A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.

El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició El Carmelo ignorado i, posteriorment, es va elaborar el Plan Popular del Carmelo, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.

El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.

L’esvoranc, un punt d’inflexió

En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.

50 anys del tancament a la Tramuntana

Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.

L'entrada Quan al barri del Carmel estava tot per fer ha aparegut primer a Carrer.

L’anunci de la posada en marxa de la primera fase de l’eix verd, pressupostada en 7,6 milions d’euros, ha aixecat polseguera entre part dels veïns de Vallcarca, que asseguren que el projecte és “caduc” i denuncien manca de diàleg per part del Consistori. Aquesta primera etapa preveu l’expropiació i enderroc de quatre finques entre els carrers de Ballester i d’Agramunt, on viuen quinze famílies, a la qual cosa l’Associació Veïnal Som Barri s’oposa. “Nosaltres diem sí al verd, però creiem que no cal enderrocar habitatges en un moment de crisi residencial”, assenyala Bea Arnaiz, arquitecta i membre de l’associació. “A més, aquest pla de l’Ajuntament, del 2002, comporta construir tres infraestructures importants al lloc de la rambla: una subestació elèctrica que depèn de l’Estat, un col·lector d’aigües pluvials i un equipament de BcNeta. Ens vènen un eix verd quan realment volen fer tres instal·lacions per a serveis que no beneficiaran directament el barri”, afegeix Arnaiz.

La proposta veïnal, ignorada

Som Barri desconfia que sigui possible que arrelin molts arbres en una zona ocupada per infraestructures on, a més, hi ha un desnivell considerable -de fins a vuit metres- entre les dues vies. El projecte, d’altra banda, tampoc contempla reduir els viaris de trànsit de l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar ni ampliar les voreres laterals per guanyar espai al cotxe. És per això que l’associació va presentar el 2019 una proposta alternativa d’eix verd que no implicava enderrocaments, un plantejament que el govern municipal socialista ha ignorat.

Un dels problemes afegits a aquesta reforma, més enllà de la destrucció d’edificis històrics, és la reubicació dels veïns i veïnes d’aquests habitatges. “Tots aquells que són propietaris tenen dret a ser reallotjats, així com tots aquells que tenen un contracte de lloguer previ al 2002, anterior a la reforma”, assenyala Jordi Arola, de Som Barri. “Tal com està el mercat de lloguer actual, però, molt poca gent té aquest dret. Tenim molts veïns en precari que es quedaran al carrer”, assegura. Entre els edificis afectats, hi ha immobles municipals ocupats pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca on viu gent desnonada.

Història d’un “urbanicidi”

Per entendre la complexitat del projecte de reforma, cal remuntar-se uns anys enrere. Durant la primera dècada dels 2000, arran de la modificació del PGM del 2002, gran part del nucli antic de Vallcarca es va tirar a terra. “Desapareixien els edificis d’un dia per l’altre”, recorda Arola, que es refereix -ell, i molts veïns-
a aquesta operació com a “urbanicidi”. En molts d’aquests solars on s’havia de construir, que van quedar buits, el teixit associatiu de Vallcarca va començar a impulsar activitats comunitàries. Van néixer iniciatives com l’hort ocupat, la Plaça Farigola o la Fusteria. La reforma que tot just ara l’Ajuntament ha tret del calaix projecta la construcció de nous habitatges en aquests solars i espais comunitaris. “Amb la rambla, al capdavall, s’estan plantejant enderrocar una part molt gran del barri mentre alhora volen construir pisos a l’altra banda de Vallcarca, on ja hi ha zones verdes instaurades pel veïnat”, lamenta l’arquitecta, que ho veu contradictori.

En aquesta part del nucli antic, hi ha projectats un centenar de nous habitatges socials -dos edificis de pisos de protecció oficial, un bloc d’habitatge cooperatiu i un altre de lloguer assequible-, en gran mesura fruit dels processos participatius que van endegar Trias i Colau. La resta d’habitatges, la majoria -el 78%, segons Som Barri-, seran d’iniciativa privada, i alguns veïns ja arrufen el nas amb el que això pot comportar. “Núñez y Navarro té una bona part d’aquestes noves promocions, que bàsicament serviran per elititzar el barri, com va passar al carrer d’Esteve Terradas”, apunta Arnaiz. “Vallcarca és molt llaminer per als processos especulatius”, afegeix Arola. “El Park Güell és aquí al costat, tens barris gentrificats com Gràcia al voltant, ets a només 15 minuts en metro del centre… Tot això és un reclam molt fort per a expats o gent amb rendes molt més altes que els veïns històrics d’aquí. Nou edifici que arriba, nou edifici que fa apujar el preu del lloguer una barbaritat”, denuncia.

Un model “impositiu”

Si bé la negociació amb Núñez y Navarro va ser possible gràcies a la mediació dels Comuns, Som Barri lamenta que ara els socialistes ja no en volen sentir a parlar; el mateix pel que fa a la rambla verda. “El seu model és impositiu i sense cap mena de diàleg. El que havia de ser una obra de consens, s’ha acabat convertint en una arma contra el veïnat”, es queixa Arola. El punt àlgid d’aquest “autoritarisme” va arribar a inicis del mes de maig, quan l’Ajuntament va desallotjar mitjançant antiavalots l’assentament de barraques que hi havia instal·lat en un solar privat de Vallcarca. Laia Bonet va defensar l’operació esgrimint que “hi havia un risc imminent per a les persones”. Som Barri, però, critica la desproporció del dispositiu i el biaix racista i aporofòbic del Consistori, i també lamenta que només els oferissin una nit de pensió després del desallotjament. “Tota aquesta gent, veïns del barri, ja no tenen on anar”.

L'entrada L’Ajuntament reactiva el pla urbanístic de Vallcarca sense escoltar el veïnat ha aparegut primer a Carrer.

Per això la relació del moviment veïnal amb l’esport ha estat ambivalent. En general, tothom veu bé l’esport, ja que genera molta vida social de barri, que cal potenciar. Per això hi ha moltes reivindicacions d’espais esportius en marxa. També tenim bones experiències amb activitats esportives de proximitat, donant suport a entitats que duen a terme una tasca social, promocionant l’esport de base, fomentant una cultura del joc net, la cooperació i la convivència. Entitats que formen part del teixit social viu de molts barris, que necessiten suport públic per garantir que tothom pugui participar en l’activitat que vulgui.

A l’altre costat hem hagut de fer front als grans poders esportius. Fent oposició als processos de requalificació urbanística orientats a sanejar l’economia d’alguns clubs, com el Barça i l’Espanyol. Protestant per les molèsties que generen alguns grans esdeveniments. O per les subvencions que reben activitats si més no discutibles, com ara la del Circuit de Catalunya. També, en una escala més casolana, qüestionant les condicions en què algunes empreses privades gestionen equipaments esportius públics. Però més que una lluita contra l’esport, és una protesta contra el negoci i els seus efectes.

Amb tot, els barris hem de continuar fent feina per aconseguir que els aspectes positius de l’esport predominin, promovent el benestar i la vida social.

*Albert Recio és activista veïnal.

L'entrada Moviment veïnal i esport, una relació ambivalent ha aparegut primer a Carrer.

Aquest article vol reivindicar l’oposat: que el benestar comú no és un obstacle a la llibertat personal, sinó la seva condició de possibilitat. I ho fa des d’un terreny concret, sovint menystingut, però revelador: el de l’esport i l’espai públic a partir de garbellar com i on s’ha possibilitat que amb inversions públiques hi hagi un benefici col·lectiu. Perquè quan una administració local aposta per habilitar un circuit de córrer al parc, obre un camp de futbol accessible o dignifica una zona de joc en un barri oblidat, no només construeix infraestructures: fa política del bé comú. Fomenta la salut, la convivència, la igualtat d’oportunitats. En definitiva, posa a l’abast de tothom -no només de qui s’ho pot pagar- el dret al moviment, al lleure i al vincle social. Una col·lectivització dels drets en tota regla. Sí, col·lectivització sense atributs ni tampoc escarafalls, malgrat que aquest concepte encara espanti porucs de memòria selectiva.

Per als barris populars de Barcelona, el dret a l’esport no ha estat mai un luxe, sinó una necessitat. Una pràctica que contribueix a la salut, a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. Però el seu accés ha estat històricament desigual. Si l’esport de competició es jugava als grans estadis, l’esport de base, el que es juga al carrer, a la pista del costat de casa, o al pati de l’escola, ha estat -i continua sent- un espai de lluita veïnal i política. Des de les pistes de petanca a Sants fins als mòduls de cal·listènia a Nou Barris o la zona d’escalada de la Foixarda, són petites inversions públiques que poden tenir un gran impacte social. Però també generen interrogants: qui les gestiona? Com se’n garanteix l’ús inclusiu? Quin paper hi juguen les entitats de barri? L’urbanisme esportiu, en definitiva, és una altra forma de fer ciutat.

El paper de les associacions veïnals

Les primeres grans onades de lluita veïnal, entre final dels anys setanta i principi dels vuitanta, no només demanaven clavegueram o escoles. També volien pistes esportives. Entre 1976 i 1982 es van construir 151 instal·lacions esportives de barri, una xifra impressionant, tenint en compte la manca gairebé absoluta de recursos amb què es partia. Les associacions veïnals ho tenien clar: l’esport era salut, cohesió i dignitat per als barris.

A Sant Martí, per exemple, les associacions veïnals no només van pressionar per tenir poliesportius, sinó que van impulsar les primeres Escoles d’Iniciació Esportiva, un model replicat després a diversos barris, com el Poble-sec, on es va articular amb l’ajuda de les associacions de famílies d’alumnes (AFA). “Vam aconseguir que l’esport no fos només cosa dels que podien pagar-se un club”, explica un dels antics membres de l’AV del Poble-sec. L’esport es va convertir en eina reivindicativa: des de les Olimpíades Populars organitzades per associacions, fins a les jornades festives que reclamaven equipaments amb curses o partits de bàsquet.

A qualsevol persona que se li pregunti per les instal·lacions esportives de Barcelona mencionarà el Camp Nou -i tota l’actual zona zero de l’Espai Barça-, Montjuïc -i el seu escampall d’instal·lacions que converteixen la muntanya en una mena de pessebre viu de l’activitat esportiva- o els clubs nàutics de la Barceloneta. Però aquests escenaris grandiloqüents són l’excepció i no la norma, no computen per a l’anàlisi que ens proposem: el d’escanejar la ciutat de riu a riu i de muntanya a mar per estendre al màxim les estovalles d’instal·lacions sobre les quals es pot produir un àpat esportiu popular.

El cens que l’Ajuntament va impulsar el 2020 per fer l’escandall de tots els equipaments i instal·lacions esportives que hi ha a la ciutat pot servir de barem per saber de què parlem. El còmput total s’enfilava fins a més de 1.200. Poca conya. És clar que aquí s’hi recomptava tot: des de les cistelles a la vora del mercat de Sant Antoni a les pistes de botxes i els parcs de cal·listènia o els traçats de circuits o aparells de força. Més de 1.200 instal·lacions, en un sentit ampli, que abracen des de parcs d’esports urbans amb els preceptius mig tubs -en català no hem de dir-los també una half-, fins al meravellós Palau de Sant Jordi d’Arata Isozaki, que avui té més de concertòdrom que d’equipament esportiu.

Barcelona té 36 circuits gimnàstics, 10 circuits esportius i cinc parcs esportius d’esports d’acció o urbans, comptant només els de titularitat pública. Tots són, per impuls i manteniment, partides consignades als pressupostos i responsabilitats que s’assumeixen des d’allò públic. La mateixa instància municipal sap com d’important pot ser l’esport per a la percepció ciutadana i la deliberació electoral pot posar el focus en si el seu Ajuntament la té en compte o no. No és casual que els pressupostos participatius d’enguany hagin tingut com a projecte estrella la coberta del camp de futbol del Martinenc o que anys enrere fes fortuna el cas de Les del Criquet.

Era la Barcelona de 2020. Amb l’estrena dels primers pressupostos participatius, l’Ajuntament obria una porta -petita, però significativa- a una nova manera de decidir com s’inverteixen els recursos col·lectius. Dos anys més tard, amb només 2.441 vots -una xifra que podria semblar anecdòtica en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants- es va aprovar un projecte que, per a molts, hauria passat desapercebut o hauria estat ridiculitzat des del prejudici: la construcció del primer camp de criquet femení sub19 de Catalunya. Les obres es van endarrerir, es van encarir i van arribar als 1,6 milions d’euros, però quan el camp es va inaugurar, l’abril del 2024, el missatge institucional no deixava lloc al dubte: “Aquest esport representa més que una simple activitat física, ja que s’ha convertit en un espai de cohesió social, participació inclusiva i no-discriminació”. I tenia raó.

El ‘vampir’ de la Foixarda

No sempre les petites inversions que generen grans realitats provenen de l’erari públic. No hi ha a Barcelona cap més bon exemple de la tenacitat del moviment esportiu de base que la Foixarda. L’antiga pedrera de Montjuïc, reconvertida en escola d’escalada a partir del 1986, és ara el rocòdrom urbà més gran d’Europa. I tot va començar amb una caixa de 100 preses d’escalada i molta il·lusió. Manuel Sánchez, el Heavy, és qui va convertir un forat oblidat de la ciutat en un santuari vertical. Equipava les vies de nit, esquivant la Urbana, amagat entre la bardissa i el ciment. “Vaig ser un vampir d’aquesta ciutat, penjat als sostres fins a l’alba, amb el taladro a la motxilla”, recordava anys després.

Avui, la Foixarda té més de 150 línies d’escalada i 9.000 preses. I el millor: és gratuïta i oberta tot l’any. La seva consolidació no ha estat fàcil. No va ser fins al 2004 que el rocòdrom va ser reconegut institucionalment i va començar a rebre suport econòmic per al seu manteniment. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, l’Ajuntament i la Diputació van acabar cedint davant la força d’una comunitat tossuda i apassionada.

Tenim més exemples. De fet, tants com es vulgui. És probable que l’habilitació de camps de botxes -el nom genuí i català de l’esport al que direm, per consuetud, petanca– hagi estat sovint una mena de complement fàcil a urbanitzacions, sense més. “La petanca no és només cosa d’avis. És un dels pocs esports on poden competir junts l’avi, el pare i el net”, deia el vicepresident de la Federació Catalana de Petanca, Jonathan Ferrari. A Sants, aquesta pràctica forma part del paisatge social des dels anys setanta, i continua viva gràcies a clubs com el Club Petanca Sants, fundat el 1985 per Jaume Gil, amb 17 anys.

Des d’aleshores, han canviat cinc cops de localització, sempre perseguint un espai digne. Ara, sembla que la fita és a tocar: el futur complex esportiu de Magòria, que inclourà un estadi de futbol, ha promès 16 pistes de petanca -una dotzena en zona verda i quatre en zona esportiva- i un local propi per al club. El projecte preveu, fins i tot, pistes soterrades sota el camp de futbol. Aquesta és la fórmula de l’urbanisme esportiu del segle XXI: sostenible, multifuncional i arrelat al territori.

Una de les iniciatives més visibles d’aquesta nova manera d’entendre l’espai públic esportiu han estat els patis oberts: escoles que, fora de l’horari lectiu, obren el pati a la comunitat. A Barcelona se n’han activat més de 80. L’Institut Infància i Adolescència defensa que aquests espais contribueixen a la cohesió social, a través d’un “lleure educatiu” que permet trencar desigualtats i reforçar el teixit comunitari. “Tenen un valor educatiu, social i comunitari, i són especialment útils per a infants en situació de vulnerabilitat”, assenyalava el seu informe de 2017.

Però el model no està exempt de crítiques. Qui vigila aquests espais? Quina responsabilitat hi tenen les AFA o les entitats del barri? Els patis oberts sovint funcionen com a espais regulats amb presència adulta que, segons alguns estudis, limiten l’autonomia i la creativitat del jovent. L’oci que s’hi genera és sovint d’entreteniment, amb poca capacitat per a la creació expressiva o normativa pròpia. En definitiva, el repte és convertir els patis oberts en veritables espais de participació, no només en recintes vigilats. “Cal una aposta clara per part de l’Administració per dotar-los de recursos, projectes pedagògics compartits i coordinació amb el territori”, afirma un informe que, pels deures que posa, sembla nominat a romandre calaixos endins de l’administració municipal.

Espai públic, gimnàs comunitari

La tendència a habilitar espais esportius d’ús lliure ha crescut: zones de cal·listènia, taules de ping-pong, circuits de salut, pistes de frontó… Són intervencions urbanes de baix cost, però d’alt impacte social, sobretot en barris on l’accés a instal·lacions esportives de pagament és limitat. El problema és que, sovint, la distribució no és equitativa. A zones com l’Eixample hi ha una dotació notable d’aquests espais, mentre que en barris com la Trinitat Vella o Ciutat Meridiana la manca d’equipaments és crònica. Allà, les reivindicacions per una piscina municipal o un poliesportiu són històriques. “Aquí el que tenim són descampats i molts somnis”, lamentava fa poc un portaveu veïnal.

Parlar d’urbanisme esportiu és parlar de ciutat inclusiva. Vol dir entendre que una taula de ping-pong en una plaça no és un caprici, sinó una política pública amb vocació redistributiva. L’urbanisme esportiu no fa soroll. No talla cintes. Però transforma. Reivindicar-lo és posar el benestar de les persones -totes, sense distinció- al centre de la planificació urbana. Perquè l’esport, quan és de tothom, és més que esport: és ciutat.

L'entrada Planificació esportiva per a una ciutat desigual ha aparegut primer a Carrer.

El seu programa polític afecta la gran majoria dels drets humans i amenaça de destruir tots els avenços -quasi sempre insuficients- de moltes lluites socials, així com la dignitat de moltes persones, sobretot dones, migrants, persones racialitzades i membres dels col·lectius LGTBI.

Posen en qüestió -i tracten d’impedir- polítiques necessàries, com ara totes les que tenen a veure amb la crisi ecològica, l’atenció a persones vulnerables i la igualtat. Donen suport a polítiques privatitzadores que beneficien una minoria i que poden esdevenir un veritable malson per a les nostres vides quotidianes. En lloc de construir, generen tensions i por, destrueixen la vida col·lectiva que els nostres barris necessiten.

Cada cop són més agressius; ens els comencem a trobar en els Consells de Barri i en altres espais, sembrant de por i amenaces l’acció de les associacions veïnals. Tenim constància que això ja està passant en alguns barris i pot anar a més. També sabem de les agressions a gent vulnerable, com les que caracteritzen les empreses de desokupacions que formen part d’aquests moviments. La mateixa Favb ha estat durament interpel·lada per regidors de Vox en una Comissió de l’Ajuntament -curiosament, seguint el mateix argumentari que algun dels grups empresarials amb qui mantenim diferències-.

Ens volen esborrar del mapa perquè som un obstacle per al seu model de societat autoritària, desigual, racista i masclista; perquè representem un model de vida social inclusiu que ells volen erradicar. I no ens ho podem permetre. Ara més que mai, hem de tenir la capacitat d’engegar, a tot arreu, dinàmiques que facin front a aquesta amenaça, construint xarxes i promovent activitats que ajudin a donar un sentit col·lectiu als barris. Caldrà valor per enfrontar-se a les amenaces; intel·ligència i empatia per construir comunitat i impedir que, un cop més, tornem a viure una llarga nit per als drets socials.

L'entrada La ultradreta amenaça els barris ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la conclusió principal que es desprèn d’una enquesta que ha realitzat la revista Carrer aquest estiu, a partir d’un qüestionari remès a les 103 entitats de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb). L’han respost 53 entitats, una mostra que si bé no cobreix la totalitat del moviment sí que resulta representativa en volum i equilibrada en territoris -inclou almenys tres barris de cadascun dels 10 districtes de la ciutat-.

El qüestionari els demanava informació bàsica de l’associació, com la data de fundació, però també detalls més concrets, com la propietat de la seu o les subvencions que reben. A més, com a casa gran de la premsa veïnal, Carrer preguntava a les entitats si editen algun mitjà de comunicació propi i com s’adrecen als socis i al barri. Pel que fa a la paritat, les associacions veïnals han informat de la composició de les seves juntes per poder comptabilitzar quantes presidentes hi ha actualment i quantes juntes tenen dones en altres posicions clau.

Qui és el moviment veïnal


Quantificar els socis de les associacions veïnals ha estat sempre controvertit, en especial pels seus detractors. És impossible saber quants ciutadans componen el moviment veïnal, perquè no tots els socis estan realment actius ni totes les persones que participen en entitats d’aquest àmbit estan associades. La millor dada disponible, a dia d’avui, és el nombre de socis declarats a la Favb: cada any, abans de l’assemblea general de l’entitat, aquesta xifra es posa al dia, i d’ella depèn el nombre de vots que pot emetre cada associació, així com l’import de la quota de soci que paga a la Federació.

Segons les dades de què disposa la Favb, les 103 entitats federades sumen un total de 28.863 socis. La majoria -86 entitats; el 83,5% del total- té fins a 400 socis [consulteu a la taula la distribució per trams]. Hi ha entitats que superen el miler, si bé cal tenir en compte que no sempre es donen de baixa els socis que han deixat de pagar quota i que dues de les entitats més grans van fer socis a la majoria de petits propietaris dels blocs construïts durant el desarrollismo. També cal subratllar la fragilitat d’algunes entitats que tenen menys de 20 integrants, algunes en barris molt cèntrics i necessitats d’implicació ciutadana, com ara la Vila de Gràcia o la Dreta de l’Eixample.

D’altra banda, no tothom té la mateixa implicació i qui sol governar les associacions veïnals són les juntes de cadascuna, encapçalades pel president o presidenta, el tresorer o tresorera i el secretari o secretària. Un altre estudi elaborat per la Favb -en aquest cas publicat a l’abril del 2019 sota el títol La persistència del moviment veïnal– ja calculava que el nucli dur d’activistes veïnals a Barcelona sumava un miler de persones -la xifra procedia d’extrapolar a la totalitat de federades la mitjana de membres de les juntes: nou persones-. També precisava que el 45% dels socis participen de forma continuada o esporàdica en la vida associativa.

El nombre d’entitats adherides a la Favb, apuntava el document, ha pujat una mica els darrers anys perquè cada any hi ha més altes que baixes. Tanmateix, a les assemblees de la Federació hi assisteixen, com a molt, la meitat de les federades.

Locals i subvencions

Menció especial mereixen les respostes de les associacions sobre els locals i sobre les subvencions. Amb lloables excepcions, s’aprecia una dependència latent de les entitats envers l’Ajuntament, en tant que si els retirés bruscament el suport podria posar en perill el moviment sencer. La immensa majoria d’entitats té la seu en un petit local municipal o bé pagat pel Consistori, o bé fan servir un equipament municipal per a reunions i actes. Hi ha excepcions, és clar, des de la vocació d’autonomia del Gòtic -que comparteix un local de lloguer i procura autofinançar-se- fins a la supervivència de reunions i cartells als portals dels blocs de pisos, com encara es fa a les Corts.

Aquests locals disposen majoritàriament d’un horari d’obertura al públic, pensat per atendre socis i veïnat en general. De la cinquantena de respostes, només 12 diu obrir de dilluns a divendres i dos més obren quatre dies per setmana. Hi ha un volum preocupant d’entitats que només obren un o dos dies per setmana a causa de la manca de voluntaris. També sol ser el lloc on es reuneix la junta, normalment amb periodicitat mensual. Aquest ritme lent dificulta prendre decisions ràpides, reaccionar davant de novetats o relacionar-se bé amb la premsa.

Pel que fa al diner públic, hi ha una majoria indiscutible d’entitats que reben ajuda municipal, si bé cal destacar que solen ser imports baixos. Molts cops els cobren de forma finalista per sufragar una despesa concreta, com ara la festa major o altres activitats per al barri. Només vuit de les enquestades responen que no cobren ajudes municipals, sigui per principis o sigui per altres motius -incapacitat de tramitar, denegació…-.

Faltaven i falten dones

Les dones sempre han format part del moviment veïnal, des de la seva primerenca articulació als anys seixanta. Sense dones no s’haurien assolit moltes conquestes veïnals. No obstant, la seva presència a les juntes era i és insuficient. Una enquesta de Carrer publicada el 2005 estimava que hi havia en aquell moment 13 dones presidentes i 242 amb cadira a les juntes. En l’estudi mencionat del 2019, és a dir, al cap de 14 anys, es recomptaven 35 presidències femenines. Tot i que és més del doble, la xifra encara era ben lluny de la paritat. L’enquesta del 2022 no ha portat bones notícies, al contrari: de presidentes n’hi ha ara 33 -el 33,7% del total-.

Si posem el focus en la resta de càrrecs imprescindibles per configurar les juntes -és a dir, la sots-presidència, el secretariat i la tresoreria-, la presència de dones és sensiblement superior: el 43,7%. Això fa que, si també incloem la presidència, el percentatge de dones que ocupen un càrrec rellevant dintre de les juntes arribi al 40,6%. (Cal tenir en compte que aquesta enquesta de Carrer no ha aprofundit en la representació femenina en altres càrrecs bàsics de l’estructura de les entitats, com les vocalies o els grups de treball temàtics, on les dones han tingut tradicionalment un paper molt important).

Però no tot és negatiu: es manté la notable centralitat de les associacions veïnals, que es tradueix en una relació continuada amb la resta del teixit associatiu de cada barri i amb altres moviments socials de ciutat. Les associacions veïnals solen ser part activa en les festes majors i la relació amb la Favb és sòlida. També destaca la diversitat de vocalies i de grups de treball sobre temes d’interès específics, que van des de l’urbanisme fins al feminisme, passant per la sanitat o els arxius històrics. El moviment veïnal està molt ben enxarxat i això és una de les seves fortaleses cabdals, si no la principal.

Comunicar-se ‘a l’ancienne’

Totes les associacions veïnals tenen com una de les seves preocupacions principals la comunicació: avisos al veïnat, ressò per a les reivindicacions, interlocució amb les autoritats… Els canals analògics segueixen molt vius i per exemple pot sorprendre la vigència del correu postal, el boca-orella o els taulers d’anuncis. Encara queda algun cas d’embustiades i taulons d’anuncis com a mètode per adreçar-se al veïnat. Un veïnat que, en els casos de les entitats que ja tenen 50 anys o més de trajectòria, es va associar en uns anys en què no existia internet. L’escletxa digital d’una part de la massa social i la dificultat de les entitats per posar al dia les antigues bases de dades, on no hi consten els correus electrònics, explica, en part, la persistència de sistemes de comunicació analògics, almenys en relació a la comunicació interna. Quant a l’externa, i malgrat que suposa una despesa considerable per a l’economia de les associacions, la cartelleria continua sent en molts casos una eina efectiva que es fa servir com a reclam per al barri.

Les xarxes socials i altres eines digitals, en canvi, no tenen el dinamisme que necessitarien al segle XXI. Correu electrònic i WhatsApp estan consolidats, però hi ha poques experiències amb newsletters o Telegram, per exemple. En aquest context, és molt rellevant que pervisquin les darreres revistes veïnals de Barcelona, en molts casos amb anys d’història però amb periodicitats ara molt dilatades a causa del cost i dedicació que suposen.

L'entrada La covid accelera els reptes del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

El vivir juntos, habitar espacios cercanos que intensifican los encuentros y favorece la intercomunicación, hace posible el despliegue de formas de colaboración, cooperación y ayuda mutua, exclusivas de estos contextos. Es la convivencia la que nos permite poner en común intereses, problemas o inquietudes y ser conscientes de las múltiples inquietudes que compartimos. El barrio, de forma histórica, ha sido una fracción fácilmente sumable, pues contaba con un denominador común conformado por necesidades materiales y simbólicas intercambiables; unas necesidades que se evidenciaban en el territorio de socialización por excelencia, que era la calle. El ahora denominado espacio público actuaba, de este modo, como escenario de encuentros y manifestaciones. Sin embargo, conforme este ámbito ha ido siendo restringido por mecanismos de control social -su privatización, las formas de exclusión-, las posibilidades de interacción han mermado, aunque no desaparecido. Quedan márgenes que aún contienen la enorme potencialidad que suponen las relaciones sociales humanas, como los huertos urbanos, ocupados o no, las fiestas populares, los casales y ateneos, los centros sociales, las asociaciones familiares de alumnos y alumnas, etc.

La construcción de un ‘nosotros’

La apelación anterior al barrio histórico o tradicional no es banal. Las ciudades, hoy día, han devenido elementos centrales de los procesos de acumulación capitalista, algo que ha influenciado sobremanera su especial forma de vida. Para la existencia de un espacio sensible es necesaria la continuidad de las relaciones sociales; únicamente así es viable construir algo parecido a un nosotros. No obstante, la precariedad laboral, la financiarización de la vivienda o el consumo exacerbado como forma de distinción, entre otras, han complicado la necesidad de una cierta estabilidad socio-espacial.

Todo, y todos, se mueve en los barrios de hoy, en línea con la sociedad turbo-capitalista actual, orquestado por unos resortes que no se encuentran en el propio barrio, ni en la propia ciudad. El terremoto urbano actual no es consecuencia única de las decisiones que se toman en ayuntamientos, gobiernos autonómicos o nacionales, ni siquiera en espacios políticos de poder internacional, sino que deviene de una multiplicidad de actores, con nombres y apellidos, pero casi siempre invisibles, que actúan única y exclusivamente seguidos por el afán de lucro.

Es ahí hacía donde han de dirigir su mirada aquellos movimientos -asociaciones de vecinos y vecinas, plataformas, sindicatos barriales, etc.- interesados en solventar las mencionadas necesidades materiales y simbólicas, que son cada día más evidentes, algo que únicamente es posible mediante la articulación de estos colectivos a otras escalas mucho mayores. Solo así sería posible salir del fetichismo de barrio.

L'entrada Fetichismo de barrio ha aparegut primer a Carrer.

El moviment veïnal ha d’assumir la seva part del canvi. Cal afrontar una revisió de les entitats per donar respostes adequades i garantir el relleu generacional. No és senzill: la situació social i cultural és molt diferent a la de fa cinquanta anys. La vida social i els comportaments individuals han canviat. També la composició social de molts barris i el marc polític i institucional. I avui el que la situació demana és un esforç sostingut per endegar, a tots els barris i a escala de ciutat, respostes col·lectives a l’alçada dels temps. La Favb i les associacions veïnals hi tenim un paper crucial, però no ho podem fer soles. Ens cal generar confluències amb moviments i persones que treballen als nostres barris i que no estan integrades en les associacions. Caldrà buscar fórmules adequades perquè aquest procés es consolidi. Perquè als barris hi hagi nuclis potents d’activistes que construeixin, a la vegada, reivindicacions i convivència, drets i ciutadania.

Venen temps difícils. Ens exigiran intel·ligència, generositat i tenacitat per trobar respostes. El moviment veïnal ha mostrat una gran capacitat de perseverança en la defensa dels barris. No és el moment del desànim, malgrat l’erosió inevitable del temps. Tenim moltes coses a fer: donar resposta a les administracions que ens saturen, tenir centralitat en el debat sobre el model de ciutat, seguir defensant l’acció col·lectiva enfront de models de participació individualista, repensar l’acció comunitària, promoure una participació ciutadana basada en la deliberació… És moment de repensar les coses, d’engrescar de nou una població sens dubte diferent, en un treball col·lectiu que sempre dona gratificacions. Que fa que valgui la pena viure i treballar als barris.

L'entrada El futur del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

L’emergència ecològica sense precedents que estem vivint en l’actualitat ens apel·la a totes, ens angoixa i ja està obertament instaurada en la nostra agenda. Tanmateix, els discursos se centren massa sovint en la responsabilitat individual de cada persona i passen de puntetes per la repercussió de les decisions preses per les elits i les polítiques públiques que, en teoria, han de fer-hi front.

Des de la nostra perspectiva ecosocial, Ecologistes en Acció considerem que la ciutadania hem de reclamar les responsabilitats i transformar el sistema econòmic i social que ens ha portat fins aquí.

En aquest sentit, el moviment veïnal té una nova lluita per la qual actuar. I com tots els moviments socials, té també grans reptes per organitzar-se de forma més horitzontal i participativa, posant les cures al centre, i perseguir la justícia social alhora que enforteix els vincles que tenim els éssers humans amb el nostre planeta i tots els qui l’habitem.

Josep Babot
Aliança contra la Pobresa Energètica (APE)

El teixit associatiu de Barcelona és una de les pedres angulars per les quals seguim tenint a la ciutat una ciutadania crítica i amb ganes de transformar el seu entorn. En el cas particular del moviment veïnal, aquest és especialment necessari perquè no només fa una tasca d’incidència davant de l’Ajuntament, sinó que en molts casos és una autèntica palanca de canvi en la lluita contra les desigualtats i els abusos dels grans poders econòmics.

Pel que fa a l’àmbit que ens ocupa, la pobresa energètica, és important que les associacions veïnals i les entitats que lluitem per acabar amb aquesta problemàtica i transformar el model que la genera treballem plegades en diferents fronts: a l’hora de detectar possibles casos de vulneracions, realitzar accions de denúncia o dur a terme una tasca de sensibilització i empoderament amb la ciutadania. En aquest sentit, ens fa felices el fet que la Favb ens hagi acollit al seu local i puguem convocar-hi les nostres assemblees.

Dani Pardo
Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT)

Estem davant d’un futur cada cop més incert. Als problemes socials endèmics -treball, habitatge, desigualtats-, hem vist afegir-se d’altres: el model econòmic -terciarització, monocultiu turístic-, l’emergència climàtica o l’imminent crisi energètica amb derivades quant a injustícia social, climàtica i ambiental. En tot plegat, com sempre, el moviment veïnal té -o pot tenir- un paper important. A Barcelona, el moviment antituristització sorgeix del veïnal, fins que agafa embranzida i una autonomia que, per la condició multicapes de la conflictivitat turística, el porten a col·laborar amb col·lectius en lluita per l’habitatge, el clima o unes condicions laborals justes, sense perdre mai el contacte i una certa pertinença a l’associacionisme veïnal. El paper del moviment veïnal dependrà, de nou, de la capacitat de renovació i d’obertura i col·laboració amb altres moviments potents: els feminismes, la lluita climàtica i els que han de sorgir per fer front a la complexa realitat que ens espera, o que ja és aquí.

L'entrada Companys de viatge del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

El 1972, fa 50 anys, quan es va crear la Favb, la dictadura franquista encara era el sistema polític vigent a Espanya i, malgrat que la màniga de la repressió s’havia tornat una mica més ampla a mitjans dels anys seixanta, persistien encara tota mena de mancances democràtiques. Fins al 1964, només era permès associar-se, i amb limitacions, a determinats grups professionals i, pel que fa a la vida quotidiana, a organismes de l’Església catòlica i de l’anomenat Movimiento Nacional, que era una manera de qualificar oficialment grupuscles d’ultradreta controlats majoritàriament per vells falangistes.

Sota el paraigua de l’Església catòlica funcionaven força precàriament associacions molt diverses, unes de caràcter estrictament religiós i altres que utilitzaven les activitats de lleure per mantenir agrupats els fidels. Podien fer-ho gràcies a que les parròquies els deixaven utilitzar locals normalment annexes al temple i a que tenien la benedicció de les autoritats eclesiàstiques i el control dels rectors de les parròquies, actuant amb el nom de consiliaris.

Entre aquestes últimes cal destacar els centres catòlics, on es portaven a terme activitats culturals i d’esplai com ara teatre d’afeccionats, activitats esportives, campionats de jocs de taula, excursionisme, etcètera. I també l’escoltisme, que des de començaments dels anys cinquanta havia començat a reagrupar-se amb especial força a Catalunya com una eina alternativa en la formació del jovent oferta per l’Església catòlica als qui no combreguessin amb els cants de sirena de l’organització juvenil de la Falange.

La tensió entre aquestes dues possibilitats –les úniques existents— va ser la base sobre la que es van assentar a mitjans anys seixanta les primeres associacions de veïns.

Associar-se “dentro de un orden”

El naixement del moviment de les associacions de veïns va ser possible gràcies a la nova Llei d’Associacions franquista de 1964 que, per no alarmar els sectors més ultres del règim es va aprovar el dijous 24 de desembre d’aquell, vigília de Nadal. Se seguia així un costum segons el qual, per minimitzar les reaccions contràries, les lleis més intolerables per a l’extrema dreta franquista es feien públiques en dates que el país registrava una certa paralització, com el mes d’agost, Setmana Santa o les festes nadalenques. Només cal recordar que, ja mort Franco, la legalització del Partit Comunista es va aprovar el Dissabte Sant del 1977. En el cas de la Llei d’Associacions franquista, la data d’aprovació es va acabar d’arrodonir amb la publicació en el BOE el dilluns 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En unes altres circumstàncies, els ninotaires dels diaris hi haurien sucat pa, però l’any 1964 a l’Espanya de Franco les coses no estaven per a bromes.

Un parell d’anys més tard que l’aprovació d’aquesta Llei d’Associacions es va aprovar la nova Llei de Premsa en una data també prou significativa: la vigília del dia de Sant Josep, que aleshores era festiu i aquell any queia en dissabte. Per completar la jugada, va entrar en vigor el Divendres Sant, dia de Passió. No cal dir que tampoc aquest cop els diaris hi van fer broma.

La Llei de Premsa i la d’Associacions van permetre els anys següents, malgrat la forta repressió que persistia, la creació de noves associacions i publicacions de caràcter cultural, educatiu, esportiu i recreatiu. Això, sumat a la política seguida per organitzacions clandestines per infiltrar militants en entitats ja existents com el sindicat vertical, els col·legis professionals, les associacions de veïns i associacions dependents de l’Església catòlica, va ser un element de gran importància en la lluita contra la dictadura. Qui va prendre la iniciativa en aquest sentit a Catalunya va ser el PSUC, comunista, la principal força opositora clandestina, que en el seu segon congrés celebrat a França el 1965 va acordar que el partit havia de donar suport a les iniciatives associatives ja existents i promoure’n on encara estiguessin absents.

La Llei d’Associacions de 1964, que va entrar en vigor el maig de 1965, va substituir un decret de gener de 1941 que havia regulat fins aleshores l’associacionisme a l’estat espanyol, un decret que tenia per finalitat bàsica la cancel·lació de les associacions existents fins al 1939 vinculades als perdedors de la guerra civil i la legalització de les que eren vinculades al grup victoriós.

‘Cabezas de familia’ amb pistola

La motivació principal de la nova Llei d’Associacions de 1964 era l’adequació de la legalitat associativa al Concordat que havia signat el règim franquista amb el Vaticà l’agost de l’any 1953, donant un ampli marge a l’Església catòlica per a crear i desenvolupar el seu propi sistema associatiu i de formació de la joventut, que fins aleshores havia monopolitzat la Falange. Però, a la vegada, va permetre que fossin autoritzades la creació i els estatuts de noves associacions de caràcter laic. Tot i que la última paraula la tenia sempre el governador civil, el fet que existís una regulació legal clara de com s’havien de constituir i funcionar les associacions, va obrir unes certes possibilitats que l’oposició clandestina va saber aprofitar.

En el cas de les associacions de veïns, abans de 1964 existien en els barris el que era anomenat associacions de cabezas de familia, controlades per falangistes i membres d’altres grups d’ultradreta fins al punt que eren a la pràctica les seves delegacions suburbials. El seu caràcter no tenia res de reivindicatiu, sinó que es limitaven a organitzar la festa anual de la vellesa i acollien en el seu local grups d’aficionats a la caça i la pesca, a la cria d’ocells i altres activitats recreatives.

També a la manera dels cercles catòlics vinculats a les parròquies mantenien un bar obert en el que era possible fer partides de dòmino, d’escacs, de ping-pong o de billar i se n’organitzaven campionats. Hi dominaven els socis jubilats i per descomptat no hi havia cap dona entre ells. Eren també un bon suport del regidor de districte, amb el que negociaven a vegades alguna petita millora urbana a canvi d’assegurar-li el vots afirmatius del màxim nombre de cabezas de familia –els homes solters i les dones, solteres o casades, no votaven– en les eleccions de candidats pel terç familiar que es van començar a fer a partir de la Llei de Bases de Règim Local aprovada el 18 de juliol del 1945, sense partits, sense control i amb candidats beneïts prèviament.

La Llei de 1964 no va variar massa el funcionament de les associacions de veïns i de cabezas de familia existents, que van seguir normalment en mans dels mateixos de sempre. Per assegurar-se’n, les juntes no dubtaven en exhibir si calia les pistoles quan tocava fer les eleccions reglamentàries de junta directiva.

La nova llei va servir, això sí, per a que es creessin associacions de comerciants que van assumir algunes de les funcions pròpies de les associacions de veïns, especialment les relatives a l’ornamentació des carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri i que, per això, van passar a ser conegudes com a bombillaires. Associacions la fidelitat de les quals ja es van espavilar bé prou a assegurar-se els regidors de districte, si bé no sempre ho van aconseguir. Alguna lloable excepció va confirmar la regla.

Però els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. La gent perdia la por i poc a poc va anar desbancant la ultradreta i elements reaccionaris d’associacions culturals i de veïns que les havien controlat fins aleshores. Als anys setanta es van anar presentant candidatures d’esperit més obert, democràtic i reivindicatiu i lentament però fermament el paisatge associatiu de la ciutat va canviar.

Nou Barris, la federació com a fórmula

El cas més significatiu d’utilització d’associacions existents, per transformar-les, vista la dificultat que Govern Civil n’autoritzés de noves segons on, és el de la fundació de l’Associació de Veïns de Nou Barris, nascuda amb aquest nom l’any 1970. L’origen està en el combat contra el pla parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Nova, que l’Ajuntament es va treure de la màniga el 1969 i que va ser un dels primers grans temes abordats críticament per alguns diaris. En aquests tres barris es van formar comissions de barri, clandestines, que promovia aleshores Bandera Roja, una escissió del PSUC produïda l’any 1968.

Al principi es van acollir a les úniques associacions legals que hi havia, les de cabezas de familia –com la de Torre Baró– i les de propietaris –com la de Roquetes–, de les que van anar desplaçant les juntes anteriors. Van crear primer una coordinadora entre ells, que es reunia al ara ja desaparegut Centro de Vida Comunitaria para Todos, situat al carrer de La Fosca, al barri de la Trinitat Nova.

Després, per a que els barris veïns, amb problemàtiques semblants, tinguessin també una cobertura legal que els era molt difícil d’obtenir de les autoritats governatives, van canviar el nom pel d’Associació de Veïns de Nou Barris, que segons la llegenda va proposar el combatiu dirigent veïnal de Trinitat Vella Ignasi Català, i van crear-hi a dintre una secció per a cada barri. En realitat cada secció, és a dir cada barri, funcionava autònomament, reunint-se en locals parroquials, però quan calia es coordinava amb les altres i es presentaven com un sol bloc.

La diversitat política dels que impulsaven aquell moviment associatiu va anar molt més enllà de Bandera Roja i el PSUC i va incloure des de grups de cristians progressistes fins a l’esquerra més extrema, passant per tota mena d’independents. Tot això, cal recordar-ho, quan encara el franquisme collava fort i tota política d’oposició havia de ser clandestina. Actuar en la defensa de les reivindicacions veïnals era una manera de defensar les llibertats i el bé comú, i això ho tenien clar els periodistes que aquells anys difonien la problemàtica i les lluites dels veïns.

A partir del nucli inicial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, primer es van sumar a la coordinadora, per formar la nova associació, Ciutat Meridiana i la Guineueta, també barris nous, i finalment quatre barris més, nascuts ja abans de la guerra, en l’eufòria de la caseta i l’hortet dels anys trenta: Prosperitat, Verdum, Roquetes i la Trinitat Vella, que aquells anys registraven un creixement explosiu. Ja eren nou. En realitat deu, perquè ben aviat s’hi va incorporar la de Canyelles.

Es multipliquen les noves associacions de veïns

Aquesta mateixa història s’havia anat repetint, i es va repetir encara, amb algunes variants, en altres associacions de veïns i entitats culturals dels barris de Barcelona. Les topades entre les naixents comissions de barri i les antigues associacions de comerciants i caps de família, més algunes de caràcter cultural més aviat resclosides, es van manifestar públicament, per exemple, quan l’Ajuntament va decidir eliminar la Rambla de Sant Andreu la tardor del 1969, quan es va plantejar una obertura especulativa del que actualment és la Ronda del Mig al barri del Guinardó, o quan el regidor Josep Maria Espona va destruir l’any 1974 unes escales del carrer Mercedes, al barri gracienc de la Salut, tocant al Parc Güell.

El ressò que les candidatures democràtiques trobaven a la majoria dels mitjans barcelonins va ser un element important de suport al canvi profund en l’associacionisme barceloní, vinculat tant al relleu generacional com als nous aires que permetien respirar les esquerdes dels anys finals del franquisme. Alguns d’aquells conflictes van donar origen a la creació d’associacions de veïns combatives, que no sempre van estar enfrontades amb les de comerciants sinó que sovint van poder col·laborar entre sí i amb entitats culturals de caràcter progressista arrelades al barri. D’aquesta manera, la setmana final de gener de 1975, amb Franco encara viu, els demòcrates van accedir a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns, desplaçant els bombillaires que l’havien portat fins aleshores.

Al número 160 de ‘Carrer’ es va publicar una versió retallada i editada d’aquest text, per qüestions d’espai. El text que podeu llegir al web de ‘Carrer’ és la versió íntegra de l’article.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada Abans de la Favb ha aparegut primer a Carrer.

Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.

Petritxol contra un piano de manubri

D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.

El Nadal i els ‘bombillaires’

Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.

Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.

El Taulat i la Copacabana catalana

Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.

Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.

Fer de pont… o de traïdor

La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.

Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.

Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.

La necessitat de “trepitjar carrer”

“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.

Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.

Miquel Esquirol, un bitxo rar

Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.

I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Veïns contra ‘bombillaires’ ha aparegut primer a Carrer.