de la problemàtica dels talls de llum i la manca de manteniment de la xarxa elèctrica és el de dos blocs del barri de la Guineueta, també a Nou Barris. Allà, els operaris d’Endesa han deixat el forat obert a la vorera, segurs que hi tornaran aviat. El veïnat denuncia que els talls s’estenen des de fa sis anys, amb apagades d’entre 24 i 36 hores. Quan demanen explicacions a Endesa, aquesta els dona la raó, però no aclareix el termini per executar les obres per canviar el tram afectat.

Veïns i veïnes afectats dels diferents barris coincideixen a assenyalar que els projectes proposats per les Administracions i les empreses no s’adapten a les seves necessitats i demanen, com a mínim, que es faci un manteniment dels quadres elèctrics, en comptes d’enviar un tècnic i actuar de manera reactiva després de la trucada d’un ciutadà.

Condicions laborals precàries

El passat 16 d’octubre, els sindicats CCOO d’Indústria i UGT-FICA van comparèixer a la Comissió d’Empresa i Treball del Parlament de Catalunya per explicar la situació de precarització que es dona des de fa anys en el sector elèctric. Fa més de dos anys que els sindicats denuncien la manca d’inversions d’Endesa i les seves contractes en la xarxa elèctrica i les implicacions que això suposa tant per a la millora de les infraestructures i la qualitat del servei, com per a les condicions laborals i la seguretat de les persones que treballen en el sector, que registra un índex de sinistralitat elevat. Davant la falta de diàleg social i l’absència de solucions per part de les direccions d’Endesa, Red Eléctrica i les empreses contractistes encarregades del manteniment de la xarxa, les persones que treballen en el sector van fer vaga els passats 17 i 18 de juny per reclamar la millora i l’homogeneïtzació de les seves condicions laborals.

Les lluites veïnals de l’energia

La denúncia dels incendis de transformadors ubicats en blocs de pisos és un episodi més d’una reivindicació que ha acompanyat el moviment veïnal des de l’inici. La retirada dels pals d’alta tensió que hi havia al bell mig de la calçada del carrer del Turó de la Trinitat, a la Trinitat Vella; la denúncia de les explosions als carrers dels Rajolers, a Sants, i Capitán Arenas, a Pedralbes, degudes a una instal·lació deficient del gas natural; o la retirada dels dipòsits de gas, coneguts com les pilotes de Porcioles, a les muntanyes d’Horta, són els exemples més recordats. Altres lluites van anar lligades a la precarietat amb què van ser construïts els polígons residencials de la perifèria barcelonina, sovint sense els serveis més bàsics, entre ells l’enllumenat. Més recentment, les grans apagades de llum del 2007 o els talls registrats a diferents barris a principi d’aquesta dècada han tingut com a resposta la mobilització veïnal, reivindicant compensacions econòmiques i, sobretot, la normalització de la situació.

L'entrada Talls de llum, la punta de l’iceberg del descontrol de la xarxa elèctrica ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

Què són els CSIR?

L’assaig aborda tres àrees: el desenvolupament professional, l’organització interna i l’eficiència dels centres. L’objectiu és implantar un model d’atenció orientat a les necessitats de la població, impulsant mesures per reduir les llistes d’espera, facilitar l’accés als especialistes i oferir una atenció única, integral, preventiva i de proximitat. El model també pretén incorporar perfils professionals innovadors, noves formes d’autoorganització i eines digitals per millorar l’atenció als usuaris.

Miquel Prats, activista veïnal i cap de la Unitat d’Atenció al Ciutadà del CAP Comte Borrell -un dels que acullen la prova pilot-, indica que l’ampli marge d’autogestió els ha permès centrar-se en l’atenció domiciliària i el seguiment dels pacients. “Hem incorporat especialitats noves, com ara terapeutes ocupacionals, nutricionistes i fisioterapeuta, i fins i tot seguiments odontològics a domicili”, indica Prats, en un barri marcat per l’envelliment de la població. Quan s’acabin les proves pilot es farà una enquesta de satisfacció a persones usuàries i treballadores del centre per avaluar el projecte.

Respecte a la reforma anterior que va permetre la creació de les Entitats de Base Associativa (EBA) -societats limitades professionals que gestionen l’Atenció Primària de forma directa i obtenen beneficis en funció de les accions-, Marta Carrera, de la Comissió de Salut de la Favb, alerta que “si bé amb el nou model els centres guanyen autonomia i control en la gestió del pressupost sense convertir-se en empreses mercantils, les EBA no desapareixen. De fet, una de les proves pilot a Barcelona es fa en una d’elles, l’Equip d’Atenció Primària -EAP- Sardenya”. Per tant, el model de gestió mixta es manté.

Punts forts i febles

El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) veu amb bons ulls que es facin proves pilot com a avaluació prèvia del model que es vol implementar, així com l’autonomia de l’equip de cada centre. La plataforma, però, troba a faltar alguns canvis estructurals, com ara la dedicació exclusiva del personal o la transparència de les llistes d’espera per a especialistes, proves i cirurgies. La Favb, d’altra banda, afegeix que també són claus els consells de participació als centres de salut [veure pàgina 25] i posa èmfasi en la relació entre Atenció Primària i especialitats, per promoure la traçabilitat, la comunicació i el seguiment del curs clínic.

Favb i FoCAP també critiquen que no s’hagin plantejat canvis substancials en la gestió de l’Institut Català de la Salut. I ambdues entitats consideren crític que no s’abordi un increment de la dotació pressupostària de l’Atenció Primària i un reforç de la plantilla, tot i que creuen que hi ha “marge de millora” amb els recursos actuals. En l’actualitat, aquest àmbit de la sanitat suposa només el 13% del pressupost del CatSalut i les plantilles no estan cobertes al 100%. A més a més, consideren que el plantejament del Cairos està massa enfocat en l’autonomia dels centres i que tracta la salut com a “sistemes aïllats i no intercomunicats o interdependents”.

Algunes de les propostes del Cairos fan referència a aspectes econòmics. “Entre elles, algunes que no veiem prou elaborades des del punt de vista assistencial, com ara la proposta d’elecció dels proveïdors”, afirma Carrera. “Ens preocupa que el model estigui pensat més per als proveïdors i els lobbies professionals que no pas per a les necessitats reals de la població”, afegeix l’activista veïnal. Sobre el paper, els CSIR haurien de reforçar una salut de base comunitària, ser més eficients i estar enfocats a les necessitats de la comunitat. En la pràctica, tot dependrà de la transparència, el finançament i la participació real del veïnat.

L'entrada La reforma de l’Atenció Primària, dels CAP als CSIR ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta continuïtat, coneguda com a longitudinalitat, és un dels grans tresors del nostre sistema. Quan un equip de professionals coneix el pacient al llarg del temps, no només tracta símptomes, sinó que entén contextos. Sap què hi ha darrere d’un dolor recurrent, què implica una pèrdua familiar o quines dificultats socials agreugen una malaltia. El coneixement acumulat permet prevenir, personalitzar i reduir proves i derivacions innecessàries. Però, sobretot, genera confiança.

I és aquí on cal posar en relleu que la medicina de família no és una tasca individual: és una feina d’equip. Metges i metgesses, infermeres, auxiliars d’infermeria, personal administratiu, treballadors socials, fisioterapeutes, nutricionistes, psicòlegs… sumen esforços cada dia per donar una atenció integral. Tots ells són baules imprescindibles d’una mateixa cadena que cuida les persones en la seva globalitat.

La importància dels administratius

Un exemple molt clar n’és el paper del personal administratiu. Sovint són la primera cara que veu el pacient en arribar al centre i, pel vincle i el coneixement acumulat, poden detectar situacions que passen desapercebudes. Recordo el cas d’un administratiu que, només veure entrar un pacient habitual amb mala cara, em va avisar perquè sospitava que no es trobava bé. Aquella observació va permetre avançar-nos i atendre’l de manera ràpida i adequada. Gestos com aquest mostren que tots, des del seu lloc, contribueixen directament a la salut i el benestar de les persones.

El vincle que es crea entre l’equip del CAP i els pacients és un actiu intangible, però essencial. En un moment en què molts ciutadans viuen la sanitat amb sensació d’impersonalitat, poder trobar-se amb professionals que ja et coneixen, que saben la teva història i que han estat al teu costat en moments crítics, aporta seguretat i benestar. Aquest vincle millora l’adherència als tractaments, facilita la comunicació i permet decisions més ajustades a les necessitats reals de cada persona.

Invertir en Atenció Primària, donar-li recursos i temps per atendre adequadament és apostar per un sistema més humà, més eficient i més just. Perquè cuidar la longitudinalitat i el vincle no és un luxe: és un dret i una garantia de qualitat per a tota la comunitat.

*Anna Romagosa Perez-Portabella és metgessa de família i directora del CAP Lluís Sayé.

L'entrada La força de l’Atenció Primària, el valor del vincle al llarg de la vida ha aparegut primer a Carrer.

El model d’Atenció Primària actual és fruit del desenvolupament de la Llei General de Sanitat de 1986. Fins als anys vuitanta, la medicina general es feia sobretot en dispensaris petits, amb pocs recursos i amb una mirada molt centrada en la malaltia puntual. Però la reforma va impulsar els CAP amb equips multidisciplinaris i un enfocament integral i comunitari. Als anys noranta i principi de la dècada del 2000, Catalunya va desplegar de forma massiva aquest model, substituint antics ambulatoris per CAP nous, amb més infermeria i treballadors socials, i introduint la idea que la salut no depèn només de l’assistència mèdica, sinó també de la prevenció i de l’entorn comunitari. Aquest 2025, destinant el 30% del pressupost total de Salut a l’Atenció Primària, la Generalitat ha iniciat el desplegament dels Centres de Salut Integral de Referència (CSIR), amb el qual s’implantaran noves formes d’organització, nous perfils professionals -com els terapeutes ocupacionals- i eines digitals com la intel·ligència artificial (IA).

La cartera de serveis

Segons el Departament de Salut, prop del 80% de les demandes de salut es resolen al CAP sense necessitat d’anar a l’hospital. Aquests centres són una peça clau de l’engranatge del dret universal a la salut, que ofereix una cartera de serveis molt àmplia. Inclou atenció a la salut de la infància i adolescència, amb controls de creixement, vacunacions i detecció precoç de problemes de salut o desenvolupament; atenció a la dona, des del seguiment de l’embaràs fins a la prevenció del càncer de coll d’úter i de mama; i seguiment de malalties cròniques com la diabetis, la hipertensió o les patologies respiratòries. També atenció a la gent gran, incloent-hi la valoració de la dependència, la polimedicació i el seguiment de malalties neurodegeneratives; salut mental comunitària, amb psicòlegs i infermeres de salut mental a molts CAP, tot i que encara amb mancances; i urgències lleus i primer abordatge de patologies més greus abans de derivar a l’hospital, a més de rehabilitació bàsica i fisioteràpia comunitària. En un vessant més comunitari, també ofereixen treball social sanitari, que connecta la salut amb la situació socioeconòmica, i ofereix suport a famílies vulnerables i prevenció i promoció de la salut, des de programes de deshabituació tabàquica fins a tallers d’alimentació saludable o exercici.

En el cas de Barcelona, l’Atenció Primària es desplega a través de les Àrees Bàsiques de Salut (ABS). Cada ABS cobreix un territori i una població concreta, amb un CAP de referència. Aquestes ABS s’agrupen en sectors sanitaris i es coordinen amb hospitals i serveis especialitzats. Però la ciutat té una característica pròpia: la fragmentació de proveïdors. L’Institut Català de la Salut (ICS) gestiona bona part dels CAP, però conviu amb altres entitats -consorcis, fundacions, hospitals- que també gestionen centres. Aquesta multiplicitat ha generat el fenomen dels bolets: CAP que no s’integren plenament en la lògica territorial, perquè depenen d’un proveïdor diferent. Això provoca diferències en la cartera de serveis i en la manera de treballar segons el barri. Per exemple, un CAP gestionat pel Parc de Salut Mar pot tenir circuits diferents d’un altre de l’ICS, tot i ser a pocs carrers de distància. El Consorci Sanitari de Barcelona i el CatSalut treballen per harmonitzar criteris, però la realitat continua sent heterogènia.

Doble cobertura sanitària

Teresa Martínez, de la Comissió de Salut de la Favb, defensa els CAP com “un punt de referència per a tota la vida; un espai de protecció on el ciutadà té dret a tenir un professional que el defensi de riscos innecessaris, un gestor de salut estable, accessible i compromès amb la comunitat”, que alhora faci de “filtre abans d’anar a urgències, especialistes o mútues sense necessitat”. En la mateixa línia, Corina Albir, també membre de la Comissió, afegeix que als CAP de Barcelona “també es perceben les desigualtats per renda”, un biaix que cal corregir justament per no posar en risc la funció de l’Atenció Primària de columna vertebral de la salut als barris: “A Barcelona, el 40% del veïnat té doble cobertura sanitària, és a dir, té una mútua. Això fa que en barris amb rendes més baixes la freqüentació als CAP és molt més elevada que en zones amb rendes altes de la ciutat. Un desequilibri que pot acabar fent creure erròniament a les Administracions que no calen més recursos a l’Atenció Primària”.

I encara un tercer factor que apunta Marta Carrera, també com a membre de la Comissió de Salut: “La falta de participació del veïnat en els CAP, que porta a un distanciament i a la percepció de poca accessibilitat als serveis”. Sovint, afegeix, el pacient no té informació sobre el servei que ha de rebre fora del CAP, i això encara genera més distanciament. “Molts cops falta coordinació, perquè el mateix sistema sanitari no es pren prou seriosament els professionals de la Primària. Es nota amb les derivacions a especialistes, de vegades rebutjades. Quan deriven una persona a l’hospital de referència, no saben quant de temps trigaran a donar-li cita, i si demanes una prova per prendre una decisió de tractament has de poder conèixer els terminis. Aquesta falta de transparència és un problema greu per als CAP”, assenyalen des de la Favb.

Falta d’espai i d’especialistes

L’ampliació de serveis i l’increment de la població també han deixat alguns punts problemàtics que cal resoldre per garantir l’accessibilitat total a l’Atenció Primària en una gran ciutat com Barcelona. Un d’ells, la manca d’espai: diversos CAP han quedat petits per a la població que atenen i es necessiten o bé nous edificis per substituir les instal·lacions actuals, insuficients i envellides, o una renovació integral. En zones com la Vila Olímpica o l’Eixample hi ha falta d’espais per acollir nous serveis com fisioteràpia o psicologia clínica. I un altre punt complex és la falta d’especialistes. Tot i la incorporació recent de psicòlegs clínics i fisioterapeutes, l’oferta encara és limitada. Les agendes de salut mental comunitària acumulen mesos de llista d’espera. En alguns barris, un sol fisioterapeuta ha de donar servei a desenes de milers de persones. I en casos molt concrets, no hi ha un servei estable de pediatria. Tot plegat, amb una pressió assistencial elevada, que fa que els professionals no puguin dedicar sempre el temps necessari per a l’abordatge integral i la prevenció de la malaltia de cada pacient.

La Favb també lamenta que hi ha “una implantació molt desigual del programa salut i escola”. “L’educació en salut en nens i adolescents és clau, però les propostes que fa l’Agència de Salut Pública poden ser acceptades o no per les escoles. Ens inquieta que en alguns territoris de la ciutat aquest programa no arribi mai i generi grans desigualtats entre els nostres infants. Demanem que hi hagi un mínim comú que garanteixi una formació adequada en salut a totes les escoles”, conclouen les membres de la Comissió de Salut.

Un dret col·lectiu que es paga solidàriament

La sanitat pública no es finança a través de la Seguretat Social, sinó dels impostos generals que paga tota la ciutadania: IVA -que grava serveis i productes que comprem-, IRPF, impostos especials -benzina, alcohol, begudes ensucrades, tabac i electricitat, entre altres- i l’impost de Societats. Això vol dir que els recursos provenen del conjunt de la població, amb independència de si el ciutadà treballa o cotitza a la Seguretat Social. Per aquest motiu, l’accés al sistema sanitari ha de ser universal i gratuït en el punt d’ús, perquè tothom hi contribueix. El finançament es canalitza des de l’Estat a les comunitats autònomes mitjançant transferències, i el Departament de Salut de la Generalitat gestiona aquests fons per mantenir hospitals, CAP, personal i serveis. Entendre aquest mecanisme és clau per reforçar la idea que la sanitat no és una prestació laboral, sinó un dret col·lectiu garantit per la solidaritat fiscal.

L'entrada Atenció Primària, el pal de paller del sistema sanitari ha aparegut primer a Carrer.

Altres masies importants -si bé reformades- hi són encara -Can Piteu, Can Figuerola i Can Soler-, així com la parròquia del Sant Crist, de creació més recent, però que també forma part de la història del barri. “Hi ha un Sant Genís que té una continuïtat de segles, rural i agrari, i que arriba fins a mitjan segle XX, quan es van fer les primeres grans edificacions, es van trencar els camins ancestrals i les rieres, i es va produir un canvi irreversible”, explica Joan Bermúdez, de la vocalia de Cultura de l’Associació Veïnal de Sant Genís dels Agudells. Emeka Okpala, membre de la junta de l’associació, creu que cal recordar “com es va haver de fer front a aquest creixement durant el desarrollismo del franquisme tardà, amb la construcció de blocs monolítics que trenquen la fesomia de la zona”. “Parlem d’edificis de quinze plantes als anys seixanta i setanta”, apunta.

Una transformació que va anar en paral·lel a l’arribada d’immigrants de la resta de l’Estat a Barcelona. Ramon Vila és veí de Sant Genís des del 1962, quan va arribar a la ciutat i s’hi va instal·lar. Recorda que, “llavors, aquest era un barri totalment aïllat de Barcelona, només hi havia la connexió amb el tramvia i l’autobús”. “Era un barri caòtic, mal urbanitzat i amb pocs serveis. Els taxis no hi pujaven: et deixaven a la Vall d’Hebron perquè el barri estava sense asfaltar. Era un barri de treballadors, tothom anava cap a baix a treballar”, rememora.

El 1975 -ara se celebren els cinquanta anys-, es va constituir l’associació veïnal, en una època de feina ingent per les mancances que el barri patia. Com diu Bermúdez, “l’urbanisme era molt precari: es van deixar sense asfaltar molts carrers, el clavegueram era insuficient, faltaven escoles, pràcticament tot estava per fer i la gent es va mobilitzar perquè les mancances els afectaven en la seva vida diària”.

Un fet important va ser l’arribada de la línia 3 del metro el 1985. El 1991 va obrir el Centre Cívic Casa Groga -en terrenys de l’antiga masia de Can Gresa- i el Patronat Ribas acull des del 2002 l’Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron. Un altre equipament necessari, el casal de gent gran, es va inaugurar més recentment, el 2017, i avui continua en peu una reivindicació històrica, la de la cobertura de la ronda de Dalt al seu pas pel districte d’Horta-Guinardó. “Al final, és cosir una fractura històrica, perquè els cotxes fan una barrera. El barri no és permeable i tenim molt pocs llocs per on creuar la ronda. La cobertura cus aquesta ferida amb un espai urbà de qualitat, amb espais verds i de joc”, defensa Okpala.

Un monestir desconegut

La història del barri també s’explica amb aquells elements ja desapareguts, com les masies de Can Gresa i Can Besora, o el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que s’ubicava on hi ha la benzinera de la carretera de la Rabassada. D’estil gòtic i de l’ordre dels monjos jerònims, va existir entre els anys 1393 i 1835. Per donar a conèixer el seu llegat, es va crear l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, de la qual Bermúdez n’és un dels fundadors. “Aquest monestir és un gran desconegut i hi ha un marge molt gran per difondre la seva història i recuperar els vestigis que en queden”, avisa.

Entre grans vies i Collserola

Sant Genís dels Agudells compta avui amb uns 7.000 habitants i, malgrat que limita amb grans vies -com ara la carretera de la Rabassada, el passeig de la Vall d’Hebron i la ronda de Dalt, a més de l’Hospital de la Vall d’Hebron-, la seva proximitat a Collserola és un avantatge per al veïnat. Per a Joan Bermúdez, “Collserola és un dels grans actius del barri, perquè suposa tenir un aire més net i la muntanya aporta una salut mental i física que et compensa”. “Aquí es viu millor, a un altre ritme, pots anar a passejar per un entorn més natural, no tens tant de soroll i la temperatura és dos o tres graus inferior a la del centre de la ciutat, i això es nota”, afegeix Emeka Okpala. Com a barri de muntanya, l’aigua és ben present al territori, amb fonts com la del Bacallà o la del Roure, recuperades pel Col·lectiu Agudells, una de les entitats històriques de Sant Genís que va sorgir el 1984, de caràcter cultural i ecologista, i que manté la seva activitat.

L'entrada Sant Genís dels Agudells, segles de petjada rural ha aparegut primer a Carrer.

Ras i curt, allò que en un context determinat la societat interpreta com un nyap, una altra generació li troba un ús i floreix. Només un exemple: Ildefons Cerdà no va pensar en cap ús per als xamfrans de l’Eixample, que van ser reconvertits en aparcaments, i posteriorment, s’han reinterpretat com a espais de convivència ciutadana. En ple segle XXI, alguns nyaps urbanístics del segle passat perduren i altres comencen a reinventar-se per salvar-se. Però altres obres d’aquest segle també han nascut com a autèntics nyaps.

Falta de manteniment, interpretació errònia de l’evolució de la ciutat, interessos polítics, gestors maldestres, herències urbanístiques enverinades, rebuig veïnal… Les causes del divorci entre alguns projectes urbanístics i la ciutat són múltiples. A Carrer posem el focus en alguns d’aquests nyaps del primer quart del segle XXI.

La semicobertura de la Gran Via

Les obres per soterrar parcialment la Gran Via entre el carrer de Bilbao i Sant Adrià de Besòs es van concebre com una gran transformació urbana que posaria fi al soroll i la contaminació i cosiria la fractura física i social entre els barris de Sant Martí a banda i banda de la C-31 -Sant Martí de Provençals, la Verneda i la Pau, al cantó muntanya, i Provençals del Poblenou, el Besòs i el Maresme, al cantó mar-. Una reivindicació històrica dels veïns i veïnes per deixar de patir els efectes de tenir a tocar de casa una autopista urbana amb vuit carrils i un trànsit diari de més de 200.000 vehicles.

Entre el 2002 i el 2007 es va construir un caixó central que cobria parcialment la via, amb voladissos laterals i pantalles acústiques corbades amb vidres de colors per reduir el soroll. Sobre la semicobertura, es va crear un gran jardí lineal amb més de 4.000 arbres, tres llacs, camins de passeig, zona de jocs, grades per asseure’s i rampes d’accés. També es van construir dos aparcaments semisoterrats i es va integrar el pas del Trambesòs.

Sobre el paper, una gran millora. Però amb el pas del temps ha acabat essent el testimoni d’un nyap faraònic que va frustrar les expectatives del veïnat. La ferida entre els barris no està tancada del tot, i l’espai mostra signes clars de degradació: mobiliari trencat, il·luminació deficient, poca vegetació i una sensació generalitzada d’abandonament. Les pantalles que es van instal·lar per reduir el soroll, de color blanc, redueixen el soroll, però s’hi acumula la brutícia i s’incrementa la imatge de deixadesa.

La zona del Fòrum

El projecte de la zona del Fòrum de Barcelona es va iniciar a principi dels anys 2000, amb l’objectiu de transformar una àrea industrial degradada en un nou espai urbà modern. Aquest desenvolupament es va centrar al voltant del Fòrum Universal de les Cultures del 2004, però tot i les bones intencions, el que havia de ser l’emblema de la renovació del litoral nord amb una inversió multimilionària va acabar essent un espai desconnectat del teixit urbà, amb infraestructures sobredimensionades i mal integrades.

L’esplanada dura i buida del Fòrum, la pèrgola gegant sense ús clar i edificis com el Museu Blau o el Centre de Convencions, han estat poc utilitzats i difícilment accessibles. A més, el projecte es va dur a terme sense una veritable participació ciutadana, amb expropiacions polèmiques i un impacte desigual sobre els barris adjacents com el Besòs o la Mina. Un gran escenari buit que, amb el temps, ha acabat sent símbol del divorci entre la ciutat i alguns dels seus grans projectes urbanístics. Un autèntic cul-de-sac que ha fracassat en la missió de dialogar amb l’espai a l’altra banda del Besòs.

El barri de Diagonal Mar

Concebut al tombant de segle com una operació de regeneració de l’antic teixit industrial del Poblenou, el projecte de Diagonal Mar va donar lloc a un barri de baixa densitat, amb grans blocs residencials, un centre comercial massiu i espais públics poc integrats a l’entorn. Malgrat rebre premis internacionals, com el de l’Urban Land Institute, l’aleshores alcalde Joan Clos el va qualificar de “desastre urbanístic”, assenyalant que la baixa densitat i la manca de vida social i econòmica impedien la creació d’una comunitat urbana viva. La proximitat amb la Mina, una de les zones amb més exclusió social de l’àrea metropolitana, va accentuar la segregació urbana i la separació de facto entre classes socials.

Aquest model, centrat en interessos immobiliaris i comercials, va prioritzar el lucre privat per sobre de la cohesió urbana i la integració social, deixant un llegat que encara avui es considera un exemple de com no s’hauria de planificar una ciutat. I encara un afegit patrimonial: l’alçada dels nous edificis del Poblenou -amb una proliferació exagerada de residències d’estudiants que n’accentuen la gentrificació- no respecten la trama industrial del barri i fan que sigui il·legible.

El ‘calaix’ de Sants

Les obres del calaix de Sants van començar el 2002 per cobrir les vies de tren i metro que travessen la zona. El projecte pretenia millorar la connexió entre els barris de Sants i la Bordeta, reduir la barrera física que suposaven les vies i crear un nou espai públic per als veïns i veïnes. Però lluny de generar un espai de convivència i verd, l’estructura massissa i grisa ha resultat ser un mur de formigó que aporta més ombra i fredor que vida. Inaugurada el 2016 -rebatejada com a Rambla de Sants, prou utilitzada pel veïnat-, el que havia de ser una plaça elevada s’ha transformat en un espai dur i poc acollidor; una nova barrera física i emocional al cor de Sants que, a més, està mancada de dimensió metropolitana -finalitza, de forma abrupta, a la frontera entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat-.

El calaix, però, és un nyap que es podria resoldre amb el reallotjament dels veïns afectats amb un calendari clar, la construcció dels equipaments, habitatges i zones verdes previstes a la banda mar -carrers de Burgos i Riera de Tena-
o la transformació de l’estructura de formigó en un espai verd real. Entre les demandes veïnals també hi ha minimitzar l’impacte visual del calaix amb jardineria vertical, murals artístics o revestiments amables i millorar la relació entre la rambla i l’espai ferroviari, amb més il·luminació i transparència.

La xarxa de carrils bici

A finals dels anys noranta es van instal·lar els primers carrils bici en alguns barris de Barcelona, com Gràcia i l’Eixample, però eren trams molt aïllats i simbòlics, experimentals. Va ser a partir del 2005 que l’Ajuntament va començar a aplicar un pla específic per a la bicicleta, amb una xarxa pedalable que buscava connectar punts clau de la ciutat. En alguns casos, tanmateix, aquesta infraestructura ha acabat convertint-se en un nyap i un perill per a usuaris i vianants, sobretot per la seva ubicació desafortunada.

Un cas evident és el del carrer de Tarragona, amb un carril bici situat en vorera, a tocar de passos zebra, bancs i boques de metro, i amb una senyalització molt confusa de les zones de prioritat per a vianants. Un altre tram conflictiu de carril bici és el del passeig de Joan de Borbó, amb un recorregut que passa a tocar d’una marquesina de bus, un defecte que es repeteix en altres indrets de la ciutat, com ara el carril bici del passeig de Valldaura, a la Prosperitat. També hi ha problemes amb el carril bici del carrer de Balmes, segregat i mal connectat, en pendent fort i amb molts encreuaments perillosos; el de Via Augusta, amb un traçat en ziga-zaga i discontinu sense prioritat per als ciclistes, o el de la Gran Via entre Marina i Glòries, amb trams trencats i semàfors mal sincronitzats.

Intent fallit de reformar el Paral·lel

El Paral·lel és un nyap per inacció. Tot i ser una avinguda clau, no ha estat reequipada urbanísticament amb coherència i avui és un eix gris i amb molta contaminació. El 2018 n’havia de començar una reforma integral, amb menys trànsit i més espai per als vianants i les bicicletes. Les obres van començar a la plaça de les Drassanes, però només es va executar un petit tram. La resta de fases van quedar aturades per disputes polítiques i veïnals, i des d’aleshores només hi ha hagut intervencions puntuals.

L’abandonament d’aquest eix l’ha convertit en un nyap per diverses raons: és un espai urbà dur i inhòspit, amb molta calçada per als cotxes, voreres estretes, poca ombra, soroll i contaminació. A més, el Paral·lel actua com una barrera urbana entre el Poble-sec i el Raval i Sant Antoni, i malgrat l’existència de nombrosos teatres, la zona no ha sabut revitalitzar-se i s’ha buidat d’activitat. En conseqüència, hi ha molts locals tancats, poca activitat de barri i presència de negocis efímers o turístics.

Carrer Gran de Sant Andreu

La reforma del carrer Gran de Sant Andreu (2018-2023) volia pacificar i dignificar aquest eix històric transformant el carrer en una plataforma única amb prioritat per a vianants i bicis, incorporant mobiliari urbà i zones d’estada. A la pràctica, però, això no ha funcionat. L’AV de Sant Andreu de Palomar reclama una pacificació real amb “restriccions de trànsit que prioritzin les veïnes, i que permetin que les places cívicament dissenyades compleixin la seva funció i no esdevinguin nyaps en les zones més emblemàtiques de Sant Andreu”. Alerten que els materials utilitzats, sobretot les llambordes en punts com la plaça de la Pomera, la plaça del Comerç i la cruïlla amb Joan Torras, no han resistit l’excés de trànsit. Aquestes zones, pensades com a espais cívics, han esdevingut extensions de la carretera, amb llambordes trencades que provoquen caigudes i dificulten la mobilitat.

Les 16 Portes de Collserola

I per acabar, no tant un nyap com l’absència d’un projecte urbanístic que ha fet que la ciutadania de Barcelona no pugui entregar-se a la muntanya de manera fàcil i permeable. El projecte de les Portes de Collserola (2011) pretenia connectar la ciutat amb la serra mitjançant accessos verds, equipaments i espais públics que afavorissin la transició entre l’entorn urbà i el natural. Tot i que es van convocar concursos d’idees i es van seleccionar propostes per a cada porta, el projecte no es va materialitzar. El canvi polític posterior va comportar una reorientació de les prioritats urbanístiques, i el projecte va quedar aturat. Fins avui, que roman al calaix.

Hotel Vela, primera línia d’especulació

Així titulava Carrer, el juliol del 2008, un article dedicat a l’Hotel Vela, llavors en construcció. Dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill, amb 98,8 metres d’altura -inicialment n’havia de tenir 160-, aviat va ser interpretat com una agressió al litoral barceloní. Inaugurat l’any 2009, el veïnat va denunciar que el complex infringia la Llei de protecció de costes -s’aixeca a només 20 metres de la platja- i que suposava una privatització de l’espai públic -s’erigeix en territori portuari-. Setze anys després, l’aportació d’aquest hotel de luxe a la ciutat és més que dubtosa.

L'entrada Nyaps del segle XXI, un divorci entre l’urbanisme i la ciutat ha aparegut primer a Carrer.