Mitjans signa un llibre en clau divulgativa on honora alguns referents previs en aquesta pràctica de testimoniar la relació entre la ciutat i les mil i una formes del disseny i la publicitat -i els graffitis,
i les pancartes de protesta i…- com a maneres d’establir comunicació comercial amb finalitats publicitàries, però també com a mètodes d’expressió artística i ciutadana. L’autor cita explícitament assajos precedents com Un museu al carrer, del dissenyador gràfic Enric Sauté, o Barcelona gràfica, del polifacètic artista visual America Sanchez.

L’autor descriu l’aspecte que va tenir i que té el Poblenou. Parla dels rètols dels negocis, dels cartells electorals o de concerts, de la vida (gràfica) dels murs que envoltaven les fàbriques o de tendències en desaparició com els enormes rètols lluminosos que prenien façanes i terrats. Al llarg del recorregut, implícitament i explícita, Mitjans evoca les diverses edats del barri: el passat com a centre industrial, els buits deixats per la terciarització de l’economia, les reformes successives al voltant dels Jocs Olímpics i les actuals pressions gentrificadores. El text està acompanyat per un considerable desplegament gràfic: quasi 400 fotografies de l’Arxiu Històric del Poblenou, dels fons del mateix autor i d’altres col·leccions privades.

L'entrada Història d’unes parets, història d’un barri ha aparegut primer a Carrer.

Les estadístiques evidencien el malestar dels residents. Segons un informe del departament de Medi ambient de l’Ajuntament, al Triangle Golfo se superen els límits acústics establerts a la nit. Mitjançant sonometries recollides entre els mesos d’octubre i desembre del 2022, es va observar que als carrers de Pere IV, Almogàvers i Pamplona se sobrepassaven els decibels permesos en horari nocturn. El document afegeix que “cal elaborar i aprovar un pla específic de reducció de soroll”.

A més, el Triangle Golfo és la zona de la ciutat amb més denúncies vinculades a l’oci nocturn. Entre setembre del 2021 i abril del 2022, va acumular 3.780 multes per beure a la via pública i 405 per fer les necessitats al carrer. Els veïns testimonien la degradació dels carrers a través de vídeos i imatges publicats a les xarxes socials, on mostren les seves troballes: restes d’ampolles, vòmits i pixums.

Una de les mesures preses per l’Ajuntament va ser tancar els supermercats 24 hores a la nit, de dimecres a diumenge, els dies que més aldarulls hi ha. L’objectiu era reduir la compra d’alcohol, però els veïns consideren que aquesta no és una actuació eficaç, ja que la majoria de gent que hi va a fer botellots ja porta la beguda de casa. També denuncien la manca d’acció per part de la Guàrdia Urbana a l’hora de sancionar els incidents.

“Ens sentim deshumanitzats, amb pèrdua de sobirania dins de la nostra llar”, descriu Jerónimo Lorenzo, un veí que ha hagut de canviar d’habitació per evitar el soroll i poder dormir. Membre de SOS Triangle Golfo -una plataforma veïnal nascuda per denunciar la problemàtica-, manifesta que les polítiques preses fins ara per l’Ajuntament i el Districte de Sant Martí són insuficients. “Demanem el compliment de la normativa i la garantia del dret a dormir”, exposa l’activista, que assegura que han perdut “tota la confiança” en el Districte i manté que PSC i Comuns “no estan fent un acompanyament a la violència” que reben. Lorenzo també reclama més implicació als càrrecs polítics: al regidor del Districte, David Escudé, i a la consellera de barri, Sílvia Casorrán.

Tancament perimetral de la zona

SOS Triangle Golfo proposa establir un tancament perimetral de la zona des de les 23 hores i amb l’accés controlat per la Urbana. La mesura, diuen, evitaria la concentració de gent al carrer i l’accés a la zona amb ampolles d’alcohol. L’AV del Poblenou s’uneix a les reivindicacions i exigeix que es prenguin les accions necessàries per garantir el descans. “Volem una ciutat on es pugui dormir, però també que permeti a la gent jove expressar-se i viure plenament”, conclou l’entitat.

L'entrada Lluita pel descans al ‘Triangle Golfo’ ha aparegut primer a Carrer.

Va estudiar un màster de planificació urbana i sostenibilitat. “No m’importava tant trobar feina com poder oferir el coneixement que estava adquirint”, apunta, i amb aquesta idea va començar a involucrar-se en projectes locals: la cooperativa de consum Estèvia, i poc després, l’associació veïnal, on s’ocupa de l’àrea de Medi Ambient.

Defineix l’associació com “un espai familiar, amb un equip petit però amb molta expertesa i confiança en la feina dels altres”. Tot i així, la preocupa que el coneixement que acumulen els activistes que fa anys que en formen part es perdi. “No podem transmetre tota la feina feta, perquè de gent que vingui a picar a la porta n’hi ha poca”, lamenta. I és que, com passa en altres espais veïnals, el relleu no acostuma a ser senzill, i menys en un barri amb un teixit associatiu fort amb organitzacions que sí que apleguen persones joves. Per a Charlier, això no hauria de ser un problema si hi hagués més coordinació. “No seria tan necessari incorporar gent nova a la junta si fóssim capaços d’establir sinergies amb altres col·lectius que impulsen lluites pròpies”, opina, i afegeix: “Ho hem aconseguit algunes vegades amb la Taula Eix Pere IV”, amb qui han impulsat accions conjuntes. Però creu que “a vegades hi ha més competició que col·laboració amb els agents del barri, i això desanima”.

La presència de les dones a la junta ha anat guanyant pes, fins al punt que ara és paritària. Així i tot, i malgrat la voluntat que la pròxima presidenta sigui una veïna, ocupar càrrecs de major responsabilitat “és un pas endavant que encara ens costa fer”. “Això té a veure amb les dificultats de conciliar la vida professional, la cura dels petits i la feina associativa, però també amb la síndrome de la impostora”, rebla. “A mi, a més, em va costar integrar-me perquè, al principi, alguna gent del barri em veia com un agent gentrificador, i en certa forma ho entenc, ja que la meva situació era més privilegiada que la de moltes persones”, admet.

Posa en valor la feina feta en qüestions com l’urbanisme, els equipaments, l’acollida i la coordinació amb l’Administració -es queixa que “últimament, està sent molt complicat que el Districte atengui les reclamacions”-. També creu que “té molt sentit” que l’AV estigui a la Favb, perquè això ha permès posar en marxa projectes relacionats amb els residus o, juntament amb la UPC, impulsar la Guia per a la Rehabilitació Climàtica, que es va fer a partir de les especificitats del Poblenou, però amb la idea que es pogués utilitzar en altres contextos. “Hi ha objectius que són els mateixos, i si posem en comú els recursos tindrem més força”, explica. “És per això que formo part del moviment veïnal, perquè vull contribuir a canviar les coses”.

L'entrada Marike Charlier (AV del Poblenou): “Vull contribuir a canviar les coses” ha aparegut primer a Carrer.

Criden l’atenció alguns projectes pendents, substancials per a la remodelació de l’entorn de Glòries, però encara penjats. És el cas d’una part del parc de Glòries, on hi ha d’anar una gran pèrgola i un jardí “d’immersió”, amb una zona de joc i una àrea per a gossos. També a la part nord de la plaça hi ha pendent de construir l’Escola Gaia, a l’antiga fàbrica de paraigües, així com un edifici d’habitatges d’onze plantes a la Diagonal. Pel que fa a la urbanització de la Gran Via, encara cal crear un espai per a vianants amb zones d’estada, àrees de joc infantil i arbres, i carrils per a bicicletes i veïns. L’Ajuntament encara busca ús per a uns habitacles entre el túnel i la superfície de les Glòries: un estudi d’arquitectura proposa convertir aquests espais secrets en un hivernacle, un umbracle i una gruta. Però sobre el paper, res definit. I les obres del tramvia, també acumulant anys de retard, no estaran acabades fins a principi del 2024.

Més enllà dels grans projectes pendents, Carrer repassa amb les associacions veïnals la lletra més petita i menys mediàtica dels compromisos pendents.

Poblenou: Un CAP i un poliesportiu

“Ni la pandèmia ni els nous residents dels habitatges que s’han construït els darrers dos anys no són prou motiu per despertar l’interès de l’Administració per donar sortida al CAP del carrer de Bolívia, que està fet des de fa cinc anys i a l’espera d’una cessió a la Generalitat”, lamenten a l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou. Consideren que aquest equipament és “urgent”, sobretot perquè inclou un hospital de dia i un centre de salut mental per a infants i joves. Un CAP, per cert, que els veïns reclamen des de fa més de dues dècades. A la llista de greuges del Compromís també hi ha el poliesportiu de Sancho de Ávila. Aquí els veïns ni tan sols saben quan començaran les obres, però estimen que no serà fins al 2024. També esperen la construcció d’un centre integral de Formació Professional en un solar ara ocupat pels barracots de l’Escola Auditori.

Sagrada Família: Un centre social i habitatge

Al barri de la Sagrada Família, el veïnat reivindica el centre social intergeneracional a l’antiga Fàbrica del Sucre, situada al carrer de Cartagena. “Aquí hi ha d’anar l’espai jove amb sala de concerts, un espai per a l’Agrupament Escola Gaudí i un local d’assaig per als Castellers, però ni tan sols s’ha publicat el concurs del projecte”, asseguren des de l’associació veïnal, que alerta que “també està pendent la creació de 112 habitatges de protecció pública al solar del camp de Blat”.

Fort Pienc: Salut i esport

En aquest barri també esperen un CAP, des del 2007. I després de canvis d’ubicacions i excuses burocràtiques, l’haurien hagut de veure inaugurat el 2022. “Ha arribat aquesta data i encara s’està redactant el projecte bàsic i executiu del nou equipament i dels habitatges dotacionals que s’hi faran a les plantes superiors. Ens diuen que el tindrem el 2026”, lamenta Jordi Casanovas, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Fort Pienc. Denuncia que els veïns del barri reben assistència “en un local inadequat, l’edifici dels antics Dispensaris Blancs de la Caixa de Pensions, i uns mòduls instal·lats provisionalment a l’interior d’una illa del carrer d’Ali Bei, que es van muntar a corre-cuita el febrer del 2021 en plena pandèmia”. L’altre equipament pendent és el poliesportiu, compartit amb el barri del Poblenou, que s’ha de construir a l’espai fronterer dels dos barris. “Ja ens van dir que la seva construcció no començaria abans de la segona meitat del proper mandat municipal”, remarca Casanovas.

Clot-Camp de l’Arpa: La Gran Via i equipaments socials

La inauguració del túnel de les Glòries ha estat un respir, però “hi ha qüestions fonamentals per al barri totalment abandonades”, avisa Miquel Catasús, de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa. I és que segons els acords del 2019, la urbanització definitiva de la Gran Via ja hauria d’estar en obres, però encara no hi ha avantprojecte. “Exigim que almenys s’adjudiquin les obres en aquest mandat, perquè només licitar-les no dona garanties, ni polítiques ni jurídiques”. I si no és així, afegeix Catasús, “serà imperdonable”. En aquesta zona també falten equipaments inclosos en el Compromís per Glòries, com l’auditori-cinema-teatre, una residència de gent gran i el nou local per al casal de joves: “No avancen gens des de fa quatre anys”. L’entitat veïnal reclama que els projectes es facin “amb consens veïnal i celeritat”.

L'entrada Glòries, la transformació eternament inacabada ha aparegut primer a Carrer.

Molts anys després, quan Socias ja estava malalt, va voler sopar i acomiadar-se dels quatre periodistes que vàrem ser testimonis del seu mandat. Va convocar una trobada en un restaurant del Poblenou i a mig àpat em va dir: “Una de les coses de les que estic més satisfet és haver aconseguit recuperar l’ateneu la Flor de Maig”. Va ser, realment, el primer ateneu reconquerit de la ciutat. Però l’embolic administratiu que hi havia darrere de l’edifici, que va ser expropiat després de la guerra civil, va impedir que la recuperació fos plena i l’immoble va restar de lloguer durant 40 anys més fins que una nova mobilització popular va obligar l’Ajuntament a comprar-lo durant el mandat del Xavier Trias. Va ser com el piano dels estudis de Miramar de TVE, que va estar sempre de lloguer, i amb el que l’ens públic va arribar a pagar s’hauria pogut comprar una orquestra sencera, amb piano de cua inclòs.

Por al moviment veïnal

Però aquell primer i solitari èxit no va anar a més. Després de les primeres eleccions, el regidor i abans activista veïnal Jordi Vallverdú es va encarregar dels centres cívics. I com recorda Andrés Naya en les seves memòries encara inèdites, “l’aposta de Vallverdú no eren els ateneus populars sinó els centres cívics com a part de l’administració municipal. No acceptava l’autogestió i allargava el temps amb pintoresques excuses i no s’avançava”. Naya, en parlar de l’Ateneu Popular de Nou Barris que s’havia de fer en l’antiga planta asfàltica, diu que els nous regidors no acceptaven “ni el nom d’ateneu popular, ni la gestió directa, i suprimien les paraules Nou Barris”. I aquesta va ser la postura inamovible de la plaça de Sant Jaume davant de les altres peticions d’ateneus populars que els ciutadans volien a Can Golferichs, a les Cotxeres de Sants i Sant Andreu, al Casinet de l’Espanya Industrial, a l’antiga fàbrica de la Sedeta, al Born…

Quan es debatia la Constitució espanyola es va proposar que s’inclogués les associacions de veïns en l’article setè en què ja figuraven els sindicats i els col·legis professionals. Altres articles ja reconeixien les cooperatives i les organitzacions de consumidors. Però el moviment veïnal feia massa por. I no es van incloure les associacions veïnals perquè el PSOE es va abstenir. Temien que la democràcia directa practicada des de feia anys pels moviments veïnals es convertís en un contrapoder. L’intel·lectual, periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán reflexionava sobre aquesta primera gran frenada democràtica en el llibre Barcelona en lluita, i ho feia, com sempre, en un llenguatge que entén tothom: “No va ser així, en part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”. La paradoxa és que al centre cívic que es va obrir a Vallvidrera li hagin posat el nom de Vázquez Montalban. No s’han llegit el llibre.

Extensió de la gestió privada

Però tornem al carrer. Ara Barcelona té un ateneu popular a Nou Barris dedicat al món del circ, un ateneu a la Farinera del Clot gestionat per les entitats del barri i la Flor de Maig que funciona a batzegades. La resta, són centres cívics i casals de barri i la majoria de gestió privada que costen a l’Ajuntament una quantitat que no hem pogut saber. Un altre tema a investigar és com es fa aquesta gestió privada i si els usuaris l’aproven o la suspenen.

Anem pels casals i ateneus tradicionals dels barris històrics. El mes de febrer d’aquest any va sortir publicat el llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans, escrit per Neus Morán. Segons aquesta historiadora, que fa anys que investiga aquest robatori, de les 19.500 entitats que hi havia a les comarques de Barcelona l’any 1936 només unes mil van arribar vives al 1966, quan es va donar per acabada la purga franquista legitimada per la llei de responsabilitats polítiques del 9 de febrer de 1939: “Los partidos, agrupaciones y organizaciones declaradas fuera de la ley sufrirán pérdida absoluta de sus derechos de toda clase y la pérdida de sus bienes. Estos pasarán íntegramente a ser propiedad del Estado”. D’acord amb aquesta llei i fins al 1966 es van requisar en el conjunt de Catalunya 291 propietats del moviment associatiu.

Una llarga agonia

El barri del Poblenou abans de la guerra civil es podia considerar un laboratori sociològic perquè hi convivien bastant pacíficament 24 entitats de tarannà divers, a més de les vinculades a partits i a sindicats. En el conjunt de Sant Martí hi havia 60 cooperatives i 30 corals. Tot aquest floret va quedar reduït a la mínima expressió el 1939. Només l’Aliança, el Centre Moral i l’Ateneu Colón van sobreviure fent actes d’adhesió, de grat o per força, al Nuevo Régimen. La cooperativa Flor de Maig va desaparèixer aviat i l’Artesana va anar a terra, i en el solar es va aixecar un bloc d’habitatges. Quan la repressió va anar de baixa i el moviment associatiu autòcton podria haver revifat, el canvi de costums els va fer perdre socis i activitats, i l’oferta lúdica que van oferir els centres municipals va acabar de rematar les entitats històriques. Primer va ser el centre cívic de Can Felipa i després se’n van obrir més; el casal de barri de la Vila Olímpica, el casal de barri de la Rambla, el de la Llacuna, el del Camí Antic de València, el de Diagonal Mar, el de Bac de Roda…

L’Ateneu Colón va desaparèixer el 2014 després de trenta anys d’agonia. També va baixar la persiana Pau i Justícia, que a més de cooperativa era una entitat social. L’edifici es va convertir en la Sala Beckett. L’Aliança ha arribat a complir els 150 anys gràcies a l’acústica prodigiosa de la seva sala, però fa poques activitats pròpies. El Centre Moral s’ha reinventat i combina la tradició dels Pastorets i la coral amb la modernitat que han aportat els joves.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Els centres cívics municipals han enterrat els ateneus ha aparegut primer a Carrer.

Un periple llarg i penós

Can Ricart era una d’aquestes darreres fàbriques, i representava com cap altra la magnitud i la trajectòria ininterrompuda de la Barcelona industrial des dels temps del vapor fins a la ciutat digital del 22@. Empreses i treballadors van sobreviure fins al 2005, quan van ser desallotjats per enderrocar tot el recinte per l’afectació d’un pla urbanístic. Però finalment, després d’una llarga, complexa i enverinada disputa d’interessos entre l’Ajuntament de Barcelona obcecat per la transformació urbanística, els propietaris delitosos amb el negoci immobiliari, i ciutadans compromesos i entossudits en la protecció del patrimoni arquitectònic i la memòria industrial, tot va canviar: la Generalitat de Catalunya va protegir el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Nacional, el Consistori va rectificar el planejament i la fàbrica va passar a mans municipals.

Aleshores es va iniciar un llarg i penós periple a la recerca d’uns nous usos que aportessin els recursos econòmics per emprendre una costosa rehabilitació, atesa l’exigència obligada per l’elevat grau de protecció patrimonial i la dimensió del conjunt. La primera proposta va ser La casa de les llengües, que era una herència del Fòrum de les Cultures. L’austeritat i les retallades d’Artur Mas la van desactivar, i la crisi econòmica acabaria per arxivar-la de forma definitiva. Després de diverses propostes fallides, l’Ajuntament va acordar cedir el gruix del recinte a la Universitat de Barcelona per ubicar-hi el Campus de les Arts: un equipament per a la recerca i la innovació a l’entorn de les diverses escoles superiors d’art. Però els fons per finançar les obres de rehabilitació, procedents dels Feder europeus i de l’1,5% cultural per a la rehabilitació de patrimoni del Ministerio de Fomento, no arribaven. Mentrestant, el conjunt d’edificis apuntalats fa més de 10 anys que es troben al límit, igual que la paciència de tots plegats.

Usos socials i culturals

Can Ricart porta 16 anys en situació d’abandó, des que van ser desallotjades les últimes empreses industrials. En aquest temps s’ha desenvolupat el 22@ més empresarial, amb oficines i infraestructura urbana, però ha faltat equilibrar-lo amb usos més socials i lligats a la cultura, que aportin cohesió urbana i diversitat funcional. Aquest és un dels dèficits que ha de corregir la modificació del Pla General Metropolità (PGM) del sector 22@, que està a punt de ser aprovada.

Can Ricart és de nou la gran oportunitat que no pot esperar més. La paciència dels ciutadans tampoc!

L'entrada Can Ricart, la paciència al límit! ha aparegut primer a Carrer.

La reflexió gira a l’entorn de com són els espais que demanda el nou sector productiu, a partir de casos com el del Silicon Valley a Nova York, i altres experiències descrites per Manuel Castells i Peter Hall a Tecnópolis del mundo, la formación de los complejos industriales del siglo XXI. A aquell debat hi participen altres professionals com Joan Trullén, professor d’economia a la UAB, que llavors era comissionat de l’alcaldia per a l’avaluació i diagnòstic econòmic i territorial del projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement. I també Joan Major, exministre d’indústria, a més d’altres professionals com Ramón Garcia Bragado, Josep Antoni Acebillo, Ricard Fayos, Rafael González Tormo i Aurora López, entre altres, que participaran en la redacció de la Modificació del Pla General Metropolità per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou (MPGM22@), que és el document de planejament per a la nova fase productiva en el mateix territori que havia vist néixer la primera revolució industrial a la ciutat.

De fet, el Poblenou feia ja molts anys que era un polígon industrial obsolet i semiabandonat que el PGM havia fossilitzat l’any 76 en qualificar-lo amb la clau 22a (ús industrial) en un moment que la indústria ja estava abandonant el sòl urbà. La reformulació del sòl productiu mitjançant la subclau 22@ donava continuïtat a la vocació productiva del territori barceloní, ara en clau de segle XXI.

En els 18 anys transcorreguts des de la seva posada en marxa, el 22@ ha viscut avatars diversos. Mentre alguns hi veuen un fracàs, altres hi veuen una experiència d’èxit. Per a mi, el balanç és ple de clarobscurs, però una experiència consolidada i molt ben considerada arreu. Segurament això indica que són més les bondats teòriques del model que la pràctica en l’execució.

L’insuficient grau de desenvolupament urbà actual fa pensar que cal ajustar o rectificar alguna cosa que no ha acabat de funcionar. No es tracta de qüestionar l’objectiu principal que, tal com s’expressa a Ciutat Digital, és l’obtenció de metres quadrats al servei de la nova indústria tecnològica, permetent alhora compatibilitat amb la indústria tradicional i amb altres usos no industrials entre els quals l’habitatge, sense que en cap cas aquest darrer sigui l’objectiu prioritari a promoure.

Sí que es tracta de rectificar coses. I sobretot, de fer-ne una relectura avui que, transcorregut el temps i una crisi que llavors ningú no s’imaginava almenys en la seva magnitud i durada, ens situem en una nova època tant per entendre amb més claredat en què consisteix la revolució digital, com per assumir la nova sensibilitat social que ha fet emergir conceptes com polítiques socialment inclusives, sostenibilitat ambiental, mobilitat sostenible, processos participatius… I ens equivocaríem si creguéssim que ja és l’hora de canviar metres d’activitat productiva per metres d’habitatge. Igual que s’equivocarà qui pensi que res no cal canviar.

‘Repensar’ el 22@
Ja el 2009, quan el pla arribava al suposat equador previst pel que fa a la seva execució, la mateixa empresa pública 22@bcn va realitzar un estudi de balanç sobre l’execució del Pla, i va encarregar dictàmens a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB i a l’Escola Superior d’Arquitectura La Salle.

Els treballs informaven d’un desenvolupament desigual, una execució per sota del previst inicialment, i algunes limitacions normatives que dificultaven la transformació de determinats sectors. L’any 2015, l’Ajuntament governat pels Comuns va encarregar novament una diagnosi a la UB que va dirigir Montserrat Pareja-Eastaway, que arribava a unes conclusions semblants a les de 5 anys abans. Llavors, es va constituir la comissió ampliada del 22@ amb la participació dels departaments d’Urbanisme, el de Promoció econòmica i també el Districte de Sant Martí, junt amb agents del món ciutadà i veïnal, la Universitat i l’empresa.

El debat buscava assolir alguns consensos per impulsar de nou el Pla després de la regressió patida en el mandat de l’alcalde Xavier Trias. També, des del Districte de Sant Martí, es va proposar a la ciutadania un procés participatiu, Repensem el 22@. Fruit de la fusió de totes les conclusions i propostes, la Fundació municipal BIT (Barcelona Institut de Tecnologia) ha elaborat un document de síntesi amb les idees principals, Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, que busca l’acord de totes les parts a mode de pacte ciutadà i full de ruta per al desenvolupament futur del 22@.

Què s’ha de canviar i què no
El que es vol aconseguir urbanísticament, mitjançant algunes modificacions puntuals del PGM, és una transformació més uniforme que relligui i cohesioni els barris del Poblenou. No es tracta de canviar els grans paràmetres de l’equilibri zonal ni de qüestionar l’òptima distribució entre usos i activitats, sinó de refer alguns equilibris que ara mateix fan que la transformació sigui desigual i discontínua en el territori, i que no assoleixi en determinades zones la massa crítica social necessària.

Per això es proposa promoure habitatge en aquelles posicions urbanes on sigui més efectiu per arribar a una densitat que asseguri dinamisme social i urbà. El document es refereix principalment als eixos de Pere IV, Cristóbal de Moura, Selva de Mar i Josep Pla, a la zona diagonal nord, on més està costant desenvolupar el Pla. El document, en discussió, parla d’augmentar la reserva de sòl per a habitatge per sobre del 10% del nou sostre previst a la MPGM22@. En la meva opinió, més important que això és establir mecanismes que facilitin la promoció d’habitatge que idealment ha de ser públic i de lloguer, ja que en els 18 anys de vigència del Pla no s’ha executat ni la meitat de la reserva ja prevista.

Una altra de les qüestions que cal canviar és la desafectació de determinats teixits urbans tradicionals al barri de la Plata, Trullàs i Bogatell. Es tracta d’illes fonamentalment d’habitatge amb estructures parcel·làries de gra petit, amb una gran fragmentació de la propietat, amb fronts de façana tradicional que conformen paisatges urbans valuosos, que per les seves característiques fan que sigui molt difícil la transformació que proposa el Pla.

La darrera gran assignatura pendent és la que fa referència a la dificultat de regularitzar les activitats d’artistes, makers, coworkings, manufactures tradicionals i avançades, existents en edificis industrials en alçada consolidats molt característics de la zona del Bogatell. Cal trobar la normativa que permeti la coexistència d’aquestes activitats per a una major riquesa d’usos i per rebaixar la pressió a l’alça dels lloguers d’activitats que a dia d’avui expulsa empreses del barri.

El document que s’està debatent recull un conjunt d’altres criteris i directrius en matèria de preservació del patrimoni, revisió del Pla d’usos, implantació d’economia social, redefinició del pol Can Ricart-Parc del Centre, ecologia i sostenibilitat i pla d’infraestructures, entre altres. Moltes de les qüestions que s’aborden ara les venia indicant el col·lectiu veïnal des d’antic.

Ha arribat el moment doncs de donar l’impuls definitiu a un 22@, que a diferència del de l’any 2000, ha tingut ara l’oportunitat de ser consultat i àmpliament participat. Ara hi ha un full de ruta a llarg termini que si és pactat entre els ciutadans, les empreses, universitats i tothom, permetrà un desenvolupament estable continuat i fora de la dèria de l’alcalde de torn.

L'entrada El 22@, 18 anys després ha aparegut primer a Carrer.

El Poblenou dels anys 80 calia millorar-lo, però no al preu de canviar-lo. En comptes de plantejar un Pla Global -com demanava l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou- en el qual s’abordessin racionalment les múltiples deficiències del barri, s’opta per trossejar el Poblenou en una infinitat de plans urbanístics els perímetres dels quals coincidien simptomàticament amb les propietats dels grans tenedors de sòl industrial.

Excepte honroses excepcions, com el Pla de Protecció del Casc Antic, els plans urbanístics han obeït a un pacte ocult d’una administració que suposadament defensava l’interès públic amb uns terratinents ansiosos per canviar la qualificació industrial del sòl (22) d’unes fàbriques en desús per la qualificació residencial, infinitament més lucrativa.

Del Pla de la Ribera al Front Marítim
La gènesi de la mutació del barri la tenim en els anys 70 quan els empresaris van promoure l’anomenat Pla de la Ribera. Llavors l’oposició del veïnat va aconseguir que l’alcalde Porcioles el desés en un calaix, fins que aquest calaix es va tornar a obrir definitivament a final dels anys 90 amb l’excusa dels Jocs Olímpics.

L’efecte hipnòtic dels Jocs va ocultar el que hi havia al darrere. I amb el ‘mantra’ de l’obertura de la ciutat al mar es va privatitzar gran part del sòl públic que deixava lliure la desaparició de la línia de tren de la costa, la qual cosa donà lloc a una onada especulativa que ràpidament s’endinsà per tot el Poblenou. En el mateix 92, amb la llavor crítica que anys enrere havia posat la Comissió Icària, més de vint entitats del barri, que ja s’ensumaven el que passaria, van signar el profètic manifest Volem seguir vivint al Poblenou.

Tal era el grau de supeditació de l’administració pública als interessos privats que l’any 1997, a la seu del districte, la pròpia immobiliària Hines presentava el Pla de Diagonal Mar: “En esta zona vamos a levantar un gran complejo comercial y residencial que no tendrá que envidiar a las demás operaciones inmobilitarias que hemos ejecutado en diversas ciudades del mundo, especialmente en EEUU”.

I d’aquesta manera es rematava l’altre extrem del Pla de l’Obertura de la Diagonal, on als peus del pirulí de Glòries aixecat per Agbar, creixia un eixam de gratacels amb vocació provinciana de constituir-se en el Manhattan barceloní. Només faltava entre els dos pols, en la cruïlla de la Diagonal amb Pere IV, el colofó de dos gratacels de 29 i 26 plantes -un hotel i l’edifici més alt de la ciutat de pisos d’alt standing-.

El Pla de la Paperera (1991), el de Diagonal Mar (1998) i el del carrer Bilbao, es fan sense generar ni un sol habitatge de promoció pública. El pla de l’Obertura de la Diagonal (1994) desestima la proposta original de crear més de 2.400 VPO i els propietaris dels terrenys de Catalana de Gas aconsegueixen que en el Pla del Front Marítim (1995) no hi hagi cap pis públic en la primera línia de mar.

Gran part dels habitatges públics generats per aquests dos darrers plans va anar destinats a reallotjar les més de 800 famílies afectades per l’enderroc dels seus habitatges en un procés difícil i dolorós.

El Pla de la Llacuna
En el canvi de segle va semblar que es posava fre a tal desgavell. Quedava l’espai de 115 illes de l’Eixample de sòl industrial al Poblenou i l’Ajuntament proposa que continuïn sent sòl productiu amb la innovadora fórmula del 22@.

Es van regularitzar gran part dels habitatges de la zona i l’AV del Poblenou va veure com s’acceptava la seva al·legació que establia que tots els 4.000 nous habitatges fossin de promoció pública. Però ben aviat en el 2002 el Pla de la Llacuna va mostrar al veïnat l’augment desmesurat de l’edificabilitat que comportava aquest pla.

La Coordinadora contra el 22@ va tenir el mèrit de convertir el 22@ en la marca que destruïa el barri. En l’editorial del número 41 de la revista de l’AV del Poblenou es reconeix que “després de cinc anys de l’aprovació del 22@ els fets donen la raó als qui hi desconfiaven” i junt amb altres entitats es redacta el manifest Una especulació salvatge. Als 10 anys d’aquest pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou publica l’estudi Torres més altes han caigut: el model del 22@ al descobert.

Més endavant, el pla 22@ va caure en una paràlisi a causa de la crisi econòmica i del desmantellament de l’empresa pública que promocionava el pla. Les grues pràcticament només aixecaven hotels i davant l’existència de més de cent solars abandonats sense activitat econòmica, l’AV hi veu una oportunitat d’apoderament veïnal i a tal fi convoca el 7 de maig del 2014 una assemblea a Can Saladrigas per activar la utilització social i popular d’aquests espais, d’on va néixer el que després s’anomenaria Taula Eix Pere IV que tindrà un paper cabdal en la dinamització de la zona.

Recentment s’ha format Ens Plantem, que junt amb la Taula, l’AV i Apropem-nos han constituït la Comissió d’Habitatge del Poblenou.

Interessos enfrontats
Actualment, tots els actors del 22@ volen més habitatge, però mentre uns pressionen perquè siguin promocions privades, altres defensem que sigui tot públic, preferentment de lloguer, i que alhora es posin mesures per evitar la gentrificació productiva que tant de mal ha fet en els darrers anys. Els espais de diàleg i de participació reglada endegats per l’Ajuntament han mostrat els seus límits. Caldrà un cop més tornar a sortir al carrer. Un cop més amb els mateixos arguments que fa més de mig segle.

30 anys de lluita urbana al Poblenou
El fort teixit associatiu amb un lideratge clar de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha aconseguit importants victòries en l’àmbit urbanístic, fruit de mobilitzacions farcides d’assemblees i manifestacions.
1986. La campanya Catex per al barri aconsegueix que sis anys després del tancament d’aquesta fàbrica s’inaugurés la piscina i el centre cívic de Can Felipa.
1987. La campanya Volem ser consultats aconsegueix el soterrament del Cinturó del Litoral per fer-hi a sobre el parc del qual avui gaudim amb aquest nom.
1989. La campanya A la Paperera un Parc fa realitat la plaça Julio González.
1998-2001. La campanya Volem equipaments, després de múltiples assemblees i manifestacions, aconsegueix que l’any 2001 s’aprovi el Pla d’Equipaments del Poblenou.
2002. Campanya Diguem no! al Pla de Llacuna: Després de la manifestació més massiva del Poblenou recent, l’Ajuntament retira aquest agressiu Pla i una assemblea a Can Felipa accepta la proposta d’un projecte molt més light.
2003-2004. La forta campanya sota el lema de Volem seguir vivint al Poblenou aconsegueix que una tercera part dels habitatges públics que es facin al Poblenou siguin destinats a la gent del barri.
2004. Ocupació artística del ParcCentralPark amb el desallotjament per part dels antidisturbis a les portes del Fòrum de les Cultures.
2005. Amb l’aliança d’altres AV de veïnat de l’entorn de Glòries i després de dues manifestacions, l’Ajuntament aprova l’enderroc del “tortell”. Més tard es signa el Compromís per Glòries que garanteix la futura plaça de Glòries.
2004-2006. Sota la campanya Salvem Can Ricart, treballadors de 34 empreses, artistes, especialistes en patrimoni i la forta determinació del veïnat es va vèncer l’actitud hermètica de l’Ajuntament que defensava els interessos del Marquès de Santa Isabel. Finalment, es va aconseguir que aquest indret fos declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), malgrat que el teixit productiu que hi havia ja estava destruït.
2013-14. La campanya Fem Rambla és un procés participatiu engegat per la ciutadania que obliga l’Ajuntament a escoltar l’opinió del veïnat.

L'entrada Un quart de segle convuls al Poblenou ha aparegut primer a Carrer.

El procés de gentrificació del barri ve de lluny. La inclusió d’usos vinculats al turisme massificat ha modificat el tipus de comerç i ha incrementat la privatització de l’espai públic. La darrera crisi econòmica ha deixat un paisatge on abunden els solars buits i edificis sense activitat. Mentrestant, al barri i a la ciutat li manca sòl públic per fer habitatge assequible.

Fa un any i mig es va iniciar un procés de reflexió sobre el 22@ que, donant peu a introduir canvis, liderava l’Ajuntament a través de dues comissions: Comissió de Coordinació del 22@ i Comissió Ampliada (la gestió de la qual estava encarregada a la Fundació publico-privada Bit Habitat).

La primera era interna, amb les àrees d’Ecologia, Urbanisme, Empresa, Cultura i el districte de Sant Martí i la segona comptaria amb la participació d’entitats veïnals, del sector econòmic empresarial i acadèmics universitaris. Així en les sessions de la Comissió Ampliada van estar presents la Taula Eix Pere IV, l’AV Poblenou i la Favb; l’Associació 22@ Network; la UPC, la UB, la UPF i la UOC; entre d’altres actors convocats. Tal i com us podeu imaginar, les percepcions del planejament -del que fins ara s’ha construït i el que s’hauria de canviar- variaven molt segons qui opinava, i algunes fins i tot eren oposades.

Punts positius i desavinences
Mentrestant, també des de l’Ajuntament (districte de Sant Martí i Democràcia Activa), es va iniciar un procés participatiu ciutadà anomenat Repensem el 22@ amb cinc fases, entre les quals, una de diagnosi ciutadana de necessitats i problemàtiques i una d’identificació i concreció de propostes. Es va realitzar una enquesta amb participació de vuit-centes persones, el 80% veïns de la zona i el 12% treballadors. D’aquest procés va sortir un document final amb una estratègia ciutadana que identifica les necessitats socials i de model de barri i fa propostes concretes. Al nostre parer, aquest document reflecteix molt bé el sentir i les peticions ciutadanes.

Al final d’aquests processos es va intentar fer un document resum amb les demandes i propostes per millorar el planejament. El resum hauria d’incloure les principals demandes veïnals i les dels altres sectors. Però en algun moment es va formular la idea que fos un acord que definís un “full de ruta” per al canvi del 22@. Entre un resum i un acord hi ha la diferència que en el primer es poden exposar idees contraposades, i en l’altre s’ha de consensuar.

El resultat és un acord que ha estat signat per les entitats veïnals amb una “acceptació crítica”, ja que encara que hi ha punts positius respecte a les nostres demandes, té mancances que considerem insalvables. Sota el títol Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, declara la voluntat de “definir els criteris i directrius sobre un conjunt de programes municipals i instruments tècnics que marquin el desenvolupament de les àrees 22@ cap a una cohesió dels barris del Poblenou i del Maresme des d’una transformació inclusiva i sostenible”. És a dir, proposa un model de barri contraposat al que s’ha construït en els 18 anys d’existència del 22@.

Un dels punts positius és la creació de més habitatge assequible, de protecció pública i prioritàriament de lloguer, que de l’actual 10% passaria al voltant d’un 30% i a situar en carrers que han d’estructurar i relligar el Maresme, el Poblenou i el centre de la ciutat. El poc sòl que el pla vigent destina a habitatge ha propiciat la dispersió dels habitatges construïts, només el 20% dels 4.500 previstos, sense possibilitat de generar continuïtat residencial i, per tant, teixit de barri.

Un altre és la desafectació dels àmbits on existeix teixit tradicional amb habitatges no reconeguts pel planejament urbanístic. Ens referim al barri de la Plata, a l’entorn del passatge Trullàs… La desafectació i reconeixement d’aquests teixits contribuirà a consolidar i cohesionar el Poblenou. També considerem positiu que es proposin mecanismes que aturin la destrucció d’activitats econòmiques tradicionals i es fomentin activitats vinculades amb l’economia social i solidària. En aquest àmbit s’inclou el compromís de l’Ajuntament per activar els solars i edificis en desús. Relatiu a la revisió del Pla d’usos del districte de Sant Martí, hem de destacar que es defensi l’exclusió dels usos hotelers i les benzineres.

El reconeixement de la participació del veïnatge i la creació d’una oficina municipal per atendre el procés de desplegament de les propostes definides a l’acord és un aspecte que ha de contribuir a millorar la transparència de la gestió.

Finalment, l’acord es portarà al ple municipal i es posarà a votació dels diferent grups. No es tracta d’un acord entre el govern municipal, les entitats veïnals, els representants del sector econòmic, cultural i universitari. Es tracta d’un compromís de llarg recorregut que haurà de respectar governi qui governi.

Desacord sobre el tipus d’habitatge
Fins aquí la relació dels aspectes positius més destacables. Considerem que comporten una clara millora en relació al pla actual, i per aquesta raó li hem donat suport. Però un suport crític. Estarem a l’aguait del compliment dels compromisos.

Tots els acords entre parts contraposades tenen guanys i renúncies. No ens allargarem en els aspectes negatius, però sí que cal, almenys, fer esment a aquells que per al veïnatge considerem de més transcendència.

No es reconeix que tot l’habitatge sigui públic i de lloguer. Aquesta reclamació que de forma reiterada hem proposat les entitats veïnals no ha estat acceptada. Tot l’habitatge serà de protecció oficial, això ja ho determina l’actual pla, però nosaltres considerem que una de les millors fórmules per aconseguir frenar l’especulació en l’habitatge és que aquest sigui públic i de lloguer.

El tractament de forma conjunta del Patrimoni i dels elements que conformen la memòria històrica del barri, la revisió del Pla d’Equipaments del Poblenou, la no submissió de les activitats tradicionals i d’industrials presents en el barri a l’hegemonia de l’activitat @, són, entre altres, les propostes que no han estat recollides en el document.

És el moment de passar a l’acció
Per acabar, destacar el pas endavant expressat pel moviment veïnal que, des de diferents formes d’entendre les necessitats del barri, ha estat capaç de donar una resposta ferma. Ara toca que els grups municipals es defineixin, i els demanem que no ens fallin i que hi donin suport amb el seu vot favorable.

És el moment de passar de les paraules als fets, dels compromisos a les actuacions. Des d’aquí fem una crida als veïns i veïnes dels barris del Maresme i del Poblenou a mobilitzar-nos des de ja per defensar el barri que desitgem i que ens mereixem.

L'entrada Sí crític veïnal a un nou model de barri ha aparegut primer a Carrer.

Part de la solució a aquest problema considera que passa per cadascú de nosaltres: “La gent és molt incívica: llencen papers al terra, no dilueixen els pixats dels gossos amb aigua, no recullen els seus excrements”… i en aquests moments és on entra en joc el Luke creatiu.

Agafa propaganda que hi ha als cotxes, en fa una paperina i la col·loca damunt de la femta: “És una manera de senyalitzar-ho perquè la gent es fixi en el seu incivisme”. Argumenta que això és així perquè a la ciutat tot és massa fàcil i ens hem acomodat. Sempre que pot se’n va a la muntanya a practicar el hatha ioga i a meditar. Creu necessari tornar al contacte amb la natura, així com cuidar tot allò que ens envolta: “Jo poso noms a alguns dels meus objectes. Les meves bicicletes es diuen Leona, Justina i Pastora. Des que ho faig tinc menys problemes: ni punxo ni me les roben”.

L’Antonio -el seu nom de pila- està cobrant un subsidi de 426€, però amb 126 en té prou per viure en el seu humil racó del carrer Ramon Turró: “Consumeixo allò bàsic. Quan haig de comprar roba adquireixo 2 o 3 unitats de la mateixa peça que em duren molts anys. Fins i tot me la fabrico jo: vaig a la Rius i Taulet i em faig uns tangues per anar a la platja. Poden riure’s de mi, però jo vaig més còmode, m’asseco abans i m’hi cap en una butxaca”.

Una filosofia de vida que poc s’estila actualment, però que va molt en consonància amb la identitat fabril del Poblenou antic, aquell que ell -i molta part del barri- intenta reivindicar. El que podria semblar un costum estrany, ell ho defensa com un estil de vida molt més sostenible: “Estalvio molta aigua: consumeixo 1 m3 al mes. Aprofito l’aigua de la rentadora per al vàter. Amb 4 gotes que ragen de l’aixeta en tinc prou i encara me’n sobra per regar l’arbre que tinc davant de casa. Tot i així sempre haig de pagar un mínim, independentment del que gasti. Per què no ens cobren segons el consum? És indignant!”

Aquesta indignació es tradueix en mobilitzacions constants. El Poblenou fa temps que lluita per moltes causes que no sembla que acabin de tenir solucions consensuades: “Tinc sempre a punt el meu megàfon. Deixo que els infants hi juguin, que es manifestin. El més divertit és anar provant la sonoritat dels diferents objectes urbans, a veure quin és el que més soroll fa”.

El Luke sempre està al costat de qualsevol protesta veïnal, aquí tothom el coneix: “Ens plantem!” (plataforma contra aquest model turístic); la mobilització del solar de la Vanguardia, que quasi fa caure un edifici; les titàniques i polèmiques obres de les Glòries, que segons ell fomenten massa l’ús del cotxe… Sempre té un sí per resposta i està on se’l necessiti: “Em mobilitzo tant com puc, però a mi no m’agraden les assemblees, perquè no sé parlar, no tinc opinió. A mi només m’interessa quan es vota”. La inseguretat del personatge en parlar de si mateix topa amb la contundència amb què afirma cadascuna de les seves reflexions.

Tot i així, ell no es rendeix. Assegura tenir la sensació que no han guanyat cap batalla política ni social, tan sols algun pegat que ha servit per perpetuar els problemes. Afirma que han destrossat el carrer Pere IV, que a Can Ricart es podrien organitzar moltes més activitats i que el Parc del Centre és un nyap de Jean Nouvel, perquè és un mur de ciment “pitjor que el de Berlín” on ha vist orenetes estavellar-s’hi: “Els polítics no tenen cintura per promoure iniciatives. Si pintéssim el sostre dels taxis de color blanc, per exemple, s’estalviaria molt en aire condicionat i gasolina. Fot-li collons!, sempre penso, però quan arribes al poder sembla que no pots fer tot el que voldries”.

¿Estem preparats per actuar com el Luke, que fins i tot proposa treballar durant 6 mesos i tenir els altres 6 de vacances, per tal de gaudir de la vida i reduir l’atur? Tal vegada una part de la pèrdua d’identitat dels barris és responsabilitat nostra, causada per l’individualisme endèmic. Tot i així, afirma que sol es viu molt bé, però que s’ha d’anar en compte perquè a partir dels 50 anys comences un compte enrere: “A mi me’n queden 37, perquè jo en viuré 100. M’estimo molt el Poblenou, però acabaré vivint a la muntanya, amb la natura, que és el que realment importa”.

L'entrada «Estimo molt el Poblenou, però acabaré vivint a la muntanya» ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la gènesi d’una plaga que, mig segle després, encara produeix víctimes mortals i amenaça els ciutadans de forma invisible. L’amiant, un mineral gairebé indestructible però que s’erosiona molt fàcilment i es desfà en micro-partícules que es barregen amb l’aire, continua present a Barcelona i molts altres indrets del país. Silenciós, però mortal, s’ha convertit en un record amarg de la vida centenària d’una fàbrica emblemàtica del Poblenou, l’antiga Macosa, dedicada al sector ferroviari.

“Tots els treballadors, uns 2.000, estàvem exposats directament a l’amiant. Ara en paguem les conseqüències. Sabem que de forma oficial, 25 companys han mort per una malaltia pulmonar provocada per l’amiant, i hi ha 15 persones més malaltes. Vam viure 30 anys sense ser-ne conscients, però fa uns anys que vam començar a conèixer la mort d’ex-companys, i aleshores ens vam mobilitzar per defensar els nostres drets, però sobretot, per conscienciar la societat que l’amiant no és el passat, encara pot fer molt mal”, explica el Ferran Saro, portaveu de l’associació de jubilats de Macosa.

Un grup d’antics treballadors van posar fil a l’agulla. El primer pas va ser donar suport a les famílies dels morts i els malalts per poder reclamar judicialment una indemnització. “És una malaltia professional i li correspon una indemnització i també una pensió; una tasca feixuga però que ja tenim ben encaminada perquè és indiscutible”, apunta Saro, que insisteix que més enllà dels diners, l’associació busca també que la sanitat pública catalana s’impliqui a fons amb els controls periòdics als treballadors que en algun moment han estat exposats a aquest mineral.

Es calcula que hi ha 413 empreses i 3.486 treballadors exposats a l’amiant. “Volem que siguin controls automàtics, que no haguem de perseguir nosaltres la sanitat, perquè la llei els obliga”, avisa en Ferran Saro, que té la sort d’estar controlat i de moment no pateix cap afectació. Amb tot, demana no abaixar la guàrdia: “Jo de moment tinc sort, però molts altres companys no”.

Per altra banda, la comissió de jubilats de Macosa no oblida la memòria històrica del patrimoni industrial de la fàbrica i què va representar per al Poblenou. “Macosa va ser molt important per al barri, i els seus treballadors van abanderar una important lluita obrera per conquerir drets. Tot això s’ha d’explicar a les generacions futures, i alhora hem d’homenatjar els companys que han mort a causa de l’activitat de la fàbrica”, afegeix el portaveu dels jubilats.

Un missatge a la societat
Però el principal valor de la campanya que han posat en marxa els ex-treballadors des de fa uns mesos no només és en clau interna, sinó que, sobretot, pretén crear consciència ciutadana sobre la greu amenaça que suposa tenir a la ciutat restes d’amiant. “No hi ha prou consciència social i política sobre aquesta plaga, és molt perillosa i la tenim molt a prop, potser a casa, a l’escola dels fills o a l’edifici de la cantonada”, adverteix Ferran Saro.

És per això que l’associació també fa una feina de pedagogia a les escoles i els instituts, però també als hospitals, amb propostes de treball i recollida de dades. “Fem un treball de conscienciació amb la gent jove i també amb les entitats i associacions de veïns perquè coneguin el perill de l’amiant”, explica.

I aquí les administracions són clau. Una part de la campanya està dedicada a recollir signatures -ja en sumen 8.000- per pressionar perquè es faci un cens exhaustiu de la presència d’amiant al país. “Demanem a la Generalitat i als ajuntaments que facin un cens de les construccions amb amiant, i sobretot, una programació per eliminar-lo de totes les ciutats i pobles i també un programa d’ajudes a la rehabilitació per als veïns que tinguin casa seva afectada”, explica Saro, que afegeix que també “estem en contacte amb els millors experts de malalties pulmonars per tal que puguin investigar més. En aquest sentit, cal una acció financera decidida de les administracions, que també reclamem amb la campanya”.

Els primers passos en ferm
Saro reconeix que la pressió ja ha tingut efectes positius. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha celebrat un ple sobre l’amiant, que va aprovar per unanimitat comprometre’s a elaborar un cens a la ciutat, un pla per eliminar-lo i un paquet d’ajudes per a rehabilitacions.

Per altra banda, el districte d’Horta-Guinardó també ha fet un pas endavant. Amb barraquisme als anys 40 i 50, quan als anys 70 es van eliminar les barraques, les uralites es van trencar i van quedar a terra. De manera que, tal i com denuncia Ferran Saro, “el parc del Guinardó està completament ple de restes d’amiant que la gent trepitja. És una zona molt d’esport i amb col·legis, i és molt fàcil respirar amiant”. És per això que el districte ha enviat un expert a la zona perquè faci una proposta per retirar l’amiant. “Anem pel bon camí”, conclou el representant dels jubilats de Macosa.

Les xifres de la plaga
Segons l’última avaluació del Programa de Vigilància de la Salut dels Treballadors Exposats a l’Amiant (PIVISTEA), a Catalunya hi ha 413 empreses registrades i 3.486 treballadors exposats a l’amiant. A més, hi ha 291 centres educatius amb amiant en algun punt de la seva estructura, 16 dels quals es troben a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I si bé l’amiant va ser prohibit l’any 2002 per una directiva de la UE, les conseqüències de l’exposició a aquest mineral -una sola partícula aspirada per una persona pot provocar un càncer de pulmó-, els experts remarquen que les malalties relacionades amb l’amiant tenen un període de latència d’entre 30 i 50 anys. És a dir, que a partir de l’any 2020 hi podria haver un pic d’afectats.

L'entrada L’amiant, enemic silenciós a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.