Barcelona ja ha estat final d’etapa del Tour en tres ocasions -l’última, el 2009-, però aquest estiu serà el primer cop que aculli el Grand départ [la Gran sortida] de la prova. Fer-ho no surt gratis: l’acord preveia un pagament a l’organització de 9,8 milions d’euros, desglossat entre els tres últims exercicis. A tancament d’aquesta edició, Crític publica que ha accedit a documents que revelen despeses extres no declarades per valor de 9,5 milions més. Són xifres gens menyspreables -per l’arrencada de la Vuelta a Espanya del 2023, es van pagar 1,2 milions-, però encara allunyades de la factura pública de 44 milions que va costar que Barcelona fos seu de la Copa Amèrica de Vela la tardor del 2024.

De les veles a les bieles

El fantasma de la competició nàutica ha impregnat el relat municipal al voltant del Tour 2026, segurament pel fet d’anunciar-se just després que els iots pleguessin les veles al Port. Malgrat tots els esforços de convertir la regata en un gran esdeveniment ciutadà, amb fastuosos actes d’inauguració i cloenda a la platja del Bogatell i el passeig de Gràcia, respectivament, no es va poder evitar la imatge d’una prova desarrelada del veïnat, al servei d’una elit i uns interessos comercials aliens a la ciutat. El nombre de visitants i el retorn econòmic van quedar per sota de les expectatives, en part pel fet que es van basar en estimacions d’audiència prèvies fetes amb dades molt inflades. Poc després de la regata, i malgrat un optimista estudi de la Universitat de Barcelona -encarregat per la Fundació Barcelona Capital Nàutica, promotora de l’esdeveniment-, que va avaluar en 1.740 milions els ingressos que havia deixat la regata, l’Ajuntament renunciava a acollir-ne futures edicions.

Ara, com va fer aleshores, el Consistori s’ha bolcat en una atapeïda agenda d’actes paral·lels per despertar l’interès de la ciutadania amb la ronda francesa. El regidor d’Esports, David Escudé, va vaticinar que aquest “serà, possiblement, l’esdeveniment esportiu que arrencarà més passió i que arrossegarà més gent al carrer després dels Jocs Olímpics”. L’edil ho va dir al març en la presentació del compte enrere oficial dels cent dies abans de l’inici de la grande boucle organitzat per Barcelona Global, el lobby empresarial dedicat a exportar la marca Barcelona i que ja va remar de valent per dur la Copa Amèrica a la ciutat.

Val a dir que amb la ronda francesa es corre amb avantatge: el ciclisme és un esport popular i amb tradició a Barcelona, amb milers de practicants, 26 clubs, alguns dels quals centenaris, com la Unió Esportiva de Sants, que organitza la Volta Ciclista a Catalunya, competició amb més de cent anys d’història que sol acabar el recorregut a la ciutat. De fet, aquest cop, no s’han aixecat grans veus crítiques ni s’ha conformat un col·lectiu d’oposició, com la plataforma No a la Copa Amèrica, que el 2024 va aplegar una trentena d’entitats veïnals, socials i d’altra naturalesa. Hi ha hagut, però, algun moment delicat. El més dificultós, el setembre passat, arran de les protestes propalestines a la Vuelta per la concurrència de l’equip Israel Premier Tech, en ple genocidi a Gaza. El mateix Consistori va demanar que no participés en el Tour un equip amb vincles amb el Govern de Tel-Aviv. La situació es va reconduir a final d’any, quan l’Israel Premier Tech va canviar de nom i de propietat, allunyant-se del seu patró israelià.

Aquest cop l’Ajuntament ha estat més contingut a l’hora de fer una estimació de l’impacte positiu per a l’economia de la ciutat. De fet, no ha encarregat estudis per calcular-lo. L’única xifra l’ha posada sobre la taula el mateix Escudé, que va fer una estimació d’ingressos d’uns 100 milions d’euros, basant-se en els càlculs que es van fer a Bilbao, seu de l’inici de la prova el 2023. El Tour mobilitza unes 4.000 persones, entre staff, caravana comercial i públic que en fa seguiment in situ; una quantitat anecdòtica en una ciutat que el 2025 va rebre més de 26 milions de visitants.

Amb tot, el Consistori s’ha bolcat amb la promoció del Tour, sobretot els darrers tres mesos i mig. Els esforços han anat per diverses bandes. En primer lloc, la corporativa: el 26 de març, es va instal·lar el comptador a l’Arc de Triomf que marca el temps que falta per a l’inici de la carrera, com si fos una contrarellotge ciclista; aquell cap de setmana també es van il·luminar de groc -el color identitari de la ronda francesa- uns 130 edificis singulars de Catalunya, i s’han disposat mallots grocs de grans dimensions en diversos punts de la ciutat, com la plaça de Sant Jaume. Encara molt abans, en la cavalcada dels Reis d’enguany, una carrossa costumitzada amb motius ciclistes acompanyava el seguici del rei Gaspar.

El relat va encaminat a aconseguir participació, que la ciutadania no giri l’esquena al Tour i que l’entusiasme es contagiï als barris. El senyal més clar són els actes festius que s’han preparat per als dies previs a l’arribada de la caravana ciclista. S’han programat més de 60 activitats, entre concerts, espectacles escènics i de carrer, infantils, i una rua itinerant, Le Tour on tour, que ha de recórrer els deu districtes de la ciutat. Tot plegat, amb un pressupost de 460.000 euros. L’Ajuntament, d’inici, va batejar el programa com la “Festa Major del Tour”. Collboni, en la presentació, el 15 de maig, argumentava: “L’objectiu és convertir, de manera excepcional, la festa major del Tour en la tercera gran festivitat de la ciutat després de Santa Eulàlia i la Mercè”. Dies més tard, arran d’un comunicat de la Plataforma de Festes Majors de Barcelona, que lamentava que s’usés com una estratègia de màrqueting un concepte arrelat a la tradició i la identitat veïnal, l’Ajuntament rectificava i els actes de celebració s’han reanomenat amb un més contingut “Festa del Tour”.

Carpetes urbanístiques pendents

El pas de la cursa serà fugaç i no deixarà grans intervencions urbanístiques, com han fet altres grans esdeveniments que ha acollit Barcelona. Però ha servit per treure la pols a algunes carpetes pendents. Una és la del Velòdrom d’Horta Miquel Poblet, l’única instal·lació habilitada per practicar ciclisme en pista a la ciutat. Inaugurat el 1985, fa anys que les seves prestacions han quedat obsoletes i l’entorn està força degradat. L’abril passat, la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament va aprovar una proposta de remodelació de l’espai, amb la instal·lació d’una coberta. Malgrat que va sorgir d’una proposta dels Comuns, l’equip de Govern l’ha feta seva. Escudé es va comprometre a presentar el pla d’obres abans del juliol, amb la idea que fos com un “llegat del Tour a la ciutat”.

El pas de la cursa per Barcelona també ha donat protagonisme a un dels mals endreços d’un altre gran esdeveniment que ha marcat l’agenda de transformació de la ciutat, el Fòrum de les Cultures 2004: la plataforma guanyada al mar, projectada per habilitar-hi un zoo marítim, idea descartada el 2011. Des d’aleshores és un espai aïllat i pendent d’urbanització. Ara ha estat designat com a punt de sortida dels equips en la primera etapa de la ronda francesa, per la qual cosa s’haurà de condicionar. Coincidència o no, Collboni presentava al febrer el projecte guanyador d’un concurs per urbanitzar la plataforma, amb un parc, un camp de futbol i una gran esplanada diàfana. L’anunci no va ser ben rebut per les associacions veïnals, que temen que, tal com està concebuda, la reforma acabi servint per alliberar l’esplanada del Fòrum de macroesdeveniments com el Primavera Sound o la Fira d’Abril.

L'entrada Esprint per evitar un nou efecte Copa América ha aparegut primer a Carrer.

Macroesdeveniments que són possibles gràcies a una milionària aportació pública -es van pagar 1,6 milions de cànon per rebre la Vuelta i es pagaran 9,7 per acollir el Tour- i que també constitueixen l’enèsima eina de promoció turística de la ciutat. En contrast, Barcelona presenta un notable dèficit d’instal·lacions esportives, que limiten l’activitat dels clubs i que llasten la possibilitat dels barcelonins de fer esport a prop de casa. Una mancança d’equipaments que sovint es tradueix en la sobresaturació dels espais existents.

Des de fa dues dècades, la gestió de l’esport a nivell de ciutat recau bàsicament en l’Institut Barcelona Esports (IBE), un organisme autònom creat per l’Ajuntament i que presideix David Escudé, des del 2019 regidor de l’àrea -entre 2016 i 2017 havia estat comissionat d’Esports-. L’organisme està dirigit per un consell rector, que compta amb la presència de representants dels diversos grups municipals.

Segons el seu portal, les línies d’actuació de l’IBE són “potenciar l’accés a una oferta d’activitat física i esportiva equilibrada en tots els col·lectius ciutadans”, “dotar la ciutat d’equipaments esportius públics, i col·laborar amb altres institucions públiques i privades per consolidar una xarxa d’instal·lacions de qualitat”, “consolidar els esdeveniments que ja es fan a la ciutat i atreure’n de nous” o “crear atractius turístics relacionats amb el món de l’esport”, entre d’altres.

Saturació dels equipaments

Tot i que el mateix IBE subratlla que “la ciutat disposa d’un bon nombre d’instal·lacions esportives públiques distribuïdes per tot el territori que, conjuntament amb les privades, permeten a la ciutadania dur a terme tota mena d’activitats i modalitats físiques i esportives”, el dèficit d’equipaments s’ha posat de manifest en constants ocasions els darrers anys. El Mapa d’Instal·lacions Esportives i Pla d’Equipaments Esportius (2019-2035), del desembre del 2018, advertia de la necessitat de 17 camps poliesportius més a la ciutat i de 19 pavellons per satisfer la demanda.

Des d’aleshores s’han produït nombrosos anuncis d’inversions públiques per pal·liar la situació. El 2022 es va detallar que es destinarien 70 milions fins al 2025 per construir quatre complexos poliesportius i remodelar-ne cinc, mentre que els últims mesos s’ha confirmat la construcció del Pavelló Glòries-Meridiana Sud, a Sant Martí; del Centre Esportiu Municipal (CEM) La Marina; i la reconversió del pavelló 2 de Fira de Barcelona en un poliesportiu, entre d’altres. Però el dèficit continua i el reconeix el mateix regidor d’Esports, que en la línia clàssica del PSC ha plantejat aquest mandat “buscar altres formes constructives de finançament i l’entrada de capital privat” per reduir-lo.

Al desembre, la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports va aprovar una proposta d’ERC per invertir 10 milions el 2025 per millorar les instal·lacions esportives. “Després d’anys de desinversió, les instal·lacions, moltes construïdes per als Jocs Olímpics, estan quedant obsoletes”, deia el portaveu dels republicans, Jordi Castellana. Els últims mesos s’han evidenciat problemes a instal·lacions municipals com el Tennis Vall d’Hebron, que necessita una reforma integral, o a l’estadi Nou Sardenya, on juguen els equips de l’Europa -centenars de persones, la majoria infants- i que va viure la caiguda d’una tanca durant el derbi amb la UE Sant Andreu.

També la Sindicatura de Greuges de la ciutat ha alertat de la “gran saturació dels poliesportius” i ha plantejat a curt termini explorar solucions com l’ús de pistes escolars, tant públiques com concertades. L’impacte va més enllà del nivell popular i també afecta equips d’elit o històrics. Com l’AE les Corts-UBAE, el primer equip femení de futbol sala del qual no pot entrenar en un pavelló cobert malgrat competir a la divisió d’honor estatal, la màxima categoria; o la històrica UE Sants, convertida des de fa anys en un club nòmada pendent de l’eterna transformació del complex de la Magòria, on hi ha de tornar a tenir el camp.

Membre de Turisme de Barcelona

L’IBE disposa de 71 instal·lacions esportives municipals, de les quals 41 són centres esportius municipals, 24 instal·lacions especialitzades -més orientades a clubs i entitats per a modalitats específiques- i sis instal·lacions especialitzades d’ús lliure a l’espai públic. La gestió s’atorga mitjançant concessió i hi trobem des de casos de gestió comunitària per part d’entitats arrelades al barri, d’altres en què se n’encarreguen clubs o entitats esportives en solitari -com l’Europa amb el Nou Sardenya-, però també empreses privades amb ànim de lucre. És el cas d’Eurofitness, un grup sorgit el 2020 de la fusió dels negocis en el sector de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) -tradicionalment ben connectada amb la plaça de Sant Jaume-, que gestiona nou centres a la ciutat -més de 20 a tot Catalunya- i factura anualment més de 30 milions d’euros.

I és que el factor negoci de l’esport no és menor per a l’actual govern municipal, fins al punt que des del passat novembre l’IBE és membre del Consorci Turisme de Barcelona, un element que lliga amb la seva estratègia d’organitzar macroesdeveniments regats amb fons públics que projectin -encara més- la ciutat a nivell internacional. En paral·lel, molts clubs locals de base se l’han d’enginyar per quadrar horaris impossibles d’entrenaments i partits en unes instal·lacions municipals que ja no donen gaire més de si.

L'entrada L’IBE, entre l’impuls d’esdeveniments i el dèficit d’instal·lacions esportives ha aparegut primer a Carrer.

La Plataforma No a la Copa Amèrica havia fet mesos abans una primera ronda de reunions amb diferents partits -excloent Vox i Aliança Catalana- i llavors, per a la seva sorpresa, tots es van mostrar favorables a l’auditoria, inclòs el PSC. Però en la següent fase de negociació els posicionaments van ser ben diferents. “El PSC es va tancar en banda i Junts va dir que estaven a favor de la transparència, però que no volien que ho portés la CUP. I el PP només s’obria a una abstenció”, explica Albert València, portaveu de la Plataforma. “No es perd res perquè s’investiguin els comptes de la Copa Amèrica i es tregui l’aigua clara de si s’ha fet tot correctament. Ara, però, sembla que hi hagi alguna cosa a amagar; que no seria sorprenent, ja que s’han posat 80 milions d’euros de despesa pública que no estaven justificats”, afegeix València.

La inversió pública inclou tant les donacions a la Fundació Barcelona Capital Nàutica com la Regata Cultural -la programació d’activitats culturals i gastronòmiques vinculades a la competició esportiva-, la polèmica cerimònia inaugural -que va tenir un cost de 2,5 milions d’euros-, les campanyes de comunicació del Consistori barceloní o la despesa extra en neteja i seguretat, per la qual cosa fer un càlcul total es fa difícil.

Encara que l’auditoria no tiri endavant, la Plataforma té una altra via per recórrer: el passat 7 d’octubre, va presentar una denúncia a l’Oficina Antifrau de Catalunya perquè investigui l’ús de recursos públics en el macroesdeveniment, que ha estat admesa a tràmit i que es troba en fase de recapitulació d’informació i validació documental. Si hi troben irregularitats, elevaran el cas al Ministeri Fiscal, que obrirà una causa en l’àmbit judicial.

Poca afluència de públic

La Copa Amèrica no va assolir, ni molt menys, els 2,5 milions de visitants que la Fundació Barcelona Capital Nàutica havia previst, basant-se en un estudi encarregat a la Universitat Pompeu Fabra. Com a molt, l’Ajuntament va parlar a mitjans d’octubre de 1,6 milions de persones. Unes xifres difícils d’assolir tenint en compte que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, la ciutat va tenir al setembre menys visitants que el 2023 i a l’octubre va registrar un 2,1% menys de pernoctacions. Només calia passejar-se per la fan zone per comprovar la poca afluència de públic per seguir la regata. A més, “es va comptabilitzar com a assistent a l’esdeveniment qualsevol veí que passava per allà”, recorda Esther Jorquera, veïna de la Barceloneta i portaveu de la Plataforma.

La competició va provocar malestar en el veïnat, sobretot per l’ocupació de l’espai públic i perquè va suposar, entre d’altres coses, haver de reduir els dies de festa major del barri i que els infants es quedessin sense la fira d’atraccions que s’instal·la al passeig de Joan de Borbó. “Ens ha semblat una presa de pèl. Des de la gent que havia de venir i que finalment no ho va fer -que per a nosaltres millor, perquè el barri va estar més tranquil-, fins als diners de tothom que s’han invertit en una competició elitista per a quatre rics, amb la falta que fan per a la sanitat, l’educació i l’habitatge”, denuncia María del Pino, presidenta de l’Associació Veïnal de l’Òstia.

Tampoc no s’han complert les expectatives de més de 1.200 milions d’euros de beneficis, ni la generació de 19.000 llocs de treball. “Es va creure que això seria la rehòstia, que vindrien molts turistes
i que restaurants i comerços estarien plens, i és absurd, perquè aquesta gent va a altres zones de luxe”, recorda Del Pino. “A la fan zone de la plaça del Mar, vam oferir que les barres les gestionés la restauració local, però els organitzadors ens van dir que no, perquè tenien un conveni amb els patrocinadors”, explica el vicepresident de l’Associació Veïnal de la Barceloneta, Manel Martínez.

També es va crear un Pla de Mobilitat per a l’ocasió, “que no va caldre fer servir”, exposa Jorquera. “Anaven a posar parades de bicicleta i busos llançadora. Una barbaritat. I en canvi, no arreglen els problemes de mobilitat que tenim en el dia a dia, ni la manca d’accessibilitat d’alguns carrers. Es van afanyar a fer obres al barri i al Port Olímpic: van posar un carril bici, van asfaltar els carrers per fer una rentada d’imatge, per justificar els suposats beneficis de la Copa Amèrica, però la realitat és que eren obres que ja estaven pressupostades, però que no s’havien executat”, conclou Jorquera.

Ningú content

Un cop es va acabar la Copa, d’un dia per l’altre es van desmuntar la fan zone de la plaça del Mar i el Race Village del Moll de la Fusta, i es va deixar l’espai públic com si res no hi hagués passat. Aquell dia, el Consistori va valorar l’esdeveniment com un èxit, però, curiosament, en menys de 24 hores va anunciar que la regata no repetiria a Barcelona. “L’Ajuntament va proposar al director executiu de la Copa Amèrica, Grant Dalton, que es repetís la competició però sense posar-hi diners públics, i ens consta que ell es va enfadar moltíssim i va marxar de la reunió”, assegura València. El 22 d’octubre, Dalton va fer un comunicat on deia que marxaven de Barcelona perquè la ciutat era massa petita. “Com que a tothom li interessa el relat de quedar bé i de bona entesa, l’Ajuntament li va atorgar el títol honorífic d’Amics de Barcelona”, conclou València.

L'entrada L’Ajuntament té pressa per girar el full de la Copa Amèrica ha aparegut primer a Carrer.

Sabem que les autoritats no estan soles en aquesta aventura: tenen un marcatge ferm dels grans lobbies locals -Barcelona Oberta, Barcelona Global, el RACC…-, que defensen els seus interessos de negoci. I a diferència de la Roma clàssica, no fan res per garantir que quedin cobertes les necessitats de la gent. La crisi de l’habitatge és la mostra més evident. Un exemple: el mateix dia que s’anunciava un altre gran xou per commemorar el centenari de l’Exposició Internacional del 1929 a la Fira de Montjuïc, vam saber que els habitatges que s’han de construir en aquest indret es faran “més endavant”. Els mateixos que promouen el turisme són els principals beneficiaris de la gentrificació. I són completament irresponsables pels costos socials que generen.

La ciutat de l’espectacle en té molts, de costos, ben visibles als barris del turisme massiu, però que es van estenent, en onades, cap a altres zones. En un aparador turístic, sobra tot el que fa lleig. Per això una altra derivada d’aquesta política és posar traves a l’empadronament d’estrangers pobres -als rics, catifa vermella- o tancar mercats locals que no són cool. Tenim circ, però no tenim pa. Perquè tenim fortes desigualtats de sous, lloguers cars, habitatges impossibles per a la gent normal, serveis que es retallen, com la pediatria o Vila Veïna… I sobretot, tenim unes elits i uns governs municipal i autonòmic que semblen haver oblidat un fet fonamental: que han de garantir les condicions bàsiques de benestar a tota la població.

L'entrada Tenim circ, però no tenim pa ha aparegut primer a Carrer.

Rere les xifres que llueix l’organització de la cita esportiva -la previsió de 1.200 milions d’euros d’impacte econòmic directe a la ciutat i 19.000 llocs de treball-, la Plataforma alerta que ja s’han produït danys reals per a la vida del veïnat en alguns barris, com ara la gentrificació i l’expulsió de veïns i veïnes per l’especulació en l’habitatge i la precarització d’algunes feines. A més, s’albira un agreujament de la situació quan arribi l’onada de turistes per veure la competició i s’alerta que alguns espais públics acabaran privatitzats.

El lloguer de temporada, una trampa

La Plataforma No a la Copa Amèrica és conscient que no podrà aturar aquesta edició, però es mobilitza perquè “no hi hagi més esdeveniments com aquest”, “opacs i amb un desequilibri tan sagnant entre la inversió pública i privada i el retorn d’aquests diners a la ciutadania”, avisa Pardo. “Les Administracions estan gastant de forma opaca diners que són dels ciutadans i que acabaran servint perquè el veïnat perdem una mica més de la nostra ciutat, fins que siguem expulsats del tot”, afegeix l’activista.

Si l’accés a l’habitatge ja és una de les grans xacres a Barcelona, la Copa Amèrica posa, segons les entitats mobilitzades, la catifa vermella per acabar d’expulsar veïns. I és que la legislació permet als propietaris escapar de la regulació dels preus si el contracte de lloguer és de menys d’un any, una casuística que afectarà el personal de la Copa que s’instal·li a la ciutat, i que l’organització estima en unes 2.000 persones.

Aquesta escletxa legal ha posat en alerta diverses associacions veïnals, entre les quals la del Barri Gòtic, una zona que pateix la sagnia permanent de veïns expulsats pels desorbitats preus de l’habitatge. “Ja veiem que la gran majoria de l’oferta de lloguer al barri, sobretot a la part més a tocar del port, és lloguer de temporada amb el reclam de la Copa, i això obre la porta al perill real que els propietaris abandonin el lloguer de llarga durada per sempre i redueixin al no res l’oferta per al veïnat. És una manera directa d’expulsar-nos definitivament”, descriu el president de l’entitat, Martí Cusó. L’activista creu que aquests lloguers de temporada tindran un impacte molt més enllà dels mesos de competició i acabaran convertint en una mena de barris dormitori sense ànima zones com el Gòtic, el Raval, el Poble-sec o la Barceloneta.

Comprar per vendre

A la pujada dels lloguers cal afegir les tècniques agressives de compra: la Plataforma No a la Copa Amèrica confirma casos de veïns de la Barceloneta que han rebut diverses trucades d’immobiliàries -així com fulletons a la bústia- oferint-los comprar el seu pis per després vendre’l aprofitant l’empenta de la competició. El portal Idealista, de fet, té a la venda un pis al barri de 107 m² per 1,6 milions d’euros, i en l’anunci hi apareix el reclam de la Copa: “No et perdis l’oportunitat d’invertir al barri amb més projecció de Barcelona”. El públic objectiu d’aquest mercat són, d’entrada, les 2.000 persones entre integrants dels sis equips de vela que competiran, membres de l’organització i familiars que ja estan instal·lats a la ciutat, segons confirmen fonts de la competició. Provinents de països amb un poder adquisitiu més elevat que el dels catalans, han accedit al mercat immobiliari pagant preus molt més alts dels ja prohibitius a Barcelona, amb un preu mitjà de 1.123 euros mensuals per als lloguers segons l’Incasòl.

El Moll de la Fusta, patrimoni perdut?

Cusó apunta a un altre efecte pervers de la Copa Amèrica. I és que el Gòtic fa anys que reivindica el Moll de la Fusta com “un espai d’obertura al barri, un espai públic que hauria d’estar a l’abast de la ciutadania, amb equipaments públics, però que ara torna a donar l’esquena al barri i es privatitza”. El Port de Barcelona, de fet, té altres plans, que passen per millorar l’accés al mar des de la Via Laietana i la Rambla, obrint un nou accés pel Moll de Fusta fins al World Trade Center per la vora del mar. L’Autoritat Portuària presenta la zona com “el gran escenari on se situarà el village públic i gratuït durant els dos mesos que dura la regata -del 22 d’agost al 20 d’octubre-, de manera que la vela, la mar i tot el relacionat amb el marítim s’acosti a la ciutat. És el millor espai que podíem oferir”, descriu David Pino, director del Port Vell. L’Autoritat Portuària té una vintena d’actuacions previstes per acollir la Copa, que donen com a resultat la segona gran remodelació d’aquest espai després dels Jocs Olímpics del 1992.

Però el veïnat veu aquesta transformació de forma molt diferent. Segons Cusó, el 2024 s’haurà materialitzat “una nova pèrdua d’espai públic i verd al barri, perquè la Copa és una excusa per privatitzar encara més un port que històricament pertany a la ciutat i als veïns”. En la mateixa línia es pronuncia l’historiador marítim Javier Moreno Rico. A parer seu, cal posar el focus en l’“impacte” que tindrà en el port la celebració de la Copa, un esdeveniment que titlla de “desastre” per a Barcelona: “L’organització de l’esdeveniment és un filó més per reforçar la política dels darrers 30 anys de l’Autoritat Portuària de convertir el Port Vell en un espai per al benefici econòmic del Port i no al servei de la ciutadania”. Alerta que, amb aquesta nova intervenció, “passarà el que va passar amb la reforma del Port Vell per als Jocs Olímpics i amb la Marina del Port, una explotació econòmica que perjudica el veïnat i no aporta cap tipus de benefici a la ciutat”.

“Especulació i explotació del Port”

Moreno Rico denuncia que l’organització de la Copa Amèrica ha portat a Barcelona, “amb la connivència de les institucions”, un “muntatge comparable al de la Fórmula 1 o el Moto GP, on la faceta esportiva és més que discutible i, en canvi, està molt clar el negoci econòmic que fa una empresa internacional, però també l’Autoritat Portuària”. I recorda el “fiasco” que va viure la ciutat de València amb l’organització de les edicions del 2007 i el 2010: “Allò va acabar com el rosari de l’Aurora en tots els sentits, va ser un negoci ruïnós econòmicament i també socialment”.

L’expert considera que l’Autoritat Portuària “serà una de les grans beneficiades, perquè podrà expandir la seva política d’explotació i especulació del Port Vell per al seu propi benefici”. I exemplifica: “L’antiga seu de l’Autoritat, al Portal de la Pau, ha estat abandonada durant set o vuit anys, i ara que el Port veu l’ocasió de fer-hi negoci, rescata el projecte de rehabilitació. Però el que es farà és especular, amb un primer pis per a festetes del Port, com a seu institucional, i a la planta baixa un restaurant i una cafeteria! Un espai que hauria de ser un equipament per a la ciutadania es destinarà a engreixar els números del Port”, sentencia.

L’historiador encara assenyala un altre front que estaria sota el focus de l’especulació. Es tracta de la zona de l’antic cinema Imax. “De moment, hi ha una gran exposició sobre la Copa Amèrica, un altre negoci per rendibilitzar que té el Port, quan aquest espai hauria de ser per passejar, un petit pulmó verd”.

I què passarà quan s’acabi la Copa? Rico vaticina que l’espai “quedarà en no res per al veïnat i s’hi acabarà fent algun projecte rendible per a l’Autoritat Portuària, allunyat de la seva vinculació històrica amb la ciutat i els veïns i veïnes de Barcelona”. Per tot plegat, Moreno Rico reivindica, “des de fa 30 anys”, que el Port “retorni a la ciutat aquest espai de l’antic Port Vell, que el gestioni l’Ajuntament i el posi al servei del veïnat i no de l’especulació”.

El capital internacional, content

Quan la Copa Amèrica plegui veles, molts veïns continuaran la lluita que han iniciat per mantenir el seu habitatge i no ser expulsats del barri, engolits per la suposada projecció internacional de Barcelona, guanyada mercès a l’esdeveniment. Probablement, arribaran més visitants i el sector turístic celebrarà els números. I les Administracions que hauran invertit en aquesta cita -s’estima que la Generalitat, l’Ajuntament, el govern espanyol, Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona hi hauran abocat uns 80 milions d’euros- celebraran l’èxit organitzatiu i l’impacte econòmic i reputacional de la competició, que, per cert, és considerada l’esdeveniment esportiu internacional amb més seguidors del món després del Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics.

“Són arguments ja fabricats per atraure capitals internacionals, que en cap cas tindran un retorn social per a la ciutat. Tornem a la lògica perillosa dels Jocs Olímpics del 92, dels quals encara ara en paguem les conseqüències”, resumeix Martí Cusó. I tot plegat, amb l’avís del president de la Copa Amèrica, Grant Dalton, que ha assegurat que està sobre la taula la possibilitat que Barcelona aculli també la competició l’any 2028.

A valència, fracàs social i econòmic

El 2007 i el 2010, València va acollir la Copa Amèrica, un esdeveniment que va acabar en desastre financer i social a la capital del Túria. Un estudi acadèmic sobre la repercussió en els negocis a peu de carrer va concloure que les grans empreses i les transnacionals van ser les principals beneficiades, mentre que les empreses locals van quedar “en un pla secundari” en la distribució de guanys. La zona del Cabanyal va pagar un preu altíssim per acollir l’esdeveniment. Al seu entorn, s’hi van fer grans obres en ocasió de la Copa, asfalt per tot arreu mentre el barri maldava per conservar les seves cases pintoresques i veia com no quedaven diners per fer-hi intervencions mínimes. L’aventura es va tancar amb un forat de 400 milions d’euros invertits per la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament, que va acabar assumint l’Estat.

I després, atletisme, futbol i golf

L’Ajuntament de Barcelona té en marxa la maquinària administrativa per aconseguir l’organització d’altres grans esdeveniments esportius els pròxims anys. És el cas de les candidatures per ser la seu dels Campionats del Món d’Atletisme del 2029, el Mundial de Futbol del 2030 -organitzat per Espanya, Portugal i el Marroc, i on Barcelona, amb el Camp Nou remodelat,
aspira a acollir la final- i la Ryder Cup de Golf del 2031.

L'entrada El veïnat ja paga la factura de la Copa Amèrica ha aparegut primer a Carrer.

Tots aquests canvis són defensats per alguns gremis de comerciants, restauració i hostaleria, amb l’argument que ens portaran una pluja de milions, però no expliquen com es repartiran aquests milions ni quants en posen les nostres administracions públiques.
O sigui, amb els nostres diners.

Segons les darreres notícies, les Administracions aportaran a l’esdeveniment 55 milions d’euros -com a mínim-, mentre anuncien només 200 milions en habitatge social a la ciutat. Els sous dels treballadors de bars, restaurants i hotels són de vergonya i els preus que els negocis paguen a l’Ajuntament per les terrasses són ridículs comparats amb el que els costa el lloguer dels seus locals. Fins i tot, accepten pagar més de lloguer als propietaris si tenen espai per a terrassa, ja que el seu negoci pot tenir més rendibilitat a costa de l’espai públic baratíssim.

Una història coneguda

A Ciutat Vella coneixem bé la falsedat dels defensors de la iniciativa privada quan parlen de benefici per a tothom. Coneixem bé els problemes de la massificació turística i els canvis que provoca en el tipus de comerç -monocultiu turístic-; en l’ús del transport públic -allaus a les parades de metro o col·lapse d’autobusos-; en el col·lapse de vianants a certs carrers; en l’augment de la delinqüència de carrer i de guant blanc; en l’augment de les desigualtats socials i la persecució dels perdedors…

Per no parlar de l’augment de la brutícia, del soroll, dels botellots i del consum d’aigua -durant una forta sequera-, així com altres beneficis que deixa la visita de 20 milions de visitants a l’any, mentre que els beneficiaris no en paguen el cost a l’Ajuntament.

Com a herència, la Copa deixarà barris buits. La compra d’habitatges per llogar-los temporalment a preus elevadíssims durant aquest any expulsarà veïns i veïnes d’aquests barris de manera permanent. Quan acabi la competició, els especuladors actuals segurament els intentaran vendre a granel a fons d’inversió o els deixaran en mans de narcotraficants, com ja ha passat els últims anys.

No estem d’acord amb tot això i exigim, com a mínim, que s’estableixin mecanismes per compensar l’impacte al veïnat; que es reguli de manera efectiva el mercat de l’habitatge; que es tanquin els allotjaments turístics il·legals; que s’impedeixi el lloguer de temporada; que es frenin els desnonaments fins passada la competició; que es limiti l’espai de les terrasses; que augmenti la freqüència del transport públic i que es garanteixin els drets laborals dels treballadors i treballadores.

L'entrada Caurà una pluja de milions als barris de Ciutat Vella? ha aparegut primer a Carrer.

En primer lloc, patí la transparència de l’acció política i la participació ciutadana en el disseny d’aquests esdeveniments. Tal com després es va demostrar, la urgència dels processos constructius erosionà els mecanismes adients d’adjudicació i la consulta al veïnatge va ser inexistent. S’obviaren requisits mediambientals -declaracions d’impacte- a més de les mateixes ordenances i regulacions municipals -afeccions al patrimoni protegit-. Es van malbaratar milions d’euros per fer pujar infraestructures del no-res i per apropiar-se -prèvia rehabilitació amb diners de tots i totes- d’antigues instal·lacions en desús, que el veïnat reivindicava des de feia temps per suplir l’atàvica mancança d’equipaments públics d’estos barris obrers i exindustrials. En ocupar sense miraments terrenys que estaven pendents d’ordenació urbanística, afegiren tal complexitat a la solució final, que, una vegada passat el sarau, els espais ocupats i les caríssimes instal·lacions restaren durant lustres inutilitzats, es degradaren davant dels nostres ulls i necessitats, com un decorat d’una distopia urbana, soterrant l’opció d’uns barris mariners vivibles, diversos i equilibrats amb la iniciativa privada.

Sense ànim de llistar-les per la seua importància, hi ha un bon enfilall de paleses conseqüències indesitjades, específiques de la celebració de la Copa de l’Amèrica a València: sòl del futur Pla d’Actuació Integrada (PAI) del Grau encara sense descontaminar; afecció a ecosistemes fluvials i costaners sense mesures correctores per absència de Declaració d’Impacte Ambiental (DIA); deute inassumible que ha paralitzat durant dècades el desenvolupament urbanístic de la zona; servitud del disseny del PAI del Grau respecte al Circuit Urbà de Fórmula 1; cap incidència positiva als esports de la vela o automobilisme aficionat… I n’hi ha de més.

Efecte dominó

Potser no seran aquestes mateixes, però podem assegurar que en qualsevol lloc on es dispute esta competició hi haurà -a banda de les molèsties i restriccions durant la competició- externalitats negatives que patiran els veïns i veïnes directament afectats, i també, per les despeses públiques a satisfer, tota la resta de la ciutadania.

I per acabar, no menys important, és possible que també aparega un efecte dominó perniciós: al final de tot el procés i per la seua situació privilegiada prop de la riba, estos espais i instal·lacions revindran molt atractius per al sector immobiliari, els poders públics voldran compensar la despesa i obtindre un retorn econòmic i els lliuraran a la iniciativa privada sense a penes regulació, el que causarà: privatització de l’accés a la làmina d’aigua en les dàrsenes ocupades; pèrdua d’oportunitat de radicar equipaments i serveis públics; i gentrificació i turistificació dels barris a tocar del recinte portuari.

És veritat que aquests esdeveniments “posicionaren València al món” -segons la neollengua política-, però esta visibilitat no va resultar en cap benefici a llarg termini per a la gent i sí més desigualtat entre els barris del districte marítim i els del centre, que han continuat donant-nos l’esquena.

Esperem que cap altra ciutat s’ofegue enlluernada pels cants de sirena de la Copa de l’Amèrica o, almenys, en cas de ser així, que hi haja un pla per a l’endemà que compte amb la participació veïnal i perquè no tornen a ser els ciutadans i ciutadanes els que paguen la festa que només gaudiran i de la que trauran profit uns pocs privilegiats.

* Vicent Martínez i Sebastià és vicepresident de l’Associació Veïnal del Grau i portaveu de la Plataforma el litoral per al poble (Pelpap).

L'entrada La Copa de l’Amèrica o la festa de les sirenes ha aparegut primer a Carrer.

“Vam fer els millors Jocs Olímpics de la història i ara volem fer la millor Copa Amèrica de Vela”, afirma Aragonès. Tot seran bones paraules. Setmanes després, Roger Torrent assegurarà al Parlament que la competició “aportarà valor al país” i, a més, una “projecció a nivell global”, mentre que Colau, en una entrevista al diari Públic, manifestarà que “la nova formulació que ha fet la Copa Amèrica significa apostar per la tecnologia, per la innovació, per nous combustibles sostenibles. Aquests dos anys, els organitzadors i els equips que hi competiran s’instal·laran a Barcelona i generaran sinergies amb l’ecosistema existent de l’economia blava”.

Impacte econòmic incert

Des que es va oficialitzar l’anunci es repetirà constantment com un mantra la xifra que la cita generarà un impacte econòmic de 1.000 milions d’euros. Setmanes més tard, però, la Directa destaparà documents interns de l’organització i Barcelona Global que rebaixen substancialment la xifra. El sector turístic serà dels primers a apuntar-se al carro i aplaudir l’esdeveniment, sempre assedegat d’incrementar els visitants de la ciutat i, de passada, d’enterrar els debats que tant l’incomoden sobre la necessitat d’avançar cap a un decreixement turístic i de posar límits a una activitat que acumula un bon grapat d’externalitats negatives per als veïns, especialment a Ciutat Vella.

Rere la quasi unanimitat institucional -amb l’única excepció destacable de la CUP- i els discursos triomfalistes s’hi projecten algunes ombres, com ara les raons per les quals Auckland (Nova Zelanda) i València havien renunciat prèviament a acollir una prova que ja havien organitzat en el passat, el qüestionament de la xifra màgica dels 1.000 milions d’impacte -per poc realista-, la poca necessitat que té Barcelona d’aconseguir una major projecció turística i, especialment, l’absència d’un mínim debat polític i ciutadà sobre el projecte. Les converses prèvies -realitzades a tota celeritat- van estar envoltades de secretisme i tot plegat es va conèixer quan ja estava dat i beneït.

El paper de Barcelona Global

Nascuda el 1851, la Copa Amèrica de Vela és la competició més important d’aquest esport i un esdeveniment d’enorme projecció mediàtica, tot i que fonamentalment en els països anglosaxons. Fins ara se n’han celebrat 36 edicions -dues de les quals, el 2007 i el 2010, a València-, de manera que la capital catalana acollirà la 37a. La tria de Barcelona ha recaigut en el Team New Zealand com a guanyador de la passada competició, cosa que explica el paper clau jugat per Grant Dalton, director executiu de l’esquadra, a l’hora de decidir la nova seu i la seva presència a la capital catalana els darrers dies de març.

Segons van relatar mitjans com La Vanguardia, a l’equip neozelandès no el convencien les candidatures de Cork (Irlanda) ni Jiddah (Aràbia Saudita), de manera que la pugna final es reduïa a Màlaga i Barcelona, després que tant Auckland com València decidissin no optar a repetir com a seu, sobretot per les pèrdues econòmiques que arrossegaven d’edicions prèvies [vegeu peça final]. L’opció de la capital catalana la van activar representants del sector nàutic aliats amb el lobby Barcelona Global, que actualment presideix Aurora Catà i aplega representants de grans empreses destacades de la ciutat, com CaixaBank, Glovo, Focus, Cuatrecasas, el Grup Godó o les escoles de negocis, entre d’altres.

Ben connectat amb un PSC local que els darrers anys s’ha convertit en el principal suport polític del gran poder econòmic barceloní -representat per organitzacions com Foment del Treball o el Cercle d’Economia i partidari de l’ampliació de l’aeroport del Prat i el port, i de no posar límits al turisme-, ràpidament va aconseguir la implicació de Jaume Collboni. El primer tinent d’alcaldia va participar en algunes de les reunions cabdals per activar la candidatura, en les quals també acabarien participant membres del Govern -de l’equip de confiança d’Aragonès- i de Barcelona en Comú, fins aconseguir l’esmentada fumata blanca del 28 de març. La Copa Amèrica de Vela encaixa de ple en la política de grans esdeveniments amb una forta projecció turística que defensa el PSC. Pot xocar amb el model de ciutat dels Comuns, si bé fonts de l’organització han exposat que a un any de les eleccions no els semblava una bona opció oposar-s’hi -“no podem dir no a tot”- pel desgast que podria comportar.

Una festa pagada amb diners públics

Mentre que els presumptes beneficis econòmics que hauria de generar la prova recauran fonamentalment en el sector privat, el gruix dels costos d’organitzar-la els assumeixen les administracions públiques. Es calcula que comportarà una despesa d’un mínim de 70 milions, 30 milions dels quals per pagar el cànon que cobrarà l’Emirates Team New Zealand com a organitzador de la competició, i la resta es destinarà a muntar l’esdeveniment i a algunes inversions que s’hauran de fer al Port Vell, la terminal del Port Nou i la zona del Port Olímpic. L’Ajuntament ha confirmat que hi aportarà 10 milions, mentre que l’estimació és que tant la Generalitat com el Govern espanyol n’assumeixen 15 milions en cada cas. També hi posaran diners Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que els empresaris privats tot just hi posarien uns 20 milions i en forma d’aval, de manera que no hauria de convertir-se en despesa.

Projecció internacional

L’economista urbà Ramon Marrades, director de la fundació Placemaking Europe -una xarxa continental per a la millora de les ciutats i els espais públics-, considera que organitzar un esdeveniment com aquest pot tenir sentit des de l’òptica econòmica “depenent dels objectius que tinguis i la gestió que en facis. No és el mateix obtenir insercions en televisions o un impacte mediàtic, que atreure turistes o generar feina i que aquesta sigui de qualitat”.

Qui entre el 2016 i el 2020 va ser director estratègic del Consorci València 2007 -l’ens creat per diverses administracions per transformar part del port de la ciutat perquè acollís la Copa Amèrica de Vela i, posteriorment, responsable de la gestió i explotació de La Marina- qüestiona que Barcelona necessiti la projecció internacional que aporta un esdeveniment com aquest. Alhora, però, afegeix que realment podria servir per impulsar una indústria nàutica o l’economia blava a la ciutat si la gestió se centrés en això i no pas en la projecció.

Marrades opina que la Copa Amèrica “no és la millor manera per aconseguir una indústria nàutica i una economia de la mar” i afegeix que en ser “un esdeveniment molt elitista”, amb els vaixells “més sofisticats del món”, tampoc és el millor camí “perquè la gent de Barcelona s’apropi a la vela. S’ha tecnificat tant que s’aparta de la nàutica popular”. També posa èmfasi en què, “al final, el que es fa és finançar una empresa privada [el Team New Zealand]” i qüestiona que “els riscos s’assumeixin des del sector públic i que, en canvi, no participi en els beneficis privats”.

Finalment, Marrades destaca que el sorprèn molt que “amb tanta tradició de debat públic que hi ha a Barcelona i sent, probablement, la ciutat d’Europa on hi ha la reflexió més profunda i continua sobre el seu futur urbà, s’hagi pres una decisió de tanta transcendència de manera tan ràpida, sense debat i de manera opaca”, i conclou subratllant que en cap cas és “la millor manera d’invertir els diners per beneficiar la nàutica popular i l’economia blava, però que, un cop has fet el pas, has de posar les condicions i garanties perquè el retorn públic sigui millor”.

Retorn a un model del passat

L’antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), José Mansilla també posa el focus en què hi ha “una transferència directa de diners públics a mans privades” i denuncia l’aposta per un model que veu “anacrònic”. “És un retorn a un model del passat; és com tornar al Windows 95. La Copa Amèrica de Vela no té cap sentit perquè a Barcelona no li cal més projecció turística, en tot cas li cal aturar-la una mica, perquè ja hi ha una saturació. No fa gaire es parlava de redistribuir el turisme i ara tornem enrere”. Finalment, considera que l’impacte econòmic “es concentra en un període molt curt i només beneficia un tipus de gent molt concret. Al final els impulsors busquen sobretot que Barcelona torni a aparèixer al mapa d’esports globals”. Sense debat, amb quasi unanimitat oficial i amb acriticisme mediàtic, però el que és segur és que la ciutat viurà la Copa Amèrica de Vela durant 14 setmanes de l’estiu del 2024.

Llegat dubtós a Auckland i València

La neozelandesa Auckland i València són dues de les ciutats que van renunciar a ser la seu de la Copa Amèrica del 2024, després d’acumular experiències recents no del tot reeixides. Auckland va acollir la darrera edició, celebrada el 2021, i va acumular unes pèrdues de 94 milions d’euros, després que la inversió pública fos major que la projectada inicialment i l’arribada de visitants fos pràcticament nul·la, a causa de la pandèmia de covid-19. València va ser la seu de les edicions del 2007 i el 2010 -aleshores, tant la ciutat com la Generalitat estaven en mans del PP- i si bé l’esdeveniment va permetre projectar-la internacionalment, també va generar un enorme deute econòmic, de centenars de milions, sobretot per la reforma del port. De fet, l’Ajuntament de València encara ha abonat aquest 2022 sis milions per pagar-ne l’herència.

L'entrada El ‘lobby’ de la Copa Amèrica de Vela atraca a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.