Primer despropòsit: enderrocar la caserna per traslladar-la provisionalment al parc de Joan Miró -on porta 16 anys- constituïa una infracció urbanística en zona verda que provocaria el 2010 la presentació d’una demanda judicial per delicte urbanístic contra la regidora del PSC Assumpta Escarp, de la qual no en va sortir absolta fins al 2017.

Segon despropòsit: enderrocada la caserna, al Clínic ja no li feia servei la nova seu d’urgències. Ara volia un nou hospital, a la vista de les necessitats tecnològiques i la rendibilitat de la privatització de la medicina. Metges de Catalunya havia denunciat que IDCSalut -antic Grup Quirón- havia incrementat la facturació dels contractes amb la Generalitat de 71 milions d’euros el 2010 a 127 el 2012. El 2016 naixeria la marca Barcelona Medical Destination (BMA), per promocionar els serveis mèdics privats i atraure pacients internacionals.

Tercer despropòsit: el juliol del 2019, tres institucions del CatSalut -Clínic Barcelona, Hospital Universitari i Ajuntament- signen un Estudi de propostes d’implantació del nou Hospital Clínic. Amb dues alternatives sobre la taula: el recinte firal de Montjuïc i l’Escola Industrial. Aquesta última els permetia una proximitat a l’actual Clínic i un sostre edificable de 196.400 m², que es desenvoluparia en volums de 15 plantes sobreposades als edificis de l’Escola, un recinte declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en el Catàleg del Patrimoni, amb edificis de mestres d’obres i arquitectes modernistes reconeguts. Un conjunt d’alt valor cultural que es proposava malmetre vulnerant la Llei del Patrimoni Cultural de 1993.

Per quina raó aquestes institucions, privades i públiques, van poder fer aquesta aposta? En primer lloc, perquè les qualificacions d’equipament (Clau 7a) del Pla General Metropolità (PGM), independentment de la seva protecció patrimonial, assignen a l’Escola una edificabilitat equivalent a quatre illes de l’Eixample, és a dir, 240.000 m². En segon lloc, perquè la Llei Òmnibus 5/2012, del 20 de març, va modificar la Llei del Patrimoni possibilitant la venda o privatització dels béns catalogats. Una modificació del 2016 va intentar resoldre aquesta contradicció entre Patrimoni i PGM, però no va tenir èxit.

El 2020, associacions veïnals, entitats esportives i usuàries dels espais verds del recinte, dels camps esportius i de la piscina Sant Jordi, així com els equipaments educatius existents, la Favb, SOS Monuments, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i altres agrupacions d’arquitectes i urbanistes, van constituir la plataforma “Un nou Clínic és possible salvant l’Escola Industrial”, que va iniciar els tràmits amb la Direcció General del Patrimoni Cultural per a la incoació d’un expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), és a dir, un nivell A de protecció.

Tot i que sis anys després Patrimoni Cultural encara no havia obert l’expedient, el pronunciament de la Plataforma va ser suficient per obligar l’Ajuntament i les entitats hospitalàries a cercar, el 2023, un nou emplaçament, situat ara en terrenys esportius de la Zona Universitària. El programa i les superfícies van ser assessorats per catedràtics i experts en arquitectura hospitalària. Una gran victòria del moviment veïnal i de les institucions ciutadanes.

La Diputació, després d’haver iniciat el 2017 la restauració del Paranimf de l’Escola Industrial, el 21 de març de 2022 presentava La Industrial+, una “adaptació del recinte […] als nous requeriments energètics, [amb el] desenvolupament d’un pol d’innovació, rehabilitació del patrimoni i millora de la relació del recinte amb el barri, tot mantenint els usos i els equipaments públics”. El projecte inclou un centre logístic, un centre internacional per a la innovació en els serveis públics, un equipament ciutadà i la reutilització de la residència d’investigadors i estudiants de l’arquitecte Rubió i Bellver, que ha estat proposada per acollir l’Agència Estatal de Salut Pública, un ús d’oficines poc compatible amb la tipologia de residència. Finalment, la Diputació no ha volgut reconèixer els espais lliures de l’Escola com a zones verdes (Clau 6a) del PGM, per la senzilla raó que mentre siguin edificables seran un actiu econòmic del seu patrimoni. Són canvis que trigarem temps a veure.

*Jaume Artigues és arquitecte

L'entrada El Clínic a l’Escola Industrial, crònica d’un despropòsit ha aparegut primer a Carrer.

La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Un parc i un centre de memòria

El nou parc, de 9.600 m², està previst que prengui forma a partir del març del 2022, amb unes obres que s’allargarien un any i amb una inversió de tres milions d’euros. El projecte del parc inclou una plaça central rodona, horts urbans comunitaris i zones de jocs infantils i per a la gent gran, així com el manteniment d’onze casetes situades al passatge de Piera com a testimoni del que va ser i representar la colònia per al barri. “Considerem les casetes com una figura física del que havia estat la colònia, i pensem que tenen un valor històric”, explica Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts. “Aquí hi havia una colònia de gent treballadora, que vivia en cases petites que conformaven una xarxa de passatges on realment la gent passava el dia”, afegeix. L’estat en què es troben aquestes edificacions demana una rehabilitació molt important i, malgrat que encara no se n’ha concretat l’ús, Agelet considera que “haurien de ser un centre de memòria històrica”.

Durant el primer semestre del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va convocar sessions de treball per definir el projecte del parc amb la participació de nombrosos veïns i entitats del barri de les Corts, que van optar, en la seva majoria, perquè aquest fos un espai eminentment verd. “Qualsevol formació de parc ha de prioritzar l’arborització, perquè d’espais per a vianants ja en tenim, a la ciutat, i molts. El parc ha de permetre una certa comunicació entre els carrers de Montnegre i Taquígraf Serra, i entre els carrers de Montnegre i Equador; aquesta idea el parc l’ha de contenir, però, després d’aquest espai per a vianants, la resta ha d’estar dedicat absolutament als arbres. I fins i tot dèiem que aquest parc fos com un petit jardí botànic del barri i que les escoles poguessin venir perquè les mestres ensenyessin a reconèixer els arbres als alumnes”, explica Agelet.

Veïns reallotjats

Amb l’enderrocament de bona part de les casetes que formaven el nucli de passatges de la Colònia Castells, els veïns s’han anat reallotjant en edificis pròxims de titularitat pública o bé han estat indemnitzats, segons el cas. Però encara n’hi ha que es troben immersos en aquest procés, com ara els del tram del carrer d’Entença. “Ara encara queda molt procés i molta gent afectada. Els veïns que ja estan reallotjats ho han estat en termes satisfactoris, però després de molts anys. Estaven preocupats perquè, allà on vivien, els habitatges s’estaven fent molt vells i no s’havien reparat, sobretot els que eren de lloguer, i el pas als nous edificis ha tardat molts anys”, rebla Agelet.

L'entrada Onze casetes per preservar la memòria de la Colònia Castells ha aparegut primer a Carrer.

Un periple llarg i penós

Can Ricart era una d’aquestes darreres fàbriques, i representava com cap altra la magnitud i la trajectòria ininterrompuda de la Barcelona industrial des dels temps del vapor fins a la ciutat digital del 22@. Empreses i treballadors van sobreviure fins al 2005, quan van ser desallotjats per enderrocar tot el recinte per l’afectació d’un pla urbanístic. Però finalment, després d’una llarga, complexa i enverinada disputa d’interessos entre l’Ajuntament de Barcelona obcecat per la transformació urbanística, els propietaris delitosos amb el negoci immobiliari, i ciutadans compromesos i entossudits en la protecció del patrimoni arquitectònic i la memòria industrial, tot va canviar: la Generalitat de Catalunya va protegir el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Nacional, el Consistori va rectificar el planejament i la fàbrica va passar a mans municipals.

Aleshores es va iniciar un llarg i penós periple a la recerca d’uns nous usos que aportessin els recursos econòmics per emprendre una costosa rehabilitació, atesa l’exigència obligada per l’elevat grau de protecció patrimonial i la dimensió del conjunt. La primera proposta va ser La casa de les llengües, que era una herència del Fòrum de les Cultures. L’austeritat i les retallades d’Artur Mas la van desactivar, i la crisi econòmica acabaria per arxivar-la de forma definitiva. Després de diverses propostes fallides, l’Ajuntament va acordar cedir el gruix del recinte a la Universitat de Barcelona per ubicar-hi el Campus de les Arts: un equipament per a la recerca i la innovació a l’entorn de les diverses escoles superiors d’art. Però els fons per finançar les obres de rehabilitació, procedents dels Feder europeus i de l’1,5% cultural per a la rehabilitació de patrimoni del Ministerio de Fomento, no arribaven. Mentrestant, el conjunt d’edificis apuntalats fa més de 10 anys que es troben al límit, igual que la paciència de tots plegats.

Usos socials i culturals

Can Ricart porta 16 anys en situació d’abandó, des que van ser desallotjades les últimes empreses industrials. En aquest temps s’ha desenvolupat el 22@ més empresarial, amb oficines i infraestructura urbana, però ha faltat equilibrar-lo amb usos més socials i lligats a la cultura, que aportin cohesió urbana i diversitat funcional. Aquest és un dels dèficits que ha de corregir la modificació del Pla General Metropolità (PGM) del sector 22@, que està a punt de ser aprovada.

Can Ricart és de nou la gran oportunitat que no pot esperar més. La paciència dels ciutadans tampoc!

L'entrada Can Ricart, la paciència al límit! ha aparegut primer a Carrer.

Patrimoni i memòria industrial

Amb el pas del temps i la desaparició de les nombroses fàbriques, la memòria i el patrimoni industrial de l’Eixample s’han anat oblidant, fins al punt que les noves generacions desconeixen que l’Eixample -com gairebé tot el teixit urbà de Barcelona- va acollir espais productius. El poc interès per la conservació de destacats edificis industrials ha fet desaparèixer qualsevol record d’importants indústries i també de mitjanes i petites empreses de nombrosos rams -químiques, metal·lúrgiques, d’arts gràfiques i tèxtils, entre moltes altres-.

L’èmfasi posat en la valoració de l’arquitectura modernista, sobretot residencial, també ha ajudat a aquesta pèrdua de patrimoni i memòria, sense reconèixer que van existir, i encara existeixen, edificis fabrils poc estudiats que tenen un notable valor arquitectònic. Per tant, és necessari recuperar molts dels espais fabrils que sovint van ser grans peces de valor arquitectònic més enllà del modernisme, i també els ubicats a l’interior d’illes, en una tipologia propera a les tradicionals cases-fàbrica de Ciutat Vella.

En paral·lel, cal recuperar, també, la memòria fabril, productiva, tècnica i del món del treball, així com de les reivindicacions laborals, formalitzant un programa de patrimoni i memòria industrial, vetllant per la conservació de les que resten en peu i fent un catàleg de les peces perdudes.

El patrimoni amagat

En els barris de l’Eixample s’amaguen elements d’interès patrimonial i de memòria, tant en les parts més centrals de la trama Cerdà com en aquells barris i espais que s’endinsen i ocupen el que foren barris dels antics municipis. Encara no hem recuperat del tot la memòria d’antigues entitats, com ara cooperatives, ateneus, teatres, seus de sindicats i agrupacions obreres, cases del poble, centres hospitalaris, clíniques, dispensaris o escoles. Actualment, encara és difícil aconseguir conservar alguns elements en peu. Un cas clar és el de l’edifici de l’antiga Cooperativa Barcelonesa, una de les més importants de l’Esquerra de l’Eixample i de Barcelona, situada al carrer d’Urgell, 176, en perill de desaparició i ara reivindicada pel veïnat.

Hem oblidat antics espais com els passatges, alguns força deteriorats -com el de Sant Antoni- o modificats -com el de la Concepció o el Mercader-, i antics carrers, camins i noms de barris -el Barri Batlló o el Poblet- engolits per la trama Cerdà. També desconeixem les formes d’habitatge popular de les primeres dècades del segle XX, conformades per un bon nombre de passadissos a l’interior d’illa de cases benestants, i fins i tot els molts indrets plens de barraques ubicats, a la primera meitat del segle XX, a barris com l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc.

Pocs veïns de l’Eixample i de Barcelona en general tenen memòria dels edificis religiosos instal·lats a la trama Cerdà d’ençà de final segle XIX, uns d’antics i d’altres de nova construcció; molts totalment desapareguts i d’altres que, conservats, han canviat d’ús. Alguns amaguen elements patrimonials traslladats de Ciutat Vella, com les actuals parròquies de la Concepció i de Montsió, i el claustre del convent de Jerusalem, que, ubicat a Ciutat Vella, es va traslladar a l’edifici que el 1870 l’Hospital de Sant Joan de Déu va construir al carrer de Muntaner, i que encara es conserva a l’interior de l’actual Escola Sant Miquel, que a final del segle XIX va substituir l’hospital.

L’arquitectura oblidada

Més enllà del Quadrat d’Or, molts barris de l’Eixample reuneixen una arquitectura domèstica força interessant i representativa dels models estilístics aplicats als conjunts de cases de veïns a partir de la dècada dels anys 1920 i fins avui. Aquests edificis representen un ampli repertori en què destaquen obres que caldria estudiar, rehabilitar i conservar com a prova i memòria de la diversitat edificatòria de l’Eixample i les diferències arquitectòniques i socials que la trama Cerdà ha possibilitat al llarg del temps. Igualment s’ha de recuperar la memòria dels conjunts de serveis i equipaments desapareguts o altament modificats dels que se n’ha perdut la memòria.

Reconstruir el passat i la història perduda dels llocs, reconèixer el patrimoni i recuperar la memòria dels esdeveniments i la de les persones que van viure als barris de l’Eixample ens porta a la revisió del Catàleg de Patrimoni i el de Memòria Històrica i Democràtica, per poder explicar la història de l’Eixample més enllà del Quadrat d’Or.

Esdeveniments i llocs de memòria

En els més de 150 anys d’història dels barris de l’Eixample s’han succeït esdeveniments socials, culturals i polítics que no sempre són reconeguts amb elements de memòria. Tot i la tasca realitzada els darrers anys, a la part perifèrica de l’Eixample encara n’hi ha molts que haurien de ser senyalitzats. Alhora, entre els habitants que van néixer i viure en aquests barris hi ha persones que van destacar per les seves activitats socials i polítiques, el seu pensament o les seves aportacions a la ciència o el món de la cultura. Però, més enllà dels grans personatges reconeguts en escultures o plaques commemoratives, pocs d’ells han estat reconeguts en les poques senyalitzacions que hi ha als carrers allunyats del centre de l’Eixample.

L'entrada El patrimoni de l’Eixample, més enllà del Quadrat d’Or ha aparegut primer a Carrer.

Amb un total de 614 pàgines i de consulta lliure des de la web de l’Ajuntament de Barcelona, els seus autors ens ofereixen un treball començat fa més de trenta anys, quan la presència de les fàbriques al Raval i al barri de Sant Pere encara tenien un fort protagonisme en el paisatge de la ciutat i eren els vestigis físics més clars de la primera industrialització que va transformar la Barcelona antiga en una capital de fàbriques abans de la seva extensió pel territori del Pla a partir del projecte d’Eixample Cerdà.

La constatació de la concentració i la densitat dels conjunts fabrils en el teixit urbà així com la d’una arquitectura amb caràcter propi, van portar Jaume Artigues ja a principi de la dècada de 1980 a fer les primeres fotografies d’unes fàbriques moltes de les quals estaven condemnades a desaparèixer, totalment o parcialment, i, amb elles, un dels signes d’identitat patrimonial relatiu al món de la producció i del treball més genuïnament barcelonins.

En paral·lel al treball fet sobre el terreny, una recerca en arxius municipals i notarials, la lectura atenta de la bibliografia i de treballs de documentació històrica urbana han anat complementant l’elaboració d’un coneixement exhaustiu i transversal que s’interroga sobre com va tenir lloc el fenomen de la industrialització al nostre país amb la ciutat de Barcelona com a capdavantera.

Del Raval a Sant Pere
Les contribucions del llibre són moltes. En primer lloc, la seva aproximació metodològica, basada en la rellevància atorgada a l’espai urbà com a variable que permet explicar tots els processos de transformació que es generen a la ciutat, des de les qüestions més purament econòmiques, d’articulació empresarial, d’innovacions tècniques i constructives a les que es refereixen a l’organització del treball, de la residència i als seus tècnics i operaris.

Com que l’espai és el que importa, la lectura que es fa de la revolució industrial posa en primer terme els vestigis conservats i, d’aquesta manera, l’arquitectura i també l’urbanisme adquireixen tota la significació.

És per això que el contingut de l’obra està dividit en les dues zones de la ciutat que van allotjar la més gran concentració de fàbriques, els barris del Raval i el de Sant Pere, i també en les dues cronologies bàsiques: l’etapa de la manufactura d’indianes, de 1736 a 1807, quan Barcelona s’adhereix al conjunt de ciutats europees que fan un primer pas vers l’acumulació de capital econòmic i humà per constituir un canvi històric que les allunyava de les formes de produir i de viure de la societat tradicional; i l’etapa de la industrialització, de 1808 a 1856, moment on els conflictes bèl·lics, les convulsions i els posicionaments polítics van acompanyar el moment d’implantació dels conjunts fabrils de nova generació, més moderns i de grans dimensions moguts per la força del vapor i la mecanització de la producció.

Un registre de 125 fàbriques
Al llarg de les primeres cent-vint pàgines de l’obra l’explicació d’aquestes dues etapes es porta a terme amb el plantejament de fer una síntesi de tots els elements que van entrar en joc per convertir Barcelona en una ciutat industrial. Especialment remarcable és la informació raonada dels canvis urbanístics de la ciutat dins de les muralles per reconèixer-ne el dinamisme abans de l’arribada de l’Eixample. Alhora, l’evolució en la formació dels arquitectes i mestres d’obres que van col·laborar al sorgiment d’una arquitectura de fàbriques que fos utilitària i funcional.

Com que l’edifici és tractat com un document històric i arqueològic, el gruix de l’estudi, com bé diu el seu subtítol, és un registre format per les fitxes que tracten cadascuna de les 125 fàbriques recollides, desaparegudes o no. I aquí és on apareixen les hipòtesis més substancials i on millor s’aplica aquesta visió transversal que fa servir la proximitat que ofereixen les històries individuals per fer comprensible la gestació i el desenvolupament de la indústria a Barcelona.

En les primeres cases fàbrica del segle XVIII la transició de la menestralia al sistema de fàbrica explica l’arrelament del model d’edifici a la combinació tradicional de residència i espai de treball.

Els codis de l’arquitectura amb l’adveniment de la traça neoclàssica estaran ben presents a partir de 1830 en el pas vers una arquitectura fabril la qual, en un procés de reciclatge del llegat anterior, es manifesta en les anomenades “unitats mínimes de producció” i en els grans conjunts fabrils que adopten des d’un primer moment el vapor com a font d’energia i impulsen un programa arquitectònic del tot funcionalista. Els artífexs van ser molts, però un lloc destacat en el llibre mereixen els industrials, des dels Gònima, Magarola, Bonaplata, Muntadas, Sert, Ricart, Batlló, entre tants d’altres.

Encara queden alguns dels edificis, naus -o “quadres”- i patis d’aquests conjunts ressenyats. Elements que el llibre col·loca en primer terme per incidir en la complexitat present de Ciutat Vella, amb la voluntat de ser una eina per actuar-hi de manera crítica i reflexiva.

Una mostra directa del valor del llibre i de la determinació dels seus autors ha estat l’aprovació el juny de 2017 per part del Districte de la Modificació del Pla Especial de Conservació del Patrimoni que vol preservar 26 cases fàbrica encara existents al Raval i iniciar l’estudi de les conservades en la ciutat antiga.

A través de l’obra ens adonem que gairebé totes les fàbriques avui dempeus no disposen de cap sistema de protecció específic més enllà de la classificació atorgada pel Pla General (PGM) i això les fa vulnerables als processos de substitució lligats a la forta pressió que el negoci immobiliari exerceix sobre la ciutat antiga.

Model de ciutat respectuós
No és només un problema d’identitat urbana sinó que aquesta va vinculada a un model de ciutat que vol ser respectuós amb el seu teixit construït i la seva realitat social, alhora que una oportunitat per al reciclatge d’estructures destinades a la ciutadania. Aquest és un reconeixement subjacent al llarg de tota l’obra.

Però per sobre de tot, el llibre de Jaume Artigues i Francesc Mas és un cant d’estimació vers la ciutat, la seva gent i els esforços de tantes generacions que han contribuït als seus valors de capitalitat.

Teresa Navas Ferrer és historiadora

L'entrada Una gran obra per entendre la capital de les fàbriques ha aparegut primer a Carrer.

L’any 2008 el recinte de Can Ricart fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i va obtenir la màxima qualificació que només ostenten algunes importants peces fabrils dintre del patrimoni industrial.

La reivindicació fou llarga, intensa, transversal i no deixà impassible la ciutadania. De fet, situà el patrimoni industrial de Barcelona en un fort debat, que ja s’havia encetat a final del segle XX amb les destruccions del patrimoni industrial arran dels Jocs Olímpics, i que seguia el que s’havia iniciat amb més força a Catalunya gràcies a la creació del Museu de la Ciència i la Tècnica de la Generalitat.

Tanmateix, la declaració de Can Ricart com a BCIN en el marc d’una qualificació urbanística vinculada al Pla 22@, deixava una part del recinte en un estat d’indefensió que, finalment, ha mutilat una part del conjunt que ha passat a mans privades.

Als primers anys del 2000, Can Ricart era encara un recinte fabril unitari de trets neoclàssics únics a Catalunya i perfectament conservats, obra de reconeguts arquitectes com Josep Oriol Bernadet i Josep Fontseré, aixecat entre 1853 i 1865. Amb el pas del temps, la part BCIN ha estat objecte d’un seguit de propostes, usos, projectes arquitectònics desmesurats, i sobretot, poc adients amb el valor patrimonial del recinte, a més de poc atents a les diverses propostes de caràcter social que es formularen per part de les plataformes veïnals i ciutadanes que vàrem treballar en la seva defensa.

A més a més, un seguit d’intervencions arqueològiques, d’actuacions sobre l’espai públic així com la ubicació d’equipaments han anat desfigurant peces i espais. Igualment, els entorns no considerats BCIN -que estan pendents d’actuacions immobiliàries privades- no són res més que espais abandonats: uns ocupats per habitatges informals, altres naus depredades una vegada rere l’altra pels que cerquen ferralla.

Només funcionen ara a Can Ricart l’Hangar, el Casal de Joves i la seu de l’Eix de Pere IV, a més de celebrar-se efímeres activitats, com fires. Avui Can Ricart en res s’assembla al recinte que a inici del segle XXI era seu d’una trentena de petites i mitjanes indústries i d’espais d’artistes, que havien substituït de forma orgànica a la quasi centenària funció tèxtil que tingué entre 1853 i mitjans segle XX.

La Barcelona ciutat-fàbrica
Tot i que el debat sobre Can Ricart va intensificar la reflexió sobre el patrimoni industrial de Barcelona i afavorí clarament d’altres reivindicacions anteriors, encara avui hem avançat poc en el reconeixement d’aquesta gran fàbrica que va ser Barcelona al llarg del segle XIX i XX.

La història de Barcelona reclama el seu protagonisme dintre de la Catalunya industrial dels dos darrers segles. En aquest sentit, la història fabril de Barcelona ens ha quedat engolida en la història de Catalunya. No es tracta de fer una història limitada al municipi barceloní, sinó d’estudiar-la com un cas de ciutat-fàbrica en les seves interrelacions amb el territori català. Interacció que va més enllà de les referències a les colònies industrials, per endinsar-nos en la complementarietat social i productiva, en els orígens d’empresaris que vinguts d’arreu de Catalunya i de fora d’ella instal·laren fàbriques, seus d’empreses, i els seus habitatges a la ciutat al llarg del segle XIX, i dels homes i dones -mà d’obra catalana i de la resta d’Espanya- que amb el seu treball van ser clau en el desenvolupament fabril.

Possiblement, podem fer una mirada més benèvola sobre la recuperació del patrimoni industrial de Barcelona. El Poblenou disposa d’un Pla Especial de Patrimoni que ha catalogat més d’un centenar d’elements; a d’altres barris s’han salvaguardat edificis que han donat pas a centre cívics, fabriques de creació, escoles, lofts, oficines, serveis, i recentment s’ha aprovat el Pla de protecció del patrimoni arquitectònic de les fàbriques del Raval.

Aquesta minsa recuperació del patrimoni industrial, verdaderament ha estat quasi sempre resultat de les reivindicacions veïnals i ciutadanes, que pel seu compte han dut a terme recerques i estudis per conèixer i posar en valor un bon nombre d’elements fabrils. Tanmateix, resta molt a fer, i podem afirmar que no hi ha a nivell de l’Administració un veritable interès en la memòria fabril de la ciutat.

Memòries perdudes
Actualment, tant al Poblenou com arreu de Barcelona trobem xemeneies orfes, que són les despulles d’un recinte fabril. Poques tenen una senyalització que ens parlin de la fàbrica a la qual pertanyien. Per a molts són un símbol del patrimoni industrial, però en realitat són la manifestació de la deixadesa de l’especulació immobiliària. També sovintegen a molts barris de Barcelona fàbriques mutilades, altres desconegudes o oblidades per desconeixement i manca d’un veritable inventari i el seu corresponent catàleg i pla de protecció.

Davant d’aquesta situació, greu per a Can Ricart però també per al conjunt de Barcelona, caldria revisar i ampliar el Pla de Patrimoni del Poblenou, ara que està en marxa un replantejament del Pla 22@ amb la proposta Repensem el 22@ i les noves iniciatives dels projectes de la Fundació BIT Habitat. Potser serà el moment d’elaborar un Pla de Patrimoni Industrial per a tot Barcelona, que anés més enllà de la valoració arquitectònica i abastés aquelles temàtiques que avui es consideren part important del patrimoni a conservar: ciència i tècnica, memòria obrera i empresarial, processos productius, gestió empresarial i comercial, conservació d’arxius.

És necessari un Pla de Patrimoni Industrial més transversal, que valorés també les innovacions tècniques aplicades a les indústries com a resultat dels avenços científics introduïts i desenvolupats en la xarxa del centres de formació tècnica: Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona i Escoles d’Arts i Oficis. En aquests espais educatius, tant en classes diürnes com nocturnes, molts treballadors assoliren una capacitació que permeté el fort desenvolupament industrial de la capital catalana.

Tot això ens obliga a la conservació i difusió de la documentació existent sobre el patrimoni industrial de Barcelona i a integrar-la en arxius públics coordinats amb arxius independents comunitaris. Així es podria recuperar també la memòria de les fàbriques desaparegudes: afortunadament, tenim actualment millors possibilitats gràcies a la digitalització de la documentació.

Penso que en aquesta línia de treball s’està fent un gran esforç individual per part d’associacions, entitats, professionals, centres d’estudis o historiadors locals. Només ens falta que l’Administració, o els mateixos ciutadans, intentem la coordinació, la cooperació i el debat sobre el patrimoni industrial de Barcelona, una ciutat que si bé ara ja no és tan fabril, sí que mira al futur de la nova revolució industrial de l’era digital, que només serà millor tècnicament i socialment si es coneix el seu passat, del qual Can Ricart va ser una de les peces importants.

L'entrada Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.