El 15 de juliol passat, la Favb veia amb estupor com l’Ajuntament de Barcelona aprovava inicialment una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) per a l’assignació volumètrica del Museu Thyssen, al passeig de Gràcia, i modificava l’element 154 del Patrimoni Arquitectònic, el Palau Marcet. Un any abans s’havia presentat un projecte de recuperació de l’antic Teatre Comèdia per fer una sala de 1.200 espectadors, redactat pels arquitectes Enric i Robert Mir sota la directriu de preservar l’edifici catalogat.
El nou projecte, fet per l’equip tècnic OUA-Gamma SL i tramitat i aprovat per l’Ajuntament, respon a les instruccions del fons inversor Stoneweg. No se sap amb exactitud el cost de la compra de l’edifici per part de SW Culture SL -filial de Stoneweg-. Tampoc se sap si hi ha algun conveni entre l’Ajuntament i els privats que doni garanties al promotor per la compra registrada el 7 de maig.
Tot i l’opacitat, la idea d’un Museu Thyssen a la ciutat va despertar l’entusiasme municipal i dels poders econòmics, presentat com “el projecte que reforça Barcelona com a referent cultural”. Stoneweg ja va ser el promotor del projecte de la sucursal de l’Hermitage, abandonat el 2022. Aquesta vegada, el pedigrí de la Thyssen dona ales a un projecte que, dels 9.755 m² -amb soterranis, 11.000 m²-, només destinarà dues plantes a la col·lecció Thyssen i acollirà 2.750 m² d’usos comercials i de restauració.
Destrucció del Palau Marcet
La descomunal volumetria aprovada destrueix bona part del Palau Marcet -només conserva les façanes i una petita porció de cantonada-. Tot plegat per poder edificar el sostre edificable màxim. No hi ha programa funcional dimensionat ni projecte museístic; només màrqueting. El rebuig manifestat per la Favb i 40 entitats ciutadanes no és contra la col·lecció Thyssen, sinó contra una MPGM que empra el pedigrí d’una marca cultural per oferir uns guanys econòmics en forma de sostre edificable al centre de la ciutat.
Tot i que la Llei del Patrimoni Cultural té un rang superior al planejament, la contradicció entre Patrimoni i PGM segueix vigent i sense solució. En aquest cas, la MPGM modifica a la carta la fitxa del Catàleg del Patrimoni, on s’especifica que les intervencions s’han de cenyir al “manteniment del volum i dels elements de façana”; mutila el Palau Marcet, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic, custodiat per la Generalitat segons la Llei del Patrimoni Cultural Català -segons la qual els béns catalogats “no poden ser destruïts”-; i vulnera tots els paràmetres de l’Eixample: supera la profunditat edificable i l’Alçada Reguladora Màxima.
Situat en un Espai de Gran Afluència (EGA), saturada pel turisme i on el 90% dels equipaments són privats, no sembla que la solució més assenyada sigui la d’aportar encara més afluència. Sense una política cultural coherent i de proximitat, l’absència d’un concurs públic per a un projecte de gran envergadura demostra que l’Ajuntament ha acceptat un tracte de favor a la mida dels promotors. No està dotat d’un estudi de viabilitat econòmica i financera, com demana la Llei del Sòl, ni s’ha exercit el dret de tanteig i retracte previst per la Llei del Patrimoni Cultural Català.
Això té solució?
Una hipotètica reducció del volum edificat que permetés salvar el Palau Marcet tindria com a contrapartida una possible reclamació del lucre cessant. Com en altres operacions recents -per exemple a l’Illa de la Mercedes, a l’Esquerra de l’Eixample-, l’Ajuntament ha deixat de fer política urbanística i patrimonial, de ser garant dels interessos públics. Renuncia al tanteig i retracte, no exerceix el dret d’expropiació i no gestiona l’urbanisme. Simplement, regala sostre edificable.
El PGM del 1976, exhaurit, no té capacitat de crear nous equipaments i espais públics. Les polítiques neoliberals fan que cada nova operació urbanística acabi afectant els interessos generals, avançant el que aviat serà un atac cada cop més fort dels interessos dels poderosos per apoderar-se de les plusvàlues que generen les ciutats. Per dominar-les ja no necessiten polítics: Trump, Bolsonaro o Milei representen els rics governant de forma directa. Aquest és el repte que caldrà afrontar.
*Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.
