La presó de la Trinitat Vella va acollir entre 1963 i 1983 milers de dones empresonades pel règim franquista, primer, i pel govern de la Transició, després. Entre 1984 i 2009, va esdevenir un centre penitenciari per a joves de 16 a 21 anys, i des de l’any 2009 funciona com a centre penitenciari obert. Ara, l’Ajuntament espera amb candeletes el seu tancament definitiu per enderrocar l’edifici -el que en queda, ja que el 2009 ja va anar a terra una part del complex- i tirar endavant el seu projecte de transformació del barri, que preveu la construcció de més de 400 habitatges i diversos equipaments a l’espai que ara ocupa el centre penitenciari.

El projecte contempla mantenir alguns elements de la presó per incloure’ls en els nous equipaments, però diverses entitats del barri, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, exigeixen que l’edifici de la façana es conservi sencer. “L’enderroc de la presó implicaria l’incompliment de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, que insta a adoptar les mesures i accions necessàries per conservar la memòria històrica dels espais, amb especial interès en els espais de repressió contra la dona”, explica Pep Cruanyes, advocat i president de la Comissió de la Dignitat, que afegeix que “la desaparició del patrimoni representa una banalització de la història del barri, de la ciutat i de Catalunya”. “La de la Trinitat Vella -recorda- era la principal presó de dones de Catalunya”.

Una qüestió de voluntat política

El passat juliol la Comissió va registrar una petició perquè la presó esdevingui Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), un fet que n’impediria l’enderrocament total i forçaria l’Ajuntament a mantenir el tros de la façana. Tot i que el Consistori no ho veu compatible amb el projecte planificat, les entitats creuen que és viable mantenir l’edifici sense reduir la dotació habitacional i d’equipaments prevista: “Hi ha un edifici que s’hauria de desplaçar uns metres per mantenir la presó. Això endarreriria les obres un any, però preservaríem l’última presó de dones construïda en temps de dictadures a Europa. Pensem que val la pena fer l’esforç”, manté Paco Flórez, president de l’Associació Veïnal Trinitat Uneix, la principal impulsora de la preservació de la presó. I agrega: “És una qüestió de voluntat política, però l’Ajuntament no ho vol fer”.

Maribel Ferràndiz, que va estar empresonada a la Trinitat Vella a la dècada dels anys setanta -abans de la mort de Franco-, lamenta que la proposta de l’Ajuntament impliqui “esborrar la memòria de la repressió contra les dones”. “Sempre deixen els espais dedicats als homes, però els dedicats a les dones, no. Demanem respecte per a la nostra memòria”, rebla.

Una proposta insuficient

L’Ajuntament preveu dedicar un espai a la història de la presó en un dels nous equipaments, així com la creació d’un mapa 3D de l’edifici. Però Trinitat Uneix considera que aquest memorial hauria de situar-se en l’edifici històric de la façana, símbol de la repressió franquista envers les dones. En la mateixa línia, Cruanyes lamenta que el Consistori no consideri la readaptació del projecte per conservar la façana de la presó i recorda que “les polítiques de memòria són importants, no per fer declaracions, sinó per complir els objectius de la llei de Memòria”.

La petició per convertir la presó de la Trinitat Vella en un BCIN és ara en mans de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament de Cultura, que serà l’encarregat de decidir si esborra del mapa barceloní part de la història de la repressió del règim franquista envers les dones o si, per contra, força l’Ajuntament a repensar el projecte, mantenint la façana tal com demana el veïnat. Una reivindicació que, per cert, no és tan esbojarrada: només cal veure com es preveu reformar l’espai de la presó Model, a l’Eixample, tot mantenint part de l’estructura original del centre.

Sororitat entre dones represaliades

La presó de la Trinitat Vella va ser controlada fins al 1978 per l’orde religiós Cruzadas Evangélicas, que tenia l’objectiu de reeducar les preses perquè adoptessin el model de dona que el nacionalcatolicisme considerava adequat. Tancades en condicions precàries i separades pel tipus de delicte comès, les preses van trobar la manera de sobreposar-se als maltractaments i les vexacions constants de les cruzadas gràcies a la sororitat. Compartir els aliments que aconseguien de les famílies -per no haver de menjar els que els donaven en mal estat a la presó-, comunicar-se tot i estar aïllades o organitzar-se per aprendre o fer esport són només alguns dels exemples d’aquesta cooperació. En cas que l’Ajuntament decideixi tirar endavant l’enderrocament de la presó, no només eliminarà una part important de la memòria de la repressió franquista a la ciutat, sinó també una història de sororitat entre dones decisiva per a la supervivència de moltes preses durant la seva estada.

L'entrada La Trinitat Vella vol preservar la memòria de la presó de dones ha aparegut primer a Carrer.

Dos dels tres accessos envolten la Torre i el tercer se situa a tocar del pont de Bac de Roda. Les rampes conflueixen en un espai central amb bancs a tocar de la vegetació, ara en procés d’arrelament, i una petita font, però sense cap ombra tret d’una part de la zona dedicada a fer exercicis físics, cap espai per a jocs infantils ni horts urbans, i amb molt poca il·luminació. Curiosament, les instruccions de la cal·listènia -que és com es coneix el sistema d’exercicis físics que utilitza el pes corporal per enfortir la musculatura- estan només en castellà i sembla que ningú, tant de l’Ajuntament de Barcelona com del govern central responsable de les obres de la Sagrera, se n’havia assabentat.

Aquest oblit no és, però, l’única crítica de les associacions veïnals que porten anys lluitant per la recuperació d’aquest espai tan degradat i per la rehabilitació de l’atrotinada Torre del Fang. El seu principal retret és la falta de diàleg per part del consistori barceloní i el retard acumulat en les obres. “Es va aprovar un avantprojecte amb el govern dels Comuns, però des d’aleshores no hi ha hagut cap reunió més per parlar del tema”, explica Miquel Catasús, de l’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa. La conclusió, a parer seu, és que “ara han agafat el que els ha semblat del que s’havia acordat en el mandat anterior i han fet el que han volgut sense consensuar-ho amb les associacions”.

Dos dies abans de la inauguració oficial del jardí, les associacions veïnals de Navas/Torrent de la Guineu, el Clot-Camp de l’Arpa, la Sagrera, Provençals de la Verneda i Sant Martí de Provençals feien públic un comunicat lamentant que no se les hagués convidat a l’acte que es va fer el passat dissabte 18 d’octubre i va presidir l’alcalde, Jaume Collboni. “Aquesta exclusió evidencia que encara cal avançar cap a una participació veïnal més efectiva, continuada i mancomunada, imprescindible per a una gestió democràtica i transparent de la ciutat”, remarcaven.

La rehabilitació de la casa pairal

El comunicat veïnal no es limitava només a criticar les males maneres del govern Collboni o a reclamar modificacions en el disseny del jardí, com ara la incorporació de jocs infantils i els horts urbans per recordar el passat agrícola de l’espai. També posava el dit en la nafra en la reclamació de “l’inici immediat de la licitació del projecte de rehabilitació de la Torre del Fang, amb l’objectiu que les obres es puguin començar abans d’acabar aquest mandat, i que es faci en base als consensos assolits a la Taula de la Torre”. L’objectiu és que l’edifici esdevingui un equipament de barri i un espai d’informació del parc i de recuperació de la memòria agrícola de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.

Més enllà de la importància de tenir un espai verd en una zona densament poblada i amb greus problemes habitacionals en forma d’assentaments insalubres, el jardí ha aconseguit que, finalment, la Torre del Fang es pugui veure i la magnitud de la tragèdia, fruit de dècades d’abandó municipal malgrat ser un edifici catalogat, també. Ja no cau a trossos amagada darrere un mur. Les barraques que ocupaven el pati central han desaparegut, però els grafits, les finestres tapiades amb totxanes, les parets foradades i els estralls del temps fan feredat i es poden veure de ben a prop malgrat la tanca que l’envolta.

El més greu de tot plegat és que sembla que no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei, almenys a curt termini. “El govern socialista ens ha dit que en aquest mandat no es pot fer res i nosaltres no ho acceptem”, explica Catasús. A parer seu, cal que el projecte es faci ara i que les obres per retornar la Torre del Fang als barris que l’envolten comencin a tot estirar a principi del pròxim mandat. Per això, prepararan accions veïnals reivindicatives de cara a principi del 2026. “La Torre del Fang no pot esperar més”, conclou.

L'entrada La Torre del Fang es marceix envoltada de verd ha aparegut primer a Carrer.

Haver tingut la sort de poder visitar l’interior de l’edifici, tancat per culpa de la deixadesa i la ignomínia des de fa tres dècades, i haver llegit les premisses del concurs, m’ha fet recordar un article de l’arquitecte Xavier Monteys. En aquest, a més de parlar del concepte de la flexibilitat de la casa -i per extensió, penso, dels edificis-, recorda unes reflexions dels també arquitectes Ignacio Paricio
i Xavier Sust sobre la casa flexible que m’han semblat molt adients per al tema que ens ocupa i preocupa. Ells proposen la idea de la flexibilitat a través de la comparació entre una caixa de puros i un estoig de compàs, una metàfora que serveix per il·lustrar la diferència entre espais flexibles i rígids. La caixa de puros representa un espai flexible i obert, amb capacitat per allotjar diversos usos
i adaptacions, i, pel contrari, l’estoig de compàs simbolitza un espai rígid i tancat, dissenyat per a una funció específica, sense marge per a altres usos.

Una solució entrada amb calçador

Tornant a les Llars Mundet, les intervencions efectuades als anys noranta per part de la Universitat de Barcelona (UB) en els edificis del pavelló de llevant i dels pavellons dels nens i de les nenes per a usos universitaris no hi van causar cap alteració important, ja que les caixes on es va actuar van tenir la flexibilitat suficient per absorbir, sense traumes, les adaptacions necessàries per a l’ús docent universitari. Un cas molt diferent de l’actual concurs, l’objectiu del qual és fer entrar amb calçador un extens, esmicolat i complex programa funcional per ubicar les dependències del projecte del BCAN en un edifici singular i amb un ús específic de teatre. Hem trencat i desguassat l’estoig per fer una esperpèntica caixa, un fet que comportaria la pèrdua patrimonial tant de l’edifici com de les seves obres d’art, que són inherents i indissolubles dels seus espais. Els promotors del concurs, la Diputació de Barcelona i la UB, haurien d’adaptar o fer una caixa en un lloc més idoni i respectuós. La Diputació ha de ser, sens dubte -i tal com ha manifestat en diversos fòrums-, el garant per mantenir
i conservar el patrimoni que ha -i hem- rebut, buscar noves formes d’assegurar-ne el futur i, alhora, no agreujar la memòria del que va ser un dels seus arquitectes il·lustres, Manuel Baldrich Tibau.

La primavera passada, durant les Setmanes de l’Arquitectura, es van programar per primera vegada sis visites al recinte, organitzades per la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Al voltant de 400 persones van poder descobrir i gaudir del conjunt de les Llars Mundet. L’èxit d’aquesta primera convocatòria ens ha fet copsar el desconeixement generalitzat d’aquest patrimoni i la necessitat d’incrementar-ne la divulgació, de crear sinergies pel seu potencial i d’exigir, juntament amb els assistents sorpresos, la necessitat de reorientar aquest concurs.

*Jaume Ratera Vives és arquitecte.

L'entrada Cal reorientar el concurs d’idees per al teatre de les Llars Mundet ha aparegut primer a Carrer.

El nou projecte, fet per l’equip tècnic OUA-Gamma SL i tramitat i aprovat per l’Ajuntament, respon a les instruccions del fons inversor Stoneweg. No se sap amb exactitud el cost de la compra de l’edifici per part de SW Culture SL -filial de Stoneweg-. Tampoc se sap si hi ha algun conveni entre l’Ajuntament i els privats que doni garanties al promotor per la compra registrada el 7 de maig.

Tot i l’opacitat, la idea d’un Museu Thyssen a la ciutat va despertar l’entusiasme municipal i dels poders econòmics, presentat com “el projecte que reforça Barcelona com a referent cultural”. Stoneweg ja va ser el promotor del projecte de la sucursal de l’Hermitage, abandonat el 2022. Aquesta vegada, el pedigrí de la Thyssen dona ales a un projecte que, dels 9.755 m² -amb soterranis, 11.000 m²-, només destinarà dues plantes a la col·lecció Thyssen i acollirà 2.750 m² d’usos comercials i de restauració.

Destrucció del Palau Marcet

La descomunal volumetria aprovada destrueix bona part del Palau Marcet -només conserva les façanes i una petita porció de cantonada-. Tot plegat per poder edificar el sostre edificable màxim. No hi ha programa funcional dimensionat ni projecte museístic; només màrqueting. El rebuig manifestat per la Favb i 40 entitats ciutadanes no és contra la col·lecció Thyssen, sinó contra una MPGM que empra el pedigrí d’una marca cultural per oferir uns guanys econòmics en forma de sostre edificable al centre de la ciutat.

Tot i que la Llei del Patrimoni Cultural té un rang superior al planejament, la contradicció entre Patrimoni i PGM segueix vigent i sense solució. En aquest cas, la MPGM modifica a la carta la fitxa del Catàleg del Patrimoni, on s’especifica que les intervencions s’han de cenyir al “manteniment del volum i dels elements de façana”; mutila el Palau Marcet, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic, custodiat per la Generalitat segons la Llei del Patrimoni Cultural Català -segons la qual els béns catalogats “no poden ser destruïts”-; i vulnera tots els paràmetres de l’Eixample: supera la profunditat edificable i l’Alçada Reguladora Màxima.

Situat en un Espai de Gran Afluència (EGA), saturada pel turisme i on el 90% dels equipaments són privats, no sembla que la solució més assenyada sigui la d’aportar encara més afluència. Sense una política cultural coherent i de proximitat, l’absència d’un concurs públic per a un projecte de gran envergadura demostra que l’Ajuntament ha acceptat un tracte de favor a la mida dels promotors. No està dotat d’un estudi de viabilitat econòmica i financera, com demana la Llei del Sòl, ni s’ha exercit el dret de tanteig i retracte previst per la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Això té solució?

Una hipotètica reducció del volum edificat que permetés salvar el Palau Marcet tindria com a contrapartida una possible reclamació del lucre cessant. Com en altres operacions recents -per exemple a l’Illa de la Mercedes, a l’Esquerra de l’Eixample-, l’Ajuntament ha deixat de fer política urbanística i patrimonial, de ser garant dels interessos públics. Renuncia al tanteig i retracte, no exerceix el dret d’expropiació i no gestiona l’urbanisme. Simplement, regala sostre edificable.

El PGM del 1976, exhaurit, no té capacitat de crear nous equipaments i espais públics. Les polítiques neoliberals fan que cada nova operació urbanística acabi afectant els interessos generals, avançant el que aviat serà un atac cada cop més fort dels interessos dels poderosos per apoderar-se de les plusvàlues que generen les ciutats. Per dominar-les ja no necessiten polítics: Trump, Bolsonaro o Milei representen els rics governant de forma directa. Aquest és el repte que caldrà afrontar.

*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.

L'entrada La modificació del PGM per al museu Thyssen, el gran engany ha aparegut primer a Carrer.

Cortijo recorda la seva primera lluita patrimonial, el 2012, per salvar la Vil·la Urània (el Farró), l’antiga residència de l’astrònom Josep Comas i Solà. “Abans érem quatre gats, i si no hi eres, tiraven l’edifici. Però cada cop hi ha més gent interessada en aquest tema, perquè estem perdent la ciutat, que està canviant ràpidament, i tenim la necessitat de documentar-la”, argumenta. Alguns activistes pel patrimoni van començar de ben joves, com ara l’historiador Pau Vinyes, vicepresident del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar -quan van defensar el passeig de Fabra i Puig, als anys vuitanta, només tenia 18 anys- i l’historiador Agus Giralt, del col·lectiu Patrimonis Invisibles, que va viure des de petit el moviment veïnal de Badal a través del seu pare.

Un grapat de lluites guanyades

L’Arxiu de Roquetes-Nou Barris reuneix una col·lecció extensa de documents, amb llibres, fotos, vídeos -destaca el fons dedicat a la memòria de les dones-… Al llarg de 42 anys d’existència -es va crear el 1983-, han aconseguit salvar El Mental -ara seu del Districte-, la masia de Can Verdaguer i el castell de Torre Baró, entre d’altres. Hi col·laboren més d’una vintena de voluntaris, que fan treball d’investigació, recerca i difusió a la revista semestral L’Arxiu i la col·lecció de llibres Favència. Organitzen xerrades, passejades i seminaris, i fan catalogació, com ara l’inventari de cases d’una planta anteriors a la Guerra Civil. També han col·locat al carrer 125 rajoletes que expliquen fets, històries i curiositats locals, i reben unes 50 visites escolars a l’any. Arnaldo Gil, president de l’Arxiu Roquetes-Nou Barris, recorda una de les lluites dels inicis de l’entitat: la recuperació de la masia de Can Valent, al barri de Porta.

A Sant Andreu, Vinyes destaca la recuperació de la capella del Sant Crist dels Segadors -catalogada el 2022 com a Bé d’Interès Nacional per la seva relació amb la Guerra dels Segadors-, el lloc on els pagesos van agafar el Sant Crist com a bandera de revolta. Ara, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias lluita perquè esdevingui un espai cultural on fer xerrades i activitats. L’entitat, que es dedica des del 1982 a la investigació i divulgació de la història i el patrimoni de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar, lluita també per protegir les cases antigues del carrer del Pont, perquè esdevinguin un Centre d’Interpretació del Rec Comtal. Organitzen activitats com l’ofrena floral del 10 de setembre a la capella del Sant Crist dels Segadors i editen la revista El forat del vent -que es publica tres cops l’any- i el llibre monogràfic anual Finestrelles.

Giralt relata com el col·lectiu Patrimonis Invisibles va descobrir el 2014 que la masia de Can Bruixa, al recinte de Can Batlló, a la Bordeta, estava en perill d’enderroc i, de moment, l’han pogut salvar. “La mateixa institució que ha de vetllar perquè hi hagi un catàleg patrimonial s’excusa en què un edifici no està catalogat per tirar-lo a terra”, comenta Cortijo. L’any passat, Patrimonis Invisibles va recollir més de mil firmes per demanar la rehabilitació i obertura del refugi antiaeri 819, situat sota la plaça de Bonet i Muixí, a Sants, que es va descobrir el 2016 arran d’unes obres. Després de gairebé deu anys d’insistència, “encara no s’hi ha col·locat ni una placa”, critica Giralt que, juntament amb Cortijo, denuncien el desgast personal que suposen aquestes lluites.

Un problema de criteri

Tant la historiadora Mercè Tatjer -amb una trajectòria de més de 50 anys de lluita pel patrimoni al costat de les associacions veïnals- com els altres entrevistats coincideixen en què els catàlegs de patrimoni només valoren els edificis per criteris artístics o arquitectònics i ignoren sovint el seu valor històric i simbòlic. “Pot ser que un edifici no destaqui per la seva estètica, però que les històries que amagui siguin fonamentals per a la comunitat, fins i tot per explicar la formació d’una barriada”, argumenta Giralt, que recorda la desaparició, el 2013, de la primera casa d’Hostafrancs, ubicada al carrer de la Creu Coberta i que havia donat nom al barri.

Contactar amb l’Administració, fer una instància, anar a taules i reunions -sovint per discutir- és el pa de cada dia de molts activistes. Gil assegura que les taules de Memòria Històrica són poc efectives “perquè l’Administració no en fa cas: és una eina, herència de governs anteriors, que es manté per inèrcia”. Però el veritable problema, segons els entrevistats, és que l’Ajuntament no disposa d’un servei específic de Patrimoni capaç d’actuar de manera proactiva. Quan un edifici està en risc, són els veïns i veïnes els que s’han de mobilitzar. “Tothom viuria més tranquil si hi hagués una planificació regular que gestionés això. Així estem en estat d’urgència constant”, lamenta Cortijo, que també és crític amb la cobertura mediàtica que es fa de les lluites patrimonials de la ciutadania: “Es corre el perill de romantitzar el paper veïnal; sovint s’oblida que la responsabilitat és de l’Administració”.

Lluites pel patrimoni a Horta-Guinardó

Una altra entitat destacada en la lluita pel patrimoni barceloní és El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Creat el 2009, treballa per recuperar, estudiar i difondre la història i patrimoni dels barris del districte d’Horta-Guinardó. Organitza activitats com ara passejades i xerrades, i publica la revista anual El Pou. Ha dut a terme campanyes reivindicatives per salvar els safareigs o la masia de Can Garcini, que el Consistori va acabar adquirint el 2017, així com la rehabilitació i l’ús cultural de la Torre Sobirana, al Parc del Laberint d’Horta, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

L'entrada Activisme pel patrimoni que l’Ajuntament menysté ha aparegut primer a Carrer.

Ara imagineu que, a quatre metres de l’escultura Dona i ocell de Joan Miró, una de les obres d’art situada a l’espai públic més importants de la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona decidís aixecar-hi un bloc d’habitatges de quatre plantes. Doncs ni més ni menys que això és el que vol fer el Consistori al jardí de l’alzina del carrer de l’Encarnació de la Vila de Gràcia. L’escultura de Miró, com és obvi, no necessita aigua per viure; en canvi, l’alzina, sí: les seves arrels potents s’allargassen per mantenir-la viva. Els experts esmenten que la biomassa subterrània d’una alzina és molt similar a la visible, a l’aèria. Per tant, el que hi ha en el subsòl és tan important com el que veuen els nostres ulls.

Afectacions per al subsòl

La futura construcció significaria una més que notable reducció del jardí actual i possibles i importantíssimes afectacions per al subsòl. Els projectistes preveuen una plaça tova que diuen que facilitarà la infiltració de les aigües de pluja. Les paraules poden ser molt tècniques i impactants, però, si tenim present que l’alzina formava part d’un jardí privat i que estava envoltada de gespa, no pas de formigó, és ben segur que l’arbre hi perdrà. Personalment, l’únic que salvaria de la proposta municipal és l’enderroc dels murs perimetrals del jardí i la unió amb els carrers que l’envolten. Així, l’alzina guanyaria presència. I, si eliminem els panots de les voreres i deixem terra, hi haurà més infiltració.

Menys verd i més ciment

Arribats a aquest punt, convé recordar que París, una de les urbs que més ha treballat per lluitar contra el canvi climàtic a partir d’enverdir-se, va decidir destruir el 40% de l’asfalt o el formigó de places i carrers per convertir-lo en espai verd. Així nasqueren, per exemple, els boscos urbans. El resultat a casa nostra seria ben al revés: la iniciativa municipal de l’anomenada plaça del Quercus suposaria menys verd i més ciment. En un altre ordre, convé recordar que el passat mes de març va caure, a Sant Andreu, un pi pinyer centenari, catalogat com a arbre d’interès local i que era testimoni, com l’alzina, d’un antic jardí privat. Aquesta caiguda va coincidir amb unes obres properes en un equipament municipal.

Per ennoblir i assegurar el futur de l’alzina del carrer de l’Encarnació, cal demanar al govern municipal que desisteixi i al conjunt de grups municipals que pressionin perquè el Consistori abandoni la idea de fer aquest bloc d’habitatges, que pot ser ubicat en algun altre solar de la ciutat. També, que dignifiquin l’espai amb un gran jardí sense murs, sense ciment ni asfalt, per garantir la vida futura d’aquesta veritable obra d’art natural que, sense cap mena de dubte, és l’alzina de Can Vidalet, l’arbre més espectacular, i potser el més vell, de la trama urbana barcelonina, i que si Verdaguer l’observés des d’on sigui que reposi li diria: “Resisteix almogàver, les teves amigues de Collserola t’aplaudeixen”.

L’escriptora Patricia Gabancho deia dels arbres de la ciutat: “Donen molt i demanen poc. Ens ofereixen salut i bellesa a canvi d’una mica d’atenció. Ens fan la ciutat més vivible, sense reclamar altra cosa que un xic d’aliment i un toc de sol, un llit ample on arrelar i molt de respecte”. Sàvies paraules. Respectem, doncs, i dignifiquem l’alzina del carrer de l’Encarnació, que fa més de dos-cents anys que ens ofereix bellesa, una ombra fresca i una magnífica connexió amb un passat no tan llunyà.

*Jordi Gordi és doctor en Geografia.

L'entrada Ennoblir l’alzina del carrer de l’Encarnació de la Vila de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

El Rec Comtal, aigua que dignifica

Entre els barris de Can Sant Joan (Montcada i Reixac) i Vallbona, es troba l’únic tram descobert del Rec Comtal, una estructura hidràulica construïda al segle X per abastir d’aigua la capital catalana i que va funcionar fins a final del segle XIX. La canalització mil·lenària es nodreix de les aigües freàtiques del riu Besòs i originalment desembocava al port de Barcelona, després de transcórrer pels antics pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

El Rec forma part de la memòria històrica de la zona: abans el veïnat hi rentava la roba o l’emprava com a espai d’esbarjo. Ara, el projecte de gestió comunitària El Rec Comtal es mou -que va néixer el 2017- cohesiona Can Sant Joan i Vallbona a través d’activitats lúdiques, com ara tallers de circ i jocs per a infants en aquest indret natural. El Cinema a la fresca és una de les propostes més recents, en què els veïns es reuneixen per veure una pel·lícula al costat de la sèquia, i ha funcionat com a entreteniment per combatre la calor.

En un entorn urbà atrinxerat per grans infraestructures, com ara les vies del tren o les autopistes, el Rec Comtal es converteix en un oasi natural. “La memòria viva que representa aquest patrimoni cultural i mediambiental obre un escenari de millora de la qualitat de vida per als barris per on passa”, expressa Antonio Alcántara, membre de la Taula Comunitària del Rec Comtal. Els activistes han explicat a través d’un documental el procés de dignificació de la zona els últims anys.

El cabal, en perill per la sequera

Com a mesura per combatre la sequera, la Generalitat de Catalunya va anunciar a l’abril la proposta d’emprar aigua del Rec Comtal per potabilitzar-la i abastir l’àrea metropolitana. El pla planteja la construcció d’una canonada que recaptaria aigua al naixement del Rec i enllaçaria amb l’Estació de Tractament d’Aigua Potable. Aigües de Barcelona reconeix que l’actuació reduiria el cabal del Besòs.

La notícia es va rebre amb cert escepticisme. L’Ajuntament de Montcada i Reixac va denunciar que no se’l va informar de la decisió abans que es fes pública. L’AV de Can Sant Joan, per la seva banda, considera oportú l’ús de l’aigua del canal per a consum humà, però garantint un mínim cabal per conservar la flora i la fauna del seu voltant. Tot i això, lamenten haver-se assabentat de l’operació per la premsa i critiquen que l’ACA no s’hagi posat en contacte amb ells. Al juliol, l’agència es va reunir amb el consistori montcadenc per informar-lo de la possibilitat de construir pous al Besòs i així no actuar exclusivament al Rec Comtal.

Les fonts i mines de Collserola

Una altra lluita per la preservació del patrimoni hidràulic és la protecció de les fonts i mines de la serra de Collserola, encapçalada per l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. El procés s’ha iniciat amb la conscienciació social de tenir cura d’aquests espais. L’entitat disposa de l’Aula Collserola, amb un fons documental consultable amb fotografies, mapes, itineraris de fonts, camins, flora i fauna del parc. També organitzen rutes per la serra, on es tracta la funció essencial de l’aigua. “Les mines són l’inici de la vida”, declara Arnaldo Gil, soci fundador de l’Arxiu Històric. Les fonts també formen part de la memòria històrica de la metròpoli i han sigut essencials en el seu desenvolupament, sobretot a barris com el de Torre Baró, on l’aigua corrent no va arribar fins al 1975. Per preservar-les, cal garantir-ne un bon manteniment, reclama l’Arxiu Històric, i que així puguin ser gaudides per la ciutadania. Però la realitat és que no totes les fonts de la serra tenen la mateixa protecció. Mentre que les de Vallvidrera es troben catalogades, només una del districte de Nou Barris ho està: la Font Muguera.

El passat gener una seixantena de veïns va concentrar-se a la Font de Santa Eulàlia, propietat de la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, per demanar-ne la restauració. L’espai s’havia degradat i convertit en un punt de trobada per a botellots, i la porta de la mina l’havien tirat a terra. Arran de la pressió, s’ha tancat l’entrada per evitar més destrosses.

Una altra victòria és la rehabilitació de la Font Vella de Canyelles, aprovada en els pressupostos participatius Decidim Barcelona de Nou Barris. Tot i això, segons l’Arxiu, seria necessari millorar-ne la senyalització, elaborar un estudi i fer una intervenció perquè tornés a rajar aigua. “És essencial recuperar la memòria d’aquestes fonts perquè les generacions futures li donin valor”, explica Gil.

L'entrada Aigua, patrimoni dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Carrer ha preguntat a les entitats veïnals federades quines són les actuacions que han millorat algun aspecte dels seus barris durant els últims quatre anys. Hi ha coses petites -la urbanització d’un carrer, el canvi d’una parada d’autobús- i d’un abast major -la protecció d’una zona històrica-. També anomenen compromisos adquirits que s’hauran de desenvolupar en pròxims mandats, si és que arriba el pressupost i hi ha voluntat política. Totes les consideren victòries veïnals.

Equipaments: la vida comunitària

Els equipaments públics, tant els que acullen serveis bàsics sanitaris i educatius com els de caràcter cultural o esportiu, són elements importants per als barris, perquè són espais democratitzats, d’accés universal i en els quals es genera vida comunitària. Les associacions han destacat 16 actuacions d’aquest tipus, començant pel compromís de la construcció del nou CAP al Gòtic, després de la lluita conjunta impulsada pel veïnat i els professionals del centre. Quant a centres educatius, destaquen la conversió d’algunes escoles privades en públiques -com la de Sant Felip Neri del Gòtic o l’institut escola de l’Eixample-, així com la posada en marxa de l’institut Angeleta Ferrer, a Sagrada Família; l’escola de primària Anglesola i la bressol Can Rosés, a les Corts; i l’institut escola a la Trinitat Nova.

L’obertura del l’Ateneu El Poblet, a Sagrada Família, i de l’Espai Social Torrent d’en Mariner, al Camp d’en Grassot; i el començament esperat de les obres de la reivindicada biblioteca de Sarrià representen espais culturals guanyats als -i pels- barris. Quant a la recuperació d’espais, la Dreta de l’Eixample celebra la compra del Taller Masriera; Sant Antoni, la de l’antic teatre Talia i la reserva d’un espai veïnal al nou mercat; Vallvidrera, l’adquisició de la casa Buenos Aires per fer habitatge dotacional: i Sant Genís dels Agudells, que es recuperi la masia de Can Safont, amb els baixos cedits a entitats juvenils. En l’apartat esportiu, la Sagrera apunta el nou centre esportiu municipal i el poliesportiu del Camp del Ferro, i Torre Baró, les noves pistes esportives del Campillo de la Virgen.

Verd urbà: esponjar els barris

Mantenir en condicions els espais verds històrics i guanyar-ne de nous en una ciutat tan densa i contaminada com Barcelona és una de les reivindicacions recurrents del moviment veïnal. Gràcia s’enorgulleix de la compra de la parcel·la de les casetes del carrer de l’Encarnació, que ha permès salvar l’alzina bicentenària; Sarrià, d’haver aconseguit aturar una tala d’arbres i de l’inici del Pla Director de l’antiga finca agrícola del parc del Castell de l’Oreneta; i el Guinardó, de la rehabilitació de la part històrica del parc que porta el seu nom. La Sagrera, de la remodelació integral del parc de la Pegaso i de la recuperació de la font de Can Gaig; i la Font d’en Fargues, de la rehabilitació de la plaça homònima. Al Bon Pastor, se celebra que al parc de la Mercedes no s’hi facin pisos.

Com a noves zones guanyades, destaquen l’inici de la part central del parc de les Glòries, els eixos verds de Girona i Consell de Cent, a la Dreta i Esquerra de l’Eixample; l’interior d’illa del Niza, a Sagrada Família; o el futur parc de la Colònia Castells, a les Corts. També la instal·lació de fonts al parc de les Rieres d’Horta.

Mobilitat: contra la tirania del cotxe

Per molt que s’hagin fet passos per revertir-ho, Barcelona segueix sent la ciutat del cotxe, i el trànsit rodat determina l’espai públic i la mobilitat, tant dels vianants com del transport col·lectiu. Els barris agraeixen les iniciatives que treuen espai al vehicle privat perquè redueixen la contaminació i la perillositat vial i alliberen espai públic. És el cas de les pacificacions: al carrer de Sants, al passatge de Llívia; als entorns de cinc escoles del Guinardó -inclosa la segregació d’una part del carril bici de la Ronda-; a algunes escoles de les Corts; i a dos centres educatius de la Prosperitat -amb discrepàncies del teixit veïnal amb l’Ajuntament per ser una intervenció massa tímida-.

Les entitats veïnals valoren la millora progressiva de l’autopista Meridiana, però demanen a l’Administració que no badi i que acabi la intervenció el pròxim mandat. Can Peguera i la Font d’en Fargues aprecien el desplegament de la Zona Verda d’aparcament, on han participat proposant millores a la proposta inicial, i Torre Baró fa bandera d’haver aconseguit places de pàrquing destinades a veïnes que, en treballar de nit, no tenen accés al transport públic.

Els problemes de mobilitat que genera la concentració turística en alguns barris s’han resolt, en part, per la insistència del teixit veïnal: al Gòtic, eliminant la parada d’autocars turístics del passeig de Colom, i a la Salut, pacificant l’accés al Park Güell pel carrer d’Olot. La mobilitat és un àmbit tan complex que el marge de les associacions per introduir-hi canvis és minso. Per això qualsevol millora, per concreta que sigui, és una gran conquesta: és el cas de la plataforma d’accés a una parada del minibús a la Salut; la marquesina aconseguida al Verdum; o l’aprovació del projecte d’instal·lació d’ascensors a Horta.

Urbanisme: més qualitat de vida

A banda dels avenços en grans temes de ciutat, com el seguiment del Pacte de Glòries i la millora del projecte del 22@ que apunten al Poblenou, o l’acord per a la regeneració urbana del Sud-oest del Besòs, les entitats li donen molta importància a les actuacions de micro-urbanisme. Treure dels carrers barreres arquitectòniques i pals elèctrics, o millorar paviments i voreres, són inversions que milloren la qualitat de vida. Les entitats han destacat intervencions a la Salut; la Font d’en Fargues (Arc de Sant Martí); Sant Genís i la Taxonera -millores del Pla de Barris-; la Trinitat Nova (Aiguablava-Portlligat); Verdum (Almansa, Francesc Layret, Batllori); la Sagrera (Berenguer de Palou i Garcilaso); o la finalització de les obres del carrer Gran de Sant Andreu.

Patrimoni: orgull de la microhistòria

Les entitats veïnals tenen vocació d’investigadores, dipositàries i protectores de la microhistòria dels barris, i pressionen perquè aquesta es reflecteixi al nomenclàtor. S’ha assolit a Sarrià, amb les places dedicades als activistes Angelina Trallero i Mariano Meseguer; a Zona Universitària, amb l’obertura del passatge de Josep Canals Mercader, primer president de l’associació veïnal; a Vallvidrera amb el canvi de nom del carrer Reis Catòlics per Elisa Moragas; i a Torre Llobeta, el de l’avinguda de Borbó per l’avinguda dels Quinze. A la Prosperitat han autocol·locat dues plaques que expliquen els 50 anys de l’associació veïnal i la lluita obrera a la fàbrica Harry Walker.

En aquest mandat s’han aconseguit plans integrals per protegir el patrimoni històric de la Vila de Gràcia i el Clot-Camp de l’Arpa, on també destaca la recuperació de la masia de Can Miralletes, igual que a Horta, amb la de Can Crehuet. A la Guineueta, la rehabilitació de l’església de l’antic Mental no ha anat acompanyada per la reforma de l’interior, que depèn del Bisbat. A la Salut, valoren “la presa en consideració de peticions de protecció”, mentre que al Verdum expliquen amb orgull haver aconseguit la rehabilitació de l’escultura L’Escullera de Plensa.

Avenços socials: el més intangible

Sovint s’acusa el moviment veïnal de pensar massa en el ciment, les afectacions urbanístiques concretes. En part és cert, perquè altres problemes, com les desigualtats, tenen una dimensió que supera l’àmbit del barri. Però també destaquen avenços concrets en aquest àmbit, com l’extensió del Pla de Barris, la revisió dels consells de salut als centres sanitaris o algunes iniciatives sorgides del teixit veïnal en el context de la crisi sanitària, quan no feia ni un any del nou mandat. És el cas de la taula comunitària de Sant Antoni, creada a partir de la pandèmia, o la valoració positiva de la implicació del veïnat de Can Peguera en la vida comunitària malgrat les restriccions. El manteniment del projecte Apropem-nos del Poblenou, que estava amenaçat, és una victòria, així com la compra d’habitatge privat per fer-ne de públic, al Gòtic -finca d’Arai 3- i la Dreta de l’Eixample.

Menció a part mereix un problema important de salut: l’amiant en edificis públics i privats. La lluita veïnal, de les comunitats escolars i de la incombustible associació de Jubilats de Macosa-Alstom, n’ha impulsat la retirada a l’institut escola Molí, de la Prosperitat, i dels entorns de les escoles Llacuna i Fluvià, al Poblenou, aquesta última parcial. La lluita a barris com les Corts contra les cuines fantasma n’ha provocat la limitació per part de l’Ajuntament. Juntament amb la millora del funcionament del centre públicoprivat CIS Cotxeres de Nou Barris, fruit de l’incansable control veïnal, són victòries que es poden apuntar les entitats.

Han participat
Aquest article s’ha pogut fer gràcies a la informació de les associacions veïnals del Gòtic, Dreta de l’Eixample, Sagrada Família, Sant Antoni, Centre Social de Sants, Avinguda Xile, les Corts, Zona Universitària, Mas Guimbau-Can Castellví, Sarrià, Mont d’Orsà deVallvidrera, Park Güell-la Salut-Sanllehy, Vila de Gràcia, la Font d’en Fargues, Horta, Joan Maragall del Guinardó, Sant Genís dels Agudells, Can Peguera, la Guineueta, Prosperitat, Torre Baró, Torre Llobeta, Trinitat Nova, Verdum, la Sagrera, la Maquinista-Mercedes, Sant Andreu de Palomar, el Clot-Camp de l’Arpa, Maresme i el Poblenou.

L'entrada Millores als barris fruit de la reivindicació veïnal ha aparegut primer a Carrer.

En realitat, aquesta iniciativa era producte d’una crisi profunda sobre la concepció del patrimoni. No és aliè el fet que s’aprovés després de múltiples i històrics conflictes que havien sacsejat la política municipal, que no estava preparada per a aquests nous escenaris: els hotels del Palau, del Rec Comtal, de Magdalenes i de les Drassanes; la casa Buenos Aires, la Torre Garcini, el Palau d’Alfarràs, el Teatre Arnau, el Taller Masriera, la Rotonda, la Casa Tosquella, les casetes d’Encarnació, el barri de les Bugaderes, la Torre del Fang i una llista interminable de conflictes, en general relacionats amb l’aplicació del Pla General Metropolità (PGM) i l’especulació urbanística.

Però aquesta mirada ja ha evolucionat més, i avui en dia la nostra imatge del patrimoni va molt més enllà: una nova definició, més àmplia i inclusiva del concepte patrimoni, que dona valor als nuclis històrics dels barris, del paisatge urbà en la lluita contra el canvi climàtic i el foment de l’economia local. Així, en pocs anys, s’han produït les modificacions urbanístiques més importants de la ciutat, les dels nuclis històrics de Sant Andreu i d’Horta-Guinardó, la del barri de Gràcia i, més recentment, la del Clot-Camp de l’Arpa, modificacions del PGM que, en general, van comportar una reducció del sostre edificable.

La Taula Ciutadana de Patrimoni

El 10 de maig, com a conseqüència de la mesura, es constituïa la Taula Ciutadana de Patrimoni, amb l’objectiu de “crear un espai permanent de diàleg, debat i intercanvi d’idees sobre el patrimoni en la seva nova extensió cultural, que abasta conceptes com el paisatge urbà i la sostenibilitat, compartir els avenços en protecció i conservació patrimonial a la ciutat i recollir les inquietuds i criteris sobre el patrimoni urbà, ambiental i de paisatge urbà de la ciutadania i persones expertes”. En realitat, un eufemisme destinat a explicar la necessitat d’integració dels conflictes.

El 19 d’octubre s’obria la primera Sessió del Grup de Treball de Patrimoni i Territori, espai que va evidenciar la gran dificultat per etiquetar els conflictes. La sessió va acabar obrint un espai inclusiu amb la recepció de fitxes de conflictes dels barris de la ciutat, durant un període de temps comprès entre novembre i desembre del 2022. El 12 de gener del 2023, a la següent sessió de la Taula Ciutadana de Patrimoni, es donava compte de la recollida de 21 fitxes de conflictes de patrimoni actius a la ciutat, elements que posen en primer pla el nou paradigma del patrimoni verd: el jardí del Silenci, l’Alzina de Gràcia, Can Raventós, l’Escola Industrial, les amenaces als jardins del Baix Guinardó i el parc de Joan Miró, i la reivindicació dels espais verds al districte central de l’Eixample són conflictes generats per la mateixa lògica del patrimoni, és a dir, pel sentit de la pèrdua, perfectament lícita en el context d’emergència climàtica i de contaminació a la ciutat.

Jaume Artigues és arquitecte i president de l’Associació Veïnal de la Dreta de l’Eixample.

L'entrada Un nou marc per encarar els conflictes de patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Ubicada entre els actuals carrers Bonaventura Gispert i Cantàbria, Can Riera es troba al costat de l’antiga riera d’Horta, ara soterrada. És una de les cases de pagès de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, annexionat a Barcelona el 1897. Els seus terrenys van servir durant segles com a camps de collita de vinya, taronges i cereals, entre d’altres, per a la nissaga Riera Parellada. Una de les singularitats de la casa és que conserva les estances originals i disposa de tres rellotges de sol, una característica poc comuna en altres masies del territori.

L’Agrupació per la Protecció del Patrimoni (Apropat) i el Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals (CESMP) reclamen la categorització del conjunt de la masia -la casa, el mur de la riera d’Horta i la regadora Parellada- com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Un estatus de què gaudeixen altres masies del districte de Sant Martí, com ara Ca l’Arnó o Can Cadena, i que garantiria la protecció tant de l’interior com l’exterior del mas. “És un nivell que no només protegeix les façanes, sinó també l’estructura i el contingut de l’edifici”, explica Eduard Milan, president d’Apropat.

Un estudi per determinar la protecció

Les entitats implicades han demanat un estudi a la Direcció de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, que determinarà si la masada requereix una protecció especial. En cas afirmatiu, s’enviarà la informació al Ple del Consistori perquè aprovi la classificació com a BCIL, per després ser ratificada per la Generalitat de Catalunya. “Clamava al cel que Can Riera es protegís: és un referent històric que hem de cuidar i valorar per aprendre més sobre ell”, declara Sandra Enrique, consellera de Memòria Democràtica i Patrimoni Industrial del Districte de Sant Martí.

Durant la seva història, el mas ha passat per diferents mans que han conservat l’immoble. En l’actualitat, tot i no viure-hi ningú, encara hi ha persones vinculades a la casa que l’empren com a magatzem o com a aparcament. “Hem d’agrair l’esforç d’aquelles persones que l’han mantingut”, expressa Milan.

Convenientment aïllada

La ubicació de Can Riera, encaixonada i amagada entre espais urbans, no és favorable a la seva visibilització o promoció dins de la Verneda. Els terrenys pertanyen a una empresa immobiliària. En estar en mans privades, per al veïnat és difícil accedir-hi. Tot i això, Apropat i el CESMP expliquen que l’aïllament n’ha afavorit la conservació. “Si la masia hagués estat a la vista, potser no la tindríem així”, comenta Arantxa Morán, presidenta del CESMP.

El 2019, el Consistori va aprovar el projecte urbanístic del Sector Prim. Un pla que preveu la construcció de 3.500 pisos, equipaments i una plaça pública al voltant de Can Riera. La masia romandrà protegida, sense perill de ser enderrocada, tot i que encara no s’ha definit quin ús públic tindrà. El CESMP proposa convertir-la en un centre d’interpretació local, un servei que enriquiria la conservació d’història del barri. Ara, Can Riera roman estàtica i ferma, com ho ha fet els últims cinc segles. Les passes fetes defineixen un futur diferent del de Can Nyau, una altra masia del barri enderrocada l’any 1992. “Si no protegim el que tenim, no ens quedarà res”, afirma Morán. Així, l’últim vestigi del passat agrícola de la Verneda s’ha convertit en l’epicentre de la conservació històrica al barri.

Una dècada de lluita pel patrimoni

Apropat es va fundar el 2011 per protegir les restes d’una vil·la romana trobades al Pont del Treball Digne, arran de la construcció de l’estació de l’AVE de la Sagrera. Però també una de les seves metes va ser la conservació de la masada de Can Riera, ja que la seva existència corria perill per l’execució del pla urbanístic del Sector Prim. La documentació de l’Ajuntament qualificava l’edifici de “construcció rústica”, sense tenir-ne en compte el valor històric, i estava subjecte a enderrocament. La plataforma reivindicava la conservació íntegra del mas, tot i la realització del projecte. El Consistori va considerar que la categoria d’empara més adequada per al conjunt seria la de tipus D (Bé d’Interès Documental), el nivell més baix de protecció patrimonial. Aquest permet l’enderroc, després d’elaborar-ne l’inventari i la documentació fotogràfica. Finalment, davant la pressió veïnal, el 2013 el Consistori es va comprometre a modificar el pla per garantir “el manteniment i recuperació” del mas.

L'entrada La Verneda, pendent del futur de Can Riera ha aparegut primer a Carrer.

A l’entorn de la restauració, diverses teories han marcat des de la segona meitat del segle XIX línies d’actuació diferenciades. Sense entrar en detalls que no poden ser objecte d’aquest escrit, i tot i tenint en compte que es referien als monuments històrics, una portava a entendre que restaurar-los era retornar-los a un estat ideal, que potser mai no havia existit. Una altra veia les petges que la història havia deixat en un edifici i en defensava el manteniment. Posava per davant la preservació del monument, amb les seves xacres, a la restauració amb pretensions científiques, però amb una forta càrrega idealitzadora.

I en aquest conjunt de paraules que donen nom a maneres d’actuar, tal vegada se’n pugui introduir una altra: revitalització. És a dir, la intervenció que restaurant on calgui i preservant la memòria, torni a la vida una arquitectura. Una aproximació que ens obre la discussió sobre els graus de protecció i d’intervenció en els edificis amb un valor històric, artístic, arquitectònic. Sense voler caure en un relativisme encobridor de la rel econòmica, especulativa, de les maneres capitalistes de produir la ciutat, cal dir que la consideració de la vàlua patrimonial d’una arquitectura ha anat variant al llarg del temps, entre d’altres raons, per motius culturals.

Actualitzar el catàleg

Referint-nos a Barcelona, diversos episodis mostren la ineludible necessitat d’actualitzar el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat, i no només el dels barris on es genera alguna oposició a algun projecte concret. Tot i així, un problema de fons continua essent amb quins criteris es redacta el catàleg. Massa vegades, el patrimoni arquitectònic de Barcelona s’ha destruït. I en la immensa majoria d’elles la causa ha estat que la voluntat privada de treure el màxim de benefici s’ha trobat amb la manca de protecció de l’edifici.

Per finalitzar voldria proposar una possible paradoxa. En l’actual context, a manca d’una regulació del preu del sòl i de l’habitatge, es pot donar el cas que protegir generi gentrificació. Vol dir això que no es protegeixi allò que té valor? Sens dubte, no. Però més enllà de l’existència legítima de sensibilitats diverses en relació al valor patrimonial dels edificis, més d’alguna vegada s’ha inventat o magnificat un suposat patrimoni per posar en crisi operacions municipals d’habitatge social que atemptaven interessos privats. Com sempre, cal estudiar cas per cas per separar el gra de la palla.

L'entrada Patrimoni, planejament i especulació ha aparegut primer a Carrer.

Alter ego de Ulises es Joel Cánovas (Andorra, 1983), barba incipiente, desaliñado por el polvo de mortero y la arenilla, parlanchín desde nacimiento, aparejador de sueños y conseguidor, en el sentido prosaico, porque lo que consigue no son clientes sino racholas. Joel ha sido definido como tile hunter, buscador de las baldosas hidráulicas que cubren los hogares centenarios de Barcelona.

“Todo empezó un día de 2014. Iba con mi compañero, el escultor Pedro Verón, a tomar unas cañas en la plaza del Sol de Gràcia. Y nos encontramos tiradas tres o cuatro piezas. Pedro dijo: “Son como las que mi abuelo tiene en Calatayud”. Y a mí, como me gustaba su diseño y su historia, me pareció interesante conservarlas y que no se perdieran”, explica en su guarida, la antigua fábrica de sifones Vilella, en el Passeig de l’Exposició, 95. “Le pregunté: ‘Pedro, y ahora ¿qué hacemos?’. Y me contestó: ‘Abramos un perfil en Instagram [@i_rescue_tiles]’”. Así que al cabo de un mes ya tenía unas cincuenta, y al cabo de dos meses, doscientas. Y ahora, más de cuarenta mil”.

Se podría afirmar que Joel Cánovas ejerce como el fixer de los arqueólogos. A él le llaman cuando se levantan los suelos de media Barcelona, ya sea en el Raval o en Passeig de Gràcia. Pero a él no le importa lo que debajo de los ladrillos se halla, ya sea tierra seca o el ajuar funerario de una tumba ibérica. Tampoco le interesan las vidas que hollaron el pavimento, y que se podrían remontar hasta mediados del siglo XIX. Por ejemplo, las vidas de las cupletistas del Paral·lel, de los conductores militares de tranvía, de los amanuenses que escribían en las casetas del Palau de la Virreina. De las casas nobles y de las casas humildes le cautiva el suelo mismo: las losas hechas con cemento, pigmento y agua.

Composiciones y mosaicos de albahaca de mil colores, formas y motivos: las hay geométricas -cenefas de la romana Pompeya-, florales -hiedras, tréboles, arces-, animalarias -serpientes, grifos, conejos- y modernistas -nolla-. La mayoría procede de las firmas entonces en boga, el equivalente en la construcción a los Vuitton de la moda: Teótimo Fortuny, Carles Butsems y Bernat Martí, cuyo legado aún pervive.

“Empecé a acumularlas en el piso que había alquilado en la calle Bonavista, y lo que tenía que ser el despachito de mi expareja se convirtió en un trastero, parecía Diógenes… Claro, no es como coleccionar sellos. Y cada una pesa casi dos kilos. Así que arrendé un local, y desde hace tres meses estoy aquí en el Passeig de l’Exposició, asociado con el empresario Enric Rebordosa, que ha invertido en el proyecto”, dice Joel, que en realidad se gana la vida como supervisor de obras.

El proyecto que tiene en la cabeza este medio arqueólogo medio fixer es el siguiente: construir en los depósitos de la antigua fábrica Vilella, de unos quinientos metros cuadrados, un museo, una tienda, una zona de restauración y un taller artesanal para recuperar las baldosas, patrimonio de la ciudad. Rebordosa invierte por amor a las causas perdidas. Aun así, se intuyen posibilidades de negocio: “Si te metes en internet verás que hay un cierto auge del revestimiento hidráulico, y alguna de las piezas puede venderse, como souvenir, a unos cincuenta euros. De hecho, en comercios del centro ya se pueden comprar, muchas de ellas envejecidas a posta. Me acaban de hacer un pedido de baldosines desde Australia. Los precios pueden llegar a los cuatro euros por unidad”.

También las regala, para que la cuide algún polizón con buen gusto para los botines.

Detrás de cada suelo se esconde una historia, y con muchos desguaces de historias que almacena se entiende la Barcelona de los carruajes, de los pistoleros y de las guerras. Historias como estas (I): “Una vez una señora de Sabadell me llamó angustiada porque vendía la casa y hacía muchos años que había puesto los azulejos, y esperó a que yo fuera y me los llevara para proceder a la venta”.

Historias como estas (II): “Una vez me llamaron de un local de Ciutat Vella en el que, supuestamente, había vivido Pablo Picasso. La cerámica tenía la ilustración de un dragón, es uno de mis tesoros más preciados”.

Historias como estas (III): “Un fondo buitre compró un edificio entero y, como tenía prisa, se deshizo de lo más bonito”.

Joel Cánovas recibe avisos de “mucha gente con muy buena voluntad”. Avisos que en gran medida representan las exequias de un tiempo que se perdió con la llegada de Ikea. “Lo normal es que, cuando los padres y los abuelos fallecen, los hijos quieran remodelar la vivienda y poner parqué o losetas de plástico o sintasol, y entonces el embaldosado que ha estado allí durante cien años acaba en la basura”.

Joel Cánovas, el Ulises del siglo XXI, se ha propuesto dar dos pasos atrás para dar un gran salto adelante. Viajar al pasado para remodelar el futuro.

Miente: “Algún día dejaré de buscar”.

L'entrada Joel Cánovas: “Baldosas de doscientos años acaban en la basura por la reforma de un piso” ha aparegut primer a Carrer.