Com a col·lectiu de cambreres de pisos, fa anys que denunciem la precarietat laboral en el sector turístic i la desigualtat contractual de les netejadores d’apartaments turístics respecte a les cambreres de pisos. Encara que com a associació no ens hem posicionat de manera unànime sobre l’eliminació dels pisos turístics, moltes de les nostres reivindicacions estan lligades a la necessitat d’un model turístic més sostenible, més just i menys basat en la massificació i l’explotació.

L’altra cara del creixement

Kellys Unió Catalunya ha denunciat des de l’inici que el creixement turístic no sempre s’ha traduït en millors condicions laborals per als qui sostenim el sector. L’externalització de serveis, les càrregues excessives de treball i els salaris insuficients continuen sent problemes recurrents per a milers de treballadores d’hotels i allotjaments turístics.

Per a nosaltres com a col·lectiu, el debat no hauria de centrar-se en l’existència o desaparició dels pisos turístics, sinó en el model de ciutat que Barcelona i altres municipis volen construir. La qualitat de l’ocupació en la indústria turística, el dret a l’habitatge i la sostenibilitat econòmica i social del turisme són qüestions inseparables. L’extinció dels pisos turístics pot representar una oportunitat per corregir desequilibris, però només serà efectiva si va acompanyada de polítiques que garanteixin habitatges assequibles i condicions laborals dignes per als qui treballem en el sector.

L’expansió dels apartaments turístics ha generat una precarització més gran de les condicions laborals de les cambreres de pisos i netejadores. Mentre que en els hotels aquestes treballadores solen estar emparades per convenis específics d’hostaleria, amb categories professionals definides, salaris regulats i uns certs drets laborals consolidats, en els apartaments turístics és habitual recórrer a empreses externes o contractes vinculats al sector serveis, on les condicions són notablement pitjors. Aquesta diferència de contractació permet a moltes empreses reduir costos en detriment de l’estabilitat, la salut i els drets d’unes treballadores que fan funcions equivalents a les desenvolupades en els establiments hotelers.

Degradació dels drets laborals

A aquesta situació se suma la feblesa de molts convenis del sector serveis, caracteritzats per salaris més baixos, una major flexibilitat empresarial i una menor protecció enfront de les càrregues de treball excessives. Les netejadores d’apartaments turístics s’enfronten amb freqüència a ritmes intensius, jornades fragmentades i una elevada temporalitat, sense que existeixi una equiparació real amb les condicions de les cambreres de pisos dels hotels. Aquesta desigualtat genera una competència basada en la degradació dels drets laborals i evidencia la necessitat de reforçar la regulació del sector per garantir unes condicions dignes, amb independència del tipus d’allotjament en el qual es presti el servei.

Els defensors de la mesura sostenen que el flux turístic es reconduirà cap a la infraestructura hotelera tradicional, la qual absorbiria aquestes treballadores. No obstant això, alguns sindicats adverteixen que el parc hoteler actual de Barcelona està fortament limitat per regulacions urbanístiques prèvies i podria no tenir capacitat per absorbir tota la mà d’obra excedent, per la qual cosa existeix la preocupació que moltes treballadores quedin desprotegides durant el procés d’extinció de les llicències. S’estima que l’eliminació de les 10.000 llicències vacacionals podria posar en risc milers d’ocupacions directes i indirectes en neteja, bugaderia i manteniment de blocs d’apartaments.

En definitiva, la mesura anunciada per al 2028 simbolitza un canvi de rumb en la gestió turística de Barcelona, però per al nostre col·lectiu el repte no és únicament reduir la pressió turística, sinó aconseguir que els beneficis del turisme repercuteixin en les persones treballadores del sector, en millores de les condicions laborals i en el veïnat que fa possible la vida quotidiana de la ciutat.

*Juani Pérez Sena és vicepresidenta i portaveu de Kellys Unió Catalunya.

L'entrada La fi dels pisos turístics a Barcelona, una oportunitat per repensar el model ha aparegut primer a Carrer.

“Els pitjors serveis de nit, però, acostumen a ser els incendis, perquè passen quan en els locals, els pàrquings o les botigues no hi ha ningú, i llavors te’ls trobes molt més avançats”, i això fa que siguin més difícils de controlar.

Quan es gira feina

En dies assenyalats, com ara Cap d’Any o Sant Joan, les tornes canvien i els serveis nocturns s’incrementen, perquè hi ha més gent al carrer, més activitat i més mobilitat. També més actes de vandalisme i accidents. I -un fet curiós- amb les visites a amics i familiars, més persones utilitzen ascensors de cases alienes, i això implica una possibilitat més gran de persones que s’hi queden atrapades.

Els bombers també assisteixen al Port de Barcelona, que està en marxa les 24 hores del dia: “Allà de nit no baixen ni l’activitat, ni les incidències”, apunta Cuevas. “Hi anem a fer accions preventives, com quan es descarrega un contenidor d’un producte químic: hi hem d’anar per garantir que tot estigui en bones condicions. I si hi ha un vessament d’un producte tòxic o un problema amb algun producte de combustible emmagatzemat, hi hem d’acudir també”, agrega. Són funcions que es mantenen actives també de nit.

Efectes sobre la salut

“Quan fas una guàrdia de 24 hores seguides, evidentment, l’endemà estàs bastant trinxat i no et pots comprometre a fer segons quines activitats. Porto 16 anys a la professió i et dic que a mesura que et vas fent més gran les guàrdies no tenen el mateix impacte”, reconeix Cuevas. Treballar de nit comporta una càrrega i té efectes sobre la salut. “Tenim alterat el ritme circadiari, el ritme natural de descans del teu cos, i com més temps fas de treball nocturn, més alterat està. Depèn de com hagi estat la guàrdia, et pot costar conciliar el son el dia següent, tot i que tenir diversos dies per descansar permet tornar a agafar el ritme habitual més fàcilment”, explica. Per compensar la situació, a més del plus de nocturnitat, hi ha altres mesures: “Tenim reducció de jornada pel temps que treballem de nit a partir d’un coeficient reductor, per mitigar els efectes perjudicials que té en la nostra vida el treball nocturn”.

Treballar quan l’altre està de festa

“Quan interactuem amb la ciutadania és perquè anem a solucionar un problema o, directament, els estem salvant, per això la gent sempre queda molt agraïda”, destaca. Amb tot, des d’un punt de vista més personal, reconeix que hi ha contrast, “sobretot el cap de setmana, quan el bomber està treballant o a l’espera que el reclamin per fer algun servei, mentre molta gent està de festa”, afirma amb resignació.

Quan li preguntem sobre el que més l’ha impactat en la seva feina, Cuevas ho té clar: “Fem molts rescats de persones que fa dies que no responen, que han caigut i no es poden aixecar en un, dos o tres dies, i t’adones de la gran quantitat de gent que viu sola, sobretot, persones grans. És, de fet, un dels serveis que més es repeteix”. I creu que s’hauria de conscienciar la societat al respecte.

L'entrada Francesc Cuevas, bomber: «Tenim reduccció de jornada per mitigar els efectes de treballar de nit» ha aparegut primer a Carrer.

L’anàlisi d’aquesta mitjana salarial ofereix una radiografia de contrastos territorials: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi el salari mitjà és de 51.615 euros, la xifra cau fins als 28.490 euros a Sants-Montjuïc o 23.285 euros a Ciutat Vella. Unes dades que també amaguen biaixos de gènere -entre els 30 i els 44 anys, la bretxa salarial entre homes i dones es manté al voltant del 14%, i s’eixampla en les generacions més grans- i d’edat -les retribucions dels joves de 25 a 29 anys queden molt per sota del valor mitjà: 22.348 euros per any-.

Precarietat laboral, la pedra angular

Les causes de les baixes remuneracions en relació amb el cost de la vida són multifactorials, però el nexe comú s’anomena precarietat laboral. Tal i com analitza l’economista Josep Manel Busqueta, el problema és estructural: “Els salaris són baixos i les pujades dels darrers anys estan molt per sota dels beneficis de les empreses, per la qual cosa s’ha generat una societat cada cop més desigual i dispar, en la qual les persones treballadores tenen més dificultats per arribar a final de mes”.

De fet, part de les darreres polítiques per regular el mercat laboral només han ajudat a fer una mica menys indigna la vida dels qui menys cobren. Per exemple: les pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI). “Aquestes només han incrementat el terra salarial, el límit de fins on els empresaris poden competir a la baixa”, emfasitza l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets. Un topall a les remuneracions més baixes que encara està subjecte a incompliments. Fa poques setmanes, El Periódico destapava nòmines fora de conveni en les obres del Camp Nou.

Millores laborals neutralitzades

En termes de solvència del mercat de treball, Busqueta recorda que el més important és analitzar el salari real, el qual està correlacionat amb la capacitat de poder adquisitiu. “En aquests moments, existeixen molts mecanismes de succió de recursos per part del mercat. Ja no només es tracta que les remuneracions no s’hagin incrementat com ho haurien de fer, sinó que ara ens hem trobat en un procés inflacionari pel canvi climàtic, la guerra, la pandèmia, etc., on qui paga les conseqüències és qui no té cap capacitat de decidir sobre tot això”, puntualitza.

L’exemple més clar, a parer de l’economista, radica en les pujades dels tipus d’interès, “on el sector financer imposa la seva llei a través del Banc Central Europeu (BCE)”. “Al final, aquestes decisions recauen sobre la classe treballadora i anul·len les mesures que s’hagin pogut prendre contra la inflació”, sosté.

Falsos autònoms, els més precaris

“El problema actual és l’increment desorbitat de preus: l’habitatge, els productes bàsics… Hi ha molta gent que no hi arriba, que no sap si a final de mes podrà pagar el lloguer”, exposa el referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. En el seu cas, ell mateix treballa com a rider, “el que tota la vida s’ha anomenat repartidor”, detalla.

“La figura de l’autònom a l’Estat espanyol ha jugat un paper essencial en la precarització de moltes persones, les quals moltes vegades es veuen obligades a adquirir aquest règim per poder treballar i s’han de finançar fins i tot els mitjans de producció”, recorda Busqueta. Un desemparament que, tal com recorda Pérez, es tradueix en precarietat no només laboral, sinó vital: “Ja no només suportem salaris baixos, tampoc tenim les mateixes cobertures en relació amb les baixes laborals, l’atur o el dret a vacances. La precarietat acaba per generar ansietat i manca de perspectiva de futur”, rebla.

“Moltes persones autònomes viuen tan al dia que no poden fer cap mena de projecció més enllà; estan limitades a dedicar els seus esforços a arribar a final de mes”, apunta Pérez. Una angoixa que, en funció del sector, es pot incrementar quan intervenen factors externs: “La majoria estan en mans del nombre de comandes que reben, de si les tarifes es redueixen de forma unilateral per part de l’empresa per a la qual treballes, de si caus malalt o tens un accident; o fins i tot de si fa mal temps”.

Inseguretat econòmica… i vital

Més enllà de les repercussions directes sobre la inseguretat econòmica i la manca de futur, a la precarietat s’hi sumen les dificultats de poder desenvolupar-se com a persona. Des del punt de vista habitacional, no només la gent jove comparteix pis: “Cada cop hi ha més gent de 35 i 40 anys que es veuen obligats a fer-ho i, els qui no ho volen fer, han de marxar al Baix Llobregat. A l’Hospitalet ja gairebé troben preus com els de Barcelona”, destaca Pérez.

“La precarització de les condicions de vida de la classe treballadora l’arrosseguem des del 2008”, diu Busqueta. Un punt d’inflexió al qual també cal sumar “l’endeutament que han acumulat les institucions públiques i que no ha deixat de créixer en detriment de la despesa en l’Estat del Benestar”. “Al final ens trobem amb persones treballadores que cada vegada tenen sous més baixos en relació amb el cost de la vida i, a més, les seves condicions de vida es veuen empitjorades per l’erosió de serveis com ara la sanitat o l’educació públiques”, subratlla.

Convenis, un escut sense garanties

A diferència de dècades anteriors, el fet de treballar en una multinacional, en una societat mitjana o en una empresa familiar ja no suposa grans blindatges en matèria de legislació laboral. Riudavets assenyala que, “al final, cada empresa fa les seves trampes”. “Sí que és cert que les grans empreses tenen una estructura de recursos humans més establerta, i per això és més fàcil que els seus empleats treballin sota les regulacions vigents, però moltes juguen amb els límits dels convenis, com pot ser el fet de tenir gent en una escala salarial per sota del que els pertoca per conveni”, apunta. L’exemple: “Pel simple fet de ser graduat universitari, el terra salarial ha de ser més elevat, i moltes vegades no es compleix”, remarca.

“Després trobem les empreses petites, on és més fàcil trobar casos de treballadors que cobren fora de jornada, o per menys hores de les que realment fan”, apunta l’economista de l’Espai Zero Vuit. En darrer lloc, en el cas de les empreses de plataforma, com Cabify o Glovo, els incompliments en matèria laboral són recurrents: “Fins i tot juguen amb el límit de la definició de què és un treballador”, critica Riudavets. La gran majoria acaparen titulars per sentències en contra arran de l’abús que fan dels falsos autònoms.

Dificultats per denunciar

Molts incompliments, com el fet de no ajustar-se a la jornada de vuit hores, la impossibilitat de desconnectar digitalment o la no remuneració d’hores extres, “poden ser molt difícils de demostrar”, reconeix Riudavets. “El gran problema rau en què sempre hi ha una clara diferència de poder entre treballador i empresari”, esgrimeix. Un punt de vista que Busqueta complementa: “Moltes famílies tenen un nivell d’endeutament molt alt i, per tant, són dòcils davant les vulneracions de la legalitat pel simple fet de poder arribar a final de mes”. “Qüestions com les hores extres impagades s’han convertit en una rutina i un element de pressió a perpetuïtat envers els treballadors: si no acceptes, te’n vas al carrer”, observa. “Al final, aquesta vulnerabilitat es deu al fet que els sous no cobreixen les necessitats, una fragilitat del mercat de treball que no només agreuja les condicions laborals, sinó vitals”, afegeix.

A costa de la salut mental

El creixement dels problemes de salut mental està relacionat amb la precarietat laboral? Segons Busqueta, sí. “Hem viscut molts anys en una cultura de la individualitat atroç; se’ns ha convençut de la lògica neoliberal basada en el ‘si vols, pots’, i que l’èxit és una qüestió personal en detriment d’allò col·lectiu”. “Això al final afecta el vessant psicològic de forma negativa, ja que moltes vegades aquesta pressió individual es tradueix en angoixes, depressions i, fins i tot, suïcidis”.

Dificultats per assolir l’organització col·lectiva

“El gran problema que tenim actualment són les dificultats per aconseguir afiliats als sindicats, o simplement gent disposada a organitzar-se de manera col·lectiva”, exposa el rider i referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. Un problema al qual s’afegeix el fet que un dels col·lectius més explotats és el dels falsos autònoms, els quals, en molts casos, no disposen d’un espai de contacte amb la resta de companys de feina. “En el cas dels riders, l’únic punt de trobada que trobem moltes vegades són els McDonald’s, mentre esperem la comanda”, detalla Pérez.

En aquest sentit, l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets, assenyala que “als empresaris ja els interessa que els treballadors no estiguin sindicats, perquè sempre els afavoreix negociar individualment i no de manera col·lectiva”. Una qüestió on la segmentació dels llocs de feina i el teletreball han passat a tenir un paper clau: “Ja no existeix l’homogeneïtat necessària entre treballadors per reivindicar de manera col·lectiva, s’ha atomitzat la classe treballadora i, fins i tot, s’ha aconseguit que assimilin els objectius de les organitzacions empresarials”, explica l’economista Josep Manel Busqueta.

L'entrada Pitjor pagats, menys respectats, més precaris ha aparegut primer a Carrer.

No és un fenomen nou. De fet, la precarietat ha caracteritzat la situació de gran part de la classe obrera en 200 anys de capitalisme. En els països en desenvolupament és un fet quotidià. La situació es va anar reconduint gràcies a la lluita social i la regulació pública. Ara ens sembla nou perquè recordem la feina estable dels anys setanta del segle passat, però fins i tot llavors la precarietat predominava en una part del món laboral. I les dècades posteriors, aquests segments precaris han anat creixent. No ha estat un procés inevitable ni natural. Entendre el que ha passat ens pot ajudar a buscar respostes.

El capitalisme neoliberal

A partir dels anys vuitanta del segle XX, les economies capitalistes van començar una sèrie de transformacions que sovint anomenem neoliberalisme. Una part d’elles es van donar a l’esfera pública. La política econòmica va canviar i la plena ocupació va deixar de ser l’objectiu prioritari. Es van implantar reformes laborals que reduïen els drets individuals i col·lectius dels treballadors. Les reformes serien diferents a cada país, però en conjunt provocarien la proliferació de contractes laborals precaris -temporals, a temps parcial-, el debilitament dels sindicats i l’increment del poder empresarial. Tot això, ben amanit amb el discurs de la flexibilitat laboral.

Les empreses -sobretot les grans- han transformat la seva organització per debilitar les resistències laborals, rebaixar costos i dificultar l’acció col·lectiva. Això s’ha fet per mitjà de diferents vies: migrar empreses a països de baixos salaris; externalitzar parts del procés productiu i de serveis auxiliars; diferenciar contractes laborals; implantar mesures de control individual dels treballadors; fer polítiques per eludir els sindicats… Cada empresa ho ha fet a la seva manera, però el conjunt ha donat lloc a moltes situacions en les quals els treballadors estan exposats a diversos graus de precarietat. Els pitjors es donen quan la gent està sotmesa a contractes de molt curta durada o quan es treballa en activitats que ocupen el pitjor lloc a les cadenes de subcontracte, com és el cas d’ocupacions relacionades amb la neteja. El resultat d’aquestes polítiques explica bona part de l’increment dels beneficis privats en detriment dels salaris.

Un model de vida precaritzador

El poder econòmic també prefigura un model determinat de vida que, sovint, és acceptat per molta gent. Les transformacions del model de vida de les societats riques afavoreixen el desenvolupament de feines precàries. Ho podem il·lustrar amb alguns exemples. El creixement del turisme incrementa les estacionalitats de l’activitat econòmica. És una activitat amb pics de feina alguns mesos de l’any. Tot allò que es relaciona amb el turisme -hostaleria, comerç, transport…- contribueix a fer que proliferin les ocupacions de temporada.

El model de consum basat en la satisfacció instantània i la variació contínua de productes té un impacte semblant: no és casualitat que alguns dels pitjors llocs de treball es trobin a la distribució a domicili. Els serveis de cures exigeixen molta dedicació i l’única forma de satisfer-los per mitjans mercantils és que surtin barats. No és casualitat que els llocs de treball més precaris, sovint informals, es donin en les cures de les persones grans, on molta gent normalitza que la cura d’un familiar ha de costar poc. Per últim, la idea de carrera professional competitiva permet manipular molts llocs de treball professionals, de forma que siguin mal pagats i inestables perquè, sobretot els joves, esperen que siguin formatius, que generin currículum.

La producció de la precarietat

La precarietat és també el producte de polítiques socials que creen persones que no tenen altra alternativa que acceptar feines precàries. Ara, el factor més decisiu en aquest àmbit són les polítiques d’estrangeria, que generen una oferta laboral sense drets. Però no és l’únic: el patriarcat afavoreix que les dones tinguin menys drets; i un sistema educatiu classista produeix joves socialment discriminats. Perquè la precarietat no es pot entendre com una única situació, hi ha graus i diferències. I en els pitjors llocs, trobem les dones i les persones migrants que fan feines manuals.

*Albert Recio és professor d’Economia.

L'entrada Precarietat, capitalisme i societat ha aparegut primer a Carrer.

Arianna Vindici, que coordina Apropem-nos, una entitat que acompanya i assessora jurídicament persones nouvingudes, explica que “gairebé tots els supòsits de la llei d’estrangeria vinculen el permís de residència al contracte de treball”. Sense una oferta de feina -i, sobretot, sense la bona voluntat de l’empresa que la fa-, els estrangers no poden regularitzar-se. “Aquí és on el sistema es torna particularment pervers, exigint a persones sense permís de residència que aconsegueixin un contracte”, critica Vindici. Ella, acostumada a veure i viure la frustració dels damnificats per aquesta norma, acaba pensant que “al sistema ja li va bé tenir mà d’obra fàcilment explotable o sense drets laborals”. Entre els centenars de persones que Apropem-nos atén cada any, figuren els testimonis que configuren aquest reportatge.

Una carrera d’obstacles

En Jorge, veneçolà de 60 anys, va arribar a Barcelona el 2021 amb la seva dona i la seva filla. Ella va entrar al país amb un visat d’estudiant i després es va regularitzar com a personal altament qualificat, mentre que ell va accedir amb un visat de turista i esperava demanar l’asil, però una sobtada malaltia el va incapacitar i el termini de sol·licitud va caducar. Tot i que tenia un permís de residència per tractar l’afecció que patia, no estava autoritzat a treballar: havia d’enfrontar, doncs, les mateixes adversitats que els migrants irregulars. “El migrante tiene que meterse en la cabeza que cuando sale de su patria, de su tierra, se va a enfrentar a una carrera de obstáculos”, diu quan explica que, un cop recuperat, no va tenir més opció que treballar en negre com a cambrer. Feia moltes hores, del vespre a la matinada, i guanyava molt poc. A més, el patró abusava d’ell: “Me humilló hasta que le dio la gana y, tú sabes, uno por la necesidad se aguanta y se aguanta”. Al final, va aconseguir l’autorització per treballar per mitjà d’un reagrupament familiar i, el novembre passat, va signar el seu primer contracte amb una empresa de neteja. Un obstacle superat més, d’una cursa que espera que acabi amb l’homologació dels seus estudis -és enginyer forestal- i accedeixi a una feina del seu sector: “Por donde he pasado en mi campo laboral he dejado huella, he dejado vida, y, no sé, aquí, creo que en algún momento lo voy a lograr”.

La vida reclosa

Ella, una colombiana en la quarantena que vol mantenir l’anonimat, havia renunciat a la regularització. Feia tres anys que estava a Espanya -dos a Barcelona- i estava desesperada. Havia treballat sense contracte com a netejadora i cuidadora de gent gran, però havia guanyat una misèria -en algunes cases, només li pagaven quatre euros per hora- i ja no aguantava més la solitud esquinçadora i les humiliacions: “Todos los días me echaba; le decía que si salíamos a caminar un rato y me decía que ella conmigo no salía, que con ese culo que yo tenía, que era culo de puta”. Per tot plegat, havia renunciat a continuar lluitant i ja tenia un bitllet emparaulat quan va rebre la trucada. Uns dies abans, s’havia interessat per un anunci de Milanuncios que oferia cuidar en règim intern una parella d’ancians. Com que no tenia res a perdre, es va entrevistar amb la família, que de seguida la va voler contractar. Ella ho va interpretar com un senyal diví i va renunciar a la renúncia. Ara fa més de dos anys que treballa al seu servei i està agraïda pel tracte que rep: han accedit a contractar-la formalment, la qual cosa li permetrà regularitzar-se. Però reconeix que és una feina molt dura -només té dues hores lliures al dia- i, quan falti l’anciana que cuida -l’home ja és mort-, vol tornar a la neteja o provar sort en l’hostaleria. “Se me está yendo la vida encerrada”, lamenta.

Més enllà de la regularització

En Banine, un senegalès de 48 anys, va trigar tres anys -i sis països, un desert i un mar- per arribar del seu país a Barcelona. Per aconseguir el seu primer contracte, va trigar el doble. L’estiu passat, després d’haver treballat de dia quan podia i d’haver passat incomptables nits al carrer quan no tenia on dormir, va signar un contracte amb una empresa de ferralla i es va regularitzar. Però encara pateix abusos laborals. El setembre es va haver d’operar i el seu cap no va comunicar la baixa a la Seguretat Social ni li va pagar el temps que es va absentar. Ara, quan té visites de control, li descompta del sou les hores que està fora. “No quiero problemas”, sentencia quan li preguntem per què no ho denuncia. No es pot arriscar a perdre la feina que li permet pagar una habitació, menjar i, poques vegades, enviar diners a la família que va haver de deixar enrere. També és la feina que, arribat el moment, li permetrà renovar el permís de residència, que caduca al cap de 12 mesos.

* Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració d’Apropem-nos
i sense la generositat i valentia dels testimonis.

L'entrada Migrants, la mà d’obra més explotable i vulnerable ha aparegut primer a Carrer.

El glover Brian González (Barcelona, 1995) no ha tenido una vida fácil. Su padre murió de hepatitis cuando él tenía 13 años; de su madre no sabe nada («está no sé dónde»). Ha estado ingresado en cuatro centros de menores. De ahí su deseo de perderse por el mundo, olvidarse de uno mismo para después reencontrarse.

Durante seis años estuvo dando tumbos: en Brasil le atracaron pistola en mano; en Colombia sintió el cariño de los que menos tienen, que son los que más dan; en Inglaterra trabajó en Uber Eats («Te llevamos la comida de tus restaurantes favoritos»), fregó platos y fue ascendido a camarero…
Se cansó de estar solo.

En diciembre del 2018 volvió. Establecido en Barcelona, encontró empleo en Glovo. Se compró un iphone XR y una scooter. Según Brian, ni en sus vueltas allende los mares había escuchado tantas mentiras negras como en Glovo. Mentiras con fallo judicial.

Mienten una vez: «Yo empecé a trabajar como autónomo, supuestamente. Pero es un engaño, y sus palabras son promesas que no se cumplen. Me prometían muchas horas, pero para hacer las horas que yo quería tenía que hacer las horas que ellos querían, que son los fines de semana por la noche, básicamente, lo que se conoce como alta demanda«.

Mienten dos veces: «Ellos dicen que los que no tienen papeles no pueden trabajar, pero un tanto por cierto muy elevado trabaja en Glovo con cuentas de otros compañeros, una especie de subarriendo. En estos casos, el rider se queda con el 70% de las ganancias y el 30% restante se lo da al propietario de la cuenta».

Mienten tres veces: «Cuando yo entré en Glovo, eran 1.800 pedidos los que tenías que hacer para tener disponibilidad plena, es decir, para poder hacer las horas que quisieras realmente. Luego lo subieron a 3.000 pedidos. Luego lo subieron a 5.577 pedidos. Y ahora son 5.812 pedidos los que tengo que hacer antes de poder escoger horas con verdadera libertad. Ellos hablan de flexibilidad horaria y es mentira».

Mienten cuatro veces: «Según su publicidad, se gana 5 euros por pedido, y es mentira, es mucho menos. El 12 de septiembre del 2019, la Asociación para la Autorregulación de la Comunicación Comercial emitió un dictamen en contra de Glovo».

Mienten cinco veces: «En julio del 2019 me cabreé tanto por la situación de precariedad laboral que hice correr por wazap ocho razones para ir a la huelga: 1. Falsa flexibilidad laboral; 2. Falsos autónomos; 3. Mal trato por parte de algunos locales hacia los riders; 4. Presión desde la oficina para finalizar pedidos; 5. Poco o nulo soporte [apoyo] efectivo; 6. Pago falso por kilómetro/tiempo de espera, que incumplen; 7. Inexistente tiempo de límite de espera por pedido, a veces se llega a esperar una hora, y 8. Sistema de puntuación ineficaz».

Mienten seis veces: «Yo convoqué una huelga de repartidores que fijé para el 1 de agosto del 2019. Junté a unos sesenta glovers en Sagrada Família, a las doce del mediodía; la mayoría eran de origen indio y pakistaní, muy combativos.

Antes de la huelga de ese día, subí un vídeo de 11 minutos a Youtube [«convocatoria huelga Glovo»]. Entonces me llamó un cargo de Glovo, de Madrid, y se reunió conmigo, en plan: “Tío, tienes razón, no sabíamos nada de vuestros problemas… Pero los cambios van a ser brutales”. Todo mentira».

Mienten siete veces: «El tipo que se reunió conmigo se contradecía continuamente. ¿Si somos autónomos, por qué nos ponen horarios? Y contestó: “Bueno, es una forma de control”. Así que mienten cuando insisten en hacernos creer que no hay ninguna voluntad de controlarnos».

Mienten ocho veces: «Según el fundador de Glovo, Oscar Pierre, no hay represalias contra los trabajadores díscolos, pero a mí me bloqueó en Twitter. Los flyers que pegaba en los McDonald’s desaparecían al segundo. Y justo concentrarnos el 1 de agosto y a mí, por todo el morro, me bajaron la “puntuación de excelencia”, y cuanto más baja es tu puntuación, menos pedidos te llegan. Mienten».

Mienten ocho veces: «Ellos dicen que es justo lo que se paga, pero se quedan con el pastel entero».

Mienten nueve veces: «La sensación en Glovo es que tengo muchos jefes: el cliente es mi jefe, el partner es mi jefe y la aplicación es mi jefe, que es un algoritmo muy tonto. Y yo soy el de abajo del todo. Debo de estar marcado, seguro que me han puesto en el centro de una diana, porque de repente me llegaron dos emoticonos grises con cara de disgusto, el símbolo de una mala calificación. Pero se la sacaron de la manga, es mentira».

Mienten diez veces: «Ellos dicen que somos dueños de nuestro tiempo, pero eso es mentira. Todo es mentira sobre mentira. Ya parece que las mentiras de Glovo son las mentiras de la sociedad, cada vez más egoísta. Yo he llegado a llevar helado a una chica, cruzando la ciudad de madrugada, y me ha abroncado por llegar unos minutos tarde. Ya casi nadie da propinas. Somos invisibles».

El sabio griego Anaxágoras, otro precario que estudió Humanidades, dijo aquello de: «Si me engañas una vez, tuya es la culpa. Si me engañas dos veces, la culpa es mía». ¿De quién es la culpa si te engañan diez veces?

Del sistema neoliberal, salvaje y trolero por naturaleza. Y que practica el terror económico de los microsueldos. La antropóloga estadounidense Mary L. Gray llama a los nuevos asalariados «new global underclass». El rider barcelonés Brian González ya no pertenece a una clase social, sino a una subclase.

«¿Has visto la serie Vis a vis [Globomedia, 2015]? Es el día a día en una cárcel de mujeres. Viéndola me acordaba de Glovo: cómo el miedo se usa para controlar la sociedad».

L'entrada «Las mentiras de Glovo son las de una sociedad cada vez más egoísta» ha aparegut primer a Carrer.

No són esclaus de l’antic Egipte i qualsevol comparació laboral amb l’actualitat seria, pel cap baix, qualificada de grotesca, però els treballadors i treballadores de diferents instal·lacions culturals de la ciutat que l’Ajuntament de Barcelona havia subcontractat a través de l’empresa Ciut’art es van saber organitzar per reclamar allò que consideraven bàsic per al correcte desenvolupament professional de les seves competències. Anem a pams.

Estalvi a canvi de precarietat
El consistori de la ciutat, com altres administracions, practica la subcontractació, és a dir, l’externalització de la gestió d’un equipament. En certa manera, una privatització del personal en un organisme públic per motius, en principi, d’estalvi econòmic. Aquestes licitacions s’atorguen a través de concursos públics en què diferents empreses s’hi presenten per poder-ne aconseguir la gestió. L’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) és qui s’encarrega d’aquest procediment en el cas que ens ocupa.

L’abril del 2016 hi va haver eleccions al comitè d’empresa de Ciut’art (empresa que gestionava l’Arxiu Històric, el MACBA, el CCCB, el Museu del Disseny, la Fabra i Coats, la Fundació Joan Miró, el Museu de la Música, la Virreina i el Reial Monestir de Pedralbes). Fins aleshores, el comitè estava format en la seva totalitat per la secció sindical d’UGT, però les eleccions les acabà guanyant el Sindicat per la Unitat dels Treballadors (SUT), format per empleats i empleades -no com en el cas d’UGT- dels diferents equipaments on Ciut’art n’era la gestora.

Així doncs, el SUT va fer un llistat de reclamacions i demandes per tal de ser incorporades a la totalitat de la plantilla de l’empresa Ciut’art: acabar amb les irregularitats en les vacances i els festius, així com en els contractes: “Fins a 12 contractes en un any, tenien alguns dels companys”, afirma un dels treballadors. També denunciaven aspectes generals com la precarietat estructural del sector cultural o de més concrets, com poder tenir cadires on asseure’s als museus mentre treballaven. Amb tot plegat, durant l’estiu d’aquell mateix any es van dur a terme 5 dies no consecutius de vaga, amb els quals es va aconseguir el total de la taula reivindicativa. És en aquest procés on es va destapar que vora un 90% dels contractes revisats es van considerar “frau de llei”. Tot i així, amb la consecució de les demandes el conflicte no arribava al seu final.

Cap a la vaga indefinida
El gener del 2017 entrava en pròrroga el conveni de Ciut’art i se n’havia de redactar un de nou. El SUT apostava per pertànyer al Conveni del Sector del Lleure de la Generalitat de Catalunya, però l’empresa no hi estava d’acord (potser perquè a una part de la plantilla els pagava 5,5€ l’hora mentre que del consistori en rebia 15). D’aquesta manera, es van forçar negociacions amb les administracions com a mediadores. Va ser un procés lent perquè les reunions es feien de manera mensual i sense gaire predisposició al canvi. Tot i així, Ciut’art va acabar accedint i es va aplicar el conveni desitjat, però els fets no acaben aquí.

Al llarg del 2017 s’havien de renovar els concursos públics del MACBA i de l’Arxiu Històric. Quina fou la sorpresa? Que en el cas d’aquest últim no es contemplava la subrogació (és a dir, la contractació del personal ja existent en la renovació del concurs), es va decidir prescindir d’una persona per torn -matí i tarda- i s’atorgaren categories laborals de telefonistes i venedors d’entrades (fet que estaria bé si a l’Arxiu Històric se’n venguessin, però no era el cas). Amb el MACBA passà el mateix: es va prescindir de part del personal i no es va atribuir la categoria professional adequada. Tot i que finalment s’acabà acceptant la subrogació dels centres, el SUT va considerar que hi havia motius suficients per començar una vaga general indefinida el 16 d’agost de 2017.

El departament de Treball de la Generalitat va intervenir en el conflicte exercint de mediador, però a les primeres reunions ni l’ICUB ni el MACBA s’hi presentaren, fet que ho alentí tot. No és fins al moment en què l’adjudicació del MACBA va a parar a mans d’una altra empresa -Magma- quan es desencallaren les negociacions. Aquesta companyia va acceptar les demandes laborals i es desconvocà la vaga durant una setmana per comprovar que les promeses es convertien en realitat.

L’empresa va complir i l’1 de novembre acabà la protesta del MACBA, mentre que la de l’Arxiu encara persistia. Ciut’art, però, no va acabar acceptant les condicions després que ho fes Magma, sinó que ho va fer arran que a la Fundació Miró es va iniciar una altra vaga per motius semblants. El 2 de novembre es va signar l’acord entre l’ICUB, Ciut’art i la Fundació Miró. La celeritat en aquest cas té una causa ben senzilla: la Fundació mou més diners, i amb això no s’hi juga.

Fites assolides
80 dies després de vaga indefinida, els empleats i empleades aconsegueixen fer realitat les seves reivindicacions: subrogació, categories professionals d’informadors segons el Conveni del Lleure i acceptació de les taules reivindicatives. Sens dubte, una victòria obrera en ple segle XXI, tot i que hauria de ser innecessària. Un model empresarial que posa per davant els interessos econòmics abans que els personals no hauria d’existir enlloc, però encara menys amb la complicitat de l’ICUB i de l’Ajuntament de Barcelona.

A Deiral-Madinah hi va continuar havent-hi vagues i, tot i que no se sap com va acabar tot plegat, es coneix que es va deixar de construir a la Vall dels Reis i el poble va ser abandonat. Esperem doncs que Barcelona no acabi abandonada en mans de qui concep la feina com un mitjà d’explotació, sinó que s’entregui amb cos i ànima a la població que hi resideix. Mentrestant, tocarà seguir lluitant.

L'entrada Victòria obrera als museus de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.