Aquest far, amb una llum que arriba als cinquanta quilòmetres, té un faroner que ara ja és exfaroner. Guillermo Segador (Olivenza, Badajoz, 1954) va viure aquí entre els anys 1993 i 2000. “Tot i que l’entorn del far de Montjuïc no és bonic, té unes vistes espectaculars, una panoràmica de tot el port; m’agradava veure el moviment de contenidors amb les grues que els recol·locaven”, diu Segador, amb aire d’erudit, d’aquells físics nuclears que calculen la desintegració dels àtoms.

No va estudiar ciències, sinó Sociologia, a la Universitat Complutense de Madrid. “Em cuidava de l’aparellatge, comprovant que estigués encès a la nit. Cada dia omplies el Llibre de Serveis amb les novetats, si n’hi havia”. Des del far de Montjuïc es divisa el far de Calella i el far del Llobregat, a l’Hospitalet, un lloc que les associacions veïnals de la Marina volen recuperar com a equipament públic.

La crisi econòmica dels anys vuitanta, a causa dels profunds canvis perquè Espanya convergís amb Europa, va deixar les noves generacions amb un futur negre. Un amic es va presentar a les oposicions de tècnic mecànic de senyals marítims de l’Estat, col·loquialment oposicions per a torrers, popularment faroners. L’amic s’hi va presentar i va aprovar. Avui aquest cos funcionarial s’ha extingit, tot i que encara en queden alguns -molt pocs- faroners. El van destinar a Astúries. Un altre amic s’hi va presentar i va aprovar. El van destinar a Mallorca. I Guillermo Segador també s’hi va presentar i va aprovar. A cadascú li va tocar un tros de terra amb el seu tros de mar. A Segador el van destinar rovisionalment al far radioelèctric de Noia i al de Cap Silleiro, a les Ries Baixes, a Galícia. Després el van enviar a Salou, i després al far de Sant Sebastià, entre Llafranc i Calella de Palafrugell, a la Costa Brava.

Al far de Montjuïc hi va arribar el 1993 i en va marxar l’any 2000, amb tota la família, la seva esposa, Ana Teresa, i els seus fills, Nina (1988) i Guillermo (1990), cap dels quals ha seguit les professions de la mar: la Nina va estudiar Pedagogia, i el Guillermo, Psicologia. Els fills estudiaven a l’escola pública Enric Granados, davant del Bauhaus. La seva dona, Ana Teresa, col·laborava al centre de documentació històrica Montjuïc-La Marina, amb l’arxivera Núria Burguillos, abans que el fons del centre s’integrés a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. La compra diària la feien als supermercats del passeig de la Zona Franca. El matrimoni també va col·laborar a la revista local La Marina.

“El més incòmode era baixar amb cotxe i trobar-te el pas a nivell amb la barrera baixada, per als trens de mercaderies del port, i llavors podies estar esperant una bona estona”, esmenta com a desavantatge. “Quan vam marxar, van reestructurar el far perquè s’hi volia instal·lar una mena de seu portuària, però el projecte es va aturar”.

El far de Montjuïc es manté actiu, tot i que avui dia els fars conviuen amb els sistemes de navegació per satèl·lit. El far depèn de l’Autoritat Portuària de Barcelona, dins l’univers del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible. “Quan vaig marxar del far, vam buscar un pis a Vilanova i la Geltrú, i cada dia anava i venia fins al Port de Barcelona, que és qui em va acabar contractant. Un equip ens fèiem càrrec del manteniment dels fars de la província de Barcelona i de Girona”.

Com diem, el far de Montjuïc es manté actiu, tot i que automatitzat. El faroner Segador sí que es va desactivar. Es va jubilar durant la pandèmia. Ara s’entreté amb la domòtica i el senderisme, entre d’altres aficions. Tot i ser un home de terra endins, és un home de mar.

L'entrada Guillermo Segador, exfaroner: “L’entorn del far de Montjuïc no és bonic, però té unes vistes espectaculars” ha aparegut primer a Carrer.

El full de ruta d’aquesta nova transformació es va donar a conèixer el passat mes de febrer, a la conferència “L’alcalde respon”, que es va celebrar a la Fundació Miró i que es va anomenar “Un nou Montjuïc”. Segons es va explicar, les principals intervencions estaran enllestides el 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional, tot i que el full de ruta mira fins al 2035, quan s’espera que la resta d’accions que es duran a terme finalitzin. Collboni va assegurar que aquesta transformació es farà a escala humana i tindrà els ciutadans en el centre, però els veïnats dels barris implicats desconfien i sospiten que el principal objectiu és satisfer turistes i firaires. A falta de veure què passarà, l’enrenou de fa un segle s’ha començat a apoderar de la muntanya, que en els pròxims 10 anys es veurà afectada per unes obres i remodelacions pressupostades en 2.800 milions d’euros -l’Ajuntament en finança el 25% i la resta recauen en la Generalitat de Catalunya i la Fira de Barcelona-.

Accessibilitat

Un dels principals reptes que afronta el govern municipal és millorar l’accessibilitat i la connectivitat de Montjuïc i els seus barris. En aquest sentit, s’ha anunciat que l’L2 de metro s’ampliarà amb sis noves estacions que connectaran Sant Antoni i el Paral·lel amb la muntanya, el barri de la Marina, el Districte Administratiu de la Generalitat, la Fira i el Parc Logístic. Aquest estiu ja es posarà en marxa una línia d’autobús -l’X3- que cobrirà el recorregut que farà l’L2 de metro en el futur. A més, es crearà un nou vial per al transport públic i les bicicletes que, amb quatre quilòmetres de longitud, connectarà les Drassanes, el port i la Marina del Prat Vermell. La renovació de la plaça d’Espanya i l’avinguda de la Reina Maria Cristina també tindrà un impacte en l’accessibilitat: tots els costats de la plaça es connectaran amb la font del centre a través de passos de vianants que facilitaran creuar-la i l’avinguda es convertirà en un passeig de vianants. A més, es contempla construir una estació subterrània d’autobusos interurbans.

La Paula, una veïna de 31 anys que fa poc que viu a la Marina i que no vol que es comparteixi el seu cognom, celebra que el metro arribi al barri perquè els connectarà amb la ciutat. “La muntanya és com un mur entre nosaltres i Barcelona. Quan vam venir a viure-hi, els nostres amics i familiars pensaven que la Marina era de l’Hospitalet; amb això ho dic tot”, comenta. Per la seva banda, Carmen Casanovas, que presideix l’Associació Veïnal San Cristóbal-Viviendas Seat, també a la Marina, comenta que “si fan alguna cosa no és per als veïns, és perquè a ells els interessa per les fires que tenim”. Per tant, no dubta que el metro arribarà a la zona, i reconeix que el veïnat se’n beneficiarà, però tampoc dubta que la resolució de les seves demandes -entre les quals destaca la millora de la neteja i la renovació de mobiliari urbà i zones verdes- trigarà més a fer-ho.

Habitatge i equipaments públics

La transformació també contempla la construcció de nous habitatges i equipaments públics. De fet, es preveu que la població de l’entorn de Montjuïc passi dels 70.000 habitants actuals als 100.000. Entre el Paral·lel i Rius i Taulet, es crearà el nou Poble-sec, un barri de 500 habitatges públics amb un poliesportiu municipal i un nou Centre d’Atenció Primària, que també donarà servei als veïns i veïnes de la Font de la Guatlla.

A la Marina del Prat Vermell, que el Consistori considera en plena expansió, Collboni ha calculat un augment de 5.000 habitants en dos anys. En el marc de la transformació, a més, es contempla la construcció de fins a 12.000 habitatges, la meitat dels quals protegits, en aquesta àrea, així com la remodelació del passeig de la Zona Franca.

Té 71 anys, ha viscut tota la vida al Poble-sec i mostra dubtes quan valora les accions que es duran a terme al seu barri: “És veritat que hi ha un problema amb l’habitatge, però no sé si la solució és construir més o recuperar el que hi ha, perquè en aquest barri, com passa en molts altres, el problema és l’especulació”. Després afegeix: “Suposo que la ciutat ha de créixer perquè és així, però no pot créixer a costa de desatendre les nostres necessitats. Per exemple, el nou ambulatori, molt bé, perquè la sanitat està saturada, però si també ens portaran més gent, la saturació no s’acabarà”. Com a cloenda, aquest veí que no vol que escrigui el seu nom perquè “això no és important” reflexiona en un sentit més ampli sobre el nou Montjuïc: “Si et pares a pensar, el que interessa és tenir tot maco per als turistes i els dels trajos, els dels congressos. Mira, jo de petit hi pujava molt amb la quadrilla i jugàvem amb els nens de les barraques. Aquell ha estat l’únic Montjuïc del poble, llavors sí que era nostre, i ja no existeix perquè tampoc interessava”.

Anella Olímpica, MNAC i Fira

“Barcelona es consolidarà com a ciutat de concerts i esdeveniments amb la renovació del Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic”, es llegeix a la nota de premsa de la conferència. En aquest sentit, es contempla l’ampliació a 8.000 espectadors de l’aforament del Sant Jordi Club i l’obertura d’una zona de restauració a l’esplanada de l’estadi, on també es plantaran cirerers. Quant al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que convertirà el pavelló Victòria Eugènia en una segona seu, passarà dels 9.000 metres quadrats als 19.500. El recinte firal, per la seva part, assistirà a tota una actualització amb la construcció i rehabilitació de tres pavellons: un nou Palau Multifuncional on avui hi ha el Palau de Congressos, el futur Palau de Congressos on ara trobem el Palau Alfons XIII i un renovat Palau del Vestit. Entre els arquitectes encarregats dels projectes, destaquen els noms del xilè Smiljan Radic i el danès Bjarke Ingels. En aquesta zona, tot i que no pertany a la fira, també es recuperarà el Palau d’Esports.

Montjuïc, com un calaix de sastre

Ana Menéndez, membre de l’Associació Veïnal de la Satalia i vicepresidenta segona de la Favb, també es mostra recelosa a l’hora de valorar el Montjuïc que es va projectar a la conferència. Lamenta que es vagi en la direcció contrària del que es va aprovar en la modificació del Pla General Metropolità (MPGM) del 2014, quan el veïnat va aconseguir que es traslladés al paper la necessitat de “prioritzar el verd de Montjuïc i tenir en compte els barris perimetrals, que sempre estan patint tota l’activitat, que és molta, que es fa a la muntanya i que afecta molt la vida, el transport i el descans”. Ara aquest veïnat, continua Menéndez, es troba amb un projecte que converteix aquell document en paper mullat i que accentua els problemes de la muntanya, i és que “Montjuïc encara es contempla com un calaix de sastre on potenciar la celebració d’esdeveniments”.

Al final tot radica en els usos. Com el que s’ha aprovat recentment per a la Font del Gat, reoberta aquesta primavera i que, a més de servir menjar, ofereix música en directe. La llicència és una “aberració”, diu Menéndez, indignada. Un dia abans de parlar amb Carrer, el diumenge 18 de maig, una d’aquestes sessions musicals l’havia pertorbada des de les quatre de la tarda fins a la una de la matinada. A ella i als seus veïns i veïnes, que amb una aplicació del mòbil van enregistrar un volum mitjà de 63 decibels, amb pics de fins a 88 -l’Organització Mundial de la Salut recomana que no s’excedeixin els 53-. “La vida veïnal i la condició de Montjuïc com a parc són incompatibles amb els usos actuals”, sentencia Menéndez. Uns usos que, com hem vist, s’impulsaran amb la futura Anella Olímpica i el futur recinte firal.

De les barraques als campaments

Si bé és cert que el Montjuïc de les barraques ja no existeix, en l’actualitat la muntanya continua exercint la funció de dormitori de nouvinguts i desemparats, tot i que alguns d’ells desconeixen el nom del lloc on cada nit cerquen un emplaçament tranquil on col·locar les tendes de campanya. “Un parc amb gespa guapa i gent que corre”, l’anomena el Sainey, un gambià de 24 anys. Acostumen a passar desapercebuts, per la qual cosa és molt complicat fer un recompte de quants són, i es parla d’ells en comptades ocasions, com quan el juny del 2021 es va produir un incendi al campament del Mirador del Poble-sec. Ells, però, també són part del Montjuïc del segle XXI.

L'entrada El nou Montjuïc aposta pel ciment i oblida el verd ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, sembla que encara manca molt per aconseguir una conjunció holística entre la ciutat i la muntanya, sovint oblidada. Els successius governs municipals ho han intentat i no han considerat que hi ha coses que van tenir sentit fa temps i no haurien de continuar, com ara usos i construccions que no fan més que provocar desertització per la manca d’activitat i vida urbana. Entre altres, pavellons encara ocupats per la Fira quan ja ha fet un salt d’escala al polígon industrial de la Pedrosa.

Es podria reconsiderar l’obra magna de Puig i Cadafalch, estructurada per l’eix de l’avinguda de Maria Cristina. Un projecte solipsista, potser el més monumental de la ciutat que va meravellar al món, però que no va ser sensible amb els barris de la Font de la Guatlla i la França Xica i els va robar la seva relació. En comptes d’invertir en la reordenació de l’avinguda, potser seria millor recuperar pavellons per a la ciutadania com es pretén amb l’ampliació del MNAC, enderrocar d’una vegada el d’Itàlia i reforçar la relació transversal, fent-la permeable, afable i amb contigüitat.

Aplaudeixo la iniciativa de prolongar la L2 del metro per millorar l’accés amb transport públic i connectar ambdós costats de la muntanya. I valoro molt positivament que, com preveu la MPGM del 2014, es vulgui pacificar i renaturalitzar l’espai viari per minimitzar la presència del cotxe, cosa que s’ha començat a fer al cim. A veure si la recuperació per a la ciutadania va de debò i Montjuïc esdevé en el veritable parc central al seu servei.

*Estanislau Roca és catedràtic emèrit d’Urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.

L'entrada Assolir un veritable parc central ha aparegut primer a Carrer.

I amb prou feines hi ha informació sobre aquest nucli barraquista. Res en els diaris de l’època i molt poc en els estudis acadèmics recents que s’han escrit sobre les barraques de Barcelona. Les investigacions parlen de la teoria, de les causes i conseqüències del barraquisme, però no donen xifres ni dels infrahabitatges ni de la gent que els habitava. No era fàcil fer el comptatge en el seu moment, i dècades després és quasi impossible trobar els veïns que van viure en aquest barri.

Comptar i anar a parlar amb les persones que subsistien a la muntanya ho van fer tres periodistes, Josep Maria Huertas, Josep Martí Gómez i Jaume Fabre, i ho van deixar per escrit en el llibre El Montjuïc del segle XX, que es va editar el 1969, quatre anys abans que s’enderroqués Jesús i Maria. Van fer un inventari sense pal·liatius de la misèria. I alhora van donar veu als seus protagonistes.

Entre 3.000 i 4.000 habitants

L’any que els tres periodistes van anar a Jesús i Maria, hi quedaven 600 barraques. Una xifra que segons els mateixos veïns havia disminuït en relació a anys enrere i que va tornar a augmentar després. La població oscil·lava entre les 3.000 i les 4.000 persones.

A final dels anys cinquanta, un grup de veïns del barri va impulsar una Germandat d’Estalvi. Tenia forma legal de cooperativa i va aconseguir recollir cinc milions de les antigues pessetes amb l’objectiu de construir pisos en la mateixa esplanada on hi havia les barraques. “Xifra fabulosa si hom pensa que gairebé tots treballen de peons, mecànics o paletes i que llurs sous són més aviat reduïts per més hores extraordinàries que facin”, van escriure els periodistes.

Els barraquistes tenien el suport de la parròquia de Nuestra Señora del Port. La revista Ideal, una separata de la Hoja Parroquial, era el seu portaveu. Van tocar moltes tecles, l’alcalde Josep Maria de Porcioles els va anar a veure i els va prometre que els pisos es farien in situ, es van dibuixar els plànols… Però a l’hora de la veritat no va ser així. Descartada l’esplanada, el Patronat de l’Habitatge va proposar primer uns terrenys a Can Clos, i després un solar al Prat del Llobregat, però les dues alternatives resultaven massa cares per a la gent de Jesús i Maria. Al Prat calia donar 50.000 pessetes d’entrada i 200.000 més mentre es fessin els edificis. Al final, la Germandat es va dissoldre, es van tornar els diners als qui ho van demanar i el 1972 alguns veïns van optar per pagar l’entrada dels nous blocs que es van construir a la Mina, a Sant Adrià de Besòs, i que oscil·lava entre 14.000 i 20.000 pessetes.

Les barraques que van quedar buides van ser ocupades per gitanos traslladats des del barri de Vallbona, i sobre aquests es van abatre les excavadores una matinada de fa 49 anys.

Història d’unes fotografies

L’autora d’aquestes fotografies de Jesús i Maria treballava de telefonista i en la seva oficina hi havia uns companys que estaven enquadrats en una organització clandestina. Un matí va sentir que comentaven que una brigada municipal havia enderrocat de mala manera unes barraques del peu del cementiri de Montjuïc. Explicaven que les excavadores havien actuat de matinada mentre la gent dormia.

La telefonista estudiava de nit periodisme i li interessava la fotografia. Havia comprat una Nikon a terminis que encara conserva i aquella mateixa tarda va anar a Montjuïc a retratar les restes del naufragi. Mentre va continuar treballant d’oficinista va retratar les protestes del Carmel i més barraques, sobretot del Camp de la Bota, i algunes de les imatges les va publicar a la revista CAU.

Quan va abandonar l’oficina i va començar de becaria al Diari de Barcelona, va deixar aparcada la Nikon i la seva afició per la fotografia. L’encarregat de les fotos en aquell diari era el gran Joaquim Brangulí i les imatges d’un i de l’altra no es podien comparar. A partir d’aquell moment només va retratar l’evolució del Poblenou, els amics i la seva família. Els negatius i els contactes s’anaven quedant en un calaix. Igual que les instantànies amateurs i ingènues que va fer aquella tarda de març del 1973 que han dormit un oblit de 49 anys.

Montjuïc en quatre xifres

El febrer del 1966, Marcial Echenique, arquitecte i sociòleg, va publicar a la revista Serra d’Or un informe sobre les barraques de Montjuïc. Deia que en el conjunt de la muntanya hi vivien 12.280 persones en infrahabitatges i que aquesta xifra representava el 30% del total de la població barraquista de la ciutat de Barcelona. Només el 45% dels nens en edat escolar anaven al col·legi; només el 33% dels infrahabitatges tenien comuna. Ningú no tenia aigua corrent i calia anar-la a buscar a les fonts públiques o treure-la de pous particulars i no sempre saludables.

In memoriam de Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez.

Si voleu veure més fotografies de l’enderroc de les barraques de Jesús i Maria us convidem a consultar l’edició en paper o la versió en PDF de Carrer 160.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Jesús i Maria, les barraques sense memòria de Montjuïc ha aparegut primer a Carrer.

Quinze anys de piqueta
Una alarma justificada per la deriva urbanitzadora que ha amenaçat el parc en els últims quinze anys, en què de forma continuada i persistent s’han anat construint tota mena d’edificis i artefactes: l’Hotel Miramar, el Museu Olímpic, la Residència Tres Pins, el centre de dia ASPACE, la Caserna de Bombers al passeig de Montjuïc, la fàbrica de taüts i el Museu del Carruatge al costat del cementiri, l’ampliació del Far, les sobre-dimensionades estacions del nou Telefèric, l’ampliació de l’estació del funicular, l’aula ambiental de la Fundació Miró, les ampliacions dels equipaments esportius de la Bàscula, la Satalia, el tennis Pompeia i el Club Natació Montjuïc, el CAP les Hortes, el CAP del Doctor Ribes, el bloc d’habitatges del carrer Esparver, la Residència Font Florida, les urbanitzacions de camins com el passatge de les Bateries i Tres Pins o l’ampliació de la zona asfaltada del Sot del Migdia. Tot això sense parlar de les obres olímpiques precedents, que van suposar una gran transformació de la muntanya, amb actuacions de gran impacte com l’Anella olímpica i els grans vials d’accés i evacuació o les piscines de salts.

Aturem-nos a analitzar una mica aquest llarg llistat, perquè hi han actuacions de caire ben diferent. L’operació Hotel Miramar, un escàndol denunciat per Rafa Cáceres en aquesta mateixa tribuna sota l’eloqüent titular “Un Hotel en mi jardín” (Carrer número 90, pàgina 11), va ser un saqueig de zona verda que no només va sostreure a la ciutadania una part important del parc, amb privatització de zona enjardinada afegida, sinó que a més va fer desaparèixer per sempre més un tram d’un dels camins més antics de la muntanya, el que sortint del Portal de Santa Madrona ascendia fins al Castell.

Algunes són fruit de l’oportunitat, decisions poc meditades que van col·locar a Montjuïc tot allò que no cabia en un altre lloc, amb mentalitat de calaix de sastre. D’altres obeeixen a la satisfacció de necessitats de creixement dels equipaments en funcionament, sense un criteri de contenció. I una part important ha estat fruit de la pressió que els barris del perímetre han anat exercint sobre la muntanya, i han fet que acollís moltes de les seves necessitats d’equipaments. És en aquest conflicte que ens tornem a trobar actualment, tot i la MPGM aprovada al desembre de 2014 que en la seva declaració de criteris pretenia posar fi a la deriva tantes vegades denunciada per un veïnat sensibilitzat que viu la proximitat de Montjuïc com un privilegi quotidià a conservar i protegir.

Perquè els barcelonins ja no són aquells que Josep Pla assenyalava a propòsit del Parc de la Ciutadella: “Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi viuen d’esquena”. El Poble Sec viu de cara a Montjuïc, així és que la peça de la polèmica i d’altres ja van ser tema de discussió al llarg dels vuit interminables anys que va trigar a definir-se i aprovar-se el projecte, i finalment van ser motiu d’al·legacions. Prou ciment a Montjuïc perquè hi ha altres opcions d’aprofitament d’allò construït i infrautilitzat, com el Palau d’Esports o les piscines de salts, i hi ha també peces menors.

Procés tancat en fals
Al llarg del procés participatiu endegat pel Pla d’Equipaments, en diferents sessions presencials i digitals s’ha reclamat la renúncia al projecte, rebent respostes no admissibles, sense motivar. En una fase ja avançada es va obrir de nou per part dels participants la proposta de no construcció, que va resultar la més votada amb més del doble de suports respecte de la següent. Però hem de dir que, sense finalitzar encara, no ha estat un procés participatiu vàlid: ha estat capaç d’arribar a molt poca gent; no ha estat gens ambiciós quant al seu horitzó i a la seva visió de futur; parteix d’un estudi de diagnosi encarregat a una empresa que manifesta tenir bastant poc contacte amb el territori; ha estat mancat de transparència en la presentació de la informació i de les possibles opcions; ha estat molt dirigit des d’un bon principi, i es prefigurava la tria entre opcions sense obrir un debat que finalment s’està produint al marge del procés participatiu.

Aquest no s’hauria de tancar en fals. Estudiar seriosament totes les opcions hauria de ser l’objectiu primer. Amb respecte per als veïns i veïnes. I conservant Montjuïc, un bé únic i escàs de tota la ciutat.

Massa equipaments sense ús
El nou equipament s’ubicaria sobre un espai verd existent que salva un gran desnivell d’uns 20 metres, amb condicions topogràfiques difícils. 7.800 metres d’una nova construcció que destinaria una part a un gran pavelló poliesportiu i una altra a un espai polivalent amb usos encara sense definir. Un volum important, de gran impacte, que contrasta amb la superfície d’equipament infrautilitzat o tancat existent al barri de Poble Sec: 9.686 metres de les piscines de salts, 13.353 del Palau d’Esports, 1.293 de les finques de RNE i l’Antic Institut Botànic, més de 1.500 metres de sostre d’equipament derivat del PMU de la Satalia, una parcel·la d’equipament (7b) de 199 metres edificables al carrer Blesa 1, a més de diferents superfícies expectants en situacions diverses.

I no podem deixar d’esmentar un gran edifici d’una altra escala, doncs estem parlant de 43.167 metres construïts, que és el de Tres Xemeneies: buit i tancat des de la seva edificació, que ha anat canviant de mans en els últims anys en el marc del procés especulatiu que viu la nostra ciutat. Tot el conjunt demana una reflexió. Però sobretot, ¿quin sentit té projectar un nou equipament esportiu quan a molt poca distància trobem dues gran peces esportives en un estat deplorable, reivindicades pel barri des de fa molts anys? Aquí falta visió sostenible de futur.

L'entrada Prou de ciment a Montjuïc ha aparegut primer a Carrer.