El districte de Sants-Montjuïc ha avançat el projecte de construir un gran equipament a la falda de Montjuïc, justament a una de les fronteres entre la ciutat més urbanitzada i el parc, el Passeig de l’Exposició. I davant d’una nova depredació de zona verda en aquest pulmó de la nostra ciutat, al barri han saltat les alarmes i s’ha constituït la Plataforma Salvem Montjuïc, que aplega un bon grapat d’entitats i col·lectius: l’Associació de l’Hort de la Font Trobada, l’Associació de Veïnes i Veïns de la Satalia, l’AMPA Bosc-Montjuïc, l’AMPA Jacint Verdaguer, el Centre d’Estudis de Montjuïc, la Companyia Sargantana, l’Associació Galanthus, l’AFA Poble Sec, la Favb i Ecologistes en Acció.
Quinze anys de piqueta
Una alarma justificada per la deriva urbanitzadora que ha amenaçat el parc en els últims quinze anys, en què de forma continuada i persistent s’han anat construint tota mena d’edificis i artefactes: l’Hotel Miramar, el Museu Olímpic, la Residència Tres Pins, el centre de dia ASPACE, la Caserna de Bombers al passeig de Montjuïc, la fàbrica de taüts i el Museu del Carruatge al costat del cementiri, l’ampliació del Far, les sobre-dimensionades estacions del nou Telefèric, l’ampliació de l’estació del funicular, l’aula ambiental de la Fundació Miró, les ampliacions dels equipaments esportius de la Bàscula, la Satalia, el tennis Pompeia i el Club Natació Montjuïc, el CAP les Hortes, el CAP del Doctor Ribes, el bloc d’habitatges del carrer Esparver, la Residència Font Florida, les urbanitzacions de camins com el passatge de les Bateries i Tres Pins o l’ampliació de la zona asfaltada del Sot del Migdia. Tot això sense parlar de les obres olímpiques precedents, que van suposar una gran transformació de la muntanya, amb actuacions de gran impacte com l’Anella olímpica i els grans vials d’accés i evacuació o les piscines de salts.
Aturem-nos a analitzar una mica aquest llarg llistat, perquè hi han actuacions de caire ben diferent. L’operació Hotel Miramar, un escàndol denunciat per Rafa Cáceres en aquesta mateixa tribuna sota l’eloqüent titular “Un Hotel en mi jardín” (Carrer número 90, pàgina 11), va ser un saqueig de zona verda que no només va sostreure a la ciutadania una part important del parc, amb privatització de zona enjardinada afegida, sinó que a més va fer desaparèixer per sempre més un tram d’un dels camins més antics de la muntanya, el que sortint del Portal de Santa Madrona ascendia fins al Castell.
Algunes són fruit de l’oportunitat, decisions poc meditades que van col·locar a Montjuïc tot allò que no cabia en un altre lloc, amb mentalitat de calaix de sastre. D’altres obeeixen a la satisfacció de necessitats de creixement dels equipaments en funcionament, sense un criteri de contenció. I una part important ha estat fruit de la pressió que els barris del perímetre han anat exercint sobre la muntanya, i han fet que acollís moltes de les seves necessitats d’equipaments. És en aquest conflicte que ens tornem a trobar actualment, tot i la MPGM aprovada al desembre de 2014 que en la seva declaració de criteris pretenia posar fi a la deriva tantes vegades denunciada per un veïnat sensibilitzat que viu la proximitat de Montjuïc com un privilegi quotidià a conservar i protegir.
Perquè els barcelonins ja no són aquells que Josep Pla assenyalava a propòsit del Parc de la Ciutadella: “Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi viuen d’esquena”. El Poble Sec viu de cara a Montjuïc, així és que la peça de la polèmica i d’altres ja van ser tema de discussió al llarg dels vuit interminables anys que va trigar a definir-se i aprovar-se el projecte, i finalment van ser motiu d’al·legacions. Prou ciment a Montjuïc perquè hi ha altres opcions d’aprofitament d’allò construït i infrautilitzat, com el Palau d’Esports o les piscines de salts, i hi ha també peces menors.
Procés tancat en fals
Al llarg del procés participatiu endegat pel Pla d’Equipaments, en diferents sessions presencials i digitals s’ha reclamat la renúncia al projecte, rebent respostes no admissibles, sense motivar. En una fase ja avançada es va obrir de nou per part dels participants la proposta de no construcció, que va resultar la més votada amb més del doble de suports respecte de la següent. Però hem de dir que, sense finalitzar encara, no ha estat un procés participatiu vàlid: ha estat capaç d’arribar a molt poca gent; no ha estat gens ambiciós quant al seu horitzó i a la seva visió de futur; parteix d’un estudi de diagnosi encarregat a una empresa que manifesta tenir bastant poc contacte amb el territori; ha estat mancat de transparència en la presentació de la informació i de les possibles opcions; ha estat molt dirigit des d’un bon principi, i es prefigurava la tria entre opcions sense obrir un debat que finalment s’està produint al marge del procés participatiu.
Aquest no s’hauria de tancar en fals. Estudiar seriosament totes les opcions hauria de ser l’objectiu primer. Amb respecte per als veïns i veïnes. I conservant Montjuïc, un bé únic i escàs de tota la ciutat.
Massa equipaments sense ús
El nou equipament s’ubicaria sobre un espai verd existent que salva un gran desnivell d’uns 20 metres, amb condicions topogràfiques difícils. 7.800 metres d’una nova construcció que destinaria una part a un gran pavelló poliesportiu i una altra a un espai polivalent amb usos encara sense definir. Un volum important, de gran impacte, que contrasta amb la superfície d’equipament infrautilitzat o tancat existent al barri de Poble Sec: 9.686 metres de les piscines de salts, 13.353 del Palau d’Esports, 1.293 de les finques de RNE i l’Antic Institut Botànic, més de 1.500 metres de sostre d’equipament derivat del PMU de la Satalia, una parcel·la d’equipament (7b) de 199 metres edificables al carrer Blesa 1, a més de diferents superfícies expectants en situacions diverses.
I no podem deixar d’esmentar un gran edifici d’una altra escala, doncs estem parlant de 43.167 metres construïts, que és el de Tres Xemeneies: buit i tancat des de la seva edificació, que ha anat canviant de mans en els últims anys en el marc del procés especulatiu que viu la nostra ciutat. Tot el conjunt demana una reflexió. Però sobretot, ¿quin sentit té projectar un nou equipament esportiu quan a molt poca distància trobem dues gran peces esportives en un estat deplorable, reivindicades pel barri des de fa molts anys? Aquí falta visió sostenible de futur.
