L’artista Perejaume va dibuixar fa uns anys un pintor dalt d’un arbre, amb un pinzell a la mà, i a terra va escriure: “Obreda”. En aquest dibuix, l’autor explorava les relacions entre arbre i obra, entre arbreda i obreda. Per a Perejaume, l’arbre, sense cap mena de dubte, és una obra d’art. Recordem que el mot obreda, creat per l’autor, és una contracció de les paraules obra i arbreda.
Ara imagineu que, a quatre metres de l’escultura Dona i ocell de Joan Miró, una de les obres d’art situada a l’espai públic més importants de la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona decidís aixecar-hi un bloc d’habitatges de quatre plantes. Doncs ni més ni menys que això és el que vol fer el Consistori al jardí de l’alzina del carrer de l’Encarnació de la Vila de Gràcia. L’escultura de Miró, com és obvi, no necessita aigua per viure; en canvi, l’alzina, sí: les seves arrels potents s’allargassen per mantenir-la viva. Els experts esmenten que la biomassa subterrània d’una alzina és molt similar a la visible, a l’aèria. Per tant, el que hi ha en el subsòl és tan important com el que veuen els nostres ulls.
Afectacions per al subsòl
La futura construcció significaria una més que notable reducció del jardí actual i possibles i importantíssimes afectacions per al subsòl. Els projectistes preveuen una plaça tova que diuen que facilitarà la infiltració de les aigües de pluja. Les paraules poden ser molt tècniques i impactants, però, si tenim present que l’alzina formava part d’un jardí privat i que estava envoltada de gespa, no pas de formigó, és ben segur que l’arbre hi perdrà. Personalment, l’únic que salvaria de la proposta municipal és l’enderroc dels murs perimetrals del jardí i la unió amb els carrers que l’envolten. Així, l’alzina guanyaria presència. I, si eliminem els panots de les voreres i deixem terra, hi haurà més infiltració.
Menys verd i més ciment
Arribats a aquest punt, convé recordar que París, una de les urbs que més ha treballat per lluitar contra el canvi climàtic a partir d’enverdir-se, va decidir destruir el 40% de l’asfalt o el formigó de places i carrers per convertir-lo en espai verd. Així nasqueren, per exemple, els boscos urbans. El resultat a casa nostra seria ben al revés: la iniciativa municipal de l’anomenada plaça del Quercus suposaria menys verd i més ciment. En un altre ordre, convé recordar que el passat mes de març va caure, a Sant Andreu, un pi pinyer centenari, catalogat com a arbre d’interès local i que era testimoni, com l’alzina, d’un antic jardí privat. Aquesta caiguda va coincidir amb unes obres properes en un equipament municipal.
Per ennoblir i assegurar el futur de l’alzina del carrer de l’Encarnació, cal demanar al govern municipal que desisteixi i al conjunt de grups municipals que pressionin perquè el Consistori abandoni la idea de fer aquest bloc d’habitatges, que pot ser ubicat en algun altre solar de la ciutat. També, que dignifiquin l’espai amb un gran jardí sense murs, sense ciment ni asfalt, per garantir la vida futura d’aquesta veritable obra d’art natural que, sense cap mena de dubte, és l’alzina de Can Vidalet, l’arbre més espectacular, i potser el més vell, de la trama urbana barcelonina, i que si Verdaguer l’observés des d’on sigui que reposi li diria: “Resisteix almogàver, les teves amigues de Collserola t’aplaudeixen”.
L’escriptora Patricia Gabancho deia dels arbres de la ciutat: “Donen molt i demanen poc. Ens ofereixen salut i bellesa a canvi d’una mica d’atenció. Ens fan la ciutat més vivible, sense reclamar altra cosa que un xic d’aliment i un toc de sol, un llit ample on arrelar i molt de respecte”. Sàvies paraules. Respectem, doncs, i dignifiquem l’alzina del carrer de l’Encarnació, que fa més de dos-cents anys que ens ofereix bellesa, una ombra fresca i una magnífica connexió amb un passat no tan llunyà.
*Jordi Gordi és doctor en Geografia.
