Aquest març passat, la primera tinenta d’alcalde de Barcelona i regidora de Gràcia, Laia Bonet, va anunciar la reactivació de part de la reforma urbanística de Vallcarca, aturada des de fa quinze anys a causa de la crisi. Aquest polèmic projecte, que es remunta a la modificació del Pla General Metropolità (PGM) de 2002, preveu l’obertura d’una rambla verda entre l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar, des del carrer de Ballester fins a la Casa Comas d’Argemir, i inclou el consegüent enderroc de les finques que ocupen aquest espai. La remodelació també contempla la reordenació del nucli antic del barri, on es construirà un parc central de grans dimensions i més de 400 habitatges -molts d’ells, en sòl propietat de Núñez y Navarro-, alguns dels quals públics.
L’anunci de la posada en marxa de la primera fase de l’eix verd, pressupostada en 7,6 milions d’euros, ha aixecat polseguera entre part dels veïns de Vallcarca, que asseguren que el projecte és “caduc” i denuncien manca de diàleg per part del Consistori. Aquesta primera etapa preveu l’expropiació i enderroc de quatre finques entre els carrers de Ballester i d’Agramunt, on viuen quinze famílies, a la qual cosa l’Associació Veïnal Som Barri s’oposa. “Nosaltres diem sí al verd, però creiem que no cal enderrocar habitatges en un moment de crisi residencial”, assenyala Bea Arnaiz, arquitecta i membre de l’associació. “A més, aquest pla de l’Ajuntament, del 2002, comporta construir tres infraestructures importants al lloc de la rambla: una subestació elèctrica que depèn de l’Estat, un col·lector d’aigües pluvials i un equipament de BcNeta. Ens vènen un eix verd quan realment volen fer tres instal·lacions per a serveis que no beneficiaran directament el barri”, afegeix Arnaiz.
La proposta veïnal, ignorada
Som Barri desconfia que sigui possible que arrelin molts arbres en una zona ocupada per infraestructures on, a més, hi ha un desnivell considerable -de fins a vuit metres- entre les dues vies. El projecte, d’altra banda, tampoc contempla reduir els viaris de trànsit de l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar ni ampliar les voreres laterals per guanyar espai al cotxe. És per això que l’associació va presentar el 2019 una proposta alternativa d’eix verd que no implicava enderrocaments, un plantejament que el govern municipal socialista ha ignorat.
Un dels problemes afegits a aquesta reforma, més enllà de la destrucció d’edificis històrics, és la reubicació dels veïns i veïnes d’aquests habitatges. “Tots aquells que són propietaris tenen dret a ser reallotjats, així com tots aquells que tenen un contracte de lloguer previ al 2002, anterior a la reforma”, assenyala Jordi Arola, de Som Barri. “Tal com està el mercat de lloguer actual, però, molt poca gent té aquest dret. Tenim molts veïns en precari que es quedaran al carrer”, assegura. Entre els edificis afectats, hi ha immobles municipals ocupats pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca on viu gent desnonada.
Història d’un “urbanicidi”
Per entendre la complexitat del projecte de reforma, cal remuntar-se uns anys enrere. Durant la primera dècada dels 2000, arran de la modificació del PGM del 2002, gran part del nucli antic de Vallcarca es va tirar a terra. “Desapareixien els edificis d’un dia per l’altre”, recorda Arola, que es refereix -ell, i molts veïns-
a aquesta operació com a “urbanicidi”. En molts d’aquests solars on s’havia de construir, que van quedar buits, el teixit associatiu de Vallcarca va començar a impulsar activitats comunitàries. Van néixer iniciatives com l’hort ocupat, la Plaça Farigola o la Fusteria. La reforma que tot just ara l’Ajuntament ha tret del calaix projecta la construcció de nous habitatges en aquests solars i espais comunitaris. “Amb la rambla, al capdavall, s’estan plantejant enderrocar una part molt gran del barri mentre alhora volen construir pisos a l’altra banda de Vallcarca, on ja hi ha zones verdes instaurades pel veïnat”, lamenta l’arquitecta, que ho veu contradictori.
En aquesta part del nucli antic, hi ha projectats un centenar de nous habitatges socials -dos edificis de pisos de protecció oficial, un bloc d’habitatge cooperatiu i un altre de lloguer assequible-, en gran mesura fruit dels processos participatius que van endegar Trias i Colau. La resta d’habitatges, la majoria -el 78%, segons Som Barri-, seran d’iniciativa privada, i alguns veïns ja arrufen el nas amb el que això pot comportar. “Núñez y Navarro té una bona part d’aquestes noves promocions, que bàsicament serviran per elititzar el barri, com va passar al carrer d’Esteve Terradas”, apunta Arnaiz. “Vallcarca és molt llaminer per als processos especulatius”, afegeix Arola. “El Park Güell és aquí al costat, tens barris gentrificats com Gràcia al voltant, ets a només 15 minuts en metro del centre… Tot això és un reclam molt fort per a expats o gent amb rendes molt més altes que els veïns històrics d’aquí. Nou edifici que arriba, nou edifici que fa apujar el preu del lloguer una barbaritat”, denuncia.
Un model “impositiu”
Si bé la negociació amb Núñez y Navarro va ser possible gràcies a la mediació dels Comuns, Som Barri lamenta que ara els socialistes ja no en volen sentir a parlar; el mateix pel que fa a la rambla verda. “El seu model és impositiu i sense cap mena de diàleg. El que havia de ser una obra de consens, s’ha acabat convertint en una arma contra el veïnat”, es queixa Arola. El punt àlgid d’aquest “autoritarisme” va arribar a inicis del mes de maig, quan l’Ajuntament va desallotjar mitjançant antiavalots l’assentament de barraques que hi havia instal·lat en un solar privat de Vallcarca. Laia Bonet va defensar l’operació esgrimint que “hi havia un risc imminent per a les persones”. Som Barri, però, critica la desproporció del dispositiu i el biaix racista i aporofòbic del Consistori, i també lamenta que només els oferissin una nit de pensió després del desallotjament. “Tota aquesta gent, veïns del barri, ja no tenen on anar”.
