Si Montjuïc va ser tot per la formació de Barcelona, la relació muntanya-ciutat ha variat de llarg a llarg de la història. L’odi a la presència del poder de Madrid al castell, execucions i bombardejos són la culpa del rebuig de la ciutat a la muntanya, on hi abocarà escombraries, s’hi autoconstruiran barraques i s’hi posaran altres malendreços. Mentre que intents del poble per acostar-s’hi culminaran amb dos esdeveniments decisius perquè Barcelona es faci més seva la muntanya: l’Exposició Internacional de 1929 i els Jocs de 1992.
Tanmateix, sembla que encara manca molt per aconseguir una conjunció holística entre la ciutat i la muntanya, sovint oblidada. Els successius governs municipals ho han intentat i no han considerat que hi ha coses que van tenir sentit fa temps i no haurien de continuar, com ara usos i construccions que no fan més que provocar desertització per la manca d’activitat i vida urbana. Entre altres, pavellons encara ocupats per la Fira quan ja ha fet un salt d’escala al polígon industrial de la Pedrosa.
Es podria reconsiderar l’obra magna de Puig i Cadafalch, estructurada per l’eix de l’avinguda de Maria Cristina. Un projecte solipsista, potser el més monumental de la ciutat que va meravellar al món, però que no va ser sensible amb els barris de la Font de la Guatlla i la França Xica i els va robar la seva relació. En comptes d’invertir en la reordenació de l’avinguda, potser seria millor recuperar pavellons per a la ciutadania com es pretén amb l’ampliació del MNAC, enderrocar d’una vegada el d’Itàlia i reforçar la relació transversal, fent-la permeable, afable i amb contigüitat.
Aplaudeixo la iniciativa de prolongar la L2 del metro per millorar l’accés amb transport públic i connectar ambdós costats de la muntanya. I valoro molt positivament que, com preveu la MPGM del 2014, es vulgui pacificar i renaturalitzar l’espai viari per minimitzar la presència del cotxe, cosa que s’ha començat a fer al cim. A veure si la recuperació per a la ciutadania va de debò i Montjuïc esdevé en el veritable parc central al seu servei.
*Estanislau Roca és catedràtic emèrit d’Urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.
