“Tenim gana, han passat 18 dies d’aquest mes… hem vingut aquí empesos per la gana i per la set; no tenim vestits, ni greix, ni peix, ni llegums. Escriguin això al faraó, nostre bon senyor i al visir, el nostre cap. Que ens donin la nostra sustentació!”. Aquesta reclamació data de l’any 1153 aC i resumeix les demandes dels treballadors de les tombes reials que vivien a Deiral-Madinah. Reclamaven drets fonamentals al llavors faraó Ramsès III. 3.170 anys més tard la vaga encara esdevé una eina necessària per reclamar allò que, per a la classe treballadora, és tan evident com imprescindible per a una vida digna.
No són esclaus de l’antic Egipte i qualsevol comparació laboral amb l’actualitat seria, pel cap baix, qualificada de grotesca, però els treballadors i treballadores de diferents instal·lacions culturals de la ciutat que l’Ajuntament de Barcelona havia subcontractat a través de l’empresa Ciut’art es van saber organitzar per reclamar allò que consideraven bàsic per al correcte desenvolupament professional de les seves competències. Anem a pams.
Estalvi a canvi de precarietat
El consistori de la ciutat, com altres administracions, practica la subcontractació, és a dir, l’externalització de la gestió d’un equipament. En certa manera, una privatització del personal en un organisme públic per motius, en principi, d’estalvi econòmic. Aquestes licitacions s’atorguen a través de concursos públics en què diferents empreses s’hi presenten per poder-ne aconseguir la gestió. L’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) és qui s’encarrega d’aquest procediment en el cas que ens ocupa.
L’abril del 2016 hi va haver eleccions al comitè d’empresa de Ciut’art (empresa que gestionava l’Arxiu Històric, el MACBA, el CCCB, el Museu del Disseny, la Fabra i Coats, la Fundació Joan Miró, el Museu de la Música, la Virreina i el Reial Monestir de Pedralbes). Fins aleshores, el comitè estava format en la seva totalitat per la secció sindical d’UGT, però les eleccions les acabà guanyant el Sindicat per la Unitat dels Treballadors (SUT), format per empleats i empleades -no com en el cas d’UGT- dels diferents equipaments on Ciut’art n’era la gestora.
Així doncs, el SUT va fer un llistat de reclamacions i demandes per tal de ser incorporades a la totalitat de la plantilla de l’empresa Ciut’art: acabar amb les irregularitats en les vacances i els festius, així com en els contractes: “Fins a 12 contractes en un any, tenien alguns dels companys”, afirma un dels treballadors. També denunciaven aspectes generals com la precarietat estructural del sector cultural o de més concrets, com poder tenir cadires on asseure’s als museus mentre treballaven. Amb tot plegat, durant l’estiu d’aquell mateix any es van dur a terme 5 dies no consecutius de vaga, amb els quals es va aconseguir el total de la taula reivindicativa. És en aquest procés on es va destapar que vora un 90% dels contractes revisats es van considerar “frau de llei”. Tot i així, amb la consecució de les demandes el conflicte no arribava al seu final.
Cap a la vaga indefinida
El gener del 2017 entrava en pròrroga el conveni de Ciut’art i se n’havia de redactar un de nou. El SUT apostava per pertànyer al Conveni del Sector del Lleure de la Generalitat de Catalunya, però l’empresa no hi estava d’acord (potser perquè a una part de la plantilla els pagava 5,5€ l’hora mentre que del consistori en rebia 15). D’aquesta manera, es van forçar negociacions amb les administracions com a mediadores. Va ser un procés lent perquè les reunions es feien de manera mensual i sense gaire predisposició al canvi. Tot i així, Ciut’art va acabar accedint i es va aplicar el conveni desitjat, però els fets no acaben aquí.
Al llarg del 2017 s’havien de renovar els concursos públics del MACBA i de l’Arxiu Històric. Quina fou la sorpresa? Que en el cas d’aquest últim no es contemplava la subrogació (és a dir, la contractació del personal ja existent en la renovació del concurs), es va decidir prescindir d’una persona per torn -matí i tarda- i s’atorgaren categories laborals de telefonistes i venedors d’entrades (fet que estaria bé si a l’Arxiu Històric se’n venguessin, però no era el cas). Amb el MACBA passà el mateix: es va prescindir de part del personal i no es va atribuir la categoria professional adequada. Tot i que finalment s’acabà acceptant la subrogació dels centres, el SUT va considerar que hi havia motius suficients per començar una vaga general indefinida el 16 d’agost de 2017.
El departament de Treball de la Generalitat va intervenir en el conflicte exercint de mediador, però a les primeres reunions ni l’ICUB ni el MACBA s’hi presentaren, fet que ho alentí tot. No és fins al moment en què l’adjudicació del MACBA va a parar a mans d’una altra empresa -Magma- quan es desencallaren les negociacions. Aquesta companyia va acceptar les demandes laborals i es desconvocà la vaga durant una setmana per comprovar que les promeses es convertien en realitat.
L’empresa va complir i l’1 de novembre acabà la protesta del MACBA, mentre que la de l’Arxiu encara persistia. Ciut’art, però, no va acabar acceptant les condicions després que ho fes Magma, sinó que ho va fer arran que a la Fundació Miró es va iniciar una altra vaga per motius semblants. El 2 de novembre es va signar l’acord entre l’ICUB, Ciut’art i la Fundació Miró. La celeritat en aquest cas té una causa ben senzilla: la Fundació mou més diners, i amb això no s’hi juga.
Fites assolides
80 dies després de vaga indefinida, els empleats i empleades aconsegueixen fer realitat les seves reivindicacions: subrogació, categories professionals d’informadors segons el Conveni del Lleure i acceptació de les taules reivindicatives. Sens dubte, una victòria obrera en ple segle XXI, tot i que hauria de ser innecessària. Un model empresarial que posa per davant els interessos econòmics abans que els personals no hauria d’existir enlloc, però encara menys amb la complicitat de l’ICUB i de l’Ajuntament de Barcelona.
A Deiral-Madinah hi va continuar havent-hi vagues i, tot i que no se sap com va acabar tot plegat, es coneix que es va deixar de construir a la Vall dels Reis i el poble va ser abandonat. Esperem doncs que Barcelona no acabi abandonada en mans de qui concep la feina com un mitjà d’explotació, sinó que s’entregui amb cos i ànima a la població que hi resideix. Mentrestant, tocarà seguir lluitant.
