Barcelona ciutat només té un far, un far petit com un vaixell de paper. Es va construir el 1925, al vessant sud-oest de Montjuïc, al costat del cementiri, per això és singular, senzill i, tot i ser petitó, ampli. Lluminós, de dues plantes més un mirador, amb una alçada de 13 metres, més gran que una barberia i més petit que una piscina olímpica.
Aquest far, amb una llum que arriba als cinquanta quilòmetres, té un faroner que ara ja és exfaroner. Guillermo Segador (Olivenza, Badajoz, 1954) va viure aquí entre els anys 1993 i 2000. “Tot i que l’entorn del far de Montjuïc no és bonic, té unes vistes espectaculars, una panoràmica de tot el port; m’agradava veure el moviment de contenidors amb les grues que els recol·locaven”, diu Segador, amb aire d’erudit, d’aquells físics nuclears que calculen la desintegració dels àtoms.
No va estudiar ciències, sinó Sociologia, a la Universitat Complutense de Madrid. “Em cuidava de l’aparellatge, comprovant que estigués encès a la nit. Cada dia omplies el Llibre de Serveis amb les novetats, si n’hi havia”. Des del far de Montjuïc es divisa el far de Calella i el far del Llobregat, a l’Hospitalet, un lloc que les associacions veïnals de la Marina volen recuperar com a equipament públic.
La crisi econòmica dels anys vuitanta, a causa dels profunds canvis perquè Espanya convergís amb Europa, va deixar les noves generacions amb un futur negre. Un amic es va presentar a les oposicions de tècnic mecànic de senyals marítims de l’Estat, col·loquialment oposicions per a torrers, popularment faroners. L’amic s’hi va presentar i va aprovar. Avui aquest cos funcionarial s’ha extingit, tot i que encara en queden alguns -molt pocs- faroners. El van destinar a Astúries. Un altre amic s’hi va presentar i va aprovar. El van destinar a Mallorca. I Guillermo Segador també s’hi va presentar i va aprovar. A cadascú li va tocar un tros de terra amb el seu tros de mar. A Segador el van destinar rovisionalment al far radioelèctric de Noia i al de Cap Silleiro, a les Ries Baixes, a Galícia. Després el van enviar a Salou, i després al far de Sant Sebastià, entre Llafranc i Calella de Palafrugell, a la Costa Brava.
Al far de Montjuïc hi va arribar el 1993 i en va marxar l’any 2000, amb tota la família, la seva esposa, Ana Teresa, i els seus fills, Nina (1988) i Guillermo (1990), cap dels quals ha seguit les professions de la mar: la Nina va estudiar Pedagogia, i el Guillermo, Psicologia. Els fills estudiaven a l’escola pública Enric Granados, davant del Bauhaus. La seva dona, Ana Teresa, col·laborava al centre de documentació històrica Montjuïc-La Marina, amb l’arxivera Núria Burguillos, abans que el fons del centre s’integrés a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. La compra diària la feien als supermercats del passeig de la Zona Franca. El matrimoni també va col·laborar a la revista local La Marina.
“El més incòmode era baixar amb cotxe i trobar-te el pas a nivell amb la barrera baixada, per als trens de mercaderies del port, i llavors podies estar esperant una bona estona”, esmenta com a desavantatge. “Quan vam marxar, van reestructurar el far perquè s’hi volia instal·lar una mena de seu portuària, però el projecte es va aturar”.
El far de Montjuïc es manté actiu, tot i que avui dia els fars conviuen amb els sistemes de navegació per satèl·lit. El far depèn de l’Autoritat Portuària de Barcelona, dins l’univers del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible. “Quan vaig marxar del far, vam buscar un pis a Vilanova i la Geltrú, i cada dia anava i venia fins al Port de Barcelona, que és qui em va acabar contractant. Un equip ens fèiem càrrec del manteniment dels fars de la província de Barcelona i de Girona”.
Com diem, el far de Montjuïc es manté actiu, tot i que automatitzat. El faroner Segador sí que es va desactivar. Es va jubilar durant la pandèmia. Ara s’entreté amb la domòtica i el senderisme, entre d’altres aficions. Tot i ser un home de terra endins, és un home de mar.
